Una cançoneta i mo n'anem

Ah, aquells temps en que els "popis" no eren "popis"... aquí deixem l'enllaç amb aquesta cançoneta de la Francoise musa de gent com els Rolling Stones

el futur de l'esquerra francesa (2)

Fa un parell de diumenges La Vanguàrdia publicava un article interessant del que n'he perdut la referència. En síntesi, l'autora explicava que darrerament s'ha descobert que (per una qüestió de dopamina, crec recordar) el que va d'allò més bé per a la nostra felicitat (els termes són meus, no en feu cap cas) són els reptes que tenim un 50% de possibilitats d'assolir. Com més varia aquest percentatge, pitjor. Així, tant els reptes inassequibles com aquells que podem abastar sense esforç ens desmotiven. Una hipòtesi que apuntava l'autora és que, de manera similar al que passa amb determinades drogues, el fet que una persona s'acostumi a viure sense reptes (sigui perquè tot el que es planteja està al seu abast o sigui perquè res del que voldria li resulta assolible) és possible que produeixi una afectació permanent i irreversible de la nostra capacitat per a èsser feliços. Certament, la caricatura de l'emperador romà aburrit enmig de l'excés i l'indolència, ja apuntava alguna cosa.

En un moment en que l'esforç personal irromp en el debat polític, en bona mesura de la mà d'en Sarkozy, la gent de la gauche tornem a còrrer el risc de cedir el monopoli de la qüestió a la dreta. El PP porta temps darrera del tòpic. Recordes quan en la primera edició del concurs-reality televisiu Operació Triunfo el PP el va presentar com a paradigma del seu model? Les crítiques permanents que plouen de tot arreu a la minva de l'exigència en el sistema educatiu, o el discurs contra els pobres-subvencionats cada cop més estés, són mostres paleses d'aquesta ofensiva per l'hegemonia dels valors que planteja la dreta. I les coses com siguin, la gent d'esquerres els hi estem deixant tota l'esquadra lliure. Quan l'ofensiva hegemònica culmini, l'esquerra acabarà claudicant i assumint amb més força el discurs sobre l'esforç de la dreta, i com sempre que passen aquestes coses, pringarà. Si no, que li preguntin a Madame Royale.

En l'entrada anterior a aquesta, hem pogut comprobar com els socialistes francesos recullen en el seu diagnòstic una autocrítica severa en relació a la necessitat de valoració de l'esforç. La diagnosi és al meu parer encertada, però el tractament pot ser devastador.

Penso que la resposta a l'andanada de la dreta en el tema de l'esforç hauria de començant tenint en compte la cosa de la dopamina. Certament la vida sense reptes és aburrida. Però d'igual manera, la vida rodejada de reptes a l'abast d'altres però inabastables per un mateix resulta profundament frustrant. I la frustació produeix banliues. La primera trampa del discurs dretista és que parteix de la consideració que totes les persones sortim des d'un mateix punt en la carrera, mentre que la realitat és que alguns parteixen de posicions inicals molt més endarrerides que d'altres. A molts, de fet, els hi han fotut els peus en formigó. La segona trampa és l'assimilació de l'esforç a l'individualisme i la insolidaritat. Allò que ha fet avançar a la humanitat en el camí de la civilització ha estat l'esforç col·lectiu i solidari. Aquells que han aconseguit posicions més ventatjoses e detriment d'altres no acostumen a ser els que més s'esforcen, sinó els que compten amb una posició de domini que els hi permet aprofitar-se dels esforços aliens.

Un discurs (i sobretot una pràctica) d'esquerres sobre l'esforç, aplicat a l'educació, a l'organitzció i retribució del treball, a la política fiscal i l'estat del benestar no seria pas un mal punt de partida per llançar la contra-ofensiva per la necessària hegemonia dels valors.

El futur de l'esquerra francesa (1)

Els socialites francesos estan panteixant en aigües pantanoses. Vista l'evolució del socialisme europeu, el darrer espectacle italià va ser per posar-se a plorar, moltes coses depenen dels debats gals. Vist que a l'esquerra francesa els hi estan rapant les barbes a base de bé, hauríem d'estar molt més atents del que estem si no és que volem anar posant les nostres en remull. D'un dels raports dels debats sostinguts a la universitat socialista de La Rochelle, en manllevo unes quantes reflexions que penso que ens harien de fer reflxionar, i molt, a l'esquerra social i política d'aquí. Fins i tot pels que no hem estat iniciats en la llengua de Georges Moustaki, em sembla que la versió original és prou comprensible.

De fait, le thème de la revalorisation du travail revient en force dans le débat politique et l’on a vu comment Nicolas SARKOZY a su l’exploiter. [...]

Rien ne sera possible sans l’installation d’une maîtrise de nos dépenses de protection sociale. Pour paraphraser Michel ROCARD, cette institution s’érige en véritable tour Eiffel de la République. Ce rappel ne doit pas nous empêcher de dire le déficit cumulé depuis 30 ans de ces institutions : 70 milliards d’euros. Si les socialistes n’abordent pas cette question lucidement, la droite poursuivra son procès en inefficacité et en mauvaise gestion pour imposer dans l’opinion la nécessité d’une privatisation. [...]

