L'esquerra davant de la manifestació de dissabte

Davant manifestació comvocada per demà per la Plataforma pel dret a decidir l'esquerra social i política manté posicions dividides. Mentre que algunes opcions han decidit donar-hi suport tot tractant d'influenciar en el missatge, altres han optat per no participar-hi. En la meva opinió aquesta divisió expressa un problema de fons important del conjunt de les esquerres que val la pena aturar-se a analitzar.

La darrera legislatura amb el PP al govern de l'estat i CiU al govern de Catalunya va estar marcada per una intensa mobilització social que podríem emmarcar genèricament sota el paradigma de les respostes al fenòmen de la globalització. Si bé les plataformes que coordinaven aquestes mobilitzacions eren espais amb un pes important de l'esquerranisme revoltós, les esquerres amb vocació de centralitat van poder trobar-hi un equilibri. Però sobretot, més enllà dels textos concrets dels manifests, el paradigma polític en que s'emmarcaven les mobilitzacions encaixava plenament amb el que pot ser un projecte de l'esquerra en la globalització: democratització mundial, sostenibilitat ecològica, regulació de l'economia a escala mundial, globalització dels drets humans. Dit d'una altra manera: els organitzadors podien ser àmpliament diversos, els assistents a les mobilitzacions encara més, però el mapa polític que cisellaven les mobiltzacions jugava a favor de l'esquerra, espcialment de la millor articulada.

D'ençà del culebrot de l'estatut, l'eix mobilitzador es va traslladar al camp simbòlic i reivindicatiu del neo-nacionalisme. La intel·ligènia de la Plataforma pel dret a decidir ha estat renunciar a les postures més maximalistes per tal d'atraure les organitzacions d'esquerres a aquest nou eix de mobilització mitjançant plantejament polítics més laïcs que els del clàssic nacionalisme identitari. La desarticulació de la mobilització social de l'esquerra, directment influènciada per l'arribada al govern de la Generalitat de les esquerres polítiques, ha deixat el camp lliure per a que els actors del nacionalisme ocupin l'espai públic en solitari. En aquesta tasca han comptat amb un aventatge evident en relació als actors d'esquerres: el panorama mediàtic actual facilita enormement la tasca. És més fàcil encabir les mobilitzacions pel dret a decidir en l'Àgora, els TN, els programes del Cuní o del Bassas, que no pas les mobilitzacions en clau estrictament social, econòmica o ecologista.

Davant d'aquesta situació els actors d'esquerres han fet opcions diferents. D'una banda hi ha qui ha optat per sumar-se a les mobilitzacions tot tractant d'incidir en els continguts de les mateixes. Es tracta d'un exemple de subjectivisme perfectament expressat el secretari general d'ICV en el seu bloc: Crec que el més raonable és que aquesta mobilització l’haguessin convocat els sindicats, el moviment veïnal, usuaris, etc.. No ha estat així. Ara cal que el proper dia 1 de desembre el seguici social sigui immens per centrar la mobilització en el seu objectiu central que és el d’una xarxa de rodalies adequada i el del seu traspàs a la Generalitat. L'estratègia de portar un "seguici soial immens", cosa ja difícil de concretar, no suposarà canviar la naturalea de la mobilització ni la percepció de la mateixa per part de la ciutadania, sinó en tot cas reforçar i donar covertura ideològica a una anàlisi de la situació que únicament pot afavorir al nacionalisme conservador, perfectament còmode amb els plantejaments de la Plataforma. Existeixen antecedents d'aquest error que les esquerres hauríen de tenir en compte: la participació d'EUiA en la primera manifestació Pel dret a decidir o la de la UGT en l'acte de IESE pel tema de l'aeroport. En tots dos casos les organitzacions citades van tractar de posar en pràctica l'estratègia citada en el bloc d'en Jordi Guillot, i en tots dos casos els resultats van ser nefastos.

