Una cançoneta i mo n'anem (i van 10)

Hi havia un temps anterior a Eros Ramazzoti, en que la música popular que ens arribava d'Itàlia valia la pena.

Com a mostra aqui va Il ragazzo della via Gluck
del rei del rock italià Adriano Celentano.

Avui: èxit en la vaga de la construcció

Avui tenim vaga al sector de la construcció a Catalunya, així que ens ha tocat fer de piquets informatius. Per tant arribem rebentats d'estar visitant obres des de les 7:00 del matí i amb les forces justes per a fer quatre apunts:

1. Les reivindicacions que originen la vaga estan vinculades a les mesures de salut laboral en un sector on l'augment constant dels accidents mortals no provoca cap canvi d'actitud en uns empresaris que mantenen marges de benefici excepcionals. El seguiment de la vaga està sent superior al 90%, per la qual cosa hem de felicitar a la Federació de la Construcció i Fusta de CCOO per l'excepcional tasca informativa, amb unes de 200 assemblees informatives prèvies.

2. Una altra bona notícia és l'aprovació ahir al Congrés dels Diputats de la Llei reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció, que està originada per una Iniciativa Legislativa Popular de CCOO, que des de fa una dècada està exigint i fent pressió per aconseguir una regulació. Com diu un amic meu, ser de CCOO vol dir ser perseverants, i finalment la perseverància sindical ha obtingut fruits. Per suposat, la dreta ha fet de dreta, i PP i CiU (ves per on, per defensar els poderosos contra els treballadors sempre són tan amics) han votat en contra. La subconbtractació descontrolada és el veritable càncer d'un sector on en una mateixa obra podem trobar més de 60 empreses treballant, i està en l'origen de la indefensió dels treballadors i treballadores i dels accidents de treball.

3. Tercera bona notícia. Una sentència judicial a Madrid condemna a penes de presó als responsables d'una obra en funció de les seves responsabilitats en la mort de treballadors en accident de treball. Es tracta de la primera vegada que es produeix una mesura d'aquest tipus. Quan haguem llegit la sentència, valdrà la pena fer-ne una entrada específica al respecte.

En definitiva, tres notícies d'èxits en l'acció de CCOO en la lluita contra la sinistralitat en la construcció, tres notícies que no són flor d'estiu sinó part d'estratègies sostingudes durant anys de proposta i movilització. No podem dir que tinguem cap vareta màgica, però els companys de la Constru demostren que el sindicalisme és l'eina útil dels treballadors en defensa de les seva salut i condicions de vida. Felicitats.

PS sé que dec respostes, prometo donar-les de seguida que pugui.

La movilitat descendent dels "blue collars" als EUA

El número 29 de La Factoria publica una entrevista a la periodista freelance Barbara Ehrenreich que ha estudiat els processos de movilitat social descendent als Estats Units. En ella es tracta de la ressaca del somni americà, el desballestament de l'estat del benestar, el paper de les organitzacions socials religioses, el capitalisme impacient i els seus efectes, els efectes del bipartidisme...

Em sembla una molt bona aportació i un lectura recomenable, que a més enllaça molt bé amb el recent debat que em mantingut en aquest bloc respecte el "mileurisme".

Quatre frases amb les que em quedo:

“Las acciones bajaron, pero la remuneración de su presidente sigue aumentando”. ¿Esto es noticia? (Se ríe]. O el caso de Verizon (empresa de telecomunicaciones). Las acciones se hundieron y al presidente le subieron el sueldo. Reducen los salarios tanto como pueden, y si no existe un sindicato que les pare los pies, siguen adelante y se suben el sueldo. ¡Es asombroso de lo que son capaces de apropiarse!"

"En nuestra sociedad es muy corriente que la gente con estudios universitarios y que tiene empleos dedicados a tareas de gestión se crean especiales y superiores a los demás. Pero, les digo, cuando veáis a alguien empuñando una escoba, pensad que quizá dentro de un año, o dentro de seis meses, vosotros podéis estar haciendo lo mismo. No tenéis nada de especial; no a los ojos de los propietarios y de los miembros de consejos de administración. De modo que debemos unirnos; debemos buscar la forma de tender puentes que disminuyan esta división, que superen este esnobismo."

