Cicle nou govern I: Les polítiques de joventut

Los viejos desconfían de la juventud porque han sido jóvenes. William Shakespeare

El joven conoce las reglas, pero el viejo las excepciones. Oliver Wendell Holmes

Ningún hombre sabio quiso nunca ser joven. Jonathan Swift

Habemus govern. I cartipàs. Sempre és més esperat el cartipàs que el programa de govern, perquè les discussions de noms i repartiment de poder entre capelletes sempre són més sucoses que les de polítiques i el desenllaç de conflictes socials. En el "mundillu" (patadón a Pompeu, que ara està de moda) de les polítiques i organitzacions de joventut hi havia inquietud no pas pel programa de govern (això interessa molt poc als veritables "professionals"), bastant més per l'ubicació de la Secretaria General de Joventut en l'organigrama del Govern i, sobretot, pel nom de la persona que seria nomenada. No n'hi ha prou amb saber el partit a qui li correspon la responsabilitat, el sector dins del partit (tots els partits en tenen), el nom de la persona és clau per als "professionals" (entitats i individus): un bon o mal feeling, una llista de favors deguts o de confrontacions passades ("aquest va ser el tiu al que vam votar en contra en aquella discussió del consell de joventut?-No- Uf!- Aquest és aquell al que vas estar ignorant tota l'estona al darrer Sopar de l'Associacionisme Juvenil-Merda!"), les filiacions associaciatives que es compatibilitzen amb la partidària, són factors clau per als caçadors de diners i influències públiques en aquesta casa de nines que és el món de les polítiques de joventut, si fa no fa com la resta de móns para-institucionals però en versió miserable (pels pocs diners que es mouen i la poca incidència de les influències que s'aconsegueixen).

Ara ja s'han resolt les tres incògnites: publicat el programa de govern, sabem definitivament que Joventut penja del nou Departament de Benestar Social (que no es dirà "benestar social") i que el flamant nou Secretari General és l'Eugeni Villalbí. Com diria Annibal Lecter davant la carta de tapes del bar d'una seu d'UGT: parlem-ne.

(continuarà...)

Llegó la Generala

Les Cosetes, des de la seva absoluta independència editorial, es felicita pels excel·lents resultats obtinguts per la nostra amiga Delfina Rossi, absoluta guanyadora de les eleccions a respresentants dels i de les estudiants de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Autònoma al Claustre General d'aquesta universitat.

Un ciclón argentino recorre la Autónoma...

CCOO torna a arrassar a les eleccions sindicals a estalvi

No tinc temps per a fer una entrada com cal, però la notícia és massa important i em fa massa feliç com per deixar-la passar per alt: ahir van tenir lloc les eleccions sindicals a les entitats d'estalvi (caixes) i CCOO va revalidar le seva majoria absoluta (una situació absolutament excepcional en l'àmbit de les eleccions sindicals): 51'63% dels delegats. La segona força (UGT) es manté molt allunyada, amb un 18'30 %, la resta estan per sota.

Com deia no em queda massa temps per escriure així que em limito a establir els enllaços següents per a qui estigui interessat: Les dades concretes dels resultats i Una reflexió del bloc de López Bulla respecte la participació democràtica feta a partir de la notícia. Com que el propi José Luis es dedica a manllevar-me coses del meu bloc, espero que no li molestarà que jo parasiti el seu.

En fi, moltes felicitats a la gent de CCOO de les entitats d'estalvi!

+ mileurisme

El meu amic Luis Romero em fa arribar aquest breu articlet que enllaça amb el tema del "mileurista" que ja ha protagonitzat algun debat en aquest manual. Com que és breu i simpàtic, aquí l'enllacem.

Transparència amb els quartos

Quan hom gestiona diners que no són seus té l'obligació de ser transparent,

quan a més els diners no són per ell té l'obligació de ser eficaç

Molts temes em venen al cap per a fer entrades del manual, però em falten minuts i dits. Tot just aprofito els minuts previs a la reunió de la Comissió Executiva de CCOO de catalunya per a deixar constància que per segon any consecutiu CCOO de Catalunya ha presentat a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat els seus comptes auditats. Val a dir que CCOO és l'únic agent social que voluntàriament sotmet els seus compte a la fiscalització de l'òrgan de control econòmic de la Generalitat. Al respecte cal dir que CCOO fa temps que s'ha posicionat clarament per a que s'introdueixin noves obligacions legals a sindicats i patronals que garanteixin la seva transparència econòmica, propostes que varen ser recollides per la Comissió de Bon Govern que es va crear en el mandat anterior tot i que no han estat desenvolupades legalment pel Parlament català.

