Epur si muove

Revisant les entrades de la bitàcora veig consternat que existeix el risc cert de que un aire de melangia resignada acabi impregnant el Manual. Certament són molts i greus els conflictes i els problemes, però els conflictes són precissament el demiurg dels canvis civilitzatoris en el passat i en el present.

Certament el Gran Oximoron manté des de fa anys una ofensiva aparentment imparable de desmanetllament de l'edifici civilitzatori. Però les vigues i els maons d'aquest edifici van ser creats en el seu moment com la resposta possible davant el conflicte i ningú pot pretendre eliminar-los sense assumir-ne els costos.

El dret internacional i el sistema de relacions annex no va ser el resultat d'una reflexió abstracta d'uns caps de govern immersos en una onada de valors pacifistes, va ser fruit d'acords als que es va arribar quan les grans potències van assumir que era més costosa la llei de la selva que no pas l'existència de normes internacionals. Igualment els drets laborals, les polítiques de l'estat del benestar, les llibertats ciutadanes, les polítiques de defensa del medi ambient... tot els avenços civilitzatoris han sorgit del conflicte i han estat acordats quan qui es trobava en posició de domini va assumir que els costos de l'acord eren molt inferiors per a ell que els costos del conflicte. Són coses que un aprén fent sindicalisme.

És possible que els estrategs del Gran Oximoron hagin arribat en algun moment a pensar que la nova situació mundial que emergia de la caiguda del mur, suposava un posició de poder molt més forta que convertia l'acord en més costós que el conflicte. Van pensar, potser, que era el moment de trencar els acords perquè es trovaben en una situació més aventatjada que quan es van veure obligats al pacte.

I es van equivocar. A tall d'exemple:

1. Estats Units està redescobrint els costos de mantenir una ocupació militar il·legítima en un altre país. Sens dubte aquest redescobriment està tenint els seus efectes en els nous conflictes internacionals que afronta-provoca la Gran Potència, i el seu retorn malhumorat als mecanismes multilaterals.

2. Sembla ser que passat el primer sotrac que van causar els atemptats massius de Nova York, Madrid i Londres, la població està demostrant una estima més alta del que molts pensaven per les garanties judicials davant l'acció de l'estat de lluita contra la criminalitat.

3. I sembla també, que les multinacionals petrolieres tornen a descobrir els riscos de mantenir una política que fa que les activitats d'extracció no només no reverteixin positivament en la societat que les acull, sinó que hi provoquin la degradació social i mediambiental.

I alguna cosa hem avançat quan de moment cap govern a llatinoamèrica ha estat derrocat des del Departament de Cops d'Estat de la granja de Langley.

N'anirem parlant. Demà Debat de l'estat de la nació. De l'Estatut en parlem un altre dia.

Amnistia Internacional presenta l'informe 2006

NADIE ESTÁ SOLO José Agustín Goytisolo

En este mismo instante
hay un hombre que sufre,
un hombre torturado
tan sólo por amar
la libertad. Ignoro
dónde vive, qué lengua
habla, de qué color
tiene la piel, cómo
se llama, pero
en este mismo instante,
cuando tus ojos leen
mi pequeño poema,
ese hombre existe, grita,
se puede oír su llanto
de animal acosado,
mientras muerde sus labios
para no denunciar a los amigos. ¿Oyes?
Un hombre solo
grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados.

Per a consultar l'Informe 2006 de l'Estat dels drets humans en el món d'Amnistia Internacional:

http://web.amnesty.org/report2006/index-esl

Campanya d'Amnistia Internacional pel tancament de Guantànamo a:

http://www.es.amnesty.org/tortura/cms/Inicio.46.0.html

La deconstrucció de la civilització

Presos a Guantànamo

Deia Pablo Iglesias que cap poble serà lliure mentre domini altres pobles (cito de memòria). Les tensions de la dominació nord-sud ens passen factura. Factura social en forma de qüestionament de les conquestes de l'estat del benestar sotmés a les pressions d'una economia globalitzada. Factura civil en forma de retallada de garanties de la llibertat dels ciutadans tan consolidades com l'habeas corpus en el país que el va veure nèixer, i tantes altres, sotmeses a les pressions de les guerres globals. El Gran Oximoron (Neo-con) postula l'avenç basat en la deconstrucció de les eines que ens hem donat per a anar-nos civilitzant. Caldrà doncs recuperar alguna de les preguntes que ens van portar a crear-les. Què us sembla aquesta per començar: quid custodia custodes?

(Qui vigila els vigilants?)

De l'Oda a espanya a la foto estatutaria. La tragèdia Maragall

A La escopeta nacional, el genial quadre político-costumista de García Berlanga i Azcona, en Saza interpretava el paper d'un empresari català de porters automàtics que li finançava una cacera a un aristòcrata arruïnat per tal de fer relacions i, sobretot, parlar amb el Sr Ministro per tancar un negoci via tràfic d'influències. Durant tota la pel·lícula el pobre Saza les passa magres: ell paga la moguda però no pot dir-ho obertament perquè és de mal gust i el señor duque se li tira a sobre; i el ministre caçador està per altres coses. En tot moment desentona amb la seva dèria mercantilista enmig dels ociosos cortesans hidalguistes, i quan per fi aconsegueix tancar un compromís amb el ministre, en Franco el destitueix per nomenar un tecnòcrata opusià. Personalment penso que la genialitat de la filmografia de Berlanga consisteix en fer pel·lícules on sota una capa d'humor obert hi ha una línia subtil de crítica àcida fina, molt fina.

Sempre em ve el cap l'atribulat Saza quan veig les imatges al Congrès del Diputats, primer de Roca, i després de Duran i de Puigcercòs. Bé, ara d'en Puigcercós, ja no. El fet que la pel·lícula de Berlanga s'estrenés l'any 1978 demostra la veracitat d'una afirmació de l'ínclita Pilar Rahola: el peix al cove no és una invencio d'en Pujol, és una dinàmica tracionalment catalana que Pujol va saber veure i fer seva. Ments lúcides l'Azcona i el Berlanga.

Maragall, en canvi, no ha obtingut la presidència de la Generalitat per gestionar el llegat ni per substituir cap baixa, és un iniciador de nous cicles. I per a que tothom ho tingués clar va iniciar la campanya electoral amb una versió ad hoc de l'Oda a Espanya del seu avi. El missatge era clar: els catalans canviem el peix al cove pel compromís. Ja no enviariem viatjants a Madrid a negociar "lo nostre" i apuntalar governs necessitats, ara aniriem a implicar-nos i, per tant, a participar del dibuix dels plànols de l'Espanya del segle XXI. Un missatge federalista que buscava les complicitats dels federalistes d'arreu.

La tragèdia Maragall és que la resposta ha estat un cop de porta als nassos en forma de foto estatutària. És evident que la conjuntura política està determinada per molts i molts factors, entre ells la imprevissibilitat del propi Maragall. En política, la imprevissibilitat no és mai un actiu. Però hi ha un element de fons que va més enllà. Al final resulta que a la classe dirigent de la Villa, eminentment mesetària, li resulta més còmode el model Sazatornil. El català fenici i emprenyat que ve a per "lo seu" i no s'implica, si no és imprescindible per salvar situacions insalvables... a canvi d'un preu raonable és clar. Fàcilment neutralitzable de cara a la clientela electoral de la resta d'Espanya: "estos siempre vienen para lo que vienen". Que no aspira a participar del govern del que és comú, que és tant com dir que no disputa el règim de monopoli que determinats estractes socials i territorials tenen d'aquest govern.

Maragall està emprenyat i dolgut. Justament emprenyat i dolgut. I recorda en veu alta com en el passat altres federalistes catalans han estat víctimes d'aquesta mateixa paradoxa. Però en Maragall és tossut. Tan tossut com imprevissible.

El pols dels dies: preguntes sense resposta

Exposició
El pols dels dies: 125 anys de La Vanguàrdia

Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona
www.cccb.org

Al CCCB podeu trobar fins al 5 de juny aquesta exposició co-produida pel diari i el mateix CCCB. La mostra fa un repàs d'aquests 125 anys del diari através d'un itinerari articulat mitjançant un doble suport: una selecció de portades del diari que són un repàs ben triat de la història d'aquest país, i una sèrie d'instal·lacions marca CCCB dedicades a les diferents seccions del diari. Com és costum al carrer Montalegre, es tira d'audiovisual, però sense l'abús farragós d'altres vegades.

Resulta especialment recomenable la instal·lació dedicada a la crònica de successos: ambient sobri i inquietant en el que l'assistent observa cròniques i objectes relacionats amb successos històrics (com l'orsini que no va arribar a explotar al Liceu) mentre sent a la seva esquena la presència aclaparadora d'uns uniformes policials de gris pre-constitucional. Tot plegat d'una admirable efectivitat.

