Apunts de l'Assemblea d'ICV

Anaven passant els dies i ha estat apunt d'enganxar-nos el congrés de CCOO sense deixar a Les Cosetes algunes impresions de l'Assemblea Nacional d'ICV.

1. Piles carregades per a fer política en temps de crisi econòmica

El primer eix de l'Assemblea Nacional ha estat la reflexió, la proposta i el compromís en relació a la crisi econòmica. La crisi ha estat la gran omnipresent: al debat de l'informe de gestió, en les propostes polítiques i en una resolució específica que enllacem aquí. Especialment significativa la intervenció del dirigent de CCOO de Nissan Javier Pacheco amb una clara exigència: ICV no pot permetre que el govern accepti els ERO que de manera oportunista han situat sobre la taula diferents empreses.

Els principals riscs per a ICV en la fase primera eren dos: 1) que davant la desorientació general i l'hegemonia del pensament feble s'acceptés acríticament una lectura parcial i posmoderna de la crisi. 2) que per aquests mateixos motius es permetés que el run-run ensopidor del montillisme imposés una actitud resignada per part del Govern acceptada per la formació ecosocialista. Tots dos riscs han estat evitats: ICV surt d'aquesta Assemblea amb un discurs i un compromís forts en relació a la crisi: es tracta d'una crisi que té els fonaments en un sistema econòmic basat en el capitalisme impacient i sense regles, i davant d'aquesta situació els ecosocialistes tenen la responsabilitat històrica de plantar cara de manera contundent a un capital que exigeix mans lliures, desregulacions i recursos públics incondicionals.

2. Un partit més fort per a impulsar el projecte ecosocialista.

Deia el vell Gramsci que les idees no viuen sense organització, i la posada a punt de l'organització ecosocialista era el segon gran repte d'aquesta Assemblea Nacional. El debat de l'Informe de gestió i del document de Propostes organitzatives han estat un gran diàleg entre les organitzacions territorials, la direcció nacional i el president del partit. El partit ha reclamat una direcció nacional amb els peus més a terra i una major presència del president. El president s'hi ha compromés, i ha reclamat major marge d'autonomia per a poder complir el compromís sense que això li restés dedicació a les responsabilitats com a Conseller. L'Assemblea li ha atorgat aquest marge reforçant, a canvi, els instruments col·lectius de decisió i control: llum i taquígrafs pel que fa a l'equip de direcció més quotidiana i una Assemblea Nacional d'aquí dos anys per a fer balanç. Un exàmen parcial, vaja. La direcció nacional reforça, per la seva banda, els mecanismes de cooperació i comunicació amb el càrrecs al Govern.

3. La militància dóna l'esquena als corrents i aposta per les agrupacions

Els grans absents de l'Assemblea han estat els corrents interns que van nèixer amb la seva convocatòria. Els sobiranistes, desapareguts. La gent del Manifest de Maig, tot i els esforços de gesticulació no han aconseguit comptar amb més de sis delegats (de 800) que estiguessin per feina. Milà ha brillat amb unes intervencions d'alt nivell polític, però com a una important personalitat política del partit, no pas com representant d'un col·lectiu més ampli.

Per contra, en aquesta Assemblea han resorgit les agrupacions territorials. Les intervencions dels presidents i presidentes d'agrupacions comarcals i temàtiques han estat incisives i de gran qualitat. Les i els responsables territorials han exercit, com feia molt temps que no vèiem, de dirigents nacionals del partit: no s'han limitat a una anàlisi localista, han partit d'aquesta anàlisi per a bastir un discurs general potent.

Fa més d'una dècada, ICV va prendre una decisió històrica: l'espai que articularia el debat nacional no serien els corrents interns (model IU) sinó les agrupacions territorials i temàtiques: allà on ens trobem totes i tots. Aquesta decisió va ser una de les principals causes de l'expulsió d'ICV com a partit germà d'IU. Veient les diferències entre l'Assemblea Federal d'IU i l'Assemblea Nacional d'ICV, no sembla pas que fos una decisió errònia.

