Propostes electorals 1: PSOE

A Les Cosetes ens hem proposat de publicar una sèrie d'entrades amb les principals propostes electorals en relació a la gent jove. Una propòsit com aquest requerix de dues coses: ordre i serietat. L'ordre implica començar pel partit més votat fa quatre anys: els socialistes. La serietat ens porta a anar directament al programa del PSOE estalviant-nos les intermediacions folclòriques. Així que per aquí comencem.

D'entrada cal dir que ens ha costat una mica localitzar el programa electoral en un web dominat per la imatge. I no hem pogut evitar apartar-nos per un moment del nostre objectiu davant la notícia de la creació d'iZ, "el primer robot de un partido político del mundo". Vet aquí una mostra més del consuetudinari jacobinisme i centralisme del socialisme espanyol que, pel que es veu, ignora l'existència de l'Artur Mas. En tot cas, el partit de Pablo Iglesias ens acalareix que el giny en qüestió ha estat creat "para explicar su programa electoral, que también ofrece una amplia variedad de aplicaciones", la més sugerent de les quals és la de "relajarse con diferentes juegos". La cosa a és que no puc de deixar de pensar que el nom de l'andròmina (iZ) em recorda alguna cosa...

Al tema. Localitzat el programa electoral, vaig directament a la pàgina 88 on es troben les propostes de joventut. Les dos principals propostes que inclou el programa socialista són l'extensió de les Oficinas de Emancipación Joven a les poblacions de més de 50.000 habitants i l'elaboració d'un “Plan Estratégico Estatal para la promoción de la cultura emprendedora juvenil”.

Com que és possible que no tots els nostres lectors estiguin familiaritzats amb el concepte, val la pena aclarir en primer lloc que les Oficines d'Emancipació Jove són una iniciativa posada en marxa en la legislatura que ara acaba (amb el suport entusiasta a Catalunya del nostre govern d'esquerres) que consisteixen en pillar un local i posar-hi una borsa jove de treball, una borsa jove d'habitatge i tot d'informadors juvenils. És possible que algú amb el cervell una mica més tancadet del compte s'interrogui sobre el per què a la gent jove que busca treball o pis l'enviem a una borsa jove en comptes del Sevei Públic d'Ocupació o la Borsa municipal d'habitatge com tothom, la cosa està que això no ens ho explica el programa del PSOE.

Hi ha tres coses que sí sabem després de trenta anys de polítiques de joventut i tres d'oficines joves d'emancipació. La primera és que que la diferencia essencial entre una borsa jove, un contracte jove, un salari jove o un pis jove i demés mandangues joves, dels no joves és una: són una puta merda. La segona cosa que sabem és que no existeix una demanda social al respecte. La gent jove que conec vol un treball, un salari, un pis i uns serveis públics tant adults com sigui possible. I la tercera cosa que sabem és quin és l'efecte de crear borses per joves, borses per dones, borses per immigrants, borses per rossos, borses per esquerrans... en comptes de concentrar els recursos en una xarxa de serveis públics potents els malbaratem en un niu d'estructures que es solapen per les que fem deambular a la persona que busca feina o pis de servei en servei i tiro por que me toca. Això sí, si l'Oficina de Treball o la Borsa d'Habitatge no funciona, és més fàcil crear una borsa jove que tampoc funciona que no pas millorar el servei.

Pel que fa al “Plan Estratégico Estatal para la promoción de la cultura emprendedora juvenil”, que inclou lògicament la creació d'una xarxa d'oficines “emprendejoven”, sembla ser que el PSOE considera que si entre la gent jove no té massa tirada muntar-se la pròpia empresa (en relació a la població de més edat), no és deu a la poca experiència professional acumulada, a la manca de recursos econòmics o al preu dels locals i oficines, sinó més aviat a la "manca de cultura emprenedora juvenil". Què distingeix una "cultura emprenedora juvenil" d'una cultura emprenedora a seques? Doncs tampoc ens ho acaben d'explicar.

Per tant, ja ho saps: si després del 9 de març estàs treballant en precari, ja tens la solució: no siguis manta i mou el cul a una oficina d'emancipació jove per apuntar-te a un jove curs de cultura emprenedora juvenil. Després d'això et muntes la teva pròpia empresa (juvenil, se suposa) i a triunfar!

No, si al final acabaré entenent lo de "la Catalunya optimista".

