Jaume Bosch sobre l'autodeterminació

No et perdis l'article de Jaume Bosch (ICV) Autodeterminació no és (tan sols) independència , un escrit intel·ligent que mostra la diferència entre el concepte d'autodeterminació federalista, front al seu ús maniqueu per part aquells que ja han decidit prèviament com ens hem "d'autodeterminar" tots plegats.

Sentència del Constitucional: no ho estem enfocant bé això

Fem una mica de política-ficció. Imaginem ara que el Govern espanyol, amb un ampli suport del Congrès dels Diputats convoqués un referèndum amb la pregunta següent:

Està vostè d'acord amb que, ateses les actuals circumstàncies de greu crisi econòmica, es suspengui indefinidament l'aplicació de les modificacions aprovades en els Estatuts d'Autonomia i dels canvis que han comportat en el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes del Règim General?

Davant d'aquesta situació, quina sortida tindríem aquelles persones que des de Catalunya i des d'altres indrets considerèssim que aquesta hipotètica consulta és una farsa democràtica? A qui ens podríem adreçar per a que impedís aquest evident atropellament? Quins arguments podríem exhibir per tal que la consulta s'aturés o, en cas d'haver-se celebrat, quedés sense efecte?

Evidentment podem argumentar que després de unes quantes dècades d'experiència democràtica els pobles sabis estableixen normes del joc clares per a evitar que l'ús de majories conjunturals aixafi els drets de les minories i del conjunt de ciutadans, i que han recollit aquestes regles en la norma fonamental de cada país (a Espanya aquesta norma s'anomena Constitució). També podríem argumentar que, conscients de la necessitat de controlar els poder públics (això és al cap i a la fi "l'estat de dret") els pobles sabis han creat organismes de control que fan les funcions d'àrbitres del joc democràtic. El principal organisme de control dels poders públics a Espanya s'anomena Tribunal Constitucional.

Continuem imaginant. Què podrien tractar d'al.legar els promotors del referèndum? Potser dirien que existint una expressió majoritària del poble espanyol, el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, perquè "cap Tribunal està per sobre de la sobirania popular". Potser atacarien aquells que ens mostrèssim contraris al referèndum dient que pretenem negar el legítim dret del poble espanyol a expressar lliurament quin vol que sigui el seu futur. En fi, el calaix de la demagògia és ple de recursos per a situacions com aquesta.

En una societat democràtica, totes les persones estem interessades en que existeixin regles de funcionament i àrbitres autoritzats que les puguin fer complir. Però els més interessats som aquells ciutadans i institucions que tenim menys força per a fer valer els nostres drets davant les imposicions d'institucions i ciutadans més poderosos.

La fugida endavant que s'està imposant en el debat català davant una hipotètica sentència adversa del TC a l'Estatut de Catalunya (que falta per veure fins a quin punt pot tenir conseqüències pràctiques i reals) és demagoga i miop. Demagoga perquè contraposa respecte a la voluntat popular amb existència de normes i arbitres, sense els quals la voluntat popular queda orfa de protecció. Miop perquè en funció del problema relatiu d'avui erosiona l'instrument que ens pot protegir de problemes realment greus demà.

PS Per ser justos hauríem de comentar també la responsabilitat de PSOE i PP en l'erosió de l'autoritat dels organismes de control democràtic, però això ja ho vàrem fer. Qui vulgui refrescar-ho, pot trobar el comentari aquí.

Nou finançament: qüestió de democràcia

Sembla que la cosa del finançament s'aclareix. Apunts:

1. Catalunya ha assolit els objectius polítics fixats a l'Estatut. Els objectius que la societat democràticament vàrem determinar, no la lectura esbiaxada que alguns que van votar en contra d'aquests objectius han intentat instrumentalitzar posteriorment. En primer lloc, l'increment de l'inversió pública de l'estat a Catalunya per reconduir una situació d'anys d'abandonament. Curiosament els anys d'un govern nacionalista format per una coalició de dretes que a l'hora era sòcia de referència a Madrid.

En segon lloc un sistema de finançament que aportés oxigen a una administració autonòmica ofegada a l'hora de prestar els serveis a la ciutadania sobre els que té competència. En tercer lloc, una major capacitat de recaptació i gestió de tributs, amb la necessària coordinació fiscal amb l'administració central. En quart lloc un sistema just i dinàmic, que acabés amb la injustificable perversió que qui més aporta a la solidaritat quedi en pitjor situació que els receptors, i que permetés la seva revisió periòdica per adaptar el sistema als canvis socials, demogràfics i econòmics.

