Toxo: "no lo permitiremos"

“Pudiera ocurrir que el Gobierno cediera a la tentación de valorar el aplauso que su propuesta de retra-sar la edad de jubilación ha recibido del liberalismo económico y político, que no cesa en su interés de asestarle un nuevo golpe a las políticas públicas y a las institu-ciones sociales del Estado. Son las mismas opiniones que defenden sin tapujos el capitalismo de casino y el mercado sin reglas, que reciente-mente nos metieron en la crisis eco-nómica y fnanciera, y que ahora nos quieren marcar el camino de salida. Si el Gobierno tuviese intención de aceptar ese apoyo, debe saber que las movilizaciones convocadas no serán las últimas”.

23 de febrer

Barcelona (18'00h a la Plaça Urquinaona)

Lleida (18'30h a l'Avinguda Catalunya, 2 -seu de CCOO-)

Girona (18'00h, Plaça de la Independència)

Tarragona (19'00h a la Rambla Nova -estàtua dels Despullats-)

Tortosa (19'30h, CAP del Temple

I qui vulgui banda sonora, pot clicar aquí

Una cançoneta i mo n'anem

Hi ha un moment en la vida d'una dona en que descobreix que si vol que les coses es facin bé les ha de fer ella mateixa.

Aquí deixem a una dona de caràcter

Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"

Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.

Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.

ni-nis... ni de conya

Fa un temps, quan l'etiqueta "mileurista" estava de moda a Les Cosetes vam dedicar algunes entrades a qüestionar el concepte i, sobretot, a alertar de la punyetera mania d'inventar-se etiquetes-cleenex que caduquen tan ràpid com es posen de moda i que només serveixen per una de les grans dèries de la nostra societat: quan no saps com arreglar un problema... canvia-li el nom.

Bé, avui els "mileuristes" ja són aturats dels de tota la vida... o no? No és clar, calia inventar-se una nova etiqueta cleenex: la generació ni-ni. El concepte, revestit de literatura pseudosociològica resulta tan pervers com els anteriors, o fins i tot més. En aquest cas es tracta de culpabilitzar les persones joves més fràgils socialment: aquells que han estat explusats pel sistema educatiu i que no troben cabuda al mercat laboral. La primera causa de perversió és clara: si no treballen ni estudien és perquè no volen. I au.

Pillem uns quants freaks i als seus pares deseperats, muntem l'enèssima versió de Gran Hermano i, com que ho fem a una cadena progre, la revestim de programa d'auto-ajuda. I sobretot, presentem a la colla de nois com una exemple de la resta de persones de la seva "generació".

Fa un parell de setmanes que tinc tractes amb una colla de persones, treballadors i treballadores d'una gran superfície temàtica, que estan tirant endavant el procès per a que a la seva empresa s'elegeixin representants dels treballadors. La majoria no sobrepassen els 25 anys, però no trobareu persones més compromeses, sensates i motivades per treballar pels altres.

Es van començar a moure pel seu compte, a parlar entre ells i un bon dia van aparèixer per CCOO a buscar informació i suport. Qui els conegui i sigui conèixedor de la història de CCOO, no podrà evitar de pensar en aquelles primeres comissions obreres formades en temps de dictadura per uns quants treballadors que cridaven els seus companys a fer una assemblea entorn a un bidó, acordar uns punts de reclamació i elegir una comissió d'obrers que pugés a defensar-la al despatx dels directius.

Avui, una colla de treballadores i treballadors d'un centre de DECATHLON estan passant a parlar amb els seus companys. Els convoquen a una assemblea per tal d'acordar unes reivindicacions i elegir als representants que hauran d'expressar-les a la direcció de l'empresa. És clar a aquesta gent no interessa treure-la a la tele, fos cas que ens esguerrin els prejudicis i ens obliguin a pensar.

Passotes? Desencantats? Egoïstes? Ni-Nis?... ni de conya!

Que la hermosura en la mujer honesta es como el fuego apartado, o como la espada aguda: que ni él quema ni ella corta a quien a ellos no se acerca

Mas té la solució per l'atur juvenil

Demoledor y al mismo tiempo a su modo reconstructivo, el razonamiento que aquí y allá creí no haber entendido bien puede describirse de esta manera: para ayudar y proteger a todos los aspirantes al trabajo, es preciso ayudar y proteger menos al que tiene trabajo. Así pues el razonamiento es el fruto envenenado de la misma maldad con la que es posible sostener que para hacer crecer el pelo a los calvos, conviene rapar a los que no lo son.