Les organitzacions temàtiques també han tingut un paper destacat: ha estat finalment l'Àmbit d'Economia i Treball qui ha fet l'aportació més solvent en el discurs sobre la crisi. I van ser les esmenes de Joves d'Esquerra Verda (plantejant assemblees cada dos anys i no cada quatre, i el reforçament dels organismes col·lectius front el risc de presidencialisme) les que van permetre articular el debat organitzatiu en decisions concretes. Dones amb Iniciativa ha pogut comprovar en aquesta Assemblea que l'exitosa estratègia de feminització del partit està esgotant el seu recorregut, i que segurament s'hauran d'obrir nous camps i noves eines a partir d'ara.

4. Reforçament i renovació de la direcció nacional

Fa quatre anys, en l'anterior Assemblea, la necessitat de que importants dirigents assumissin responsabilitats al Govern i la disponibilitat d'una generació emergent de quadres polítics (la quinta de l'Herrera, per entendre'ns) va provocar una forta renovació de la direcció nacional. Quatre anys després es persevera en aquesta estratègia renovadora però de manera més sòlida: renovar és quelcom més que treure un veterà per posar un jove. Hi ha cares noves en les responsabilitats, però de persones que aporten una trajectòria política contrastada: Laia Ortiz vicepresidenta i portamveu, Dolors Camats portamveu del grup parlamentari, Màrius Garcia responsable de política Municipal (fins ara d'Organització), Lluís Moreno vicepresident organitzatiu (abans president del Baix Llobregat), David Cid responsable d'Acció Política (abans Joves i Moviments socials).

I Joan Herrera nou Secretari General . La premsa, massa ocupada pels temes que donen més morbo, ha llegit aquesta decisió en clau de preparació del relleu de Joan Saura. La clau real, és la necessitat de donar una major projecció exdterna i pes intern a la figura de la Secretaria General, aquest és el repte d'Herrera.

I els nostres elefants no marxen, sinó que continuen plenament integrats en la direcció: Saura serà un president més actiu, Jaume Bosch assumeix la presidència del Grup Parlamentari, Guillot vicepresident, Boada responsable d'enllaç entre partit i govern.

ICV manté l'aposta pel rejoveniment, però de manera més madura i intel·ligent que amb les urgències de l'anterior Assemblea.

5. L'encaix del territori: l'assignatura pendent

L'Assemblea ha finalitzat com hem dit amb un reforçament de la direcció col·lectiva i un aprofundiment del relleu generacional. Les organitzacions territorials que han estat la clau del debat no han trobat resolta, però, la seva ubicació en l'àmbit nacional. El Consell Nacional (200 persones) és l'únic organisme amb presència de tots els presidents i presidentes territorials, i dels nous noms de la direcció nacional únicament Lluis Moreno prové d'una agrupació territorial. Generar l'espai per a que els responsables territorials exereceixin el seu paper en la direcció nacional i nodrir aquesta direcció de persones provinents del treball territorial és el primer repte organitzatiu, al meu parer, del nou mandat.

Apa, la setmana que ve el congrés, la mare de tots els congressos, la òstia congressual en bicicleta: el 9è Congrés de la Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Paraules majors.

Ens veiem diumenge a la Ciutadella. Casun la LEC!

Una cançoneta i mo n'anem: alegrías

Con las bombas que tiran los fanfarrones
se hacen las gaditanas tirabuzones

El cante por alegrías és un so de resistència. Nascut en la Cadis de la constitució és fill del concubinatge entre els gaditans i els aragonesos que van arribar a la capital resistent per a fer front a la invasió francesa i participar de l'efímer somni liberal.

Aquí enllacem una mostra a càrrec de la Niña de la Puebla.

Vinc de votar pel Saura

Avui les adherides i adherits d'ICV estem de votació. Votem qui volem que sigui la persona responsable de la Presidència del partit per al proper mandat. Jo he votat per Joan Saura, els motius:

1. Perquè es presenta

Certament aquest és un argument banal, no? Si no es presentés no el podríem votar. Ve... Som moltes i molts els adherits d'ICV que som una gent molt maca i vàlida, que tenim una opinió pròpia de què s'ha de fer i com s'ha de fer, que expressem aquesta opinió més o menys crítica (és a dir basada en un criteri propi i no "prestat" per cap gurú), que tenim ganes de treballar per tirar endavant el projecte ecosocialista... i no ens presentem. I és que al final, presentar la candidatura a la presidència d'ICV requereix més coses, si hom no és un frívol: requereix una autoritat política àmpliament reconeguda, requereix guanyar-se la confiança de moltíssima gent, requereix capacitat, ganes i idees de teixir un fort i ampli consens en una militància tan diversa i crítica com l'ecosocialista... en definitiva, resulta bastant més difícil que ajuntar uns quants avals i escriure un manifest.

