Discurs de Pere Portabella als IV Premis Gaudí

Aquí us deixo l'excel·lent discurs d'en Pere Portabella al rebre el Gaudí Honorífic. Tal i com va tuitejar @lidiapeleja, "el més vell fa el discurs més jove, fresc i interessant".

Tota una visió del cine en la societat de la informació.

Conversa amb Jean-Claude Carrière

Li manllevo vilment aquest video a La llanterna màgica , el bloc de cine de capçalera de Les Cosetes.

Una entrevista de David Trueba a en Jean-Claude Carrière. La creació, la cultura, l'Iran, la raó, Buñuel, els maigs del 68, el plaer, el terrorisme, la producció d'idees...

Si estàs disposat a gaudir-la, apaga el mòbil, obre't una cervesa o posa't dos dits de whisky, assegura't que tens prou tabac i endavant.

Natsuo Kirino versus Isabel Coixet

Abans d'ahir vai a fer una cosa que feia anys que no feia: anar a veure una pel·li de la Coixet, en concret la darrera: Mapa dels sons de Tòkio. Ja que hi erem, vaig anar a la Vil·la de Gràcia. I posats a fer-ho bé als cines Verdi. Una pel·li de la Coixet s'ha de veure rodejat de gafipastis pseudoculturetes per tal que esdevingui una experiència global. Val a dir que aquesta experiència ha coincidit en el temps amb la lectura de la major trobada literària que he fet aquest estiu: Out de Natsuo Quirino (de les dos fotos, la que no sembla una arbre de Nadal) també ambientada a Tòkio.

D'entrada cal dir que no sóc massa fan de la Isabel Coixet. Es tracta al meu parer d'una molt bona cineasta que com a tal genera una mirada pròpia que esdevé la seva marca. La seva mirada converteix qualsevol escenari en un bosc de fades i els personatges en pous insondables, és des del meu punt de vista la màgia del seu cine. Un pavo que en la seva primera cita amb una noia es passa tota l'estona parlant de la seva ex recentment suïcidada, passat per la mirada de la Coixet deixa d'esdevenir un pesat lamentable, o un possible sonat perillós, per a esdevenir una tio interessant de mirada profunda. Un pàjaro que es passa el dia amb una noia de la que està penjat sense ser capaç d'entrar-li i les nits escoltant gravacions dels sorollets de la xicota, deixa de ser un pagafantes i potencial psicòpata per a presentar-se com una mena de xaolin postmodern... En definitiva una pel·li on les principals característiques de tots els personatges són: 1. no fer res durant la pel·li 2. passar-se les hores mirant-se el malic i autocompadint-se 3. percebre's a ells mateixos com El Món i a la resta com a paissatge.

Com deia, ha coincidit anar a veure la pel·li amb la lectura de la novel·la de Kirino escrita el 1997 i editada en butxaca per Emecé (Planeta). Potser per això he trobat més buit encara el film. Es tracta d'una novel·la genial. Quatre dones treballen en el torn de nit d'una fàbrica de menjar preparat a Tòkio. Dones amb una feina feixuga, rutinària i gens reconeguda, i amb una vida personal i familiar igualment feixuga, rutinària i insatisfactòria. Com en la pel·li de la Coixet un fet violent marcarà una canvi en els seves vides i en elles mateixes: assessinen, esquarteren i reparteixen els trossets del cadàver del marit d'una d'elles. Com en la pel·li, les protagonistes es veuen abocades a un espiral de canvis trascendentals que no controlen un cop s'han detonat. Com en la pel·li, els successos de la narració provocan una alteració de les protagonistes que les porta a interrogar-se sobre elles mateixes. Com en la pel·li, el procés condueix a la voluntat de les protagonistes d'actuar per reprendre el control de les seves vides. Diferències: passen coses i els personatges actuen. Les protagonistes no poden passar-se la vida mirant-se el malic: han d'arribar a la feina puntuals, portar diners a casa, canviar-li els panyals a la sogra, fer el sopar... Tot i l'absoluta soledat que experimenten, les protagonistes no són elements aïllats: viuen en societat i tenen lligams amb altres persones de dependència econòmica, d'amistat, de confrontació... En definitiva: són vives.

El Tòkio de Kirino no és un bosc de fades ni una mena de parc temàtic: és una ciutat viva. I una ciutat viva té una força i una fondària que mai podrà tenir cap bosc de follets, sobretot si els follets es passen tota l'estona mirant la seva imatge reflexada al llac.

Recomanacions cap de setmana: Blade Runner

Als cines Verdi estan passant ara mateix el nou muntatge de Blade Runner i a Les Cosetes volem recomenar molt l'assistència.

Motius:

1. D'entrada perquè és l'oportunitat de veure-la en pantalla gran i val la pena aprofitar-la.

2. Que Blade Runner es convertiria en un clàssic de referència ja ho van intuir molts en el seu moment. Ara és l'ocasió de certificar-ho. Mirant la pel·li fa dos dies no podia deixcar de sorprendre'm: podia ser una pel·licula rodada fa tres mesos (si no fos per alguns elements de vestuari i per les poques arrugues de Harrison Ford, és clar).

