comiat de l'any i cançoneta número 16

A Les Cosetes volem acomiadar el 2006 amb la primera imatge que vàrem rebre d'ell: la sortida del sol a les dunes que voregen els campaments de refugiats saharauis (la foto és nostra, eh), que tan de bó puguin celebrar el proper any nou a la seva terra en llibertat. Cantem doncs per darrer cop enguany a la nova matinada amb la cançoneta més bonica que enguany hem penjat.

I marxem esperant que el 2007 sigui molt feliç pels nostres i molt infeliç pels que ens dominen i els seus acòlits.

salut, treball, gènere

Ara que el Ministeri de Salut descobreix que les dones ho tenen més fotut en matèria de salut, pengem aquí un breu però molt aclaridor article que amb el títol La salud laboral ¿una cosa de hombres? va ser publicat a Por Experiencia (la revista de salut laboral de CCOO) l'any 2001. Una frase que resum l'article: "ellos se accidentan, nosotras nos desgastamos". Més clar, aigua.

I com sigui que els sindicalistes acostumem a malfiar de les bones intencions de treball expressades per els i les ministres, i sabem que la millor palanca de canvi som els treballadores i treballadores organitzats, deixo aquí l'enllaç a la guia de CCOO de Catalunya Salut, dones i treballs. No apta per a feministes de despatx universitari.

què fas el dia de reis?

o arribem a un acord o trenco la disciplina

Aquesta és la meva decisió. Trenco l'aturada hivernal perquè el Govern central ha tingut el sant morro d'irrompre en mig de les festes per dir que no hi haurà més calers per les autonomies, que qui vulgui millorar el finançament faci canvis en les gestions o apugi els impostos (estaria bé que el Sr Solbes s'apliqués les seves pròpies receptes) i que els canvis en el finançament es faran en el marc de la LOFCA, notícia que evidentment esdevé el titular del dia i que de ben segur trobarà una contundent i generalitzada resposta a la blocsfera catalana. Doncs bé, jo passo.

I anuncio el següent: no penso tancar files novament en el tema del finançament de la Generalitat fins que no arribem a un acord. Estic cansat de sumar-me a les veus que reclamen la millora del finançament de les institucions catalanes, necessària per fer front a les inversions i la despesa social, per veure després com els impostos traspassats acaben eliminant-se o perdent progressivitat. No es pot reclamar més quartos per a fer front a les necessitats de les institucions catalanes i després eliminar impostos als més rics. No pot ser que el traspàs de l'estat a les autonomies acabi sent traspàs de recursos públics a les butxaques d'uns quants privats. I evidentment és cert que també el govern de l'estat rebaixa impostos als més rics i els puja als treballadors via tributació indirecta, però per això mateix no compten amb el meu pobre suport ciutadà.

Per tant, senyors, o els respresentants polítics catalans es comprometen a no rebaixar la càrrega tributària o a mi que no em busquin per reclamar traspàs de recursos, ja que toca pagar el beure passo d'anar de cornut. I després ens preguntem perquè a un ampli sector dels catalans i catalanes se la pelen les eleccions autonòmiques?

Per cert, mentre novemant el finançament autonòmic acapararà el debat públic, al món passen coses importants per l'economia europea i continua imparable la pujada de les hipoteques .

CCOO aprova el seu primer Pla de Joventut

Joves de CCOO en la 1a Convenció Nacional d'ACCIÓ JOVE

Abans d'ahir el Consell Nacional de CCOO de Catalunya, màxim òrgan entre congressos, va aprovar el primer Pla Estratègic de Joventut del sindicat culminant més d'un any i mig de treballs preparatoris. Tenir un pla de joventut per primera vegada no vol dir que sigui la primera vegada que es treballa `pensant els joves treballadors i treballadores, més aviat implica un aggiornamrento, una revisió i actualització en clau d'estratègia global. Com que acabem de fer el pica-pica nadalenc de CCOO no estic massa en condicions d'escriure un redactat coherent, però sí de fer algunes reflexions:

• A partir del Pla Estratègic de Joventut (PEJ), CCOO de Catalunya ens dotem d'una reflexió col·lectiva respecte la realitat de les noves generacions de treballadors que queda plasmada en la introducció del pla, reflexió que segur que resultarà familiar a la majoria de persones que es deixen caure per aquí de tant en tant.