Umberto Romagnoli. El renacimiento de una palabra
(aquí deixo l'enllaç al text íntegre)

Artur Mas feia una xerrada a la Universitat Pompeu Fabra.

Mas ha decidit reblar encara més el clau: si fa uns dies demanava la generalització de la indemnització de 33 dies per any, ahir la rebaixava a 20 dies. En tot cas, allò que des del meu punt de vista resulta més important és l'argument amb que defensa la seva proposta:

"els caps de personal m'expliquen que es veuen obligats a prescindir dels seu treballadors més joves i preparats que tenen contractes eventuals" perquè acomiadar als treballadors més veterans surt força més car.

Vet aquí la solució al problema de l'atur juvenil: acomiadar als treballadors de més edat.

Per acabar la pel·lícula cal tenir en compte dos pilars més del discurs de CiU: allargar l'edat de jubilació i la cultura de l'esforç. La proposta de CiU per a la gent jove queda així complerta:

"Esforça't a estudiar i així podràs accedir a un lloc de treball del que haurem evacuat a un treballador més veterà. Esforça't en la feina, forma't, prepara't, assumeix un compromís ferm amb l'empresa que et contracta. Això sí, quan arribis als 40/45 anys et podran acomiadar sense cap problema per deixar lloc a gent més jove i "preparada".

Certament et serà molt difícil amb aquesta edat trobar una altra feina digna, havent tanta gent "jove i preparada" disponible en el mercat. I si tenim en compte que per a tenir dret a la prestació de jubilació necessitaràs més anys de comput i treballar fins als 67, és molt possible que te'n quedis sense.

Però anima't! si el teu fill (que esperem nascut en una família de les de pare, mare i esperit sant) s'esforça molt podrà ocupar un lloc de treball (ves a saber, potser el teu) i potser podrà mantenir-te en la teva vellesa si és que el seu salari "moderat" (per no carregar amb masses costos a l'empresari) li arriba i no el despatxen (de gratis) abans de que et moris.

I això sí, tu tranquil: un cop mort el teu fill no haurà de pagar ni un euro per rebre la teva herència".

Qui ho ha dit, que la dreta no té un model de país?

comunistes al sindicat

"[els sindicats soviètics] estan formats per comunistes i apliquen totes les directrius del partit. Hom obté, en conjunt, un aparell proletari, formalment no comunista, flexible i relativament ampli, potentíssim, per mitjà del qual el partit està lligat estretament a la classe i a les masses i a través del qual s'exerceix, sota la direcció del partit, la dictadura de classe".

Vladimir I. Ulianov Lenin

L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme

"Hem acumulat en aquest període, els homes i dones comunistes, força èxits polítics, en el sindicat de CCOO, a EUiA, a IU". L'autor d'aquesta frase és Joan Josep Nuet, flamant nou Secretari General del Partit dels Comunistes de Catalunya i correspon a l'entrada al seu bloc dedicada al darrer congrès d'aquest partit. L'afirmació resulta especialment significativa en no ser Nuet allò que anomenen un "paleocomunista" o un "comunista cavernari". Ben al contrari, el senador català és una de les més destacades figures que aposten per la modernització i aperturisme de les organitzacions comunistes catalanes i espanyoles, sent la seva elecció com a Secretari General de la vella escissió del PSUC una molt bona notícia per a totes les persones que a casa nostra i arreu apostem per la unitat de l'esquerra.

Nuet inicia el seu comentari polític del Congrès situant en primer lloc els èxits polítics dels comunistes catalans en tres fronts concrets: CCOO, EUiA i IU. A continuació en cita d'altres, però ja de manera ben genèrica ("solidaritat internacionalista", "moviment veïnal", &c.), sense sigles. Resulta evident que els "èxits polítics" a que es refereix no són els bons resultats electorals i afiliatius de CCOO, els èxits força més modestos d'EUiA ni la devacle d'IU. Nuet es refereix sens dubte als èxits en el "front intern" d'aquestes organitzacions. El dia que Lenin va teoritzar que la lluita de classes es produeix no només en la societat sinó dins de les organitzacions obreres, va generar la coartada moral per a que el sectarisme portés a massa comunistes a cercar els èxits interns davant els fracassos en la societat.

