Dove è Gramsci? o Qué malo es el güiski

Com que no és lícit tirar la pedra i amagar la mà, ja anava tocant parlar a Les Cosetes de la Qüestió Gramsci, agre i encesa polèmica que porta camí de provocar un escisió irreparable entre la gauche blocaire, que d'altra banda té una sana tendència a la acràcia.

La cosa està en que el corresponsal a itàlia de la mencionada república àcrata va informar de que s'estava movent alguna cosa amb motiu del 70è aniversari de la mort del pensador i revolucionari italià. A partir d'aquí s'encén la llumeta i parlant amb alguns amics i companys de generació sorgeix la següent reflexió: com a activistes de diferents organitzacions de l'esquerra catalana trobem pertot pistes i petjades de Gramsci i deduïm la gran influència del seu pensament a Catalunya, però en canvi molt pocs de nosaltres hem llegit a Gramsci directament. De fet fa temps que estava reclamant pistes sobre on trobar els textos de l'italià, i de pistes n'hi havia molt poquetes.

Posada en marxa la maquineta-ventilador emergeixen les qüestions següents:

1. El corresponsal a itàlia va trobant puntes dels fils d'iniciatives a Itàlia i a Brasil que podeu investigar pel seu bloc, això sí, sense la facilitat que donen les etiquetes que per algun motiu que desconeixem no empra.

2. En aquest mateix bloc, l'historiador de capçalera ens canta la canya amb tota la raó per sugerir que ja no es troben a les llibreries obres de Gramsci, i ens dóna les pistes necessàries per a localitzar la edició de 2005 de l'Antoligia editada i traduïda per Sacristán i publicada per Siglo Veintiuno.

3. L'ideòleg orgànic ens localitza i ofereix recursos per a seguir encara més pistes i puntes de cabdell.

Ecco, ara toca anar pensant que en fem amb tot plegat, a banda d'aprofitar les indagacions editorials de l'Historiador de Capçalera.

Contra la precarietat laboral, ACTUA (one more time)

Novament ACTUA s'ha posat en marxa aquest any per reclamar el 1r de Maig per a la gent jove. Com que tenim la web (actualitzadíssima) enllaçada a l'apartat d'Organitzacions de Les Cosetes no m'enrotllo, allà es pot saber tot el que es vulgui del xiringuito. Així que em limito a penjar la foto de la presentació d'enguany i a reproduir el manifest. Ja tindrem temps de fer valoracions de tot plegat.

3 preguntes, 1 resposta

El treball dignifica?

Únicament quan es realitza en condicions dignes. A través del treball, la majoria de les persones accedim a la nostra emancipació, aconseguim “guanyar-nos la vida”. D’aquesta manera, accedint al treball conquerim el nostre dret a dibuixar un futur per a nosaltres i els que ens envolten, a muntar-nos la vida pel nostre compte. La persistència d’estratègies empresarials de competir en l’economia globalitzada a base de reduir els costos laborals no és només una opció abocada al fracàs, és també la condemna per a milers de joves a un treball precari i, per tant, a una vida en precari.

De manera molt especial hem de denunciar l’actual situació de baixos salaris. La major part de llocs de treball que s’han creat en els darrers temps han sorgit a sectors econòmics amb predomini d’empreses que pretenen substituir les inversions econòmiques de futur per l’explotació laboral de les persones que estem en situacions més vulnerables: joves, dones i treballadors estrangers. Explotació que es realitza de manera directa o mitjançant la subcontractació, les ETT o les Empreses de Serveis Integrals.

Baixos salaris, temporalitat crònica dels contractes, accidents de treball i malalties professionals són les tres xacres que s’imposen a les noves generacions de treballadores i treballadors i que s’estenen progressivament a la resta de la societat. Només conquerint el treball estable i amb drets conquerirem el nostre futur.

L’habitatge és un dret?