2. L'objectiu políticament més delicat: un sistema de bilateralitat en la negociació entre la Generalitat i el Govern de l'Estat. Bilateralitat no és autisme, i evidentment la resta de governs autonòmics a qui afectava el model han fet sentir la seva veu, els seus interessos i les seves pressions. A hores d'ara ningú pot negar que la negociació era entre el govern català i el central, que a l'hora ha hagut de fer equilibris amb la resta de governs autonòmics del règim general.

3. Catalunya ha liderat le revisió del sistema de finançament autonòmic més profunda i ambiciosa des de la transició. Les pautes que regeixen el nou model espanyol van nèixer al Parlament català, i s'han imposat perquè eren justes i raonables. Certament, el cinisme demagògic de la dreta i una part de l'esquerra espanyoles, sumats a una llarga llista de despròposits de les forces nacionalistes catalanes per satisfer els baixos instints de les respectives parròquies, han comportat un alt preu polític i social. Ben segur que vist amb perspectiva l'aventura valia la pena, ben segur que la podríem haver tirat endavant amb més intel·ligència. I ben segur que ens n'hem sortit.

4. El govern d'esquerres ha impulsat també en aquest cas la regeneració democràtica. Front a la lògica del peix al cove per part d'un president-partit-país (tot remenat i regat amb aromes de Montserrat) pastelejada a les sales dels hotels, la lògica d'un Parlament democràtic que acorda una proposta àmpliament consensuada, la trasllada i negocia a les Corts espanyoles i la sotmet a referèndum popular. I negocia amb intel·ligència i fermesa la seva concreció.

5. Ara el repte del Govern d'esquerres és convertir el finançament en millors i nous drets per a la ciutadania. Podem reduir les llistes d'espera a la sanitat, crear un veritable Sistema Públic de Dependència, donar compliment al dret a la Renda Bàsica Garantida que preveu l'Estatut, millorar el finançament de l'educació pública... o podem gastar els diners en obres faraòniques i eliminació d'impostos als més rics.

Ara ve quan el Govern demostra (o no) que és d'esquerres.

El dret a decidir... de qui?(1)

El nacionalisme català ha aconseguit situar en el centre del debat públic una importantíssima idea-força que li permet afrontar la realitat postestatutària a l'ofensiva i li obre les portes a nous sectors socials fins ara reacis ideològicament a un projecte polític construit sobre la tomba de Guifré el Pilós, les cendres de la derrota de 1714 i el regust naftalinós dels Jocs Florals: el dret a decidir. La formulació del Dret a decidir com un camp de joc compartit pel conjunt de forces polítiques i socials del nacionalisme té un importantíssim potencial que no hauría de confondre's amb un lema publicitari més o menys afortunat. Mitjançant la formulació del Dret a decidir, el nacionalisme ofereix a la ciutadania quelcom que ningú més ofereix: un sistema conceptual per a interpretar les coses que li passen, inclosos els seus problemes, neguits i anhels.

L'esquerra, amb el nas enganxat a les enquestes i a la defensiva ideològicament no ha sabut, fins al moment, plantejar una crítica, ni molt menys un paradigma alternatiu i després passa el que passa...

Aquestes coses m'han vingut al cap avui, que ha comparegut davant del Ple del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya el Secretari General del Departament d'Economia i Finances de la Gene, senyor Martí Carnicer. Venia a presentar davant d'aquesta institució els pressupostos de 2008. Una de les qüestions en que més s'ha incidit en la presentació i el debat posterior és la referent al futur dels impostos cedits a la Generalitat i, en concret, el de Successions i el de Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. En paraules del propi Secretari General, a l'hora de regular aquests impostos, de gran importància per a les finances de la Generalitat i en que existeix capacitat normativa del Parlament de Catalunya, ens trobem absolutment condicionats per les regulacions que estan fent altres comunitats autònomes. Així, la tendència a rebaixar i eliminar impostos de gran importància per al finançament autonòmic i la redistribució de la riquesa, té la dinàmica de la bola de neu: com més roda, més gran i incontrolable... o dit d'una altra manera: menys dret a decidir dels ciutadans i més dret a decidir dels empresaris i grans propietaris.

Quan atorguem el dret a decidir a Catalunya, hem de tenir en compte que Catalunya no és una senyora amb barret frigi/barretina sinó una societat, força complexa d'altra banda. I que per tant cal determinar quins membres de la societat i com decidiran, atés que al respecte existeixen conflictes d'interessos entre els catalans.

La qüestió és que mentre a l'àgora (tant la metàfora com el programa de TV) és discuteix sobre quina bandera ha d'onejar a la façana de les institucions (metafòrica i literalment) la discussió en que ciutadans i ciutadanes més ens juguem les garrofes és si aquestes institucions han de ser la seu del govern de la societat o meres cases regionals, si qui decideix som els ciutadans mitjançant un sistema democràtic o alguns ciutadans mitjançant un sistema financer.

