Les voluntats d'un poble: els tres fracassos de Mas

Fracassa el plebiscit

CiU (però també l'Assemblea Nacional de Catalunya, i la direcció de TV3, i el Grup Godó, i Omnium i tants i tants d'altres estranys companys de viatge) havien plantejat les eleccions obertament en clau plebiscitària: tots amb el President. 

La ciutadania ha rebentat aquest esquema encorsetat i el resultat ha estat un parlament més obert que mai. Les electores i electors hem defugit massivament la lògica binària davant la necessitat d'expressar una voluntat complexa: "a favor de la independència però contra les retallades", "contra la independència però convençuts que les retallades són l'única sortida", "contra les retallades i a favor d'un referèndum d'autodeterminació", "d'entrada la independència, però ja ho veurem"... 

Resulta que Catalunya no ha resultat ser un poble bíblic a la recerca del seu destí, sino una societat real que canalitza democràticament les voluntats diverses de la seva ciutadania.

Fracassa la teoria de la majoria silenciosa, també anomenada "tots amb el President"

La "majoria silenciosa" ha estat el constant argument de la dreta davant l'onada creixent de mobilitzacions ciutadanes que exigeixen una sortida a la crisi en que els molt rics assumeixin la seva part de la factura. Contra una important "minoria mobilitzada", Mas i els propagandistes convergents contrastaven una gran majoria de catalans que no criden perquè són ben educats, que no es mobilitzen perquè dediquen tot el seu temps a treballar per aixecar el país i que assumeixen responsablement que el programa de desmantellament de l'estat social és un mal necessari. Una majoria que està amb el President.

La teoria de la "majoria silenciosa" no és massa original. El seu referent històric principal és Nixon, i des de llavors ha estat defensada per tots els governants que han hagut d'afrontar protestes ciutadanes massives. Tenint en compte que només dos de cada deu catalans han votat CiU la cosa ja no s'aguanta per enlloc i la dreta catalana no té més remei que revisar la seva estratègia de prepotència davant les mobilitzacions. La nit de diumenge Mas tenia la mateixa cara que se li va posar a Nixon quan la realitat li va esclatar als nassos.

Fracassa el somni d'una generació convergent. 

El carrer va imposar-se també contra l'agenda nacional del Govern. Davant un procès controlat i dirigit amb la bandera del pacte fiscal, la manifestació de la Diada va imposar una nova lògica: moltíssimes ciutadanes i ciutadans impugnaven l'estratègia gradualista en l'àmbit nacional. El fracàs del projecte federalista del govern d'esquerres ha generat el convenciment en una majoria de ciutadanes i ciutadans que s'imposava una línia rupturista. "Catalunya, nou estat d'Europa" és una bandera força més clara i mobilitzadora que "pacte fiscal".

Les antenes convergents van funcionar, i les direccions de CiU van ser conscients que s'imposava una rectificació a temps: sortir corrents i posar-se al capdavant de la mani.

És just en aquest moment en que la cadellada de dirigents convergents (però també moltes de les figures emergents d'Unió) van veure l'oportunitat de realitzar-se plenament.

Iniciats políticament en el "Catalonia is not Spain",  les noves fornades de dirigents de la dreta catalana sempre han portat malament la contemporització entre desenvolupament nacional i compromís amb l'estat. Neoconservadors fins a la mèdula, l'alliberament nacional de Catalunya representa la quota d'idealisme que fa més suportable la pròpia existència. Aquesta generació que ha copat la direcció de Convergència, i eliminat la vella guàrdia que podria equilibrar generacionalment el partit, ha estat traïda pel seu idealisme.    És aquesta xavalada la que va convèncer a Mas que posar-se al capdavant d'un procès d'autodeterminació evitaria el cost polític del fracàs econòmic i social de la legislatura. No és casualitat que Trias, el darrer supervivent dels anys gloriosos del pujolisme, hagi mantingut un perfil baix en tot aquest procès.