2. Perquè ha demostrat la seva capacitat durant aquest cicle polític d'ICV

L'estil, la manera de parlar i el llenguatge no verbal d'en Joan Saura fa que els seus caricaturistes (amb més o menys mala llet segons els casos) acostumin a interpretar-lo com una persona despistada, bona fe i no massa espabiladeta. Ve, m'hagués agradat veure molts dels estiradíssims dirigents polítics de les forces més prepotents (per no dir a uns quants responsables de mitjans de comunicació) entomar el repte que va entomar en Joan Saura la primera vegada que es va presentar i ser elegit a la Presidència d'ICV. Un partit que acabava de ser expulsat d'IU, a qui els "socis fraternals" de coalició havien organitzat una dolorosa escisió, enmig d'ona onada de "vot útil" al PSC-PSOE davant l'avenç electoral del PP, amb una militàcia altament preocupada i amb una forta davallada electoral com aconseqüència de tot plegat que deixava ICV a les portes de l'hivern extraparlamentari. La feina de moltes i molts militants, quadres i dirigents ecosocialistes va aconseguir el que semblava impossible: la capacitat de conectar amb una nova generació de ciutadanes i ciutadans i d'activistes socials que començaven a dir que "un altre món era possible", l'extensió territorial a poblacions on mai ICV ni abans el PSUC havia estat capaç de consolidar la seva presència, l'aggiornamento del projecte ecosocialista en continguts i persones, i finalment, la formació d'un govern d'esquerres a la Generalitat, un dels vells somnis. ICV ha emergit allà on la resta d'esquerres catalanes, espanyoles i europees s'enfonsaven tot i comptar amb posicions de partida molt més sòlides que les dels hereus del PSUC. Aquesta feina col·lectiva requeria d'una President capaç de coordinar-la, expressar-la públicament de manera creïble i impulsar-la plantejant propostes i iniciatives. No ho ha tingut gens fàcil, en Saura, i crec que només des del sectarisme es pot negar que fins al moment se n'ha sortit molt bé.

El tripartit 2.0 i la crisi econòmica mundial, obren un nou cicle política, que haurà de ser també un nou cicle per a ICV. I els resultats (no els discursos, ni les discussions de saló) avalen que Joan Saura és la persona que pot liderar aquest procés de transició amb més possibilitats d'èxit, de tancar el cicle i auspiciar una nova etapa.

3. Perquè ha tingut la capacitat de plantejar una diagnosi precisa i honesta, i d'impulsar una programa d'acció realista i motivador

L'informe de gestió presentat per en Joan Saura al Consell Nacional d'ICV, i aprovat per unanimitat en aquest òrgan, és un document inèdit en la política actual. Lluny dels exercicis de propaganda autocomplaent que acostumen a ser els informes aprovats pels congressos dels partits polítics. Seguint la (b)vella tradició comunista, l'autocrítica (que és una cosa molt diferent a l'autoflagelació) és la norma dominant. No es furta al debat ni un sól problema o crítica en relació al paper d'ICV al govern i als diferents parlaments, a l'evolució electoral, a la comunicació externa, a la capacitat d'elaboració de discurs i proposta... Una anàlisi valenta de les mancances i les seves causes, que és la condició indispensable per a que l'Assemblea pugui dibuixar col·lectivament un projecte ambiciós i realista de futur.

No sé si el propi Joan estaria massa d'acord amb aquestes motivacions. Però són les meves, i en funció d'elles he decidit el meu vot.

