Eleccions europees 2: el somriure de Durao Barroso

Atenció a la foto. Aquesta foto constitueix un dels majors exemples d'informació parcial de la premsa espanyola tan de dretes com d'esquerres. A Espanya la versió d'aquesta foto va passar prèviament per les tisores, unes tisores que sistemàticament la retallaven per deixar fora el senyor de la corbata vermella: el primer ministre portuguès Durao Barroso, actual president de la Comissió Europea, ferm partidari de la guerra a l'Iraq. No consta cap protesta de l'ambaixada portugesa per aquest menysteniment de la premsa espanyola cap al màxim mandatari del país veï. De fet, hom diria que el Sr Barroso va defugir tant com va poder cap mena de protagonisme en la cimera de la guerra, tot i ser-ne l'amfitrió.

Mirem la foto amb calma. Tots quatre somriuen. Els somriures, però són ben diferents. D'entrada el somriure esplendorós d'Aznar, encantat pel seu somni d'esdevenir el camp d'aterratge de Bush a Europa, no cal aprofundir sobre els rius de tinta ja escrits al respecte. A continuació els dos anglosaxons amb somriure protocolari i poc convençut, un somriure a través del que es pot llegir uns pensaments ("a veure si acabem d'hora avui amb això i continuem amb la feina... què és el que em toca demà? la reunió amb el cap de l'espionatge és abans o després de la conversa telefònica amb l'ambaixador a l'ONU? Ostres, ara que dic ONU, tinc tres trucades perdudes del pesat del Kofi Anan"). Després el somriure de Barroso, lleugerament apartat dels altres tres ("que no esquitxin"), el somriure amable i distant de l'amfitrió. Barroso va posar la caseta de vacances a les Açores, va acollir els convidats mantenint-se en un discret segon plànol i es va quedar a rentar plats i recollir quan aquests van marxar. No és pas casualitat que sigui l'únic dels quatre protagonistes que continua en la política activa.

L'any 2004, Barroso va dimitir de primer ministre portuguès per a fer-se càrrec de la presidència de la Comissió Europea, el "cervell" de la Unió, en substitució del professor tristot Romano Prodi. Un any i tres mesos després de la caiguda de Bagdad, la civilitzada europa que s'havia oposat a l'invasió d'Iraq, nomena un atlantista i aliat de Bush màxim responsable de l'organisme encarregat de proposar les noves normatives de la Unió, amb el suport de populars, liberals... i una part significativa de socialdemòcrates.

I Barroso ha fet els deures durant el seu mandat. Certament ha estat incapaç, juntament amb els governants dels estats, de trobar el desllorigador a la paràlisi "constitucional", però sota el seu mandat la Comissió ha estat la punta de llança de la major ofensiva de la dreta europea: una agenda destinada a arraconar els drets socials i laborals dels ciutadans europeus i sotmetre a la ciutadania als interessos de les grans corporacions multinacionals. Una agenda que aglutina la dreta europea hegemònica, i que únicament troba com aobstacle la dificultat d'integrar la dreta dels nous paísos membres en un projecte europeu. Una agenda compartida per tota la dreta espanyola: el programa conjunt de PP, CiU i PNV.

La contundent victòria en les eleccions, propiciada per la no mobilització dels votants d'esquerres, aplana encara més el camí d'aquesta agenda. Avui el somriure de Barroso està dedicat a la meitat de la ciutadania europea i també transparenta el seu pensament: "gràcies per no anar a votar".

Eleccions europees 1: l'abstenció, primera força electoral

Ja ha estat dit en més d'una ocasió a Les Cosetes: la gent anem a votar en la mesura en que sabem que en les eleccions ens hi juguem alguna cosa, i ens quedem a casa quan pensem que la nostra vida no es veurà massa afectada pel nostre vot.