La suma d'una amplíssima mobilització social, un PSC noquejat i un govern que ha posat tota la seva potència de foc a favor del procès sobiranista dibuixava un imaginari col·lectiu alterat en que indepes de tota la vida i sobrevinguts havien esdevingut una amplíssima majoria davant un federalisme ressignat que acceptaria passivament la situació.

Aquest excés de (pre)potència de foc ha tingut l'efecte contrari a l'esperat: remoure els ciutadans contraris a l'independència. La convocatòria electoral ha facilitat allò que les concentracions convocades per peperos col·laterals no aconseguien: una via d'expressió i demostració de força.

Mas ha aconseguit una fita històrica: que anessin a votar aquells que sempre s'havien abstingut a les autonòmiques.

Queden moltes més coses a valorar. A veure si trobo el temps...

senyor Boí, senyors de Goldman Sachs, senyors FERROVIAL, senyor Botín, senyor Alemany... sangoneres en general

Manuel Castells expressa el seu suport a Coscubiela

Pots llegir la carta complerta de Manel Castells a Joan Coscubiela clicant aquí.

Sostiene Maruja

.

#20N: Chacón és el missatge

Des del cartell electoral, la imatge en elegant blanc i negre de la candidata es menja el logotip del seu partit i la insípida frase del lema de campanya. 

Les fotos d'aires presidencials, semblen sortides de la factoria de la Casa Blanca. Dins de la foto però, la candidata recorda més aviat una noia preparant oposicions. Una candidata amb cara de nena seriosa. Des de l'anunci de pre-campanya la seva mare ens diu que era una noia tossuda i molt treballadora, i sembla clar que la seva trajectòria pública l'avala.

Treballadora, ben segur, i alumna avantatjada. Mai ha creat ni un sol problema als diferents directors d'escola amb els que s'ha trobat. Montilla, Zapatero o Felipe González només deuen tenir a aquestes alçades una amiga en comú, la Carme.

No se li coneix a la candidata cap fita política assolida, cap formulació renovadora, cap efecte significatiu de la seva acció pública. La gran obra de na Carme Chacón és ella mateixa: la jove promesa del montillisme, la ministra preferida de Zapatero, la primera ministra de defensa, la primera embarassada que passa revista a les tropes, la primera dona amb opcions reals de dirigir el PSOE. La Carme no és ni de l'ala dreta ni de l'ala esquerra, ni obiolista ni capitana, ni oficialista ni enfant terrible...la Carme és senzillament la Carme. 

Atenció a la valoració que en fa la Web Política y moda referint-se al seu vestuari: Aún no ha conseguido definir su estilo y ese es su principal inconveniente. Prueba todas las tendencias sin ningún juicio o valoración previa. Al no disponer de un estilo definido, la imagen que proyecta es variable y caprichosa

Com que en campanya alguna cosa s'ha de dir, la Carme repeteix amb veu monòtona de recitadora de temaris que no han retallat ni sanitat ni educació. No parla de res més, perquè tota la resta l'han retallat. Evidentment fa trampa: sanitat i educació són competències autonòmiques, i al PSOE només li queda un govern autonòmic del règim comú des del que retallar res. Ells no han retallat la sanitat, senzillament han tancat l'aixeta i obligat a les autonomies a fer les retallades amb el mètode de disciplina Salgado.

Sí, fa trampes, però no li tingueu en compte: les fa de bona fe.

César Calderón: Elecciones #20N: ¿ Como ha comenzado la campaña en internet?

 ¿ De que están hablando los ciudadanos? ¿ Que temas les preocupan? . Como verán en el gráfico las preocupaciones que los ciudadanos expresan en internet son similares a las que lo hacen en otros medios, la economía es el tema estrella, seguido en este caso por el terrorismo.


Resulta curioso que mientras que los ciudadanos hablan en internet de estos temas, que son los que inclinan la balanza del voto hacia uno y otro lado, los partidos en su mayoría estén hablando básicamente de… internet, en una suerte de meta-conversación que no les aporta absolutamente nada y que les expone en un medio que mayoritariamente no conocen bien.