Dinero Express o la crisis de la usura

Enllaç a la notícia al canal de TV de CCOO - COMFIA

La LEC: prova pilot de la sociovergència

El projecte de Llei d'Educació de Catalunya es troba ja al Parlament per a la seva discussió. En altres moments hem parlat, i en el futur hi tornarem, sobre el contingut projecte de Llei. Parlem-ne, avui, sobre la seva incidència en el rumb del govern d'esquerres.

Durant l'oceà de temps pujolista, el PSC va acabar madurant una estratègia d'esquerres per assolir una majoria parlamentària, una estratègia que es va veure permanentment condicionada, endarrerida i fins i tot obstaculitzada per les necesessitats del Govern González a Madrid. Però una estratègia al cap i a la fi, amb alguns elements essencials:

1. Assumida la realitat de que una majoria d'esquerres al Parlament havia de ser necessàriament multicolor, cercar una aliança i un cert front comú amb ERC i ICV (després amb ICV-EUiA).

2. Assumida la hegemonia convergent, acceptar com a propi el discurs de dretes en determinats camps: política econòmica, seguretat, etc.

3. Assumit que la gent prefereix l'original a la còpia, posar èmfasi en aquelles polítiques en que podien marcar diferències amb CiU. Recordeu l'eslogan d'en Pasqual Maragall? "Educació, educació i educació".

4. Assumit que el canvi trigaria temps, bastir una xarxa institucional paral·lela a la Generalitat aprofitant l'hegemonia de l'esquerra en els ajuntaments, utilitzant de manera molt destacada la Diputació de Barcelona. Aquesta Generalitat a l'ombra tenia una doble finalitat: d'una banda demostrar amb fets una política alternativa a CiU d'abast nacional, de l'altra comptar amb un quarter d'hivern on refuguiar-se durant els freds anys d'oposició i bastir la pròpia xarxa clientelar.

El PSC presidit per Montilla aborda ara un nou repte: conquerida la Gene ara toca bastir una estratègia per a resisitir. Aquesta estratègia passa a ser etiquetada amb el terme "centralitat social", bandera del seu darrer congrés. Els ensurts del tripartit 0.1 i la inestabilitat interna d'ERC van donar ales als defensors de la sociovergència dins i fora del PSC. Especialment de l'empresariat "de tota la vida" que veu la sociovergència com una garantia: si voti el que voti la gent el govern acaba sent sempre el mateix, sempre al servei dels seus interessos, anulem els riscs d'un sistema democràtic.

El problema de la sociovergència és que en cas de govern CiU+PSC la presidència seria Convergent (l'aritmètica és tossuda) i Montilla no ha vingut a aquest món per portar-li la maleta a l'Artur Mas. Estem doncs en un carreró sense sortida?

És clar que no. Sempre hi ha una tercera via: la sociovergència amb CiU fora del Govern. Impossible? Algú diria que sí. Tres motius:

1. CiU no acceptarà mai donar suport a un govern presidit pel PSC tenint ells un major nombre d'escons (i viceversa).

2. ERC, el partit que fins al moment entrava en totes les travesses per fer govern, necessita mantenir la famosa "clau", i no acceptarà mantenir-se en un govern on mana menys que l'oposició.

3. ICV mai acceptaria de mantenir-se dins d'un govern en que les polítiques estratègiques es pacten entre PSC i CiU.

Tots tres motius han estat desmentits en el procés d'elaboració del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Veiem-ho:

1. CiU, que veu que això d'estar l'oposició pot anar per llarg, no pot justificar davant dels lobbies de la dreta (en aquest cas l'esglèsia i la patronal de l'escola privada i concertada) que ha obligat al PSC a pactar la llei amb ERC i ICV davant la seva negativa a acceptar l'oferta d'acord sociovergent.

2. ERC, descolocada, no vol que es visualitzi que és prescindible en la mesura que existeix la possibilitat d'acord PSC-CiU. Sobretot si pot pactar l'escenificació del seu rendiment a aquest acord amb alguna concessió cosmètica. En aquest cas el tema de la 3a hora, que d'altra banda mai hauria pogut arribar ni tan sols a presentar-se al Parlament.

