La cara de la història (1)

[Lo estamos dando, lo estamos regalando... una altra secció de les Querol's litle things. La història ens apassiona, així que ja tardàvem en crear aquesta secció. Són les imatges que al llarg del temps han determinat el rumb de la nostra espècie. Comencem a les acaballes de juliol amb un dels episodis més brillants de la civilització: la Revolució amb majúscules (és a dir la Francesa de 1789).]

El jurament del Jeu de Paume
Jacques-Louis David

El plan de este escrito es muy simple. Nos planteamos tres preguntas: 1º ¿ Qué es el Estado llano? Todo. 2º ¿ Que ha sido hasta el presente en el orden político? Nada. 3º ¿ Qué pide? Llegar a ser algo.
Sieyés
El tercer estat

A finals del segle XVIII l'Ancien Régime estava en crisi a tota l'europa occidental. A França la crisi es veia agreujada per la situació de col·lapse econòmic a la que estava apunt d'arribar la Corona. Aquesta situació va portar a diferents ministres de finances, especialment a Necker, a mirar d'implantar una reforma tributària per tal que els estaments privilegiats paguessin impostos (quin radical aquest Necker, i això que era monàrquic...).

Davant les resistències de la noblesa (que finalment els hi van costar el cap, literalment) el Lluís XVI es va deixar convèncer pels seus ministres i va convocar per primera vegada en més d'un segle els Estats Generals, com a maniobra de pressió cap als estaments privilegiats (noblesa i clergat). Però el tercer estat (els comuns, bàsicament la burgesia) va arribar amb fam endarrerida i va començar amb exigències que a les orelles del rei devien sonar a subversió. De fet els xicots del tercer estat es van auto-constituir en Assemblea Nacional i van començar aprovant la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Molt més del que el rei estava disposar a acceptar. Preocupat pel rumb que prenien els esdeveniments Lluís XVI va clausurar les sales on es reunia l'Assemblea Nacional per mirar de paralitzar-la. Però els nois de la burgesia ja estaven en ratxa, així que es van reunir al Saló del joc de pilota on van pronunciar el Jurament del Jeu de paume, pel qual prometien no dissoldre's fins que França tingués una constitució. D'aquesta manera començava la revolució més trascendent de la història moderna. El món mai més va tornar a ser el mateix.

Moraleja 1: compte amb jugar a l'aprenent de bruixot amb forces que no es controlen

Moraleja 2: quan el riu baixa ple, és suicida posar-hi presses.

(hi possem música?)

Cinc treballadors morts i un ferit greu per la caiguda d'un mur en una obra de Barcelona.

I ja està.

L'any 1998 em vaig afiliar a ACCIÓ JOVE i al conjunt de CCOO. La meva primera activitat sindical va ser participar de la recollida de signatures per impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per tal de posar límits a la subcontractació en la construcció. Encara esperem.

El meu primer estiu fent guàrdia al local sindical vàrem tenir un agost negre. Durant dos o tres setmanes teníem morts en accident de treball constants. Cada vegada que sortia la notícia, pareixia les declaracions del cap del patrons catalans, Juan Rosell, desmentint que existís relació entre subcontractació i sinistralitat laboral. Cada dia una nova mort desmentia les paraules del dia abans. Però el Juan Rosell no alterava el discurs.

La subcontractació mata. I té moltes altres conseqüències per a la salut, que ni tan sols surten als diaris.

Cinc persones es van llevar ahir per anar a treballar. I simplement per anar a treballar van perdre la vida. No és un fet fatídic, hi ha causes i culpables.

Culpables són els empresaris de la construcció i les seves organitzacions que es neguen a prendre mesures que salvarien milers de vides per tal de no reduir gens ni mica els seus desorbitats marges de beneficis.

Culpables són els membres de les majories parlamentàries que s'han negat una i una altra vegada a limitar per llei la subcontractació, cedint a les presions d'aquests empresaris.

Culpables són els membres de les minories parlamentàries de suport que prioritzen coses com el Castell de Montjuïc a l'hora de condicionar el seu recolzament al govern i s'obliden que cada dia moren treballadors i treballadores al seu lloc de treball, i que milers emmalalteixen.

Culpables som els ciutadans i ciutadanes que emetem o no emetem el nostre vot pensant en altres coses.

