Qui ens representa?

A partir del novembre d’aquest any i durant tot 2015, el gruix de treballadores i treballadors d’aquest país serem cridats a les urnes per a elegir els nostres representants sindicals a l’empresa. Els companys i les companyes que hem de tenir a prop per resoldre els nostres dubtes i informar-nos, vetllar perquè es compleixin els nostres drets i negociar en nom de tota la plantilla les nostres condicions de treball. Ho farem en el context d’aquesta duríssima crisi econòmica. I democràtica.Qui ens representa? Regenerar el sindicat a l’empresa
L’abast i la dimensió de la crisi, i sobretot la resposta des dels governs i els poders econòmics, ha generat un debat social obert de bat a bat. Reforma, rere reforma, retallada rere retallada, un brogit sord ha emergit. Va començar proper, a les cafeteries, a les cues dels serveis públics, als llocs de treball i d’estudi. Va fer-se crit a les places, va expressar-se a les vagues i darrerament comença a emergir de les urnes. Un crit esquerdat i col•lectiu que qüestiona cruament les bases dels sistema polític i social assentades al nostre país durant la transició. Un crit que ens commina a revisar-ho tot de dalt a baix, que reclama la regeneració democràtica de tota la societat. I “tot” és també la forma en que les treballadores i treballadors ens organitzem sindicalment per actuar i negociar junts. Toca regenerar el sindicat des de la base. Aquest és el principal repte que té CCOO davant l’elecció de comitès d’empresa i delegades i delegats de personal. El repte d’organitzar a tots els treballadors i treballadores, no ignorant la seva diversitat sinó integrant-la en la reivindicació i l’acció compartides. Una diversitat que s’expressa de manera diferent en cada empresa. Que es diversitat de gènere, d’edat, professional i de procedència. Ser el sindicat de cadascú per a ser sindicat de totes i tots. Reglament de candidatures Fruit d’aquesta reflexió, el X Congrés de CCOO de Catalunya va establir el mandat d’elaborar una normativa vinculant per tal de regular els drets de participació en la confecció de candidatures a les eleccions sindicals. En síntesi, el Reglament de Candidatures aprovat enguany per CCOO de Catalunya estableix quatre obligacions bàsiques: • Informació efectiva i amb antelació suficient a l’afiliació sobre el sistema d’elaboració de les candidatures i els seus drets al respecte. • Sistemes clars i senzills per a que qualsevol persona afiliada pugui manifestar la seva voluntat d’incorporar-se a la candidatura. • Elaboració de candidatures realment representatives del conjunt de la plantilla. • Aprovació democràtica de la candidatura Aquestes obligacions tenen caràcter vinculant per a tots els organismes sindical que hauran de vetllar pel seu compliment. Reforçar el vincle democràtic dels representants sindicals Es tracta en definitiva, de reforçar el vincle moral i democràtic entre els representants sindicals i les treballadores i treballadors que els han elegit. Reforçant la democràcia en la seva elecció, però també garantint que les candidatures de CCOO siguin representatives de totes les realitats de l’empresa i les integrin. Conscients de que és aquí on ens juguem el futur del sindicalisme.

Una reforma de les pensions innecessària, injusta i errònia

Us transcric el document que hem elaborat la Xarxa de Sindicalistes d'Esquerra Verda (ICV) per a entendre el Pensionazo. També el podeu descarregar aquí

1.- Quina és la situació del sistema de pensions

- El nostre sistema de pensions té uns reptes conjunturals i altres de caràcter estructural.

- A curt termini hi ha un problema d’equilibri financer en el sistema de pensions com a conseqüència de la destrucció d’ocupació i la caiguda dels ingressos, una situació provocada per la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat. El segon repte és més estructural per l’increment previst en el nombre de pensionistes. Aquesta darrera circumstància ja s’havia contemplat en la reforma del 2011 on s’havien fixat mesures de sostenibilitat per a garantir les pensions.

- El problema de la sostenibilitat de les pensions no està en les despeses sinó en els ingressos. Cal destacar que som el país d’Europa que menys destina a pensions: el 10,2% del PIB front la mitjana dels països europeus dels nostre entorn que és del 13,5%.

2.- A qui i com afecta la reforma del Govern del PP

- Es una reforma innecessària, injusta i errònia, que se centra exclusivament en reduir la despesa per a retallar les pensions, i que afecta de forma molt negativa  a tots els pensionistes: presents i futurs. Aquesta pèrdua del poder adquisitiu de les pensions ha estat criticada pel Consell Econòmic i Social que ha demanat al Govern que la reconsideri. 