"Pero hay otra capacidad humana a la que no se presta suficiente atención: la capacidad de movilizarnos de forma concertada como grupo. Pienso que esto es lo que al final inclinó el fiel de la balanza a nuestro favor. Otros primates pueden ponerse a saltar juntos para conseguir intimidar a un depredador, pero los humanos pueden hacerlo de un modo más eficiente. Somos buenos en la acción colectiva. De un modo parecido, para poder mitigar estas situaciones en las que hay víctimas internas en nuestra economía, debemos ir a la una. No es sólo la lección que debemos extraer de los últimos 200 años de historia sindical, sino que es una de las lecciones más importantes que debemos aprender de miles de años de experiencia humana".

" lo utilizo en mis charlas. Les digo, sí, hay una guerra de clases. Es una guerra iniciada por una de las clases, y ya es hora de que los demás nos movilicemos para hacer frente a los agresores".

No ho dic jo, ho diu una periodista yankee

"Som ecosocialistes perquè som d'esquerres"

El darrer número de JOVENT publica aquest article de Ferran Elias i Janet Sanz, dos exponents de la nova fornada de dirigents de Joves d'Esquerra Verda l'organització juvenil vinculada a ICV. Es tracta d'un breu i intel·ligent opuscle en que s'explica de manera clara i entenedora, però complerta, el contingut polític i la trajectòria de l'ecosocialisme a Catalunya, així com l'aposta d'ICV per encarnar aquesta ideologia. El pengem també a Les Cosetes tot esperant que ningú ens reclami drets d'autor. Aquí es pot consultar.

Ferran Elias és l'actual director de JOVENT, la capçalera degana de la premsa juvenil a Catalunya, i com a tal ha donat un nou impuls en termes de qualitat dels continguts. Impuls que complerta la reforma iniciada per la Sònia Gómez més centrada en la renovació del format i la qualitat en els sistemes de treball. Es tracta d'una de les ments més lúcides de la nova formada de dirigents de la jove esquerra verda, cridat a continuar la nissaga d'intel·lectuals orgànics de qualitat que ha caracteritzat aquesta organització i que constitueixen un dels seus trets distintius.

Per la seva banda, la Janet Sanz representa un perfil diferent. Més persona d'acció que de reflexió, la Janet és una exemple més de les noves incorporacions de dirigents intermitjos de Joves d'Esquerra Verda que estan aportant a aquesta organització un aire nou, més dinàmic i descarat.

En definitiva, al carrer Armengol hi ha cantera, i l'actual generació dirigent pot estar satisfeta de la feina que està duen a terme i afrontar el futur amb confiança. Ben segur que s'ho mereixen.

blog-parasitisme (7)

Respecte els vetos a Rubianes i Elvira Lindo, la reflexió més lúcida l'hem llegit al bloc de l'Àngel Pagès

eleccions al parlament: foto fixa

Avui La Vanguardia publica una nova enquesta electoral que ratifica les tendències que ja apuntava la d'El Periódico i aquesta brometa anomenada Racòmetre. No cal allargar-se massa explicant aquestes tendències perquè l'obsessió de mitjans de comunicació i polítics amb les enquestes pre-electorals ja s'encarrega de que aquestes tinguin força més protagonisme que no pas les propostes de les diferents opcions. En tot cas, no em resisteixo a fer una repassada per la situació en que els diferents partits afronten els comicis de l'1 de novembre.

