A Castells i T Barberà: Ana Mato abre una intransitable vía de “peaje” a la sanidad para inmigrantes “irregulares”

La insumisión de colectivos médicos (en número de 826 profesionales y creciendo, en las Comunidades que acatan el RDL-16/2012) y el hecho de que ya tres Comunidades no acepten discriminar a la población inmigrante (Andalucía, Asturias y Catalunya) es (con más probabilidad que un impulso tardío de compasión debidamente cobrada) lo que ha motivado la orden que prepara el Gobierno Rajoy sobre atención a inmigrantes “irregulares”. El Pais ha podido saber que las personas menores de 65 años que necesiten ser atendidas en hospitales y centros de salud públicos deberán pagar una “cuota” de 710,40 euros al año o lo que es lo mismo, 59,20 mensuales. Desde los 65 años en adelante, el coste supone 1.864,80 euros anuales (155,40 al mes). Y en todos los casos, habrá “descuentos” para nuevos miembros de la familia que se acojan al convenio…

La imagen que nos quieren evocar desde el PP –y con la que nos machacarán los contertulianos paniaguados “à la Marhuenda”– es la de acomodados ciudadanos extranjeros que disfrutan de sus años de jubilación en el clima mediterráneo y abusando de nuestro sistema público de salud (que por otro lado las Mato y Farjas se están cargando a marchas forzadas). Pero no se dejen engañar. De quien estamos hablando es de personas inmigradas que carecen de “papeles” porque no encuentra trabajo (o porque han caído en manos de empresarios que no han declarado su situación laboral) y que ya deben llevar empadronadas en España más de un año.

Continua llegint l'erticle al bloc d'Àngels Castells

El PP i l'estratègia del cop sec

El programa de Rajoy podia estar ocult abans de les eleccions però existir, existia. Un programa que com la llei òmnibus de CiU té un únic fil conductor: satisfer la carta als reis de tots els grups de pressió que han suportat al PP en l'oposició: ultres religiosos, grups empresarials, constructors i immobiliàries, laboratoris d'idees neocons, grups mediàtics... Tots han anat presentant des de fa mesos la seva carta, i Rajoy ha decidit satisfer-les totes de cop. 

Un cop sec: els diferents ministres succeint-se els usn als altres anunciant paquets de mesures que en el seu conjunt suposen la major agressió als drets de les persones, la democràcia i l'estat del benestar que ha conegut aquest país des del final de la dictadura, amb l'única excepció de l'intent de cop d'estat.

Actuar ràpid aprofitant la recent legitimitat de les urnes, el desnortament del principal partit de l'oposició i abans que continuïn creixent les veus cada cop més nombroses que denuncien l'estratègia suïcida del dèficit 0. Fer-ho ràpid i al principi. Donant per fet que un resposta social immediata, desarticulada i precipitada, culminada amb una vaga general que es dóna per descomptada. I cremats aquests cartutxos afrontar tranquil·lament la resta legislatura. La proximitat de les eleccions a Astúries i sobretot a Andalusia, deixa d'esdevenir una contenció quan el principal adversari electoral no para de disparar-se trets als peus.

L'estratègia però, comença a fallar. D'entrada perquè CCOO i UGT sembla que han llegit Tsun-Zu i saben que mai s'ha de donar la batalla al territori de l'enemic. El calendari i el tempo que estan aplicant els sindicats evita una vaga precipitada i aposta per una estratègia d'acumulació de forces, que a la vista de les manis del passat diumenge està donant bons resultats. I uns nois valencians que protesten per la manca de calefacció estan esdevenint el referent moral col·lectiu que inicia la deslegitimació moral d'un govern.

A València l'estratègia del cop sec per a ofegar d'inici les protestes d'uns estudiants ha acabat convertint la flama en un incendi que ha desbordat els governs centrals i autonòmic. El problema del cop sec és que si la víctima no cau morta al moment, es revolta amb molta més intensitat.

La majoria silenciosa

Reprenc l'escriptura del bloc després d'unes setmanes voluntàriament absent de les xarxes. Han passat i s'han escrit moltes coses importants en aquest temps que es mereixen comentaris. Però atesa la intensa activitat electoral de Les Cosetes, penso que correspon un comentari de la política catalana.

Els resultats a les eleccions generals van permetre a CiU fixar una lectura de ratificació electoral de la política de retallada i desmantellament dels serveis públics. CiU no obtenia pas els seus millors resultats en unes generals i ha obtingut una important pèrdua de vots en relació a les darreres autonòmiques, és a dir en el període en que s'ha aplicat aquesta política. No obstant, la fallida general del PSC permetia el sorpaso i aquesta va ser la notícia política. CiU va poder presentar els resultats com una confirmació del suport social de "la majoria silenciosa" a la seva acció de govern.

Immediatament després de les eleccions, la reacció de la coalició va ser doble. D'una banda, el Govern de la Generalitat anunciava una nova ofensiva de retallades de despesa social i drets dels treballadors públics. En paral·lel, Duran Lleida anunciava que CiU en cap cas supeditava l'acord amb el PP a l'obtenció del "pacte fiscal", la bandera absoluta de la coalició durant la campanya.