El sentit d'aquesta acció i aquestes propostes de CCOO respon a tres elements: en primer lloc des del punt de vista de la transparència en un sentit més estricte, una part dels fons que gestionem organitzacions sindicals i patronals són públics i per tant haurien d'estar sotmesos als requisits de transparència propis dels recursos públics. Des del punt de vista del bon govern, sindicats i patronals som organitzacions privades, certament, però amb un rol públic propi recollit a la Constitució i l'Estatut que ens porta des d'aprovar normes universals (convenis col·lectius) a cooperar en el desenvolupament de polítiques públiques amb les administracions. Des d'aquest punt de vista, aquestes organitzacions hauríem d'estar obligades per uns sistemes de control econòmic homologables parcialment amb els d'un ens públic. Finalment, la transparència en els recursos és una garantia d'independència sindical. Els governs solen tenir la temptació de ficar les urpes en l'àmbit de la democràcia sindical mitjançant l'atribució arbitrària de recursos públics discriminant els sindicats "amics" i els "amics, però no tant" (recordem la darrera "compensació" pel patrimoni històric del Govern del PSOE a la UGT?), establir uns criteris objectius i un sistema transparent és la millor garantia per la nostra independència com aorganitzacions socials.

Arribats a aquest punt tres preguntes:

1) Per què únicament CCOO lliura voluntàriament els seus comptes a la Sindicatura?

2) Per què en un tema on els arguments són tant evidents i han estat recollits en l'informe de la Comissió de Bon Govern cap altre sindicat, cap patronal i ni tan sols el propi Govern s'ha posicionat com CCOO a favor d'introduir la mecanismes de transparència al finançament de sindicats i patronals?

3) En definitiva, a qui interessa l'opacitat?

PS. Per cert, els números de CCOO de Catalunya no els poden consultar en exclusiva els síndics, sinó que tothom pot fer-hi una ullada a l'apartat actualitat de la web del sindicat, on també es pot trobar la posició de CCOO respecte la ransparència i el document de la Comissió pel Bon Govern.

Dictadura y resistencia antifascista per Ángel Rozas

Els amics de la Fundació Cipriano García han tingut l'amabilitat de fer-me arribar el text de la lliçó magistral de l'Ángel Rozas a la cloenda de la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes de CCOO de Catalunya, que porta el seu nom.

Aquí el podeu descarregar i llegir.

Blocparasitisme: Mankell guanyador del Premi Carvalho

I ja que estem amb la novel·la negra us deixo aquest enllaç amb el bloc de la llibreria abans recomenada en el que se'ns informa de que l'escriptor suec Henning Mankell ha guanyat la segona edició del Premi Pepe Carvalho, de la qual cosa ens alegrem com a fidels seguidors tant de Kurt Wallander com de Pepín Carvalho.

Esperem dedicar en un futur proper una entrada a aquest excel·lent escriptor.

de Zakaria Miludi a Yasmina Khadra

Dijous passat, els diaris ens informaven de la mort de Zakaria Miludi (que no és el de la foto) sembla ser que de mort natural, mentre complia condemna a les presons del Marroc. Miludi era el líder del moviment integrista Assirat al Moutaquim (el Bon Camí). Miludi va nèixer i crèixer en una barriada de barraques i a partir dels set anys va estar treballant d'aprenent de mecànic. En el moment de la seva mort era el màxim dirigent d'un grupúscul integrista, amb responsabilitats en els atemptats de Casablanca, causant de la mort per assassinat de persones "impies" i un referent espiritual per als terroristes de l'11 M.