CiU: "a por ellos"

Van llançats, i poden anar-ho perquè estan recollint els fruits d'una tasca d'oposició intel·ligent i els constants errors polítics del Govern. Novament marquen les regles i l'agenda política (cosa insòlita en un partit d'oposició) i s'atreveixen a anar forts amb propostes hiperliberals (com la del xec social) davant un PSC i una ERC prou paralitzats com per a donar-hi rèplica en clau d'esquerres. CiU està situant les idees-força de la pre-campanya no en el camp "nacional" sinó en l'econòmic i social, terreny en el que en teoria els seus competidors s'haurien de sentir més còmodes, i estan guanyant la batalla del discurs. Saben que el principal candidat opositor no dóna la talla dialèctica davant d'Artur Mas i frisen per cercar el cos a cos en una brillant estratègia: o nosaltres o el caos en forma de reedició del tripartit. De totes maneres, no acaben d'alliberar-se del rictus nerviós que arrosseguen des que van ser desallotjats de la Plaça Sant Jaume, i aquesta obsessió basada en la convicció de que la Generalitat és un patrimoni propi els hi pot passar factura. Sempre i quan l'esquerra reaccioni com fins ara només està fent ICV-EUiA.

PSC: la paràlisi

Els "capitans" culminen amb l'elecció de Montilla com a candidat a President la seva estratègia d'hegemonització duta a terme durant la darrera dècada. El seu principal error és mantenir la convicció de què un dels seus té la capacitat de mobilitzar el sector de l'electorat que els vota a les generals però no a les autonòmiques simplement presentant-se, i ho fan de manera força barroera. El fet que la realitat desmenteixi la teoria no els fa reaccionar. Ni reaccionaran. Ell PSC és un mastodont eficaç però poc àgil. Desconcertats pels mals auguris demoscòpics han cedit la iniciativa a CiU, i es dediquen a xupar roda de les propostes conservadores, en comptes de capitalitzar una obra de govern que el propi Maragall s'ha dedicat a tapar durant tota la legislatura: pla de barris, Pacte Nacional per l'Educació, impuls a l'habitatge protegit, rigor pressupostari, Pla d'Infrastructures, etc. Per acabar-ho d'adobar mantenen un discurs i una imatge que fa que Jose Montilla esdevingui una caricatura d'ell mateix: un gris comptable. Hi ha qui està convençut de que es guarden uns quants asos a la màniga i que donaran algunes campanades durant la campanya que invertiran l'actual tendència, em jugo un sopar a que no serà així.

ERC: l'autoanulació

A l'eufòria desproporcionada de fa dos anys i mig l'ha substituit el desconcert i la desmoralització. Més greu fins i tot que la més que probable devallada en vots i escons, és la pèrdua de la centralitat política obtinguda en les anteriors eleccions i que han dilapidat durant tot aquest temps. Les constants irresponsabilitats han acabat per passar factura a un partit que després del referèndeum de l'Estatut ha decidit fer un gir de 180 graus i passar de la revolta frívola a l'stablishment. El problema és doble: els girs sobtats fan perdre més gent de la que es guanya, i l'espai de l'stablishment ja està ocupat per una força molt més creïble en aquest paper: CiU. Ho tenen difícil perquè ni poden posar massa èmfasi en reclamar l'acció d'un govern del que han estat expulsats, ni poden aparèixer com a força opositora, ni tan sols com a referent moral tenint en compte que l'Estatut que van votar en contra va obtenir els millors resultats en els seus feus electorals. ERC està acabant per ser víctima d'ella mateixa i això té mal remei.

PP: como decíamos ayer...

El PP devalla, però sense nervis. D'una banda es confirma un terra electoral sòlid que no els ha de fer patir massa. De l'altra, en Piqué es troba atrapat entre les seves ànsies renovadores de la dreta espanyolista i la fugida endavant de la caverna que dirigeix el seu partit en l'àmbit estatal. Aquesta situació no només els hi passa factura en termes electorals sinó que els manté en la marginalitat política i els condemna, una vegada més, a fer de marcians.

