11 de setembre(2): la cohort dels dolents (de dol)

El país-país està dolgut. Quelcom no rutlla. O més aviat no rutlla res de res. O les coses van rutllant al marge d'ells, la qual cosa seria pitjor. Per tant, assumim que estem en plena crisi nacional. I si la majoria de la població no té cos de crisi, sinó d'anar fent com sempre, és una mostra més d'aquesta crisi. La cosa ja pintava malament just després de les darreres eleccions al Parlament. Em va sobtar molt en aquell moment llegir a tants i tants polítics i opinadors del país-país entonar els planys no contra el govern a-nacional, sinó contra la pèrdua de voluntat de "la societat". El problema no és un govern "de baix perfil nacional", sinó la ciutadania apàtica. Quan es comença a anar per aquí, txungo.

Així que estem en temps de refundacions i redefinicions nacionals. Refundacions i redefinicions cleenex com tot en la política mediàtica. Al març passat ja varem fer una entrada a Les Cosetes comentant la maniobra auto-regatista d'ERC jugant amb el dret de l'autodeterminació com a tàctica. Allò que va ser dit es pot continuar predicant respecte el darrer auto-regat d'ERC respecte el 2014. Matenim la conclusió: "El fet que hagi utilitzat aquest principi (l'indepedentisme) com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons". Com que la gent ja no sentim ni fred ni calor respecte les grans declaracions improvitsades per a sortir del pas de la pròpia clientela, la cosa ja no estimula ni al PP.

Més atenció, pel fet d'estar més rumiada, mereix la iniciativa d'en Mas de crear la casa comuna del catalanisme. El Mas mira al Sarkozy i veu com aquest fagocita al PSF per la via dels fitxatges estrella. Com en De Gaulle, com en Pujol. I tira pel mateix cantó. Però em dóna la impresió que en Mas no ha donat prou importància a un petit detall: en Sarkozy (com en De Gaulle, com en Pujol) fa aquesta maniobra des del poder. Estar en el govern o en l'oposició és un petit matís que té certa importància en política. O dit d'altra manera: quan el Sarko crida a en Rocard, el President de la República està cridant a un dels seus prohoms, que no l'ha votat, per a que s'incorpori als esforços de fer sortir França de l'estancament. I això té el seu què. Que et cridi el cap de l'oposició per a refundar el catalanisme, és força més cutrillo i menys atractiu. Així que a la crida d'en Mas de moment sembla que només responen aquels que estan de dol, com en Maragall, o com el Carretero. Poc lluidet tot plegat. Jo d'en Mas profitaria per cridar a en Piquè, que pel que sembla encaixa en el perfil. La casa comuna del catalanisme d'entrada sembla abocada a edevenir la casa comuna dels qui es consideren injustament evacuats de la Plaça Sant Jaume.

I de la resta de país-país... crec que el fet que hagin substituït en Xirinacs pel Joel Joan, ja diu prou de "la crisi".

Apa, a veure si demà trobo un estoneta per a parlar dels de "la Catalunya real", altrament dits "AVEcatalanistes"

11 de setembre (1): i si cerquem altres veus?

Resulta aclaparador comprobar com l'11 de setembre es presenta sempre, i enguay de manera especialment aguda, com un déjà vu constant. Sempre els mateixos micros, davant les mateixes boques, pronunciant les matixes paraules. Potser d'aquí aquest cansament que tothom panteja, però que ningú acaba de diagnosticar. Comencem doncs la primra entrada de l'11S d'enguany publicant aquesta intervenció.

L'autor és el nostre company, polemista i amic de Les Cosetes, Noël Climent (vid. foto), secretari general de CCOO de SONY. Es tracta de la transcripció de la seva intervenció en les darreres jornades anuals de la Secretaria d'Immigració de CCOO de Catalunya. Allà presenta i reflexiona entorn a una iniciativa que van dur a terme la gent de la seva secció sindical davant de l'arribada de treballadors estrangers. No cal ser una eminència per veure fins a quin punt el Noël parla d'una manera de construïr una societat, un país.