Les ombres, però, planegen sobre el Govern de CiU. L'escenari d'un PP amb majoria absoluta al Congrés i soci necessari al Parlament evoca passades decadències. Però allò que és més trascendent és la duríssima valoració ciutadana que expresen els estudis d'opinió publicats passat el 20N. La "majoria silenciosa" s'oposa a les retallades socials, especialment pel que fa a sanitat i educació. El govern de CiU obté una valoració molt per sota del que mai van obtenir els dos governs d'esquerres.

En el moment actual, la principal font d'oxigen per a CiU són PSC i ERC, oficialment a l'oposició. Ambdós partits, amb noves direccions emergides de processos traumàtics, mostren obertes senyals d'entesa amb CiU, acceptant amb matisos la política de reducció de depesa pública que està abocant Europa a una nova recessió, en la que els catalans serem, això sí, el primers de la classe de Frau Merkel.

Llei d'Educació de Catalunya

Vergonya, Sr. Rajoy, vergonya

Una de les coses que més em rebenten és llegir o sentir opinions/informacions del tipus: conflicte entre veïns i musulmans a tal barri per una mesquita, conflicte entre veïns i joves a tal poble per alguna qüestió relacionada amb sortir de marxa a la nit, etc. Em rebenten perquè parteixen d'una dissociació inacceptable entre el col·lectiu general "veïns" i un sector concret "joves", "musulmans", etc. Veïns som tots (també els joves, i els moros, i els botiguers, i els que tenen mascotes domèstiques, i els que van en moto...), en tot cas existeixen conflictes entre els veïns que surten de marxa a la nit i els veïns que viuen a prop i volen dormir, entre els veïns que volen muntar un temple religiós i els veïns que no hi estan d'acord per algun motiu, etc. Assignar a una de les parts en conflicte la representació del conjunt de la comunitat és un exercici de demagògia i autoritarisme.

Demagog i autoritari ha demostrat ser el sr. Mariano Rajoy quan a capdavant del PP està contraposant els "immigrants" que cobren la prestació d'atur dels "treballadors" que no la cobren. Cobrar o no cobrar la prestació d'atur no té relació amb la nacionalitat de la persona (hi ha estrangers que la cobren i que no, tal i com passa amb els nacionals espanyols) sinó amb els anys de cotització. Per tant, hi ha treballadors que estan a l'atur que cobren o no la prestació de desocupació en funció de si han cotitzat el temps suficient com per a generar el dret. Ens imaginem què diria el PP si a algú se li acudís dir que mentre que hi ha aragonesos que cobren l'atur molts treballdadors no tenen aquest dret? (afirmació d'altra banda totalment certa), o que mentre que hi ha peperos que cobren l'atur molts treballadors no el cobren? Què planteja el sr Rajoy, que els treballadors estrangers que han cotitzat durant temps suficient se'ls negui el dret que han generat? que els treballadors estrangers han d'estar obligats a contribuir a la Seguretat Social espanyola sense tenir-ne cap contraprestació?

El treballador/a espanyol o no que no ha cotitzat durant temps suficient no tindrà dret a atur al marge de quants treballadors nacionals o estrangers cobrin la prestació. No existeix conflicte entre treballadors que cobren o no cobren la prestació d'atur, existeix conflicte en tot cas entre els treballadors i aquells que des del poder econòmic o polític obstaculitzen o neguen les obligacions dels empresaris de dedicar part dels beneficis que generen els seus treballadors a la xarxa de protecció social. Existeix conflicte entre els treballadors i els que volen finiquitar l'estat del benestar. En tot cas existeix conflicte entre treballadors (nascuts aquí o a fora) i el Partit Popular.

P.S. Gràcies Ministre Corbacho per obrir la veda de la xenofòbia i l'odi, el Sr. Rajoy també li agraeix. Algun dia s'hauria de revisar la normativa que regula la inhabilitació per a l'exercici de càrrecs públics...

La independència dels partits: el cas PP

El sindicat ha de decidir en cada moment les seves prioritats, en funció dels interessos socials que representa, amb independència de les dinàmiques informatives.

Resolució de mandats La Independència sindical
8è Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

La situació de l'actual guerra cainita a la que estem assistint dins del Partit Popular ens permet visualitzar molt bé quin és un dels principals riscos de la democràcia parlamentària en l'era digital. El PP ha establert una aliança de sang amb un seguit d'actors econòmics i socials per a dur a terme la seva estratègia d'oposició sense quarter. En destaquen: l'esglèsia catòlica, la COPE (que s'assemblen però no són ben bé el mateix), El Mundo i la Asociación de Víctimas del Terrorismo. Els pactes amb el diable (o amb el Vaticà) mai són gratis.

En l'actual procés congressual del PP és dóna una paradoxa: Rajoy compta amb el suport de la gran majoria d'organitzacions territorials del partit, i per tant, cal suposar-li un suport majoritari dins del seu partit en els processos democràtics interns. En canvi els seus opositors compten amb el suport del lobbis aliats i aquests han decidit de jugar-hi fort. El PP veu ara com li apliquen la seva pròpia medicina i com aquells que van acceptar d'esdevenir el gran ariet social i mediàtic de l'estratègia de setge al Govern, apliquen aquesta mateixa estratègia al PP. Això cal aclarir-ho: no a un sector o a un altre del PP, sinó al PP com a partit, en la mesura que no estan disposats a acceptar que sigui el propi Partit qui determini el seu futur mitjançant processos autònoms i democràtics.

