Camí del 29M

Audiovisual produït per Les Cosetes com a contribució a la convocatòria del 29M. Fet amb tot el carinyu.

César Calderón: ¿Como conseguir que un debate político sea irrelevante?

César Calderón, assessor en comunicació política 2.0 i militant socialista, critica al seu bloc la estratègia comunicativa del debat intern dels socialistes madrilenys.

No es facil conseguir que el debate de la segunda fuerza política de una región se convierta en algo irrelevante, hace falta una enorme perseverancia en el error para conseguirlo. Si miramos a nuestro alrededor, los debates de candidatos de partidos en oposición como son los socialistas franceses o los republicanos de Estados Unidos, han conseguido interesantes tasas de audiencia sirviendo para recortar distancias con sus rivales y aportándoles mayores oportunidades de triunfo.

Es especialmente interesante observar el estado de debate permanente de los candidatos republicanos estadounidenses, que ya se han batido en más de 20 ocasiones y lo harán al menos otras tantas antes terminar el proceso. Todas ellas emitidas por televisiones locales, regionales y nacionales con distintas cuotas de pantalla dependiendo de múltiples factores.

Los debates entre candidatos de partidos en oposición no solo tienen la misión de llegar a los votantes de sus procesos internos, sino que deben servir para presentar a estos candidatos en sociedad, expandiendo su imagen y haciéndolos conocidos para el gran público y otorgándoles mayores posibilidades en la confrontación realmente importante, la que se producirá más adelante con el partido en el gobierno.

Contniua llegint l'entrada al bloc de l'autor

Com es financia CCOO?

Sens dubte una de les principals perversions del debat sobre el paper del sindicalisme, és que mentre molts mitjans de comunicació donen cabuda o expressen grans crítiques al seu finançament, enlloc s'explica quin és aquest finançament, d¡on prové o a què es dedica.

La Federació d'Indústria de CCOO d'Espanya, ha elaborat i penjat a Youtube un video en que detalla els números globals de CCOO i els d'aquesta federació en particular.

Aprofito per a destacar l'excel·lent línia de comunicació audiovisual que està consolidant aquesta federació, i que tant de bó faci escola al conjunt del sindicat.

Jordi Armadans: Fuentes & Navarro, més enllà de l’anècdota

L’entrevista d’en Manuel Fuentes a Vicenç Navarro ha aixecat polseguera.

Es miri com es miri, el to, actitud i alguns comentaris d’en Fuentes estan fora de lloc. Especialment tractant-se d’un mitjà públic. Però, com altres vegades, tinc la sensació que ens quedem en l’anècdota i no anem al fons.

Al marge de la qüestió -ben important certament, però que ja he abordat altres vegades- de la poca diversitat ideològica als mitjans de comunicació, el problema aquí no és un periodista, una entrevista puntual o una mala relació entre entrevistador i entrevistat que s’acaba projectant per la ràdio. Crec que el problema és que està massa ben valorada l’entrevista incisiva que frega la mala educació. Des de sempre he trobat, a la facultat, a les redaccions, al carrer, gran admiració pels periodistes incisius, que tallen, interrompen i marquen a fons l’entrevistat, amb l’argument que el periodista ha de dur l’entrevista per on ell vol, ha d’aconseguir la declaració que ell vol i ha de fer que l’entrevistat es mulli. No ho sé, però a mi em sona a un plantejament de l’entrevista com si fos un combat de boxa.

Continua llegint l'entrada al bloc d'en Jordi

Nota a arrel del cop d'estat a Hondures

Cómo no me voy a reir de la OEA

que es una cosa tan fea

tan fea que causa risa

ja ja ja ja ja ja

Aquests versos són la tornada d'una lamentable cançó de Carlos Puebla, l'autor més panfletari de la Nueva Trova, a qui debem altres peces força més meritòries com la mítica "comandante, Che Guevara". Puebla ridiculitzaba una Organització d'Estats Americans que actuava com a coartada política de l'actuació imperialista dels governs del EUA al "pati del darrera" i en la que seien força dictadors i representants de pseudodemocràcies però que va tenir el cinisme d'expulsar Cuba per manca de respecte als drets humans. Si avui Carlos Puebla fes una cançó sobre la OEA el seu to ben segur que seria una altre.

L'emergència democràtica i sobiranista a Amèrica Llatina resulta una de les millors notícies de l'era Global. Davant d'un cop d'estat avalat pels poders oligàrquics i les seves estructures polítiques i institucionals, així com pels mitjans de comunicació a Hondures la condemna dels EUA i la UE i l'ofensiva política de la OEA. No només en Puebla hauria de fregar-se els ulls per comprobar que no està somiant.