No, si només està sobre el paper. Els drets només existeixen si es converteixen en realitats i avui això no és compleix. La combinació de treball precari i especulació amb l’habitatge és la tenalla que la majoria de nosaltres patim. Mentre des del poder econòmic es continuï imposant el dret de constructors, immobiliàries i propietaris a especular per sobre del dret a les persones a tenir un sostre, l’habitatge no serà un dret real i cada cop més persones ens veurem afectats per la impossibilitat de marxar de casa dels pares, els “zulos” i la inseguretat cap al futur.

La nova Llei del dret a l’habitatge pot acabar sent un pas endavant o una decepció. Només amb la mobilització social aconseguirem un compromís ferm i decidit de les institucions per tal de prendre mesures realment eficaces per a que els drets de paper esdevinguin realitats tangibles.
L’educació permet superar les diferències socials?

Només en cas que sigui pública, de qualitat i laica. La concertació d’escoles el·litistes o religioses ha suposat treure recursos públics de l’educació pública, aquella a la que tothom pot accedir de manera igualitària, i passar-los a l’educació privada que només serveix a uns pocs. Els treballadors i treballadores hem pagat durant massa anys l’educació exclusiva dels més rics.

El Pacte Nacional per l’Educació signat fa un any entre govern, sindicats i organitzacions educatives pot significar la major aposta des de la 2a República per l’educació per a tothom. Però és necessari que exigim al govern el seu compliment a través de la nostra presència al carrer.

Ben al contrari, l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior suposa un nou escenari en la Universitat, en el que la reestructuració de les titulacions pot comportar una greu el·litització, i majors desigualtats en els llocs de treball a aspirar. Amb la manca de finançament públic, a més a més, la Universitat pública s'equipara amb la privada, i per tant es concep l'ensenyament com una mercaderia. La implantació d'aquest procés, amb unes beques també insuficients, i la dificultat que suposa compaginar treball i estudis, fan que cada vegada estudiantat i precarietat estiguin més associats.

La nostra resposta: la mobilització social

Un panorama eternament temporal i inestable. Un panorama on els discursos cínics de la dreta que ens parlen d’oportunitats i flexibilitat per a fer-nos una vida a la nostra mida xoquen amb unes realitats d’incertesa i precarietat social.

Però també un panorama en que conquerim nous drets i plantem cara, en que l’acció col·lectiva de les persones és la millor resposta per a conquerir el nostre dret a mirar el futur amb optimisme. És per això que el proper 1 de maig tornarem a sortir al carrer, conjuntament amb milions de treballadores i treballadors de tot el món. Aquesta és la nostra millor eina i pensem fer-la servir.

I tu què, actues?

Sindicalistes per la sobirania: els pecats originals

Amb motiu del 1r de Maig ha sortit a la llum pública le plataforma Sindicalistes pel progrès i la sobirania una iniciativa vinculada a la també recent Sobirania i Progrés. Entre els impulsors he trobat el nom del meu amic i company Noël Climent, brillantíssim Secretari General de CCOO de SONY, i en bona part responsable dels darrers i excel·lents resultats en les eleccions sindicals en aquesta empresa. Sent-hi el Noël, si bé és cert que amb un acompanyament no massa sòlid, valia i val la pena fer una ullada a la iniciativa i aquí en queden les primeres conclusions que personalment n'extrec, necessariament provisionals atés que la cosa està encara a l'incubadora:

1. D'entrada el plantejament d'una plataforma sobiranista transversal no sembla massa ben resolta. M'explico; si bé el terme sobiranisme és més o menys clar, el terme progrés és com la senyera: que tothom la porta i s'hi aixupluga perquè cadascú hi veu allò que li interessa. Així, i a primera ullada, no sembla fàcil que els diferents actors, que es caracteritzen a dia d'avui per defensar conceptes de "progrés" antitètics, parteixin d'una idea consensuada de progrés. Sembla doncs que s'ha optat per la tradicional posició de no aprofundir en el concepte per a evitar una contraposició d'idees de difícil síntesi. El problema dels consensos tancats en fals és que sempre reapareix el conflicte quan menys t'ho esperes. O dit en paraules de Maquiavel: qui no afronta un conflicte quan apareix l'haurà d'afrontar quan estigui en pitjors condicions per a fer-ho.