Qui avui dins del PP es recolza en aquests monstres, juga a l'aprenent de bruixot amb forces que no pot ni podrà controlar. Qui sigui erigit emperador per la guàrdia pretoriana podrà ser deposat per aquesta mateixa guàrdia quan ho cregui convenient. Qui vulgui fer maquiavelisme hauria de començar per llegir a Maquiavel.

Que en prenguin bona nota els partidaris de les llistes obertes, el democratisme naïf sense ha estat el millor aliat dels autoritaris. Però d'això en parlem un altre dia.

En guerra

Crec que era en Pablo Iglesias qui va dir que cap poble pot ser lliure mentre domini altres pobles. Desconec si els ideòlegs de la "guerra contra el terror" han llegit a l'il·lustre socialista espanyol, però de ben segur que són conscients del contingut de la cita, i el van tenir molt en compte a l'hora de determinar les estratègies posteriors als atemptats contra les torres bessones.

Per expressar-ho esquemàticament, els models de resposta al terrorisme, global o local, són dos: el militar i el judicial. La consideració dels atemptats terroristes com a delicte implica la posada en marxa dels mecanismes de la justícia: investigació policial (a Espanya especialment garantista a l'estar dirigida pels jutges d'instrucció) i processament judicial dels pressumptes autors. L'exemple més clar i proper ha estat el procés contra el luctuós atemptat de l'11 M a Madrid. Per contra, la consideració dels atemptats com a fets de guerra comporta la resposta militar i l'aplicació de mesures d'excepció amb retallada de drets i garanties essencials per al conjunt de la ciutadania, tal i com contínuament veiem des de l'aprovació de la Patriot Act.

Els efectes d'una i altra concepció són clars. En el cas espanyol, el fet que l'atemptat de l'11 M fos jutjat i sentenciat per un jutge, algú que ni ha posat ni pot treure el Govern, ha estat clau a l'hora de neutralitzar la gravíssima campanya d'intoxicació posada en marxa pel PP i les Brunetes mediàtiques associades. Ha estat clau també per a individualitzar la responsabilitat en unes persones concretes i per tant evitar la injusta criminalització de col·lectius socials. I finalment ha estat un element essencial per a garantir que no paguessim "justos per pecadors". Qualsevol de nosaltres, fins i tot un jubilat resident a França que surt d'assajar amb el seu grup de música, podem ser en un moment o altre sospitosos d'un delicte. Només cal estar en el lloc erroni en el pitjor moment. La millor garantia que tenim de que no ens pujaran a un avió drogats i ens tancaran a un camp de concentració on podem ser sotmesos a tortures indefinidament, és que un jutge reclamarà indicis clars i finalment probes evidents de la nostra culpabilitat. I fins i tot en cas que aquesta es consideri demostrada continuarem tenint drets com a reclusos. Al final això i no pas cap altra cosa és "l'estat de dret". El procediment judicial suposa, al cap i a la fi, el funcionament normalitzat de la democràcia.

Per contra, el model dominant està sent l'anomenada "guerra contra el terror", el model militar. La guerra és una situació d'estrés per als pobles. Tota l'energia, l'atenció i els esforços col·lectius s'adrecen a la supervivència immediata que passa per guanyar (o almenys no perdre) la guerra. La guerra és una situació d'excepcionalitat democràtica en la que es destinen recursos extraordinàries a la lluita militar i/o policial que deixen de dedicar-se a altres necessitats considerades menys urgents (com l'educació, les infrastructures o els programes socials). Els sacrificis de guerra són també sacrificis de drets i garanties ciutadanes. El greu risc de perdre la guerra justifica la limitació de drets i garanties que podrien suposar un avantatge per "l'enemic" infiltrat en les nostres files: investigacions no sotmeses a control judicial, supressió o limitació de l'habeas corpus, escoltes il·legals, violacions de la intimitat, detencions, tortures, suspensió de drets essencials... tot es justifica per la necessitat de localitzar i neutralitzar els enemics que viuen camuflats entre nosaltres... i si amb l'aigua tirem el nen per la finestra, mala sort. En situació de guerra l'oposició no pot fer res més que tancar files amb el govern sinó vol ser estigmatitzada com a col·laboracionista o instrument de "l'enemic", i el govern ha de tancar files amb els militars per aquest mateix motiu. De la distopia 1984 de l'Orwell recordem sempre les omnipresents càmeres de vigilància, però oblidem que aquestes són possibles en un context de guerra permanent.