Retorn a Anarres

Com a bon intel·lectual, Anarresti llueix una imatge ascètica




Després d'un període d'excedència blocaire obligat per qüestions de compatibilització de temps, Anarresti ha tornat amb força. Bé, de fet el Toni ha decidit sortir de l'armari i abandonar un anonimat que fa temps que no s'aguantava per enlloc. Si passes per Anarres, busca una entrada recent titulada La proletarització dels tècnics joves.



En fi, recuperem un far, i això sempre està molt bé.

El Gran Debat i l'horòscop

Els debats electorals entre els dos caps de llista de les formacions més votades són tan qüestionables (en termes de democràcia i d'interés) com reclamats. En tot cas és inevitable la creixent pressió social per a que és realitzin. Veiem-ho.

El primer d'aquest debats que veu el Segle XXI ha tingut una característica determinant: l'emissió simultània del mateix per diversos canals de televisió. Aquest fet no altera massa res de la naturalesa del debat, però ha actuat com un catalitzador que ha accelerat les tendències naturals d'aquest format a esdevenir un entretniment esportiu. El fet d'estar oferint el mateix producte que la competència ha obligat als canals que hi han vulgut jugar a donar un valor afegit propi que permetés la captació de la pròpia clientela (quota de share), tal i com va passar en la retransmissió televisiva del darrer mundial de futbol que es produïa simultàniament a Cuatro i La Sexta. Aquest element de diferenciació s'ha hagut de concentrar obligadament en la programació immediatament prèvia i posterior a l'event (avantmatx i postmatx) i la matriu per la que han optat els diferents canals de televisió ha estat la dels grans partits de futbol: escalfar l'audiència durant els dies previs amb anuncis del tipus Gladiator (missatge: el partit del segle el donarem nosaltres), tertúlia prèvia entre experts en l'esport en qüestió equilibrats (tractant-se de dos equips nacionals) pel que fa a les simpaties entre un i altre equips, i tertúlia posterior de les mateixes característiques per comentar les millors o més polèmiques jugades. Els més evidents han estat (oh sorpresa!) la gent de La Sexta que va presentar el debat en els anuncis previs amb els codis d'un combat de boxa (un share txungo, pel que es veu).

Com en els partits de futbol, abans del partit no hi ha notícies, la qual cosa obliga a uns avantmatx basats en passar l'estona parlant de res (el color de les corbates, qui ha arribat més puntual, quina estratègia és més probable per part de cada equip, les estadístiques d'anteriors partits...) i uns postmatx que serveix per a qualsevol cosa menys per parlar de futbol/política. Conscients de la situació, fins i tot els organitzadors de l'acte (l'Acadèmia de TV) van fer aquella trampeta tan pròpia de les sèries de TV de fer veure que comencen i després enxufar-nos un bloc de publicitat. I res més futbolero que aquesta falsa entradeta dels capitans dels dos equips i l'àrbitre al centre del camp deixant-se retratar mentre el comentarista de gala i l'expert de cada cadena intercanvien impresions en off. Va faltar només les fotos amb els nens i el xut d'honor.

Insisteixo en que aquesta dinàmica no és nova, i en tot cas és un pas més en una ruta iniciada des de fa força temps. El tractament esportiu ens ha portat a analitzar els debats electorals i parlamentaris (especialment el del Estado de la Nación) en termes de "qui ha guanyat i qui ha perdut". Qui guanya i qui perd s'analitza en funció dels elements instrumentals: els tremolors de veu, l'incisió de les rèpliques, el vestuari, l'ús de fitxes i de dades, el llenguatge no verbal... tot menys el contingut real de les intervencions. És per això que si bé acostumen a ser molt més interessants (i força més democràtics) els debats amb diversos candidats, el format a dos triomfa i triomfarà encara més: és el que millor s'adapta als codis esportius que predominen en els mitjans audiovisuals.

Certament la premsa escrita no pot presentar gaire millors credencials. Avui per la premsa podem conèixer les parelles sentimentals dels candidats (convenientment entrevistades), el modista preferit per cada un, el número de sabata i l'esmorzar habitual. Ara a La Vanguàrdia tenen una noia que es dedica a analitzar les signatures i els palets de les "t" dels candidats, cosa que no em sorprén: a autonòmiques aquest diari va publicar fins i tot les cartes astrals dels aspirants a la presidència de la Gene. Deu ser per això que no sempre toben espai per cubrir les notícies d'alguna candidatura.