Què és el que porta a un noi de barriada d'una de les grans urbs del magreb a convertir-se en un líder terrorista i un assassí? La pregunta ens condueix al segon personatge d'aquesta entrada, el de la foto. Es tracta de l'escriptor algerià Yasmina Khadra. En diverses de les seves novel·les Khadra (que és evidentment un pseudònim) ha tractat el conflicte entre el terrorisme del FIS i el govern corrupte del FLN. De les seves obres recomanem molt especialment l'anomenada triologia d'Alger editada en castellà per Zoela i que s'inicia amb la novel·la Morituri protagonitzada per un oficial de la policia algeriana que es troba entre ambdós focs i veritable consagració de l'autor. Però pel que fa a l'entrada d'avui, recomenem molt especialment la lectura de Los que sueñan con lobos. En aquesta novel·la, Khadra presenta la vida d'un jove de la Qasbah que veu com les seves aspiracions de triomf social s'enfonsen davant la realitat d'una Algeria propietat d'uns pocs i el seu acostament progressiu a l'integrisme islàmic, que el porta a esdevenir un dels seus sanguinaris cabdills. Una lectura que hauria de ser obligatòria per a tota aquella persona que vulgui analitzar amb voluntat de rigor i profunditat la realitat de l'integrisme islamista en l'àmbit del Magrib.

I com que es tracta de novel·la negra, recomanem una passejada per la Barceloneta fins la llibreria Negra i criminal que es pot trobar al carrer de la Sal i que us deixeu assessorar pel bon ofici d'un llibreter dels que ja no en queden. De res.

Una cançoneta i mo n'anem (13)

Acabo d'escriure una tentradesta la mar de currada. M'ha costat molt triar el tema: massa coses de què parlar i poc temps. Triat el tema he fet el post, amb imatges, enllaços a wikipedia i altres webs, conexions amb l'actualitat política mundial i el món literari... i tot plegat per res, perque el senyor bloger a decidit deixar-me penjat sense previ avís ni temps per guardar res.

Per curar la mala llet i conjurar la malastrugança de la cançoneta número 13, apostem per un fetitxe de qualitats comprovades oda a l'estiu de les mames i els papes més enrollats.

Estampes berlineses: Als genolls del tito Carles

Davant de les moltes peticions rebudes aquí deixo un enllaç amb el making off

2 fotos

A què és corresponen aquestes dos fotografies?

Primera pista: totes dues estan fetes a Berlin el mateix dia, fa una setmana.

Solució: La fotografia de dalt és un punt conegut: el Check Point Charlie, és a dir el punt de control de les forces armades dels Estats Units que marcava el pas del Berlin oriental a l'occidental. De fet al fons s'intueix el famós cartell alertant de que la persona que allà es troba és apunt d'abandonar la zona sota control americà i entrar en la zona sota control soviètic. Mítica referència de la literatura d'espionatge (punt habitual d'intercanvi d'espies), el check point charlie és un símbol de la guerra freda i com a tal es manté com a punt de referència per a que els turistes ens hi fem fotos. A prop proliferen les paradetes de souvenirs amb trossets del mur i despulles d'uniformes soviètics i de la RDA.

La segona fotografia està feta molt a prop de l'anterior. També correspon a un pas fortificat i vigilat per senyors armats, també es troba al cor d'una de les capitals més importants d'Europa, i passar-hi posa els péls més de punta que l'anterior. La diferència és que aquest altre check point es troba en ús, que els guàrdies que hi ha no són figurants sinó ben reals, que els turistes tenen prohibit fer-hi fotos i que en comptes de mostrar-la, més aviat els berlinesos obvien de referir-s'hi. Què és el que custodia aquest punt de control que apareix com un imatge iraquiana al mig d'una pròspera capital occidental? L'ambaixada dels Estats Units a Berlin. El control no hi ha estat sempre, de fet és ben recent i no s'ha construit per defensar-se del món comunista, sinó del terrorisme de l'integrisme islàmic.

Sigui com sigui, els imperis sempre acaben tenint por, protegint-se de la resta del món, una protecció que acaba esdevenint la seva gàbia. Què trist deu de ser viure sempre amb por.

Escola Ángel Rozas

Els passats dies 9, 10 i 11 de novembre hem celebrat la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas que enguany hem dedicat a l'organització del treball. 75 joves de CCOO han passat per aquest espai de formació. Estem muntant un bloc de l'escola on es puguin veure les fotos i baixar documentació. Recomano fer-hi una ullada ràpida.

Cassoles

Allende i la Unidad Popular van guanyar finalment les eleccions a Chile el 1970 després d'una eternitat governada per una dreta que es considerava a ella mateixa els propietaris del país, i que de fet ho eren en un sentit patrimonial. Una dreta que sempre havia considerat les eleccions com una formalitat destinada a ratificar els seu dret natural a governar el país, el seu país. Una dreta, que per tant mai va acceptar la victòria democràtica d'Allende, i que sempre va considerar la Unidad Popular com els usurpadors dels seus drets. Entre les accions de desetabilització política que la dreta i els militars van dur a terme durant tot el mandat d'Allende com a preparació del cop d'estat, els terratinents i els generals van enviar les seves dones a fer cassolades de protesta. Les senyores d'abrics de pell, acompanyades d'amigues i minyones feien una estampa força estrafalària armades fent soroll amb cassoles al carrer.