Llegeix l'entrada complerta al bloc de l'autor

Un nou temps per a ICV (II): "esto es lo que hay"

A Madrid, el mateix Govern socialista que abarateix i subvenciona els acomiadaments per alleugerir els costos laborals (una mesura que té un efecte marginal en la comptabilitat de les empreses) acaba d'aprovar un increment del 10% de les tarifes elèctriques. La mateixa Patronal que clama pels costos laborals de les empreses, calla davant aquest increment abusiu i injust que dispara els cost de l'energia. Per cert, de quina empresa és directiu el flamant nou president de la CEOE?

A Catalunya, el nou President Mas va passar sense amoinar-se pel debat d'investidura. Només una intervenció li va suposar dificultats en el debat: la de Joan Herrera.

• 
  
  A la proposta de no suprimir l'impost de successions per les grans fortunes i destinar aquests diners a donra suport als aturats sense ingressos.


• 
  
  A la pregunta de com pensen compensar l'increment de la contaminació si s'aigualeix el límit de velocitat als accessos de Barcelona


• 
  
  A la demanda de ratificació del compromís sobre l'oposició a la instal·lació d'un cementiri nuclear a Ascó, etc, etc

La resposta sempre va ser la mateixa: "nosaltres hem guanyat, l'esquerra ha perdut. Assumeixi-ho".

En Mas té raó. La dreta ha guanyat, i ha guanyat per a fer polítiques de dretes. La dreta ha guanyat electoralment després de guanyar políticament. Ja és la dreta qui marca les polítiques econòmiques, socials i mediambientals davant la crisi, aquí i a Madrid. Que sigui CiU i PP qui ocupin els palaus presidencials és un tràmit burocràtic que es solventa/rà en funció dels terminis administratius/electorals.

Ni Mas a Catalunya ni Rajoy a Espanya tenen cap necessitat de presentar propostes i debatre-les amb els seu adversaris. No han guanyat per convenciment, sinó per imposició: les polítiques de dretes les han imposat els amos dels quartos amb la complicitat dels estats i organismes públics. No són una opció, només es basen en un argument: "esto es lo que hay". I els principals partits d'esquerres han acotat el cap: "esto es lo que hay". Argument de Rubalcaba per augmentar l'edat de jubilació: "hay que hacerlo, no le demos más vueltas". I au.

La ciutadania va donar el seu vot a les esquerres per a que plantegessin una sortida justa a la crisi i l'esquerra majoritària ha mirat la ciutania als ulls i li ha dit: "esto es lo que hay". Retallades de salaris, més precarietat laboral, depressió econòmica per manca d'inversió pública, erosió dels serveis públics i la protecció social. Acceptar que la cobdícia dels poderosos no té aturador ni matís.

O potser sí?

Alemanya castiga la "sociovergència"

Les eleccions federals alemanyes han tingut com a principal resultat la clara desautorització democràtica de l'acord de Grossen Koalition entre CDU-CSU i SPD que ha governat la Bundesrepublik des de 2005. Clar i net: els dos partits que han conformat la coalició del govern han empitjorat molt sensiblement resultats, mentre que tots els partits que no n'han format part han millorat els resultats de manera molt important.

La Gran Coalició va ser resultat de dos factors: l'única majoria parlamentària alternativa hagués estat una gran coalició d'esquerra verda (SPD, Verds i L'Esquerra), políticament inviable a la pràctica pel caràcter de força non grata dels de Lafontaine. El segon factor va ser la forta pressió per part dels poders financers, econòmics i dels mass media per tal que es tanqués un acord de Govern dels dos grans partits. Una passejada virtual per les hemeroteques a la recerca d'exemplars dels diaris de l'any 2005 ens aportarà una lectura unànime: l'acord de socialdemòcrates i conservadors és un acord patriòtic, propi de partits que supediten l'interès particidiasta a l'interès dels ciutadans, la resposta al clam de la societat alemanya que reclama als "grans partits" que es posin d'acord... doncs bé, ahir aquella societat alemanya va expressar electoralment que no en volia de Grossen Koalition, que no existeix cap clam per a que els dos grans partits es posin d'acord, i que si el gran partit d'esquerres pacta amb la dreta deixa de ser "gran" per esdevenir cada cop més petit. La baixada ha estat desigual: mentre que els conservadors perden un parell de punts, els socialdemòcrates s'enfonsen, essent els que havien fet bandera precisament de la Gran Coalició en aquesta campanya. Sembla bastant clar que l'acord de centre-dreta provoca rebuig sobretot entre els votants socialistes.