Creuen els partits, els periodistes, i els directors de mitjans que el color de les corbates o els signes zodiacals són temes que determinin algun vot? És clar que no. I per què ho fan? Doncs perquè suposo que amb alguna cosa s'han d'omplir els minuts d'emissió i les pàgines que no s'estan destinant a parlar de Política: show must go on. Les coses com són: resulta entretingut.

A País Valencià, marquem la B

Una colla d'entitas juvenils valencianes s'han llançat a muntar una candidatura per la permanent del Consell de la Joventut de la Comunitat Valenciana. La idea que els uneix: fer del consell una eina de millora de les condicions de vida i ciutadania de la gent jove, i no un instrument de poders polítics, un consell democràtic i transparent front al pasteleig, un consell que produeixi canvis a la societat i no consumit per la dinàmica interna.

Cal que digui que entre els impulsors estan la gent jove de CCOO? Iamb un candidat de luxe (el de la foto).

En fi, aquí deixo el bloc de la candidatura per qui vulgui fer-hi una ullada. Jo d'entrada marco la B.

Si tu no vas, ells tornen 2.0

(i si vas i votes segons què també)

Escenes electorals: el vot útil

Un senyor fent vot útil.

Ah, i això altre que m'encanta.

No dubto que el PSC serà la força més votada, la capacitat estomacal dels "votants útils" sempre ha estat proverbial.

claus de les primàries als EUA

En Roger Morales i la Maria Freixenet em van fer arribar fa algunes setmanes un article d'en Vicenç Navarro: Cómo leer lo que está ocurriendo en las elecciones en EEUU: guía para el lector español. El Professor irat fa un repàs de com els mitjans de comunicació espanyols i catalans estan informant a la ciutadania peninsular de les primàries als EUA (especialment de les del partit demòcrata) en funció de codis erronis que generen una imatge intoxicada del tema.

L'article és breu, però fa un repàs interessantíssim per qüestions clau: com la diferència de codis ens provoca una imatge distorsionada de la política de l'imperi, les claus de les primàries del Partit Demòcrata, els efectes del bipartidisme en la participació electoral especialment de la gent treballadora, la proposta de transposició encarnada en la idea d'un Partit Demòcrata europeu...

I per fer boca, un paràgraf:

La cobertura de la realidad política de EEUU por los medios de información españoles Una de las noticias que ocuparan mayor espacio mediático en España este año serán las elecciones presidenciales de EEUU. Estas elecciones se han iniciado con las primarias de los dos Partidos mayoritarios en aquel país, el Partido Demócrata y el Partido Republicano, que elegirán a sus candidatos a la presidencia de EEUU, culminando este proceso con las elecciones Presidenciales del gobierno federal que tendrán lugar a finales de año, en noviembre. Tal largo proceso consumirá casi un año, habiéndose iniciado el pasado 4 de enero en el Estado de Iowa la carrera hacia la presidencia del país que se considera más poderoso del mundo, un país con un sistema político presidencialista, cuyas políticas, tanto domésticas como internacionales, afectan a la gran mayoría de la población mundial, incluyendo la de nuestro país. De ahí la enorme atención mediática que tal proceso absorberá puesto que de su resultado se derivaran muchas consecuencias que afectaran a nuestra población. No hay duda, por lo tanto, que es muy importante conocer lo que ocurre en aquel país. Este conocimiento se adquiere en nuestro país primordialmente a través de los medios de información españoles, que, por desgracia, reproducen con excesiva frecuencia la interpretación de la realidad estadounidense promovida por los mayores medios de información de EEUU, y que constituye la “sabiduría convencional” de lo que es, de lo que ocurre y de lo que pasará en aquel continente. En otras ocasiones el reportaje alcanza dimensiones de gran frivolidad, como ocurre en el artículo de Moisés Naim que en su columna en El País del 10 de enero “La abuela y la lagrima” atribuye la victoria de Hillary Clinton en New Hampshire al impacto que tuvo en el electorado el hecho de que esta candidata llorara durante una presentación. Tal argumento aparece también en un artículo de Mario Vargas Llosa (del cual hablaré más tarde) en un reportaje que se caracteriza por su superficialidad. Es inevitable que la lectura de aquella realidad por parte de los medios se haga según los intereses que tales medios representan o según la postura o simpatías políticas del que informa. Ni que decir tiene que hay también periodistas en España que intentan cubrir aquella realidad de una manera más objetiva. Pero incluso entre estos, detecto problemas de interpretación como consecuencia de que los conceptos, los símbolos e incluso la narrativa de la cultura política y mediática de aquel país son muy diferentes a las existentes en España y en Europa.