2. Bastant del mateix pateix la versió sindical de la plataforma. Entre les adhesions i impulsors de la mateixa apareixen alguns dirigents sindicals (molt poquetes dones fins i tot tractant-se d'un espai de sindicalistes) de prestigi i molts altres de menys lluidets que es caracteritzen per tenir plantejaments força antitètics. Difícilment casen les visions sindicals sectorials-corporatives, les més polítiques que sindicals i les de compromís amb el sindicalisme de classe que conviuen en la plataforma. I no estem parlant de plantejaments estratègics diferents, sinó de plantejaments de fons obertament contraposats del paper social i nacional del sindicalisme i de la classe obrera.

3. Aquest pecat original queda prou palés en el manifest fundacional que pivota sobre un llistat de reclamacions poc connexes més que sobre un discurs. Certament, l'apartat de documentació és encara buit i de ben segur a mesura que es vagi omplint tindrem més elements per a revisar aquestes primeres opinions improvitsades, però d'entrada em sembla difícil veient els actors implicats que la cosa avanci gaire més. El tirar com a referència històrica d'una cita d'en Salvador Seguí descontextualitzada i per ella mateixa molt poc representativa del pensament de l'històric dirigent català de la CNT, no ens permet ser massa optimistes al respecte.

4. I finalment el "maliquisme" com a principi inspirador. Si el 1r de maig és alguna cosa, és l'expressió de la unitat mundial dels treballadors (o el seu intent), especialment en el moment històric que vivim. Però no trobem en el manifets un plantejament potent en clau del context en que ens movem. Els Països Catalans no pengen en l'aire sinó que existeixen en un moment i un espai concret i enlloc trobem res al respecte.

Però insiteixo en la idea inicial: estant per mig el Noël (i el Jordi Presses i altres sindicalistes d'indiscutible trajectòria i capacitat), val la pena no quedar-se amb les impressions inicials i veure com evoluciona la cosa. Encara que sigui, com en el meu cas, des de l'escepticisme.

Imagineu-vos un país

Imagineu-vos un país al que acabèssiu d'arribar just en el seu Dia Nacional. Un país que dediqués la seva diada nacional no a celebrar victòries i derrotes militars, sinó als llibres.

Un país en que la bandera no s'utilitzés com a arma d'agressió política i on ningú qüestionés la legitimitat de ningú per a fer-la servir. Que en comptes de penjar banderes immenses de pals d'alçada llegendaria (o muntanyes), els seus ciutadans les fessin servir d'estovalles per a posar-hi a sobre llibres i flors.

Que el protagonis-me no el trobèssiu ni en les institucions, ni en les forces armades, ni en els autoerigits guardians de les essències. Sinó en ciutadanes i ciutadans de tot tipus que emergissin a les cantonades, les places i les rambles amb parades de llibres i de flors: estudiants que preparen el viatge de fi de curs, associacions que recapten fons d'aquesta manera, llibreters i floristes que aquell dia engalanen les seves parades, lletraferits i analfabets funcionals furgant colze amb colze entre les muntanyes de llibres.

No us vindria de gust olorar les roses i destriar els llibres? Potser hi descubríeu, d'una manera tranquil·la, que alguns d'aquests llibres (massa pocs encara) estan escrits en una llengua que no coneixíeu. I potser preguntaríeu a algú que us informaria que a aquell país hi ha una llengua pròpia tan bona com qualsevol altra per a escriure llibres, explicar acudits o demanar un café. I no acabaríeu comprant alguna rosa i algun llibre per algú estimat? Ves per on, un país on només d'arribar-hi ja us vindria de gust de participar de la seva Festa Nacional. Un país que realment valdria la pena estimar.

No hi esteu d'acord?