• Mitjançant el PEJ el conjunt de CCOO determinem un objectiu: guanyar per al sindicalisme a les noves genreacions de treballadores i treballadors, mitjançant una estratègia: generar espectatives de millora a qui avui no en té a través de l'acció col·lectiva, que es concreta en 30 accions prioritàries en tots els camps d'intervenció del sindicat. Espero poder enllaçar aviat amb el llistat d'accions del Pla.

• En l'elaboració del Pla han colaborat més de 300 sindicalistes joves i no joves mitjançant un sistema participatiu novedós basat en principis de radicalitat democràtica. No és un Pla pensat per uns pocs sabis, sinó elaborat col·lectivament per una ampli espectre de persones.

• La discussió i aprovació al Consell Nacional de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya no va ser un camí de roses. Com passa amb tots els grans projectes estratègics del sindicat, els que ens prenem realment de manera seriosa, va haver un debat profund on es van contraposar dos visions clarament diferenciades, les que neixen de donar respostes diferents a la pregunta següent: "el fet que les noves generacions de treballadors i treballadores visquin una situació diferenciada de la resta justifica una actuació específica del sindicat?" Intervencions potents de diversos secretaris/es generals (inclós el de la CONC) van servir per fixar les postures i una votació favorable però gens búlgara demostra que el debat va ser (i és) viu.

• CCOO passa a ser la primera organització social de Catalunya que compta amb un Pla de joventut. I a més, aquí la transversalitat és real, no com en tants plans de joventut d'administracions públiques

• De fet la feina comença ara i consisteix en traduir el Pla en accions concretes en l'empresa, el sector productiu i la comarca. Però això serà ja a partir del nou any.

qui vigila als vigilants?

Els pijos m'estan revoltant la comarca i potser va sent hora de parlar-ne.

Un dels conceptes que més sentim en boca dels nostres polítics és "estat de dret". "Estat de dret" sembla un terme totèmic, una mena de mite a l'estil de "sagrades escriptures" o "Gran Manitu". Mala cosa. En el fons tot és més senzill i més laïc. L'estat de dret és una conquesta de les classes comerciants entre el segle XVIII i XIX elaborat pels grans teòrics liberals des de Rosseau a Montesquieu. L'estat feudal es caracteritzava per la manca d'unes normes clares que subjectessin tant particulars com a poders públics (en especial el del Rei), mal context per a fer negocis. La reclamació de l'estat de dret parteix com una necessitat de donar seguretat a aquells que arrisquen el seu capital en inversions comercials i productives. L'estat de dret seria un "pacte" polític amb les clàusles següents:

• El monopoli de la violència correspon a l'estat que l'exercirà a través de les seves forces armades i policials.

• L'estat i tots els particulars queden sotmesos a les lleis. L'estat no pot utilitzat la violència sense estar autoritzat per la llei, i només pot utilitzar-la per a complir i fer complir la llei.

• L'actuació del poder executiu ha de ser controlada per uns poders legislatiu i judicial independents entre ells.

L'estat de dret no és cap tòtem, és una requisit per a la democràcia, i és la garantia de la seguretat pública: si ningú té armes i les utilitza lliurement tothom viurà més segur i millor. I qui no ho vegi igual que miri uns quants westerns. L'estat de dret no es va crear només ni principalment per fer front al terrorisme polític, sinó per fer front al poder il·limitat dels reis i als nostres veïns amb vocació de Chuck Norris.

Si un senyor té permís per a tenir una pistola, el té condicionat a un ús d'aquesta pistola, un ús del que se'n fa responsable. Si utilitza aquesta pistola per matar il·legalment altres persones, per molt possibles lladres que fossin, aquest senyor és un homicida. I per a aclarir si estem en un cas de legítima defensa (la qual cosa requereix una proporció entre el mal que fem per defensar-nos i el mal que ens suposaria l'agressió de la que ens defensem) estan els jutjats, no les concentracions veïnals ni els linxaments públics de les víctimes.

I per a saber-ne més podeu rellegir una entrada antiga del bloc del Lalo

Conseqüències polítiques de la precarietat

Quan els representants dels partits parlen de mesures contra l'abstencionisme electoral la sensació de manca d'idees és evident. Al meu modest parer, el gran error de partida és situar les accions sempre en clau superstructural amb una imatge força kistch del que entenen per "acostar la política al ciutadà": obrir pàgines web, visites escoñlars al parlament, participació ocasional de diputats en debats virtuals...