Però sobretot sobta el fet que CCOO, l'organització sindical que segueix una política més estricta d'independència en relació als partits, sigui situada en el mateix plànol (i en primer terme) que les plataformes polítiques en que el PCC forma part com a membre de ple dret. Certament, només des de l'hipocresia es pot negar que els diferents partits polítics tractin d'incidir i condicionar la vida dels sindicats, tractant de recolzar-se sovint en les persones que són afiliades a ambdós organitzacions. Però aquesta és una política -amb pocs èxits a Comissions- que es du a terme sense llum ni taquígrafs, conscients de que és quelcom que la societat considera no desitjable. Allò que resulta significatiu és que aquesta política d'ingerència es postuli públicament sense complexos per part dels partits que es mantenen fidels a la identitat comunista, sens dubte un vell llast de la concepció leninista del partit i dels sindicats, expressada en la cita que encapçala aquestes línies.

Un llast, certament, que no ho és tant per les organitzacions sindicals com pel propi partit i els seus militants. La principal garantia de la independència de CCOO és la seva àmplia legitimitat democràtica i de masses. Certament, fins i tots els companys d'altres sindicats que acostumaven a criticar la suposada supeditació de CCOO al partit comunista, fa anys que han abandonat aquest tipus de raonaments, conscients que resulta una broma pensar que uns partits en gravíssima crisi política puguin controlar la primera organització del país, que supera amb escreix el milió d'afiliats a Espanya.

D'altra banda, la valoració dels "èxits polítics" dels comunistes a CCOO és sens dubte una visió molt optimista per part del seu autor. Aquests èxits es limiten a la participació del corrent minoritari ("crític") en la gran coalició que va empènyer Ignacio Toxo al capdavant de CCOO d'Espanya, una aportació valuosa que mostra l'alçada de mires i el compromís històric d'aquests companys. Però aquest fet no pot ocultar la pèrdua de pes d'EUiA dins les preferències polítiques dels afiliats a CCOO de Catalunya: d'un 16'5% a 1998 a un 8'6% el 2008, mentre que augmenta el suport a ICV, PSC i ERC. Com tampoc la progressiva decadència de la lògica de corrents al sindicat, vinculada a la constant pèrdua de pes del corrent minoritari.

La lògica de "corrents" comunistes dins dels sindicats generals, respon a la lògica de supeditació del sindicat al partit polític. D'aquesta manera, els partits que els promouen són vistos com amenaça a l'autonomia de l'organització (i sense autonomia no hi ha democràcia) i qui els conformen han de combatre permanentment l'estigma d'agents d'un poder extern. D'aquesta manera el partit veu obstaculitzada la seva actuació per tal d'influir les organitzacions socials en les legítimes estratègies d'hegemonia. Però sobretot, sotmet a una situació conflictiva a aquells sindicalistes que es troben emparedats entre una acció sindical que emana de la praxis a les empreses i un discurs elaborat per un partit, agent extern, generant contradiccions que acostumen a desautoritzar a qui les pateix.

Caldria tenir present una altra tradició de sindicalistes comunistes. Alguns dels noms més vinculats a la defensa de la independència de CCOO eren militants comunistes en el moment de defensar-la: Antonio Gutiérrez, José Luis López Bulla o Joan Coscubiela per limitar-nos als secretaris generals. Dirigents sindicals, afiliats a partits comunistes, que van seguir l'estela de Di Vittorio (el de la foto): el comunista que va dissoldre el corrent comunista dins la italiana CGIL, a la que van seguir la dissolució de la resta de corrents ideològics situant la matriu de debat on correspon: l'assemblea d'afiliats.

FE D'ERRADES

Avui he rebut un missatge urgent del Defensor del Lector pel que fa a la Veracitat de les Afirmacions en relació a l'Història del Sindicalisme Europeu i Mundial (DLVAHSEM) de Les Cosetes avisant-me dels greus errors en aquesta entrada: la primera és que el personatge de la foto que l'il.lustrava no era Giuseppe di Vittorio. Cercada la foto autèntica, corregeixo l'error.

La segona és que l'històric sindicalista italià no va ser qui va dissoldre la corrent comunista de la CGIL, tot i que certament va ser una figura cabdal per la independència sindical de la CGIL respecte el PCI. La dissolució del corrent comunista, a la que van seguir la resta, correspon a Bruno Trentin. Benvinguda la correcció ni que sigui per que ens dóna ocasió de citar un altre dels noms claus pel que fa al contingut de l'entrada.

Señor, yo soy hombre pacífico, manso, sosegado y sé disimular cualquiera injuria, porque tengo mujer y hijos que sustentar y criar

Una cançoneta i mo n'anem

Tantes coses sense comentar i ja ens enxampa el cap de setmana!

En fi, us deixo amb aquests dos grrrans músics catalans i ja recuperarem el que poguem.

Contigo aprendí

-Babieca: "metafísico estais"

-Rocinante: "es que no como"