D'altra banda, altres organitzacions d'esquerres, entre elles CCOO, hem tractat de generar un marc propi que ha trobat la seva millor expressió Manifest per un servei ferroviari de qualitat. Aquesta iniciativa no ha aconseguit però irrompre en el debat públic per diversos motius: a) en primer lloc no encaixa amb el paradigma dominant en el debat públic que deixa a marge qualsevol interpretació de la realitat que no es basi en el conflicte territorial, b) el no acompanyament de la proposta amb la mobilització social degut a les diferències existents al respecte dins del grup impulsor del manifest, especialment entre aquells que sempre estan en contra de fer manis "contra els nostres" i a l'esclerotització general.

Quin és l'element diferencial que porta a les organitzaions d'esquerres a optar per una o altra solució? Al meu parer és el de la referencialitat social. O dit d'una altra manera: què tenen en comú UGT i CCOO que els dierencia d'ICV, EUiA, i altres? Doncs que el sindicat té clar en quin sector social es referencia, quin és el subjecte que tracta d'organitzar per al canvi. En l'actualitat l'esquerra política (inclós el PSC que no convoca però per motius diferents als dels sindicats) no es referncia a cap subjecte social, o en tot cas es referencia als que "es mobilitzen" o"els que són crítics", o alstres pseudocategories força dubtoses. La pregunta que es planteja el sindicalisme a l'hora de participar d'un mobilització és: "s'adreça i respon als interessos dels treballadors?". La pregunta que es plantegen les organitzacions polítiques en canvi seria: "quin cost polític té participar o no participar?". És la diferència entre estratègia i tàctica. I una de les claus de la independència de les organitzacions.

Una cançoneta i mo n'anem

Aquí va la cançoneta d'aquesta setmana, a càrrec dels nois de Pedro Ayres Magalhaes, un dels grans renovadors de la cançó portuguesa. A Les Cosetes ens agraden les vaus amb ànima i la de Teresa Salgueiro és ànima pura.

7a Escola Ángel Rozas

Aquí queden les impressions del jefe. Per escriure les meves necessito una mica més de repós.

Leones por corderos: la cosa està fatal

La cosa està fatal pel que fa a l'ala esquerra de l'imperi. En Robert Redford ha fet una peliculilla d'aquestes de com molen els demòcrates i que dolentots són els republicans. Val. La pel·li és bastant un "trunyo", què hi farem. Argument: tres històries paral·leles:

1. Un jove falcó neocon (el cienciòleg) li ofereix a una periodista demòcrata (la Sra. Streep) l'exclusiva sobre una nova ofensiva a l'Afganistan. En termes taurins podríem dir que la Meryl està "resabià" després d'haver-se deixat utilitzar quan la invasió d'Iraq per vendre la història. Els republicans dolentots van abusar de la responsabilitat patriòtica de periodistes i mitjans que es van avenir a substituir la seva tasca informativa per la mera propaganda, tot sigui per la seguretat dels americans. Total que no se'n refia, tot i que no deixa de dubtar sobre quin ha de ser el seu paper.

2. Un profe demòcrata de Califòrnia (of course) tracta de sacsejar a un alumne brillant que ha optat per passar de tot i llançar-se plenament a l'hedonisme. El profe tracta de motivar-lo per a que faci "coses positives", es rebel·li i tal. Per a motivar-lo li explica la història de dos alumnes seus a qui el seu compromís social els va portar a allistar-se per anar a l'Afganistan "per canviar les coses". El profe no comparteix aquesta decissió, però admira el compromís dels dos soldadets.

3. La tercera història és precisament la dels dos soldadets que s'incorporen a l'ofensiva que el jove nocon li explica a la periodista. És cauen de l'helicòpter i es veuen rodejats per talibans que tracten de capturar-los mentre els seus miren d'enviar una missió de rescat

Tot plegat mal lligat, mal plantejat, sense ritme ni sentit. Pero més enllà de l'escasa vàlua artística de la pel·li, em van cridar l'atenció preocupantment algunes constatacions:

1. De tots els personatges, únicament el falcó neoconservador sap què vol fer i actua. Reconeix errors en l'estratègia que ha seguit fins al moment la "guerra contra el terror", però posa bona cara al mal temps i tira endavant. És l'únic que té un discurs clar que li permet entendre el món.