Vota en consciència, vota laïc

Fes click aquí.

Els caps de secció de Laïcitat i republicanisme de Les Cosetes ens fan arribar aquest vídeo elaborat pel Moviment Laïc i Progressista al que ens hi adherim de tot cor i de tot cap.

Blogparasitisme: els 80 km/h i La Vanguàrdia

Volia fer una entrada sobre aquest tema, però la Lola se m'ha avançat.

S'ha dit: Kosovo

La penya està fatal:

La petita història de Treviño fou la metàfora del temor nacionalista espanyol. La independència de Kosovë pot ésser el precedent de la força del nacionalisme català.

Només hi ha un aspecte positiu de la negativa de Moratinos a acceptar la inevitable independència de Kosovo: que Espanya es crea un estat enemic entre els probables futurs membres de la unió europea, l'estat de Kosovo. Una enemistat que pot comptar molt el dia que els catalans decidim iniciar el camí pacífic envers la nostra independència. Kosovo pot ser un aliat valuós al qual només caldrà recordar com es va comportar Espanya quan van emancipar-se.

Per cert, que el primer estat en reconèixer Kosovo han estat els Estats Units, com sempre, el que me dú a llançar una reflexió: segur que anar a protestar quan arriba un vaixell de la marina nordamericana ens ajudarà a alliberar-nos?

NOTES:

1. Clicant sobre el text es pot llegir l'article sencer i el nom de l'autora o autor.

2. Per tal de no fer massa sang hem passat de seleccionar textos de militants de base massa arrauxats.

3. Jo flipo.

La diputada Laïlla parla de la llei d'autonomia personal

La Il·lustre Diputada Titon Laïlla (UDC) fa, en el seu bloc,

aquesta entrada en la que reflexiona sobre la llei d'autonomia personal. La Titon parla dels dèficits en l'aplicació de la llei, i no diu tonteries.

brillant.

Dos figures blocaires... i falta una tercera

Els dos personatges que apareixen a les imatges són, com salta a primera vista, gent de males arts i de poc refiar-se'n, i per acabar-ho d'adobar, de cocos. L'un madrileny, l'altre vasc. Tots dos massa aficionats al jalo, la beguda i el bon viure. Tots dos, prova definitiva del seu efecte perniciós per la societat, amb veleitats pseudo-intel·lectuals... i per tant blocaires. Qui vulgui comprovar com de baix pot caure l'espècie humana pot visitar-los:

http://crucemos.blogspot.com/

http://alfondomartinezalaizquierda.blogspot.com/

Com que no sóc l'únic que ha mandrejat en aquest principi d'any, encara trobareu entrades de reminiscències nadalenques. No us les perdeu.

Interrogació: a què està esperant el company chemari per a sumar-se al club?

Exclamació: I la Lei de vagos y maleantes derogada quan més falta faria!

Una cançoneta i mo n'anem

Se ser fadista, é ser lua,

É perder o sol de vista,

Ser estátua que se insinua,

Então, eu não sou fadista

Mário Raihno, Recusa

Els Reis de l'Orient van tenir la generositat de regalar-me aquesta veu de la que em declaro fatalment enamorat. Com que no sóc gelós la comparteixo amb tothom que vulgui.

En defensa dels blocs electorals

Els debats sobre qualitat democràtica pateixen des de fa temps d'un gravíssim problema de pensament dèbil i papanatisme. Un altra dia parlarem de les llistes obertes i demés xorradetes. Avui però, em vull referir a la recurrent polèmica entorn als blocs d'informació regulats en els informatius de les cadenes públiques de tele i ràdio que garanteixen que cada partit tingui durant la campanya una cobertura proporcional al suport ciutadà obtingut en les eleccions anteriors.

La postura més hegemònica (no sabem si majoritària) és abastament coneguda i recordada pels periodistes en els programes: al establir una regulació del temps que s'ha de dedicar a cada formació política, es limita la llibertat dels professionals dels mitjans per valorar com quan i de què informar. La postura contrària és menys coneguda perquè els que la defensen ho fan amb la boca petita, com avergonyint-se'n. Parlem-ne.

