Municipals '07: freaks

La baixa participació i la desafecció cap als partits polítics ajuden a l'emergència dels freaks. El denominador comú és que tots és presenten com a no-polítics, la veu del poble, els que s'atreveixen a dir allò que els altres callen hipòcritament. Val a dir que l'esquerra política els hi ha posat molt fàcil acceptant la famosa teoria de la classe política. Si els regidors i regidores (i la resta de càrrecs electes) deixen de ser considerats ciutadans i passen a considerar-se com una casta tancada fomentem l'abisme entre ciutadania i govern.

L'altre factor que afavoreix l'emergència del freakisme polític és el fet de convertir l'acció política en quelcom assèptic. Mirem els programes electorals: POUMs, PAMs, Plans Transversals, Plans d'Equipaments... Així que arriba algú que diua A,B,C, i ves per on això s'entén. Una característica comuna de PxC, CUP i Ciutadans: identifiquen clarament l'enemic i un eix de conflicte. Tracten la política en clau de conflicte d'interessos i prenen partit. Que el conflicte sigui real o artificial, que es busquin opcions de superació democràtiques o absolutistes, etc. és una altra cosa. Però no amagar el conflicte sota un tel de tecnicismes sembla que els hi funciona. Que després això qualli en una estructura política estable que pugui afrontar un recorregut llarg (com el cas de les CUP), o acabi esdevenint un bluff com C's és una altra cosa.

Municipals '07: ni p'alante ni p'atrás

La dreta aguanta els seus votants i confia en el major abstencionisme dels votants d'esquerres. La cosa funciona, però no prou ni prou ràpid.

1. Convergència i Unió

CiU torna a respirar alleujada, han aguantat l'embestida d'unes municipals després d'uns anyets sense poder a la Generalitat. Hi han deixat alguna ploma, però moltes menys de les esperades. Ara bé, el temps va passant i el poder institucional en el que es basa històricament l'articulació de CiU està en davallada. Certament l'abstenció es concentra especialment entre els electors d'esquerres, però sense mobilitzar nou electorat no es recuperarà la Generalitat, i pactar amb ERC dóna ensurts quan no es fa des d'una posició de forta superioritat.

L'aposta pel desgast d'ERC i especialment d'ICV-EUiA per a evitar que el creixement d'aquestes forces compensin la davallada del PSC no ha donat prou bons resultats fins al moment. I la irresponsable política de la por i de desautorització del Conseller d'Interior no aconsegueix trempar a ningú, com a màxim pot espantar a uns quants. Mas no és Sarkozy per molt que s'hi vulgui emmirallar. Passar-se la resta del mandat demanant la dimissió de Saura cada cop que un mosso d'esquadra aparegui a la tele no sembla que pugui millorar massa les coses per a la coalició de la dreta nacionalista. I el discurs de que un conseller d'interior responsable el que ha de fer és tapar les vergonyes del cos pot servir per consolidar el vot, però no per ampliar horitzonts.

D'altra banda quedar a l'expectativa d'un canvi a ERC no sembla una opció massa atractiva i el duo Mas-Duran comença a estar massa vist. Passarà el cicle electoral i quedaran els governs d'esquerres amb uns anyets per endavant per a fer gestió i gastar quartos. I a l'oposició fa molt de fred quan tens un partit que s'ha desenvolupat en el caliu dels despatxos i les catifes vermelles.

2. Partit Popular de Catalunya

Què bé que Ciutadans estigui de capa caiguda i es vagi desinflant per moments. Aquesta ha estat la millor notícia del PPC a banda dels resultats en l'àmbit espanyol, que ja s'esperaven. Ara bé, a banda d'això la situació d'estancament continua. Sí, el desgat del PSC en determinades ciutats com Badalona por permetre certs marges de creixement. Però amb això no es va massa enlloc. Continuar l'estela del Sarkozy és poc factible quan no tens opcions a presidir el Govern de la Generalitat ni a les alcaldies. Doncs res, a esperar notícies de Madrid.

Municipals '07: Nou cicle, nou xip?

Apa, primer lliurament de la sèrie d'apunts de la cosa d'ahir, comencem per les esquerres tripartites.

Les esquerres avorreixen, que no?