Un reflexió per anar obrint boca:

hi ha uns espais informals importantíssims en el dia i dia del treball en una fàbrica o en qualsevol altre entorn. El cafè, anar a esmorzar, els deu minuts que parem, és impressionant veure com allà hi ha la taula dels negres, la taula dels japonesos, allà hi ha la taula dels que són de Sabadell i allà hi ha la taula de les nenes que fa vint anys que estan a Sony, que vénen de quan la fàbrica estava a Parets i que no s’ajunten amb ningú més. S’han d’aprofitar aquests espais, primera, per aconseguir que entre ells hi hagi interacció i, segona, és l’espai on nosaltres hem de poder fer la feina d’anar i ajudar que es produeixi aquesta participació i aquesta interacció entre ells. Crec que és el més important però, al mateix temps, és el més complicat perquè és eteri. És molt difícil anar-hi i, a part, quan ens formen com a sindicalistes ens diuen que hem de saber de salut laboral, de mètodes i temps, dels tipus de contractes. Però a ningú li diuen, primera, que hem de ser molt bons venedors i segona, que les persones són molt complicades i que tractar amb les persones no sempre és fàcil.

Aquí trobareu la intervenció complerta. Demà, a portar flors.

Recomanacions cap de setmana (2)

L'actual casa el senyor de la foto és sempre una bona sortida pel cap de setmana. L'antiga casa també, però ara al MNAC hi ha com a exposició temporal El cartell modern a les col·leccions del Gabinet de Dibuixos i Gravats que té molt bona pinta. Un rollo cultureta que queda molt bé de comentar fent el cafè del dilluns, sense ser massa farragós.

Apa, boncap de setmana, i agafeu aire pels festejos nacionals que s'apropen (ja n'anirem parlant).

La construcció social de Catalunya i el mercat de treball

S'acosta l'11 de setembre i ja està aquí el Seminari Salvador Seguí de CCOO

La construcció social de Catalunya i el mercat de treball

Hi intervindran:

• Andreu Mayayo. professor d'història contemporània de la UB
• Josep Oliver. professor d'economia aplicada de la UAB
• Joan Coscubiela. secretari general de CCOO de Catalunya

DEMÀ, 7 de setembre a les 11h

a lasala d'actes de CCOO de Catalunya (Via Laietana 16 BCN)

el futur de l'esquerra francesa (2)

Fa un parell de diumenges La Vanguàrdia publicava un article interessant del que n'he perdut la referència. En síntesi, l'autora explicava que darrerament s'ha descobert que (per una qüestió de dopamina, crec recordar) el que va d'allò més bé per a la nostra felicitat (els termes són meus, no en feu cap cas) són els reptes que tenim un 50% de possibilitats d'assolir. Com més varia aquest percentatge, pitjor. Així, tant els reptes inassequibles com aquells que podem abastar sense esforç ens desmotiven. Una hipòtesi que apuntava l'autora és que, de manera similar al que passa amb determinades drogues, el fet que una persona s'acostumi a viure sense reptes (sigui perquè tot el que es planteja està al seu abast o sigui perquè res del que voldria li resulta assolible) és possible que produeixi una afectació permanent i irreversible de la nostra capacitat per a èsser feliços. Certament, la caricatura de l'emperador romà aburrit enmig de l'excés i l'indolència, ja apuntava alguna cosa.

En un moment en que l'esforç personal irromp en el debat polític, en bona mesura de la mà d'en Sarkozy, la gent de la gauche tornem a còrrer el risc de cedir el monopoli de la qüestió a la dreta. El PP porta temps darrera del tòpic. Recordes quan en la primera edició del concurs-reality televisiu Operació Triunfo el PP el va presentar com a paradigma del seu model? Les crítiques permanents que plouen de tot arreu a la minva de l'exigència en el sistema educatiu, o el discurs contra els pobres-subvencionats cada cop més estés, són mostres paleses d'aquesta ofensiva per l'hegemonia dels valors que planteja la dreta. I les coses com siguin, la gent d'esquerres els hi estem deixant tota l'esquadra lliure. Quan l'ofensiva hegemònica culmini, l'esquerra acabarà claudicant i assumint amb més força el discurs sobre l'esforç de la dreta, i com sempre que passen aquestes coses, pringarà. Si no, que li preguntin a Madame Royale.

En l'entrada anterior a aquesta, hem pogut comprobar com els socialistes francesos recullen en el seu diagnòstic una autocrítica severa en relació a la necessitat de valoració de l'esforç. La diagnosi és al meu parer encertada, però el tractament pot ser devastador.

