Un que no creia en el bipartidisme
Catalunya ejerció ayer el derecho a decidir y garantizó la victoria de José Luis Rodríguez Zapatero en una España que avanza al galope hacia un bipartidismo con aires de Restauración.
Enric Juliana
La Vanguardia 10.03.2008
El mestre Juliana torna a mostrar la seva proverbial lucidesa analítica. Impossible resumir millor en una frase el que podríem anomenar eufemísticament "lo d'ahir". De fet "lo d'ahir", també anomenable "la cosa", requereix aproximacions des de diferents perspectives a l'hora de clavar-hi el bisturí. Intentarem anar fent, però en tot cas és necessari començar com el mestre Juliana per arriscar lectures dels corrents de fons en aquest mar d'anàlisis
cleenex en el que naveguem. Som-hi.
Punt de partida
Amb una participació electoral del 71'2% ha configurat el mapa electoral català més proper a la mitjana espanyola que recordàvem (a falta de mirar amb més profunditat l'històric).
Hipòtesi 1 (conjuntural)El principal factor diferencial no ha estat la pujadeta d'un decimal de CiU que li ha reportat un diputat més (sobre uns resultats tan dolents com els de 2004), ni la baixada d'un punt d'ICV que li ha fet perdre
in extremis un diputat (sobre uns resultats de 2004 normalets). El factor diferencial essencial ha estat l'ensorrada (en relació a 2004, no pas a la seva tendència històrica) d'ERC. Què ha passat? Fa quatre anys una victòria socialista semblava poc probable, així les coses el vot
extra que es va mobilitzar es va dividir entre el vot útil (PSC) i vot rebotat (ERC). Quatre anys després l'escenari ha canviat: la victòria del PSOE era previsible però podria perillar en les famoses províncies on pocs vots feien bascular un escó entre els dos grans, un escenari on el vot rebotat despareix del mapa per tal d'assegurar la jugada. Pringa ERC. ICV i CiU dissimulen.
Hipòtesi 2 (no tan conjuntural)
El vot al PSC no expressa únicament una preferència a un president del govern d'aquest partit front a un del PP. En molts casos pot expressar també una preferència per un govern d'esquerres amb un suport parlamentari disciplinat front al model d'esquerra plural/Dragon Kan, en un marc polític cada cop més governamental on es fa necessari crear un "canal parlament" a modus de reserva
cheyene o documental-de-la-dos. I on paradoxalment la societat de la informació fa bona l'eslògan del Grasset: "la informació és una selva", i les lleis de la selva són com són. Pringuen ERC i ICV-EUiA, CiU aguanta gràcies a la impresentabilitat del PP per l'electorat català.
Hipòtesi 3 (intent de cercar l'estructuralitat)
Tota elecció és també una combinació de plebiscits entortolligats. Potser el gran perdedor d'aquest plebiscit és la Catalunya super-estructura, l'àgora catalana. A veure si m'explico sense fer masses "amics". La catalana o el català "informat" que mira TV3, escolta les ràdios "d'aquí", llegeix la premsa del país i es deixa caure de tant en tan per aquest engendre que és "poliblocs" ara com ara no deu entendre res. I no entendre res és el pas anterior a les conclusions que es troben en els graons de l'escala que porta a la marginalitat: "la gent és tonta/no té remei", "aquestes no eren les nostres eleccions", "la gent s'ha deixat contaminar per la dinàmica espanyola", "els catalans som masoques"... és evident, tots els altres cotxes de la carretera van contra direcció.
En totes les societats, l'espai públic és un mirall que esbiaxa la imatge del conjunt de la societat. Com més gran sigui el biaix, pitjor qualitat democràtica té una societat. No es tracta de crostes o del discurset manit de la Catalunya mestissa front a la Catalunya oficial segrestada pels nacionalistes. Si fos així és evident que el PSC-PSOE (que s'oposa a la segregació lingüística a les escoles, que es va ficar en l'aventura estatutària i s'expressa gairabé sempre en català a través dels seus portamveus) no hagués absorvit tants vots, ni C's s'hagués fotut la trompada. És quelcom més complex. La ciutadania ha tocat el crostó a l'espai públic català i això va molt més enllà "dels polítics". Afecta al Parlament i als seus debats, així com als mitjans de comunicació, afecta als partits però també a la "societat civil", afecta a la Universitat i als intel·lectuals de desigual solvència que copen les tertúlies, a les federacions d'associacions i a les manis pel dret a decidir, a les seleccions catalanes i no catalanes, a nacionalistes, catalanistes i centralistes oficials. "Lo d'ahir" va ser també un alegre i tranquil desmentit de l'espai públic català per part de les catalanes i catalans de carn i ossos.
Davant d'una àgora que no articula bona part de la societat, l'articulació es fa a través del Grans Mitjans de Comunicació (amb un paper més aviat discretet de TV3 i altres herbes), i aquí el plantejament és clar: PSOE(que no PSC)/PP. I més val que el PSC no perdí el matís en la seva justa felicitat.
Projecció:
Fins aquí, tot això ho he anat pensant jo solet. Però llavors ve el mestre Juliana i situa un referent històric: la Restauració. Ben trobat. Caldrà recordar que va ser durant la Restauració que la burgesia catalana cansada del binomi dels grans partits estatals liberal i conservador, va optar pel regionalisme de Cambó. I que treballadores i treballadors van optar per impulsar un moviment obrer organitzat amb matriu pròpia.
Aquesta és la nostra escletxa. Ara toca saber-la aprofitar. N'anirem parlant.
