Boronat: 13 - Nadal: 0, Temporada de salmorejo

Pero nada pueden bombas, dónde sobra corazón

Ay Carmela, cançó popular republicana

El meu amic Xavi Boronat (a la foto, donant la mà a un tio amb traje) em va trucar ahir per donar-me una bona notícia. El Boronat és delegat de CCOO a l'ALSTOM de Santa Perpètua de Mogoda (per això a la foto surt vestit així, que sembla que vagi disfressat: és la roba de feina d'allà). L'ALSTOM és una multinacional francesa que es dedica a la fabricació i manteniment de trens. Fa anys va crear la seva planta a Santa Perpètua partint de la fusió de dos empreses espanyoles: MACOSA i la mítica LA MAQUINISTA. Si sou usuaris del Metro de Barcelona, encara podeu trobar vagons en que a la placa de fabricant apareix el nom d'alguna d'elles. Sembla una metàfora fàcil del nostre procès econòmic el fet que per a la generació dels nostres pares LA MAQUINISTA fos un referent d'empresa potent de la indústria metal·lúrgica (a l'estil de SEAT, per entendre'ns) i que per a la nostra sigui un referent de centre comercial.

Però no ens apartem del tema. La qüestió és que el Xavi em va trucar ahir per donar-me una bona notícia. A l'ALSTOM CCOO és el sindicat majoritari tant en representació com en afiliació. La situació sindical a l'ALSTOM té un doble sentit simbòlic per als dos principals sindicats de Catalunya. D'una banda, el que es deriva del seu pes econòmic i simbòlic en el teixit industrial del país. De l'altre està el fet que l'ALSTOM és l'empresa del secretari general del segon sindicat català. I el fet que el seu sindicat perdi les eleccions a l'empresa del secretari general, doncs home, té el seu què. Qualsevol es pot imaginar els molts esforços i inversions que fa aquest sindicat, ben legítimament (bé, no em feu parlar...), per capgirar la situació.

Però torno a desviar-me del tema... estàvem en que el Xavi em va trucar ahir per donar-me una bona notícia. Resulta que ahir van haver eleccions sindicals a l'ALSTOM. Ha estat una campanya electoral com sempre. Amb un important desplegament del sindicat minoritari a l'empresa. Per allà han aterrat el seu Secretari General de Catalunya (el que hi treballa), el de la seva confederació estatal i els reparticidors de merchandising habitual. Fins aquí tot normal i correcte. Massa correcte. Però el que ha estat el fet diferencial de la campanya va ser la participació en un acte electoral del segon sindicat (de l'ALSTOM, de Catalunya i d'Espanya) de l'actual Conseller d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, l'Honorable Senyor Joaquim Nadal, dels Nadal de Girona. El fet que el conseller competent en infrastructures ferroviàries participi en l'acte electoral d'un sindicat d'una empresa ferroviària, conté un missatge gens subliminal, de corleonesca subtilesa. Qui ha dit independència sindical? I ètica del bon govern?

Però finalment el Xavi em va trucar per donar-me una bona notícia. CCOO no només ha revalidat la seva condició de primer sindicat a l'empresa, sinó que ha ampliat la seva majoria respecte el segon sindicat: 13 a 8! I a més ha quedat de primera força en el col·legi de tècnics, on fins ara era la segona. I és que els companys de CCOO de l'ALSTOM ens han tornat a demostrar que la millor manera de guanyar eleccions sindicals és la feina que s'ha fet abans: de compromís amb la gent i sense vendre duros a quatre pessetes. I és que l'ALSTOM és referent a Catalunya per un tercer motiu: és una de les empreses amb exemples més avançats en termes sindicals. I això no hi ha diners ni favors polítics al món que ho tapin.

Però jo de fet no volia parlar de res de tot això. La qüestió és que el meu amic Xavi Boronat em va trucar ahir per donar-me la bona notícia de que CCOO havia arrassat a les eleccions sindicals a l'ALSTOM. I llavors vaig pendre una de les dos o tres mesures més trascendentals que he d'afrontar cada any: vaig donar per iniciada la temporada de salmorejo. Un salmorejo del que vaig gaudir després de nou mesos d'abstinència, a la salut del Xavi i de tots els companys de CCOO d'ALSTOM.

El fideïcomís familiar català

Ahir cap a les tres de la matinada en un intent desesperat de salvar l'exàmen de Dret Successori Català, em vaig topar amb una figura jurídica que em va apassionar: el fideïcomís familiar català. Em sobta que en 23 anys de govern de CiU no s'hagi erigit ni un sól monument a aquesta figura jurídica que és a l'hora metàfora de la burgesia catalana i clau per entendre el procès històric de gestació d'aquest mateixa burgesia. El senyor Esteve (el de l'auca, no el difunt conseller) no podria entendre's sense el fideïcomís familiar català, i viceversa. Bé, de fet el difunt conseller tampoc.

Per entendren's, un fideïcomís vol dir que la persona que fa el testament nomena un hereu, però amb la condició de que aquest a la seva mort l'ha de traspassar a una altra persona nomenada pel primer testador. Exemple: el pare deixa la casa de la familia al fill amb la condició que el fill, a la seva mort, la passi al nét. El fideïcomís familiar català és una mena de variable. Consisteix en que el pare deixa l'herència al fill, però si el fill no té descendents, a la seva mort l'herència passarà als germans.

I tot plegat, amb quin objectiu? Molt senzill, evitar que el negoci familiar o la masia passi a "mans estranyes" si l'hereu mor sense descendència. Si no fos pel fideïcomís familiar català, l'hereu podria decidir (valga'ns Déu) deixar el negoci o la casa familiar a la seva vídua o a la persona que l'hagi cuidat en els seus darrers anys. Tot plegat molt català. Molt català evitar que allò que és nostre "de tota la vida" (catalaníssima expressió) acabi en mans d'estranys. Com resulta catalaníssim considerar "gent estranya" la dona del propi fill. Per si no ho havieu deduït a la primera, fins i tot poden quedar exclosos els fills no matrimonials o els adoptius (també gent estranya, pel que es veu).

Més enllà de la conya, la tendència del dret successori català a acumular l'herència a un únic hereu, evitant la dispersió pròpia del dret comunitari espanyol, és clau per entendre la gestació d'una burgesia agrària amb prou capital acumulat per produir al seu torn una burgesia comercial i industrial (formada pels fills que no rebien terres en herència, reservades en la seva totalitat al primogènit). I evidentment aquest procès és determinant per generar un teixit econòmic basat en les emprese familiars.

De ben segur que tot plegat té alguna cosa a veure amb la catalaníssima tradició d'anomenar a l'empresari "l'amo" i a l'empresa "aquesta casa". No es tracta d'una qüestió gens neutra, com poden certificar tots aquells delegats i delegades sindicals que quan s'han dirigit a "l'amo" per a demanar-li la informació econòmica de l'empresa, a la que legalment tenen dret, han obtingut la resposta habitual: "et demano jo a tu els números de casa teva?".

I, si em permeteu el salt, alguna cosa tindrà a veure tot plegat amb l'explicació de vot habitual de les senyores de cabellera setmanalment encrespada a la perruqueria: "jo votaré pels de casa". Com també alguna cosa té a veure amb la reacció de la senyora Marta Ferrusola quan va ser nomenat el tripartit: "és com si ens haguessin fet fora de casa nostra". Tota una declaració de principis polítics.

Una cançoneta i mo n'anem (3)

Dedicada a les camarades Manejadora i Lilith, la cançoneta d'aquesta setmana és el tema més inoblidable del més elegant noi de Liverpool.

Un petit testimoni de la infancia musical dels nascuts al 76 (un bona anyada, no trobeu?)



http://www.youtube.com/watch?v=Rt2JhDQLpiA&search=here%20comes%20the%20sun

perles (2)

Avui, dos al preu d'un

"La posmodernidad ha sido un breve período de vacaciones del espíritu, ante la evidencia de que ha fracasado un modelo de crecimiento continuo material y su correspondiente modelo de crecimiento continuo del espíritu. Otra cosa es que merezca ser rehistorificada según la oferta de Frederic Jameson:

Un nuevo arte político - si tal cosa fuera posible- tendría que arrostrar la posmodernidad en toda su verdad, es decir, tendría que conservar su objeto fundamental - el espacio mundial del capital multinacional- y forzar al mismo tiempo una ruptura con él, mediante una nueva manera de representarlo que todavía no podemos imaginar: una manera que nos permitirá recuperar nuestra capacidad de concebir nuestra situación como sujetos individuales y colectivos y nuestras posibilidades de acción y lucha, hoy neutralizadas por nuestra confusión espacial y social".

Manuel Vázquez Montalbán. La literatura en la construcción de la ciudad democrática

Acord laboral

A petició d'un dels participants en un debat anterior incloc al diari una entrada respecte l'Acord laboral 2006.

En comptes d'escriure un text propi (entre altres coses aquesta setmana vaig liadíssim i m'he compromés a penjar quelcom aquesta tarda). Opto per enganxar-vos els enllaços a dos articles fets més amb motiu de la reforma que sobre la reforma, però que em sembla que introdueixen les reflexions claus que no estan presents en els textos que s'han escrit al respecte. Un és del meu jefe, el Secretari General de CCOO de Catalunya Joan Coscubiela (així pleitaguensam sempre em podrà acusar de pilota acrític).

http://www.blogger.com/comment.g?blogID=29391610&postID=115036276108144080

http://www.ccoo.cat/pdf_documents/coscubiela_mon_empresarial.pdf


D'altra banda aquí deixo l'enllaç al web de CCOO de Catalunya, en la portada del qual hi ha un apartat específic sobre l'Acord.

http://www.ccoo.cat

Si hi ha debat, ja tindré ocasió d'aportar una visió més personal.

blog-parasitisme (3)

Avui ni estat del benestar, ni globalització, ni sindicat, ni res d'això.

Adjunto l'enllaç a un text personal, el text que més m'ha impressionat i emocionat de tots els que he llegit mai en cap bloc.

http://taniaperez.blogspot.com/2006/06/la-tita-celi-sha-mort.html

(com sempre, els comentaris allà)

El "No" era centralista i de dretes

Quatre apunts improvitsats a la llum dels resultats del referèndum de l'estatut:

1. Vistos els resultats per localitats, una primera regla general: a més participació millors resultats del "Sí".

2. Segona regla general: el "No" ha obtingut millors resultats en les circumscripcions i localitats on el PP té més vot.

3. A la llum de les intervencions d'ERC i de PP, queda clar que les diferents formes de no suport explícit són i seran utilitzades pel PP. La idea-força llançada per ERC en la recta final de campanya de que un percentatge important de vots negatius podria utilitzar-se com a element de pressió en la fase de desenvolupament de l'Estatut per part del catalanisme, ha quedat desmentida.

4. L'abstenció ha estat especialment elevada allà on les opcions d'esquerres obtenen millors resultats electorals. El fet que el principal actiu de cara a les properes eleccions per al PSC i ICV hagi obtingut aquests nivells d'indiferència entre els seus electorats, els hi genera un problema. Cal esperar que també els hi generi una reflexió sobre els costos de mantenir el debat polític en l'eix en que el va deixar Pujol.

pressumir és lleig...

... però deixeu-me pressumir d'amics

http://sindicalismosigloxxi.blogspot.com/2006/06/mis-compis-catalanes.html

blog-parasitisme (2)

Del blog d'en Toni Comín enllaço la ressenya d'un interessant article de Gösta Esping-Andersen sobre la reforma de l'estat del benestar publicat a la Revista del CTESC. En la mateixa entrada del blog teniu l'enllaç a l'article original.


http://tcomin.blogspot.com/2006/04/les-7-mesures-desping-andersen-per.html

Empar o el somriure invertit

Cap exèrcit estranger no serà vist mai com una força d'alliberament, sinó com a exèrcit invasor

Robespierre

En l'Horta les estrelles es perden pels carrers de Torrefiel

Ovidi Twins

La meva amiga Empar és una noia peculiar per molts motius. Un d'ells, gens menor, és que quan riu, habitualment a arrel d'alguna mordacitat maliciosa, dibuixa un somriure invertit, és a dir, que el seu riure no és en forma de "u" sinó de pont.

Una altre és que és valenciana. Del barri de Torrefiel, del que n'ha fet un acte de reivindicació, més biogràfica i comunitària que ideològica, en la que enfonsa tossudament les seves arrels. I és que la tossuderia és un altre dels seus trets identitaris. Empar és valenciana, i responsable dels joves de CCOO del País Valencià. I més coses. Forma part de la xarxa resistent a la caspa autoritaria de totes les Rites Barberàs realment existents, aquella teixida a base de passar-se la Turia (veritable premsa orgànica del moviment), de recuperar i mantenir la flama d'una vida cultural popularment vanguardista, de regenerar un entramat de referents propis, de reclamar tots els altres Països Valencians possibles.

Sindicalista pedagògica i compromesa amb l'aquí i l'ara, Empar reclama la unitat de la llengua, prefereix TV3 al Canal 9 i manté, tossudament i militantment, el català (ella l'anomena valencià) com a llengua, el nou d'octubre com a diada i la muxaranga com a himne, a l'hora que refusa la franja blava a la seva bandera. Però a l'hora Empar és conscientment valenciana. No d'un País Valencià colònia sud de la Catalunya, no de les comarques simpàticament castisses del sud català. Valenciana. Sigui el que això sigui. I precissament per la seva militància en la reconstrucció d'un nou teixit de referents de la valencianitat, és nega a percebre el seu país com a subsidiari de la Meseta, però també de Catalunya. I precissament pel la seva reivindicació de la identitat popular, sap perfectament que no serà des d'una el·lits sub-catalanes, convenientment subvencionades des del nord, que el seu país podrà re-construir la forma que té de reconeixer-se i estar al món.

Precisament per això, Empar serà sempre acusada per l'hegemonia blavera i per la marginalitat el·litista subsidiàriament catalana. I precisament per això, ella i la resta com ella, són la veritable esperança de la reinaxença valenciana. Mentres tant haurà d'afrontar acusacions d'uns i altres, amb l'únic escut del seu somriure invertit.

Una cançoneta i mo n'anem (2)

Michelle, ma belle Sont les mots qui vont très bien ensemble
McCartney i Lennon

Enllaçant amb les chansoniers de dolça veu un grup francés de Barcelona.

Delicadament elegant, poc apte per als amants dels gustos aspres.

http://www.youtube.com/watch?v=xpzFhefS34o&search=les%20tres%20bien%20ensemble

blog-parasitisme

La meva amiga Trinacria s'ha llançat al blogerisme. Aquí us enllaço la seva segona entrada que podria ser perfectament part del Manual. Els comentaris feu-los allà.


http://aretusea.blogspot.com/2006/06/un-pueblo-entero-que-paga-el-pizzo-es.html

Perles (1)

La il·lustració és l'alliberament de l'home de la seva culpable incapacitat

Immanuel Kant
Què és la il·lustració

Elogi de la militància

Te cambio una canción por el coraje de tus jovenes manos combatientes

Guardabarranco. Guerreo del amor

De mi vida doy lo bueno, soy tan pobre qué otra cosa puedo dar

Álvaro Carrillo Sabor a mí

Divendres vaig estar d'encartellada. Els amics d'ICV a Manresa em van trucar per informar-me que aquella nit tocava sortir a enganxar pancartes demanant el SÍ a l'Estatut. La distància física i les responsabilitats sindicals no em permeten de mantenir una militància política activa. Feia temps, doncs, que no veia als companys de Manresa i em vaig alegrar de poder pujar a donar un cop de mà.

Al local ens vàrem congregar molts dels habituals i algunes cares noves (i joves). La Laura, que està assumint les tasques d'organització i ha suposat una alenada d'aire fresc que feia falta, el Sánchez company de la Federació de Pensionistes de CCOO i com sempre el més puntual, el Xavi que fa de regidor, el Pep que treballa a manteniment de l'ajuntament, el Sales gran que fa de pagès, la nova gent de Joves d'Esquerra Verda... Mentre feiem estona, el debat anava sobre les dificultats de les propostes federalistes, l'estatut, la campanya... i també sobre l'universal tema "com va la vida", atès que amb alguns feia mesos que no ens veiem.

Fets els equips i els itineraris, la Laura i jo vàrem pujar a la furgoneta d'en Sales a fer la nostra ruta. Vam anar per feina perquè en Sales havia de llevar-se a les sis de la matinada per anar al tros. En acabar cerveseta al local i cap a casa.

Quan sento els discursos instal·lats sobre "els polítics" com a gent interessada només en el càrrec, dogmàtica i sectària, sense llibertat per pensar més enllà de les consignes de la direcció, etc. sempre penso en la gent de Manresa i comarca. I és pensant en ells, i en la molta gent militant de l'esquerra que he conegut i conec, que em ratifico en el meu elogi de la militància, front els discursos políticament correctes.

La militància entesa no com a sacrifici, sinó com a realització ciutadana. La militància que implica una disciplina no imposada per ningú, sinó que sorgeix de la reflexió que porta al compromís a allò que entre tots i totes hem acordat lliurement. La militància com a obligació de ser crític en tot moment amb nosaltres mateixos i amb allò que ens envolta.

M'agrada especialment la militància en tant que renuncia a la no-contradicció. Les visions platòniques (o derridianes) que entenen que les idees es perverteixen sempre que s'articulen en organitzacions i accions concretes, poden portar a la satisfacció vàcua de qui es queda tancat a casa o al despatx de la facultat. Però no són palanca de canvis. La militància suposa acceptar que les idees per a esdevenir realitats s'han d'encarnar en matèria (organitzacions, persones, activitat, negociacions, acords) i que aquesta encarnació implica necessàriament la contradicció front a la suposada coherència, mestissatge front a purisme, vida front a la lletra morta dels documents.

Militància d'esquerres suposa també un vincle emocional amb milers i milers de persones a tot el món de causes, idees i àmbits de treball diferents però amb una mateixa voluntat transformadora, ser part d'aquesta comunitat virtual.

I la militància, la que val la pena, suposa també bon humor per afrontar aquestes contradiccions, les hores dedicades a feines no sempre massa estimulants i les discussions interminables a les reunions.

La coherència del militant no és basa, doncs, en dir sempre el mateix, sinó en actuar en funció del que pensem i diem. No conec gent més contradictòria que els meus companys i companyes d'encartellada. Ni més contradictòria, ni més coherent.

Una cançoneta i mo n'anem (1)

Ya ves, a mí y a buenos aires nos falta siempre el aire cuando no está tu voz

Cacho Castaña Garganta con arena

Comencem una nova secció de la bitàcora amb aquesta gran dama del tango i la seva versió de Maquillaje (Virgilio y Homero Expósito).

No apte per a puristes ni per a poppies frivolitzants. De res.

http://www.todotango.com/audio/wax/1789.wax

Torna la comèdia argentina

Cine
Tiempo de valientes de Damián Szifrón

http://www.tiempodevalientes.com

I torna en forma de cine negre. El film respon a la lògica consagrada per Gibson i Globber de "parella de policies investiguen cas". En aquest cas de policia només n'hi ha un, interpretat per Luis Luque, que es troba enmig d'una depressió motivada pel descobriment de la infidelitat de la seva dona. L'altre, a càrrec de Diego Peretti, és un psicoanalista condemnat a serveis socials a qui el jutge encarrega acompanyar al policia depressiu i donar-li assistència.

Junts s'embranquen en la investigació de la desaparició de dos treballadors de la industria militar argentina, que desembocarà en el contraband d'urani i la corrupció en el servei secret argentí. Junts hauran d'emmirallar-se en l'altre per veure's reflectit, junts teixiran una relació que gira innesperadament cap a l'amistat, la de debó, la que forja la superació conjunta dels obstacles.

Pertretxat en l'excel·lent plantilla d'actors secundaris a que ens tenen acostumades les pel·lícules argentines que arriben a casa nostra, Szifron, teixeix una trama ben lligada en la que demostra un magistral domini del tempo i de la vis còmica. Aquells que estan acostumats al duo Campanella - Darín faran el descobriment de com els moments de tensió dels personatges, en comptes d'aturar el ritme de la pel·lícula poden ser-ne el catalitzador.

M'atreveixo a recomenar-la. De debó

I una cosa que copio dels amics de QCS, aqui teniu a Szifron i Peretti parlant de la pel·li.


http://www.youtube.com/watch?v=Mk7QArBhAlI&search=tiempo%20de%20valientes