La baixa participació i la desafecció cap als partits polítics ajuden a l'emergència dels freaks. El denominador comú és que tots és presenten com a no-polítics, la veu del poble, els que s'atreveixen a dir allò que els altres callen hipòcritament. Val a dir que l'esquerra política els hi ha posat molt fàcil acceptant la famosa teoria de la classe política. Si els regidors i regidores (i la resta de càrrecs electes) deixen de ser considerats ciutadans i passen a considerar-se com una casta tancada fomentem l'abisme entre ciutadania i govern.
L'altre factor que afavoreix l'emergència del freakisme polític és el fet de convertir l'acció política en quelcom assèptic. Mirem els programes electorals: POUMs, PAMs, Plans Transversals, Plans d'Equipaments... Així que arriba algú que diua A,B,C, i ves per on això s'entén. Una característica comuna de PxC, CUP i Ciutadans: identifiquen clarament l'enemic i un eix de conflicte. Tracten la política en clau de conflicte d'interessos i prenen partit. Que el conflicte sigui real o artificial, que es busquin opcions de superació democràtiques o absolutistes, etc. és una altra cosa. Però no amagar el conflicte sota un tel de tecnicismes sembla que els hi funciona. Que després això qualli en una estructura política estable que pugui afrontar un recorregut llarg (com el cas de les CUP), o acabi esdevenint un bluff com C's és una altra cosa.