1. Partit dels Socialistes de Catalunya

El PSC està caient perillosament en les urpes de la dolça derrota. L'erosió electoral ve de lluny i va més lluny encara, però el creixement horitzontal i la manca d'emergència d'alternatives permeten incrementar com mai el poder institucional. Només així s'entén que 15 regidors a Barcelona fa quatre anys fossin una debacle sense precedents i catorze enguany siguin un bon resultat. El PSC té una veritable sagnia de vots als barris, se li escapa el votant habitual com l'aigua entre les mans. Ho tenen detectat però les velles receptes ja no funcionen. I això encara no ha acabat.

La meva previsió es manté: no reaccionaran. Cap partit que creix en poder institucional reacciona, hi ha massa equilibris i tothom té massa por als costos de la catarsi. I em jugo amb qui vulgui un sopar a que això no canviarà. Aire estancat per quatre anys més, si abans no hi ha algun ensurt al Govern de la Generalitat, que no? Quin és el missatge del PSC a la ciutadania?

2. Esquerra Republicana de Catalunya

La gent d'ERC són els que al meu parer ho tenen més fumut, tot i que mantenen una base sòlida des d'on projectar futures estratègies. La cosa es tensiona i l'estratègia d'equidistància només serveix abans d'haver-se de mullar, no un cop ja ho has fet. Tirin per on tirin perden llast. I la pitjor opció de totes és no tirar per enlloc. La situació interna pot acabar petant i enviar a mar bona part d'allò que han assolit en el cicle que ahir va morir. Atenció a l'anàlisi lucidíssim del Jordi Barbeta avui a La Vanguardia: Para Esquerra el problema es más estratégico. Comprobado que cuanto más apoya al PSC, más se benefician los socialistas y menos los republicanos, sin tampoco conseguir que CiU se hunda definitivamente, el debate está servido y en un partido asambleario como Esquerra los debates se sabe cuándo empiezan pero no como acaban.

A diferència del PSC, a ERC la catarsi està assegurada, el problema és que els antecedents de catarsis en aquest partit s'han caracteritzat per la lluissor de les navalles. La imprevissibilitat mai és un actiu en política i aquest és el punt més feble dels republicans. Quin és el missatge que ERC a la ciutadania?

3. Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

Primera part de la lectura dels resultats: l'electorat ha abaixat els fums als ecosocialistes, potser els fums eren massa alts en relació al foc que realment hi havia a sota. Poser massa candidats de la gran ciutat pensaven ser elegits sense despentinar-se. Segona part: com ERC, ICV-EUiA ha tancat un cicle de creixement, com el PSC corre el risc de no adonar-se'n. El pitjor risc és el d'improvisar una excusa conjuntural: la campanya de desprestigi contra Joan Saura ho posa "a huevo". Ens enganyaríem si ens quedèssim aquí. ICV ha perdut vot polític, i aguanta la situació pel creixement horitzontal: enguany molta més gent podia votar ICV que fa quatre anys. El territori salva la cara a la gauche divine de la gran ciutat. Quan a Catalunya governava in secula seculorum CiU i a Espanya el PP no tenia qui li fes ombra, l'aposta clara pel "govern d'esquerres", era transguessora. En l'actualitat és una crida al manteniment de l'actual stablishment polític. ICV té missatge per la ciutadania (a diferència de PSC i ERC) però aquest missatge no diu res, no anuncia res nou.

El cicle del "No a la guerra", els gafi-pastis, la bona gestió i els governs d'esquerres (fins i tot amb majories absolutíssimes del PSC) com a bandera, està esgotat. Ara toca buscar nou public i nou missatge, saber què es vol ser quan es sigui gran. Avançar per la via de ser el partit de l'esquerra il·lustrada (que no s'ha de confondre amb l'esquerra snob) o per la via de disputar l'hegemonia del PSC als barris són dos possibles opcions de creixement. Mantenir l'actual ni-carn-ni-peix, no duria enlloc.

Una cançoneta i mo n'anem

A petició de la Raquel i dedicada a ella i a tota la gent que s'ha deixat la pell durant quatre anys i quinze dies per posar els ajuntaments al servei dels d'abaix, pengem una cançoneta per veure si ens ajuda a reflexionar.

Aquí queda.

El kubotan i la tenalla

Porto un parell de dies desficiós, a veure si algú em pot respondre auna sèrie de preguntes:

1. Resulta que un mosso d'esquadra dispara a una persona amb una malaltia mental en el moment en que estava a punt d'agredir amb un pic al mateix mosso i a terceres persones, amb el corresponent perill de mort. Els testimonis confirmen la versió del policia i el jutge diu que no hi ha cas. Per què els mitjans de comunicació han vist cas allà on no el veu ni el jutge, ni els testimonis, ni els responsables del Departament, ni tan sols l'oposició política?