3. ICV valora que una de les claus del seu creixement electoral en les darreres autonòmiques ha estat el ser percebut com el partit que més estabilitat donava al govern tripartit versus les frivolitats d'ERC i Maragall (Pasqual). Atrapat pel seu personatge, no pot acceptar de cap manera el tracte indigne que sí ha acceptat ERC, però tampoc vol fer estirabots. Vota en contra en consciència, però deixant clar per activa i per passiva que no veu incompatible continuar a un govern on el soci majoritari pacta polítiques estratègiques amb l'oposició deixant-los de banda.

Tothom content:

1. El PSC es consolida al govern i roba la centralitat a ERC: ara són ells qui trien amb qui pacten en cada moment.

2. CiU acontenta la parròquia demostrant que són garantia de polítiques de dretes fins i tot a l'oposició.

3. ERC treu pit, i ven la seva "conquesta" amb tanta pirotècnia com pot, per a que els focs d'artifici tapin que el rei va nu.

4. ICV té una nova ocasió de demostrar que són els que més sacrificis estan disposats a fer per a garantir un govern d'esquerres. Fins i tot el sacrifici suprem d'acceptar que el govern d'esquerres faci polítiques de dretes en les qüestions essencials. Sempre ens quedarà el Memorial democràtic i l'Institut de la Cultura de Pau.

Voilà. Senyores i senyors, ara és demà. Benvinguts a la sociovergència.

Miguel

M'assabento, de la dolorosa notícia ja esperada de la mort de Miguel Núñez. Una ullada a la blocsfera em confirma que són molts els amics i les persones que tenint al Miguel com a referència ètica i política ja han plasmat el seu reconeixement i coneixement, la consternació pel fet i el sentiment d'orfanesa que queda al cos, al cor i al cap amb la pèrdua física d'un referent tan absolut com el Miguel. Ben poca cosa queda per dir.

Potser només afegir-hi una nota: com és possible que la mort d'un veterá lluitador sigui tan profundament sentida, tan emocionalment sentida, per lluitadors generacionalment tan llunyans com en Roger Morales i en José Luis López Bulla? Aquí rau, en la meva opinió, un dels trets més caracaterístics, més excepcionals en el sentit literal del terme, del Miguel: la seva capacitat per haver establert vincles intel·lectual i emocionalment amb cada nova fornada d'activistes d'esquerres. En Miguel sempre va defugir la tendència cristiana de l'esquerra de confeccionar el seu propi martirologi, sempre va destacar davant qui posava com exemple la seva trajectòria i patiments en la clandestinitat, l'existència de molts altres companys menys coneguts que com ell van fer en cada moment allò que pensaven que havien de fer. Amb raó. Però certament costa molt més de trobar altres referències de persones que han pedalat pels nostres ideals de manera tan intensa en les diferents etapes de la seva vida, cercant i trobant en cada moment l'espai des d'on fer-ho, conjurant el risc a exercir el legítim dret a la nostàlgia.

L'any 1998, vaig assistir per primera vegada com a delegat a l'Assemblea Nacional d'ICV, en sortir de les sessions en animada conversa estava a punt de travessar el carrer sense mirar, en el moment que baixava un cotxe bastant ràpid. Un senyor gran em va tirar del gersei i em va advertir amb suavitat: "Cuidado". Quan vàrem travessar una de les companyes amb qui anava, la Paqui Galeote, em va preguntar:

-Saps qui era? Miguel

-Qué Miguel?

Cinc parells d'ulls es van girar incrèduls cap a mi i va començar el traspàs d'informació, de reconeixement i d'admiració. Des de llavors he tingut l'oportunitat en diverses ocasions de participar i mantenir converses força més profundes que aquell primer "Cuidado" , com en la presentació del seu llibre de memòria que vàrem fer conjuntament Acció Jove i ACSUR. Tot i així em queden moltes coses per parlar, a tots ens en queden. Tenim els seus textos, tenim el seu record i amb ells continuarem la conversa. Una conversa que com sempre, promet ser serena i agitadora d'idees.

Avui la conversa, com la primera vegada, només requereix d'una paraula: gràcies.

no se me la pierdan, ésta

CCOO de Catalunya convoca a tothom a participar en la Concentració del diumenge dia 30 de novembre, a les 12 del migdia, davant del Parlament de Catalunya, per aconseguir un canvi de l'actual projecte de Llei d'Educació de Catalunya.

