La falsa paradoxa de la dreta socialdemòcrata

Tot dinant avui, he finalitzat el darrer dels articles que Miquel Iceta va compilar al seu bloc al voltant dels resultats de les darreres eleccions europees, una recopilació que recomano llegir a les persones interessades en aquesta qüestió i que està a l'alçada del que continua sent el millor bloc polític català.

Es tracta de diversos articles publicats a la premsa generalista amb accents i perspectives diferents, principalment des de l'esquerra. M'ha cridat l'atenció una idea força transversal en molts d'aquests textos, i que podríem batejar com la paradoxa de la dreta socialdemòcrata.

En essència el plantejament dels autors és que resulta paradoxal que en un moment en que l'agenda política neoliberal s'ha vist estroncada per la crisi i els governs de dretes apliquen polítiques socialdemòcrates, la socialdemocràcia s'enfonsi electoralment. Es tracta des del meu punt de vista d'una falsa paradoxa, atès que parteix d'una premisa errònia: considerar l'intervencionisme econòmic com una política socialdemòcrata per se.

El fet que la dreta hagi assumit com a ideari central de la seva agenda la no intervenció de l'estat en l'economia no implica que qualsevol política intervencionista sigui d'esquerres. De fet, l'actual desenvolupament de polítiques "neokeynesianes" no en té res d'esquerres. Depén de quina sigui la intervenció i quins efectes produeixi.

Fins al moment, les polítiques governamentals i intergovernamentals d'intervenció de l'estat han estat adreçades al rescat de les entitats financeres i les multinacionals, i en molta menor mesura de la resta d'empreses. Per contra, no s'ha produit un intervenció adreçada a la major regulació dels mercats, la protecció social de les persones i en concret dels treballadors, ni el redreçament d'un sistema fiscal insuficient i injust. Cap d'aquestes polítiques ha passat fins al moment de l'estadi dels bons propòsits. La ciutadania hem pogut percebre com els estats han injectat grans sumes de diners en l'economia que únicament han anat adreçades a garantir la supervivència, o senzillament els beneficis, d'algunes grans empreses i entitats financeres, no a millorar la situació de la gent.

Qui millor ho va expressar va ser Díez Ferran de CEOE: "un parèntesi en l'economia de lliure mercat". En aquests termes, l'intervencionisme estatal suposa una seguretat social perversa i invertida: en moments difícils l'estat dedica els fons públics a la protecció dels beneficis empresarials i oblida la seguretat social de les persones. Aquestes mesures es tornen fins i tot en contra dels d'abaix: la fortíssima injecció de diners dels bancs centrals a les entitats financeres va ser utilitzada per aquestes no per a donar crèdits a empreses i particulars sinó per especular amb petroli i aliments, provocant la pitjor crisi alimentària en moltes dècades i una escalada del preu dels carburants que ofegava encara més l'economia real.

Fer que els assalariats i els autònoms paguin els impostos que s'utilitzen per a la protecció de bancs i multinacionals pot ser intervencionisme, però no és socialdemocràcia. La gent ho ha entès, sembla que una part de la intel·lectualitat no. Caldrà treure la pols als textos de Karl Marx sobre el paper de l'estat com a instrument de la classe dominant...

La Vanguardia contra el diàleg social

"pocas concesiones a las posiciones de la patronal, prolongación de ayudas por desempleo y garantías sindicales de que en España no habrá una huelga general. Con esta actitud el Gobierno no es un primus inter pares a la hora de acercar posiciones entre las dos partes y mucho menos está dispuesto a asumir el desgaste para un segmento de su base social que supondría desempatar contra las posiciones más extremas de los sindicatos".

José Antich. Director de La Vanguardia

Quan als hooligans de l'altre equip rabien de frustració i impotència vol dir que el partit es posa bé... encara farem alguna cosa bona amb el diàleg social.

Sala i Martí és a l'economia el que la Rahola era a la política

No és cap secret ni novetat, que en aquest país petit la tele i ràdio pública són poc de trencar-se les banyes a l'hora de buscar convidats. Amb comptadíssimes i molt meritòries excepcions (com l'Entrevista del 3/24 portada per Montserrat Jané), hi ha una colleta més aviat reduïda de diferents personatges de desigual solvència que acaben sent com la parella gran de Escenas de Matrimonio quan van fitxar per Antena 3: professionals de bolos en la graella del canal. Ara que hi penso, fa temps que no veig Mossèn Ballarín.

El espectadors de TV3 som doncs gent habituada a l'endogàmia. Però fins i tot un paladar saturat com el meu es veu embafat per l'omnipresència del personatge nerviós de les jaquetes horteres. En qualsevol programa de la cadena catalana que pretén realitzar qualsevol anàlisi entorn la crisi, ahir entrevistat durant el descans del Barcelona-Sevilla... Excés entre els excessos, fa un parell de dies, fent zapping, me'l trobo en una mena de programa sobre ell mateix. No vaig veure més d'uns segons (la saturació és el que té) però vaig entendre que li van deixar una càmera de vídeo per a que es gravés ell mateix durant uns dies. Concretament vaig pillar el moment en que s'autofilmava en el seu apartament americà que, per dir-ho suau, té una decoració coherent amb la línia de vestimenta.

De seguioda que les meves retines castigades es recuperin, creo un grup al feisbuc.

Leones por corderos: la cosa està fatal

La cosa està fatal pel que fa a l'ala esquerra de l'imperi. En Robert Redford ha fet una peliculilla d'aquestes de com molen els demòcrates i que dolentots són els republicans. Val. La pel·li és bastant un "trunyo", què hi farem. Argument: tres històries paral·leles:

1. Un jove falcó neocon (el cienciòleg) li ofereix a una periodista demòcrata (la Sra. Streep) l'exclusiva sobre una nova ofensiva a l'Afganistan. En termes taurins podríem dir que la Meryl està "resabià" després d'haver-se deixat utilitzar quan la invasió d'Iraq per vendre la història. Els republicans dolentots van abusar de la responsabilitat patriòtica de periodistes i mitjans que es van avenir a substituir la seva tasca informativa per la mera propaganda, tot sigui per la seguretat dels americans. Total que no se'n refia, tot i que no deixa de dubtar sobre quin ha de ser el seu paper.

2. Un profe demòcrata de Califòrnia (of course) tracta de sacsejar a un alumne brillant que ha optat per passar de tot i llançar-se plenament a l'hedonisme. El profe tracta de motivar-lo per a que faci "coses positives", es rebel·li i tal. Per a motivar-lo li explica la història de dos alumnes seus a qui el seu compromís social els va portar a allistar-se per anar a l'Afganistan "per canviar les coses". El profe no comparteix aquesta decissió, però admira el compromís dels dos soldadets.

3. La tercera història és precisament la dels dos soldadets que s'incorporen a l'ofensiva que el jove nocon li explica a la periodista. És cauen de l'helicòpter i es veuen rodejats per talibans que tracten de capturar-los mentre els seus miren d'enviar una missió de rescat

Tot plegat mal lligat, mal plantejat, sense ritme ni sentit. Pero més enllà de l'escasa vàlua artística de la pel·li, em van cridar l'atenció preocupantment algunes constatacions:

1. De tots els personatges, únicament el falcó neoconservador sap què vol fer i actua. Reconeix errors en l'estratègia que ha seguit fins al moment la "guerra contra el terror", però posa bona cara al mal temps i tira endavant. És l'únic que té un discurs clar que li permet entendre el món.

2. Per contra els demòcrates es passen la pel·li mirant-se el malic i barbotejant. La periodista fa que no amb el cap mentre entrevista al congressista republicà, però és incapaç de bastir un discurs aternatiu. Somiqueja pensant en que potser es va equivocar seguint el joc a l'administració Bush després de l'11-S, i senzillament es proposa no fer res: no publicar l'entrevista. El profe tracta patèticament de rescatar per una causa inconcreta a un jove estudiant que hauria de ser dels seus, i que vist el panorma decideix passar de tot. Missatge clar: "jo de jove era com tu i em vaig rebel·lar contra la guerra del Vietnam, vull que tu també et rebel·lis ara, tot i que jo mateix sóc incapaç de fer-ho". El nano, evidentment, no ho té gens clar. I els joves demòcrtes compromesos tenen un cacau mental tan gros que els porta a allistar-se en una guerra, la justícia de la qual ni tan sols es plantegen.

3. Els "progres" de la història assumeixen el mapa emocional conservador: l'admiració i respecte als "nostres nois" que defensen la democràcia a països estranys, una visió absolutment idíl·lica dels "xicots" vestits amb l'uniforme de la pàtria, la por als atacs com a valor central... el moment de màxim misticisme del personatge de la periodista es produeix per una visió... del cementiri d'Arlington!

4. Les úniques víctimes permanentment presents en les tres històries són els soldats dels EUA caiguts. Ni una mínima referència a víctimes civils, als segrestats a Guantánamo, a les víctimes dels abusos de les forces ocupants... Els únics no-americans que apareixen són el talibans que cerquen els xicots caiguts: unes ombres amenaçants sense punt de vista, sense biografia, sense contradiccions.

En definitiva, la cosa està fatal, fatal, fatal: Tenim neocons per a estona.