2. Per contra els demòcrates es passen la pel·li mirant-se el malic i barbotejant. La periodista fa que no amb el cap mentre entrevista al congressista republicà, però és incapaç de bastir un discurs aternatiu. Somiqueja pensant en que potser es va equivocar seguint el joc a l'administració Bush després de l'11-S, i senzillament es proposa no fer res: no publicar l'entrevista. El profe tracta patèticament de rescatar per una causa inconcreta a un jove estudiant que hauria de ser dels seus, i que vist el panorma decideix passar de tot. Missatge clar: "jo de jove era com tu i em vaig rebel·lar contra la guerra del Vietnam, vull que tu també et rebel·lis ara, tot i que jo mateix sóc incapaç de fer-ho". El nano, evidentment, no ho té gens clar. I els joves demòcrtes compromesos tenen un cacau mental tan gros que els porta a allistar-se en una guerra, la justícia de la qual ni tan sols es plantegen.

3. Els "progres" de la història assumeixen el mapa emocional conservador: l'admiració i respecte als "nostres nois" que defensen la democràcia a països estranys, una visió absolutment idíl·lica dels "xicots" vestits amb l'uniforme de la pàtria, la por als atacs com a valor central... el moment de màxim misticisme del personatge de la periodista es produeix per una visió... del cementiri d'Arlington!

4. Les úniques víctimes permanentment presents en les tres històries són els soldats dels EUA caiguts. Ni una mínima referència a víctimes civils, als segrestats a Guantánamo, a les víctimes dels abusos de les forces ocupants... Els únics no-americans que apareixen són el talibans que cerquen els xicots caiguts: unes ombres amenaçants sense punt de vista, sense biografia, sense contradiccions.

En definitiva, la cosa està fatal, fatal, fatal: Tenim neocons per a estona.

Gregorio López Raimundo

Ha mort Gregorio López Raimundo. En la improbable hipòtesi que en morir anem a parar enlloc, allà s'haurà trobat amb l'Antoni Gutiérrez. Ja poden tremolar els que manin davant d'aquest tàndem.

No tindria massa sentit que algú que no ha compartit ni militància ni debats es dediqués ara a fer un repàs de la biografia del lluitador comunista. A altres persones pertoca aquesta tasca, més enllà de necrològiques. No puc passar per alt, però, plasmar la meva vivència en relació a en López Raimundo, semblant a la que tinc amb d'altres insignes dirigents de la seva quinta i de la immediatament posterior.

Aquells que vàrem venir al món durant o després de la l'agonia del règim, els que varem anar prenent consciència d'on estàvem a mesura que a Felipe González li creixia la panxa i a Jordi Pujol se li aguditzaven els tics, no teníem gaires referències de gent com el Gregori, tret dels fills i filles de psuqueros militants. Vàrem conèixer aquestes figures, les persones encara no, en rebre els carnets. Un cop omplertes les fitxes d'afiliació, ens introduïem en el conixement de l'Olimp del comunisme català i mundial de la mà de compays que tenien sis o set anys més que nosaltres. Apreniem les llegendes (més llegendes que històries, realment) del Cipriano García, el Guti, el Gregori López Raimundo i la Teresa Pàmies, d'en Comín, del Sacristán, del Miguel Núñez... Eren noms que apreníem a pronunciar com si els coneguèssim de tota la vida i en parlàvem amb una barreja de reconeixement i d'irreverència (l'admiració acrítica era molt mal vista, si més no entre els meus). Com Suetoni, construïem biografies amb tres o quatre fets, sovint anecdòtics, que repetiem als nous mantenint la cadena: el famós xoriço que guardava el Cipriano a l'escó del Congrés, la resistència mítica de Miguel Núñez (que "no va cantar" davant dels seus torturadors), la tossuderia del Gregorio per entrar tantes vegades com calgués a "l'interior" per a reorganitzar el Partit... Certament feiem més mitologia que una altra cosa, però tinc l'impresió que avui la cadena s'ha trencat i em sembla que alguna cosa es perd.