El cop d'estat a Hondures i les reaccions al mateix posen sobre la taula les incògnites sobre l'evolució d'un continent que en tot cas sembla deixar clar que es nega a tornar enrera. En relació a aquest debat, resulta de gran importància l'anàlisi de l'actuació de les multinacionals espanyoles al continent. En parlem un altre dia, però d'entrada sembla oportú denunciar el vergonyós suport al cop d'estat que les emisores del Grupo Prisa a Llatinoamerica, el cas de Ràdio Caracol resulta especialment condemnable, que es complementa amb el tractament (força més prudent) dels seus mitjans espanyols. El País, que sempre ha fet bandera de ser el primer mitjà en condemnar el cop d'estat del 23 F resulta avui significativament ambigu en la seva defensa de la democràcia hondurenya.

Acció Jove TV

Ja tenim tele d'ACCIÓ JOVE!

El Gran Debat i l'horòscop

Els debats electorals entre els dos caps de llista de les formacions més votades són tan qüestionables (en termes de democràcia i d'interés) com reclamats. En tot cas és inevitable la creixent pressió social per a que és realitzin. Veiem-ho.

El primer d'aquest debats que veu el Segle XXI ha tingut una característica determinant: l'emissió simultània del mateix per diversos canals de televisió. Aquest fet no altera massa res de la naturalesa del debat, però ha actuat com un catalitzador que ha accelerat les tendències naturals d'aquest format a esdevenir un entretniment esportiu. El fet d'estar oferint el mateix producte que la competència ha obligat als canals que hi han vulgut jugar a donar un valor afegit propi que permetés la captació de la pròpia clientela (quota de share), tal i com va passar en la retransmissió televisiva del darrer mundial de futbol que es produïa simultàniament a Cuatro i La Sexta. Aquest element de diferenciació s'ha hagut de concentrar obligadament en la programació immediatament prèvia i posterior a l'event (avantmatx i postmatx) i la matriu per la que han optat els diferents canals de televisió ha estat la dels grans partits de futbol: escalfar l'audiència durant els dies previs amb anuncis del tipus Gladiator (missatge: el partit del segle el donarem nosaltres), tertúlia prèvia entre experts en l'esport en qüestió equilibrats (tractant-se de dos equips nacionals) pel que fa a les simpaties entre un i altre equips, i tertúlia posterior de les mateixes característiques per comentar les millors o més polèmiques jugades. Els més evidents han estat (oh sorpresa!) la gent de La Sexta que va presentar el debat en els anuncis previs amb els codis d'un combat de boxa (un share txungo, pel que es veu).

Com en els partits de futbol, abans del partit no hi ha notícies, la qual cosa obliga a uns avantmatx basats en passar l'estona parlant de res (el color de les corbates, qui ha arribat més puntual, quina estratègia és més probable per part de cada equip, les estadístiques d'anteriors partits...) i uns postmatx que serveix per a qualsevol cosa menys per parlar de futbol/política. Conscients de la situació, fins i tot els organitzadors de l'acte (l'Acadèmia de TV) van fer aquella trampeta tan pròpia de les sèries de TV de fer veure que comencen i després enxufar-nos un bloc de publicitat. I res més futbolero que aquesta falsa entradeta dels capitans dels dos equips i l'àrbitre al centre del camp deixant-se retratar mentre el comentarista de gala i l'expert de cada cadena intercanvien impresions en off. Va faltar només les fotos amb els nens i el xut d'honor.

Insisteixo en que aquesta dinàmica no és nova, i en tot cas és un pas més en una ruta iniciada des de fa força temps. El tractament esportiu ens ha portat a analitzar els debats electorals i parlamentaris (especialment el del Estado de la Nación) en termes de "qui ha guanyat i qui ha perdut". Qui guanya i qui perd s'analitza en funció dels elements instrumentals: els tremolors de veu, l'incisió de les rèpliques, el vestuari, l'ús de fitxes i de dades, el llenguatge no verbal... tot menys el contingut real de les intervencions. És per això que si bé acostumen a ser molt més interessants (i força més democràtics) els debats amb diversos candidats, el format a dos triomfa i triomfarà encara més: és el que millor s'adapta als codis esportius que predominen en els mitjans audiovisuals.