2. Un detingut que viatja a la part de darrera d'un cotxe dels Mossos aconsegueix obrir la finestreta i pujar-se a sobre del capó. Quan els mossos se n'adonen frenen i la persona surt disparada i mor. Tots els testimonis confirmen la versió dels mossos. On és el cas?

3. Ara resulta que a uns senyors i senyores que, per la seva professió, porten pistoles, metralletes i porres, els hi han comprat una mena de clauer - consolador de plàstic, segons sembla més inocent que un boli Vic amb caputxa, on és l'escàndol? I són acusats, evidentment, de ser massa contundents en la "repressió" d'una mani d'okupes. El poli del consolador és a terra amb el nas trencat d'un cop de puny i l'okupa que el denuncia dret amb unes contusions al cos producte, possiblement, del clauer-consolador... on és l'escàndol?

4. Els antisistemes-pero-de-verdad-de-la-buena exigeixen la dimissió del Saura per Terminator. Els sindicats corporatius de Mossos i la dreta per tou i per no tapar les vergonyes al cos. Un detall, tres dies abans de que és constituís el nou govern, ja hi havia una concentració d'okupes i una de sindicats corporatius reclament la dimissió del Saura... que no havia estat ni nomenat encara! Algú em pot explicar què està passant?

5. Els xicots aquests tan amics de la Nuria es dediquen a anar rebentant actes, envair locals i reclamar que el Conseller d'Interior desobeeixi les ordres d'un jutge. Per què ningú no ha sortit encara a dir en veu ben alta que exigir que el Conseller d'Interior pugui desobeir als jutges no és una cosa d'esquerres, sinó una proposta absolutista i antidemocràtica?

6. I finalment, per què en comptes d'intentar parar els cops com bonament poden, la gent d'ICV no surt a boca plena i diu: "Senyors i senyores, nosaltres no permetrem en cap cas actuacions il·legals per part dels policies ni les taparem, i igualment no permetrem que es produeixin agressions a tercers en les manifestacions. Hem demostrat una bona gestió: ha millorat enormement la coordinació amb els ajuntaments, hem donat resposta a les urgències en matèria de zones desassistides pels Mossos de manera absolutament àgil, estem treballant en la millora de les condicions laborals dels treballadors del cos i a l'hora prenem mesures per garantir que es respectin plenament els drets dels detinguts. Aquesta és la nostra política, i no ens demaneu cap altra"?

Parlen els treballadors socials del Bages

Manllevo una carta al director del Regió 7 d'ahir:

Política local i immigració

Fer de la immigració una eina de confrontació política no és bo ni dolent, tot depés de què es pretén, com es fa i les propostes que es donen. La divergència i la confrontació d'idees és natural i saludable, i tots els temes d'interès en són subjectes potencials

Però, en aquest intent de polemitzar pretenent afavorir conscientment majors dosis de desinformació, difondre i generar temors, fer un ús parcial i tendenciós de les informacions existents amb l'objectiu de guanyar el vot de la por (tot fent-se -cínicament- banderer de la població autòctona pretesament arraconada per les polítiques públiques) és un joc perillós on potser mo tot s'hi val.

Som en època d'eleccions, els diferents partits polítics fan campanya sobre el que han de ser les polítiques locals.

Malauradament aquest any alguns partits estan centrant la campanya en el tracte a la immigració, un àmbit on la majoria de competències són estatals i no s'entra en profunditat en les competències locals.

Professionals que treballem en el món social denunciem que s'utilitzin rumors i tòpics que no són certs sobre la immigració com a base d'una campanya electoral.

No és cert que pel fet de ser immigrat esw tinguin més beneficis (com medicaments gratuïts, que els comerços no paguin impostos, etc.). Sinó que les persones immigrades en situació administrativa regular tenen els mateixos deures que la resta de ciutadans, si bé no els mateixos drets (no poden votar, no poden treballar si només tenen permís de residència, etc.) amb l'agreujant que sovint pateixen problemes de discriminació pel seu origen, religió o color de pell.

És per aquest motiu que ens sembla penós i vergonyós aprofitar unes eleccions municipals per dividir, confrontar i polaritzar la societat, i un fet gravíssim que es basi en calúmnies i mentides.

