J Ignacio Torreblanca: Independencias

Cataluña, Escocia, Flandes, Padania, País Vasco; todas son regiones ricas en Estados democráticos que podrían lograr la independencia, al menos teóricamente. Si permanecerían en la UE o tendrían que solicitar su adhesión nunca ha estado muy claro pues a las consideraciones jurídicas se unirían las políticas. Ahora, a las dificultades para pensar en un futuro independiente se une la cuestión monetaria. El día después de la independencia tendrían que emitir su propia moneda o utilizar el euro sin ser parte de la unión monetaria, como hace Montenegro, a la espera de lograr su adhesión formal. En cualquier caso, tendrían que acudir a los mercados para financiar tanto las deudas que heredarían como sus nuevas necesidades financieras. Hoy por hoy, no es muy difícil adivinar qué calificación crediticia obtendrían, con qué tipos de cambio serían recibidos o qué tipos de interés tendrían que soportar sus emisiones de deuda. A corto plazo, esta crisis puede reforzar a los viejos Estados de Europa frente a los nacionalismos. Pero, ¿los debilitará a largo plazo?




Llegeix l'entrada complerta al bloc de l'autor

Diada amb Vicent Andrés Estellés

Enguany la Diada ha començat la nit del dia deu, al Tradicionàrius de Gràcia, on l'Espai País Valencià organitzava la 2a Festa Estellés a Barcelona. Així que l'entrada d'aquest Onze de Setembre la deixem en mans dels versos del de Burjassot.

pare,

no sabies llegir ni escriure.

no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva.

un mot que em fa gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.

hom no pot dir analfabet imponentment.

Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,

més endavant de roma

i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.

jo escrivia, assegut a la taula,

i tu, dempeus darrere meu,

miraves els signes que traçava jo

com si anessis llegint-los

o patint-los,

no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes,

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,

mentre escric açó,

et sent darrere, a les meues espatles,

et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus

i t'he escrit açò

molt devotament,

pare.

Coscubiela: Lluita democràtica, social i nacional. Un itinerari compartit, un mateix adversari

Autonomisme, Federalisme, Independentisme avui no tenen la mateixa significació, perquè ha irromput amb força una altre subjecte que té naturalesa econòmica, però actua com a subjecte polític, encara que no tingui la legitimitat per fer-ho. Aquest subjecte es el mercat de capitals en un context de globalització que ens obliga a reconsiderar totes les categories politiques del segle XX i el debat sobre les formes d’Estat.

Llegeix l'article complert al bloc del Coscu

Joan Herrera: Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.

Joan Herrera va presentar ahir en una conferència el plantejament que vol impulsar a ICV en relació a la política nacional catalana. Després del suport expressat a la candidatura de Coscubiela pel 20N, Herrera mostra novament la seva voluntat de fer d'ICV el referent de tota la gent d'esquerres de Catalunya. Definitivament Iniciativa donarà la batalla el proper 20N.

Transcric algunes notes de la conferència, que podeu llegir íntegrament aquí.

la primera pedra sobre la que cal construir el catalanisme és reivindicar la sobirania de la gent i també dels pobles front la sobirania dels mercats.


a CiU li preocupa la pèrdua de competències i de sobirania de Catalunya quan és a mans de l’Estat, però ja li va bé quan els ciutadans perden sobirania a mans dels mercats.

Si no es convoca el referèndum [per la reforma constitucional], novament la majoria de la ciutadania serà expulsada del nou consens constitucional establert pel PSOE i el PP.

La qüestió lingüística és un tema d’identitat nacional, però no només això. És una qüestió social. El coneixement del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria és una garantia d’igualtat d’oportunitats per accedir al mercat de treball i un dret de tothom qui viu a Catalunya.


El PP està introduint en la política catalana els recursos contra la llengua, les polítiques racistes de García Albiol i el moviment contra l’autogovern i la recentralització de l’Estat.


La cohesió també està en risc quan s’identifica immigració amb frau en les prestacions socials, com va fer el conseller Mena en criminalitzar tot el col·lectiu marroquí; o amb la delinqüència, o quan es posa
constantment sota sospita determinades creences religioses.


Quan es tanquen urgències, o es degrada la qualitat de l’ensenyament, o es retalla en les escoles bressol, o s’incrementen les taxes a la universitat o cau un 76% la construcció d’habitatge protegit en relació a l’any 2010, mentre el govern és incapaç d’oferir alternatives a les famílies desnonades, hi ha una part de la societat que s’allunya cada cop més d’aquest model de país que exclou i
que no inclou.


perquè les esquerres tornin a governar Catalunya han de tenir un projecte nacional compartit que sigui el mínim comú denominador del catalanisme d’esquerres i que disputi a CiU la centralitat del catalanisme.

on és més evident la feblesa de l’esquerra nacional és al Congrés dels diputats, ho dic per experiència pròpia.


La principal representació de l’esquerra catalana, el PSC, no només no té veu pròpia a Madrid sinó que està supeditada al PSOE i no sembla que això,malauradament, hagi de canviar.


Al Congrés cal una esquerra nacional forta, independent, però amb capacitat de diàleg i d’acord amb les esquerres de tot l’Estat.

I aquesta alternativa no la podem construir només des de les institucions. L’hem de construir amb velles i noves aliances. Des dels que s’oposen a les retallades, a empresaris dinàmics que, perplexos, veuen com s’escanya l’economia catalana amb l’aplicació dogmàtica de retallades que afecten
l’equitat i que resten dinamisme al país.