Així doncs el que ens estem jugant no és poca cosa, és l'abast de la democràcia, de la validesa de la democràcia com a procés civilitzatori davant dels nous reptes. I ens ho juguem tot esperant que algú ens explqui què collons vol dir sobiranisme o independència a aquestes alçades de l'evolució del capitalisme.

(continuarà...)

Tacticisme

El culebrot d'aquesta setmana l'ha protagonitzat ERC. I mai millor dit, atés que la polèmica central ha estat entre diferents membres mentre que la resta de partits han format part de l'escenari. ERC està sent sotmesa des de fa temps a una tenaç tàctica d'erosió externa i interna per part de CiU (i amics) i de l'ex-conseller Carretero. CiU està tornant contra ERC l'estratègia que aquesta va impulsar estant a l'oposició per manllevar-li votants nacionalistes al President Pujol. Es tracta d'aguditzar les contradiccions d'una força independentista que forma part d'un govern de coalició presidit pel PSC. No val la pena esquinçar-se la vestimenta: més enllà d'algun gall poc afortunat en format DVD, forma part de la normalitat d'una democràcia parlametària i no és necessàriament negatiu. La "qüestió Carretero" és més delicada pel fet de ser interna i pel fet de donar-se en un moment on el lideratge dins d'Esquerra és menys clar del que era. I és en aquest context que ens hem trobat amb la polèmica de la setmana.

Aquests dies, molta gent ha escrit anàlisis de les motivacions i les conseqüències de les declaracions post-calçotada de Vendrell respecte la possibilitat que ERC fes president Mas si aquest es comprometia a convocar un referèndum d'autodeterminació, la marxa enrera decretada per Carod i la contramarxa de la direcció atribuïda a Puigcercós. No val la pena entrar-hi gaire, però tothom està bastant d'acord en que es tracta d'un moviment tàctic a les portes d'unes eleccions municipals i amb la casa no massa ben endreçada per dins. No estem doncs davant d'un moviment de fons tot i que la bandera sigui prou cridanera.

Això potser ens tranquilitza respecte les pors d'un Dragon Khan 2, però a mi personalment m'entristeix una mica respecte la política. La inddependència de Catalunya no és un tema col·lateral per a ERC, és l'element essencial de la seva identitat com a opció política i del seu projecte, la principal raó d'existir podríem dir. Altres partits són catalanistes o d'esquerres, o catalanistes i d'esquerres, però únicament ERC expressa clarament la seva opció per la independència. El fet que hagi utilitzat aquest principi com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons. I no són pas els únics ni els primers. En la mesura en que els projectes polítics i ideològics degenerin en peces intercanviables del taulell de joc electoral, la política es deslegitima. ERC faria bé d'analitzar amb el cap fred les causes i les conseqüències del descalabrament electoral del Partit Quebequés, ERC i la resta.

o arribem a un acord o trenco la disciplina

Aquesta és la meva decisió. Trenco l'aturada hivernal perquè el Govern central ha tingut el sant morro d'irrompre en mig de les festes per dir que no hi haurà més calers per les autonomies, que qui vulgui millorar el finançament faci canvis en les gestions o apugi els impostos (estaria bé que el Sr Solbes s'apliqués les seves pròpies receptes) i que els canvis en el finançament es faran en el marc de la LOFCA, notícia que evidentment esdevé el titular del dia i que de ben segur trobarà una contundent i generalitzada resposta a la blocsfera catalana. Doncs bé, jo passo.

I anuncio el següent: no penso tancar files novament en el tema del finançament de la Generalitat fins que no arribem a un acord. Estic cansat de sumar-me a les veus que reclamen la millora del finançament de les institucions catalanes, necessària per fer front a les inversions i la despesa social, per veure després com els impostos traspassats acaben eliminant-se o perdent progressivitat. No es pot reclamar més quartos per a fer front a les necessitats de les institucions catalanes i després eliminar impostos als més rics. No pot ser que el traspàs de l'estat a les autonomies acabi sent traspàs de recursos públics a les butxaques d'uns quants privats. I evidentment és cert que també el govern de l'estat rebaixa impostos als més rics i els puja als treballadors via tributació indirecta, però per això mateix no compten amb el meu pobre suport ciutadà.

Per tant, senyors, o els respresentants polítics catalans es comprometen a no rebaixar la càrrega tributària o a mi que no em busquin per reclamar traspàs de recursos, ja que toca pagar el beure passo d'anar de cornut. I després ens preguntem perquè a un ampli sector dels catalans i catalanes se la pelen les eleccions autonòmiques?

Per cert, mentre novemant el finançament autonòmic acapararà el debat públic, al món passen coses importants per l'economia europea i continua imparable la pujada de les hipoteques .