ICV-EUiA: entre la coherència i l'esquerra pija

ICV-EUiA es presenta a les eleccions amb els deures fets: un compromís seriós amb els seus votants, una acció de govern impecable, una posició de centralitat política com mai havien tingut, pau dins de casa i una imatge de serietat que els hi permet afirmar allò de que si les altres forces del tripartit s'haguessin comportat com ells la legislatura s'hagués esgotat. Les expectatives de pujada són clares i la normalització territorial l'hagués envejat fins i tot el PSUC de la millor època (sembla prou probable l'obtenció de l'anheladíssim diputat per Lleida). Per acabar-ho d'arreglar, PSC i ERC els hi cedeixen en exclusiva el discurs d'esquerres. Al meu parer, el principal problema dels ecosocialistes és haver-se cregut la caricatura que els hi van fer els seus rivals electorals més immediats: el ser l'esquerra pija. Més enllà de la retòrica, Iniciativa sembla haver renunciat a guanyar vots treballadors i conformar-se amb els del progrerio guai. De la crisi socialista esperen rebre més vots del magre efecte garrigosa que de les bosses hegemonitzades per uns capitans que han digerit malament l'accès a l'estat major. I resulta especialment incomprensible aquesta actitud pel fet que, a diferència del que passa amb totes les altres forces polítiques, els dos sectors més susceptibles de votar ICV-EUiA no són contradictoris, sinó que es reforcen mutuament.

Mileuristes

Com ja hem parlat en alguna ocasió, les noves generacions de treballadors patim una problemàtica específica: la manca d'elements que ens facin mirar el futur amb confiança. La percepció de que la precarietat laboral o la impossibilitat d'accedir a l'habitatge, no és un problema temporal d'un moment concret de les nostres vides, sinó que correm el risc que ens acompanyi en el futur ens trasbalsa. En aquest context, els estrats socials "privilegiats" poden tenir (de fet tenen) latemptació de tallar ponts amb la resta, de desprendre-sen per a que no els hi suposin un llast. Alliberar-nos de qui ho té pitjor per poder aprofitar millor les nostres avantatges comparatives en una estratègia individual/corporativa d'ascensió social. Res de nou, simplement liberalisme en estat pur.

I ara, a més, comptem amb una etiqueta que ens permet de fer-ho presentant-nos no com a insolidaris, sinó com a víctimes: ELS MILEURISTES. Formalment, els mileuristes són aquelles persones que cobren salaris de fins a 1000 euros mensuals. Però, de fet, tots sabem que no és això. Realment estem parlant de persones amb alts nivells d'estudis, de famílies amb capacitat adquisitiva mitja-alta, amb espectatives de cobrir llocs de treball altament qualificats que cobren salaris que no s'adiuen amb aquestes espectatives. Quan parlem de mileurista, no estem parlant de la persona que treballa en feines manuals, o en l'hosteleria, amb una FP o una titulació bàsica. Ni les treballadores domèstiques o els que carreguen capses al Mercabarna. Aquests sempre han cobrat menys i ningú no s'escandalitza.

Acceptar la substitució del terme treballador/a pel de mileurista, suposa assumir un discurs de descomposició dels treballadors, que justifica l'assumpció d'estratègies corporatives i insolidàries, així com unes polítiques basades en dedicar més recursos a qui menys els necessita. Suposa, en definitiva, l'abandonament de la millor estratègia per a millorar totes i tots: la solidaritat de classe.

Esperem per part dels agents socials i polítics de l'esquerra que no contribueixin a incorporar el corporativisme en la correcció política

pongamos que hablo de Madrid

Juan Martínez, Secretari de Joventut de CCOO de Madrid i President del Consejo de la Juventud de la Comunidad de Madrid, s'ha deixat caure per aquí aquest cap de setmana. Entre arrossos, fideuàs, cervesetes i cafès hem tingut ocasió de conversar hores i hores de tot i de res. I és que el Juan, potser pel fet de no estar massa dotat pel ball, té ben desenvolupada la capacitat de conversa.

Potser per això, la Fundación Sindical de Estudios de CCOO de Madrid li ha publicat en el seu butlletí un interessant article sobre la situació de la gent jove a Madrid i les polítiques públiques d'emancipació en aquesta comunitat. El pengem també a Les Cosetes perquè el Juan és amic i un bon conversador.

Clica aquí per llegir l'article

cicle 11 de setembre: l'ofrena d'ACCIÓ JOVE

som casposos, paràsits i travestits

Una col·lega em crida l'atenció sobre una trista minipolèmica que aquesta pobre bitàcora a provocat en els comentaris del bloc d'un periodista anomenat Saül Gordillo. Intercanvien comentaris un xicot i una xicota. La noia acusa Les Cosetes de provocar gratuïtament, el noi de practicar el parasitis-me i travestis-me.