Ara ens trobem en un moment difícil en què el catalanisme també pot ser derrotat. Derrotat en tant que per la via dels fets podem quedar reclosos en el marc d’un autonomisme de baixa intensitat, per molta retòrica abrandada que li posem.


Com a força d’esquerres coherent ens confrontem amb la política de CiU. Però com a força nacional estem disposats al diàleg i a l’acord amb totes les forces catalanistes.


Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.


Ho he dit en altres ocasions, els federalistes no podem rebutjar la hipòtesi de la independència si el projecte federal no té sortida i els independentistes no poden rebutjar el pacte federal com un avenç objectiu per a Catalunya. El federalisme plurinacional i l’independentisme no essencialista no
només han de conviure, han de poder definir un camí a compartir conjuntament.


la nostra vocació és esdevenir punt de trobada de la diversitat del país, més que abanderar una suposada puresa ideològica en el terreny nacional.


hi ha esperança, perquè, agafant una idea d'Ulrich Beck, el crit arreu del món, el de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sol, el dels joves portuguesos, el de la societat israeliana, el dels treballadors italians o el de les revoltes àrabs, és democràcia i justícia social.

El repte del país

L'imminent sentència del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut de Catalunya, l'actitud amb que la ciutadania catalana afrontem aquesta sentència i reaccionem a la mateixa arribat el moment, són el nostre repte nacional.

La darrera entrada al respecte que vaig publicar, era fortament crítica amb el discurs que en aquell moment estava esdevenint hegemònic en la política catalana. D'ençà d'aquell escrit, Joan Saura va pronunciar un discurs a Madrid i les coses van canviar. Un discurs que no et pots perdre. Les paraules claus del discurs eren:

Sin duda lo mejor, en estas circunstancias, sería que, por responsabilidad, los miembros del Tribunal dimitieran para forzar la renovación de una institución absolutamente fundamental del Estado ysuperar la crisis actual.

Avui aquestes paraules suposen la centralitat política a Catalunya, expressada en l'editorial conjunta de la premsa catalana. Saura no qüestionava ja la legitimitat del TC per emetre sentència, sinó la manca d'autoritat d'un TC que PP i PSOE i els sectors judicials i mediàtics han erosionat mitjançant revocacions arbitràries, no renovació dels components i una parlamentarització que desnaturalitza l'àrbitre constitucional. I la greu crisi política que podria provocar que un TC desautoritzat esdevingués la tisora de la dreta espanyola a la voluntat del poble de Catalunya. 

És una molt bona notícia per al país que la línia d'actuació finalment adoptada sigui la formulada pel president d'ICV i Conseller de Relacions Institucionals. Ho és perquè està arrelada en el sentit comú, i per tant pot esdevenir el pal de paller de la resposta social catalana, la raó compartida i al servei de la voluntat del poble català, expressada a les urnes en el referèndum de l'Estatut.

Jaume Bosch sobre l'autodeterminació

No et perdis l'article de Jaume Bosch (ICV) Autodeterminació no és (tan sols) independència , un escrit intel·ligent que mostra la diferència entre el concepte d'autodeterminació federalista, front al seu ús maniqueu per part aquells que ja han decidit prèviament com ens hem "d'autodeterminar" tots plegats.

L'afer Millet i la hipocresia patriòtica

Per fer la crònica de la gran catarsi de la “societat civil catalana” en relació a l’afer Millet caldria algú amb el mirada  sarcàsticament distant de Pepe Carvalho, amb l’actitud filosòfico-contemplativa de Maki Navaja, i amb el verb hiperbòlic de Pepe Rubianes. Quin gran equip de caçafantasmes haguessin format tots tres. Precisamente per això cap dels tres hagués estat mai convidat a formar part del patronat del la Fundació del Palau de la Música.

L’afer Millet afecta a un prohom de les Grans famílies, capità d’un dels seus bucs insignies més preuats, i és aquesta la clau, més que no pas el muntant de l’estafa, del vergonyós exercici de catarsi dels clans dominants de la Catalunya “catalana”. En els darrers dies hem vist com en Millet ja no és només un probable estafador. De sobte s’atropellen unes a les altres les veus que l’acusen d’haver abandonat l’esperit fundacional del Palau, de no complir amb la seva obligació de donar projecció internacional a la música catalana, de ser un trepa sense ofici ni benefici que viu de l’explotació del cognom… Aquells que aplaudien des de la platea cada cop que Millet rebia un guardó, aquells que presionaven a les administracions per a que els hi atorguessin, aquells que han col·locat i mantingut el senyor Millet allà on era, ara esdevenen un orfeó de veu sorda que ha canviat la partitura de les Glòries pel “jo ja ho deia” en un exercici de cinisme superlatiu.

Afortunadament per a ells, l’exercici quedarà impune: ni Carvalho, ni Rubianes ni Maki Navaja estan entre nosaltres i si hi fossin no trobarien ningú que els hi posés un micro davant. L’omerta còmplice, disfressada d’exercici de patriotisme, garanteix que s’imposarà la versió dels fets que toca: un pocavergonya aïllat que va abusar de la confiança de la bona gent del país.

Aquesta versió és perfecta per eludir el mal de fons: el caldo de cultiu que genera i continuarà generant “afers Millet”.

Sentència del Constitucional: no ho estem enfocant bé això

Fem una mica de política-ficció. Imaginem ara que el Govern espanyol, amb un ampli suport del Congrès dels Diputats convoqués un referèndum amb la pregunta següent:

Està vostè d'acord amb que, ateses les actuals circumstàncies de greu crisi econòmica, es suspengui indefinidament l'aplicació de les modificacions aprovades en els Estatuts d'Autonomia i dels canvis que han comportat en el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes del Règim General?

Davant d'aquesta situació, quina sortida tindríem aquelles persones que des de Catalunya i des d'altres indrets considerèssim que aquesta hipotètica consulta és una farsa democràtica? A qui ens podríem adreçar per a que impedís aquest evident atropellament? Quins arguments podríem exhibir per tal que la consulta s'aturés o, en cas d'haver-se celebrat, quedés sense efecte?

Evidentment podem argumentar que després de unes quantes dècades d'experiència democràtica els pobles sabis estableixen normes del joc clares per a evitar que l'ús de majories conjunturals aixafi els drets de les minories i del conjunt de ciutadans, i que han recollit aquestes regles en la norma fonamental de cada país (a Espanya aquesta norma s'anomena Constitució). També podríem argumentar que, conscients de la necessitat de controlar els poder públics (això és al cap i a la fi "l'estat de dret") els pobles sabis han creat organismes de control que fan les funcions d'àrbitres del joc democràtic. El principal organisme de control dels poders públics a Espanya s'anomena Tribunal Constitucional.

Continuem imaginant. Què podrien tractar d'al.legar els promotors del referèndum? Potser dirien que existint una expressió majoritària del poble espanyol, el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, perquè "cap Tribunal està per sobre de la sobirania popular". Potser atacarien aquells que ens mostrèssim contraris al referèndum dient que pretenem negar el legítim dret del poble espanyol a expressar lliurament quin vol que sigui el seu futur. En fi, el calaix de la demagògia és ple de recursos per a situacions com aquesta.

En una societat democràtica, totes les persones estem interessades en que existeixin regles de funcionament i àrbitres autoritzats que les puguin fer complir. Però els més interessats som aquells ciutadans i institucions que tenim menys força per a fer valer els nostres drets davant les imposicions d'institucions i ciutadans més poderosos.

La fugida endavant que s'està imposant en el debat català davant una hipotètica sentència adversa del TC a l'Estatut de Catalunya (que falta per veure fins a quin punt pot tenir conseqüències pràctiques i reals) és demagoga i miop. Demagoga perquè contraposa respecte a la voluntat popular amb existència de normes i arbitres, sense els quals la voluntat popular queda orfa de protecció. Miop perquè en funció del problema relatiu d'avui erosiona l'instrument que ens pot protegir de problemes realment greus demà.

PS Per ser justos hauríem de comentar també la responsabilitat de PSOE i PP en l'erosió de l'autoritat dels organismes de control democràtic, però això ja ho vàrem fer. Qui vulgui refrescar-ho, pot trobar el comentari aquí.

Blocparasitisme: Pere Nieto comenta la consulta d'Arenys

Després de l'entrada sobre "l'afer Noa" tocava parlar de la consulta d'Arenys, però després de llegtir el comentari al respecte que ha fet en Pere Nieto, ecosocialista i sobiranista, no em queda res a dir. A banda de recomenar-ne la lectura que podeu trobar aquí.

l'afer Noa i el peterpanisme de l'esquerra social

L'11 de setembre ha tornat a esdevenir. Cada any sobiranistes alternatius i oficials s'esforcen per vestir la Diada com una Diada especialment trascendental: un any perquè es discuteix l'estatut, l'altre perquè s'ha aprovat, el següent perquè no s'ha tancat el finançament i després perquè tot i que ja està el peix venut falta la sentència del Constitucional. Al Conservatori de Música de Manresa els profes ens explicaven que la clau per a que el forte soni fort, és que el piano soni baixet: sense contrast no hi ha tensió. Situat en un fortíssimo permanent, el crescendo sobiranista esdevè un continu tan alt i monòton que, com passa amb els sorolls de les obres, acaba integrant-se per l'oïda com a rutina. Així les coses, el sobiranisme depèn de les sobreactuacions del seus contraris per trencar la monotonia, enguany el desafinament d'Arenys. La melodia institucional que sona als actes oficials per part dels portamveus polítics resulta menys estrident, però igualment rutinària.

Així, la veritable "notícia" de la Diada no ha vingut per part de les litúrgies habituals, sinó per part de la Plataforma Aturem la Guerra i la seva protesta per l'actuació de la cantant Noa a l'acte institucional, que ha comptat amb el suport d'ICV-EUiA. La protesta ha fracassat, no pel fet que finalment la cantant hagi actuat, sino perquè els promotors i la seva proposta han quedat fortament desautoritzats per la lectura que finalment s'ha imposat dels fets: la persecució d'una artista compromesa amb el diàleg per part d'organitzacions integristes d'esquerres. Aquesta lectura no és correcta, almenys no del tot, ni ha sorgit "espontàniament" sinó molt condicionada pel joc de poders polític i mediàtic, però això té poca rellevància: si els promotors pretenien millorar el compromís de la ciutadania amb el poble palestí, no ho han aconseguit puix que aquest poble ha estat absent del debat. En canvi el resultat ha estat la pèrdua d'autoritat de la Plataforma i d'ICV - EUiA, nanos maleducats que ofenen els convidats avergonyint la família.

Els promotors de la iniciativa hauran d'extreure'n les valoracions. No faltarà l'anàlisi de les circumstàncies. Segur que en l'anàlisi hi haurà lloc per a valorar la capacitat de pressió de l'Estat d'Israel, la hipocresia dels partits catalans, la manipulació persistent dels mitjans de comunicació i el sumsum corda habitual amb que l'esquerra social acostumem a justificar els nostres fracassos. El que no és tan segur és que les pròpies responsabilitats trobin lloc en la reflexió, i sense autocrítica no hi ha maduració.

La pregunta ja no és què volem ser quan siguem grans, sinó si volem o no fer-nos grans. De moment sembla que optem per la comfortabilitat de la post-infància, altrament anomenada adolescència.

Nou finançament: qüestió de democràcia

Sembla que la cosa del finançament s'aclareix. Apunts:

1. Catalunya ha assolit els objectius polítics fixats a l'Estatut. Els objectius que la societat democràticament vàrem determinar, no la lectura esbiaxada que alguns que van votar en contra d'aquests objectius han intentat instrumentalitzar posteriorment. En primer lloc, l'increment de l'inversió pública de l'estat a Catalunya per reconduir una situació d'anys d'abandonament. Curiosament els anys d'un govern nacionalista format per una coalició de dretes que a l'hora era sòcia de referència a Madrid.

En segon lloc un sistema de finançament que aportés oxigen a una administració autonòmica ofegada a l'hora de prestar els serveis a la ciutadania sobre els que té competència. En tercer lloc, una major capacitat de recaptació i gestió de tributs, amb la necessària coordinació fiscal amb l'administració central. En quart lloc un sistema just i dinàmic, que acabés amb la injustificable perversió que qui més aporta a la solidaritat quedi en pitjor situació que els receptors, i que permetés la seva revisió periòdica per adaptar el sistema als canvis socials, demogràfics i econòmics.

2. L'objectiu políticament més delicat: un sistema de bilateralitat en la negociació entre la Generalitat i el Govern de l'Estat. Bilateralitat no és autisme, i evidentment la resta de governs autonòmics a qui afectava el model han fet sentir la seva veu, els seus interessos i les seves pressions. A hores d'ara ningú pot negar que la negociació era entre el govern català i el central, que a l'hora ha hagut de fer equilibris amb la resta de governs autonòmics del règim general.

3. Catalunya ha liderat le revisió del sistema de finançament autonòmic més profunda i ambiciosa des de la transició. Les pautes que regeixen el nou model espanyol van nèixer al Parlament català, i s'han imposat perquè eren justes i raonables. Certament, el cinisme demagògic de la dreta i una part de l'esquerra espanyoles, sumats a una llarga llista de despròposits de les forces nacionalistes catalanes per satisfer els baixos instints de les respectives parròquies, han comportat un alt preu polític i social. Ben segur que vist amb perspectiva l'aventura valia la pena, ben segur que la podríem haver tirat endavant amb més intel·ligència. I ben segur que ens n'hem sortit.

4. El govern d'esquerres ha impulsat també en aquest cas la regeneració democràtica. Front a la lògica del peix al cove per part d'un president-partit-país (tot remenat i regat amb aromes de Montserrat) pastelejada a les sales dels hotels, la lògica d'un Parlament democràtic que acorda una proposta àmpliament consensuada, la trasllada i negocia a les Corts espanyoles i la sotmet a referèndum popular. I negocia amb intel·ligència i fermesa la seva concreció.

5. Ara el repte del Govern d'esquerres és convertir el finançament en millors i nous drets per a la ciutadania. Podem reduir les llistes d'espera a la sanitat, crear un veritable Sistema Públic de Dependència, donar compliment al dret a la Renda Bàsica Garantida que preveu l'Estatut, millorar el finançament de l'educació pública... o podem gastar els diners en obres faraòniques i eliminació d'impostos als més rics.

Ara ve quan el Govern demostra (o no) que és d'esquerres.

El malic català a Europa

Catalunya és diferent a la resta d'Espanya. També en les eleccions al Parlament Europeu. En l'àmbit espanyol, aquestes eleccions estan sent absolutament maltractades per PSOE i PP fins a fer-les esdevenir un plebiscit a Zapatero. A Catalunya, els més europeistes, de tots els europeistes que es fan i es desfan no cauríem mai tan baix. Bé, CiU sí que intenta dibuixar aquestes eleccions com un referèndum al tripartit, però la cosa no sembla que qualli. Un altre dia en parlem.

A Catalunya no maltractaríem ni desvirtuaríem unes eleccions tant trascendentals com les que afrontem convertint-les en la segona volta de les eleccions generals. No. Aquí hem decidit convertir-les en una "segona volta" dels nostres propis fantasmes: la immersió lingüística a les escoles, el finançament, les seleccions esportives...

Ara imaginem-nos els eurodiputats catalans adreçant-se als seus colegues alemanys, txecs, holandesos o romanesos parlant d'aquestes qüestions. M'hi jugo un sopar que als 10 minuts els que no estarien mirant-se el rellotge, estarien agafant posat de migdiada dissimulada. Exactament igual que farien els eurodiputats catalans si els seus col·legues txecs els hi expliquessin la seva vida.

La construcció de l'Europa dels pobles no es liderarà mai des de la mera agregació de perspectives auto-cèntriques, sinó des de la capacitat de plantejar fites compartides que donin resposta als problemes de cadascú, o a les expressions particulars dels problemes comú. I sembla que la política catalana prefereix l'obsessió pel malic propi a l'ambició de construir lideratge.

Josu Onaindi: "donde CCOO es referente del sindicalismo nacional, CCOO es un gran sindicato"

La intervenció de Josu Onaindi, Secretari General de CCOO d'Euskadi, al Congrés de la CONC sempre és un punt de referència. La doloros coincidència que ahir es va produir amb el terrible atemptat d'ETA feia aquesta intervenció encara més significativa. Abans de la intervenció, la Presidenta del Congrés (Montse Ros, d'Ensenyament) va donar lectura al comunicat de CCOO d'Euskadi de condemna a l'atemptat. La pengem aquí i recomano molt vivament la lectura

A continuació Onaindi va prendre la paraula.

En els temps de primer emergència de les plataformes tipus "Basta ya" CCOO d'Euskadi va viure un profund i duríssim debat en el que es revisava la posiciói del sindicat en relació a la violència i el terrorisme. Onaindi va liderar la posició de qui des d'un primer moment van entendre que la situació del terror "no es solucionaria mitjançant fronts, sinó amb diàleg, reconeixement de la pluralitat i del dret incontestable a la vida". Aquesta va ser la visió que es va aprovar en aquell Congrés, el mateix en que Onaindi va ser elegit Secretari General. En la intervenció d'ahir, Onaindi ens recordava aquestes coses, i reconeixia a Joan Coscubiela el seu important paper de suport en aquell congrés. Allà va nèixer una fortíssima solidaritat i una gran complicitat entre ambdós dirigents i organitzacions que ha tingut continuitat tots aquests anys, i que ben segur continuarà en el futur.

Josu va parlar sobretot de sindicalisme nacional. Primera constatació: "el sentimiento que nos identifica es el sindicato de clase y el sindicalismo con sentido nacional". Un debat que Onaindi va reclamar que s'afronti "d'una vegada per totes" a la confederació estatal de CCOO partint del reconeixement que "allí donde CCOO es referente del sindicalismo nacional, CCOO es un gran sindicato" i que a més l'opció de sindicalisme nacional per part de CCOO reforça la solidaritat de classe: "para evitar situaciones de sindicalismo autárquico, como las que vivimos en Euskadi, necesitamos la solidaridad de clase y el sindicalismo nacional".

Josu Onaindi no ha estat l'únic sindicalista vasc que corre per aquí. L'altre té bloc, i el recomanem de tot cor.

11 de setembre: la cosa no està pas tan fotuda

Estem destrempats i alguns sembla que volen condemnar-nos a la depressió com a societat i com a poble. Portem força anys en que forces polítiques i mundillo para-institucional pretenen projectar sobre el conjunt de la societat la desorientació en que es troben immerses en l'era post-pujolista. L'arribada de les importants dificultats econòmiques, un context que no afavoreix precisament l'optimisme de les persones, estan facilitant aquesta tasca en els darrers temps. Recordo una antipàtica pintada de quan feia activisme estudiantil: "tot està fatal". Sembla que aquell eslògan antisistema ha estat assumit per les forces del "sistema", IEC inclós.

No he estat mai partidari d'amagar el cap sota l'ala davant dels problemes. Tenim l'obligació de plantejar a la societat diagnosis acurades i realistes (no recreacions en les dificultats), però també de plantejar vies per a superar el problemes, que ens motivin a treballar cada dia. I una diagnosi de la realitat social i nacional de Catalunya ha de passar necessàriament per veure les dificultats i les amenaces, però també els punts forts que tenim com a societat per afrontar-les i assolir noves millores.

Tenim una economia amb dificultats, és cert, però cal dir que amb un pes destacat d'indústries que han fet els deures en els darrers anys i que, si són capaces de trobar el finançament per a rematar la feina i un govern amb les idees clares, poden mirar el futur amb bones espectatives. Hem fet importants avenços en matèria de noves tecnologies, de Formació Professional, de millora de la qualitat en l'ocupació, de gestió dels recursos hídrics, o l'actualització del nostre Dret Civil i sembla que per fi estem despertant en qüestions com la mobilitat sostenible, el dret a l'habitatge, o la seguretat en les carreteres. L'escola pública catalana, els ajuntaments i els valors cívics de la societat han superat amb nota la incorporació massiva de persones que han arribat de tots els punts del planeta, tot i la minsa inversió econòmica que fem en els nostres serveis públics i en les polítiques socials. Certament tenim dèficits importants: un índex intolerable de fracàs escolar, increment i rejoveniment de la pobresa, un sistema fiscal esquifit i poc just, uns salaris insuficients, famílies amb dificultats per a fer front als deutes, un volum important d'empreses que persisteixen en l'estratègia suïcida de la precarietat laboral, etc. però comptem amb prou instruments i recursos com per a fer front a aquestes situacions si tenim una voluntat real.

En l'omnipresent tema de finançament, el Govern de la Generalitat ha estat capaç d'establir un fort consens polític i social a Catalunya, establir complicitats amb altres governs autonòmics i manté una actitud a l'ofensiva. Sens dubte, afronta aquesta negociació amb perspectives molt millors que en el passat.

Hi ha motius, indubtablement, de preocupació (com sempre i més que en d'altres ocasions) però no hi ha excusa per a la nostàlgia i l'autocompassió. En el camp econòmic l'hivern serà fred i tenim molts deures pendents, en el camp social estem encara lluny de comptar amb una xarxa de protecció i serveis socials que tingui prou musculatura, pel que fa a l'educació el conseller sembla decidit a condemnar el país al fracàs escolar... però cap d'aquestes qüestions és irremediable si Govern, administracions locals, organitzacion socials, partits polítics, empreses, mitjans de comunicació fem els deures. Aquest és el nostre repte com a país, depenem de nosaltres. Som-hi?

La subvenció de Joventut als sindicats

El quadre que precedeix aquestes línies mostra el nombre de delegats/des de personal i membres de comitès d'empresa dels sindicats que hi apareixen (en blau) i la subvenció directa que reben de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya (lila). Aquest quadre forma part de l'informe El finançament de les organitzacions sindicals per part de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya elaborat per Acció Jove i que avui hem presentat als mitjans de comunicació. L'informe, basat en dades oficials i publicades pel Govern de la Generalitat. L'informe evidencia clarament tres qüestions:

1. El sistema de subvencions de la Secretaria de Joventut de la Generalitat no resulta transparent i no es basa en criteris objectius.

2. L'atorgament de subvencions per part d'aquesta secretaria resulta arbitrari i té un fort component clientelar. Només així es pot entendre que una organització sindical que té una representació del 0'4% obtingui un 20% de la subvenció.

3. Aquesta situació, que no és exclusiva de Joventut, posa de manifest la necessitat d'una regulació legal de la transparència de les relacions econòmiques entre les organitzacions sindicals i les administracions públiques. Reclamació que CCOO de Catalunya realitza des de l'any 2005 sense resposta positiva per part del Govern.

L'ús de reursos públics per tractar d'afavorir o perjudicar determinades organitzacions socials per part del govern (no únicament en el camp sindical), és una realitat que qüestiona obertament la qualitat de la democràcia d'un país.

Després de 23 anys de governs de CiU, l'establiment d'un nou govern d'esquerres era l'oportunitat d'introduir elements d'higiene democràtica i transparència. Així ho va anunciar, de fet, el famós Pacte del Tinell. Avui aquelles bones voluntats han caigut en l'oblit. Quina gran decepció.

Per acabar, una reflexió aliena. Hom pot trobar-la al llibre Nacionalisme i món sindical a Catalunya (1974-1990), que de fet és la tesi doctoral de l'historiador José Manuel Rúa, publicada recentment pel Consell de Treball Econòmic i Social. L'autor de la frase és l'amic José Luis López Bulla:

Un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos[...] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo, ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad... pero por qué? Porque el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te ve en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te vo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000personas, y como el ruido de lasmáquinas es tan grande no nos oye la po´licía, parece que estoy contio desde el nacimiento de los tiempos.

Moltes entrades d'aquesta bitàcora han estat destinades a parlar com funciona això mort el fordisme. En tot cas, no sembla que res de tot això es pugui comprar amb els diners regalats pels "amics".

----------------

El video de la roda de prema es pot veure al Visió Sindical. També hi ha un video amb declaracions al canal ACCIÓ JOVE.

dret a decidir?

El jefe està fi. No et perdis sota cap concepte la lectura de text d'una intervenció realitzada en un cicle organitzat per gent d'ERC sobre la qüestió de la sobirania nacional, el dret a decidir, la independència de Catalunya i altres clàssics.

No t'ho perdis, sobretot, perquè no trobaràs cap altre dirigent social, polític, tertulià o demés fauna pública que et faci qüestionar tant el teu punt de partida en aquest tema (sigui el que sigui). És el que tenen els dialèctics.

Aquí hi ha l'enllaç a l'article del seu bloc on es pot trobar la intervenció en qüestió.

El Plebiscit

Un que no creia en el bipartidisme

Catalunya ejerció ayer el derecho a decidir y garantizó la victoria de José Luis Rodríguez Zapatero en una España que avanza al galope hacia un bipartidismo con aires de Restauración.

Enric Juliana

La Vanguardia 10.03.2008

El mestre Juliana torna a mostrar la seva proverbial lucidesa analítica. Impossible resumir millor en una frase el que podríem anomenar eufemísticament "lo d'ahir". De fet "lo d'ahir", també anomenable "la cosa", requereix aproximacions des de diferents perspectives a l'hora de clavar-hi el bisturí. Intentarem anar fent, però en tot cas és necessari començar com el mestre Juliana per arriscar lectures dels corrents de fons en aquest mar d'anàlisis cleenex en el que naveguem. Som-hi.

Punt de partida

Amb una participació electoral del 71'2% ha configurat el mapa electoral català més proper a la mitjana espanyola que recordàvem (a falta de mirar amb més profunditat l'històric).

Hipòtesi 1 (conjuntural)

El principal factor diferencial no ha estat la pujadeta d'un decimal de CiU que li ha reportat un diputat més (sobre uns resultats tan dolents com els de 2004), ni la baixada d'un punt d'ICV que li ha fet perdre in extremis un diputat (sobre uns resultats de 2004 normalets). El factor diferencial essencial ha estat l'ensorrada (en relació a 2004, no pas a la seva tendència històrica) d'ERC. Què ha passat? Fa quatre anys una victòria socialista semblava poc probable, així les coses el vot extra que es va mobilitzar es va dividir entre el vot útil (PSC) i vot rebotat (ERC). Quatre anys després l'escenari ha canviat: la victòria del PSOE era previsible però podria perillar en les famoses províncies on pocs vots feien bascular un escó entre els dos grans, un escenari on el vot rebotat despareix del mapa per tal d'assegurar la jugada. Pringa ERC. ICV i CiU dissimulen.

Hipòtesi 2 (no tan conjuntural)

El vot al PSC no expressa únicament una preferència a un president del govern d'aquest partit front a un del PP. En molts casos pot expressar també una preferència per un govern d'esquerres amb un suport parlamentari disciplinat front al model d'esquerra plural/Dragon Kan, en un marc polític cada cop més governamental on es fa necessari crear un "canal parlament" a modus de reserva cheyene o documental-de-la-dos. I on paradoxalment la societat de la informació fa bona l'eslògan del Grasset: "la informació és una selva", i les lleis de la selva són com són. Pringuen ERC i ICV-EUiA, CiU aguanta gràcies a la impresentabilitat del PP per l'electorat català.

Hipòtesi 3 (intent de cercar l'estructuralitat)

Tota elecció és també una combinació de plebiscits entortolligats. Potser el gran perdedor d'aquest plebiscit és la Catalunya super-estructura, l'àgora catalana. A veure si m'explico sense fer masses "amics". La catalana o el català "informat" que mira TV3, escolta les ràdios "d'aquí", llegeix la premsa del país i es deixa caure de tant en tan per aquest engendre que és "poliblocs" ara com ara no deu entendre res. I no entendre res és el pas anterior a les conclusions que es troben en els graons de l'escala que porta a la marginalitat: "la gent és tonta/no té remei", "aquestes no eren les nostres eleccions", "la gent s'ha deixat contaminar per la dinàmica espanyola", "els catalans som masoques"... és evident, tots els altres cotxes de la carretera van contra direcció.

En totes les societats, l'espai públic és un mirall que esbiaxa la imatge del conjunt de la societat. Com més gran sigui el biaix, pitjor qualitat democràtica té una societat. No es tracta de crostes o del discurset manit de la Catalunya mestissa front a la Catalunya oficial segrestada pels nacionalistes. Si fos així és evident que el PSC-PSOE (que s'oposa a la segregació lingüística a les escoles, que es va ficar en l'aventura estatutària i s'expressa gairabé sempre en català a través dels seus portamveus) no hagués absorvit tants vots, ni C's s'hagués fotut la trompada. És quelcom més complex. La ciutadania ha tocat el crostó a l'espai públic català i això va molt més enllà "dels polítics". Afecta al Parlament i als seus debats, així com als mitjans de comunicació, afecta als partits però també a la "societat civil", afecta a la Universitat i als intel·lectuals de desigual solvència que copen les tertúlies, a les federacions d'associacions i a les manis pel dret a decidir, a les seleccions catalanes i no catalanes, a nacionalistes, catalanistes i centralistes oficials. "Lo d'ahir" va ser també un alegre i tranquil desmentit de l'espai públic català per part de les catalanes i catalans de carn i ossos.

Davant d'una àgora que no articula bona part de la societat, l'articulació es fa a través del Grans Mitjans de Comunicació (amb un paper més aviat discretet de TV3 i altres herbes), i aquí el plantejament és clar: PSOE(que no PSC)/PP. I més val que el PSC no perdí el matís en la seva justa felicitat.

Projecció:
Fins aquí, tot això ho he anat pensant jo solet. Però llavors ve el mestre Juliana i situa un referent històric: la Restauració. Ben trobat. Caldrà recordar que va ser durant la Restauració que la burgesia catalana cansada del binomi dels grans partits estatals liberal i conservador, va optar pel regionalisme de Cambó. I que treballadores i treballadors van optar per impulsar un moviment obrer organitzat amb matriu pròpia.

Aquesta és la nostra escletxa. Ara toca saber-la aprofitar. N'anirem parlant.

S'ha dit: Kosovo

La penya està fatal:

La petita història de Treviño fou la metàfora del temor nacionalista espanyol. La independència de Kosovë pot ésser el precedent de la força del nacionalisme català.

Només hi ha un aspecte positiu de la negativa de Moratinos a acceptar la inevitable independència de Kosovo: que Espanya es crea un estat enemic entre els probables futurs membres de la unió europea, l'estat de Kosovo. Una enemistat que pot comptar molt el dia que els catalans decidim iniciar el camí pacífic envers la nostra independència. Kosovo pot ser un aliat valuós al qual només caldrà recordar com es va comportar Espanya quan van emancipar-se.

Per cert, que el primer estat en reconèixer Kosovo han estat els Estats Units, com sempre, el que me dú a llançar una reflexió: segur que anar a protestar quan arriba un vaixell de la marina nordamericana ens ajudarà a alliberar-nos?

NOTES:

1. Clicant sobre el text es pot llegir l'article sencer i el nom de l'autora o autor.

2. Per tal de no fer massa sang hem passat de seleccionar textos de militants de base massa arrauxats.

3. Jo flipo.

El dret a decidir... de qui?(1)

El nacionalisme català ha aconseguit situar en el centre del debat públic una importantíssima idea-força que li permet afrontar la realitat postestatutària a l'ofensiva i li obre les portes a nous sectors socials fins ara reacis ideològicament a un projecte polític construit sobre la tomba de Guifré el Pilós, les cendres de la derrota de 1714 i el regust naftalinós dels Jocs Florals: el dret a decidir. La formulació del Dret a decidir com un camp de joc compartit pel conjunt de forces polítiques i socials del nacionalisme té un importantíssim potencial que no hauría de confondre's amb un lema publicitari més o menys afortunat. Mitjançant la formulació del Dret a decidir, el nacionalisme ofereix a la ciutadania quelcom que ningú més ofereix: un sistema conceptual per a interpretar les coses que li passen, inclosos els seus problemes, neguits i anhels.

L'esquerra, amb el nas enganxat a les enquestes i a la defensiva ideològicament no ha sabut, fins al moment, plantejar una crítica, ni molt menys un paradigma alternatiu i després passa el que passa...

Aquestes coses m'han vingut al cap avui, que ha comparegut davant del Ple del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya el Secretari General del Departament d'Economia i Finances de la Gene, senyor Martí Carnicer. Venia a presentar davant d'aquesta institució els pressupostos de 2008. Una de les qüestions en que més s'ha incidit en la presentació i el debat posterior és la referent al futur dels impostos cedits a la Generalitat i, en concret, el de Successions i el de Transmissions patrimonials i actes jurídics documentats. En paraules del propi Secretari General, a l'hora de regular aquests impostos, de gran importància per a les finances de la Generalitat i en que existeix capacitat normativa del Parlament de Catalunya, ens trobem absolutment condicionats per les regulacions que estan fent altres comunitats autònomes. Així, la tendència a rebaixar i eliminar impostos de gran importància per al finançament autonòmic i la redistribució de la riquesa, té la dinàmica de la bola de neu: com més roda, més gran i incontrolable... o dit d'una altra manera: menys dret a decidir dels ciutadans i més dret a decidir dels empresaris i grans propietaris.

Quan atorguem el dret a decidir a Catalunya, hem de tenir en compte que Catalunya no és una senyora amb barret frigi/barretina sinó una societat, força complexa d'altra banda. I que per tant cal determinar quins membres de la societat i com decidiran, atés que al respecte existeixen conflictes d'interessos entre els catalans.

La qüestió és que mentre a l'àgora (tant la metàfora com el programa de TV) és discuteix sobre quina bandera ha d'onejar a la façana de les institucions (metafòrica i literalment) la discussió en que ciutadans i ciutadanes més ens juguem les garrofes és si aquestes institucions han de ser la seu del govern de la societat o meres cases regionals, si qui decideix som els ciutadans mitjançant un sistema democràtic o alguns ciutadans mitjançant un sistema financer.

Així doncs el que ens estem jugant no és poca cosa, és l'abast de la democràcia, de la validesa de la democràcia com a procés civilitzatori davant dels nous reptes. I ens ho juguem tot esperant que algú ens explqui què collons vol dir sobiranisme o independència a aquestes alçades de l'evolució del capitalisme.

(continuarà...)

11 de setembre(2): la cohort dels dolents (de dol)

El país-país està dolgut. Quelcom no rutlla. O més aviat no rutlla res de res. O les coses van rutllant al marge d'ells, la qual cosa seria pitjor. Per tant, assumim que estem en plena crisi nacional. I si la majoria de la població no té cos de crisi, sinó d'anar fent com sempre, és una mostra més d'aquesta crisi. La cosa ja pintava malament just després de les darreres eleccions al Parlament. Em va sobtar molt en aquell moment llegir a tants i tants polítics i opinadors del país-país entonar els planys no contra el govern a-nacional, sinó contra la pèrdua de voluntat de "la societat". El problema no és un govern "de baix perfil nacional", sinó la ciutadania apàtica. Quan es comença a anar per aquí, txungo.

Així que estem en temps de refundacions i redefinicions nacionals. Refundacions i redefinicions cleenex com tot en la política mediàtica. Al març passat ja varem fer una entrada a Les Cosetes comentant la maniobra auto-regatista d'ERC jugant amb el dret de l'autodeterminació com a tàctica. Allò que va ser dit es pot continuar predicant respecte el darrer auto-regat d'ERC respecte el 2014. Matenim la conclusió: "El fet que hagi utilitzat aquest principi (l'indepedentisme) com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons". Com que la gent ja no sentim ni fred ni calor respecte les grans declaracions improvitsades per a sortir del pas de la pròpia clientela, la cosa ja no estimula ni al PP.

Més atenció, pel fet d'estar més rumiada, mereix la iniciativa d'en Mas de crear la casa comuna del catalanisme. El Mas mira al Sarkozy i veu com aquest fagocita al PSF per la via dels fitxatges estrella. Com en De Gaulle, com en Pujol. I tira pel mateix cantó. Però em dóna la impresió que en Mas no ha donat prou importància a un petit detall: en Sarkozy (com en De Gaulle, com en Pujol) fa aquesta maniobra des del poder. Estar en el govern o en l'oposició és un petit matís que té certa importància en política. O dit d'altra manera: quan el Sarko crida a en Rocard, el President de la República està cridant a un dels seus prohoms, que no l'ha votat, per a que s'incorpori als esforços de fer sortir França de l'estancament. I això té el seu què. Que et cridi el cap de l'oposició per a refundar el catalanisme, és força més cutrillo i menys atractiu. Així que a la crida d'en Mas de moment sembla que només responen aquels que estan de dol, com en Maragall, o com el Carretero. Poc lluidet tot plegat. Jo d'en Mas profitaria per cridar a en Piquè, que pel que sembla encaixa en el perfil. La casa comuna del catalanisme d'entrada sembla abocada a edevenir la casa comuna dels qui es consideren injustament evacuats de la Plaça Sant Jaume.

I de la resta de país-país... crec que el fet que hagin substituït en Xirinacs pel Joel Joan, ja diu prou de "la crisi".

Apa, a veure si demà trobo un estoneta per a parlar dels de "la Catalunya real", altrament dits "AVEcatalanistes"