Ara un exercici en clau de política catalana: si posats a anar a l'hemeroteca detectem aquells diaris catalans, o amb edició catalana, que més abastament van exposar els arguments expressats de defensa de la Gran Coalició a Alemanya, veurem que es tracta exactament dels mateixos mitjans i opinadors que reclamen una Gran Coalició catalana (CiU-PSC), i amb uns arguments tremendament similars: el PSC no hauria de contemplar com una alternativa real reeditar una acord amb ERC i ICV (forces non grates), cal un acord "patriòtic" o "nacional", CiU i PSC posarien d'aquesta manera l'interès dels ciutadans per sobre de l'interès partidista, existeix un clam de la societat catalana que reclama als dos grans partits que es posin d'acord...

La resposta als cants de sierena sociovergents la donen avui els cronistes d'El País: "[para la CDU] la asociación con los adversarios históricos que son los socialdemócratas queda así como un paréntesis, que se deja atrás con alivio".

La dreta no paga traïdors.

El frau de les llistes obertes

Una de les cançons de fons més sobades que existeixen en el debat públic a l'hora de parlar de la qualitat de la nostra democràcia és la reclamació de les llistes obertes. Les llistes obertes es plantegen com una fòrmula per a limitar el pes dels "aparells" dels partits a l'hora de determinar la configuració d'ajuntaments i parlaments, de traslladar als ciutadans i ciutadanes un poder que actualment tenen segrestat els secretaris d'organització de les cúpules partidàries. L'establiment de llistes obertes facilitaria una major implicació i capacitat dedecisó de la ciutadania que ajudaria a superar la "desafecció" que mostren els alts índex d'abstenció i vot en blanc...

La reivindicació de llistes obertes és una mostra més, al meu parer, de com les veritats fàcils del pensament feble esdevenen caball de Troia dels poders econòmics per a devaluar a democràcia. I per a privatitzar-la. A l'hora, són un exemple perfecte de com camuflar una proposta d'una el·lit minoritària com a suposat clam social. Veiem-ho.

1. Les llistes obertes no responen als factors que provoquen l'abstenció i el vot en blanc

Ja hem publicat en alguna ocasió a Les Cosetes textos, articles i referències que demostren que l'abstenció troba les seves causes en elements socials i econòmics, més que no pas en la Llei electoral.

Dada objectiva 1: la participació electoral és més alta en els països en que el sector públic té un major pes en el conjunt de l'economia.

Dada objectiva 2: l'abstenció és molt més elevada entre les persones que viuen en una major situació de precarietat laboral i social.

Dada objectiva 3: la participació és més alta en les conteses electorals en que s'ha donat una major confrontació de models alternatius, i cau en picat quan la ciutadania percep que les diferents opcions són massa idèntiques.

Dada objectiva 4: les tres dades anteriors es produeixen en els diferents països, sigui quin sigui el seu règim electoral.

Conclusió: la gent anem a votar en la mesura en que sabem que en les eleccions ens hi juguem alguna cosa, i ens quedem a casa quan pensem que guanyi qui guanyi la nostra vida no es veurà massa afectada. Què té a veure això amb les llistes obertes o tancades? Evidentment qui no té cap mena d'interés en que canvïin les condicions materials de vida de les persones o en que es puguin contrastar propostes polítiques realment diferenciades, prefereix es debats sobre elements superestructurals que no pas sobre allò que afecta els cigrons.