Volem una Llei d'Educació que compleixi amb els continguts del Pacte Nacional per a l'Educació. Per això rebutgem el contingut de l'actual projecte del Conseller Maragall i plantegem esmenes als grups parlamentaris per aconseguir un canvi en el projecte que eviti el manteniment de l'existència actual de dues xarxes educatives diferents, la pública i la concertada, finançades ambdues amb fons públics i que comporten una situació de segregació social per l'origen econòmic de l'alumnat.

Per aconseguir un canvi i un reforçament d'un ensenyament públic de qualitat invitem a tothom a partcipar en la concentració. L'educació es un tema que afecta al conjunt de la societat. Tots hem de participar-hi.

Comunicat conjunt signat per associacions de pares, sindicats d'estudiants i CCOO i UGT en relació a l'actual projecte de Llei d'Educació

Corrents

Una de les novetats de l'Asssemblea Nacional d'ICV (en relació a totes les anteriors per mi viscudes) és la irrupció de "corrents" interns organitzats per incidir en el debat assembleari, un fenòmen que veig amb certa preocupació. Davant de tot plegat, se'm plantegen dos qüestions: per què aquesta novetat ara i quins poden ser els efectes més enllà de l'Assemblea. Veiem-ho.

Per què ara?

Per una combinació de factors:

1. Les darreres autonòmiques, la dreta política, social i mediàtica van prendre bona nota: per assolir la sociovergència és necessari aturar el creixement electoral dels ecosocialistes. I s'hi han dedicat molt més seriosament que en l'anterior legislatura, amb el conseqüent desgast.

2. Els errors de gestió política dels Departaments governats per ICV, especialment en relació a la sequera.

3. L'estancament de la vida política d'ICV com a partit. Sens dubte el principal efecte colateral d'haver assumit el Departament d'Interior i de la pau dels cementiris imposada per Montilla i assumida massa acríticament per ICV ha estat l'estancament de la presència social, la veu pròpia de partit i la creació de discurs i propostes col·lectives. ICV no ha aportat a militants i simpatitzants un discurs propi, una anàlisi pròpia de les coses que passen a Catalunya i al món. ICV com a referent polític s'ha erosionat.

Si participació de la militància és com l'aigua, el partit són les canonades. Si les canonades es taponen, la pressió de l'aigua acaba trobant la sortida en forma de fuites. Això sí, l'aigua surt desorganitzada i improductiva. I la responsabilitat correspon a la direcció, en tant que responsable del manteniment de les canonades.

Per acabar-ho d'adobar, la pròpia direcció afavoreix aquesta dinàmica també per activa. No hem pogut sentir ni un sol comentari dels portamveus del partit sobre les propostes sorgides del debat a les agrupacions i sectorials, no trobem cap d'aquestes aportacions a la web del Congrés, no les coneixem. En canvi existeix tota una col·lecció de declaracions de dirigents en relació a les posicions dels corrents, els seus documents es pengen a la web oficial i s'envien des de la secretaria d'organització per al seu coneixement, fins i tot el secretari general els hi dedica la entrada sobre l'Assemblea al seu bloc.

El missatge (involuntari) de la direcció és clar: si vols que la teva veu s'escolti, no perdis el temps en l'assemblea de la teva agrupació, busca't una colla i feu un manifest!

Quins poden ser els efectes a futur? <p>

El primer: que la gent prenguem nota del missatge i ens busquem cadascú una colla. En comptes de tres corrents, vint-i-quatre.

El segon: que es cristalitzi la dinàmica de corrents. És això negatiu? En la meva opinió, sí.

Els corrents es formen en un context concret. Però en política tot espai tendeix a perpetuar-se. Si en funció de corrents hi ha quotes als òrgans de direcció (de fet els sobiranistes ho reclamen obertament, curiosament un corrent ben vist per la direcció), qui té veu gràcies a la quota voldrà mantenir-la a base de mantenir el corrent ni que sigui artificialment. Aquells que ens hem identificat com a grup establim entre nosaltres vincles de lleialtat, i tindrem molt presents aquests vincles en els futurs debats. És cert que puc estar d'acord amb el meu corrent en relació a la gestió d'Interior, però potser tindré una opinió diferent en relació al referèndum de la constitució europea, o al discurs en relació a la crisi. Però si sóc part del corrent sempre em sabrà greu "traïr" els meus companys en una votació.