L'abstenció, força guanyadora de les darreres eleccions al Parlament Europeu no és una massa amorfa, sinó el conjunt d'electors (cadascú amb la seva personalitat i les seves idees) que es queden a casa. La resposta comfortable de que "la gent" no és conscient de la importància de les eleccions al parlament europeu té un efecte sedant de les consciències polítiques: com sempre, "la gent" és tonta o ignorant. Aquesta lectura passa de puntetes sobre dos fets rellevants:

1. la participació va ser superior en les anteriors eleccions europees

2. l'abstenció s'ha donat sobretot entre els partits d'esquerra, principalment entre els partits socialdemòcrates arreu d'europa

Conclusió 1: hi ha més gent ignorant avui que fa cinc anys.

Conclusió 2: hi ha un percentatge superior d'ignorants entre la gent d'esquerres.

Conclusió alternativa: enguany hi ha hagut un major nombre de ciutadans d'esquerres, molt especialment entre anteriors votants socialistes, que han pensat que el seu vot no tenia cap utilitat per canviar les coses. I ara siguem honestos: fins a quin punt s'han equivocat?

Una dada significativa: el vot en blanc ha estat la primera de les forces extraparlamentàries.

continuarà...

El malic català a Europa

Catalunya és diferent a la resta d'Espanya. També en les eleccions al Parlament Europeu. En l'àmbit espanyol, aquestes eleccions estan sent absolutament maltractades per PSOE i PP fins a fer-les esdevenir un plebiscit a Zapatero. A Catalunya, els més europeistes, de tots els europeistes que es fan i es desfan no cauríem mai tan baix. Bé, CiU sí que intenta dibuixar aquestes eleccions com un referèndum al tripartit, però la cosa no sembla que qualli. Un altre dia en parlem.

A Catalunya no maltractaríem ni desvirtuaríem unes eleccions tant trascendentals com les que afrontem convertint-les en la segona volta de les eleccions generals. No. Aquí hem decidit convertir-les en una "segona volta" dels nostres propis fantasmes: la immersió lingüística a les escoles, el finançament, les seleccions esportives...

Ara imaginem-nos els eurodiputats catalans adreçant-se als seus colegues alemanys, txecs, holandesos o romanesos parlant d'aquestes qüestions. M'hi jugo un sopar que als 10 minuts els que no estarien mirant-se el rellotge, estarien agafant posat de migdiada dissimulada. Exactament igual que farien els eurodiputats catalans si els seus col·legues txecs els hi expliquessin la seva vida.

La construcció de l'Europa dels pobles no es liderarà mai des de la mera agregació de perspectives auto-cèntriques, sinó des de la capacitat de plantejar fites compartides que donin resposta als problemes de cadascú, o a les expressions particulars dels problemes comú. I sembla que la política catalana prefereix l'obsessió pel malic propi a l'ambició de construir lideratge.

Blocparasitisme: Coscubiela versus ZP

L'altre dia, a l'acte de Joves d'Esquerra Verda i Alternativa Jove d'EUiA per donar suport a la candidatura de Raül Romeva al Parlament Europeu, un amic blocaire m'interrogava sobre les adjectivacions que acompanyen tots els enllaços de Les Cosetes a altres blocs. Cada una, amb el fil conductor de personatges malignes, és una descripció personal que adjudico als seus autors, gens casual ni improvitsada. La que acompanya a El bloc del Coscu és "caçafantasmes", i la mantinc. El Coscu és dialèctic abans fins i tot que marxista, i com un Sòcrates amb ulleres de pasta gaudeix arrencant caretes i despullant fantasmades. Per cert, l'actual candidat per ERC a les europees, Oriol Jonqueres, encara deu recordar amb dolor la pallissa del Coscu en el debat sobre l'Estatut que va muntar TVE de Catalunya.

La darrera maldat del Coscu assenyala amb dit acusador la famosa promesa dels ordinadors pels estudiants de 5è de primària, el títol resulta aclaridor: "OS PROMETO UN VIAJE A LA ANTARTIDA ( pagara mi vecino)".

Qui no en tingui pru amb el títol, pot llegir l'entrada aquí.

una cançoneta i mo n'anem

Fa temps que li devíem una cançoneta a la Suzanne. Freda i càlida com una tarda de pluja suau a la tardor.

Qui vulgui pot arrecerar-se fent un cafè al Tom's Dinner.