2. Les llistes obertes no són una demanda ciutadana

Si fem una enquesta i demanem a la ciutadania si voldria llistes obertes, la resposta majoritària serà sí, sobretot si no existeix un debat públic en que es puguin exposar els diferents punts de vista. Si fem una altra enquesta en que demanem als ciutadans i ciutadanes que s'han abstingut o votat en blanc quins n'han estat els motius, em jugo un arrós amb llamàntol en que les llistes tancades tindran un valor molt marginal en les respostes.

Les llistes obertes són un sistema molt vàlid quan es produeixen en àmbits on els diferents electors tenen un alt coneixement dels candidats/es. Per exemple: eleccions sindicals en empreses petites, eleccions municipals en poblacions petites, congressos i eleccions internes d'organitzacions, eleccions als òrgans dels centres educatius, etc. En canvi no tenen sentit en processos d'elecció parlamentària, on els ciutadans i ciutadanes tenim, necessàriament, un baix coneixement de les persones que intgren les diferents candidatures, i en canvi coneixem millor les diferències entre les diverses ocpcions polítiques.

3. Les llistes obertes donen més poder als poders econòmics i mediàtics

Un sistema de llistes obertes és un sistema en que els diferents membres que composen una candidatura competeixen individualment entre ells. En l'era digital, el debat públic és dóna en l'àmbit dels mitjans de comunicació. Uns mitjans de comunicació amb una hegemonia clara dels mitjans privats, la propietat des quals es troba molt concentrada en un pocss grans grups econòmics que tenen interessos en d'altres sectors estratègics de l'economia. Per a ser elegit com a regidor o diputat dins d'una candidatura oberta, tindran avantatge aquelles candidats o candidates que comptin amb el suport de mitjans de comunicació i tertulians. I amb prou recursos econòmics personals o prestats per algú com per a fer campanya.

Les llistes obertes no suposen donar més poder a la ciutadania, sinó que traslladen més poder als grans grups econòmics, especialment en l'àmbit dels mitjans de comunicació, que de fet són qui promuen aquesta reclamació. I promouen no un debat de continguts, sinó de perfils personals. Una democràcia a l'americana, i qui és que no vota en les eleccions als EEUU? I quantes persones sense grans fortunes personals i el suport conòmic de grans lobbies empresarials pot fer una campanya exitosa en aquest país per a un càrrec polític?

4. Les llistes obertes provoquen institucions menys plurals i menys renovades

La lògica de llistes obertes suposa no entendre una candidatura com un col·lectiu, sinó com una mera suma d'individus. I en el combat individual existeix un col·lectiu dominant en la societat que acostuma a endur-se el gat a l'aigua: homes amb alt nivell d'ingressos econòmics, de més de 45 anys, heterosexuals i nascuts en el propi país. O dit d'altra manera, les llistes obertes aprofundirien els factors de discriminació que provoquen parlaments on resulta difícil veure-hi dones, treballadors/es, persones més joves o persons nascudes fora del país. I on les persones que competeixen per primera vegada es troben en desaventatge amb les "vaques consagrades", molt més conegudes per la ciutadania.

En definitiva, les llistes obertes no poden ser de cap manera una proposta de l'esquerra, perquè amaguen els problemes de fons de la legitimació de les institucions, treuen poder a la ciutadania i li atorguen as grans grups econòmics i mediàtics, exclouen una majoria de la societat que en funció de les seves condicions personals tindria unas majors obstacles per a exercir el seu dret al sufragi passiu, i tendeixen a marginar el debat de models polítics i porten cap al sistema de pensament únic i confrontació de biografies dels candidats.

Només una esquerra atrapada en el pensament dèbil pot defensar una proposta com les llistes obertes.

El Plebiscit

Un que no creia en el bipartidisme

Catalunya ejerció ayer el derecho a decidir y garantizó la victoria de José Luis Rodríguez Zapatero en una España que avanza al galope hacia un bipartidismo con aires de Restauración.