3. No tenia gaire fresca la pel·lícula així que no m'atreveixo a fer una comparativa a fons d'aquesta nova versió amb el muntatge original. Però es treuen i s'afegeixen coses que donen una nova perspectiva del film i una millor resolució tant escènica com de guió. S'obre el camí a alguna nova interpretació força suggerent del protagonista principal.

4. Sempre va bé anar al Verdi per després deixar-ho caure casualment en les converses i demostrar que som gent superinquieta i amb una interessant activitat cultural. Si volem mantenir aquesta imatge amb qui ens acompanya és obligatori no comprar crispetes. Si no, podem passar de tot i comprar-ne.

5. Està molt bé.

Una cançoneta i mo n'anem

Aquí deixem la darrera cançoneta de l'any composició aquesta vegada del senyor Nino Rota. Qui més, qui menys la tenim integrada a la BSO de les nostres vides. Curta però intensa, en homenatge a les sicilianes.

Leones por corderos: la cosa està fatal

La cosa està fatal pel que fa a l'ala esquerra de l'imperi. En Robert Redford ha fet una peliculilla d'aquestes de com molen els demòcrates i que dolentots són els republicans. Val. La pel·li és bastant un "trunyo", què hi farem. Argument: tres històries paral·leles:

1. Un jove falcó neocon (el cienciòleg) li ofereix a una periodista demòcrata (la Sra. Streep) l'exclusiva sobre una nova ofensiva a l'Afganistan. En termes taurins podríem dir que la Meryl està "resabià" després d'haver-se deixat utilitzar quan la invasió d'Iraq per vendre la història. Els republicans dolentots van abusar de la responsabilitat patriòtica de periodistes i mitjans que es van avenir a substituir la seva tasca informativa per la mera propaganda, tot sigui per la seguretat dels americans. Total que no se'n refia, tot i que no deixa de dubtar sobre quin ha de ser el seu paper.

2. Un profe demòcrata de Califòrnia (of course) tracta de sacsejar a un alumne brillant que ha optat per passar de tot i llançar-se plenament a l'hedonisme. El profe tracta de motivar-lo per a que faci "coses positives", es rebel·li i tal. Per a motivar-lo li explica la història de dos alumnes seus a qui el seu compromís social els va portar a allistar-se per anar a l'Afganistan "per canviar les coses". El profe no comparteix aquesta decissió, però admira el compromís dels dos soldadets.

3. La tercera història és precisament la dels dos soldadets que s'incorporen a l'ofensiva que el jove nocon li explica a la periodista. És cauen de l'helicòpter i es veuen rodejats per talibans que tracten de capturar-los mentre els seus miren d'enviar una missió de rescat

Tot plegat mal lligat, mal plantejat, sense ritme ni sentit. Pero més enllà de l'escasa vàlua artística de la pel·li, em van cridar l'atenció preocupantment algunes constatacions:

1. De tots els personatges, únicament el falcó neoconservador sap què vol fer i actua. Reconeix errors en l'estratègia que ha seguit fins al moment la "guerra contra el terror", però posa bona cara al mal temps i tira endavant. És l'únic que té un discurs clar que li permet entendre el món.

2. Per contra els demòcrates es passen la pel·li mirant-se el malic i barbotejant. La periodista fa que no amb el cap mentre entrevista al congressista republicà, però és incapaç de bastir un discurs aternatiu. Somiqueja pensant en que potser es va equivocar seguint el joc a l'administració Bush després de l'11-S, i senzillament es proposa no fer res: no publicar l'entrevista. El profe tracta patèticament de rescatar per una causa inconcreta a un jove estudiant que hauria de ser dels seus, i que vist el panorma decideix passar de tot. Missatge clar: "jo de jove era com tu i em vaig rebel·lar contra la guerra del Vietnam, vull que tu també et rebel·lis ara, tot i que jo mateix sóc incapaç de fer-ho". El nano, evidentment, no ho té gens clar. I els joves demòcrtes compromesos tenen un cacau mental tan gros que els porta a allistar-se en una guerra, la justícia de la qual ni tan sols es plantegen.

3. Els "progres" de la història assumeixen el mapa emocional conservador: l'admiració i respecte als "nostres nois" que defensen la democràcia a països estranys, una visió absolutment idíl·lica dels "xicots" vestits amb l'uniforme de la pàtria, la por als atacs com a valor central... el moment de màxim misticisme del personatge de la periodista es produeix per una visió... del cementiri d'Arlington!

4. Les úniques víctimes permanentment presents en les tres històries són els soldats dels EUA caiguts. Ni una mínima referència a víctimes civils, als segrestats a Guantánamo, a les víctimes dels abusos de les forces ocupants... Els únics no-americans que apareixen són el talibans que cerquen els xicots caiguts: unes ombres amenaçants sense punt de vista, sense biografia, sense contradiccions.

En definitiva, la cosa està fatal, fatal, fatal: Tenim neocons per a estona.