El tractament de "Guerra contra el terrorisme" suposa iniciar un procés de guerra permanent. No hi ha un objectiu concret que un cop assolit posi fi a la guerra, els enemics viuen entre nosaltres, qualsevol persona pot ser-ho. La guerra permanent porta a la vergonya absoluta de sentir al president dels EUA defensar la tortura com a sistema legal d'interrogatori. La guerra justifica la mort d'inocents que esdevenen víctimes colaterals, mals menors que s'han d'assumir davant per evitar el mal major de la victòria enemiga. El preu de defensar la democràcia mitjançant guerra permanent és eliminar la democràcia. Cap país, cap, pot avançar en termes de democràcia ni de justícia social trobant-se en situació de guerra.

Mentre que el processament judicial suposa una legitimació de la democràcia i ens fa més lliures, la guerra permanent deslegitima els països i els governs que l'excerceixen i ens fa més sotmesos. Com que vivim en un sistema polític referenciat a una institució sense competències en defensa (la Gene) resultaria molt fàcil arribar a la conclussió de que els ianquis (i fins i tot el PP) són uns salvatges, i que sort que a casa notra tenim molt més inteririotzats els valors de la democràcia i un dreta europea i civilitzada incapaç de totes aquests barbaritats. Una conclusió còmoda, cofoia... i falsa. Però d'això en parlem un altre dia.

El Plebiscit

Un que no creia en el bipartidisme

Catalunya ejerció ayer el derecho a decidir y garantizó la victoria de José Luis Rodríguez Zapatero en una España que avanza al galope hacia un bipartidismo con aires de Restauración.

Enric Juliana

La Vanguardia 10.03.2008

El mestre Juliana torna a mostrar la seva proverbial lucidesa analítica. Impossible resumir millor en una frase el que podríem anomenar eufemísticament "lo d'ahir". De fet "lo d'ahir", també anomenable "la cosa", requereix aproximacions des de diferents perspectives a l'hora de clavar-hi el bisturí. Intentarem anar fent, però en tot cas és necessari començar com el mestre Juliana per arriscar lectures dels corrents de fons en aquest mar d'anàlisis cleenex en el que naveguem. Som-hi.

Punt de partida

Amb una participació electoral del 71'2% ha configurat el mapa electoral català més proper a la mitjana espanyola que recordàvem (a falta de mirar amb més profunditat l'històric).

Hipòtesi 1 (conjuntural)

El principal factor diferencial no ha estat la pujadeta d'un decimal de CiU que li ha reportat un diputat més (sobre uns resultats tan dolents com els de 2004), ni la baixada d'un punt d'ICV que li ha fet perdre in extremis un diputat (sobre uns resultats de 2004 normalets). El factor diferencial essencial ha estat l'ensorrada (en relació a 2004, no pas a la seva tendència històrica) d'ERC. Què ha passat? Fa quatre anys una victòria socialista semblava poc probable, així les coses el vot extra que es va mobilitzar es va dividir entre el vot útil (PSC) i vot rebotat (ERC). Quatre anys després l'escenari ha canviat: la victòria del PSOE era previsible però podria perillar en les famoses províncies on pocs vots feien bascular un escó entre els dos grans, un escenari on el vot rebotat despareix del mapa per tal d'assegurar la jugada. Pringa ERC. ICV i CiU dissimulen.

Hipòtesi 2 (no tan conjuntural)

El vot al PSC no expressa únicament una preferència a un president del govern d'aquest partit front a un del PP. En molts casos pot expressar també una preferència per un govern d'esquerres amb un suport parlamentari disciplinat front al model d'esquerra plural/Dragon Kan, en un marc polític cada cop més governamental on es fa necessari crear un "canal parlament" a modus de reserva cheyene o documental-de-la-dos. I on paradoxalment la societat de la informació fa bona l'eslògan del Grasset: "la informació és una selva", i les lleis de la selva són com són. Pringuen ERC i ICV-EUiA, CiU aguanta gràcies a la impresentabilitat del PP per l'electorat català.

Hipòtesi 3 (intent de cercar l'estructuralitat)

Tota elecció és també una combinació de plebiscits entortolligats. Potser el gran perdedor d'aquest plebiscit és la Catalunya super-estructura, l'àgora catalana. A veure si m'explico sense fer masses "amics". La catalana o el català "informat" que mira TV3, escolta les ràdios "d'aquí", llegeix la premsa del país i es deixa caure de tant en tan per aquest engendre que és "poliblocs" ara com ara no deu entendre res. I no entendre res és el pas anterior a les conclusions que es troben en els graons de l'escala que porta a la marginalitat: "la gent és tonta/no té remei", "aquestes no eren les nostres eleccions", "la gent s'ha deixat contaminar per la dinàmica espanyola", "els catalans som masoques"... és evident, tots els altres cotxes de la carretera van contra direcció.

En totes les societats, l'espai públic és un mirall que esbiaxa la imatge del conjunt de la societat. Com més gran sigui el biaix, pitjor qualitat democràtica té una societat. No es tracta de crostes o del discurset manit de la Catalunya mestissa front a la Catalunya oficial segrestada pels nacionalistes. Si fos així és evident que el PSC-PSOE (que s'oposa a la segregació lingüística a les escoles, que es va ficar en l'aventura estatutària i s'expressa gairabé sempre en català a través dels seus portamveus) no hagués absorvit tants vots, ni C's s'hagués fotut la trompada. És quelcom més complex. La ciutadania ha tocat el crostó a l'espai públic català i això va molt més enllà "dels polítics". Afecta al Parlament i als seus debats, així com als mitjans de comunicació, afecta als partits però també a la "societat civil", afecta a la Universitat i als intel·lectuals de desigual solvència que copen les tertúlies, a les federacions d'associacions i a les manis pel dret a decidir, a les seleccions catalanes i no catalanes, a nacionalistes, catalanistes i centralistes oficials. "Lo d'ahir" va ser també un alegre i tranquil desmentit de l'espai públic català per part de les catalanes i catalans de carn i ossos.