En la nostra tasca diària, els professionals, a part de les funcions que ens són assignades, desmentim falsos rumors i llegendes urbanes que provenen d'alguns sectors de la població. El problema de certa demagògia de tints racistes i destructius és que es retroalimenta i difícilment admet informacions per rebatre-la: explica de forma simple realitats molt complexes, s'aprofita del boca-orella i de certa tendència universal a buscar culpables de frustracions personals o problemes generals entre els exclosos, marginats o darrers a arribar a una societat. Cada vegada més tendim al correu electrònic o al titular cridaner, i a la manca de compromís social i ètic. El que trobem molt greu, i ens costa més de desmentir, són mentides que arriben d'aquests "partits polítics".

Amb aquesta carta volem, d'una banda, assenyalar que aquesta propaganda es basa en mentides, i, de l'altra, denunciar els partits que estan fent populisme barat amb un fet seriós i que mereix respecte com és el fet migratori.

Montse Bonvehí Mor, Anna M Orriols Llorens, Montse Gómez Torras, Arantxa Ponts Echalecu, Montse Torres Pla, Sandra Trullàs FRancitorra, Dolors Feliu Ylla, Sara Gallés VIllaplana, Jordi Arjó Vila, Rafaela González Camprubí, Dolors Serra Riba, Ferran García García, Josefina Ramírez Ruiz, Betlem Castillón del Olmo, Montserrat Brugarolas Camps, Marta Arnaus Guiteras, Glòria Serra Belmonte, Ignasi Losada Altarriba, Núria Empez Vidal, Marta Calle Marcé, Gemma Rullo Planes, Rosa Bosch Jorba, Judit Bertobillo Cunill, Cèlia Barreda Arnao, Roser Soler Sánchez, Cristina González Sellarès, Emília Gudayol Pulido, Meritxell Trullàs Vilaseca, Núria Gamisans Casas, Maria Serra Canal, Cinta Ballús Sans, Montse Tatiña Estruch

Mayol i el flanc Fernández

Al debat de caps de llista per Barcelona retransmés per TV3 i BTV l'Imma Mayol va tornar a demostrar que és la millor comunicadora que té la coalició ICV-EUiA i l'Ajuntament de Barcelona. La Mayol és una de les poques polítiques que guanya vots durant la campanya electoral, estil directe, agilitat felina i convicció amable són el seu actiu. Al debat va ser capaç de fer-s'hi un lloc tot i tenir-ho molt difícil. L'altre persona en la mateixa situació, en Portabella, no se'n va poder sortir.

Ara bé, va haver-hi un moment en que el sempre esforçat Alberto Fernández, el gendre que voldrien totes les sogres i el marit que no voldria cap dona, va ser capaç de descolocar la candidata ecosocialista amb una sola frase: "Els okupes, els captaires, els del botellón... i qui es preocupa, Senyora Mayol, de la gent que treballa i paga els seus impostos?". Vet aquí que l'Alberto Fernández, com sempre, ha fet els deures i ha analitzat la campanya francesa. Un/a anònim/a i sagaç comentarista va deixar la següent impresió en aquesta bitàcora: "La França que es lleva d'hora... és collonut que aquesta fos una de les expressions de batalla del candidat de la dreta... ". Doncs vet aquí que també l'Alberto en va prendre nota.

Per sort, "la Catalunya que es lleva d'hora" té prou anticossos com per no deixar-se portar pels primers cants de sirena que senti per la banda de la dreta, de moment tendeix cada cop més a quedar-se a casa quan toca anar a votar. Però les vacunes caduquen. Potser que l'esquerra comenci a pensar en "la Catalunya que es lleva d'hora", de moment ella està deixant de pensar en l'esquerra.

És més sensat ser d'esquerres

Quan la Núria Sensat i el Xavi Rubio em van demanar si podien comptar amb mi per anar a la candidatura d'ICV-EUiA de Manresa com a suport i donar un cop de mà a la campanya ni ho vaig dubtar. Uns quants motius (tot i que en tinc molts més):

1. Conec a la Núria i al Xavi des de fa deu anys. Temps molt difícils per a ICV, en aquelles municipals es va aconseguir representació a l'Ajuntament per un marge de quatre vots (literalment). Tot i que el regidor era Josep Ramon Mora, un tot-terreny i tot un mestre del que vol dir fer polítiques d'esquerres, era un sol regidor i massa feina. Si ICV va superar l'examen amb nota va ser per gent com el Xavi i la Núria van fer un treball permanent, militant i convençut. La Núria havia estat la regidora de joventut en l'anterior mandat (ella va haver d'impulsar el Pla Jove, el Casal la Kampana, i totes les reivindicaions històriques i permanentment endarrerides), quan va deixar de ser-ho se'n va tornar a la feina i a la militància sense que ningú li sentís una sola queixa, i amb el mateix convenciment i optimisme de sempre.