Hi ha una mandra intelectual que porta sempre a parlar dels abstencionistes com una massa uniforme que actua políticament de manera independent a la seva situació social...

Avui La Vanguàrdia ens ha sorprés amb la publicació d'un interessant article signat per Ignacio Lago, professor de Ciència Política a la UPF, amb el títol que encapçala aquesta entrada. Cercant per la blocsfera hem trobat un bloger que l'ha penjat i aquí hi deixem l'enllaç a l'hora que en recomenem la lectura.

Sincerament no comparteixo algunes de les apreciacions fetes per l'autor, en especial al que es refereix a l'actuació sindical, però en general em sembla un enfoc plenament encertat en tant que parteix d'una anàlisi del comportament electoral dels treballadors i treballadores en funció de la seva situació d'estabilitat. La conclusió és l'existència d'un cercle viciós en el que els treballadors i treballadores en precari són els més desafectes a la política i els més abstencionistes, i per això mateix no incideixen en la definició de les polítiques, la qual cosa incrementa la seva desafecció. En fi, val la pena dedicar cinc minutets a la seva lectura.

Una cançoneta i mo n'anem (15)

I no podem marxar de cap de setmana sense deixar penjada la cançoneta número 15, avui a càrrec d'un xicot de Bahia anomenat Caetano Veloso i que en aquesta ocasió dediquem a les noies que s'han deixat acaronar els rínxols alguna vegada.

Entrevista a Ascensió Soler a Lluita Obrera

(Les persones que es deixen caure habitualment per aquí hauran notat un descens de l'activitat les darreres dos setmanes. En els propers dies espero poder explicar la causa, com sempre una causa justa)

Per segona vegada pirategem l'entrevista de Lluita Obrera òrgan d'expressió de les Comissions Obreres catalanes, en el consell editorial del qual participo des de fa un parell d'anys. En aquest cas l'entrevistada és na Ascensió Soler, magistrada de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i co-fundadora del Gabinet Jurídic de CCOO. El motiu de l'entrevista és el recent lliurament del Carnet Solidari de CCOO de Catalunya als advocats laboralistes que, com l'Ascensió Soler, van pringar-se fins a les celles a favor dels drets treballadors i van esdevenir una de les crosses més importants d'unes emergents comissions obreres clandestines

Així doncs, aquí deixo l'entrevista breu però sucosa que l'Emili Rey va realitzar a la nostra protagonista. No sense abans recomenar a qui vulgui conèixer més sobre el tema que tracti de localitzar el llibre-homenatge a Albert Fina que va publicar-se farà cosa de tres o quatre anys (si algú té interès li puc localitzar la ressenya bibliogràfica).

blocparasitsme

Davant les increpacions rebudes per la meva manca de sentit de l'actualitat mediàtica, deixo aquí l'enllaç a la millor entrada sobre la mort de Pinochet que he tingut temps de trobar.

Qui vulgui plorar la mort de Pinochet que ho faci, alguns hem gastat les llàgrimes amb les seves víctimes

La "urbanització de la injustícia"

Faig una incursió ràpida per a deixar com a petjada un paràgraf del llibre d'aquest pont, del que espero fer-ne una ressenya quan l'acabi. De moment aquí va un trosset per anar fent boca.

La cases barates proporcionan un ejemplo interesante de cómo la "reforma" de la vivienda puede ser concebida con fines claramente represivos. El interés por la seguridad condicionó el diseño tan altamente estructurado de estos proyectos. La barates estaban organizadas en hileras de casas rodeadas por trapias en las que los habitantes fácilmente podían ser aislados y vigilados. Una panorámica aérea nos muestra una estructura similar a la de un cuartel militar o campo de prisioneros. Separadas de Barcelona por un "cordón sanitario" de tierras de cultivo, las casas barates, según la terminología de Foucault, representaban una nueva fase en el orden disciplinario; como el proyecto Hausmann de París, el objetivo era el cierre espacial y el control social preventivo. Se desterraba a un sector de las "clases peligrosas" del centro de la ciudad, reubicándolo y excluyéndolo socioespacialmente a una zona muy restringida de los arrabales de la ciudad, donde dejaría de representar una amenaza seria para el orden urbano y podría ser neutralizado con mayor facilidad por las fuerzas represivas. En un grupo de casas barates se construyó una comisaría dentro de la misma colonia de viviendas, y se levantó otro grupo al lado del cuartel de Sant Andreu.

