Després d'anys i anys en que cap controvèrsia sobre la figura de la monarquia, i encara menys de l'actual titular de la institució, emergís a la llum pública, portem un temps en que no passa setmana en que la polèmica del moment no trobi en el seu epicentre a en Joan Carles I. Més enllà dels darrers estirabots de la Cimera Iberoamericana, algunes consideracions:
1. Els darrers moviments entorn al rei es produeixen en un marc més ampli que cal veure amb preocupació: l'espiral de sectarisme en que es troba la política espanyola, especialment accentuada després de les darreres eleccions generals ha arribat a les institucions d'arbitri: Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes i Corona. És en aquesta clau, i no precisament en un resorgiment del republicanisme, en la que es produeixen les polèmiques entorn al monarca. O dit d'altra manera, les polèmiques es cetren en el Cap d'Estat, sent un element auxiliar el caràcter hereditari i dinàstic de la institució en l'actual ordenament constitucional espanyol. El segrest d'El Jueves, els que cremaven fotos, el Losantos, el rei del Marroc, o el Chávez tenen a veure amb el rei en tant que màxim representació unipersonal de l'Estat i les funcions inherents al càrrec, sense que res faci pensar que la cosa canviessin substancialment en cas de tractar-se d'un President de la República. És important que les gents que anhelem que el càrrec de cap d'estat deixi de ser patrimoni hereditari d'una família i s'elegeixi en coherència amb els principis de democràcia no ens deixem emmirallar per la situació.
2. Pel que fa al segrest d'El Jueves i el processament dels piròmans pictogràfics, cal considerar en primer lloc que el tractament penal d'aquests actes va ser incorporat al Codi Penal Belloch, és a dir, a un nou codi penal propiciat per un govern socialista i que globalment cal valorar com un avenç democràtic de primer ordre. Vaig tenir el privilegi que l'elaboració del nou codi coincidís amb el curs en que vaig estudiar Dret Penal amb la Dra. Mercedes García Arán, que va viure molt d'aprop el treballs parlamentaris. Faig meva una reflexió de la prestigiosa penalista: quan les institucions necessiten reforçar la seva legitimitat amb el Codi Penal, malament.
3. Les institucions d'arbitratge del joc polític dissenyades a la Constitució juguen un paper fonamental. La democràcia no és mai la dictadura de la majoria. En temps de tempesta política, comptar amb organismes independents i amb autoritat per regular els conflictes és una garantia essencial per a ciutadanes i ciutadans. Certament, el disseny d'aquests organismes és qüestionable, especialment pel que fa als sistemes de nomenaments. Però tots sabem que quan en un partit de futbol l'arbitre perd el papers o li fan perdre és molt possible que la cosa acabi en batussa entre jugadors i aficions.
4. Bona part de les causes de l'actual degradació i desautorització de les institucions d'arbitri es troben en la gravísima irresponsabilitat de la dreta cavernària espanyola, disposada a arrassar amb tot per recuperar un poder que consideren usurpat de forma il·legítima. I és en aquesta dinàmica embogida on cal encabir la campanya unipersonal de Jiménez Losantos en favor de l'abdicació del rei en el seu fill. També podríem parlar dels governs d'esquerres que han incomplert sovint aquelles sentències del Tribunal Constitucional que no consideraven convenients i que, en menor mesura, també han jugat als nomenaments en clau partidista. Però si mirem més a prop de casa, aquells partits i organitzacions que neguen que el Tribunal Constitucional tingui legitimitat per invalidar un decisió parlamentària, sotmesa o no a referèndum, haurien de revisar críticament la seva posició. Si demà passat, unes Corts Generals autoritàries aprovessin la suspensió de l'autonomia a una comunitat, qui ens quedarà per apel·lar un cop desautoritzat el Constitucional? No faltaran els il·luminats i aprenets de bruixot que frisin per a que això es produeixi pensant en que les aigües revoltades són bon lloc per a pescar, però res de bó en podem esperar d'una situació així el conjunt de la ciutadania.
5. Finalment la cimera. Certament Chávez és un personatge força impressentable, però no pròpiament un incontrolat. Si ha volgut rebentar un marc és degut a un càlcul polític. L'estratègia "bolivariana" de que l'ALBA sigui el referent de cooperació regional llatino-americana, passa per reventar els actuals espais. Fer el buit per després omplir-lo. Una nova bogeria chavista: el buit quedarà buit, senzillament perque la majoria de paísos de la regió no accepten ni acceptaran un marc regional amb Venezuela com a potència i Chávez com a patró. El vell lema anarkista de cremar-ho tot per a tornar a començar no passa mai de la fase de piromania. Això sense tenir en compte que tractar d'imposar a la resta dels països per la via dels fets allò que no accepten a través del diàleg entre iguals té un nom: imperialisme
6. No obstant, aquesta reflexió més tot l'aparell de justificació i enaltiment nacionalista que s'ha posat en marxa per a justificar l'estirabot reial, absolutament impropi i desafortunat, no ens hauria d'impedir fer una reflexió més de fons: quin està sent el paper de les gran multincionals espanyoles (ep, també les catalanes) a llatinoamèrica. Certament existeix una actuació depredadora en molts casos, una actuació amb gravíssimes conseqüències socials, mediambientas i polítiques. I en aquest camp el paper del govern espanyol no pot ser el d'un mer advocat de les empreses de capital nacional.
