Porto uns dies enfadat amb els meus. No sé si és per les reunions d'activistes reconvertides en grups de teràpia col·lectiva, per les ombrívoles converses de la Susi i el Roger o pel clima general d'abatiment. Però fa dies que rondino. La gent d'esquerres, els de l'esquerra que mai ha mossegat l'ham de capitalisme popular, o l'estupidesa del "centre polític", no tenim dret a abandonar-nos a la moral de derrota. Motius, potser sí, però no pas dret. Perquè a aquestes alçades de la història de les nostres derrotes, ja sabem que la derrota és l'espai de temps entre dos victòries. I que la història no té fi. Si més no mentre la humanitat no s'auto-extingeixi, queda partit. Ja fa massa que sabem que la Internacional menteix quan crida a la unió davant la lluita final, perquè cap lluita és la darrera i després de cada cim s'alviren els següents.
Tenim motius per a l'esperança i raons per a confiar en nosaltres i les nostres forces, davant situacions tan adverses com les que avui atravessem. Perquè si els amos dels diners han llançat una ofensiva sostinguda i radical contra els nostres drets, és perquè som capaços de construir-los. Perquè els sistemes públics de sanitat, educació o seguretat social que hem erigit amb el nostre esforç s'han demostrat infinitament més eficaços que els sistemes privats. I molt més sòlids. Ningú ha hagut de llançar una ofensiva política contra els plans de pensions, aquests s'enfonsen tot solets. L'escola privada i la sanitat particular, només subsisteixen perquè el governs de dretes les sostenen a base de descapitalitzar els sistemes públics. Tenim un model d'escola catalana per a preservar, perquè nosaltres la vàrem construir: sense el PSUC, sense CCOO, sense els moviments de renovació pedagògica no existiria l'escola catalana que avui defensem, i la vam construir des de l'oposició. Perquè si ens erosionen drets laborals, és perquè hem aprés a conquerir-los.
I no ho tenim pas pitjor que els que ens han precedit, ni de lluny. La nostra generació és la primera de la història del país que ha nascut i ha madurat en democràcia. La primera que ha aprés que cap poder és ilimitat ni absolut: ni el del mestre a l'escola, ni el del pare a casa, ni el del propietari a l'empresa. Som la primera generació de la història d'aquest tros de món per a la qual la democràcia és el sentit comú, la normalitat, i la dictadura que ens pretenen imposar una anomalia.
I sí, potser som minoria els que ens estem rebel·lant de manera més conscient. Però no una minoria sectaritzada de convençuts, sinó una immensa minoria diversa i de mil colors. I les minories immenses són la palanca per a la construcció de majories de transformació. I perquè mai han aconseguit desterrar de nosaltres la convicció en el progrès. Ni el bon humor.
Així que au! s'ha acabat de llepar-nos les ferides. Toca rentar-se la cara i sortir al carrer, a parlar entre nosaltres i amb els veïns, a treure fil i agulla per a recosir solidaritats. A estirar d'aquí i d'allà aquesta estaca que cada cop sembla més ampla i més gran, però que ben cert sabem que està podrida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada