Publicat un estudi sobre la manipulació informativa en el 29S

"Els mitjans de comunicació van actuar i es van mobilitzar reforçant-se informativament uns als altres per a que la Vaga General del 29 de setembre fracassés".

Aquesta és la principal conclusió de l'informe El tratamiento de la información en la huelga de 29 de septiembre de 2010 elaborat per Roberto Aparici, professor de la UNED, i Carmen Rivas, Directora de l'Observatori de Mitjans de Comunicació de la Fundación 1o de Mayo. A partir d'un exàmen exhaustiu de les informacions aparegudes en els diferents mitjans en relació a la Vaga General els autors conclouen que a arrel de la seva convocatòria "es va posar en marxa una campanya intramitjans per a desmuntar a les organitzacions sindicals, i particularment a CCOO i UGT".

L'aplicació de tècniques publicitàries en els espais informatius

"Per què la quasi totalitat dels mitjans de comunicació no van presentar els protagonistes de l'aconteixement per a que expliquèssin o discutíssin els seus punts de vista? Per què només els lobbies mediàtics i polítics van ocupar la majoria dels espais sense intervenció de representants sindicals?" La resposta a aquestes preguntes, segons els autors, és que els mitjans van dur a terme una campanya de manipulació basada en tècniques publicitàries tals com la modificació del significat de les paraules, la creació de paraules de xoc, l'omissió de fets i la presentació de fets aparents. "Tots els mitjans a l'uníson com si es tractés d'una campanya publicitària intensiva oferien el mateix eslògan".

A partir de l'anàlisi de les diferents seccions de premsa escrita, ràdio i televisió, l'informe conclou que "cap mitjà va explicar de forma detallada les conseqüències de la reforma laboral. L'objectiu mediàtic va ser deslegitimar les organitzacions sindicals sense explicar els motius pels que es realitzava la vaga". En aquesta estratègia de deslegitimació dels sindicats es destaca el tractament dels alliberats sindicals. Els autors denuncien que els mitjans de comunicació no han recollit opinions, ni perfils de cap alliberat sindical. També van ser invisibilitzats, es parlava d'ells però no estaven presents als mitjans".

Així mateix posen en evidència la manca d'informació en relació a les persones que expressaven la hostilitat de la majoria de mitjans a la convocatòria de vaga a través de tertúlies o articles d'opinió. "Si la majoria de l'audiència conegués qui estava darrera de cada notícia el seu efecte, en gran part, s'hagués diluït".

De garants a amenaça pel dret a la informació

Segons l'informe l'actual crisi econòmica suposa un punt d'inflexió en relació al problema de la manipulació informativa. "Mai com des de la primavera de 2010, els missatges i opinions dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals han estat tan d'acord en el seu recolzament a les polítiques d'ajust i retallades de drets socials i laborals. Una defensa del poder, representat pel govern, el principal partit de l'oposició i els partits nacionalistes català i vasc, que els ha portat a "demonitzar" a aquells que s'han atrevit a dir no al model proposat des de diferents instàncies del poder".

Aquest consens generalitzat impedeix el contrast de les informacions per part dels ciutadans a partir de la comparació del seu tractament en diferents mitjans, un fenòmen que els autors vinculen al procés de concentració en la propiestat d'aquests mitjans. "Les audiències tenen poques possibilitats de poder discriminar entre el que és veritable i fals en un context on la concentració de mitjans està en molt poques empreses i on l'estratègia intramitjans que es va experimentar el 29S pot tornar a repetir-se, en qualsevol moment, de manera molt més sofisticada".

He de buscar-me un jersei

He de buscar-me un jersei.
Que sigui de bona llana, teixit amb mans resistents.
Perquè els que volen manar el temps
manen que aquest hivern sigui fred.

I no el vull pas per restar tancat a casa
perquè a l'hivern s'ha de sortir al carrer
i trobar-te amb els teus.

He buscar-me un jersei.
Que sigui de coll girat perquè no em tapi la cara.
Perquè a l'hivern el vull mirar de cara
i els meus bé m'han de reconèixer.

He de buscar-me un jersei.
Que al pit hi tingui cremallera
perquè potser aquest hivern caldrà anar a pit descobert.

He de buscar-me un jersei.
He de buscar-me un camacho.

Diari d'un piqueter

28 de setembre

13:00 Plaça Sant Jaume

Encara que sembli impossible, tota la feina de la Secretaria d'Organització i Recursos està enllestida. Estem preparats.

M'acosto a la Plaça Sant Jaume per donar un cop de mà a la concentració de treballadores i treballadors de la premsa escrita. Fan la vaga el 28 per a què no hi hagi diaris el 29 i en canvi el 30 hi hagi informació. Allà ens arriba el xivatàs: La Vanguàrdia està fent imprimir avui el diari de demà per tal de vulnerar el dret de vaga dels seus treballadors. El repartiment es farà a partir de les 16:00 en la rotativa.

Improvitsem un piquet: gent de la Federació de Serveis a la Ciutadania, treballadors de diaris reclutats a la mateixa concentració. Truco a un company del barcelonès i hi ha sort: està dinant amb companys del Barcelonès, de la Constru i de l'executiva confederal i s'apuntem. L'UGT també enviarà gent.

16:00 Zona Franca de Barcelona

A les portes de la rotativa ens hem ajuntat prou gent com per a parar l'entrada. La presència de furgonetes de repartidors a la porta ens confirma les sospites. Demanem a l'empresa la possibilitat de parlar amb la gent del Comitè per a contrastar la informació, si ells ens la neguen marxarem. L'empresa es nega, i el piquet s'instal·la a la porta per inspeccionar les sortides.

Arriben els Mossos i tot i que els informem dels indicis de delicte es limiten a demanar-nos que marxem. Decidim mantenir posicions fins que calgui o poguem. Planifiquem la resistència d'aquest piquet improvisat i el seu relleu per un de més sòlid.

Marxo cap a cap a casa a buscar el que hem cal, pel camí m'informen que no cal que torni: la policia ha intervingut dissolent un piquet que encara era massa fràgil. Veure com la Policia del meu país protegeix aquesta il·legalitat m'entristeix.

20:00 Seu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) a Via Laietana

La Seu de la CONC bull d'activitat: entren en acció les companyes i companys dels serveis de suport a la vaga: recopilació de dades, avituallament de voluntaris, assessorament legal... Molts piquets de la nit s'hi concentren i fan el primer de molts entrepans. Com tants d'altres la gent del nostre piquet aprofita un despatx per a improvisar un sopar fred. Estic assignat a un piquet mòbil: 20 persones en vehicles per tal de poder moure's ràpid d'un lloc a un altre per reforçar els piquets estàtics. Tothom està de bon humor.

22:00 Mercabarna

Comença la vaga pels torns de nit. Primera missió de la nit: reforçar un dels piquets de Mercabarna. Està constituït principalment per gent de les Federacions d'Indústria i la Construcció, també del Barcelonès. L'altra porta va a càrrec de la Federació Agroalimentària. Quan arribem hi ha molta presència de mitjans: els Secretaris Generals de CCOO i UGT inicien la vaga en aquest punt. Hi ha també en Jordi Miralles d'EUiA. Força companys d'UGT i periodistes.

Cap a les 23:00 els Secretaris Generals dels sindicats han anat a un altre punt. Al piquet quedem la gent de CCOO. S'han afegit més persones sobretot gent jove. Es paren alguns camions, que fan mitja volta sense massa escarafalls. A l'altra punta de la carretera uns quants cotxes de policia. Entre nosaltres un cotxe de la secreta. Bon ambient.

Llavors passa. Un camioner en veure el piquet de lluny decideix envestir-lo. Desprevinguts, els companys s'aparten com poden. Un de nosaltres ha quedat estés a terra. Mentres uns quants l'atenen, altres persegueixen el camió fins que el fan parar. El camió rep algun desperfecte, el conductor que es comporta com un enèrgumen no rep res més que crits indignats d'aquells als que ha volgut atropellar amb un trailer. Finalment les forces de l'ordre se l'emporten. Arriba una ambulància que s'emporta el ferit.

Decidim prendre més prevencions. Alguns agafen uns quants neumàtics vells d'un dipòsit veï per a fer una barrera i hi calen foc. Arriben més dotacions policials. Però no passarà res: ells saben que per a dissoldre el piquet per força necessitarien molts més efectius i altres llocs quedarien desprotegits. Nosaltres sabem que si ens passem de la ratlla acabaran intervenint. Arriba un camió de bombers per apagar el foc, el piquet s'hi interposa de manera pacífica. El camió marxa entre aplaudiments. Al cap d'una estona arriba alguna gent de CGT que es fan fotos davant els neumàtics ardent.

29 de setembre

00.00 encara a Mercabarna

Rebem bones notícies sobre el company ferit. Tot seguit comencen a arribar notícies de seguiment de la vaga que es comuniquen per megàfon. L'apagada total a Telemadrid és especialment aplaudida. Les informacions de seguiment entre els torns de nit, així com en premsa escrita van animant l'ambient: la cosa està anant bé.

02:30 Seu de la CONC (Via Laietana)

Hem deixat els companys a Mercabarna per anar a reforçar el piquet de la Cotxera d'Horta, Abans passem pel sindicat a recollir entrepans, pomes i aigua pels companys d'allà i aprofitem per a fer un cafè. Allà els companys dels grups de suport porten hores preparant centenars d'entrepans. M'acosto a l'oficina de recollida de dades a saludar. Somriures a les cares, les dades de seguiment que arriben de tot el país superen les previsions per aquesta hora: la vaga està sent un èxit.

03:15 Cotxeres d'Horta

Ens afegim al piquet de cotxeres. CCOO i tres o quatre de CGT que mandregen. Els serveis mínims estan pactats i els únics treballadors que es presenten són els que venen al piquet i els que estan obligats per serveis mínims. Un piquet molt tranquil. La nit fa que refresqui i apareixen jaquetes i jerseis. Un parel de nois molt joves no han previst roba d'abric i algú els hi presta unes jaquetes. Tothom coincideix en que un piquet sense esquirols és aburrit, però que tant de bó tots siguin així.

Truco al Carles Manzanares de Manresa per a comentar la jugada. Al Bages les coses també van bé.

09:00 Centre Comercial Glòries

Hem deixat als companys de Cotxeres i hem anat a Glòries on confluim amb 200 companys vinguts també d'altres piquets. Intercanviem notícies i la conclusió es repeteix: durant la matinada l'aturada a estat total. Pel camí hem passat en hora punta per la Ronda de Dalt que teniu un trànsit de cap de setmana. La Gran Via i els carrers del 22@ estan buits. Molts bars obren però estan gairabé buits.

Ens distribuïm entre les diferents entrades del centre comercial. A mi em toca amb la gent que cobreix l'entrada de vàries empreses de telemàrketing. Exactament en aquesta porta vaig estar el 20J. Quan arribem ja hi ha cinc delegats de CGT força tímids i un parell de jerifaltes de seguretat força prepotents. Els posem al seu lloc amb unes quantes raons i finalment entenen que no tenen res a fer. Apareix també alguna gent d'UGT.

Arriben pocs treballadors, una vintena. Alguns tenen serveis mínims per treballar en serveis d'atenció d'urgències i passen sense problemes. Altres no volen fer vaga i discuteixen una mica, finalment marxen. El centre comercial ni tan sols pot obrir portes per manca de gent. Les notícies arriben d'altres centres comercials: Gran Via 2 tancat, IKEA tancat, Illa Diagonal tancat, La Maquinista tancat...

12:30 de nou a la seu de la CONC (Via Laietana)

Un cop queda clar que el Centre Comercial no podrà obrir el piquet s'en va a afer ruta pels carrers del barri. La Maria Antònia i jo els abandonem. Agefem la furgoneta i marxem al sindicat per a preparar la concentració de piquets a la Plaça Universitat. Al sindicat arriben els delegats del Decathlon d'Illa Diagonal, als que reclutem perquè ens donin un cop de mà. Carreguem banderes i l'equip de só a la furgo i anem cap a la plaça.

13:00 Plaça Universitat

Arribem al punt de concentració a la vegada que el piquet que ve de Sants, on s'han integrat la gent de Zona Franca i de la Diagonal. Preparem l'equip de so i un petit perímetre per a la premsa i els portamveus. Arriben columnes provinents de tota Barcelona fins que la Plaça s'omple. Finalment els Secretaris Generals dels sindicats s'adrecen al piquets i la premsa.

Acabats els parlaments arriba fressa del fons de la plaça. Un grup aliè als sindicats està començanta liar batussa. Afortunadament els concentrats ja estan abandonant la plaça. després sabrem que van arribar a cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana.

14:30 Seu de la CONC

Arribem de nou al sindicat per a fer un mos (quants àpats a base d'entrepans portem? ja he perdut el compte). Allà arriben molts companys: abraçades, alegria i intercanvi d'historietes. Els piqueters som com els pescadors: el vigilant jurat esporuguit es converteix en les nostres batalletes en una veritable comando de boines verdes, una patrulla de Mossos esdevé un exèrcit d'uniformats... A tots els ulls la mateixa lluïsor: hem vençut.

17:00 Passeig de Gràcia /Diagonal

Arribo amb la resta de companys de la Secretaria d'Organització al punt de convocatòria del que una hora més tard serà la manifestació de Barcelona. Allà van arribant els 200 voluntaris del Servei d'organització i imatge. Cares molt cansades de gent que porta massa hores sense parar, afortunadament l'èxit de la vaga ha aixecat la moral.

Comencen a arribar riuades de persones. Organitzem la capçalera i el cordó de seguretat amb moltes dificultats per que la gent ens apreta per tot arreu. Entre els membres del servei d'organització el cansament i la pressió dels miler i milers de manifestants que arriben comença a imposar-se, per un moment sembla que les forces defalliran. Els responsables reparteixen instruccions i paraules d'ànim, l'orgull d'organització fa la resta i el cordó es recomposa finalment.

Arrenca finalment la manifestació, una riuada de 400.000 que desborda el Passeig de Gràcia. El servei d'organització s'emplea a fons per a que la manifestació flueixi. A la Gran Via, grups d'incontrolats comencen a muntar motins però els mossos els mantenen aïllats dels manifestants. Més abaix, emergeixen dos grups parasitaris formats per uns pocs centenars de persones: Esquerra Independentista i un conglomerat de xiringuitos esquerranosos. La tàctica és vella i simple: quan no tens força per convocar una mani, aprofita la que organitzen els altres posant-hi davant amb la teva pancarta i fent veure que la resta et segueix a tu.

Quan arriben davant l'escenari muntat per als parlament s'hi situen davant i impedeixen l'arribada de la resta. Cap grup organitzat però, pot segrestar una manifestació massiva i menys dels sindicats. El servei d'organització reacciona i obre camí per a que la capçalera formada per representants sindicals i de més de 40 de les organitzacions socials que donen supot a la vaga arribin a l'escenari. L'intent de cridar consignes contra els sindicats convocants es veu ofegat per centenars de milers de goles que criden el que han vingut a cridar: Vaga General.

Arriben xifres de tot Catalunya. També de Madrid, Zaragoza, València... totes les manifestacions han resultat absolutament massives confirmant el que ja sabíem: la Vaga ha estat un èxit.

neix un sindicalista

Aquest matí ha passat a veure'm en Xavi.

Aquesta tardor a la feina del Xavi, un centre a Barcelona d'una important multinacional de venda, va haver moviment. Un important sindicat català, diguem-li "U", va convocar-hi eleccions al Comitè d'Empresa. Tot i portar força anys funcionant, mai els treballadors i treballadores del centre havien elegit representants. Assabentats de la situació, la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de CCOO em va encarregar organitzar una candidatura. De les primeres visites i converses amb treballadors, la conclusió que vàrem extreure era que la cosa estava molt complicada. Dades:

1. El sindicat "U" ja comptava amb candidatura.

2. El sindicat "U" comptava amb el suport de la direcció de l'empresa, que havia comunicat als treballadors que en les properes eleccions sindicals únicament hi hauria una candidatura, la del sindicat "U".

3. Pel camí va aparèixer un altre sindicat (l'anomenarem F). F és allò que anomenem un sindicat groc: una organització pseudosindical promoguda per les patronals per tal de controlar els comitès d'empresa. F va aparèixer de la mà de la direcció estatal de l'empresa i també van poder fer candidatura.

La cosa doncs no pintava gens bé ni per a CCOO ni per als treballadors de l'empresa que ja semblaven ressignats a tenir una representació sindical al servei de la direcció.

Llavors vaig conèixer al Xavi.

El Xavi és un xicot de trenta-pocs, alt com un Sant Pau i que portava quatre anys treballant a l'empresa. Una persona amb fama de seriós, de bon professional i bon company. Una persona de caràcter. En definitiva, un candidat ideal.

Després d'alguna conversa va acceptar encapçalar la candidatura de CCOO. A partir d'aquest moment vam haver de treballar junts per completar la candidatura, una tasca gens fàcil. Necessitàvem nou candidats, i no sempre és fàcil trobar nou treballadores i treballadors disposats a portar-li la contrària públicament a la direcció de l'empresa on treballen, on necessiten treballar. Finalment els vam trobar i vàrem presentar la candidatura.

Presentades les candidatures, la travessa amb més opcions era la següent:

• Sindicat F: 5 representants (3 del col·legi tècnic on eren candidatura única i dos del col·legi d'especialistes.
• Sindicat U: 3 representants (presentaven les candidatures més nombroses)
• CCOO: 1 representant (teníem bon candidat però erem "la germana pobre")

La campanya electoral de CCOO es podia resumir de la manera següent: una candidatura independent de l'empresa, de gent preparada i en qui es pot confiar, i enquadrada en el millor sindicat. La seguretat d'estar pujat sobre les espatlles de la direcció patronal va portar a les candidatures "favorites" a una certa arrogància i prepotència. Vaig assistir a unes quantes situacions poc agradables en que es ridiculitzaba als "pringats" de CCOO, i a converses escabroses on aquells que volien ser representants sindicals especulaven divertits sobre el temps que tardaria l'empresa en "desfer-se" dels de cocos.

El Xavi i els seus van optar per no fer-ne cas i es van dedicar a parlar amb els companys de treball per explicar què es plantejaven i per què s'havien presentat.

I va arribar el dia de les eleccions. L'escrutini va començar amb l'urna dels tècnics, que únicament podien votar al sindicat groc. El volum de vots en blanc i vots nuls va ser tan elevat que tot i la fàcil victòria les cares de la direcció i dels candidats elegits van realitzar una progressiva transformació cromàtica del gris als vermell. Però en fi, els tres delegats van ser del sindicat F.

Tot seguit es va escrutar l'urna d'especialistes. Ni un sol vot en blanc ni nul. Més de la meitat dels vots per a CCOO. Aquí les cares van passar al groc verdós. Totes menys les del Xavi i la meva, és clar. I la dels membres de la mesa, que a mesura que avançava el recompte no van poder dissimular la seva alegria pel resultat. La darrera paraula del president de la mesa: "Comisiones ha arrasado".

En definitiva, on la gent no va poder elegir va expressar el descontent, on la gent va poder elegir va elegir per aclaparadora majoria CCOO. Tardes com aquesta et recompensen les hores i deshores de feina.

El resultat doncs:

• F: 4 (3+1)
• CCOO: 3
• U: 2

No cal dir que F i U es van aliar per intentar aïllar CCOO en el comitè, però això té poca volada.A hores d'ara els delegats elegits per F i U quan tenen algun dubte s'adrecen als de CCOO. I quan la direcció vol pactar pacta amb CCOO. No són majoria al Comitè, però evidentment no cal pactar amb aquells que controles. Els súbdits no acostumen a tenir el respecte dels seus senyors.

Avui el Xavi ha passat pel sindicat perquè tenia una reunió amb ll'assessora de salut laboral, està començant a treballar aquests temes. És difícil descriure el sentiment que provoca veure com gent a qui has vist fer el primer pas cap al compromís sindical creixen com a representants. En tot cas m'ha semblat que la història del Xavi i dels treballadors de la seva empresa bé es mereixia una entrada a Les Cosetes.

El Xavi és al cap i a la fi l'esperança de totes i tots nosaltres.

"sindicalistas paniaguados"

Fa temps que volia escriure sobre l'estratègia d'intensificació de l'agressivitat cap al sindicalisme per part de la dreta cavernària. No es tracta d'una dinàmica nova, sinó que es troba íntimament vinculada al desenvolupament de les versions pàtries del neoconservadurisme made in EUA, però el gir que s'hi està produint en el discurs amb motiu de la crisi econòmica té un component de cinisme i incoherència que superen tot el que fins ara havíem vist. En darrer moment, l'estratègia de desqualificació de la manifestació sindical prevista el proper dissabte a Madrid li ha donat un tó definitivament brut.

En síntesi, la posició de la dreta en relació a l'acció sindical en temps de crisi es basa en tres idees-força:

1. CCOO i UGT no convoquen una vaga general perquè són presoners del Govern i les seves subvencions.

2. El Govern no cedeix a la demanda patronal d'acomiadament lliure perquè és presoner de CCOO i UGT. La versió més simpàtica és la que considera que Toxo i Méndez són a la pràctica ministres del Govern.

3. CCOO i UGT són centrals antiquades i corporatives, i per això no accepten l'acomiadament lliure.

Conclusions:

1. L'única actuació coherent i "moderna" per part dels sindicats seria convocar una vaga general per demanar l'acomiadament lliure.

2. El govern és presoner dels sindicats els dilluns, dimecres i divendres. Per contra, els sindicats són presoners del govern els dimarts, dijous i dissabtes. Sort que diumenge tothom descansa.

3. El sindicats tenen poca memòria: després de convocar quatre vagues generals sense perdre el finançament públic (conquerit i no atorgat) encara no s'han adonat que el govern no pot retirar arbitràriament uns fons públics establerts per llei.

Una mani profitosa

La nova Gaceta de los Negocios, adquirida per Intereconomía, informa la setmana passada que els assistents a la manifestació sindical del proper dissabte viatjaran en trens AVE cedits gratuïtament pel govern i cobraran 30 euros per anar de compres per Madrid.

Aquesta nova bola em preocupa menys. Estic convençut que tractant-se d'un mitjà de comunicació de solvència contrastada, trobarem periodistes de La Gaceta el proper divendres a les 23:00 a Pla de Palau a Barcelona, o a la resta de capitals de comarca de la que surten autocars cap a la manifestació comprovant com els sindicalistes cobren els seus xecs. També poden llevar-se d'hora el dissabte i anar a Sants a comprovar com els "privilegiats" que hi seran a les 5:00 per fer el viatge en tren, cobren els seus xecs respectius. I suposo que no faltaran periodistes durant el recorregut de la manifestació que comprovaran com els participants van entrant a les botigues que es trobaran pel recorregut per anar de compra amb els diners prèviament cobrats. Difícilment podran anar-hi en un altre moment, atès que arribaran a Madrid just per la mani i marxaran tant pic aquesta hagi finalitzat.

Això de que els trens ens els ha cedit gratuïtament RENFE ja em mosqueja més. Puix que RENFE ens cobra els trens, dedueixo que es deu tractar d'una altra promesa trampa de Zapatero.

No tenim constància de que cap responsable d'aquest mitjà de comunicació s'hagi posat en contacte amb CCOO per contrastar la informació. I és per això que estic convençut que trobarem periodistes a tots aquests indrets. Seria impensable que un mitjà deixi anar una bola com aquesta sense pendre's després la molèstia de comprobar-la i, un cop comprovada la falsetat de l'afirmació, desmentir-la públicament.

De totes maneres he comprovat que la gent de CCOO és desconfiada. Tot i haver aparegut aquest tema en la premsa, ni una sola de les 4000 persones inscrites en el transport col·lectiu de CCOO de Catalunya per anar dissabte a Madrid ha trucat per demanar quan cobrarà la seva part. Gent desconfiada o illetrada aquests sindicalistes. Els responsables de la performance del Papa a València o de les manis antiabortiestes a Madrid són menys desconfiats: aquests sí que van trucar a veure com estava "el seu tema"... però d'aquests curiosament no en parlen a La Gaceta.

Álvarez (UGT) i la transparència dels recursos públics

Avui Josep Cuní ha entrevistat als matins el company Josep M Álvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya. Com és habitual, la primera pregunta que en Cuní ha traslladat al convidat ha estat la "Pregunta del dia", avui marcada per l'afer Millet o Els Fets de Palu Reloaded: "Hi hauria d'haver més control de les subvencions públiques?", la resposta d'en Josep M Álvarez ha estat afirmativa. Álvarez considera així mateix que hauria d'incrementar-se el control de les adminsitracions sobre el bons ús de les subvencions que atorguen.

Aquesta resposta per part del màxim responsable de la UGT catalana resulta esperançadora en relació a la necessitat de millorar la transparència dels recursos que les administracions públiques aporten a sindicats i organitzacions patronals. Des de fa anys, CCOO de Catalunya defensa la necessitat que el Govern de la Generalitat publiqui anualment les subvencions, convenis, i qualsevol altre flux pels quals els agents socials obtenen fons públics. Així mateix CCOO proposa que sigui obligatori per patronals i sindicats la presentació dels balanços anuals auditats davant de la Sindicatura de Comptes, per al seu control públic. De fet, CCOO de Catalunya ja presenta els seus comptes cada any a la Sindicatura de manera voluntària.

Fins al moment, tant UGT com el Govern de la Generalitat es resisteixen a la proposta de Comisions. Potser l'afer Millet tindrà un efecte positiu per avançar en aquesta qüestió.

la gent de CCOO de NISSAN

Enllaç a la posició de CCOO en relació a l'aprovació per part de la Generalitat de l'ERO de NISSAN.

L'any 2003 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya trasvalsava el panorama laboral i sindical a NISSAN i a tot Catalunya: la sentència anul·lava la doble escala salarial pactada entre la direcció de l'empresa i els sindicats UGT i SIGEN-USOC, donant la raó a CCOO. Una doble escala salarial és un dels mecanismes més perversos: els treballadors actuals mantenen o milloren el salari a canvi d'excloure'n aquells que encara no hi són, i per tant no són consultats.

La gent de CCOO no va acceptar aquesta lògica còmoda i perversa, van oposar-se a l'acord i van portar aquesta oposició fins al final. No va ser fàcil. Van haver de suportar la pressió de la direcció de l'empresa, dels sindicats signants, del Govern de la Generalitat i dels mitjans de comunicació que feien de portamveus a economistes reputats que justificaven la mesura com ideal: un exemple de la necessària flexibilitat per evitar les deslocalització de l'empresa. Eren exactament els mateixos que van atacar CCOO per no acceptar la rebaixa salarial a SEAT com a reclam per al Q3.

La gent de CCOO de NISSAN sempre han tingut present que la clau de l'èxit dels treballadors és la seva unitat, i que la clau d'un sindicat és representar a tothom tenint molt en compte aquells que juguen amb desaventatge. És la mateixa lògica que els va portar a impulsar la contractació de dones davant les resistències d'una direcció patronal absolutament masclista. És la lògica que els ha portat a ser la primera força sindical de l'empresa, aquella que agrupa i representa la majoria de treballadors. Són majoria perquè treballen per tothom.

Aquest treball per a tothom en els temps de creixement econòmic es manté en temps de dificultats. Des de la presentació del primer Expedient de Regulació, CCOO ha estat el sindicat que ha marcat una dinàmica de mobilització i negociació basada en la unitat i la no acceptació de la discriminació.

En les constants mobilitzacions que s'han dut a terme i que es reflexen en el bloc de CCOO de NISSAN, he tingut ocasió de veure la gent de CCOO deixant-se la veu (literalment) demanant als companys que no es deixessin dividir per l'empresa entre aquells que es veurien afectats per l'ERO i els que no, cridant a no cedir, a mantenir la mobilització perquè era justa i perseguia una finalitat encertada. No he tingut ocasió de veure-hi mai en aquestes mobilitzacions aquells qui avui assenyalaven amb dit injuriós a la gent de CCOO.

Finalment, un Govern covard ha cedit a un xantatge injust i ha aprovat un ERO que es podia haver evitat. I aquells que no s'han deixat la veu a les assemblees ni a les manifestacions, perquè han preferit la murmuració en l'ombra han decidit pescar en el riu esbalotat dels sentiments a flor de pell i la frustració de qui s'ha vist acomiadat. Actuar en l'ombra té avantatges: no cal aportar arguments, no cal demostrar res, no es respon per les pròpies paraules. Senzillament es regira entre els sentiments i es deixa que el malestar faci la resta. Aquells que creuen que guanyen amb la divisió dels treballadors, aquells que creuen que poden obtenir avantatge a base d'erosionar la confiança entre nosaltres tot i que el preu per a la plantilla sigui alt, han jugat. Els voltors sempre han tingut bona vista per cercar les víctimes. I una televisió pública que ha decidit fer antiperiodisme s'ha prestat a la maniobra: sense contrastar informacions ni opinions, sense calibrar els efectes dels seus actes, senzillament furgant en la frustració de les víctimes, ha decidit que el focus no havia d'estar en una direcció empresarial que ha decidit un acomiadament, ni en un govern que l'ha autoritzat, sinó en uns treballadors de l'empresa que han donat el pas endavant de representar als seus companys renunciant a actuar entre les ombres.

Avui he pogut parlar amb alguns d'aquests companys. Cares de preocupació per la gent que ha perdut el treball i pels efectes en la unitat de la plantilla. I la mateixa lluïssor de sempre en la mirada: la determinació d'apretar les dents i tirar endavant sense cedir a la pressió, la determinació de complir amb la responsabilitat que han assumit perquè els seus companys els ho han demanat.

Com ells diuen: "Es tu derecho, es tu obligación: lucha y mobilización".

9o congreso: algunas conclusiones a vuela pluma

Pasado el fragor de los debates, acabamos la serie de entradas del 9o Congreso Confederal de CCOO de España con algún apunte a modo de conclusión. No descarto que pueda haber algún epílogo parcial en los próximos días, ya se verá.

1. "las cosas se pueden cambiar"

Esta es, a mi modo de ver, la principal conclusión que extraigo. Me la facilitó entre copas y úsica, Tània Pérez, la más joven de las figuras emergentes en la nueva etapa de CCOO de Catalunya, nacida en 1982. En este congreso hemos podido comprobar que la acción de afiliados y afiliadas, organizados y aglutinados en torno a un proyecto básico, resulta determinante para escribir el guión del devenir del sindicato. Que no es cierto que seamos meros espectadores o extras en una historia que otros han escrito. Que no nos dejamos llevar por factores que determinan nuestras vidas, actuamos sobre ellos para alterar el rumbo de las cosas y, si somos muchos, podemos.

Ya está escrito en estas páginas virtuales: por primera vez en la historia del sindicalismo contemporáneo europeo el "aparato" pierde un congreso... ¡y no hay ruputura!

2. Un congreso, y nada más que un congreso

En contra de las previsiones de algun que otro agorero, CCOO hemos demostrado haber asolido la suficiente madurez como organización para haber afrontado un congreso tan complicado como este, que ha sacudido el conjunto del sindicato, de manera normalizada. Al final nada ha pasado impropio de un congreso: se aprovechó el proceso congresual para conformar un sólido consenso en torno a un plan de acción potente para el complicado mandato que afrontamos. Allí donde no hubo acuerdo previo, el congreso decidió por mayoría. Y no pasó nada.

Los más veteranos del lugar manifestaban aliviados su sorpresa por el buen ambiente que se respiraba. Y no sólo en la sala del plenario: entre los que salían a la puerta a hechar un cigarro, en las cafeterías, en los encuentros en el vestíbulo con compañeros que muchas veces votaban diferente. En el debate se pronunciaron algunas palabras broncas, hubo algún comportamiento garbancero por parte del "aparato", pero los 1001 delegados y delegadas estuvieron en todo momento a la altura de la confianza que en ellos habían depositado sus compañeros.

Este sindicato comienza a tener bastante camino andado. La conquista real de nuestra independencia y su corolario necesario, la creación de un acervo de valores propio, común a todas y todos nosotros, configuran un ADN, el sentido íntimo y esencial de las siglas CCOO, que ha sido el verdadero punto de anclaje ante alguna que otra tormenta. No sé si salimos más fuertes, lo que es seguro es que somos más fuertes de lo que éramos. Y esto es patrimonio común.

3. CCOO se situa donde siempre ha estado

Los adjetivos "izquierda" y "derecha" aplicados por personas no siempre muy conocedoras de la dinámica sindical, suelen producir una cierta confusión. Lo que ciertamente ha sido debatido y acordado son puntos que refuerzan el que siempre ha sido el papel de CCOO:

a) Un sindicato que, como tal, representa intereses de parte desde los que pretendemos contribuir a la definición de los intereses generales. Frente a un sindicato que pretende ocupar el espacio de la defensa de los intereses generales por encima de las instituciones públicas, pudiendo así dejar huérfanos de representación a quienes nos han dado la legitimidad para ejercerla.

b) Un sindicato que apuesta por el federalismo como la mejor vía para desarrollar el estado del bienestar y definir las políticas y estrategias públicas y sindicales ante el proceso de globalización. Sin duda, una de las notícias "políticas" de este congreso es que CCOO recupera su papel de gran agente social español que apuesta por el estado federal. Este giro preocupa sin duda al nacionalismo español, pero también a aquellos que desde los demás nacionalismos estan interesados en un escenario de confrontación permanente entre nacionalistas de diferente signo, aquellos que abogan por "tirar la toalla del estado federal" porque nadie en el ámbito español, está por esa labor.

Y resulta de gran trascendencia que algunos de los grandes impulsores de estas propuestas sean las compañeras y compañeros de la Federación de Sevicios y Administraciones públicas. Que la representación de los trabajadores de las administraciones apueste por las oportunidades de la descentralización política, en vez de enrocarse en el "virgencita, virgencita, que me quede como estoy", es una excelente noticia. Y dice mucho de su altura de miras sindical.

c) Un sindicato que se reconoce a sí mismo como diverso y plural, expresión de la diversidad de la clase trabajadora, y que en vez de arrinconar las diversidades las recoge todas para, partiendo de ellas, construir un proyecto común. Un sindicato que sabe que seremos más el sindicato de todos si somos más el sindicato de cada uno.

4. Un sindicato consciente de su responsabilidad y anclado en los centros de trabajo

Siendo este un congreso con un peso importante de las cuestiones internas, no ha sido interiorizado. Han sido las realidades de los centros de trabajo y nuestra situación como trabajadores las que han presidido todos lo debates del congreso. Todo el mundo se ha comportado con absoluta consciencia de la necesidad de mantener un vivo debate con posiciones muy conformadas transmitiendo en todo momento a quienes nos veían nuestro compromiso con la unidad. La seguridad de que ninguna otra consideración pasaría por encima de nuestras obligaciones como primera fuerza sindical y social del país en tiempos de crisis.

Y en relación a esto, me gustaría finalizar esta serie de entradas sobre este gran congreso, con un reconocimiento a la legión de compañeras y compañeros que garantizan que con congreso o sin él, CCOO está 24 horas al día, 365 días al año haciendo aquello para lo que nacimos: disputar la plusvalía y el control sobre nuestro trabajo y nuestras vidas al poder económico. Conquistando y siendo garantía de derechos y democracia.

Viva la confederación sindical de CCOO de España.

9è congrés: el desenllaç

Nota: El Consell Editorial de Les Cosetes vol demanar a totes i tots els nostres lectors disculpes per l'indigne tractament ortogràfic i gramatical que la llengua catalana ha hagut de patir en aquestes cròniques escrites a peu de congrés. Molt superior a la ja lamentable mitjana d'aquest bloc.<p>

Hores d'ara no queda ni un lector o lectora de Les Cosetes que no conegui el resultat de les votacions als organismes confederals, tot i així em sembla que pot tenir interés un relat del desenllaç del congrés.

Presentació de candidatures: Toxo desborda Fidalgo

En la cultura de CCOO els candidats a la secretaria general no acostumen a autopresentar-se. La presentació de les candidatures acostuma a anar a càrrec d'una amiga o amic de prestigi. L'excepcionalitat d'aquest congrés, però, va arribar també a aquest camp.

Fidalgo va optar per repartir els 20 minuts assignats, i estrictament administrats pel President del Congrés, entre un "teloner" i ell mateix. Diuen els rumors i contrasta l'observació directa, que el teloner previst es va fer enrera a última hora, i li va tocar al company Quim González, Secretari General de la Federació del Tèxtil, Químiques i afins, improvisar una presentació del candidat força ombrívola. Després el propi Fidalgo va prendre la paraula per a presentar la seva proposta de candidatura per la Comissió Executiva. En contra del que és habitual en ell, Fidalgo va aparèixer ombrívol, apagat, incapaç d'establir vincles emocionals amb l'auditori. La seva intervenció va ser agressiva i seca, centrada únicament en destacar la seva proposta d'executiva: homogènia, formada per "persones que estan defensant i votant totes el mateix projecte. Una llista nova, sòlida i sense fisures". L'única capaç d'integrar, "perquè no està ancorada en l'aire i en el ja veurem, sinó en el programa d'acció". Una candidatura "que no necessita defensa perquè és inatacable". Una candidatura "que no está hecha para la defensa, sino para el ataque". En acabar, aplaudiments nerviosos i decepció pintada a les cares.

Toxo va plantejar una intervenció ben diferent. Va aprofitar els 20 minuts sense dividir-los amb cap teloner. I sobretot, va fer una aposta arriscada amb una intervenció de les de "subirse a un bidón e improvisar una asamblea en la fábrica", en termes d'un amic metalúrgic. L'aposta va sortir. Toxo va destacar que el programa d'acció aprovat pel congrés constitueix el seu programa, un programa "nascut d'una comissió de ponències plural i que reconeix l'existència de diverses pluralitats", la qual cosa és la demostració de que es pot "treballar des de la diversitat per a construir un projecte comú". Tot seguit i en un to entusiasta, el veterà sindicalista gallec va plantejar un discurs complert centrat en els reptes del sindicalisme davant la globalització i l'actual crisi, així com de les sevs idees i principis per a fer-hi front: va parlat de les realitats als centres de treball (les grans absents dels discursos de Fidalgo en aquest congrés), de la necessitat d'estendre el sindicalisme a aquella gran part de treballadors que d'empreses de menys de 10 treballadors que no poden elegir aquells qui negociaran el seu conveni, va parlar d'europa i del món, de l'estat del benestar, dels nous reptes de la negociació col·lectiva... va donar una plantejament propi i complert de com afronar sindicalment els reptes que tenim sobre la taula. La darrera part de la intervenció la va dedicar a desdramatitzar l'existència de dos candidatures amb opcions reals. "No passa res" - va dir- "no hi ha guerres, no hi ha fractures, no es trencarà res, no és cert. Per què aquesta por al debat?". Va expressar la seva voluntat de fer un equip amb integració dels candidats de la llista de Fidalgo: "todas las personas que se comprometan a trabajar por el programa de acción de este congreso, independientemente de la candidatura en la que participen, tienen un espacio en el equipo de dirección de este sindicato a partir del lunes". Finalment, va acabar apel·lant al vot en consciència dels delegats: "olvidaos de la papeleta [aval] que hayais firmado. Votad en consciencia, votad con libertad". Després d'haver mantingut una actitud absolutament continguda durant tot el congrés, l'auditori va esclatar en una ovació eufòrica. Al fons alguns es van arrancar a cridar allò de "c,c,o,o, sindicato trabajador", no va cuallar. Aquest és un crit propi de la nostra unitat, no dels debats interns.

Parlant en plata: no cal dir que en aquest congrés les meves simpaties estaven clarament entre els que van votar Toxo, però aquest no és el pseudorelat entusiasta d'un militant arrauxat: estic convençut que qualsevol de les persones presents, siguin quines siguin les seves simpaties, podrà corroborar aquesta descricpció (amb accents i valoracions evidentment diferents).

Toxo va rematar l'hegemonia en el debat de les idees, va mostrar sobradament les capacitats de la candidatura que presentava i les seves pròpies, va tranquilitzar les pors de qui temien un futur ingovernable atesa l'escassa diferència de vots, va carregar de moral als seus i va convençer a la majoria de dubtosos (poquets però significatius davant unes posicions tan ajustades). A partir d'aquest moment, el desànim es va apropiar definitivament dels promotors de la candidatura "oficial".

Votació tranquila i compàs d'espera

Després de l'euforia, ràpid retorn a la contenció. Ara venia l'hora de la veritat, i res es podia donar per guanyat. Tal i com es costum, la votació als organismes es va fer a darrera hora. De manera ordenada i sota l'atenta batuta de la Presidència del congrés, exercida magistralment pel Secretari General d'Andalusia, Paco Carbonero. Després, alguna cerveseta de darrera hora al bar del congrés i a sopar esperant que els resultats arribessin als mòvils per part dels companys de la comissió de recompte.

Arriben els resultats i la celebració

Tornant en metro a l'hotel de les delegacions amb alguns companys i companyes de la CONC, espectativa i calma: encara pot passar de tot. Als mòvils arriben els resultats de les votacions als organismes de control i arbitratge: majoria per les candidatures de Toxo. Crida a la calma, la majoria és només una mica menys estreta del previst, s'imposa l'espera. De sobte, arriba el resultat de la votació a la comissió executiva: es manté la diferència, el congrés s'ha guanyat.

Ni un crit d'alegria, suspirs d'alleugeriment, encaixades, somriures... Aturada tècnica a un bar per a improvisar el primer brindis i trucar els amics que esperen notícies a Barcelona. Arribada a l'hotel: abraçades emocionades, llàgrimes, alegria continguda per respecte als companys i companyes que van optar per votar les llistes oficials. No hi revenja, no som adversaris. La candidatura de Toxo s'ha muntat per a fer una confederació de totes i tots. I a la nit, finalment, la gran festa. Un detall: la festa no era exclusiva, "toxistes" i "fidalguistes" vam compartir copes, converses i balls. Bon ambient general. La primera senyal del nou estil a la confederació.

Cloenda: digne homenatge en el comiat a José María Fidalgo

Arribats al Palau de Congressos per a acabar un congrés que ja ha acabat. Ulleres de sol i cares pàl·lides: la nit va donar per bastant. Felicitacions i encaixades: "felicidades, habeis ganado" - "todos hemos ganado". Algunes cares de pomes agres, especialment entre els integrants de l'aparell organitzatiu: l'únic veritable derrotat. Arribada de Fidalgo: tot l'auditori d'empeus aplaudint. Brillant intervenció del Secretari General de la Confederació Sindical Internacional, Guy Ryder. Aprovació tranquil·la de la resolució del congrés. I una intervenció tediosa i excessivament llarga de Toxo, per oblidar.

Tornem cap a casa. Al tren, cares cansades i contentes, hem aconseguit un fet històric: per primera vegada en la història del sindicalisme europeu contemporani, una candidatura ha guanyat el congrés derrotant l'aparell. Ha estat una decisió difícil, i un treball dur, però teníem el ple convenciment de que era necessari.

Visca Comissions Obreres.

el congrés castiga un informe de gestió "empecinado"

Tot i la voluntat expressada per moltes les delegacions que majoritàriament donen suport a Toxo d'acabar votant favorablement l'informe de gestió si s'assumien alguns elements d'autocrítica, la intervenció final de Fidalgo ha provocat una àmplia abstenció en la votació de l'informe, que finalment ha estat amb un 44% de vots contaris i abstencions.

Fidalgo ha optat per un discurs dur adreçat a mantenir la mora dels propis convençuts de cara a l'elecció de secretari general.

A diferència de l'exposició inicial, Fidalgo ha passat per sobre del contingut econòmic de l'informe, camp en el existeix un ampli consens, i s'ha centrat en defensar la seva gestió en la direcció del sindicat.

L'encara Secretari General, ha contesta les crítiques per no haver elaborat l'informe des d'una discussió col·lectiva adduint que no existeix cap previsió als estatuts de CCOO d'Espanya que l'obligui a fer-ho. A continuació ha justificat la manca de referències a la incapacitat per aconseguir amplis consensos en les qüestions estratègiques del sindicat (en diverses ocasions ha vist com la Comissió Executiva i el Consejo Confederal no aprovaven les seves propostes) pe fet que el sindicat "creix cap a fora, no cap a dins".

En relació a les seves posicions en el debat autonòmic, àmpliament contestades internament i dasautoritzades pel Congrés en el debat del Pla d'Acció per al proper mandat, Fidalgo s'ha mostrat convençut que l'estat de les autonomies suposa un important avenç democràtic i social però que incorpora riscs per a la equitat entre ciutadans que s'ha vist en la necessitat d'evidenciar.

En una de les parts més polèmiques de la seva intervenció, Fialgo ha expressat el convenciment que l'existència de la candidatura encapçalada per Toxo respon al fet que ha tingut la valentia d'afrontar una reforma sistèmica dels recursos del sindicat per tal de millorar-ne l'eficàcia i la transparència. Aquesta afirmació ha generat una especial malestar a la delegació catalana, atés que l CONC ha estat pionera d'aquests processos i en canvi participa de l'impuls de la candidatura de Toxo. Fidalgo ha arribat a afirmar que "es función de la ejecutiva confederal levarse los palos por proponer debates, y yo estoy orgullosos de mis cicatrices".

Però allò que ha generat més malestar general han estat les referències a les qüestions de democràcia interna, on Fidalgo a relativitzat el valor del consens.I sobretot ha relativitzat la votació sobre l'informe: "el examen lo han aprovadolos trabajadores con su afiliación". Fidalgo ha finalitzat la intervenció mostrant la sevaestim cap a tots els delegats i delegades independentment de les votacions: "votad lo que querais. Votad con la cabeza alta y con el mismo orgullo con que yo presento este informe. Voteis lo que voteis me siento orgulloso por haber sido el secretario general de este sindicato, en este periodo, con este resultado"

En aquestes paraules molts han volgut veure un comiat per part de Fidalgo conscient de que Toxo ha presentat un major nombre d'avals. Els números però, estan prou ajustats com per a que pugui descartar-se una nova victòra de El Largo.