Policies del pensament

Em comenten la gent del Consell de la Joventut de Barcelona que estan tenint problemes amb els actes que organitzen (com en cada procès electoral municipal) amb els diferents candidats a les universitats. També els amics de Joves d'Esquerra Verda han tingut problemes amb actes organitzats a la universitat. Els problemes venen en tots aquests casos degut a que grups de persones organitzades com a policies del pensament han decidit que només ells poden autoritzar la celebració d'actes a la universitat. I si "ells" (a qui ningú els hi ha encomenat aquesta tasca ni veuen la necessitat de ser refrendats democràticament per part de ningú) no els hi agrada un acte, doncs van i el rebenten.

Aquesta situcació no té res de novedosa. Fa 10 anys em vaig vincular a l'associacionisme estudiantil d'esquerres a la Universitat Autònoma de Barcelona. Teníem clar que l'enemic a batre era el captitalisme i la mercantilització de la universitat i aquestes coses, però en canvi la lluita cos a cos era permanentment amb els més antisistema de tots els antisistema. Diversos intents de diàleg van acabar amb una única conclusió clara: l'exigència per a no ser agredits era la nostra desaparició com a organització i l'integració a les "assemblees" de facultat. I quan parlo d'agressió ho faig en sentit estricte: rebentar actes i arrencar-nos els cartells era la versió "light". Amenaçar companys, o amics i parelles de companys era habitual. Fer cartells on el mínim del que se'ns acusava era de quedar-nos els quartos de les subvencions per a fer no se sap què sense la més mínima base de realitat, era mera "tasca informativa". I això que erem un associació d'estudiants, les organitzacions polítiques (tot i que sovint tenien més militància que les "assemblees de tots els estudiants") ho tenien encara més cru. Com que d'això ja fa 10 anys, he tingut ocasió després de veure com molts dels companys de l'esquerra intransigent amb el sistema acabaven en feiens prou lucratives i gens antisistema. Fins hi tot n'hi va haver que van fer d'assessors de diputats del PP. Però com que tot és sistema tant hi fa.

El que realment resultava escandalós és que el llavors rector de la UAB (i posteriorment conseller d'universitats) protegia aquests grups. El perquè ho vaig entendre de seguida que vaig ser elegit pels companys representant d'estudiants als òrgans de govern. Com que els policies del pensament no volien legitimar les "institucions del sistema" molt sovint ni apareixien per les comissions de govern on es discutien els plans d'estudi, els pressupostos de beques pròpies, etc. Per tal de no donar balons d'oxigen al capitalisme decadent no qüestionaven en cap moment cap decisió concreta, ja que el que calia era deslegitimar el bosc i no els arbres. En fi, que els més radicals dels esquerrans eren els més còmodes per al Rector perquè mai qüestionaven res ni mai votaven en contra de res, ni mai cercaven aliances amb altres actors per tal de guanyar canvis concrets. La relació, en aquells temps, del rectorat amb els hooligans antisistema era mimètica a la que molt presidents de clubs esportius tenen amb els hooligans esportius: força de xoc amb la que es podia jugar als aprenents de bruixot. De tant en tant alguna crida d'atenció suau, i cap a casa. Altres organitzacions d'esquerres, també víctimes d'aquesta situació, es negaven ha fer-hi res per tal de no trencar "la unitat de l'esquerra autèntica", una unitat fictícia on uns imposaven i els altres a callar.

La situació amb els anys ha degenerat, i mentre "l'acció de xoc" es generalitza i esdevé cada cop més indiscriminada (si es rebenten actes d'ICV-EUiA o d'ERC, què poden esperar la resta?) la buidor de les idees és cada cop més evident. I el pitjor de la situació és que s'està normalitzant socialment. Em sembla gravíssim que acceptem que la Universitat (o qualsevol altre espai social) sigui el terreny on els els skin heads (portin el cap rapat o grenyes, tant hi fa) siguin acceptats per omissió com a policia del pensament. Els senyors (i les poques senyores) rectors que tant reivindiquen la seva autonomia de govern quan s'adrecen a la resta de poders institucionals no poden continuar mirant cap a una altra banda. I les forces socials i polítiques juvenils tampoc. Cal un pacte contra la violència en les seves expressions polítiques, un pacte ferm i sense misèries (serem capaços la resta d'organitzacions de condemnar les agressions contra actes o militants de PP o Ciutadans?). Continuar mirant cap una altra banda i creuar els dits per a que nos ens passi a nosaltres ens converteix en còmplices, els més covards dels còmplices.