2. Dibuixeu el retrat robot del polític municipal, ara feu-ne el negatiu i us sortirà la Núria. Franca, oberta, incorrecta, malparlada, sincera i profundament anticlientelar. La Núria i el Xavi parteixen d'un alt concepte de la ciutadania i l'apliquen sense concessions. No els ha vist ningú inaugurar a correcuita res en la pre-campanya, no el ha vist ningú participar en les subastes de promeses elecetorals, no els veureu fent petons als nadons. Sempre els trobareu parlant amb la gent des del màxim respecte a la seva intel·ligència, dient allò que pensen, no el que l'altre vol sentir. I quan dic sempre, vull dir també quan no hi ha campanya, no trobareu regidors més accessibles i propers.

3. Apliquen un discurs fort d'esquerres i aborden els temes dels que ningú vol parlar en campanya. Ahir, a l'acte electoral, la Núria ens recordava que la clínica privada de Manresa a tingut un increment de cent naixements. Cent parelles que han abandonat la sanitat pública després de les reformes privatitzadores de la gestió impulsades per PSC i ERC amb el suport de l'oposició i de l'incompliment del Pacte per la Sanitat. La vàrem sentir parlar de la nova presçó que s'instal·la al Bages, la major polèmica del darrer mandat, i un tema del que la resta de candidats en fugen com de l'aigua bullint, tal i com recomanen els manuals de màrqueting electoral.

4. Un trosset de la biografia de la Núria Sensat a la seva web: "Visc amb parella però no estic casada de cap manera. Tinc carnet de conduir però gairebé no utilitzo el cotxe per la ciutat. Visc a Manresa, sóc del barri de la Plaça Catalunya de tota la vida. No tinc mútua privada de sanitat i el meu fill va a l’escola pública. M’agrada molt poder disposar de temps propi, activitat que en aquests moments m’és gairebé impossible. Tinc carnet de ICV, CCOO, Creu Roja i de l’entitat Meandre".

5. I moltes ganes de menjar-se el món: ho diuen alt i clar, l'objectiu és arribar a l'alcaldia, davant l'absolut desgat i grissor de les diferents opcions electorals ICV-EUiA és la llista més dinàmica, la que incorpora més gent nova, la que surt amb més empenta, la que està en millors condicions per a liderar un nou Ajuntament d'esquerres per a que Manresa superir el cutrecasposisme al que alguns ens volen condemnats i es modernitzi socialment, ecològicament i ciutadanament.

Així que ni per disciplina, ni per costum, ni perquè toqui. Votaré ICV-EUiA senzillament perquè m'estimo la meva ciutat i vull el millor per la gent que hi viu.

Benvolguts "antisistema"

Benvolguts antisistema (els autèntucs, eh?),

Resulta que a França han tingut eleccions per elegir el seu president i que el candidat de la dreta, Sr Sarkozy, les ha guanyat de manera clara pel fet d'obtenir més vots que cap altre candidat. En part, ha obtingut més vots perquè els antisistema (purs) del país no han volgut legitimar aquella "farsa de democràcia" anant a votar. Ara que ha guanyat la dreta, els mateixos que han possibilitat aquesta victòria s'han enfadat i surten a fer merder i cremar cotxes i aquestes coses que molen tant. Potser si haguessin anat a votar no hagués guanyat la dreta i no caldria tant de merder.

La meva pregunta és: què preferim, que guanyi la pseudoesquerra socialvenuda que legitima "aquesta farsa de democràcia" o que guanyi la dreta i fer merder? Ja em respondreu el dia 27.