   . És innecessària,  perquè aborda situacions de conjuntura amb mesures estructurals. S’instrumentalitza la crisi per fer perdre drets, com s’ha fet amb els salaris ( reforma laboral) i les prestacions socials (polítiques de retallades).

   . És injusta, perquè condueix a un increment de les desigualtats.

 . És  errònia, perquè afectarà de forma negativa a la ja molt deprimida demanda   interna.

- La proposta de nou índex de revalorització de les pensions que planteja el PP, eliminant la revalorització automàtica amb l’IPC, comportarà una pèrdua important i continuada del poder adquisitiu de les pensions: fins a un 28% en 15 anys. Això afecta a Catalunya a 1.633.700 persones.

- L’increment previst pel Govern, en els PGE del 2014, del 0,25%, ja anticipa la pèrdua de poder adquisitiu que comporta aquesta reforma.

- La proposta de factor de sostenibilitat afecta als futurs pensionistes que veuran disminuïdes les seves pensions públiques. Per contra s’afavoreixen les pensions privades.

- És una reforma, en definitiva,  que dinamita el Pacte de Toledo i que caldrà revertir per recuperar el  consens sobre les pensions.

3.- Quines alternatives proposem per garantir les pensions presents i futures

- Millorar els ingressos per garantir la sostenibilitat del sistema de pensions.

- Polítiques de reactivació econòmica per recuperar l’ocupació i el nombre de cotitzants.

- Persecució del frau associat a l’economia submergida.

- Assumpció per part de l’Estat de les despeses d’administració de la Seguretat Social.

- Implementació de mesures previstes en la reforma del 2011, com l’increment de les bases màximes de cotització i la convergència de la base mitjana de cotització del règim d’autònoms amb la del règim general.
 - Assumpció gradual pels Pressupostos Generals de l’Estat de les pensions de viudetat i orfandat.

Com està alterant la crisi el mapa sindical català?

(article publicat a Lluita Digital)

Com està alterant la crisi el mapa sindical català?

Andrés Querol Muñoz. Responsable d’Acció Electoral de CCOO de Catalunya

La crisi està alterant el mapa sindical català tal i com es fa palès en els resultats de les eleccions sindicals a les empreses. D’una banda la destrucció de llocs de treball i el tancament d’empreses. De l’altra, l’ofensiva de molts empresaris que aprofiten la major vulnerabilitat de les plantilles per a tractar d’imposar representants sindicals controlats, o l’emergència de tendències corporatives. 

   El sindicats de classe, aquells que parteixen del vincle de solidaritat de totes les treballadores i treballadors, estan patint importants retrocessos. En aquest context CCOO emergeix com la força sindical amb més capacitat d’organitzar les treballadores i treballadors, també en temps de crisi, i veiem reforçada la nostra condició de primera força sindical del país.

   La reducció de plantilles i el tancament de centres de treball ha suposat que a Catalunya passéssim de 56.593 delegats i delegades de personal el 2011 a 56.044 en aquest moment. Aquesta pèrdua de delegats ha afectat especialment a UGT (-2’1%) i USOC (-4.5%) que estan veient com es redueix de manera constant la seva representativitat entre la classe treballadora catalana.

   Sens dubte, els dos fenòmens que generen més preocupació per als interessos de les treballadores i treballadors és l’emergència de delegats corporatius i delegats ’grocs’. Groguisme i corporativisme troben el seu millor caldo de cultiu en la por i la vulnerabilitat dels treballadors davant l’increment de l’atur i l’empitjorament de les condicions de treball.

   Ambdós fenòmens són complementaris i suposen el debilitament dels treballadors. El corporativisme confronta insolidàriament diferents col·lectius professionals dins de les plantilles (metges contra infermers, mestres de les escoles públiques contra els de les escoles concertades...) posant les coses encara més fàcils a qui retalla sous i condicions. 

   El ‘groguisme’ suposa un risc encara pitjor. Les possibilitats obertes per la darrera reforma laboral han portat a molts empresaris a tractar de fer elegir ‘representants sindicals’ nomenats a dit des dels despatxos de recursos humans per a pactar rebaixes a les empreses de les condicions establertes als convenis col·lectius sectorials.

   Davant l’esgotament de les centrals sindicals clàssiques, CCOO emergeix com el sindicat en millors condicions per articular la unitat de les treballadores i treballadors front al risc d’insolidaritat i intromissió dels poder econòmics.

   Tot i haver experimentat una important pèrdua de delegats en sectors que van ser els primers en patir l’impacte de la crisi, com la construcció i la indústria, CCOO conservem i tendim a créixer en la nostra representativitat, sent l’única gran central sindical catalana que no l’ha vist reduir i la que està en millors condicions per ampliar-la. En l’actualitat, CCOO representem un 42% del total dels delegats i delegades catalanes el mateix percentatge que a 2011 i la tendència és a incrementar-lo.

   Els motius d’aquesta major fortalesa representativa de Comissions els hem de trobar en la nostra major independència de les administracions públiques i els poders empresarials. Però també en la capacitat d’encabir i organitzar les noves generacions d’empreses i treballadors, sent el sindicat que més creix i s’implanta en sectors com els serveis educatius, el comerç, l’hostaleria o els serveis sanitaris.

   Els processos de sindicalització d’empreses i sectors de plantilles joves com els centres d’investigació biomèdica, o grans cadenes comercials com Decathlon o Apple Store estan resultant claus per al creixement de Comissions. Ara el repte serà incorporar també les noves generacions de treballadores i treballadors en empreses de llarga tradició sindical on es fa necessària una aposta ferma per la renovació de comitès i delegats.

Les voluntats d'un poble: els tres fracassos de Mas

Fracassa el plebiscit

CiU (però també l'Assemblea Nacional de Catalunya, i la direcció de TV3, i el Grup Godó, i Omnium i tants i tants d'altres estranys companys de viatge) havien plantejat les eleccions obertament en clau plebiscitària: tots amb el President. 

La ciutadania ha rebentat aquest esquema encorsetat i el resultat ha estat un parlament més obert que mai. Les electores i electors hem defugit massivament la lògica binària davant la necessitat d'expressar una voluntat complexa: "a favor de la independència però contra les retallades", "contra la independència però convençuts que les retallades són l'única sortida", "contra les retallades i a favor d'un referèndum d'autodeterminació", "d'entrada la independència, però ja ho veurem"... 

Resulta que Catalunya no ha resultat ser un poble bíblic a la recerca del seu destí, sino una societat real que canalitza democràticament les voluntats diverses de la seva ciutadania.

Fracassa la teoria de la majoria silenciosa, també anomenada "tots amb el President"

La "majoria silenciosa" ha estat el constant argument de la dreta davant l'onada creixent de mobilitzacions ciutadanes que exigeixen una sortida a la crisi en que els molt rics assumeixin la seva part de la factura. Contra una important "minoria mobilitzada", Mas i els propagandistes convergents contrastaven una gran majoria de catalans que no criden perquè són ben educats, que no es mobilitzen perquè dediquen tot el seu temps a treballar per aixecar el país i que assumeixen responsablement que el programa de desmantellament de l'estat social és un mal necessari. Una majoria que està amb el President.

La teoria de la "majoria silenciosa" no és massa original. El seu referent històric principal és Nixon, i des de llavors ha estat defensada per tots els governants que han hagut d'afrontar protestes ciutadanes massives. Tenint en compte que només dos de cada deu catalans han votat CiU la cosa ja no s'aguanta per enlloc i la dreta catalana no té més remei que revisar la seva estratègia de prepotència davant les mobilitzacions. La nit de diumenge Mas tenia la mateixa cara que se li va posar a Nixon quan la realitat li va esclatar als nassos.

Fracassa el somni d'una generació convergent. 

El carrer va imposar-se també contra l'agenda nacional del Govern. Davant un procès controlat i dirigit amb la bandera del pacte fiscal, la manifestació de la Diada va imposar una nova lògica: moltíssimes ciutadanes i ciutadans impugnaven l'estratègia gradualista en l'àmbit nacional. El fracàs del projecte federalista del govern d'esquerres ha generat el convenciment en una majoria de ciutadanes i ciutadans que s'imposava una línia rupturista. "Catalunya, nou estat d'Europa" és una bandera força més clara i mobilitzadora que "pacte fiscal".

Les antenes convergents van funcionar, i les direccions de CiU van ser conscients que s'imposava una rectificació a temps: sortir corrents i posar-se al capdavant de la mani.

És just en aquest moment en que la cadellada de dirigents convergents (però també moltes de les figures emergents d'Unió) van veure l'oportunitat de realitzar-se plenament.