Davant d'una àgora que no articula bona part de la societat, l'articulació es fa a través del Grans Mitjans de Comunicació (amb un paper més aviat discretet de TV3 i altres herbes), i aquí el plantejament és clar: PSOE(que no PSC)/PP. I més val que el PSC no perdí el matís en la seva justa felicitat.

Projecció:
Fins aquí, tot això ho he anat pensant jo solet. Però llavors ve el mestre Juliana i situa un referent històric: la Restauració. Ben trobat. Caldrà recordar que va ser durant la Restauració que la burgesia catalana cansada del binomi dels grans partits estatals liberal i conservador, va optar pel regionalisme de Cambó. I que treballadores i treballadors van optar per impulsar un moviment obrer organitzat amb matriu pròpia.

Aquesta és la nostra escletxa. Ara toca saber-la aprofitar. N'anirem parlant.

El Rei

Després d'anys i anys en que cap controvèrsia sobre la figura de la monarquia, i encara menys de l'actual titular de la institució, emergís a la llum pública, portem un temps en que no passa setmana en que la polèmica del moment no trobi en el seu epicentre a en Joan Carles I. Més enllà dels darrers estirabots de la Cimera Iberoamericana, algunes consideracions:

1. Els darrers moviments entorn al rei es produeixen en un marc més ampli que cal veure amb preocupació: l'espiral de sectarisme en que es troba la política espanyola, especialment accentuada després de les darreres eleccions generals ha arribat a les institucions d'arbitri: Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes i Corona. És en aquesta clau, i no precisament en un resorgiment del republicanisme, en la que es produeixen les polèmiques entorn al monarca. O dit d'altra manera, les polèmiques es cetren en el Cap d'Estat, sent un element auxiliar el caràcter hereditari i dinàstic de la institució en l'actual ordenament constitucional espanyol. El segrest d'El Jueves, els que cremaven fotos, el Losantos, el rei del Marroc, o el Chávez tenen a veure amb el rei en tant que màxim representació unipersonal de l'Estat i les funcions inherents al càrrec, sense que res faci pensar que la cosa canviessin substancialment en cas de tractar-se d'un President de la República. És important que les gents que anhelem que el càrrec de cap d'estat deixi de ser patrimoni hereditari d'una família i s'elegeixi en coherència amb els principis de democràcia no ens deixem emmirallar per la situació.

2. Pel que fa al segrest d'El Jueves i el processament dels piròmans pictogràfics, cal considerar en primer lloc que el tractament penal d'aquests actes va ser incorporat al Codi Penal Belloch, és a dir, a un nou codi penal propiciat per un govern socialista i que globalment cal valorar com un avenç democràtic de primer ordre. Vaig tenir el privilegi que l'elaboració del nou codi coincidís amb el curs en que vaig estudiar Dret Penal amb la Dra. Mercedes García Arán, que va viure molt d'aprop el treballs parlamentaris. Faig meva una reflexió de la prestigiosa penalista: quan les institucions necessiten reforçar la seva legitimitat amb el Codi Penal, malament.

3. Les institucions d'arbitratge del joc polític dissenyades a la Constitució juguen un paper fonamental. La democràcia no és mai la dictadura de la majoria. En temps de tempesta política, comptar amb organismes independents i amb autoritat per regular els conflictes és una garantia essencial per a ciutadanes i ciutadans. Certament, el disseny d'aquests organismes és qüestionable, especialment pel que fa als sistemes de nomenaments. Però tots sabem que quan en un partit de futbol l'arbitre perd el papers o li fan perdre és molt possible que la cosa acabi en batussa entre jugadors i aficions.

4. Bona part de les causes de l'actual degradació i desautorització de les institucions d'arbitri es troben en la gravísima irresponsabilitat de la dreta cavernària espanyola, disposada a arrassar amb tot per recuperar un poder que consideren usurpat de forma il·legítima. I és en aquesta dinàmica embogida on cal encabir la campanya unipersonal de Jiménez Losantos en favor de l'abdicació del rei en el seu fill. També podríem parlar dels governs d'esquerres que han incomplert sovint aquelles sentències del Tribunal Constitucional que no consideraven convenients i que, en menor mesura, també han jugat als nomenaments en clau partidista. Però si mirem més a prop de casa, aquells partits i organitzacions que neguen que el Tribunal Constitucional tingui legitimitat per invalidar un decisió parlamentària, sotmesa o no a referèndum, haurien de revisar críticament la seva posició. Si demà passat, unes Corts Generals autoritàries aprovessin la suspensió de l'autonomia a una comunitat, qui ens quedarà per apel·lar un cop desautoritzat el Constitucional? No faltaran els il·luminats i aprenets de bruixot que frisin per a que això es produeixi pensant en que les aigües revoltades són bon lloc per a pescar, però res de bó en podem esperar d'una situació així el conjunt de la ciutadania.