Atentament,

Un d'un sindicat groc

Sarkozy, Royal i Paco Martínez Soria

Algunes conclusions accelerades que podem extreure del seguiment de la campanya francesa:

1. Com mola un país on els polítics parlen de política. Més enllà del model de la V República francesa, la République fa honor a la seva tradició de debat ciutadà d'alt nivell. Els candidats (tant a la primera com a la segona volta) han parlat clarament de models polítics diferenciats i de les seves conseqüències en la vida dels ciutadans i ciutadanes. Mentre que el lloable experiment de TVE amb el programa Tengo una pregunta para Ud. els nostres mitjans de comunicació (tenim el que tenim) es van dedicar a riure les gràcies als "ciudadanos de a pie" encuriosits per si el president del govern coneix el preu de mercat al detall de torrefactes o sobre l'estructura salarial de la nòmina del cap de l'oposició. O mentre que la política catalana s'enganxa al dol dels expresidents. Paco Martínez Soria i la Senyora Pepeta, vet aquí els nostres models de ciutadania. Alguna cosa deu tenir a veure això amb els índex de participació electoral aquí i a fora.

2. Clima general de canvi de cicle: caiguda del FN, enfonsament generalitzat de l'esquerra del PS (tot i que en ambdós casos haurem d'estar atents a les legislatives, més significatives que no pas les presidencials a aquests efectes), emergència del centrisme (ja veurem on anairà a parar), candidats de nova generació apareguts entre remors de sabres i en clau de trencament generacional en els respectius partits, altíssima participació fins i tot tractan-se de França, superació de la sensació d'estancament homòloga a la del cas alemanys, etc...

3. I anant més a fons i més enllà dels nostres veïns del nord. El canvi de cicle no és únicament en clau nacional sinó que va molt més enllà. Aquest canvi de cicle té dimensions regionals clarament diferenciades: emergència d'una esquerra amb diferents matissos entre el reformisme i la insurrecció a Amèrica Llatina, increment de la duresa del debat(?) polític als Estat Units, emergència de nous lideratges col·lectius i esgotament dels antics a l'Europa occidental. Existeix un lligam? Crec que sí. És la crisi del pensament polític feble, la sensació generalitzada que davant els nous reptes calen idees-força que substiteuixin el run-run ensopidor de la política post-moderna. Ho han entés perfectament Benet XVI i Sarkozy. Sarkozy no parla de plans d'ordenació, sinó de resultats, recupera la centralitat del treball en el seu discurs que l'esquerra li ha cedit generosament, fa un clar discurs en clau de conflicte social (clar i net si bé embolcallat per la bandera). L'esquerra en general fa com si res i no acaba d'entendre per què els hi surt tot malament quan tot ho fan bé.

4. Té expressió a Catalunya aquesta dinàmica europea? La resposta la trobem en la crisi dels dos grans partits (expressada en erosió electoral i afectiva permanent), sense que emergeixi amb claretat cap força que reculli aquest flux. En les preocupants dades d'abstenció. En la cada cop més alta pèrdua de centralitat del debat polític entre la ciutadania. En la desetructuració associativa creixent en molts barris de treballadors. Podem esperar que aparegui un Sarkozy, un Le Pen o fins i tot un Lafontaine català. O potser que algú pilli el rollo de que la postmodernitat fa pudor i actui en conseqüència.

Professionals de les polítiques de joventut

Intervenció a la jornada de debat "El professional de les polítiques de joventut: realitat o ficció"

organitzada per l'Associació Catalana de Professionals de les polítiques de joventut

Us imagineu un ajuntament que organitzés la recollida d'escombreries mitjançant treballadors no especialitzats? On possessin per exemple a guardies urbans que tinguessin poca càrrega de treball a encarregar-se'n? O que establís aturades estacionals? Per exemple, que tanqués el servei a l'agost i demanés a la ciutadania que acumulessin les deixalles a casa fins al setembre. O que externalitzés el servei a una entitat o empresa mitjançant un conveni inferior a un any? Tot això és impensable, és clar, per a la recollida d'escombreries i en canvi és habitual en les àrees de serveis personals i en concret en els serveis a la joventut.

Per què allò que no passa en matèria de recollida d'escombreries és habitual en l'atenció a les persones i en concret a la gent jove? La resposta, al meu parer la trobem en dos factors: el procés de desenvolupament de l'estat social i els diferents graus d'exigència de la ciutadania cap a les administracions.