Ahir, als barris de la part alta de la ciutat les senyores i els senyors que no consideren legítim un govern d'esquerres sorgit de la voluntat popular, unes senyores i uns senyors que creuen que només hi ha un partit i un grup social legitimat per governar un país del que es senten propietaris i on la resta som convidats incòmodes, uns senyors i senyores que estan disposats a desestabilitzar el legítim govern (deu ser la "greu crisi social i política" anunciada per Mas en cas de victòria del tripartit) perquè no reconeixen el dret dels ciutadans a decidir lliurement, van sortir a les portes de casa amb cassoles. Ens els anirem trobant, tot just han començat.

Berlin

I mentre el país esperava nou govern... jo estava per Berlin. Aniran caient articles

Resultats electorals: apunts en mode bucle

1. Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga especialment els partits grans. Acostumem a tractar l'abstenció com una massa amorfa i unoiforme que no és. La pregunta no és "com fer votar als abstencionistes"? sinó "com mobilitzar els potencials votants d'esquerra transformadora"? Esperem idees, aquí en deixo alguna.

2. L'escenari polític del pospujolisme es consolida amb un ventall d'opcions on els grans són més petits i els petits creixen, s'imposa la lògica d'acords per a formar majories parlamentàries. L'altre tret del pospujolisme és una major emergència de l'eix esquerra-dreta (tot i que encara insuficient).

3. Mas i CiU guanyen i fracassen a l'hora. Certament s'imposen en vots i escons a totes les circumscripcions, però tota la tangana per dos escons més que fa quatre anys és més aviat tristot. Des del punt de vista de la democràcia parlamentària (la que tenim) Mas està mal situat per fer acords després de basar la seva campanya en el lema o CiU o tripartit. Des del punt de vista presidencialista (el que CiU ha intentat col·locar), cap president del món és elegit per un 31% dels sufragis. CiU té poc marge de maniobra i a Mas se li acaba el temps, les cares de pomes agres d'ahir només les dissimulen avui els mitjans pro sociovergència (especialment trist el tractament d'El País).

4. El PSC descobreix el seu terra electoral (al tanto, però, que en política els terres són mòvils). Massa mal resultat per estar contents, no p`rou dolent per a que reaccionin a la devallada constant de vots elecció rera elecció, especialment si conformen govern. El govern d'avui pot convertir-se en la hipoteca de demà. Ja veurem. En tot cas espero que entenguin que els xarnegos no som clientela, som electors.

5. ERC respira, tora a caure d'empeus i, ni que sigui per la mínima, torna a decidir majoria parlamentària. Però que ningú s'equivoqui la sitació és molt diferent a l'anterior: ara hi ha majories parlamentàries políticament possibles que no passen per ERC, inverteixen la tendència a l'alça, la imatge de Carod està força desgastada i la situació interna del partit pot acabar degenerant. Escenari obert per aquesta banda.

6. PP: virgensita, virgensita, que me quede como estoy. Ja en les anteriors van tocar terra (prestige, guerra d'Iraq, majoria absoluta Aznar, vaga general...), no podien baixar gaire més i no ho han fet. Cap sorpresa.

7. ICV-EUiA: la pujada esperada. D'entrada va pinta de no haver tocat sostre, especialment si el PSC continua paralitzat. En la mesura en que pugui mantentir la governació interna de la coalició, tenen recorregut per endavant. La principal victòria però ha estat que finalment s'ha imposat l'eix polític que plantejaven: govern d'esquerres - govern de dretes.

8. CC: apa ja tenim l'embrió del partit populista de dretes. 8.1 al final resulta que sí que existia espai electoral pel lerreuxisme a Catalunya, més enllà del PP 8.2 el discurs antipolític(el discurs habitual dels antidemòcrates) dóna resultats especialment en cas de pèrdua de legitimitat de la política democràtica 8.3 Una abstenció de gairabé la meitat del cens i 60.000 vots en blanc no poden continuar ser ignorats, o reduits a una obligada menció en el discursos triomfalistes de les nits electorals. El preu és massa alt.

La qual cosa em porta a plante jar que 1) Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga...