Diari de campanya: fora de temps/ Una cançoneta i mo n'anem

Paco Ibañez canta a Gabriel Celaya, per a reflexionar. Sort demà

Per què no sóc del Barça

Resposta 1: perquè no m'agrada el fútbol. Potser amb això n'hauria d'haver prou.

Resposta 2: perquè és més que un club. No em sembla malament, en principi, que els èxits esportius s'expressin amb festa al carrer, que generin orgull col·lectiu i sentiment de pertanyença. M'agrada quan persones que no es coneixen estableixen complicitats en un bar pel fet de compartir uns mateixos colors. I el meu amic Josep Maria acostuma a utilitzar la definició montalbaniana del Barça com a "exèrcit desarmat de Catalunya". Tot plegat molt bé. I molt fàcil de manipular.

Un club de fútbol pot ser un espai compartit per ciutadans molt diferents, el gran actiu del Barça, en la mesura que els uneix l'esport i les ganes que el seu equip tingui èxits. Però d'ençà de Belusconi coneixem com és de fàcil que persones amb poc escrupols, ambicions polítiques i voluntat populista utilitzin els clubs de futbol i traixin la diversitat de la seva massa social.

Resposta 3: La que avui dóna un personatge que en principi no m'és simpàtic, Daniel Sánchez Llibre: "Con estas cosas (la foto de Laporta amb Mas) se le quita importancia a la Generalitat y se le da mucho a un club, y el país se hace mucho más pobre"

Tres veus dels moviments socials

Ahir dissabte em va tocar moderar una taula rodona a Cardona sobre moviments socials dins d'un projecte de formació de nous quadres sindicals. Les persones que van tenir la generositat de didicar un dissabte al matí a participar-hi van ser la Neus Moreno de Ca la Dona, el Francesc Tubau d'Aturem la Guerra, i el Fabián Mohedano, president del Consell de la Joventut de Barcelona i membre del Moviment Laïc i Progressista. Va ser un interessant debat sobre l'evolució i el sentit de ser dels moviments socials, les relacions entre ells, la democràcia i la ciutadania. Em resulta impossible fer cap mena de resum, però aquí deixo escrites algunes de les reflexions dels ponents.

Neus Moreno (Ca la Dona)

"L'evolució del moviment feminista, dels moviments feministes millor dit, està marcada per l'assoliment de les seves fites i l'evolució de la societat. Després d'assolir la igualtat a les lleis,

hem hagut de posar l'èmfasi en el fet de ser dona com a element d'identitat"

"L'aportació del feminisme a la política es basa en quatre principis: l'autoritat (front al concepte de poder), la importància de les relacions humanes, la diversitat com a riquesa, i el reconeixement del conflicte i l'aprofitament de les oportunitats que genera"

"El fet d'estar participant durant anys tant a CCOO, en l'àmbit de la salut en el treball, i al moviment feminista m'ha enriquit com a persona i m'ha permés enriquir ambdós espais"

Francesc Tubau (Aturem la Guerra)

"Hem aprés que les limitacions del poder dels governs, arribar al govern no és garantia de transformar els valors de la societat"

"Els moviments socials incideixen en els partits. No es pot entendre, per exemple, el naixement d'Iniciativa per Catalunya o d'Izquierda Unida sense les movilitzacions contra l'OTAN"

"Quan treballes en un àmbit, com el de la pau, en la mesura que profunditzes en les causes dels problemes acabes trobant les connexions amb altres lluites. No es pot entendre la guerra de l'Iraq sense abordar la qüestió del model energètic"

Fabián Mohedano (CJB)

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

"La individualització de la participació ciutadana respon a la filosofia neoliberal de negar la participació col·lectiva, que és la veritable participació"

"El fet que les tres persones que hem estat convidades participem a diferents moviments i estiguem afiliades totes tres a CCOO, demostra la presència del sindicalisme popular, nacional i de classe en la societat"

"La substitució del federalisme per la xarxa, de les associacions pels moviments, de les estructures de participació per la participació individual, dels ateneus obrers i libertaris per les associacions d'emprenyats suposa una degradació de la participació. Es tracta d'un sistema que porta a mobilitzacions que es dispersen sense arribar a proposar i assolir canvis"

Capitalisme immoral

El títol d'aquest post és facilment criticable des de diversos punts de vista. D'una banda, no faltarà qui argumenti que "capitalisme immoral" és una expressió reiterativa, que en l'ànima essencial del capitalisme es troba la voluntat del benefici individual sense cap altra consideració, que aquest és el seu únic motor. D'altra banda l'ús del terme "immoral" en economia o en política pot ser fàcilment titllat de cursi. I fins i tot es pot dir que l'ús del terme "immoral" presuposa l'existència d'un codi moral universal més enllà de la voluntat de les persones, i per tant incontrovertible, el que caracteritzaria un pensament dogmàtic. Potser. Però crec en el matís. I potser en el matís es trobi quelcom semblant a l'ètica.

El personatge la foto del qual encapçala aquestes línies, representa una icona clara del capitalisme immoral. Li hem llegit algunes de les expressions més hipòcrites i cíniques que mai hem tingut ocasió de llegir. Segons ell, la NIKE no és responsable de que els seus productes s'elaborin per part de treballadors semi-esclaus, sovint nens, sense drets i que cobren salaris de misèries, condemnats a una existència que els deshumanitza. La NIKE es limita a contractar fabriques de països del sud, les condicions de treball en aquestes fàbriques no són responsabilitat de la NIKE, sinó dels seus propietaris. Evidentment, si en aquestes fàbriques es milloressin els salaris, o es reconeguessin dies de festa, o unes mínimes mesures de salubritat, el cost de les pilotes, les samarretes i les bambes pujarien i la NIKE passaria a contractar altres fabricants que li garantissin un cost menor, a qualsevol preu. Però, d'això se'n diu mercat lliure. Sí, i immoralitat.

Com pot un èsser humà digne d'aquest terme desentendre's fins a aquest punt de la vida d'altres èssers humans? Com pot arribar a frivolitzar fins a aquest punt amb el patiment que els seus amics i clients provoquen en milers i milers de persones? Com pot atrevir-se un individu així a jutjar prepotentment les persones que democràticament es presenten per a ser elegits diputats i diputades del Parlament de Catalunya? Persones com aquest senyor estan darrera dels pitjors mals d'aquest món, del patiment i la desgràcia de milions i milions de persones. Quina mena de societat és la que atorga a un personatge tan absolutament indesitjable un alt reconeixement social?

A vegades, em venen ganes d'acompanyar la meva amiga Lilith quan diu que preferiria viure a Groenlàndia. De moment esperarem a veure que passa dimecres...

Diari de campanya: dia -4

El debat dels joves

Ahir a La nit al dia es va realitzar un debat electoral entre les candidates i candidats joves a les eleccions del Parlament, d'igual manera que s'havia fet amb motiu del referèndum de l'Estatut. En primer lloc crec que cal felicitar la iniciativa del programa perquè resulta novedos i interessant (dos adjectius que rarament van junts pel que fa al cobriment periodístic d'una campanya electoral). També em va fer gràcia veure debatre a la tele a dos estimades amigues com són la Titon Laïlla (de la Unió de Joves) i Laia Ortiz (de Joves d'Esquerra Verda) en un debat electoral televisat. D'altra banda val a dir que el format de debat i el plantejament de la Mònica Terribas va provocar una certa sensació de "más de lo mismo" en comptes de facilitar un debat més fresc i dinàmic, que permetés introduir temes absents del centre d'atenció de la campanya. No obstant, la meva reflexió més de fons ve per una altra banda.

Aquest matí han vingut a visitar el sindicat dos classes d'un Pla de Transició al Treball (PTT) de Badalona. Els PTT són programes adreçats a joves que han finalitzat l'educació obligatòria sens obtenir el títol, i que pretenen canalitzar la seva incorpració laboral per a que es faci en les millors condicions possibles, cosa prou difícil en el nostre mercat de treball. Mentre parlava amb els nois i les noies del PTT no podia deixar de pensar que el debat d'ahir nit tenia ben poca cosa a veure amb ells, les seves necessitats i els seus interessos.

Enteneu-me, no es tracta de fer demagògia fàcil. Certament alguna de les formacions incorpora a les seves propostes temes interessants de lluita contra la precarietat i l'exclusió. I arribar al col·lectiu del "terç d'exclusió" no ens resulta fàcil a ningú. Però em preocupa que cap fo´ça política doni la prioritat 1 a la lluita per guanyar el futur per a una generació de treballadors "de la franja baixa" que només veu núbols molt negres. I com que ja n'hem parlat abans o podem deixar aquí per avui.

Petjades de la Trobada Isidre Llopis

De la Trobada Isidre Llopis de joves sindicalistes de CCOO del País Valencià deixo aquí les darreres petjades:

1. Un bon exemple de R+D+i sindical: la gent de CCOO de l'Oceanografic de València incorporen entre les seves eines sindicals un bloc com a eina interactiva d'informació i comunicació dels treballadors i treballadores amb la gent qe els representa al comitè.

2. Mil gràcies als companys de la Secretaria de Joventut de CCOO PV per haver-me encarregat la dinamització del taller d'eleccions sindicals. Una de les coses amb que més disfruto de l'acció sindical és la dinamització d'accions de formació i reflexió, i d'aquesta coincidència amb els "germanets del sud" neix la nostra complicitat (a la foto, servidora fent de profe).

3. Hem aprofitat la trobada per parlar del nou cicle de trobades A 3 Bandes, l'espai compartit de trobada i formació de la gent jove de CCOO de País Valencià, Balears i Catalunya. A principis d'any l'A 3 Bandes torna a Catalunya. No us puc avançar encara el tema, perquè n'estem parlant, però pinta molt interessant. Esperem superar el llistó de l'excel·lent trobada de Palma, cosa difícil d'altra banda. A la foto els responsables dels espais de joventut de CCOO a Balears (el guapo), Catalunya (el feo) i País Valencià (la mala).

Cada any, quan ja comencem a anar amb la llengua fora i les vacances d'estiu només són un record, apareix la Trobada Isidre Llopis per a càrregar les piles, compartir un parell de dies amb companys i amics, i tornar a casa amb noves i més il·lusionants idees. Merci al Pau, a l'Empar i a totes les companyes i companys amb qui hem compartit aquests dies i dels que tant hem aprés.

Carta oberta del Coscu a la comunitat educativa

El Periódico grogueja. No ha estat mai un refernt del rigor periodístic, però la portada d'ahir trenca motlles. Consistent en una carta apocalíptica d'un mestre de primària que amb la pretensió de defensar l'escola pública, en presentava un quadre negre i irreal de la mateixa a base de presentar com a universals situacions concretes. Actitud que només pot tenir com a conseqüència potenciar l'escola privada i fomentar uns valors més intransigents en la nostra societat. El que hagués estat una legítima carta al director, va esdevenir portada i, per tant, va deixar de ser opinió per a ser presentada com a notícia. Fa poc que parlava, en relació amb la campanya d'autonòmiques, de la responsabilitat del mitjans de comunicació de masses, l'exemple del que parlem avui és especialment frepant.

Avui CCOO de Catalunya hem donat resposta, en forma de carta oberta del nostre secretari general, en Joan Coscubiela, a la comunitat educativa. Carta que ha estat publicada a El Periódico, tot i que evidentment no ha merescut la portada. Vull recomenar vivament la lectura d'aquesta carta del Joan Coscubiela, perquè la defensa de l'escola pública passa pel seu reconeixement com la millor opció per a educar els nostres nens i nenes, la que els situarà en millors condicions d'afrontar el futur a ells individualment i a tots nosaltres com a societat.

Diari de campanya: dia -5

La campanya sense candidat

Una de les seccions més freaki-guais del desplegament que La Vanguàrdia està fent amb motiu de les eleccions al Parlament és la que diàriament recull una frase dels directors (tots homes) de campanya de cada candidatura. Els que em coneixen saben de la meva debilitat per les figures que acostumen a treballar a l'ombra, d ela gent d'organització. Les frases d'ahir i avui de José Zaragoza, director de la campanya del PSC:

Estamos esperando entusiásticamente la versión reducida del DVD de CiU A ver si Artur Mas consigue caer todavía más antipático a los catalanes.

CiU está más nerviosa que nunca. Iniciaron la campaña pensando que tenían una victoria asegurada. Se prepotencia les ha hecho equivocar

Ja fa alguns mesos en aquesta bitàcora parlàvem de l'evolució dels models de lideratge polític des de les figures carismàtiques a les figures més grises, i posàvem a Montilla com l'exponent d'un nou perfil: l'oficinista eficient, veient la campanya del PSC es confirmen les nostres suposicions d'aquell moment. El que no vàrem ser capaços de preveure és fins a quin punt arribarien les coses. El PSC ha presentat una gran innovació política: la campanya sense candidat. Tenen candidatura, cartell electoral, programa, spots... però no candidat (o és que algú el va veure al debat?). En cap moment cap candidat socialista ha donat la batalla de les idees ni el model a CiU. D'aquesta manera, Mas porta setmanes interlocutant amb el buit. Si Mas en els debats resulta crispant, en els monòlegs ni t'ho explico. I com ja vàrem dir en un post anterior la gent de CiU "no acaben d'alliberar-se del rictus nerviós que arrosseguen des que van ser desallotjats de la Plaça Sant Jaume, i aquesta obsessió basada en la convicció de que la Generalitat és un patrimoni propi els hi pot passar factura".

És clar que sense candidat no es poden guanyar les eleccions, però es pot perdre per poc. I aquesta és l'aspiració del PSC. Ves, podrien servir de model als seus companys de Madrid.

motiu 5 pel que votaréICV-EUiA l'1 de novembre
ICV-EUiA és l'única opció que no es presenta com a mer gestor de "lo que hay" sinó amb la voluntat de treballar per la superació d'arrel del model capitalista

Negar cap acció que no sigui la revolució total resulta inútil. Negar cap opció que no sigui la mera gestió ens porta al desastre. Com a mínim val la pena intentar-ho, hi perdem ben poc.

Dos veterans sindicalistes valencians

Com deia en el post anterior, aquests dies estic participant a la 8a Trobada de joves sindicalistes Isidro Llopis, de la de CCOO del País Valencià. Per a la gent d'ACCIÓ JOVE de Catalunya, els nostres companys valencians són el principal referent en matèria de formació sindical i aquesta trobada ho torna a demostrar.

La sessió d'aquest matí portava per títol 40 anys de CCOO del País Valencià i n'eren els ponents en Ramiro Reig i l'Ángel Olmos, membres fundadors de les CCOO. Cada un d'ells és un exemple dels perfils dels fundadors del sindicat. Ramiro Reig va implicar-se en el sindicalisme sent un jove estudiant universitari de la JOC. Ángel Olmos quan treballava a la siderúrgia al Port de Sagunt i era militant comunista. Ha estat una experiència molt fructífera i amb una forta càrrega emotiva, presidida per la màgia habitual dels intercanvis entre la generació fundadora i les noves fornades de sindicalistes de CCOO. Em limito a recollir alguns titulars de les intervencions del dos veterans sindicalistes.

Ramiro Reig

"Siempre existe un rechazo social a la persona que se mueve, lo había entonces y lo hay ahora: que si algo busca, que si él claro que puede porque no tiene familia, que si es un ingénuo"

"Entonces lo teníamos más difícil que ahora por la situación política, hoy llo teneis más difícil por la situación laboral. Una y otra tienen el mismo efecto sobre los trabajadores: el miedo"

"La lucha son las relaciones personales y frecuentemente se basa en la amistad, en las redes de amigos. Cuando alguien me dice que no puede hacer nada le pregunto: no puedes hacer ni un amigo?"

"Es importante que el sindicato vaya más allá del sindicalismo estricto, que dé horizontes a las personas. CCOO debe ser el palo de una bandera reivindicativa de muchos colores: el del medio ambiente, el de la solidaridad con el tercer mundo..."

Ángel Olmos

"El sindicalismo de clase debe ser sociopolítico, traspasar las vallas de las fábricas y transformar las vidas de los pueblos"

"Me inicie en el sindicalismo en los años 50 recogiendo firmas para que instalaran servicios y duchas en la fábrica, que ni eso teníamos. El franquismo convirtió a los ciudadanos en siervos y lo consiguió haciéndoles vivir en el miedo"

"En la transición tuvimos que aprender las cosas más básicas, hasta como hacer asambleas, a respetar el turno de palabras, y no era fácil"

"Ser militante de izquierdas se demuestra en todos los ámbitos de la vida: con los compañeros, en la familia, hasta cuando ligais"

Diari de campanya: dia -10

De l'oasi a la selva catalana

Des d'ahir i fins demà sóc a Navaló al complex d'El Teularet de CCOO del País Valencià participant a la 8a Trobada Isidro Llopis de Joves Sindicalistes de convidat per la Secretaria de Joventut. Aquí a la serra d'Enguera la connexió a internet va una mica lenta la qual cosa no em va permetre fer l'entrada d'ahir ni probablement la de demà. Com d'altra banda, la distància dels mitjans de comunicació en aquest indret i en aquest espai de formació és important, faig un cert descans de la campanya que altero únicament per fer el post que tocava ahir.

Com que els amics de la 27 Divisió s'em van avançar a l'hora de tractar el tema de la sucosa entrevista del Sala i Martin a Carod-Rovira, parlarem d'una altra qüestió. Normalment els mitjans de comunicació centren la seva atenció durant una campanya electoral en el duel dialèctic entre els dos candidats amb més opcions d'esdevenir President. Aquest tractament no només és empobridor i molt discutible, sinó que enguany ha esdevingut impossible, pel simple fet que un d'aquests candidats ha decidit convertir-se en un outsider. Quina bona oportunitat perquè el centre de l'atenció comunicativa es dediqués a les diferents propostes, quina gran oportunitat desaprofitada. De propostes n'estan havent, moltes i interessants, i amb una forta càrrega política, però és clar els mateixos mitjans de comunicació i periodistes que critiquen als polítics per dedicar-se a l'esgrima dialèctic en comptes d'explicar-se, s'acostumen a aborrir (o a no sentir-se prou preparats) quan toca parlar de propostes, així que han decidit centrar l'atenció en les diferents tècniques de màrketing electoral. Molt més interessant, on vas a parar.

No cal anar al 20 Minutos, ni al telenotícies del Matías Prats. El noticiari d'abans d'ahir del prestigiós comunicador Iñaki Gabilondo és l'exemple més clar. Per l'Iñaki (un xicot d'allò més ponderat) el que era noticiable de la campanya catalana era el DVD de CiU (si que dóna de sí), el condó de Joves d'Esquerra Verda, el comecocos de les JERC (que es deu dir menja-coquets) i el pedagògic Joc de les Cadires. Tot presentat amb un to críticament paternalista sota el titular "Todo por el voto". Evidentment el PSC es salva de la crema, que estem a ca l'Iñaki.

Més enllà de com arriba a ser d'empobridor el tractament mediàtic de la campanya, i de la refelxió del paper del mitjans de comunicació en la percepció de la política que té la ciutadania, hi ha un element més específic d'aquesta campanya electoral que ens hauria de preocupar. El conjunt de mitjans de comunicació privats d'àmbit estatal estan presentant aquesta campanya com la prova de la degradació de la política catalana i de l'agressivitat de la mateixa. Sembla una broma que mitjans de comunicació que tenen la seva seu a Madrid, on es veu Telemadrid, on més vendes ténen La Razón, ABC i El Mundo, on més s'escolta la SER, s'escandalitzin per les picabaralles de pati de col·legi dels nosters polítics. Certament hi han hagut pintades del BUS del PP, i manifestacions ben poc cíviques contra els seus actes electorals, certament el Carod va ser insultat a la UB per un grup d'ultres, cretament CiU està amb un tó polític força agressiu... però distorsinar aquestes situacions per dibuixar un marc general irrespirable només pot ser qualificat com a manipulació

El missatge de fons és ben clar: govern d'esquerra plural = clima violent. Res nou, de fet és una estratègia ben antiga. El problema és que alguna força que fa bandera del seu amor a Catalunya i del bon govern, estigui confluint amb aquesta estratègia de desprestigi de la política catalana, perquè tàcticament en pot treure rèdits electorals. Ja ho diuen que hi ha amors que maten.

En fi, passem al

motiu 4 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre

ICV-EUiA és l'única opció que no juga electoralment amb el dret de vot dels ciutadans estrangers ni tonteja amb la xenofòbia

Hi ha temes que un mínim d'ètica, cultura democràtica i sentit de la responsabilitat haurien de deixar fora dels càlculs tacticistes. Els drets polítics dels ciutadans i la convivència en són dos exemples. I com que d'aquest tema ja n'hem parlat, per avui ho podem deixar aquí.

Diari de campanya: dia -12

La força dels opinadors

Avui la polèmica de la campanya recollida als mitjans ha voltat entorn a un material de campanya de Joves d'Esquerra Verda. El material consistia en un preservatiu l'envoltori del qual portava per lema "Folla't a la dreta. Fes-t'ho amb Iniciativa" i recollia diferents propostes de dretes formulades pels candidats de tots els altres partits. Al lector o lectora inquiet li proposo un exercici: agafa els diaris d'avui i mira com han tractat la notícia (crec que només surt a El Mundo, El Periódico i La Vanguàrdia) i fes el mateix demà. Amb excepció d'El Mundo (que li ha dedicat la foto de portada i que tots sabem què és), els altres dos diaris hi feien referència una mica de passada dins de la notícia més general de l'acte d'ICV-EUiA a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquests diaris (gens sospitosos de simpatitzar amb l'esquerra transformadora) li han donat un tractament més aviat anecdòtic i simpàtic. De fet he vist repartir aquest material en algun acte i ahir en un sopar de la Laia Ortiz amb sindicalistes i no he vist ningú que s'escandalitzés. Però avui tot és diferent. Per què? Perquè aquest matí ja han fet la seva funció les tertúlies.

Indignació, barroerisme, crits al cel... La gent de JEV ha pogut comprobar avui en la seva pròpia carn una veritat bàsica del debat públic: els fets són els que són, però la percepció pública d'aquests fets la construeixen els "opinadors" oficials dels grans mitjans de comunicació, que agafen els fets i els expremen fins a convertir-los en les percepcions que més convenen als interessos als que serveixen cada un d'ells. Així, els debats electorals o el Debat de l'Estat de la Nació no el guanya qui més bé ha argumentat, sinó qui diuen els opinadors al dia següent. Opinadors gens neutres ni objectius, com sabem.

ICV-EUiA no té pactes de sang amb cap grup empresarial de la comunicació que li possi opinadors al seu servei. I contra ICV-EUiA molts "opinadors" tenien ganes. El fet és que al material en qüestió no es criticaven únicament els partits de dretes, sinó que també es recollien les propostes de dretes de PSC i ERC, i això no es perdona.

Per tot plegat la direcció de Joves d'Esquerra Verda ha optat prudentment per retirar aquest material, i fan ben fet. Tot plegat em serveix per a explicitar el

motiu 3 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre

ICV-EUiA és l'única opció electoral que ni té ni busca conxorxes amb els grups econòmics i mediàtics de poder

Per la qual cosa únicament responen davant dels seus electors. Certament paguen cara la seva independència (només cal veure el tractament que reben als mitjans), però és precisament aquesta independència la que dóna sentit a la seva existència. I que duri.

Diari de campanya: dia -13 / blogparasitisme

Avui al diari de campanya deixem un enllaç al darrer article al bloc del Lalo Plata en el que a banda de celebrar la seva incorporació al món adult es planteja per què les polítiques de joventut pesen tan poquet en les agendes dels partits.

-----------------------------

Bé, i ja que estem passo al

motiu 2 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre
el Joan Saura no ha anat a fer el paperina a Montserrat

A diferència de Montilla, Mas i Carod. Serà perquè a diferència de Mas no considera l'esglèsia catòlica "una gran ONG cada vegada més volcada des de les polítiques socials"? O perquè no reconeix el referent espiritual i nacional que representa l'abadia benedictina? O senzillament perquè no li surt dels dallonsis anar a arrossegar-se davant de la representació de la jerarquia catòlica a Catalunya, del símbol de la consideració de la Catalunya-serà-catòlica-o-no-serà i del darrer vestigi feudal que ha arribat al segle XXI?

Sigui pel que sigui, em mola.

Entrevista a un jove sindicalista del comerç

El darrer número de Lluita Obrera publica una petita entrevista a Lluis Melgar delegat de CCOO a MAKRO- Badalona, recentment escollit i amb 20 anys d'edat.

Recomano vivament invertir cinc minuts en llegir les reflexions d'aquest company d'ACCIÓ JOVE entorn a les dificultats i els condicionants de l'acció sindical entre la gent jove en situació de precarietat, els plantejaments sindicals de CCOO front als del sindicalisme groc, o com condiciona el fet de ser jove a un delegat tant davant de l'empresa com del propi sindicat.

Aquí penjo l'entrevista per a qui vulgui seguir el consell.

Diari de campanya: Dia -14

La pregunta que més em ve al cap en aquesta campanya és: per què únicament ICV s'està llançant a fons en explicar l'acció de govern de la darrera legislatura i en reclamar la reedició d'un govern d'esquerres?

La inversió en escola pública més important de la història (entre d'altres coses amb la contractació de 4.500 nous mestres), la primera vegada que es planteja al nostre país una política ambiental digna d'aquest nom, 34.483 pisos de protecció oficial, la millor campanya de lluita contra els accidents de treball que s'ha vist fins ara, llei de barris, pla d'energia, protecció del litoral, les mesures de l'Acord Estratègic de l'Economia, reducció del dèficit de la Generalitat... Estatut a banda, sembla que n'hi ha més que suficient per a que els partits d'esquerres arribessin amb el cap alt i, sense ocultar un forta autocrítica per tot el que sabem, reivindiquessin la seva obra de govern com el millor reclam electoral.

En tot cas sembla millor estratègia que els desastres de campanya que estan plantejant PSC i ERC. En fi, això em porta a enunciar el

motiu 1 pel que votaré ICV-EUiA l'1 de novembre:

ICV-EUiA és l'única força que anuncia clarament quina serà la seva política d'aliances post-electorals.

M'agrada aquest contracte moral dels ecosocialistes amb el seu electorat: el vostre vot no servirà ni per activa ni per passiva per a que torni a governar la dreta. Em sembla una bona expressió de cultura democràtica, d'entendre que el vot no és un xec en blanc pels propers quatre anys, sinó l'expressió política dels ciutadans (de cada ciutadà) condicionada als compromissos electorals del partit que han votat.

Diari de campanya: Dia -15

10:00 D'aquí dues hores comença la campanya.

(amb permís de Joves d'Esquerra verda)

1.05 Acabo de tornar de l'emplafonada

Emplafonada és un concepte que als habitants de l'àrea metropolitana i als militants de partits "amb possibles" no els hi deu de dir res. Per a la gent d'ICV del Bages, emplafonada és un concepte de significació variable. Fins al dia abans de la campanya, emplafonada vol dir passar pel local baixar de l'altell u nombre determinat (segons els casos) de planxes de fullola gruixuda i enganxar a cada planxa un cartell amb cola. A partir d les 00:00 hores del dia d'inici de campanya, emplafonada vol dir anar pels carrers penjant aquests mateixos plafons dels fanals amb brides. Després del dia de les eleccions el concepte és un altre: desemplafonar. Com haurà deduït el lector espabilat, desemplafonar vol dir passar pels mateixos carrers recollint els plafons que no hagin destrossat els brètols i tornar-los a pujar a l'altell del local. Aquesta pràctica militant tracta de substituir les vistoses banderoles quan no hi ha prou diners per pagar-les.

Quan vas d'emplafonada t'acabes trobant sempre amb les empreses que enganxen les banderoles dels altres partits (o les del teu, quan n'heu pogut pagar unes quantes). Aquesta nit hem notat un canvi respecte conteses anteriors. Fins ara les empreses pagades pels partits per enganxar banderoles, enviavengrups de treballadors amb camions grua. Avui, la gent que hem vist eren parelles de treballadors amb accents centroamericans pujant-se a unes escales poc fiables. I em jugo un sopar a Casa Leopoldo a que cobren a tant per cartell. I unesmorzar a la Boqueria a que no saben què és un contracte de treball. Evidentment els responsables dels partits que els lloguen no deuen ser-ne massa conscients (dormen a casa mentre es pengen les banderoles) peròcaldria que fessin una reflexió crítica al respecte. La foto trista d'aquestes eleccions podria ser la d'un d'aquests treballadors sense drets reconeguts i amb els màxims índex de precarietat penjant cartells de candidats que prometen una societat millor.

Una cançoneta i mo n'anem (11)

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Miquel Costa i Llobera. El Pi de Formentor

A Les Cosetes fa temps que li debem una entrada a la fada del Mediterrani. Masses moments com per deixar-los passar de llarg. Aquesta vegada la cançoneta va dedicada a aquests èssers estranys anomenats mares.

Misión Juvenil Solidaria de la CIOSL hace resaltar la situación de las trabajadoras y trabajadores jóvenes de las ZFI

Article extret de www.icftu.org

Bruselas, 9 de octubre de 2006 (La CIOSL EnLínea)

Los días 10 y 11 de octubre tendrá lugar en Honduras la segunda Misión Juvenil Solidaria anual de la CIOSL (Confederación Internacional de Organizaciones Sindicales Libres). Este evento ha sido coordinado por el Comité de Juventud de la CIOSL con ayuda y asistencia de la ORIT (Organización Regional Interamericana de Trabajadores de la CIOSL) y las centrales nacionales CUT y CTH.

La misión desea hacer recaer la atención en la situación de los trabajadores y trabajadoras jóvenes de las zonas francas industriales (ZFI), especialmente en América Central y Honduras mismo, al tiempo que reclama que se refuercen los derechos de esos trabajadores en esas ZFI. Las ZFI generalmente gozan de incentivos especiales en materia de impuestos y términos de empleo de su mano de obra y su finalidad principal es generar ingresos por exportaciones en países en desarrollo pobres. La mayor parte de dichas zonas son centros manufactureros con gran intensidad de mano de obra que importan materia prima o componentes y exportan productos elaborados. Sin embargo, en esas zonas muchas veces se violan los derechos de los trabajadores. Globalmente, el 80 por ciento de la fuerza laboral de las ZFI está compuesta por chicas, la mayoría de las cuales trabajan en las industrias de textil, ropa, juguetería y electrónica.

Durante la misión también se promoverá la campaña “Sindicatos para las mujeres, mujeres para los sindicatos”. Esta campaña aspira a conseguir un considerable aumento de los índices de afiliación femenina y pone énfasis en la necesidad de reforzar los derechos de las trabajadoras, especialmente de las que están en las ZFI y en la economía informal, las trabajadoras migrantes y las trabajadoras jóvenes en general. Desde que se relanzara la campaña han participado en la misma 54 centrales nacionales de 46 países, incluyendo la CUT y la CTH de Honduras.

La misión brinda una gran ocasión para mantener una entrevista con el Vicepresidente de Honduras, los Ministerios de Trabajo y de la Mujer (cuyas carteras incluyen a la juventud) y la asociación de empleadores de las maquiladoras. Los sindicalistas plantearán sus preocupaciones por las recientes tendencias y evoluciones en las ZFI de América Central, poniendo especial énfasis en la persistente utilización de listas negras por parte de los empleadores, es decir, despedir a los trabajadores o trabajadoras que apoyan la creación de un sindicato y ponerlos en listas negras a fin de que no puedan volver a conseguir trabajo en las ZFI.

La misión coincidirá con una reunión de juventud a realizarse los días 8 y 9 de octubre en Honduras durante la cual la CSACC (Coordinadora Sindical de América Central y el Caribe) fundará su Comité de Juventud. Se ha planeado asimismo una sesión especial sobre VIH/SIDA a fin de discutir medidas para combatir esta pandemia. Honduras tiene el mayor índice de infección de VIH/SIDA de América Latina.

Assemblees de delegats de CCOO

La setmana passada varen tenir lloc dos actes que suposen el veritable inici de curs de CCOO, un curs especialment important perquè hi tindrà lloc el període de màxima concentració d'eleccions sindicals, on CCOO ens jugfuem la nostra representativitat (la força no és qüestiona amb més de 170.000 afiliats a Catalunya i més d'un milió a tota Espanya).

Primer de tot, dimarts va tenir lloc a la Feria de Madrid una assemblea amb més de 2500 sindicalistes de tota Espanya. Certament, l'Assemblea va ser una mostra de les propostes i la capacitat de CCOO, així com de la nostra voluntat de revalidar la condició de primera força sindical i social del país. A l'Assemblea va tenir un important protagonisme la gent jove del sindicat. La meitat de les intervencions estaven a càrrec de sindicalistes joves. No us perdeu la intervenció de Joan Coscubiela que, precissament, va situar la importància de que el sindicat sigui un agent de solidaritat entre les diferents generacions de treballadors i treballadores. I francament brillant la intervenció de José M Fidalgo de cloenda de l'acte que suposa una lliçó magistral de què és, què pensa i què fa CCOO.

Divendres vàrem celebrar l'Assemblea de Delegats de CCOO de Catalunya. Més de 3500 sindicalistes van deixar molt petit el grandíssim auditori del Fòrum. Aquesta assemblea ha suposat un gran salt endavant pel que fa a organització i posada en escena i els companys i companyes que hi han treballat durant sis mesos es mereixen una felicitació. Frases com "això és una marea humana" o "ningú a Catalunya ha organitzat un acte com aquest" van ser pronunciades pels periodistes que cobrien l'acte. Els temes centrals varen ser les polítiques industrials, la salut laboral, els serveis públics, les infrastructures, l'equilibri territorial i les polítiques de mobilitat. Velles i noves prioritats pel sindicalisme nacional i de classe del segle XXI. Tant les intervencions dels i les dirigents com les dels delegats i delegades van ser excepcionals. Espero convèncer a la gent de comunicació del sindicat per a que les pengin a la web i youtube i poder-les linkar.

D'altra banda, em va tocar fer de presentador de l'acte i els ponents a mode de Billy Cristal del sindicalisme català. Era impressionant adreçar-se a un auditori de tanta gent enmig d'una posada en escena marcada per les noves tecnologies i la imatge, però he de confessar que un cop superats els nervis, m'ho vaig passar de conya. A l'espera de més materials de l'Assemblea penjo aquí la intervenció de presentació de l'Assemblea.

NOU

Ja està disponible la intervenció de Joan Coscubiela, no deixeu de llegir-la perquè val la pena.

També podeu consultar el dossier de premsa de l'acte.

Una concepció dretana de l'estat social

Sembla que alguna cosa està canviant en aquesta pre-campanya electoral, no ho vull dir massa fort, però comença a semblar una campanya electoral d'un país normal on els candidats no es dediquen a alliçonar-se respecte les essències pàtries, sinó que centren el debat polític en les seves propostes econòmiques i socials. Aviam si dura.

Qui està prenent més clarament la iniciativa en el debat és CiU amb un conjunt de propostes de polítiques socials que, més enllà de si són realistes en termes de finançament públic, ningú pot negar que són agossarades... i molt de dretes. La darrera proposta exemplifica perfectament aquesta concepció dretana, liberal i conservadora de la protecció social que representa a CiU. Es tracta de ajudar les parelles de menys de 30 anys que es vulguin emancipar pagant el 50% del lloguer durant 3 anys. A banda de l'esclat de rialles que va provocar entre els estudiants de la Blanquerna penso que val la pena analitzar la proposta amb calma, pel que té de símptoma. Analitzem doncs cada un dels seus termes.

1. Es tracta d'una subvenció directa a l'usuari (la lògica del xec social que Mas utilitza com idea força). Front a les polítiques d'habitatge d'esquerres, que consistirien en dedicar aquests recursos a fer habitatge de protecció social, les polítiques socials liberals es basen en subvencionar el consum privat i evitar generar un sector públic sòlid, que acaba sent la manera d'incidir en el mercat. L'experiència ens demostra que tot ajut públic directe pel lloguer o la compra del pis (bé de primera necessitat i escàs) acaba generant un increment del preu de lloguer o venda, i per tant passa a incrementar els beneficis del propietari o venedor. Deu ser per això que aquestes polítiques sempre són vistes amb simpatia per qui especula amb l'habitatge.

2. Es tracta d'un ajut públic no condicionat al nivell de renda dels perceptors (una altra característica del xec social). Per tant s'acaben traslladant recursos públics a qui no els necessita, en detriment de la resta.

3. En canvi es condiciona l'ajut a que qui el sol·liciti es constitueixi legalment en parella. Aquí veiem una característica essencial de la concepció de les polítiques socials de la dreta conservadora: els drets no són dels ciutadans, sinó de les families. Que no tens parella? doncs no pots marxar de casa. Que pretenies compartir pis amb una amic? Doncs quedeu fora. Que no pensaveu registrar-vos com a parella de fet? El concubinatge queda fora dels ajuts socials.

En fi, res de nou. En tot cas cal valorar el fet que en l'actualitat (a diferència del que passava fa poquets anys) no es qüestioni la necessitat de fer polítiques públiques que garanteixin el dret a l'habitatge. Alguna cosa hem avançat.

Antoni Gutierrez: eurocomunisme, europeisme i ecologisme

Massa enfeinat/accelerat per escriure una entrada adient, no puc deixar passar un post sobre el Guti. Em limito a penjar el seu article al darrer número de Treball.