Sincerament els dubtes existencials sobre la pròpia naturalesa em bloquegen, per tant em limito a deixar l'enllaç mentre continuo meditant respecte qui té raó... ell? ella? tots dos?

PS El fet que els comentaris es trobin en un post sobre el diputat de CiU Campuzano augmenta la meva pertorbació al respecte.

perles (7)

Gràcies a l'Amira, per les seves orientacions televisives


Ernesto Sábato
Quinta carta: la resistencia

"Creo que hay que resistir: éste ha sido mi lema. Pero hoy, cuántas veces me he preguntado cómo encarnar esta palabra. Antes, cuando la vida era menos dura, yo hubiera entendido por resistir un acto heroico, como negarse a seguir embarcado en este tren que nos impulsa a la locura y al infortunio. ¿Se le puede pedir a la gente del vértigo que se rebele? ¿Puede pedirse a los hombres y a las mujeres de mi país que se nieguen a pertenecer a este capitalismo salvaje si ellos mantienen a sus hijos, a sus padres? Si ellos cargan con esa responsabilidad, ¿cómo habrían de abandonar esa vida?

La situación ha cambiado tanto que debemos revalorar, detenidamente, qué entendemos por resistir. No puedo darles una respuesta. Si la tuviera saldría como el Ejercito de Salvación, o esos creyentes delirantes —quizá los únicos que verdaderamente creen en el testimonio— a proclamarlo en las esquinas, con la urgencia que nos ha de dar los pocos metros que nos separan de la catástrofe. Pero no, intuyo que es algo menos formidable, más pequeño, como la fe en un milagro lo que quiero transmitirles en esta carta. Algo que corresponde a la noche en que vivimos, apenas una vela, algo con qué esperar. "

Comentaris a la sentència sobre la doble escala salarial a NISSAN

A la Revista del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya trobem publicat un article del magistrat Miquel Àngel Falguera comentant la sentència del Tribunal Suprem respecte la doble escala salarial a Nissan. Es tracta d'un escrit breu però molt clarificador, on es situen les consideracions jurídiques essencials a l'hora d'abordar aquesta pràctica discriminatòria per la qual s'estableixen salaris menors, amb caràcter temporal o indefinit, per als futurs treballadors de l'empresa.

Especialment interessant per les persones que hagin seguit el cas de NISSAN és el qüestionament que fa l'autor de que la situació econòmica negativa d'una empresa sigui considerada com a causa objectiva que justifica el desigual tractament, element clau en la sentència del Suprem per a acceptar la doble escala de NISSAN.

Ara ens queda per saber si, en el darrer episodi d'aquest culebrot judicial, el Tribunal Constitucional estimarà el recurs de CCOO de Catalunya. Poseu-vos còmodes, perquè tenim per temps. Mentrestant, a Les Cosetes recomenem la lectura de l'article citat.

Cicle 11 de setembre: Una cançoneta i mo n'anem (10)

A l'hora de triar la cançoneta del cicle d'entrades entorn a l'Onze de Setembre he hagut de triar entre la versió d'Els Segadors d'enguany i aquest poemeta de la Nueva Trova. Espero que us agradi la decisió.

cicle 11 de setembre: els amics

El passat 8 de setembre CCOO va celebrar la sessió formativa anual del Seminari Salvador Seguí amb motiu de l'Onze de Setembre. Enguany, el tema de la sessió d'enguany era el de les reformes estatutàries i els drets socials. Estaven convidats com a ponents els secretaris generals de CCOO d'Andalusia, Euskadi, Castilla y León i Catalunya. Tot i les diferències existents entre les propostes de cada un d'ells, es va fer evident una concepció comuna federalitzant.

Un dels ponents més aplaudits va ser Ángel Hernández, Secretari General de CCOO de Catilla y León. Segurament hi va tenir a veure el fet que ja comptava d'entrada amb les simpaties de l'auditori. Durant la polèmica dels famosos "papers de Salamanca" CCOO de Catilla y León es va posicionar públicament a favor del retorn dels papers a la Generalitat. Que en aquell moment i context el sindicat assumís en veu alta una posició tan valenta, de ben segur que es mereix el nostre agraïment i admiració, i alguna atenció més per part del mitjans de comunicació d'aquí i d'allà.