PS Una altra gent em comenten que al local de l'agrupació de districte del seu partit ja no hi poden fer les reunions i que no saben quin tipus d'acte poden organitzar en campanya electoral sense que els hi vinguin a rebentar. Tenim un problema. I no només a la universitat.

Què hem aprés en les eleccions a PANSFOOD

Si dic Pans & Company, Pastafiore o Fresh & Ready a tothom ens ve la mateixa idea al cap: cadenes de menjar ràpid. Un concepte que enlloc assimilaríem a implantació sindical: baixos salaris, excés de temporalitat, incompliment de la legislació laboral i dels convenis, en definitiva: precarietat. Si pensem en la gent que hi treballa, de seguida ens ve al cap el tòpic de l'estudiant que hi treballa a temps parcial o del jove treballador gens qualificat. En qualsevol cas parlem d'empreses presentades com a màxim exponent de la supervivència del Taylorisme postfordista.

Aquesta setmana han tingut lloc les eleccions sindicals al grup PANSFOOD de la província de Barcelona, eleccions promogudes per CCOO en una empresa on fins ara no havíem estat capaços de realitzar una veritable implantació sindical. Les eleccions afectaven prop de 800 treballadores i treballadors repartits en 52 centres i 9 ciutats de la província, la direcció de l'empresa ha mantingut en tot moment una actitud hostil a la participació dels treballadors (en un sol dia van "dimitir" 25 candidats de CCOO després de rebre trucades o visites de directius, totes les dimissions es van trametre des d'un mateix fax), i amb una candidatura d'UGT que comptava amb la presència de supervisors i directius intermitjos de l'empresa. Els treballadors de tota la província només podien votar a tres urnes situades a Barcelona i l'Aeroport (penseu en els centres de Mataró, Gavà, Barberà, Terrassa, Sant Boi, la Roca del Vallès...) i en un horari absolutament restringit. El resultat semblava cantat... o no?

Doncs resulta que no, la candidatura de CCOO va obtenir el 82% dels vots i 17 dels membres del comitè (per 4 d'UGT). Aquí teniu l'enllaç a tota la informació. No deixeu de llegir tampoc l'entrevista a la Patricia, candidata de CCOO , un document d'alt valor sindical i social. El procés electoral ha estat un treball conjunt coordinat per la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de CCOO i per ACCIÓ JOVE i ha comptat amb la col·laboració de tres sindicats comarcals de comerç i hostaleria, tres Unions Comarcals, l'Oficina d'Eleccions Sindicals, la coordinació de CCOO a l'Aeroport i un llistat important de persones. A continuació algunes conclusions breus i una de més volada:

1. En un moment on el sindicalisme europeu està sotmés a importants debats sobre quina ha de ser la manera d'organitzar-nos i treballar en el món de la globalització, només des del treball cooperatiu entre totes les estructures sindicals abans citades hem pogut obtenir un èxit tant important i podem iniciar un treball general d'organització sindical dels sector de menjar ràpid.

2. Altres dos claus de l'èxit es troben també en una aplicació acurada dels ensenyaments dels mestres Sunt Zu i Maquiavel, i en un treball de molta proximitat, treballador per treballador, basat en la informació i la transparència, en comptes de promeses electorals de difícil compliment. Hem estat honestos: farem el que podrem i ja veurem fins on arribem. Es confirma novament el principi de qui informa, guanya. I per informació cal entendre no només la informació econòmica i laboral, sinó també la informació sobre la mecànica electoral. No són pas poques les persones que en aquest procés han aprés senzillament a anar a votar.