5. Finalment la cimera. Certament Chávez és un personatge força impressentable, però no pròpiament un incontrolat. Si ha volgut rebentar un marc és degut a un càlcul polític. L'estratègia "bolivariana" de que l'ALBA sigui el referent de cooperació regional llatino-americana, passa per reventar els actuals espais. Fer el buit per després omplir-lo. Una nova bogeria chavista: el buit quedarà buit, senzillament perque la majoria de paísos de la regió no accepten ni acceptaran un marc regional amb Venezuela com a potència i Chávez com a patró. El vell lema anarkista de cremar-ho tot per a tornar a començar no passa mai de la fase de piromania. Això sense tenir en compte que tractar d'imposar a la resta dels països per la via dels fets allò que no accepten a través del diàleg entre iguals té un nom: imperialisme

6. No obstant, aquesta reflexió més tot l'aparell de justificació i enaltiment nacionalista que s'ha posat en marxa per a justificar l'estirabot reial, absolutament impropi i desafortunat, no ens hauria d'impedir fer una reflexió més de fons: quin està sent el paper de les gran multincionals espanyoles (ep, també les catalanes) a llatinoamèrica. Certament existeix una actuació depredadora en molts casos, una actuació amb gravíssimes conseqüències socials, mediambientas i polítiques. I en aquest camp el paper del govern espanyol no pot ser el d'un mer advocat de les empreses de capital nacional.

A toro passat (1): el cas Piqué

Aquest temps sense escriure han passat moltes coses. Així que, fent gal·la novament del nostre menysteniment dels criteris d'actualitat, a Les Cosetes iniciem aquesta bonica secció per comentar els culebrots estiuencs, enguany especialment notables. I comenecem pel "relleu" a la direcció del PPC.

L'ocàs Piquè és també la crònica d'una mort anunciada i postergada. Precisament per això no s'haurien de buscar les causes en elements d'estricta conjuntura o relacions personals, a les que tant aficionats són els periodistes de les conspiracions. Piqué arriba al govern Aznar com a insígnia de l'estratègia aperturista d'un PP que necessita recolzaments al Congrès de la resta de les dretes nacionalistes per un trajecte llarg (tothom va certificar massa apressuradament la fi definitiva de les majories absolutes), però també en una estratègia d'ampliació de la pròpia base socio-electoral i de la xarxa de contactes i complicitats més enllà de la caverna.

El trasllat a Barcelona per a encapçalar el PP (després PPC) és un subproducte de la mateixa operació. Amb Pujol pre-jubilat molts van escriure un guió: després del final de cicle i sense el patriarca, CiU estava avocada a perdre les eleccions, després d'això CiU s'acabaria descomponent un cop perdut l'element unificador del poder a la Generalitat: sense els quarters d'hivern municipals, CiU no podria suportar una travessera pel dessert. El seu electorat quedaria repartit entre el que quedés de la nova CiU, ERC, PSC i PP. I tots es van llançar sobre un cadàver que encara respirava. Així calia un gir del PP a Catalunya per tal de situar-se en bona posició per estendre les xarxes sobre la part alíquota corresponent del patrimoni electoral convergent. Confondre CiU amb UCD o el CDS va ser un error que només es pot explicar pel subjectivisme de les parts interessades.

CiU va ser dessallotjada de la Generalitat, però no es va descompondre. D'altra banda, el gir de la segona legislatura Aznar aigualia els gestos cada cop més desesperats de Piqué i els seus homes. I el tercer factor: la gent del PPC "de tota la vida" no veien amb bons ulls el gir brusc de timó ni reconeixien en Piqué el seu líder, hi havia molt d'enyor dels lideratges bruscos que tan bons resultats havien donat en el passat davant l'aire intel·lectualitzat, displicent i superb d'en Piquè. El pas del PP a l'oposició i l'estratègia de confrontació salvatge van fer cada cop més inviable l'estratègia Piquè. En la dinàmica general a Espanya de confrontació brutal dissenyada a la sala de mapes del Carrer Génova, no tenia cap sentit el fet diferencial del PPC. D'una banda esdevenien estèrils tots els esforços per atraure sectors electorals propis de CiU, perquè aquests esforços quedaven anul·lats per l'estratègia general. D'altra banda el missatge del PP esdevenia incoherent a Catalunya respecte el conjunt, la qual cosa desorientava a l'electorat "pata negra" a Catalunya (que com les meigas, haberlo haylo). L'emergència de Ciutadans va fer palesa aquesta situació.

From lost to the river. El PP ha fet el menys dolent que podia. Tal i com estan les coses recuperar les aspiracions per tal d'atreure un nou perfil de votant era absolutament impossible. Tant per tant salvem el propi.