D'altra banda, aquests dies hem sabut que finalment Pepe Rubianes a acceptat l'oferiment de CCOO de Madrid Región per presentar l'obra Lorca eran todos en l'auditori de l'Ateneu Primer de Maig del sindicat després de l'autoritària prohibició del pepero progre Gallardón. La posició del sindicat de Madrid és un exemple de compromís i cultura democràtica.

No es tracta en cap cas de dos temes anecdòtics. En primer lloc perquè es tracta en tots dos casos de la primea organització social de la respectiva comunitat autònoma. I en segon lloc perquè no són flor d'estiu sinó exponent d'una línea coherent d'aquestes organitzacions. I ho fan en contextos complicats, en els que els hi hagués estat més fàcil callar i passar desapercebuts (com fan tants altres). El que resulta curiós és que els mateixos que des d'aquí es lamenten de la manca d'actius federalistes i filocatalans a la resta d'Espanya no han mostrat cap mena de reacció a aquestes demostracions. Segurament perquè de fet preferirien que realment les seves queixes fossin més realitat del que són. Potser per això els mitjans de comunicació públics de Catalunya han obviat notícies tant significatives, mentre donaven els màxims altaveus a les posicions de l'espanyolisme intransigent.

Afortunadament els nostres amics no actuen esperant reconeixement, sinó que simplement fan el que pensen que és correcte. Només espero que el dia en que sigui necessari, els federalistes d'aquí mostrem la mateixa valentia i compromís que ells.

cicle 11 de setembre: Orgull xarnego

El meu mestre d'història a l'EGB solia utilitzar com a fil conductor de les seves classes el que ell anomenava "còctel català". La idea és que Catalunya, com totes les societats, és un còctel que es va fent al llarg de la història a base de diferents aportacions: sobre una base íbera, tireu uns rajolinets de fenicis i grecs, una dosi generosa de cultura romana, un pél de gots, dos o tres ditets d'àrabs... Des d'aquesta visió dinàmica de la cosa catalana, expressions com la "desnaturalització de Catalunya" o "català de tota la vida" es mostren tan famolenques com són, i d'altres com "cultura catalana" s'observen des d'un sà escepticisme.

Personalment em sé component d'una de les dosis generoses que conformen l'estat actual del còctel: la de les migracions dels 50 i 70, els xarnegos. El saber-me xarnego no té massa conseqüències materials ni simbòliques. No m'influeix massa o gens ni les relacions personals, ni les opcions polítiques, ni la relació amb la llengua, ni els gustos musicals. I sobretot no incideix en les meves opcions ideològiques ni polítiques. I sembla que això ens passa a la majoria, ja que de xarnegos en trobem a tot arreu. De fet qualsevol intent de establir algun tipus de "comunitat xarnega", i n'hi ha hagut uns quants auspiciats tant des de la dreta nacionalista com des de la socialdemocràcia lerrouxista, amb "representants" de la mateixa ha acabat derivant en caspa menyspreuada pels mateixos membres de la suposada "comunitat". Cosa bén sana per la salut ciutadana de la nostra societat. Una certa hegemonia ideològico-cultural del comunisme polític i social en la lluita antifranquista i els inicis de l'actual etapa democràtica hi han tingut bastant a veure.

Per mi ser xarnego implica bàsicament tres coses: una mirada especial a la Estació de França (on van arribar els meus avis materns als anys cincuanta amb un nen petit i el meu pare als inicis dels setanta), una relació emocional amb Granada (on enfonso part de les meves arrels), i una certa facilitat d'empatia cap aquelles persones que arriben de bell nou a Catalunya a la cerca d'un futur millor. Tot plegat, relligat amb l'orgull de saber-me producte i part d'un procès històric que va aportar al meu país una gran quantitat de sàbia nova expressada en el treball, les lluites socials, la producció cultural, les maneres de viure, etc. Estic ben convençut que aquest país és un lloc millor del que seria gràcies a l'arribada dels meus ascendents recents i de molts d'altres. Aquí comença i acaba el meu orgull xarnego, i no és poca cosa.