Iniciats políticament en el "Catalonia is not Spain",  les noves fornades de dirigents de la dreta catalana sempre han portat malament la contemporització entre desenvolupament nacional i compromís amb l'estat. Neoconservadors fins a la mèdula, l'alliberament nacional de Catalunya representa la quota d'idealisme que fa més suportable la pròpia existència. Aquesta generació que ha copat la direcció de Convergència, i eliminat la vella guàrdia que podria equilibrar generacionalment el partit, ha estat traïda pel seu idealisme.    És aquesta xavalada la que va convèncer a Mas que posar-se al capdavant d'un procès d'autodeterminació evitaria el cost polític del fracàs econòmic i social de la legislatura. No és casualitat que Trias, el darrer supervivent dels anys gloriosos del pujolisme, hagi mantingut un perfil baix en tot aquest procès.

La suma d'una amplíssima mobilització social, un PSC noquejat i un govern que ha posat tota la seva potència de foc a favor del procès sobiranista dibuixava un imaginari col·lectiu alterat en que indepes de tota la vida i sobrevinguts havien esdevingut una amplíssima majoria davant un federalisme ressignat que acceptaria passivament la situació.

Aquest excés de (pre)potència de foc ha tingut l'efecte contrari a l'esperat: remoure els ciutadans contraris a l'independència. La convocatòria electoral ha facilitat allò que les concentracions convocades per peperos col·laterals no aconseguien: una via d'expressió i demostració de força.

Mas ha aconseguit una fita històrica: que anessin a votar aquells que sempre s'havien abstingut a les autonòmiques.

Queden moltes més coses a valorar. A veure si trobo el temps...

López Bulla: soberanía y democracia sindical

Foto obtinguda del Consell de Treball
Econòmic i Social de Catalunya

José Luis López Bulla, històric dirigent de CCOO de Catalunya i un dels grans noms propis del sindicalisme català, va llançar fa uns anys el debat sobre la soberania sindical. Llavors va  actuar de detonant una important experiència del sindicalisme italià que va sotmetre a referèndum la suscripció d'un acord social amb el Govern Prodi. En aquell moment, el debat llançat per López Bulla no va trobar massa ressó ni resposta en el sindicalisme del país. Avui, el sindicalisme es troba directament interpel·lat per la crida social a la regeneració democràtica dels instruments ciutadans. No hi ha dubte en els cercles sindicals tampoc, que l'actual crisi econòmica, democràtica i social obliga a àmplies transformacions de l'acció i l'organització sindical. Davant d'aquesta conjuntura i a les portes dels congressos dels principals sindicats, m'ha semblat oportú burxar a en José Luis a recuperar la qüestió.

Aquí us deixo un extracte de l'entrada del José Luis, que recomano vivament que llegiu íntegrament al bloc de l'autor.

----

Como se viene diciendo de manera machacona las cosas han cambiado desde los primeros andares de la casa sindical. De manera que parece elemental la necesidad de repensar --a la luz de las gigantescas transformaciones que se están produciendo, en función de los cambios tecnológicos que facilitan los hechos participativos y dada la mutación de la estructura social de los trabajadores y empleados--  las formas participativas de y en el sujeto social. De un lado, el tránsito al postfordismo que pone en entredicho que la persona trabajadora se equipare al gorila amaestrado, según Gramsci, por las viejas formas del organización del trabajo; de otro lado, la formación intelectual del moderno conjunto asalariado (y muy en especial de la afiliación sindical) se ha ampliado considerablemente, poniendo en crisis definitiva la utilización de la consigna como método de dirección sindical.  

Se mire por donde se mire, el mantenimiento de algunas formas de democracia envejecida de la casa sindical es un despilfarro de los recursos intelectuales, los saberes y conocimientos que, así las cosas, aparecen como submergidos y, por tanto, de escasa utilidad para la acción colectiva. Una acción colectiva que precisa de tales conocimientos y saberes para mostrar su alteridad en el ejercicio del conflicto social, entendido éste también como una disputa de saberes.  

Por tanto, el afloramiento de los recursos intelectuales y su vinculación con los hechos participativos en el sindicato-república consigna una utilidad a la concreción de las prácticas contractuales y del ejercicio del conflicto.

Cierto, las cosas no son fáciles porque en la cultura del conjunto asalariado coexisten comportamientos en número no irrelevante de acrítica delegación hacia los representantes (“Para eso están”, se diría) y actitudes de hacer oír la voz, de querer participar. Y las cosas no son fáciles porque, por lo general, se sigue manteniendo una práctica democrática que de parecida morfología a los tiempos del fordismo, a pesar de que este es ya tendencialmente pura herrumbre.   De ahí que sea urgente, como se decía más arriba, repensar los hechos participativos a la luz de tantas emergencias. En el bien entendido de que la innovación tecnológica conlleva unos comportamientos ambivalentes: de un lado interfiere el ejercicio del conflicto tradicional y, de otro lado, propicia nuevas formas de participación y de intercomunicación horizontal.