No sento simpatia per Piquè. Sempre m'ha molestat aquella actitid seva de "per què un tío tan vàlid com jo he de perdre el temps constantment defensant allò que és evident davant aquesta colla d'insolvents". Personalment trobaré a faltar a en Josep Vendrell, sens dubte un dels millors parlamentaris catalans. Pel que fa a la gent que entra em semblen tots tallats pel mateix patró que l'Alberto Fernández: esforçats, agressius però sense gràcia. Una convinació letalment aburrida.

Municipals '07: ni p'alante ni p'atrás

La dreta aguanta els seus votants i confia en el major abstencionisme dels votants d'esquerres. La cosa funciona, però no prou ni prou ràpid.

1. Convergència i Unió

CiU torna a respirar alleujada, han aguantat l'embestida d'unes municipals després d'uns anyets sense poder a la Generalitat. Hi han deixat alguna ploma, però moltes menys de les esperades. Ara bé, el temps va passant i el poder institucional en el que es basa històricament l'articulació de CiU està en davallada. Certament l'abstenció es concentra especialment entre els electors d'esquerres, però sense mobilitzar nou electorat no es recuperarà la Generalitat, i pactar amb ERC dóna ensurts quan no es fa des d'una posició de forta superioritat.

L'aposta pel desgast d'ERC i especialment d'ICV-EUiA per a evitar que el creixement d'aquestes forces compensin la davallada del PSC no ha donat prou bons resultats fins al moment. I la irresponsable política de la por i de desautorització del Conseller d'Interior no aconsegueix trempar a ningú, com a màxim pot espantar a uns quants. Mas no és Sarkozy per molt que s'hi vulgui emmirallar. Passar-se la resta del mandat demanant la dimissió de Saura cada cop que un mosso d'esquadra aparegui a la tele no sembla que pugui millorar massa les coses per a la coalició de la dreta nacionalista. I el discurs de que un conseller d'interior responsable el que ha de fer és tapar les vergonyes del cos pot servir per consolidar el vot, però no per ampliar horitzonts.

D'altra banda quedar a l'expectativa d'un canvi a ERC no sembla una opció massa atractiva i el duo Mas-Duran comença a estar massa vist. Passarà el cicle electoral i quedaran els governs d'esquerres amb uns anyets per endavant per a fer gestió i gastar quartos. I a l'oposició fa molt de fred quan tens un partit que s'ha desenvolupat en el caliu dels despatxos i les catifes vermelles.

2. Partit Popular de Catalunya

Què bé que Ciutadans estigui de capa caiguda i es vagi desinflant per moments. Aquesta ha estat la millor notícia del PPC a banda dels resultats en l'àmbit espanyol, que ja s'esperaven. Ara bé, a banda d'això la situació d'estancament continua. Sí, el desgat del PSC en determinades ciutats com Badalona por permetre certs marges de creixement. Però amb això no es va massa enlloc. Continuar l'estela del Sarkozy és poc factible quan no tens opcions a presidir el Govern de la Generalitat ni a les alcaldies. Doncs res, a esperar notícies de Madrid.

Mayol i el flanc Fernández

Al debat de caps de llista per Barcelona retransmés per TV3 i BTV l'Imma Mayol va tornar a demostrar que és la millor comunicadora que té la coalició ICV-EUiA i l'Ajuntament de Barcelona. La Mayol és una de les poques polítiques que guanya vots durant la campanya electoral, estil directe, agilitat felina i convicció amable són el seu actiu. Al debat va ser capaç de fer-s'hi un lloc tot i tenir-ho molt difícil. L'altre persona en la mateixa situació, en Portabella, no se'n va poder sortir.

Ara bé, va haver-hi un moment en que el sempre esforçat Alberto Fernández, el gendre que voldrien totes les sogres i el marit que no voldria cap dona, va ser capaç de descolocar la candidata ecosocialista amb una sola frase: "Els okupes, els captaires, els del botellón... i qui es preocupa, Senyora Mayol, de la gent que treballa i paga els seus impostos?". Vet aquí que l'Alberto Fernández, com sempre, ha fet els deures i ha analitzat la campanya francesa. Un/a anònim/a i sagaç comentarista va deixar la següent impresió en aquesta bitàcora: "La França que es lleva d'hora... és collonut que aquesta fos una de les expressions de batalla del candidat de la dreta... ". Doncs vet aquí que també l'Alberto en va prendre nota.

Per sort, "la Catalunya que es lleva d'hora" té prou anticossos com per no deixar-se portar pels primers cants de sirena que senti per la banda de la dreta, de moment tendeix cada cop més a quedar-se a casa quan toca anar a votar. Però les vacunes caduquen. Potser que l'esquerra comenci a pensar en "la Catalunya que es lleva d'hora", de moment ella està deixant de pensar en l'esquerra.

Informe de conjuntura: la salut del govern d'esquerres

Ja fa dies que els "opinadors" professinals comeneten amb alegreria o recança que aquesta vegada el Govern d'esquerres sembla haver aprés dels errors i presenta una bona salut interna. Un fet tan incontrovertible fins al moment que els "opinadors" hostils han de conformar-se amb posar la lupa en els costos "nacionals" de la bona entesa entre PSC, ERC i ICV-EUiA. Curiosament els mateixos que fa un any clamaven per la manca de seny del govern Maragall ara reclamen al govern Montilla (o a algun dels seus components) que hi posi rauxa. Mirem-nos-ho d'aprop.