Penso que la resposta a l'andanada de la dreta en el tema de l'esforç hauria de començant tenint en compte la cosa de la dopamina. Certament la vida sense reptes és aburrida. Però d'igual manera, la vida rodejada de reptes a l'abast d'altres però inabastables per un mateix resulta profundament frustrant. I la frustació produeix banliues. La primera trampa del discurs dretista és que parteix de la consideració que totes les persones sortim des d'un mateix punt en la carrera, mentre que la realitat és que alguns parteixen de posicions inicals molt més endarrerides que d'altres. A molts, de fet, els hi han fotut els peus en formigó. La segona trampa és l'assimilació de l'esforç a l'individualisme i la insolidaritat. Allò que ha fet avançar a la humanitat en el camí de la civilització ha estat l'esforç col·lectiu i solidari. Aquells que han aconseguit posicions més ventatjoses e detriment d'altres no acostumen a ser els que més s'esforcen, sinó els que compten amb una posició de domini que els hi permet aprofitar-se dels esforços aliens.

Un discurs (i sobretot una pràctica) d'esquerres sobre l'esforç, aplicat a l'educació, a l'organitzció i retribució del treball, a la política fiscal i l'estat del benestar no seria pas un mal punt de partida per llançar la contra-ofensiva per la necessària hegemonia dels valors.

El futur de l'esquerra francesa (1)

Els socialites francesos estan panteixant en aigües pantanoses. Vista l'evolució del socialisme europeu, el darrer espectacle italià va ser per posar-se a plorar, moltes coses depenen dels debats gals. Vist que a l'esquerra francesa els hi estan rapant les barbes a base de bé, hauríem d'estar molt més atents del que estem si no és que volem anar posant les nostres en remull. D'un dels raports dels debats sostinguts a la universitat socialista de La Rochelle, en manllevo unes quantes reflexions que penso que ens harien de fer reflxionar, i molt, a l'esquerra social i política d'aquí. Fins i tot pels que no hem estat iniciats en la llengua de Georges Moustaki, em sembla que la versió original és prou comprensible.

De fait, le thème de la revalorisation du travail revient en force dans le débat politique et l’on a vu comment Nicolas SARKOZY a su l’exploiter. [...]

Rien ne sera possible sans l’installation d’une maîtrise de nos dépenses de protection sociale. Pour paraphraser Michel ROCARD, cette institution s’érige en véritable tour Eiffel de la République. Ce rappel ne doit pas nous empêcher de dire le déficit cumulé depuis 30 ans de ces institutions : 70 milliards d’euros. Si les socialistes n’abordent pas cette question lucidement, la droite poursuivra son procès en inefficacité et en mauvaise gestion pour imposer dans l’opinion la nécessité d’une privatisation. [...]

Des conséquences : une stagnation scientifique, un recul industriel et un tissu fragile de PME qui les rend plus vulnérables aux délocalisations. Les responsabilités de la droite sont écrasantes. Mais ce constat interpelle la gauche également qui doit savoir sortir de la seule logique réductrice des moyens et de ses méfiances à l’égard de l’entreprise pour répondre à la crise de l’investissement. Des inflexions ont été clairement affichées pendant la campagne de Ségolène ROYAL et dans la promotion du concept de socialisme de production. [...]

L’autre grand trait de l’état de la France, c’est le chambardement de sa hiérarchie des valeurs. En quelques années, les thèmes de l’effort, du mérite, de la réussite ou de l’autorité se sont substitués à la description de la fracture sociale. En quelque sorte, la société se désolidarise.

Les causes de cette évolution sont multiples : chômage de masse, précarisation massive, ghettoïsation de l’habitat, développement des nouvelles technologies, échecs récurrents de certaines politiques publiques … Mais au total, nos concitoyens deviennent de plus en plus critiques à l’égard de l’assistanat et expriment une forte défiance à l’égard des pauvres. [...]

Oui, à l’évidence, la rénovation doit commencer par une redéfinition de notre hiérarchie des valeurs en rappelant que la solidarité a pour corollaire la responsabilité individuelle et la reconnaissance de la promotion de l’effort. [...]

Pour autant, les socialistes doivent contrebattre la vision défensive que nous avons du Monde. Nous aspirons à introduire plus de régulation dans des échanges mondiaux et nous montrons une franche hostilité aux institutions en capacité de le faire : qu’il s’agisse de l’OMC ou du FMI.[...]

Concernant la démocratie sociale, il plaide pour une évolution qui aboutisse à la désignation d’interlocuteurs représentatifs en capacité d’engager de véritables négociations débouchant sur une contractualisation légitimée par les salariés. [...]

Par ailleurs, notre pays subit également une crise morale dont les conséquences peuvent être supérieures aux crises économiques et sociales et qui laisse nos concitoyens incapables de se projeter dans l’avenir.

Aquí hi ha l'accès a la versió íntegra