Dilluns a les 12h a la Pça Sant Jaume concentració i minut de silenci. Almenys no siguem culpables d'indiferència.

Per qui vulgui saber més

blog-parasitisme (5)

Al blog de la misteriosa Lola corredora he pogut llegir un bon comentari sobre la cimera de Roma respecte el conflicte a l'orient mitjà. Recomano que es cliqui aquí

Els comentaris allà.

perles (5)

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

José Agustín Goytisolo
de Palabras para Julia

PS: aqui deixo el poema sencer

I més: pica aquí

Una cançoneta i mo n'anem (5)

Durante el fin de semana los gallinazos se metieron por los balcones de la casa presidencial, destrozaron a picotazos la mallas de alambre de las ventanas y removieron con sus alas el tiempo estancado en el interior, y en la madrugada del lunes la ciudad despertó de su letargo de siglos con una tibia y tierna brisa de muerto grande y de podrida grandeza.

Gabriel García Márquez El otoño del Patriarca

Tanquem les commemoracions del 70 aniversari de "la cosa" amb una cançoneta dedicada a tots els francos d'aquest món (inclosos els que es presenten a les eleccions).

quatre reflexions

'El líder de los populares consideró “un error volver a revivir lo que sucedió en España entre los años 1931 y 1936. En este sentido, ha recordado que en el año 1978, “políticos de diferentes partidos” abogaron por mirar al futuro y no al pasado, reconciliarse y no dividir ni generar te.nsiones. “Y eso es lo que yo voy a hacer”, apostilló'.

A www.pp.es

Reflexió primera

70 anys. 70 anys del triomf del feixisme a Espanya. 70 anys de l'inci de la dictadura de la por, la ignorància, l'ultracatolicisme, la irracionalitat i l'odi. 70 anys de l'aniquilació successiva de tres generacions dels millors actius d'una país: polítics ensenyants, sindicalistes, líders comunitaris, feministes, artistes i intel·lectuals, escriptors... del que encara paguem el preu en termes de qualitat de la nostra democràcia.

Reflexió segona

Un dels grans misteris de la condició humana és el pes de la història. Deu tenir a veure amb la importància que té l'increment de la memòria en el procès de desenvolupament de la nostra espècie. Sigui com sigui la transmissió del coneixement de la història ha rebut sempre una gran atenció d'aquells que volen conservar o assolir el poder. La història és un important element de legitimació política, així com una font d'incentius i desincentius del comportament col·lectiu. La por a repetir els errors del passat és un poderós fre al comportament humà. Determinar la versió de la història que finalment esdevé hegemònica és un factor clau en les relacions de poder.

Reflexió tercera

El missatge polític de Mariano Rajoy amb motiu d'aquest aniversari infaust que avui celebrem resulta d'una obscenitat sense paliatius. El partit que va fer bandera de l'ensenyament de les humanitats en l'educació secundària reclama la ignorància del franquisme. Aquest crit de "mort al coneixement de la història" ens remet altres discursos: "muera la cultura" va cridar Millán Astray en el famós discurs a la Universitat de Salamanca, "viva la muerte".

El nivell d'irracionalitat i d'obscurantisme cavernari del discurs de Rajoy fa tremolar.

Reflexió quarta

hi ha altres coses que no canvien. Exercici d'agudesa audiovisual: quin d'aquests dos vídeos té més de 70 anys?

vídeo 1 vídeo 2

perles (4)

'En los paquetes de té verde "Especias celestiales" figura una breve explicación de sus beneficios: "El té verde es una fuente natural de antioxidantes, que neutralizan las dañinas moléculas del cuerpo humano conocidas como radicales libres. Mediante la inhibición de los radicales libres, los antioxidantes ayudan a que el cuerpo mantenga su buena salud natural". Mutatis mutandis, ¿no es la noción de totalitarismo uno de los principales antioxidantes ideológicos, cuya función ha sido durante toda su trayectoria la de inhibir los radicales libres y ayudar así al cuerpo social a mantener su buena salud político-ideológica?'

Slavoj Zizek

Quién dijo totalitarismo?

Cinco intervenciones sobre el (mal)uso de una noción

Tontos

vanitas vanitatum dixit Ecclesiastes vanitas vanitatum omnia vanitas

"vanitat de vanitats," digué el predicador; "vanitat de vanitats, tot és vanitat"

stultorum infinitus est numerus

el número de babaus és infinit

Ecclesiastés

Hi ha dies en que hom ha de fer un esforç titànic per contenir-se en les crítiques i no caure en el jiménez-losantisme. Avui és un d'aquests dies, si més no per mi. I el més suau que puc dir és que exigeixo que demanin perdó.

"Celebrem" el primer aniversari de la cimera de Gleneagles del G-8. La cimera escocesa dels països més industrialitzats del món, va comptar amb dos fets excepcionals. El més greu van ser els atemptats del dia 7 de juliol a Londres. El més insultant, la farsa de la campanya Live 8. La cosa va anar així: el Blair és l'amfitrió de la cimera i té la seva imatge pública pels terres degut principalment a la seva intervenció en la guerra d'Iraq. Calia un cop d'efecte per reconciliar-se amb l'electorat i la cimera del G-8 era una ocasió perfecta.

El premier va muntar un espectacle de llums i colors amb l'objectiu d'aparèixer com l'abanderat al nord dels països del sud. Però per a la fanfarria necessitava algun cameo d'artistes convidats. Evidentment, qui podia aportar un plus qualitatiu eren les organitzacions que tenen una sòlida trajectòria de compromís amb el desenvolupament del sud. Però precisament per això, era difícil que cap organització o personalitat "amb cara i ulls" es deixés entabanar i es jugués el seu prestigi formant part del circ en el paper de "encantadora señorita" que acompanya al mag blair mentre va treien conills del barret.

Però en Blair sap com ningú que la política és televisió. I qui vol veure a la tele uns aburrits activistes podent veure algun artista fashion? I aquí és on entren en joc els dos protagonistes d'aquesta història: Bono i Bob Geldof. Perfectes: dos xicots de l'star sistem internacional, dels que exploten "el rollo compromés" com una part de la seva imatge, frívols fins a la nàusea i amb un ego que els hi tapa qualsevol altra consideració.

I Bono i Bob es van prestar encantats al joc. Concertets solidaris, fotos amb els líders mundials, intervencions en els fòrums... i tot televisat en directe. Van jugar el vell paper del tonto útil. No incideixen en res però generen una coartada. La presència del duo va servir per a tapar les vergonyes del G-8, i va generar una falsa imatge de diàleg i compromís dels líders del txiringuito. Tot super-positiu i de bon rollo

Un any després cap, absolutament cap, país del G-8 compleix amb el seu compromís de destinar el 0'7% del PIB a ajuda pel desenvolupament. I sovint es disfressa com ajuda algunes condinacions de deutes, l'adquisició de serveis o simplement accions d'intervencionisme polític en les ex-colònies. Interessant i molt llegible l'informe Pagar el precio d'Oxfam internacional. Aquí teniu l'informe

Mentrestant a la cimera d'enguany a Rússia els temes d'educació, salut i Àfrica jugaran un paper decoratiu, mentre en Bono i en Bob es limiten a dir que "quin mal rollo". La mateixa vanitat que els va portar a participar del circ és la que impedeix l'única declaració honesta que podrien fer: "erem un frau. Us demanem disculpes".

blog-parasitisme (4)

El Jordi Merino està fent des del seu bloc un seguiment compromés de l'actual crisi Palestina. Val la pena fer-hi una ullada.

http://jordimerino.blogspot.com/

(Els comentaris allà)

Sort de gent com el Jordi que trenquen el silenci vergonyant que s'està produint en la nostra societat amb aquest tema. És el que passa quan s'està massa ocupat mirant-se el malic.

Digue'm sentimental

Hay que ingeniárselas, por encima de todo, para que cada una de nuestras acciones nos proporcionen fama de hombres grandes y de ingenio excelente.

Maquiavel. El Príncep

I. Al principi fou la Transició.

I durant la transició, els líder polítics i socials eren ferms seguidors d'aquesta màxima maquiavèlica. Gent que cultivava l'art de l'oratòria, que intentava demostrar en tot moment alçada de mires i visió global, que es codejava tant com podia amb intel·lectuals de certa solvència. Però passat el temps, la ciutadania va demostrar cansament. Els lustres acumulats de González-Dios (Txiqui Benegas dixit) van passar factura. Cansament de que aquells que els representaven passegessin arrufant el nas i amb la barbeta aixecada, i de que de tant visitar les alçades deixessin de tocar de peus a terra. Llavors, va arrivar un nou temps.

II. El Temps de la "Gent Normal"

Les dos grans premonitores d'aquest fenòmen, salvant totes les distàncies del món, van ser les nostres Cristina Almeida i Pilar Rahola. Persones properes, a les que era més fàcil veure en concursos televisius i tertulies costumbristes, que en feixucs programes d'anàlisi política.

Però, sens dubte, el primer en explotar amb màxim èxit aquesta postura va ser José M. Aznar. El senyoret de Valladolid es veia massa esquifit per a plantar cara al Felipe González El-Gran-Estadista. Prou ben assessorat per no caure en la trampa d'intentar guanyar a González en el seu terreny, Aznar va optar per presentar-se com "una persona normal". I no li va anar malament fins que va canviar de terç, va plantar els peus a la taula de Bush i es dedicà a llegir poesies de Lorca i fer intervencions en llengües estrangeres. Com els nous rics en procés de refinament, quan més esforços feia Aznar per pujar al cim d'Els Grans Estadistes, més li sorgia de dins el senyoret opositor de Valladolid.

Finalment, tothom ho va entendre: un polític ja no podia aspirar a caure bé, sinó a molestar el menys possible. I van començar a emergir figures que feien de la seva "normalitat" un actiu: Almunia, Mas, Zapatero, Saura, Rajoy...

III. De l'ocàs de l'Últim Mohicà al naixement d'un nou paradigma

Maragall és (ha estat) l'últim de l'estirp dels polítics divins. Resulta revelador veure el doble relleu d'aquest diví a l'Ajuntament de Barcelona i a les eleccions autonòmiques. A Barcelona, Maragall va triar Clos, sens dubte el cas més dramàtic de tots. Clos és fred, distant i força extraterrestre. Potser per això intenta fer de diví i deixa anar disquissicions metafísiques cada vegada que ha de lliurar el premi als millors pastorets de l'any. Però tampoc en això se'n surt, i la cosa esdevé surrealista.

Respecte al segon relleu, per a les properes autonòmiques Montilla s'ha auto-erigit com a successor. Montilla té més a veure amb l'Aznar de l'oposició que amb l'entranyable Cristina Almeida. No pot passar per diví (afortunadament a diferència de Clos, ell n'és conscient). Molt menys per una persona propera i popular. Ni tan sols per un tio normal. Montilla és simplement gris. Però gris metal·litzat. D'una grissor freda que envaeix tot el que l'envolta. L'actiu que exhibeix és clar: ordre i eficàcia. Front als lideratges histriònics, els humils oficinistes.

Ves a saber, potser inaugurarà una nova categoria. Mentrestant jo trobo molt a faltar els vells polítics divins. Digue'm sentimental

perles (3)

Umberto Romagnoli
Professor de Dret del Treball a la Universitat de Bologna

Demoledor y al mismo tiempo a su modo reconstructivo, el razonamiento que aquí y allá creí no haber entendido bien puede describirse de esta manera: para ayudar y proteger a todos los aspirantes al trabajo, es preciso ayudar y proteger menos al que tiene trabajo. Así pues el razonamiento es el fruto envenenado de la misma maldad con la que es posible sostener que para hacer crecer el pelo a los calvos, conviene rapar a los que no lo son.

Unió Europea: pla B

Trata de arrancarlo, Carlos

Luis Moya, co-pilot de rallies

Tenim la cosa europea força atascada. Mai va ser un àmbit fàcil que comptés amb un quadern de viatge clar, però sembla que l'únic consens ampli en l'actualitat es que la cosa està parada i tots plegats anem desorientats en el tema.

Des dels seu inicis, el procès d'integració europea ha estat controvertit. El procès ha estat únic (complex però únic) però en ell convivien diferents objectius i visions que al llarg del temps s'han anat relacionant dialècticament i mutant a mesura que es cremaven etapes. Aquesta relació dialèctica i aquestes mutacions han anat esculpint sobre el vell marbre europeu aquesta composició que hem acabat anomenant Unió Europea. Una composició que tot i la seva literatura clàssica, és eminentment barroca, feta a cops de tractats, espais de cooperació reforçada, dobles velocitats, una arquitectura institucional policèntrica i políticament assimètrica, i la convivència de racons de multilateralitat, bilateralitat i polítiques realment integrades.

El fracàs de la proposta de Constitució Europea ha estat el darrer i principal element d'alarma, si bé l'actual crisi és causa i no efecte d'aquest fracàs. La unió Europea es debat entre ser un pol capaç de competir amb les altres grans potències (Estats Units, però cada cop més Xina) amb les seves mateixes armes, o un model alternatiu de creixement econòmic i intervenció internacional, basat en els valors del que anomenem l'europa social. Aquesta doble via, i el conflicte inherent a la mateixa, es plasma tractat rera tractat, decisió rera decisió, i culmina (de moment) en la proposta de Tractat Constitucional. Com sempre, aquesta proposta és fruit d'un equilibri de forces. Un equilibri que alguns vàrem pensar que no era tal, sinó que situava les bases de futur per a l'hegemonia de la visió neoliberal. En funció d'aquesta reflexió vaig emetre el meu vot contrari a la proposta de Tractat.

Val a dir que estem en un moment extremadament complicat des del punt de vista global. La tendència de la ciutadania a refugiar-se endins cercant els quarters d'hivern davant un procès de globalització que percebem en clau d'amenaça, és el principal escull que els defensors de l'europa política i social hem d'afrontar a l'hora d'irrompre en el debat europeu. Una situació que va fer que el primer de prendre la iniciativa després de rebuig francès al tractat constitucional hagi estat el gran campió del model neoliberal i atlantista. Anthoni Blair va aprofitar la seva presidència semestralk per a plantejar el seu programa, clar i net. Després el premier britànic ha tingut altres maldecaps més urgents que li han fet perdre pistonada.

Però en qualsevol cas, el drama és la incapacitat de l'esquerra europea social i política d'articular actors i iniciatives a escala continental. Durant el propi procés constitucional, únicament la Confederació Europea de Sindicats (la CES) i amb Déu i ajut, va ser capaç d'actuar amb veu i clau europea i d'acompanyar la seva veu amb una mobilització continuada. Articular espais de proposta i intervenció europeus, generar una nova proposta unitària de l'esquerra europea per a situar-se de nou en el fòrum polític hauria de ser la principal obsessió de qualsevol dirigent social o polític europeu amb una certa talla. Cal impulsar aquest espai incorporant actors, organitzacions i referents necessàriament plurals, dels que van votar "sí" i dels que van votar "no" al referèndum constitucional. Convertir la Unió Europea en un agent internacional de primer ordre capaç de plantejar un model econòmic i social propi, és una assignatura essencial per afrontar el procés mundialitzador amb esperances de futur.

En aquest sentit seria especialment imperdonable que aquells que vàrem votar "no " a la constitució al·legant la possibilitat de generar un nou pol critic i europeista, ens limitessim a somriure davant l'actual situació d'impasse. I de moment no veig bellugar-se ningú (tret del Blair).

Una cançoneta i mo n'anem (4)

El desencís del final de segle, fet música i actitud vital. Els rebels sense causa ja no eren nois guapots amb tupé que feien carreres de cotxes, sinó àngels caiguts de cabell llardós, sabatilles de drap i mirada perduda.

La cançoneta número quatre va dedicada a algú que de cop ha deixat de ser noi per a ser home. Sort en el viatge.

http://www.youtube.com/watch?v=-d0vBwnTcCc&search=nirvana%20unpluged

La revolució IKEA (contestació a la Tània)

IKEA suposa una revolució cultural. En definitiva la principal aportació d'IKEA ha estat no condemnar a la gent jove que anava a viure de lloguer en situacions sempre provisionals a patir aquell mobiliari desfassat i caspós que els propietaris descartaven fins i tot per a l'apartament de la platja. Suposa una certa dignificació de la precarietat habitacional a la que molts ens veiem abocats. En el fons és incorporar la lògica del "mercadillo" al món del moble, o la del llibre de butxaca, o la del sopinstant... són molt criticats pels puristes però suposen un element de democratització en tant que permeten arribar als mobles nous, o als llibres o a la sopa a molts que d'altra banda en quedarien exclosos.

El preu? La massificació, que tots tenim la mateixa làmpara esfèrica de paper, el zapatero troner, i los estantes ibars (a banda del la mateixa llibreria de nínxols en color blanc, negre, arce..., una qualitat relativa del producte, i unes botigues infernals. Nada nuevo bajo el sol del proletariado occidental.