Certament la premsa escrita no pot presentar gaire millors credencials. Avui per la premsa podem conèixer les parelles sentimentals dels candidats (convenientment entrevistades), el modista preferit per cada un, el número de sabata i l'esmorzar habitual. Ara a La Vanguàrdia tenen una noia que es dedica a analitzar les signatures i els palets de les "t" dels candidats, cosa que no em sorprén: a autonòmiques aquest diari va publicar fins i tot les cartes astrals dels aspirants a la presidència de la Gene. Deu ser per això que no sempre toben espai per cubrir les notícies d'alguna candidatura.

Creuen els partits, els periodistes, i els directors de mitjans que el color de les corbates o els signes zodiacals són temes que determinin algun vot? És clar que no. I per què ho fan? Doncs perquè suposo que amb alguna cosa s'han d'omplir els minuts d'emissió i les pàgines que no s'estan destinant a parlar de Política: show must go on. Les coses com són: resulta entretingut.

claus de les primàries als EUA

En Roger Morales i la Maria Freixenet em van fer arribar fa algunes setmanes un article d'en Vicenç Navarro: Cómo leer lo que está ocurriendo en las elecciones en EEUU: guía para el lector español. El Professor irat fa un repàs de com els mitjans de comunicació espanyols i catalans estan informant a la ciutadania peninsular de les primàries als EUA (especialment de les del partit demòcrata) en funció de codis erronis que generen una imatge intoxicada del tema.

L'article és breu, però fa un repàs interessantíssim per qüestions clau: com la diferència de codis ens provoca una imatge distorsionada de la política de l'imperi, les claus de les primàries del Partit Demòcrata, els efectes del bipartidisme en la participació electoral especialment de la gent treballadora, la proposta de transposició encarnada en la idea d'un Partit Demòcrata europeu...

I per fer boca, un paràgraf:

La cobertura de la realidad política de EEUU por los medios de información españoles Una de las noticias que ocuparan mayor espacio mediático en España este año serán las elecciones presidenciales de EEUU. Estas elecciones se han iniciado con las primarias de los dos Partidos mayoritarios en aquel país, el Partido Demócrata y el Partido Republicano, que elegirán a sus candidatos a la presidencia de EEUU, culminando este proceso con las elecciones Presidenciales del gobierno federal que tendrán lugar a finales de año, en noviembre. Tal largo proceso consumirá casi un año, habiéndose iniciado el pasado 4 de enero en el Estado de Iowa la carrera hacia la presidencia del país que se considera más poderoso del mundo, un país con un sistema político presidencialista, cuyas políticas, tanto domésticas como internacionales, afectan a la gran mayoría de la población mundial, incluyendo la de nuestro país. De ahí la enorme atención mediática que tal proceso absorberá puesto que de su resultado se derivaran muchas consecuencias que afectaran a nuestra población. No hay duda, por lo tanto, que es muy importante conocer lo que ocurre en aquel país. Este conocimiento se adquiere en nuestro país primordialmente a través de los medios de información españoles, que, por desgracia, reproducen con excesiva frecuencia la interpretación de la realidad estadounidense promovida por los mayores medios de información de EEUU, y que constituye la “sabiduría convencional” de lo que es, de lo que ocurre y de lo que pasará en aquel continente. En otras ocasiones el reportaje alcanza dimensiones de gran frivolidad, como ocurre en el artículo de Moisés Naim que en su columna en El País del 10 de enero “La abuela y la lagrima” atribuye la victoria de Hillary Clinton en New Hampshire al impacto que tuvo en el electorado el hecho de que esta candidata llorara durante una presentación. Tal argumento aparece también en un artículo de Mario Vargas Llosa (del cual hablaré más tarde) en un reportaje que se caracteriza por su superficialidad. Es inevitable que la lectura de aquella realidad por parte de los medios se haga según los intereses que tales medios representan o según la postura o simpatías políticas del que informa. Ni que decir tiene que hay también periodistas en España que intentan cubrir aquella realidad de una manera más objetiva. Pero incluso entre estos, detecto problemas de interpretación como consecuencia de que los conceptos, los símbolos e incluso la narrativa de la cultura política y mediática de aquel país son muy diferentes a las existentes en España y en Europa.

brillant.

En defensa dels blocs electorals

Els debats sobre qualitat democràtica pateixen des de fa temps d'un gravíssim problema de pensament dèbil i papanatisme. Un altra dia parlarem de les llistes obertes i demés xorradetes. Avui però, em vull referir a la recurrent polèmica entorn als blocs d'informació regulats en els informatius de les cadenes públiques de tele i ràdio que garanteixen que cada partit tingui durant la campanya una cobertura proporcional al suport ciutadà obtingut en les eleccions anteriors.