3. La quarta clau de l'èxit ha estat donar el protagonisme a la gent de CCOO en l'empresa. Hem aplicat un altre principi essencial del sindicalisme: no hi ha millor agent sindical que un company de feina. El sindicat ha recolzat, organitzat, assessorat, acompanyat... però no ha substituit el treball de la candidatura. En la mesura en que apliquem aquesta mateixa lògica d'ara endavant podrem parlar d'una veritable sindicalització de l'empresa. I això em porta a la reflexió més important, la clau essencial de tot el procès

4. Hem actuat partint de l'anàlisi concreta de la realitat concreta (si coneixes l'enèmic i et coneixes a tu mateix no has de tèmer el resultat de mil batalles, diu el mestre Sun Tzu), deixant de banda els tòpics habituals. I aquesta anàlisi en ha portat a conclusions de gran importància sobre les que caldrà que reflexionem abastament. A veure-les:

a) En primer lloc, hem superat el tòpic d'una empresa absolutament arrelada en la temporalitat dels contractes. Cap empresa d'aquestes característiques aguantaria ni dos anys sense una estructura laboral estable i qualificada sobre la que pivota un marge, més o menys elevat, de temporalitat. Al PANS hi trobem molts treballadors de totes les categories que porten anys a l'empresa, que tenen el seu itinerari no només laboral sinó també professional vinculat a l'empresa.

b) la composició social de la plantilla és molt més complexa del que pot semblar a primer cop d'ull. Certament trobem joves que hi treballen ocasionalment mentre estudien o mentre busquen una feina millor, però no són la majoria. També hi trobem dones de més de 35 anys sense titulacions professionals, treballadors llatinoamericans de contingent, persones que van començar treballant de personal d'equip (la categoria més baixa) i han acabat de gerents de restaurant. Un panorama sociolaboral complex i ric.

c) els treballadors del PANS no es dediquen només a fer entrepans. Un empresa tan descentralitzada requereix d'una estructura laboral professionalitzada. A cada centre s'elaboren polítiques pròpies de qualitat i de promoció, es realiten inventaris, s'organitza el treball amb un alt grau d'autonomia, s'apliquen estratègies de capacitació dels treballadors, d'atenció al client. En definitiva: un percentatge elevat de la plantilla està conformat per professionals amb qualificacions intermitges, tot i que no es corresponen amb titulacions acadèmiques homologades. I la professionalitat és ben valorada pels treballadors. També en aquesta empresa hem trobat la vigència d'un altre vell adagi sindical: per guanyar-se la legitimitat com a representant, primer t'has de guanyar el respecte professional dels teus companys.

d) no és cert que empresa dispersa sigui equivalent a manca de vincles entre els treballadors. Precissament per l'existència d'un gruix de treballadors i treballadores que porten anys a l'empresa i que estan desenvolupant-hi un perfil professional, els vincles entre els treballadors dels diferents centres són certament importants. Una xarxa de coneixences amb treballadors d'altres restaurants i categories amb els que es va coincidir en un mateix centre fa algun temps, amb els que has treballat i discutit, amb els que heu dinat junts abans d'obrir i heu netejat junts després de tancar. Vincles que perduren en el temps tot i els trasllats a d'altres centres o la promoció professional. Sobre aquesta xarxa (fatalment subestimada per "l'altre sindicat" i la direcció de l'empresa) s'ha articulat una candidatura sindical que ha esdevingut hegemònica. I sobre aquesta xarxa es pot construir estructura sindical i negociació col·lectiva. En definitiva, sindicat.

5. Darrera conclusió: la propera vegada que mengis en una Pans, un Pastafiore o un Fresh & Ready mira amb respecte el treballador o la treballadora que t'atén, ha demostrat ser una persona lliure.

Una cançoneta i mo n'anem (19)

La rumba contemprània no s'entén sense aquest xicot de Girona que apareix a la foto amb els currantes de la 3a Festa ACCIÓ JOVE del 1r de Maig (els tres personatges que es tapen els ulls són els únics que en aquell moment coneixien els quartos que ens jugàvem).

Com a mostra pengem aquí aquesta cançoneta.