Precisament als meus ascendents els hi dec, entre d'altres tantes coses, el haver-se negat a conformar cap mena de guetto i el saber que a les persones se les valora pel que són i no per on vénen. Gent sàbia els meus ascendents (llàstima que això no s'heredi). I és per això hi ha una cosa que no accepto de cap de les maneres: que el fet de ser xarnego suposi un valor positiu o negatiu en termes ciutadans o socials. En aquest sentit em sento molest amb el candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. El PSC va anunciar la candidatura de Montilla advertint d'entrada que no acceptarien que ningú utilitzés la seva condició de nascut a Còrdova com un element de crítica. Totalment d'acord. Però llavors jo reclamo, en tant que ciutadà i no pas en tant que xarnego, que el propi PSC no ho utilitzi com un actiu. I a més ho dic convençut de que això no és només el més correcte, sinó el més intel·ligent. I és que els senyors del PSC ja haurien de saber que els xarnegos no som tontos i no ens agrada que ens tractin com a res més que com a ciutadans.

PS Deixo enllaç a l'entrada que realment toca fer per l'11 de setembre (en la meva modèsta opinió).

Una cançoneta i mo n'anem (9)

Tornem al tango, una música feta per contar històries. Avui Malena , dedicada a la millor contadora d'històries, i la més misteriosa, que fa poc he tingut el privilegi de conèixer. Canta Silvana Gregori.

Oci nocturn

El darrer número de Debat Juvenil publica un article de l'inefable (i infalible) Joffre Villanueva. El publiquem també a Les Cosetes perquè ens agrada i volem contribuir a la difussió de La Paraula.





Els joves no surten de festa, fugen de cals pares

Joffre Villanueva
Secretari General del Moviment Laic i Progressista

És un debat recurrent en l’àmbit juvenil, el de l’oci nocturn. Es constata que la gent jove surt de nit, fins a les tantes, consumint tot tipus de substàncies, fent soroll, tenint accidents de cotxe... I normalment es conclou que s’hauria de corregir la situació. O sigui, s’hauria de mirar que no surtin tant, que no surtin fins tant tard, que no facin tant de soroll, que no consumeixin tant i que no es matin. No tothom surt ni ho fa posant en perill la seva salut, però cap societat suporta veure morir als seus joves i cap societat entén que hipotequin el seu futur, d’aquí que s’obri un debat sovint convuls i poc racional. El problema, però, són els esquemes de partida, que són absolutament hipòcrites.

La hipocresia rau en que un pis pot valdre mig milió d’euros, una escola bressol trescents (cada més), i els contractes que permeten assumir aquestes despeses només estan a l’abast d’una elit. Potser algú pensarà que no té res a veure, però hi té, i molt (les enquestes demostren que l’emancipació provoca una caiguda en picat de l’oci nocturn). D’altra banda, resulta difícil trobar joves assumint responsabilitats en l’àmbit públic.

No tenen res a veure els hàbits de la gent jove amb la seva condició socioeconòmica? No tenen res a veure els hàbits de la joventut amb l’actitud de la societat envers ella? Es diu que el problema és que estan mal educats. Considerant que és la generació més ben formada de la història i que són la primera generació no educada en les escoles del franquisme, atribuir la culpa a l’educació és, com a mínim, arriscat. I si l’error no rau en l’educació, aquesta pot ser la solució? Difícilment, oi?. Cal dir-ho, perquè l’educació sembla la solució màgica; quan els joves emprenyen, els adults els tornarien a l’escola, encara que sigui per trobar les mateixes aules tronades i les mateixes mancances del sistema educatiu (que es poden resumir en dos: calers i reconeixement social). Tant difícil és veure que la situació socioeconòmica dels joves determina les seves actituds davant la vida? Vol dir això que hom no és responsable dels seus actes? Doncs sí, sí que ho és, però a partir dels divuit anys no té massa sentit voler educar la ciutadania, això forma part del repertori dels règims totalitaris. Els règims democràtics miren de resoldre les mancances de la població i en darrer terme apliquen sancions a qui es salta la norma. Tant paternalista és la reeducació com la disculpa infinita, i totes dues estratègies són estèrils, no resolen el problema.