La postura més hegemònica (no sabem si majoritària) és abastament coneguda i recordada pels periodistes en els programes: al establir una regulació del temps que s'ha de dedicar a cada formació política, es limita la llibertat dels professionals dels mitjans per valorar com quan i de què informar. La postura contrària és menys coneguda perquè els que la defensen ho fan amb la boca petita, com avergonyint-se'n. Parlem-ne.

1. Cada comtesa electoral, els noticiaris de les cadenes privades de TV (la ràdio l'escolto poc, i sempre en cadenes públiques) obvien sistemàticament una o vàries de les forces polítiques. La darrera campanya d'autonòmiques, per exemple, TOTS els noticiaris de Tele 5 dedicaven uns segons als actes de PSC, CiU, ERC i PP. I ICV-EUiA? Sistemàticament exclosos. Dit d'una altra manera, l'empresa Tele 5 (no pas uns periodistes) va decidir conscientment vulnerar els nostres drets com a ciutadans a conèixer el posicionament d'una de les forces polítiques parlamentàries, d'altra banda soci necessari de la majoria d'esquerres que formava govern, els consellers de la qual eren responsables de matèries de tant poca importància com l'Estatut, l'habitatge o les polítiques contra el canvi climàtic. Tele 5 és una empresa privada i pot fer el que vulgui? No ben bé, Tele 5 és una empresa privada que emet amb una llicència i una adjudicació públiques.

2. En l'actual sistema democràtic la deliberació pública (un element essencial en la presa de decisions) es fa en els mitjans de comunicació. Això converteix a aquestes empreses (públiques o provades) en un sector estratègic per a garantir els drets democràtics de ciutadans i ciutadanes. És per això que es tracta d'un dels sectors més regulats, si bé aquesta regulació és absolutament insuficient pel que fa a les garanties del dret a la informació veraç de ciutadanes i ciutadans. D'altra banda, en l'actual estadi del capitalisme global, els grups empresarials de comunicació tendeixen a concentrar-se cada cop en menys mans i a l'hora a tenir interessos econòmics en d'altres sectors. Per tant, l'evolució empresarial tendeix a un model en que la ma invisible del mercat no pot garantir la funció social dels mitjans de comunicació.

3. A aquestes alçades de la vida, resulta ridícul continuar defensant que les i els periodistes són qui estableixen els criteris amb que informen. Avui com sempre i més que mai, aquests criteris els determinen les direccions del mitjans en interlocució amb els seus propietaris, sota l'eufemisme, això sí, de "línia editorial".

4. En el camí de la crispació i de les aliances entre grans grups empresarials i grans partits polítics s'han sacrificat moltes coses. El màxim exponent, des del meu punt de vista, el trobem al programa 59 segundos de TVE (la versió catalana és més light): directors de mitjans i periodistes "estrella" s'esbatussen en la defensa tancada de les forces polítiques aliades de cada un... anant molt més enllà en la bronca del que els propis partits es permeten (que ja és molt). Sincerament, no vull que els meus drets democràtics depenguin del "criteri professional" d'aquests senyors.

5. Certamen el clàssic model de blocs rígids produeix efectes no volguts. Per això el model plantejat per a les properes generals em sembla molt més equilibrat: es valorarà la presència global de cada partit en el conjunt de la campanya i no es reproduirà una quota fixa a cada telenotícies. Penso que és encertat flexibilitzar la mesura en els termes en que s'ha fet per equilibrar els drets ciutadans amb els criteris periodístics.

6. Penso que en tot cas hauríem d'estar parlant de com es garanteixen aquests mateixos drets en les cadenes privades. El model hauria de ser propi, atesa la diferent naturalesa de mitjans públics i privats, però hauria de respondre als mateixos criteris: equilibrar la llibertat de premsa amb el dret a la informació veraç.

7. I finalment, penso que una democràcia de qualitat hauria de poder portar aquest debat més enllà de les campanyes electorals i l'àmbit dels partits. Davant debats, mobilitzacions o iniciatives dels actors socials (no només sindicats, sinó en genral les organitzacions socials dels diferents àmbits) caldria establir mínimes garanties legals per a que ciutadanes i ciutadans poguessim accedir a totes les veus i no ser tele-dirigits pels diferents grups mediàtics. Aquest hauria de ser el debat.