El proyecto de las casas barates muestra cómo el espacio urbano se desarrolla a imagen y semejanza de una determinada estratificación social. La subordinación del crecimiento urbano de Barcelona a los intereses privados acarreó la "urbanización de la injusticia", a medida que las desigualdades y las divisiones de clase características del capitalismo moderno quedaron inscritas en el espacio construido. En otras palabras, a pesar de la retórica altisonante de las élites urbanas y su énfasis en el progreso y la igualdad cívica, no se organizó Barcelona en beneficio de todos sus habitantes.

Chris Ealham. La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937

I sense voler forçar les comparacions de manera anacrònica i falsejadora, ara jo pregunto: en quins barris s'acaba construint l'habitatge protegit i en quins barris no?

Una cançoneta i mo n'anem (14)

Si no voleu fer-me cas en res més d'acord, però no us perdeu la cançoneta d'aquesta setmana a càrrec dels senyors Miles Davis i John Coltrane, Grans Mestres de la Lògia del Bebop. Pitgeu aquí i gaudiu dels 10 minuts més bens invertits de tot el pont de la Puríssima Constitució.

Cicle nou govern (II): La hipòtesi Ciutadans

Els excel·lents resultats obtinguts per Ciutadans - Partit de la ciutadania han suposat una important campanada en la nit electoral, campanada que encara és aviat per veure si anirà repicant durant la legislatura. Si l'opció política de Ciutadans és vista amb antipatia per part dels partits i organitzacions del catalanisme civil, els partits i organitzacions del nacionalisme de caire més essencialista han reaccionat amb l'arrufament de nas de qui es troba davant d'un engendre que mai hagués hagut de nèixer. Ni el menyspreu ni el rebuig ofuscat són respostes adients, perquè ens distreuen l'atenció del tema principal: com pot ser que 90.000 persones hagin votat per Ciutadans? Aquest és el tema de fons.

L'element definidor de Ciutadans i aquell que ha estat clau per a sintonitzar amb els seus votants actuals i potencials el trobem en un paràgraf del seu segon manifest polític:

"Animats pels suports de tota mena que hem anat rebent, avui anunciem el procés constituent que conclourà amb la fundació d'un partit polític obert a tots aquells que des de posicions democràtiques no combreguen amb la ideologia nacionalista".

L'encert de Ciutadans ha estat el d'oferir a un determinat sector de l'electorat una opció nova: podem votar per una opció antinacionalista sense donar suport a Zaplana i Acebes. I queda demostrat que existeix demanda per aquesta oferta en el mercat electoral. La resposta correcta a Ciutadans és l'expressada per Montilla en el debat d'investidura en el seu moment més brillant. És la que diu que a Catalunya no existeixen problemes de convivència gràcies a un ampli consens de país en els pilars bàsics de la qüestió nacional, mentre que l'opció Ciutadans-El Mundo-La COPE és de fet la veritable amenaça a aquesta convivència en tant que planteja trencar aquest consens. Ben cert que sí, però...

Permeteu-me plantejar una hipòtesi. És clar que el vot a Ciutadans (present i potencial) és una opció paleo-política de rebuig, especialment perquè no trobem res semblant a un projecte polític ni en els manifestos ni en el programa electoral d'aquest col·lectiu. Ara bé, la meva hipòtesi és que existeix una diferència entre Ciutadans i el gruix dels seu electors respecte l'objecte del rebuig. Estic convençut que la política lingüística a Catalunya, veritable obsesió dels deixebles de Boadella, no és el factor de rebuig entre l'electorat. No crec que ho sigui perquè no veig aquest rebuig en la societat. Si això és així, què estarien rebutjant aquests votants? Doncs precisament la vulneració del "consens nacional" per l'altra banda.