Perquè fins ara les estratègies han estat aquestes: Simplemente di NO (persuasió), Ley del botellón (repressió), ocio alternativo (distracció)... Els poders públics han buscat totes les maneres possibles excepte la que tocava (emancipació). És el que ha de fer l’administració, per això la van inventar. Regular, posar ordre, fiscalitzar i donar suport a iniciatives dels propis joves. Habilitar més transport públic nocturn per evitar sorolls i accidents. Promoure una diversificació temàtica i territorial dels locals d’oci nocturn (descongestió dels centres urbans, promoció de l’oci de barri, control de llicències per evitar acumulació de bars i discoteques...). Promoure l’associacionisme juvenil i la participació dels joves com a via per l’accés a la ciutadania. I promoure l’emancipació dels joves com a via per l’accés a la ciutadania. De totes aquestes idees, em quedo clarament amb la darrera. La resta també són necessàries, però admetem d’una vegada que on estigui un pis...

EL TERCER CONVALENCIENTE o Conversación en torno a la vida, muerte y renacer de una Expectativa

Els Amics de Romagnoli han tingut l'amabilitat de sol·licitar-me una col.laboració. La penjo aquí per qui pugui estar interessat/da en llegir-la. A continuació reprodueixo la introducció per anar fent boca.
--------------------------------

EL TERCER CONVALENCIENTE o Conversación en torno a la vida, muerte y renacer de una Expectativa

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui

De bades fugim del focsi el foc ens justifica

Miquel Martí i Pol

La ilustre cofradía de los Amigos de Romagnoli me invita a incorporar mi voz a su debate en torno al artículo El renacimiento de una palabra del profesor de Bolonia. Acepto la invitación con la condición de que se me permita buscar auxilios, y opto por establecer un enlace entre dicho debate y otra conversación respecto a la incidencia de los cambios del trabajo en la conformación de la identidad de las nuevas generaciones de trabajadores. Conversación que venimos sosteniendo desde hace cosa de tres años entre algunas personas vinculadas en mayor o menor medida a los espacios de juventud de CCOO. Facilita esta tarea el hecho de que Juan Blanco, sociólogo y sindicalista inquieto, haya cedido a la presión ejercida por sus contertulios y puesto por escrito algunas de sus aportaciones al debate, escrito inédito del que amablemente ha autorizado el uso(1).

El cuarto hermano Marx, el quinto Beatle y el tercer convaleciente. Plan del escrito

La reflexión de Romagnoli arranca de la constatación de que la palabra “sindicato” está enferma de una polisemia aguda que ha acabado por degenerar en asemia. Como también ha pasado, nos dice el autor, con su compañera la palabra “huelga”. Pero del texto de Romagnoli es fácil deducir que, como no podría ser de otra forma, el dúo convaleciente es en realidad trío, puesto que del mismo mal padece el término “trabajador”. Aquel sindicato de significación más clara que sirvió para que “los hombres de mono azul y de las manos encallecidas” accedieran al status de ciudadanía, no consigue cumplir hoy esta misma función respecto “el pueblo de los hombres y mujeres con vestidos estampados de variados colores”. Y es que el dúo categórico trabajador-ciudadano no pasa hoy por sus mejores momentos, y cada uno de sus componentes ha sido descuartizado hasta el punto de resultar irreconocible.

Estos nuevos escenarios afectan al conjunto de trabajadores, si bien sus efectos resultan especialmente intensos entre aquellos que han accedido al mundo laboral después de que éste haya experimentado importantes cambios en todos los ámbitos. Con lo cual vuelve como un manido flash back la pregunta que toda generación se plantea una vez alcanzada una cierta edad: ¿qué les pasa a los jóvenes de hoy? De las respuestas que demos a esta pregunta dependerá la terapia a aplicar para conseguir que la palabra sindicato nazca por segunda(?) vez con un sentido recobrado.