1. Cada comtesa electoral, els noticiaris de les cadenes privades de TV (la ràdio l'escolto poc, i sempre en cadenes públiques) obvien sistemàticament una o vàries de les forces polítiques. La darrera campanya d'autonòmiques, per exemple, TOTS els noticiaris de Tele 5 dedicaven uns segons als actes de PSC, CiU, ERC i PP. I ICV-EUiA? Sistemàticament exclosos. Dit d'una altra manera, l'empresa Tele 5 (no pas uns periodistes) va decidir conscientment vulnerar els nostres drets com a ciutadans a conèixer el posicionament d'una de les forces polítiques parlamentàries, d'altra banda soci necessari de la majoria d'esquerres que formava govern, els consellers de la qual eren responsables de matèries de tant poca importància com l'Estatut, l'habitatge o les polítiques contra el canvi climàtic. Tele 5 és una empresa privada i pot fer el que vulgui? No ben bé, Tele 5 és una empresa privada que emet amb una llicència i una adjudicació públiques.

2. En l'actual sistema democràtic la deliberació pública (un element essencial en la presa de decisions) es fa en els mitjans de comunicació. Això converteix a aquestes empreses (públiques o provades) en un sector estratègic per a garantir els drets democràtics de ciutadans i ciutadanes. És per això que es tracta d'un dels sectors més regulats, si bé aquesta regulació és absolutament insuficient pel que fa a les garanties del dret a la informació veraç de ciutadanes i ciutadans. D'altra banda, en l'actual estadi del capitalisme global, els grups empresarials de comunicació tendeixen a concentrar-se cada cop en menys mans i a l'hora a tenir interessos econòmics en d'altres sectors. Per tant, l'evolució empresarial tendeix a un model en que la ma invisible del mercat no pot garantir la funció social dels mitjans de comunicació.

3. A aquestes alçades de la vida, resulta ridícul continuar defensant que les i els periodistes són qui estableixen els criteris amb que informen. Avui com sempre i més que mai, aquests criteris els determinen les direccions del mitjans en interlocució amb els seus propietaris, sota l'eufemisme, això sí, de "línia editorial".

4. En el camí de la crispació i de les aliances entre grans grups empresarials i grans partits polítics s'han sacrificat moltes coses. El màxim exponent, des del meu punt de vista, el trobem al programa 59 segundos de TVE (la versió catalana és més light): directors de mitjans i periodistes "estrella" s'esbatussen en la defensa tancada de les forces polítiques aliades de cada un... anant molt més enllà en la bronca del que els propis partits es permeten (que ja és molt). Sincerament, no vull que els meus drets democràtics depenguin del "criteri professional" d'aquests senyors.

5. Certamen el clàssic model de blocs rígids produeix efectes no volguts. Per això el model plantejat per a les properes generals em sembla molt més equilibrat: es valorarà la presència global de cada partit en el conjunt de la campanya i no es reproduirà una quota fixa a cada telenotícies. Penso que és encertat flexibilitzar la mesura en els termes en que s'ha fet per equilibrar els drets ciutadans amb els criteris periodístics.

6. Penso que en tot cas hauríem d'estar parlant de com es garanteixen aquests mateixos drets en les cadenes privades. El model hauria de ser propi, atesa la diferent naturalesa de mitjans públics i privats, però hauria de respondre als mateixos criteris: equilibrar la llibertat de premsa amb el dret a la informació veraç.

7. I finalment, penso que una democràcia de qualitat hauria de poder portar aquest debat més enllà de les campanyes electorals i l'àmbit dels partits. Davant debats, mobilitzacions o iniciatives dels actors socials (no només sindicats, sinó en genral les organitzacions socials dels diferents àmbits) caldria establir mínimes garanties legals per a que ciutadanes i ciutadans poguessim accedir a totes les veus i no ser tele-dirigits pels diferents grups mediàtics. Aquest hauria de ser el debat.

Maragall ha de rectificar o Val la pena anar a votar?

L'èxit de la vaga d'ensenyament ha sorprés als propis organitzadors (i no diguem al Govern). Al respecte:

1. Qui tingui ganes de rebre més informació respecte el per què de les mobilitzacions trobarà respostes a totes les preguntes a l'apartat específic creat a la web de CCOO, així com força reportatges audiovisuals breus al Visió Sindical.