Les administracions municipals i autonòmiques es desenvolupen amb posterioritat al procés de transició política, i Joventut arriba tard a aquest procés, quan les administracions comencen a limitar el creixement de les plantilles. Sobre aquesta situació es solapa una diversificació progressiva dels professionals de les polítiqes de joventut. Diversificació de perfils, de funcions, de relacions laborals i de realitats empresarials. D'altra banda el model de polítiques de joventut és potser el menys consolidat i va experimentant canvis de fons de manera periòdica: polítiques afirmatives, polítiques transversals, etc... Finalment, i en l'àmbit empresarial, el teixit empresarial de gestió de serveis a la joventut és absolutament atomitzat i basa la seva competitivitat en la precarietat més escandalosa dels seus treballadors. La combinació d'aquests quatre elements explica en bona mesura l'actual situació de la professió i de les persones que hi treballen.

La resta de l'explicació l'hem de cercar en allò que la ciutadania exigeix a les administracions. I val a dir que com a ciutadans som poc exigents respecte les polítiques de joventut. Un alcalde o una alcaldessa saben que una setmana sense recollida d'escombreries té una repercusió electoral clara i directa. I si no ho saben o aprenen ràpid. En canvi aquesta repercusió electoral és molt diferent quan les disfuncions es produeixen en l'atenció a la joventut. Aquesta manca d'exigència no es produeix només entre la ciutadania en general, sinó també i d'una manera molt significativa entre el teixit d'entitats juvenils. Us imagineu com haguessin respost les entitats feministes si en l'àmbit de la dona s'hagués produit la permanent presa de pél que patim en relació al Pla Nacional de Joventut? O en l'àmbit de la cooperació? Tenim els actors socials que tenim, i axiò acaba d'explicar on som.

Així doncs cal una regulació del sector i la professió, una regulació que es basi en tres àmbits: regulació professional, negociació col·lectiva i millora de la qualitat dels serveis. Pel que fa a la regulació de la professió, el document elaborat per l'ACPPJ* estableix una bases que en la meva opinió són encertades. Especialment cal valorar el vostre esforç per acotar el camp i els perfils professionals que hi trobem. És important que no caiem en l'error de fer una definió professional excessivament encarcarada, especialment pel que fa als itineraris formatius. Les realitats que trobem en l'àmbit de les administracions públiques ens haurien de portar cap a una definició flexible i que posi l'èmfasi en les possibilitats de formació continuada. Si demà els futurs gurús de les polítiques de joventut aposten per convertir els casals de joves en centres intergeneracionals i els responsables polítics els hi compren la idea, cal que els dinamitzadors d'aquests espais puguin adaptar el seu perfil a la nova realitat. Un itinerari formatiu basta en diferents opcions de formació inicial i l'especialització mitjançant els postgraus i cicles formatius ens permetran assolir aquest objectiu, i permetran també la futura movilitat dels professionals a altres camps professionals durant la seva vida laboral. És a dir, hem d'establir itineraris formatius que afavoreixin la flexibilitat interna com alternativa a la flexibilitat externa. El nou marc d'ensenyament superior que està dibuixant Bolonia, amb tots els interrogants que l'acompanyen, ens facilita aquesta tasca.

Pel que fa a la negociació col·lectiva hem de tenir en compte en tot moment les tres realitats laborals bàsiques que es donen entre els professionals: funcionariat, personal laboral de les administracions i treballadors d'empreses del tercer sector habitualment subcontractades per administracions públiques. En segon lloc, com a sindicat ens toca fer bastanta autocrítica atès que la realitat de rara avis dels tècnics de joventut en relació a la resta de treballadors de les administracions públiques no ha estat massa ben resolta fins al moment, especialment pel que fa a la flexibilitat d'horaris i funcions inherents a la professió. Les tres prioritats en aquest camp han de ser la correcta definició de les categories mitjançant criteris clars i comuns al conjunt d'administracions i empreses, la regulació de la flexibilitat d'horaris i funcions, i l'accès a la formació continuada. Aquesta tasca reguladora ha de traslladar-se de manera clara als concursos públics per la gestió de serveis.

Finalment, cal situar com a Nord de tota aquesta activitat la qualitat dels serveis. No ens ajuda massa que la proposta de Llei de Polítiques de Joventut elaborada pel Govern de la Generalitat evidenciï una manca clara d'agenda política. Però hem de saber aprofitar aquesta oportunitat per a la definició d'estàndards de qualitat. I haurem, així mateix, de suscitar un esperit crític i més exigent entre la ciutadania, començant per les associacions i consells de joventut.

* Associació Catalana de Professionals de la Joventut. Comissió Professional. El perfil dels professionals de les polítiques de joventut: del retrat al repte