Blocparasitisme: sindicalisme a Cuba

Interessantíssim informe de la delegació de CCOO en un intercanvi amb la Central de Trabajadores de Cuba el passat juliol. Isidor Boix, membre d'aquesta delegació, publica al seu bloc l'informe, o més aviat, les conclusions del viatge. Com es tradueixen les reformes anunciades per Raül Castro en la vida real? Quin és el paper del salari "formal" en la capacitat adquisitiva de la gent que treballa? Quin paper juga e sindicat oficial cubà?Quines perspectives de futur?

Aquí deixem l'enllaç a l'informe.

Independència o mort

article publica a Debat Juvenil, núm. 8

El valent article d’en Jordi Cuminal (JNC) publicat a l’anterior número de Debat Juvenil obre un debat estratègic necessari i massa temps posposat sobre el Consell Nacional de la Joventut i el seu paper en la nostra societat. Un debat que únicament serà útil si parteix, com fa en Jordi, d’una constatació honesta i tranquil·la: el CNJC està en crisi. No es tracta d’una crisi en clau de conflictes interns, és quelcom molt més discret: una crisi per avorriment. La valoració que fem del CNJC ha de partir necessàriament d’una pregunta: quins efectes tangibles té l’acció del Consell? Les organitzacions que valoren la seva tasca únicament en funció del volum d’activitat i no en funció de l’assoliment d’objectius acaben tancant-se en elles mateixes. O dit en altres termes, és necessari que la reflexió parteixi de la valoració del CNJC en tant que actor social i polític de la nostra societat.

Un actor sociopolític, per definició, pretén l’assoliment d’objectius de transformació social generant una capacitat de ser escoltat i negociar que no passa per presentar-se a eleccions parlamentàries. Les organitzacions socials obtenim la nostra força de quatre possibles fonts: el poder econòmic, la capacitat de mobilització ciutadana, la capacitat de proposta i l’autoritat. En el cas del Consell, és evident que el paper marginal que juguen en l’economia catalana les entitats juvenils invalida la primera via. Pel que fa a la capacitat d’organitzar la mobilització social sembla clar que les organitzacions que en som membres hem renunciat històricament a que el Consell jugui aquest paper. Ens resten doncs les dos darreres fonts de legitimació i força: la capacitat de proposta i l’autoritat, que es troben íntimament vinculades.

Clar i català: el CNJC no compta en l’actualitat amb el reconeixement social de la seva autoritat, i per tant comptar o no comptar amb el CNJC per definir les polítiques públiques suposa un valor afegit molt marginal. La clau de volta de l’autoritat d’una organització social és la seva independència de qualsevol altre poder polític, social o econòmic.. La independència implica ser capaç de situar en el debat públic una veu pròpia que sigui punt de referència. Implica rigor en l’anàlisi i valentia en la comunicació. Requereix tenir la seguretat que els màxims equips de direcció i la Presidència no compta amb lligams amb cap poder polític o econòmic que impliquin dependència econòmica o submissió política.

Si sabem d’entrada que el CNJC no contradirà mai públicament el Govern de la Generalitat, o uns determinats Departaments del Govern, ja no cal escoltar el Consell perquè és més fàcil escoltar directament el Govern. I és aquí on trobem el nostre taló d’Aquil·les. Aquesta és la clau del nostre futur.

Coneixences de l'estiu: Abd al-Rhaman I

El colega de la foto és l'emir Abd al-Rhaman I, ell i la seva família han estat acompanyant-me aquest estiu, i encara ara, mitjançant una lectura que tindrà la seva entrada quan trobi el moment. El xicot en qüestió era net d'un Califa de Damasc de la família dels Omeies. Els Omeies van perdre el Califat a mans dels seus enemics que en van fer una escabetxina, Abd al-Rahman va aconseguir fugir i trobar refugi al nord d'Àfrica protegit per berebers amb qui tenia lligam parental a través de la seva mare.

El noi no es va limitar a amagar-se, sinó que va escriure a les famílies que havien estat clients (mawla) de la seva família (que no el conexien de res). A mitjans del segle VIII, amb 25 anys i únicament acompanyat per dos seguidors, Abd al-Rahman va arribar a la platja d'Almuñecar per posar-se al capdavant d'un exèrcit al que no coeniexia i que havia estat capaç de posar en peu revifant velles aliances familiars. Va apoderar-se d'Al-Andalus i re-fundar la dinastia, va esclafar totes les rebelions que es van produir, en aquell temps de senyors de la guerra i va fundar un emirat que va ser un exemple únic en el context europeu d'estabilitat política. El seus successors van tornar a reivindicar el títol de Califa. La seva dinastia va dominar Al-Andalus durant tres segles.

Poca broma.

La subvenció de Joventut als sindicats

El quadre que precedeix aquestes línies mostra el nombre de delegats/des de personal i membres de comitès d'empresa dels sindicats que hi apareixen (en blau) i la subvenció directa que reben de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya (lila). Aquest quadre forma part de l'informe El finançament de les organitzacions sindicals per part de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya elaborat per Acció Jove i que avui hem presentat als mitjans de comunicació. L'informe, basat en dades oficials i publicades pel Govern de la Generalitat. L'informe evidencia clarament tres qüestions:

1. El sistema de subvencions de la Secretaria de Joventut de la Generalitat no resulta transparent i no es basa en criteris objectius.

2. L'atorgament de subvencions per part d'aquesta secretaria resulta arbitrari i té un fort component clientelar. Només així es pot entendre que una organització sindical que té una representació del 0'4% obtingui un 20% de la subvenció.

3. Aquesta situació, que no és exclusiva de Joventut, posa de manifest la necessitat d'una regulació legal de la transparència de les relacions econòmiques entre les organitzacions sindicals i les administracions públiques. Reclamació que CCOO de Catalunya realitza des de l'any 2005 sense resposta positiva per part del Govern.

L'ús de reursos públics per tractar d'afavorir o perjudicar determinades organitzacions socials per part del govern (no únicament en el camp sindical), és una realitat que qüestiona obertament la qualitat de la democràcia d'un país.

Després de 23 anys de governs de CiU, l'establiment d'un nou govern d'esquerres era l'oportunitat d'introduir elements d'higiene democràtica i transparència. Així ho va anunciar, de fet, el famós Pacte del Tinell. Avui aquelles bones voluntats han caigut en l'oblit. Quina gran decepció.

Per acabar, una reflexió aliena. Hom pot trobar-la al llibre Nacionalisme i món sindical a Catalunya (1974-1990), que de fet és la tesi doctoral de l'historiador José Manuel Rúa, publicada recentment pel Consell de Treball Econòmic i Social. L'autor de la frase és l'amic José Luis López Bulla:

Un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos[...] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo, ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad... pero por qué? Porque el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te ve en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te vo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000personas, y como el ruido de lasmáquinas es tan grande no nos oye la po´licía, parece que estoy contio desde el nacimiento de los tiempos.

Moltes entrades d'aquesta bitàcora han estat destinades a parlar com funciona això mort el fordisme. En tot cas, no sembla que res de tot això es pugui comprar amb els diners regalats pels "amics".

----------------

El video de la roda de prema es pot veure al Visió Sindical. També hi ha un video amb declaracions al canal ACCIÓ JOVE.

Una cançoneta i mo n'anem

Dins d'una hora fem la presentació als mitjans de comunicació de l'informe El finançament de les organitzacions sindicals per part de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya elaborat per Acció Jove. Després faig una entrada al respecte. De moment hi deixem la banda sonora, a càrrec d'una senyora que fa anys que em té el cor robat, i que de fet va inaugurar aquesta secció.

Aquí la trobareu.

El frau de les llistes obertes

Una de les cançons de fons més sobades que existeixen en el debat públic a l'hora de parlar de la qualitat de la nostra democràcia és la reclamació de les llistes obertes. Les llistes obertes es plantegen com una fòrmula per a limitar el pes dels "aparells" dels partits a l'hora de determinar la configuració d'ajuntaments i parlaments, de traslladar als ciutadans i ciutadanes un poder que actualment tenen segrestat els secretaris d'organització de les cúpules partidàries. L'establiment de llistes obertes facilitaria una major implicació i capacitat dedecisó de la ciutadania que ajudaria a superar la "desafecció" que mostren els alts índex d'abstenció i vot en blanc...

La reivindicació de llistes obertes és una mostra més, al meu parer, de com les veritats fàcils del pensament feble esdevenen caball de Troia dels poders econòmics per a devaluar a democràcia. I per a privatitzar-la. A l'hora, són un exemple perfecte de com camuflar una proposta d'una el·lit minoritària com a suposat clam social. Veiem-ho.

1. Les llistes obertes no responen als factors que provoquen l'abstenció i el vot en blanc

Ja hem publicat en alguna ocasió a Les Cosetes textos, articles i referències que demostren que l'abstenció troba les seves causes en elements socials i econòmics, més que no pas en la Llei electoral.

Dada objectiva 1: la participació electoral és més alta en els països en que el sector públic té un major pes en el conjunt de l'economia.

Dada objectiva 2: l'abstenció és molt més elevada entre les persones que viuen en una major situació de precarietat laboral i social.

Dada objectiva 3: la participació és més alta en les conteses electorals en que s'ha donat una major confrontació de models alternatius, i cau en picat quan la ciutadania percep que les diferents opcions són massa idèntiques.

Dada objectiva 4: les tres dades anteriors es produeixen en els diferents països, sigui quin sigui el seu règim electoral.

Conclusió: la gent anem a votar en la mesura en que sabem que en les eleccions ens hi juguem alguna cosa, i ens quedem a casa quan pensem que guanyi qui guanyi la nostra vida no es veurà massa afectada. Què té a veure això amb les llistes obertes o tancades? Evidentment qui no té cap mena d'interés en que canvïin les condicions materials de vida de les persones o en que es puguin contrastar propostes polítiques realment diferenciades, prefereix es debats sobre elements superestructurals que no pas sobre allò que afecta els cigrons.

2. Les llistes obertes no són una demanda ciutadana

Si fem una enquesta i demanem a la ciutadania si voldria llistes obertes, la resposta majoritària serà sí, sobretot si no existeix un debat públic en que es puguin exposar els diferents punts de vista. Si fem una altra enquesta en que demanem als ciutadans i ciutadanes que s'han abstingut o votat en blanc quins n'han estat els motius, em jugo un arrós amb llamàntol en que les llistes tancades tindran un valor molt marginal en les respostes.

Les llistes obertes són un sistema molt vàlid quan es produeixen en àmbits on els diferents electors tenen un alt coneixement dels candidats/es. Per exemple: eleccions sindicals en empreses petites, eleccions municipals en poblacions petites, congressos i eleccions internes d'organitzacions, eleccions als òrgans dels centres educatius, etc. En canvi no tenen sentit en processos d'elecció parlamentària, on els ciutadans i ciutadanes tenim, necessàriament, un baix coneixement de les persones que intgren les diferents candidatures, i en canvi coneixem millor les diferències entre les diverses ocpcions polítiques.

3. Les llistes obertes donen més poder als poders econòmics i mediàtics

Un sistema de llistes obertes és un sistema en que els diferents membres que composen una candidatura competeixen individualment entre ells. En l'era digital, el debat públic és dóna en l'àmbit dels mitjans de comunicació. Uns mitjans de comunicació amb una hegemonia clara dels mitjans privats, la propietat des quals es troba molt concentrada en un pocss grans grups econòmics que tenen interessos en d'altres sectors estratègics de l'economia. Per a ser elegit com a regidor o diputat dins d'una candidatura oberta, tindran avantatge aquelles candidats o candidates que comptin amb el suport de mitjans de comunicació i tertulians. I amb prou recursos econòmics personals o prestats per algú com per a fer campanya.

Les llistes obertes no suposen donar més poder a la ciutadania, sinó que traslladen més poder als grans grups econòmics, especialment en l'àmbit dels mitjans de comunicació, que de fet són qui promuen aquesta reclamació. I promouen no un debat de continguts, sinó de perfils personals. Una democràcia a l'americana, i qui és que no vota en les eleccions als EEUU? I quantes persones sense grans fortunes personals i el suport conòmic de grans lobbies empresarials pot fer una campanya exitosa en aquest país per a un càrrec polític?

4. Les llistes obertes provoquen institucions menys plurals i menys renovades

La lògica de llistes obertes suposa no entendre una candidatura com un col·lectiu, sinó com una mera suma d'individus. I en el combat individual existeix un col·lectiu dominant en la societat que acostuma a endur-se el gat a l'aigua: homes amb alt nivell d'ingressos econòmics, de més de 45 anys, heterosexuals i nascuts en el propi país. O dit d'altra manera, les llistes obertes aprofundirien els factors de discriminació que provoquen parlaments on resulta difícil veure-hi dones, treballadors/es, persones més joves o persons nascudes fora del país. I on les persones que competeixen per primera vegada es troben en desaventatge amb les "vaques consagrades", molt més conegudes per la ciutadania.

En definitiva, les llistes obertes no poden ser de cap manera una proposta de l'esquerra, perquè amaguen els problemes de fons de la legitimació de les institucions, treuen poder a la ciutadania i li atorguen as grans grups econòmics i mediàtics, exclouen una majoria de la societat que en funció de les seves condicions personals tindria unas majors obstacles per a exercir el seu dret al sufragi passiu, i tendeixen a marginar el debat de models polítics i porten cap al sistema de pensament únic i confrontació de biografies dels candidats.

Només una esquerra atrapada en el pensament dèbil pot defensar una proposta com les llistes obertes.