Certament el "consens nacional" inclou les polítiques de normalització i immersió lingüística, però també la lleialtat de tothom a l'arquitectura institucional i les regles del joc que dibuixen la Constitució i l'Estatut, no com una qüestió legalista sinó com un compromís polític. I diguem-ho clar, això no sempre s'acompleix. Per entendre'ns, crec que entre els votants de Ciutadans pesa més la retirada de la bandera espanyola de la façana de l'Ajuntament per la festa major, que no pas les qüestions lingüístiques. I aquesta retirada de banderes suposa una vulneració del "consens nacional"? Tant com les propostes de Ciutadans com a mínim. Enteneu-me el tema de la retirada de banderes com a metàfora o exemple, si us plau. Certament existeix un línia d'actuacions de facto per part d'alguns partits i organitzacions, actuacions que són poc democràtiques per dir-ho suau (precisament perquè són fàctiques) i que no han trobat resposta per part del catalanisme civil, que en canvi sí ha reaccionat preocupat davant les propostes de Ciutadans. I això ha acabat per emprenyar un important volum de persones que no entenen perquè una bandera amb la que es senten identificats en major o menor mesura és retirada de la façana del seu ajuntament de manera ademocràtica i il·legal sense que ningú hi digui res. Aquest és el "mercat" electoral de Ciutadans i els hi hem regalat entre tots aquells que arrufem el nas.

El missatge hauria de ser clar: qui vulgui canviar les regles està en el seu dret, però no per la via dels fets sinó del debat obert. En aquest sentit crec que la millor resposta a Ciutadans per part de Montilla no va ser la del debat d'investidura (que també), sinó la de l'afer de les banderes a les façanes dels Departaments del Govern. A casa seva que cadascú pengi i despengi les banderes que vulgui, però identificar la diferència entre la seu d'una institució i la seu del propi partit és una element bàsic de cultura democràtica. I d'això mai no se'n té prou.

Un delinqüent

El personatge de la foto va ser un delinqüent anomenat Joan Peiró. El 1942 un tribunal militar el va condemnar a mort com aculpable del delicte d'adhesió a rebelió (article 237 del Codi de Justícia Militar) i pel seu "ideario extremista", sentència que acaba de confirmar la Sala de lo Militar del Tribunal Suprem a arrel d'un recurs interposat per dues de les seves filles.

Certament Joan Peiró és culpable de bastantes coses, fem un breu llistat d'algunes:

1. de ser una figura senyera del sindicalisme català i espanyol i d'haver dedicat la seva vida a millorar les dels seus companys des del sindicalisme confederal de la CNT

2. culpable de ser un gran impulsor de la premsa obrera, entre elles la primera capçalera de la premsa obrera en català: la soli, i això que no va aprndre a llegir i a escriure fins passada la vintena

3. culpable de ser impulsor també del moviment cooperativista, començant pel vidre de Mataró

4. culpable d'haver estat un renovador del sindicalisme, de tenir la co-paternitat de l'articulació sectorial del sindicalisme confederal, com avui el coneixem.

5. culpable d'haver-se confrontat amb els sectors de la FAI en favor d'una organització sindical de masses i oberta, i de la necessitat d'àpostar per la república com una oportunitat històrica per als treballadors

6. culpable també d'haver acceptat la contradicció de ser ministre del govern republicà sent anarquista, quan les circumstàncies de la guerra requerien de la contribució de tothom.

7. culpable d'haver defensat i protegit persones i famílies de dretes de la repressió que els veritables "extremistes" van dur a terme a Mataró en els moments de buit de poder. Així com de denunciar la persecució dels poumistes per part del PCE.

8. culpable d'haver dedicat el seu exili a preocupar-se pels seus companys tancats als camps de concentració i de treballar per la seva sortida despreocupant-se de la pròpia sort. Per la qual cosa va ser detingut a frança per les forces d'ocupació alemanes que el van lliurar a Franco, la mateixa sort que va patir Companys

9. culpable finalment de no acceptar l'oferta dels franquistes de participar de la creació del Sindicat Vertical a canvi de no ser condemnat, oferta que altres cenetistes van acceptar, sent plenament conscient de les conseqüències

10. i sobretot, culpable d'haver perdut la guerra.

Tan culpable que el màxim òrgan judicial d'un estat democràtic (el Tribunal Suprem) s'acaba de negar a anul·lar una sentència que condemnava a un ministre del legítim govern del país per defensar la legalitat front un cop d'estat militar. Apaga y vámonos.