Passat el temps ampliaves els cercles i comparties militància i cerveses amb gent més gran. Persones que s'havien incorporat a la militància quan aquells que per a nosaltres eren referències mítiques del passat exercien de dirigents en actiu. Les converses amb els companys més veterans et permetien un coneixement de primera mà, i per tant menys mític i més proper a la persona. El nou anecdotari, menys sobat que l'anterior, et permetia conèixer de més a prop les trajectòries, els estils, les polèmiques, les contradiccions, els errors i els defectes. Abaixaves els referents del pedestal dels mites i els converties en èsser humans, en personatges profunds front els personatges plans dels folletins. En alguns casos, acabaves coneixent a les persones en carn i ossos, incorporant aquestes trobades a l'arxiu dels records inesborrables, per bé o per mal. En el cas del Gregorio, he tingut oportunitat de veure'l en persona en força ocasions, si bé no de paralar-hi.

Finalment, un bon dies decideixes deixar de viure de records prestats. Cerques articles, textos, discursos... i llavors coneixes els dirigents i la seva petjada. Quina és la petjada del Gregorio? Possiblement, la capacitat d'entendre que una organització que vol trasformar la realitat no podia quedar-se en la torre d'ivori de l'exili. La capacitat d'entendre que no és des de les accions per convençuts, sinó des de les accions que estableixen vincles amb la majoria social que es transforma la realitat. La importància d'entendre que no és des de subjectes de manual ("país", "classe obrera") que s'actua sinó des dels subjectes realment existents: el país que realment tenim, els treballadors i treballadores que realment hi viuen.

Totes aquestes aportacions s'incorporan en el bagatge comú i marquen el caràcter, no només d'una organització, sinó de tot un espai sociopolític. Un bagatge i un caràcter que no s'aprén en jornades de formació, principalment, sinó que es transmet fent i debatint. Passa de mà en mà entre generacions de militants i en cada transmissió evoluciona i creix. Quan avui miro el món i em plantejo què toca fer, reconec en la meva mirada aquesta petjada, compartida amb moltíssimes altres persones. És aquesta, i no el mite o la biografia personal, la veritable mesura de la trascendència d'un grup de persones, d'una generació.

I és aquest el reconeixement que puc fer-li al company Gregorio López Raimundo.

Perles

"Proclamaban como un principio revolucionario el derecho al trabajo. ¡Vergüenza para el proletariado francés! Solamente los esclavos podían ser capaces de semejante bajeza. ¡Veinte años de civilización capitalista necesitaria un griego de los tiempos antiguos para concebir tanta degradación!

Y si los dolores del trabajo forzado y las torturas del hambre han caído sobre el proletariado en mayor cantidad que las langostas de la Biblia, es él quien tiene la culpa".

[...]

"La pasión ciega, perversa y homicida del trabajo transforma la máquina libertadora en instrumento de esclavitud de los hombres libres: su fuerza de producción los empobrece"

Paul Lafargue
El derecho a la pereza

Una cançoneta i mo n'anem

Reprenem la secció amb una entrada de luxe: el millor moviment del millor concert del Mestre. Bé, el que a mi més m'agrada. Desconecta el telèfon set minutets, que val la pena.

El Rei

Després d'anys i anys en que cap controvèrsia sobre la figura de la monarquia, i encara menys de l'actual titular de la institució, emergís a la llum pública, portem un temps en que no passa setmana en que la polèmica del moment no trobi en el seu epicentre a en Joan Carles I. Més enllà dels darrers estirabots de la Cimera Iberoamericana, algunes consideracions:

1. Els darrers moviments entorn al rei es produeixen en un marc més ampli que cal veure amb preocupació: l'espiral de sectarisme en que es troba la política espanyola, especialment accentuada després de les darreres eleccions generals ha arribat a les institucions d'arbitri: Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Tribunal de Comptes i Corona. És en aquesta clau, i no precisament en un resorgiment del republicanisme, en la que es produeixen les polèmiques entorn al monarca. O dit d'altra manera, les polèmiques es cetren en el Cap d'Estat, sent un element auxiliar el caràcter hereditari i dinàstic de la institució en l'actual ordenament constitucional espanyol. El segrest d'El Jueves, els que cremaven fotos, el Losantos, el rei del Marroc, o el Chávez tenen a veure amb el rei en tant que màxim representació unipersonal de l'Estat i les funcions inherents al càrrec, sense que res faci pensar que la cosa canviessin substancialment en cas de tractar-se d'un President de la República. És important que les gents que anhelem que el càrrec de cap d'estat deixi de ser patrimoni hereditari d'una família i s'elegeixi en coherència amb els principis de democràcia no ens deixem emmirallar per la situació.