La dinàmica de corrents no afavoreix l'expressió de la diversitat, la tapa. Converteix els organismes col·lectius de direcció en parlaments formats per blocs impermeables entre ells. Degrada el debat polític, que acaba esdevenint la cínica coartada dels debats de cadires. I acaba substituint el consens real de la militància pel pasteleig entre els tres o quatre caps de colla.

Puc entendre, tot i que no comparteixo, la reflexió que ha portat a alguns companys a constituir-se com a corrent. El que no voldria de cap de les maneres, és que un mal enfocament del fenòmen per part dels lampistes portés a la seva consolidació.

Apa, un altre dia parlarem de política.

la mani a CQC

Deixem aquí, per qui no ho veiés, l'enllaç al reportatge de CQC sobre la manifestació del 5 de novembre en defensa de l'ocupació i la indústria.

Clica aquí per veure'l

+ info

Obama?

Aquelles persones que no tenim un domini massa fluid de l'anglés ni massa referències de webs fiables, tenim serioses dificultats per a seguir la campanya electoral als EUA. Això sí, no cal tenir massa olfacte per adonar-se'n que els mitjans d'aquí tenen poca utilitat als efectes d'entendre les coses, encara menys que quan parlem de la política catalana, espanyola i europea.

Per acabar-ho d'adobar, la dreta catalana acostuma ha expressar les seves simpaties pel candidat progre, a l'igual que l'esquerra, i per tant ni tan sols les referències de les simpaties pels partits als que podem votar ens serveixen de guia. Enguany a més la obamamania ho acaba de complicar tot encara més.

Malauradament, els mitjans de comunicació i els opiniatres locals acostumen a comprar la vella i sempre efectiva moto del relat èpic-biogràfic dels candidats. Se'ns presenta la biografia (o hagiografia, segons els casos) dels candidats, els discursos, la senyora i les criatures, com van patir la mort del pare, amb quins grups demogràfics arriben més... i no se'ns explica gaire res sobre d'on reben finançament, quines diferències reals de projecte tenen més enllà de la retòrica, quins projectes polítics han impulsat o a quins s'han oposat en les responsabilitats polítiques que han tingut fins el moment.

El candidat Obama és un candidat perfectament post-modern del que resulta difícil treure'n l'entrellat. I això ja marca. Algunes coses que hem pogut saber-ne rastrejant informació:

1. La seva trajectòria biogràfica és la d'algú que porta anys madurant ambicions polítiques i que ha pres decisions trascendentals en la seva vida en funció d'aquestes ambicions. Un fred planificador. Una trajectòria que casa poc amb la idea d'un polític nou bàsicament emocional.

2. Una de les claus de la seva victòria en les primàries demòcrates i actualment de la campanya presidencial és l'organització de la seva campanya. Obama ha aplicat als seus equips d'activistes els coneixements adquirits en la seva època de treball comunitari, els encerts en aquest camp és cabdal per entendre la seva victòria sobre l'aplastant maquinària electoral dels Clinton. Com sempre, la imatge del polític superheroi, sól davant del perill amb l'única companyia d'un equip d'assessors aúlics, tapa la necessària tasca col·lectiva d'un exèrcit de militants, caps de zona, etc.

3. Pel que fa al seu "programa", Obama no era ni de lluny l'opció progre dels demòcrates. De fet, la pròpia Hillary Clinton tenia propostes força més sòlides i avançades en matèria d'estat del benestar, si bé expressava una opció conservadora en matèria de política internacional.

4. Segurament per això, els votants potencials que més es resisteixen a Obama, i aquesta no és cap novetat en la seva trajectòria política, són les treballadores i treballadors industrials, d'hoteleria, etc. En contra del tòpic, els votants "obrers" són un dels públics més exigents: massa acostumats als discursos bònics, massa vegades enganyats per polítics carismàtics, cal alguna cosa més que l'apel·lació a l'amèrica postracial i l'enèssima invocació al "canvi" per a guanyar-los.