2. Una pluja fina i constant inunda des de fa anys la sociovergència mediàtica, el missatge és clar: "Cal llançar la tovallola en l'objectiu de cercar l'equitat en el sistema educatiu. Ressignem-nos, és impossible garantir educació d'excel·lència per a tothom. Perduda aquesta batalla, garantim una escolarització bàsica de baixa qualitat per a la gran majoria i concentrem els recursos en uns quants centres d'excel·lència que garanteixin una minoria professional altament qualificada". Aquesta aposta és injusta, suïcida i falsa. Injusta, perquè suposa negar que tothom té dret a una educació d'excel·lència. Suïcida, perquè un model econòmic basat en altíssims directius amb bona qualificació i una massa uniforme de treballadores i treballadors sense qualificació ens condemna a un model de fracàs. I falsa, perquè els sitemes educatius amb millors resultats són els que es basan en una educació universal pública d'alta qualitat per a tothom.

3. Allò que resulta significatiu en primer lloc és que un Govern d'esquerres hagi comprat aquesta moto. La proposta de conseller no és només inacceptable pel que planteja, sinó perquè tracta de suplir amb canvis en la gestió dels centres l'incompliment dels compromissos en matèria d'inversió pública a que va arribar el Govern en el Pacte Nacional d'Educació. Si navegueu pels documents de la web de CCOO trobareu algunes dades de les que fan que esclati el termòmetre de la indignació.

4. Com significatiu és que els socis de Govern no hagin estat en cap cas a l'alçada del repte. Tothom (PSC inclós) està incòmode, però ningú fa res. Us proposo el següent repàs pels webs de les joventuts polítiques dels partits que donen suport al Govern:

La web de la JSC ni tan sols té cap referència al tema. Les JERC manté el posicionament més canyeros en comparació amb l'assèpsia dels seus socis. Això sí, no valoren de cap manera el contingut de la proposta del Govern. Les joventuts ecosocialistes han assolit un repte realment difícil: presentar un comunicat encara més insubstancial que el del seu partit mare. Després de donar voltes pels grans principis i de no valorar el contingut de la proposta del Govern es limiten a demanar diàleg... als sindicats! El més greu és que els responsables d'aquesta organització saben de primera mà que el Conseller manté una posició totalment tancada al diàleg, però expressen en públic el mateix plantejament que La Vanguàrdia o el Josep Cuní. Que em perdoni la gent d'Alternativa Jove (EUiA), però després de diversos intents m'ha estat impossible entrar al seu web.

Estar al Govern afecta. Preocupa veure quin ha estat l'efecte en les citades organitzacions: una actitud de mer seguidisme en les decisions del Govern de la Generalitat i, suposo que per compensar, una actitud bel·ligerant i ultraexigent en aquelles matèries que depenen d'altres. Ni un sol intent de parlar amb les organitzacions sindicals, estudiantils, educatives o amb el propi Consell Nacional de la Joventut, en cap cas tendir ponts. Els mateixos que quan governa la dreta posen el crit al cel cada setmana que passa sense un convocatòria de vaga general, reclamen silenci i xecs en blanc quan governen.

No ens ve de nou, és cert. Però, il·lús com sóc, pensava que un tema com l'educació encara constituïa una línia vermella per l'esquerra política, que davant d'una proposta tan inacceptable no deixarien d'actuar, que davant d'una posició tan clara i unitària de l'esquerra social no mirarien cap a una altra banda... ja ho dic, sóc un il·lús. Hi ha dies que entenc a la gent que ha deixat d'anar a votar. Després d'avui cap partit es pot presentar com a garant de l'educació pública, hauran de currar-s'ho molt si volen recuperar la confiança en aquest tema.

5. Per contra, la resposta de profes i estudiants. Les maniobres de darrera hora del departament, l'ofensiva mediàtica de TOTES les grans empreses de mass media contra la movilització, l'actitud de TOTS els partits polítics en contra... no han pogut amb la xarxa sindical. La que es fa parlant de tu a tu en els centres de treball. No davant d'un periodista amic, sinó de companyes i companys que abans de perdre un dia de salari i produir el trasvals d'una vaga als seus alumnes exigeixen veure-ho clar.

6. El crit d'aquestes persones tant exigents ha estat fort i unànim: el Govern ha de rectificar.

Post Data: No més maragallades, si us plau.