Un ull crític entrenat pel visionat setmanal del Telemonegal podria trobar, però, alguna cosa a dir que constatés que per molt periodista que es sigui, un no és mai el millor cronista d'ell mateix. Si apliquem a la mostra la norma periodística de les 5W (què, qui, quan, on, per què) trobarem a faltar bastants "qui" i masses "per què". Per exemple, qui eren els germans Godó i per què van muntar el xiringuito.

Falta també una reflexió molt més profunda i clara del rol que en cada moment històric ha jugat La Vanguàrdia com actor polític. La principal referència a la qüestió és la instal·lació dedicada a l'Editorial, que pivota entorn a la campanya en que el diari reclamava l'enllumenat públic a la ciutat. Única i tímida referència, però certament representativa de l'ideari de progrés productivista i dins d'un ordre que continua marcant el nord de la capçalera degana de Barcelona. A banda d'això, apareixen referències aïllades en els períodes de guerra civil i franquisme (l'episodi Galinsoga), però no un veritable fil conductor.

Pel que fa a La Vanguàrdia-empresa... haurem d'esperar un altre aniversari.

el malestar de les classes mitges

Ahir, 14 de maig van tenir lloc les sentades per l'habitatge convocades per sms i correus electrònics. A la Plaça Catalunya erem dos milers de persones assegudes tranquilament xerrant amb els del costat. Una protesta de diumenge de platja, agradable i sense discursos ni crits de consigna (tot i algun intent poc reeixit per part dels més voluntariosos). Per allà em vaig trobar a en Pau Serracant, sociòleg de la joventut, amb qui vaig tenir ocasió de comentar la jugada. En Pau va fer un anàlisi d'urgència de la concentració, diagnosi de sociòleg de capçalera consultat per uns esternuts del nen de la família, que fa dies que no va a l'hora. La diagnosi tenia precisió i contundència concentrada en tres paraules: "molta classe mitja".

Efectivament, aquesta era la impresió que es podia extreure del la fila de la majoria dels presents. Com també de les fotos i imatges que no fa massa ens arribaven de frança amb motiu de les protestes contra el CPE.

L'estat del benestar ha mantingut sempre un percentatge limitat de persones excloses de la seguretat social (versió àmplia). Ara la cosa s'esfilagarsa i l'aigua de l'exclusió de serveis essencials comença a arribar a la cintura de les classes mitges, els que estan a sota fa temps que estiren el coll per poder respirar. El coixí familiar esmorteeix el cop, però la situació esdevé cada cop més insostenible i el malestar emergeix.

En versió laboral, el malestar apareix en forma de noves pseudocategories-cleenex: mileuristes, becaris-precaris, subocupats... Allò que escandalitza fins al punt de guanyar un espai als mitjans de comunicació no és que hi hagi gent que cobri mil euros o menys de salari, això no és cap novetat. El que escandalitza és que hi ha llicenciats universitaris en aquesta situació. Per què els llicenciats "subocupats" ocupen un espai públic molt més important que el 30% de fracàs escolar i precarietat estructural? Alguna cosa tindrà a veure en el fet que periodistes, sociòlegs, diputats i gestors públics són... llicenciats universitaris, a l'igual que els seus fills ho són, o esperen ser-ho.

En tot cas, les classes mitges comencen a entreveure les orelles al llop de la proletarització. I la història ens ensenya que res de bó es pot esperar d'aquests processos.

Un altre dia parlarem de l'estatut.

Nota mental: llegir alguna cosa de Bordieu

Hola què tal

" No hay burócrata sin reloj ni freak que no tenga su blog"

En aquesta vida es pot ser qualsevol cosa, però siguis el que siguis has de ser-ho amb totes les conseqüències. A mi m'ha tocat ser un freak. I la necessària conseqüència massa temps posposada és crear un bloc on escriure aquelles ocurrències que em vagin venint al cap, per a compartir-les amb aquells i aquelles prou sobrats de temps i mancats de criteri com per llegir-les.

En tot cas apunto ja d'entrada els criteris que orientaran els continguts d'aquesta pàgina:

1. Periodicitat: La pàgina es renovara (o no) sense cap mena de periodicitat
2. Temàtica: ho anirem veient sobre la marxa
3. Línia editorial: erràtica, esbiaxada cap l'esquerra materialista amb vocació d'hegemònica
4. Interacció: si hi ha algú a l'altra banda de la pantalla de l'ordinador, s'agrairà que manifesti la seva presència i opinió
5. Índex de rigorositat: frivolitat variable

I la gran pregunta: per què et pot interessar el que jo escrigui? Sincerament, ni punyetera idea, però sigues benvingut/da, posa't les sabatilles i disfruta de la conversa.