1. El primer factor a tenir en compte són els resultats de les darreres autonòmiques. La rauxa d'ERC i les males relacions Maragall-PSC van passar factura (esmorteida en darrer moment per a la gent de Carod-Puigcercós) a aquestes formacions. L'única opció del tripartit que millorava, sensiblement, resultats era ICV-EUiA. I sembla que compartim anàlisi tots plegats quan veiem en les causes d'aquests bons resultats dels ecosocialistes el reconeixement a la seva serietat en el Govern i la seva aposta clara pel Govern d'Esquerres com a objectiu post-electoral. PSC i ERC han pres bona nota d'aquest fet.

2. El PSC va assumir els costos electorals evidents que suposava substituir Maragall per Montilla com una inversió a mig termini. Maragall i Montilla representen dos cultures polítiques antitètiques i no sempre complementàries. L'ex-acalde de Barcelona, reconegut anglòfil, té una concepció de la política presidencialista, que incorpora la idea que entre el President i partits que li donen suport parlamentari s'ha de produir una dialèctica que no exclou la confrontació. D'aquesta manera un i altres fan de contrapesos polítics entre ells, com a garantia de control democràtic i exorcització de l'esclerosi partitocràtica de la vida política. Maragall influïa en els partits en tant que és escoltat per la societat. Montilla, en canvi, és escoltat per la societat en tant que li reconeixem el seu lideratge "en" el seu partit i "en" la coalició de govern. Montilla sembla haver llegit les reflexions del maragallista senador i jurista Isidre Moles, quan explica que en les democràcies parlamentàries els poders són realment dos: un de govern que comparteixen el govern i la majoria parlamentària que hi dóna suport, i un altre de control que exerceixen l'oposició parlamentària i la judicatura. En aquest sentit, Montilla aposta perque president, govern i partits siguin un front unit amb un missatge i una estratègia compartits i únics. Més enllà de l'acord o el desacord amb cada una d'aquestes dos visions del poder polític, queda clar que la de Montilla garanteix millor l'estabilitat.

3. ERC no només ha salvat la situació in extremis i estava abocada a un canvi d'estratègia després del fracàs del referèndum de l'Estatut. També veu el risc del precipici després d'haver pujat tan amunt. Els conflictes interns del partit s'han deixat en compàs d'espera, i Carod i Puigcercós hi han posat seny per tres motius: primer, perquè ERC com a projecte polític necessita trencar amb la imatge de radicalitat i factor d'inestabilitat, segon perquè tots dos han d'afrontar aquesta mena d'escissió per fascicles que arriba des del Pirineu i saben que els partits afronten millor aquests problemes des del poder, i tercer perquè cada un d'ells necessita el mateix de cara a afrontar el futur debat intern: temps.

4. ICV-EUiA ha fet un pas valent assumint la cartera d'interiror (tema que ja hem tractat a Les Cosetes). El repte que suposa aquesta responsabilitat per a un partit que reclama l'extrem esquerra de l'arc parlamentari, la dificultat de comptar amb quadres polítics amb experiència en aquestes àrees de govern, i la consciència de que no els hi serà perdonat cap error per part "d'opinadors", oposició i fins i tot els propis socis de govern (i competidors electorals pel mateix espai polític) els ha portat a aprofundir en el seny. El partit que va fer en l'anterior cicle electoral una aposta clara per la renovació (amb l'emergència de noms com Herrera, Camats, Romeva i els menys coneguts destinats a "l'aparell", fa una aposta ara per valors consagrats: Saura i Baltasar com a consellers, Boada secretari general d'interior, Bosch portamveu del grup parlamentari, Guillot coordinador general del partit, juntament amb l'aposta de cara a les municipals per Lluís Tejedor i Imma Mayol (dos dels seus quadres municipals més hàbils) com a cares públiques. L'esforç per demostrar que es fan bé les coses i que s'afronten sense por les qüestions de seguretat ciutadana o el creixent abstencionisme, mostren un seny premiat fins i tot amb semàfors verds de La Vanguàrdia. Però la seva obligació és mostrar també la rauxa afrontant vells problemes des d'una perspectiva d'esquerra "de debó". Per a votar gestió i ordre ja està el PSC.

4. Finalment l'oposició. Una CiU desorientada i en procès de revisió profunda de la seva estratègia que veu ara amb claredat el risc d'eternitzar-se a l'oposició, un PP de Catalunya que necessita com l'aire fer de contrapunt als "excessos" de la seva direcció estatal i un Ciutadans a qui l'estret àmbit polític en el que s'han ubicat, especialment en temps de "catalanisme social", deixa desapareguts.

L'actitud del govern en matèries com la Llei de dependència o el Decret d'ensenyament, ha passat la prova del seny, així com avança en donar importància a l'eix esquerra-dreta en la política catalana. En la part fosca, les dificultats per visualitzar una estratègia clara per al desplegament de l'Estatut o la manca d'una iniciativa conjunta amb motiu de l'atemptat de Barajas. Potser aquí trobem les pistes de les pedres en el camí. Caldrà romandre atents.