Esquerdant la impunitat del comerç d’armes

Foto obtinguda de Catalunya Ràdio

Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau, analitza al seu bloc i al diari Ara el fracàs de la cimera internacional per la regulació del comerç d'armes.

L’atzar ha volgut que en el mateix moment que els països del món participaven a Londres en la inauguració dels Jocs Olímpics –la celebració de la ‘pax olímpica’- a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, no es posaven d’acord per a adoptar un tractat que regulés el comerç d’armes.

Les llargues sessions de negociació (en les plenàries però també en converses informals) van fer pensar que hi podia haver un text de consens. Un document que quedava lluny de les ambicions de la societat civil i dels estats favorables (la Unió Europea, bona part d’Àfrica i d’Amèrica del Sud i Central, amb esment especial per als més actius: Nova Zelanda, Mèxic i Noruega). Un text que, per exemple, reduïa l’abast de les armes a cobrir pel Tractat i deixava en una situació de menor control les municions, un aspecte essencial: de què serveix regular les armes sinó regulem les municions que les alimenten? O que no era tant explícit com caldria amb els criteris a tenir en compte (vulneració drets humans, manca de desenvolupament, existència de violència de gènere, etc.) a l’hora de permetre o rebutjar una transferència d’armes. O que dificultava una entrada en vigor ràpida del Tractat exigint, abans, 65 ratificacions. Però, malgrat aquestes concessions, els Estats refractaris (Xina, Rússia i els Estats Units -amb un Obama patint perquè la pressió del lobby de les armes li pogués complicar la reelecció) han acabat avortant el procés. També, altres països han posat pals a les rodes a la marxa de les negociacions: Egipte, Iran, Cuba, Veneçuela, Corea del Nord, Algèria, etc.

No cal fer esment del grau de cinisme d’alguns diplomàtics per a dir (després de 4 reunions preparatòries i d’una Conferència diplomàtica d’un mes, a banda de tota mena de contactes informals durant 2 anys i mig) que havia faltat temps per a trobar un consens… però si cal ser contundents amb la manca de responsabilitat de certs governs i líders polítics. No els podem demanar que siguin virtuosos i que excel·leixen en la seva presa de decisions però sí exigir que donin solucions als problemes. I tenim un problema seriós -el descontrol de les armes- que comporta unes tràgiques conseqüències -la mort de més de 500.000 persones que cada any- i, davant d’això, enlloc d’abordar-lo han preferit mantenir la situació actual.

Continua llegint l'article al bloc de l'autor

A Castells i T Barberà: Ana Mato abre una intransitable vía de “peaje” a la sanidad para inmigrantes “irregulares”

La insumisión de colectivos médicos (en número de 826 profesionales y creciendo, en las Comunidades que acatan el RDL-16/2012) y el hecho de que ya tres Comunidades no acepten discriminar a la población inmigrante (Andalucía, Asturias y Catalunya) es (con más probabilidad que un impulso tardío de compasión debidamente cobrada) lo que ha motivado la orden que prepara el Gobierno Rajoy sobre atención a inmigrantes “irregulares”. El Pais ha podido saber que las personas menores de 65 años que necesiten ser atendidas en hospitales y centros de salud públicos deberán pagar una “cuota” de 710,40 euros al año o lo que es lo mismo, 59,20 mensuales. Desde los 65 años en adelante, el coste supone 1.864,80 euros anuales (155,40 al mes). Y en todos los casos, habrá “descuentos” para nuevos miembros de la familia que se acojan al convenio…

La imagen que nos quieren evocar desde el PP –y con la que nos machacarán los contertulianos paniaguados “à la Marhuenda”– es la de acomodados ciudadanos extranjeros que disfrutan de sus años de jubilación en el clima mediterráneo y abusando de nuestro sistema público de salud (que por otro lado las Mato y Farjas se están cargando a marchas forzadas). Pero no se dejen engañar. De quien estamos hablando es de personas inmigradas que carecen de “papeles” porque no encuentra trabajo (o porque han caído en manos de empresarios que no han declarado su situación laboral) y que ya deben llevar empadronadas en España más de un año.

Continua llegint l'erticle al bloc d'Àngels Castells