2. Pel que fa al segrest d'El Jueves i el processament dels piròmans pictogràfics, cal considerar en primer lloc que el tractament penal d'aquests actes va ser incorporat al Codi Penal Belloch, és a dir, a un nou codi penal propiciat per un govern socialista i que globalment cal valorar com un avenç democràtic de primer ordre. Vaig tenir el privilegi que l'elaboració del nou codi coincidís amb el curs en que vaig estudiar Dret Penal amb la Dra. Mercedes García Arán, que va viure molt d'aprop el treballs parlamentaris. Faig meva una reflexió de la prestigiosa penalista: quan les institucions necessiten reforçar la seva legitimitat amb el Codi Penal, malament.

3. Les institucions d'arbitratge del joc polític dissenyades a la Constitució juguen un paper fonamental. La democràcia no és mai la dictadura de la majoria. En temps de tempesta política, comptar amb organismes independents i amb autoritat per regular els conflictes és una garantia essencial per a ciutadanes i ciutadans. Certament, el disseny d'aquests organismes és qüestionable, especialment pel que fa als sistemes de nomenaments. Però tots sabem que quan en un partit de futbol l'arbitre perd el papers o li fan perdre és molt possible que la cosa acabi en batussa entre jugadors i aficions.

4. Bona part de les causes de l'actual degradació i desautorització de les institucions d'arbitri es troben en la gravísima irresponsabilitat de la dreta cavernària espanyola, disposada a arrassar amb tot per recuperar un poder que consideren usurpat de forma il·legítima. I és en aquesta dinàmica embogida on cal encabir la campanya unipersonal de Jiménez Losantos en favor de l'abdicació del rei en el seu fill. També podríem parlar dels governs d'esquerres que han incomplert sovint aquelles sentències del Tribunal Constitucional que no consideraven convenients i que, en menor mesura, també han jugat als nomenaments en clau partidista. Però si mirem més a prop de casa, aquells partits i organitzacions que neguen que el Tribunal Constitucional tingui legitimitat per invalidar un decisió parlamentària, sotmesa o no a referèndum, haurien de revisar críticament la seva posició. Si demà passat, unes Corts Generals autoritàries aprovessin la suspensió de l'autonomia a una comunitat, qui ens quedarà per apel·lar un cop desautoritzat el Constitucional? No faltaran els il·luminats i aprenets de bruixot que frisin per a que això es produeixi pensant en que les aigües revoltades són bon lloc per a pescar, però res de bó en podem esperar d'una situació així el conjunt de la ciutadania.

5. Finalment la cimera. Certament Chávez és un personatge força impressentable, però no pròpiament un incontrolat. Si ha volgut rebentar un marc és degut a un càlcul polític. L'estratègia "bolivariana" de que l'ALBA sigui el referent de cooperació regional llatino-americana, passa per reventar els actuals espais. Fer el buit per després omplir-lo. Una nova bogeria chavista: el buit quedarà buit, senzillament perque la majoria de paísos de la regió no accepten ni acceptaran un marc regional amb Venezuela com a potència i Chávez com a patró. El vell lema anarkista de cremar-ho tot per a tornar a començar no passa mai de la fase de piromania. Això sense tenir en compte que tractar d'imposar a la resta dels països per la via dels fets allò que no accepten a través del diàleg entre iguals té un nom: imperialisme

6. No obstant, aquesta reflexió més tot l'aparell de justificació i enaltiment nacionalista que s'ha posat en marxa per a justificar l'estirabot reial, absolutament impropi i desafortunat, no ens hauria d'impedir fer una reflexió més de fons: quin està sent el paper de les gran multincionals espanyoles (ep, també les catalanes) a llatinoamèrica. Certament existeix una actuació depredadora en molts casos, una actuació amb gravíssimes conseqüències socials, mediambientas i polítiques. I en aquest camp el paper del govern espanyol no pot ser el d'un mer advocat de les empreses de capital nacional.