Des conséquences : une stagnation scientifique, un recul industriel et un tissu fragile de PME qui les rend plus vulnérables aux délocalisations. Les responsabilités de la droite sont écrasantes. Mais ce constat interpelle la gauche également qui doit savoir sortir de la seule logique réductrice des moyens et de ses méfiances à l’égard de l’entreprise pour répondre à la crise de l’investissement. Des inflexions ont été clairement affichées pendant la campagne de Ségolène ROYAL et dans la promotion du concept de socialisme de production. [...]

L’autre grand trait de l’état de la France, c’est le chambardement de sa hiérarchie des valeurs. En quelques années, les thèmes de l’effort, du mérite, de la réussite ou de l’autorité se sont substitués à la description de la fracture sociale. En quelque sorte, la société se désolidarise.

Les causes de cette évolution sont multiples : chômage de masse, précarisation massive, ghettoïsation de l’habitat, développement des nouvelles technologies, échecs récurrents de certaines politiques publiques … Mais au total, nos concitoyens deviennent de plus en plus critiques à l’égard de l’assistanat et expriment une forte défiance à l’égard des pauvres. [...]

Oui, à l’évidence, la rénovation doit commencer par une redéfinition de notre hiérarchie des valeurs en rappelant que la solidarité a pour corollaire la responsabilité individuelle et la reconnaissance de la promotion de l’effort. [...]

Pour autant, les socialistes doivent contrebattre la vision défensive que nous avons du Monde. Nous aspirons à introduire plus de régulation dans des échanges mondiaux et nous montrons une franche hostilité aux institutions en capacité de le faire : qu’il s’agisse de l’OMC ou du FMI.[...]

Concernant la démocratie sociale, il plaide pour une évolution qui aboutisse à la désignation d’interlocuteurs représentatifs en capacité d’engager de véritables négociations débouchant sur une contractualisation légitimée par les salariés. [...]

Par ailleurs, notre pays subit également une crise morale dont les conséquences peuvent être supérieures aux crises économiques et sociales et qui laisse nos concitoyens incapables de se projeter dans l’avenir.

Aquí hi ha l'accès a la versió íntegra

Sarkozy, Royal i Paco Martínez Soria

Algunes conclusions accelerades que podem extreure del seguiment de la campanya francesa:

1. Com mola un país on els polítics parlen de política. Més enllà del model de la V República francesa, la République fa honor a la seva tradició de debat ciutadà d'alt nivell. Els candidats (tant a la primera com a la segona volta) han parlat clarament de models polítics diferenciats i de les seves conseqüències en la vida dels ciutadans i ciutadanes. Mentre que el lloable experiment de TVE amb el programa Tengo una pregunta para Ud. els nostres mitjans de comunicació (tenim el que tenim) es van dedicar a riure les gràcies als "ciudadanos de a pie" encuriosits per si el president del govern coneix el preu de mercat al detall de torrefactes o sobre l'estructura salarial de la nòmina del cap de l'oposició. O mentre que la política catalana s'enganxa al dol dels expresidents. Paco Martínez Soria i la Senyora Pepeta, vet aquí els nostres models de ciutadania. Alguna cosa deu tenir a veure això amb els índex de participació electoral aquí i a fora.

2. Clima general de canvi de cicle: caiguda del FN, enfonsament generalitzat de l'esquerra del PS (tot i que en ambdós casos haurem d'estar atents a les legislatives, més significatives que no pas les presidencials a aquests efectes), emergència del centrisme (ja veurem on anairà a parar), candidats de nova generació apareguts entre remors de sabres i en clau de trencament generacional en els respectius partits, altíssima participació fins i tot tractan-se de França, superació de la sensació d'estancament homòloga a la del cas alemanys, etc...

3. I anant més a fons i més enllà dels nostres veïns del nord. El canvi de cicle no és únicament en clau nacional sinó que va molt més enllà. Aquest canvi de cicle té dimensions regionals clarament diferenciades: emergència d'una esquerra amb diferents matissos entre el reformisme i la insurrecció a Amèrica Llatina, increment de la duresa del debat(?) polític als Estat Units, emergència de nous lideratges col·lectius i esgotament dels antics a l'Europa occidental. Existeix un lligam? Crec que sí. És la crisi del pensament polític feble, la sensació generalitzada que davant els nous reptes calen idees-força que substiteuixin el run-run ensopidor de la política post-moderna. Ho han entés perfectament Benet XVI i Sarkozy. Sarkozy no parla de plans d'ordenació, sinó de resultats, recupera la centralitat del treball en el seu discurs que l'esquerra li ha cedit generosament, fa un clar discurs en clau de conflicte social (clar i net si bé embolcallat per la bandera). L'esquerra en general fa com si res i no acaba d'entendre per què els hi surt tot malament quan tot ho fan bé.

4. Té expressió a Catalunya aquesta dinàmica europea? La resposta la trobem en la crisi dels dos grans partits (expressada en erosió electoral i afectiva permanent), sense que emergeixi amb claretat cap força que reculli aquest flux. En les preocupants dades d'abstenció. En la cada cop més alta pèrdua de centralitat del debat polític entre la ciutadania. En la desetructuració associativa creixent en molts barris de treballadors. Podem esperar que aparegui un Sarkozy, un Le Pen o fins i tot un Lafontaine català. O potser que algú pilli el rollo de que la postmodernitat fa pudor i actui en conseqüència.