Enric Juliana

La Vanguardia 10.03.2008

El mestre Juliana torna a mostrar la seva proverbial lucidesa analítica. Impossible resumir millor en una frase el que podríem anomenar eufemísticament "lo d'ahir". De fet "lo d'ahir", també anomenable "la cosa", requereix aproximacions des de diferents perspectives a l'hora de clavar-hi el bisturí. Intentarem anar fent, però en tot cas és necessari començar com el mestre Juliana per arriscar lectures dels corrents de fons en aquest mar d'anàlisis cleenex en el que naveguem. Som-hi.

Punt de partida

Amb una participació electoral del 71'2% ha configurat el mapa electoral català més proper a la mitjana espanyola que recordàvem (a falta de mirar amb més profunditat l'històric).

Hipòtesi 1 (conjuntural)

El principal factor diferencial no ha estat la pujadeta d'un decimal de CiU que li ha reportat un diputat més (sobre uns resultats tan dolents com els de 2004), ni la baixada d'un punt d'ICV que li ha fet perdre in extremis un diputat (sobre uns resultats de 2004 normalets). El factor diferencial essencial ha estat l'ensorrada (en relació a 2004, no pas a la seva tendència històrica) d'ERC. Què ha passat? Fa quatre anys una victòria socialista semblava poc probable, així les coses el vot extra que es va mobilitzar es va dividir entre el vot útil (PSC) i vot rebotat (ERC). Quatre anys després l'escenari ha canviat: la victòria del PSOE era previsible però podria perillar en les famoses províncies on pocs vots feien bascular un escó entre els dos grans, un escenari on el vot rebotat despareix del mapa per tal d'assegurar la jugada. Pringa ERC. ICV i CiU dissimulen.

Hipòtesi 2 (no tan conjuntural)

El vot al PSC no expressa únicament una preferència a un president del govern d'aquest partit front a un del PP. En molts casos pot expressar també una preferència per un govern d'esquerres amb un suport parlamentari disciplinat front al model d'esquerra plural/Dragon Kan, en un marc polític cada cop més governamental on es fa necessari crear un "canal parlament" a modus de reserva cheyene o documental-de-la-dos. I on paradoxalment la societat de la informació fa bona l'eslògan del Grasset: "la informació és una selva", i les lleis de la selva són com són. Pringuen ERC i ICV-EUiA, CiU aguanta gràcies a la impresentabilitat del PP per l'electorat català.

Hipòtesi 3 (intent de cercar l'estructuralitat)

Tota elecció és també una combinació de plebiscits entortolligats. Potser el gran perdedor d'aquest plebiscit és la Catalunya super-estructura, l'àgora catalana. A veure si m'explico sense fer masses "amics". La catalana o el català "informat" que mira TV3, escolta les ràdios "d'aquí", llegeix la premsa del país i es deixa caure de tant en tan per aquest engendre que és "poliblocs" ara com ara no deu entendre res. I no entendre res és el pas anterior a les conclusions que es troben en els graons de l'escala que porta a la marginalitat: "la gent és tonta/no té remei", "aquestes no eren les nostres eleccions", "la gent s'ha deixat contaminar per la dinàmica espanyola", "els catalans som masoques"... és evident, tots els altres cotxes de la carretera van contra direcció.

En totes les societats, l'espai públic és un mirall que esbiaxa la imatge del conjunt de la societat. Com més gran sigui el biaix, pitjor qualitat democràtica té una societat. No es tracta de crostes o del discurset manit de la Catalunya mestissa front a la Catalunya oficial segrestada pels nacionalistes. Si fos així és evident que el PSC-PSOE (que s'oposa a la segregació lingüística a les escoles, que es va ficar en l'aventura estatutària i s'expressa gairabé sempre en català a través dels seus portamveus) no hagués absorvit tants vots, ni C's s'hagués fotut la trompada. És quelcom més complex. La ciutadania ha tocat el crostó a l'espai públic català i això va molt més enllà "dels polítics". Afecta al Parlament i als seus debats, així com als mitjans de comunicació, afecta als partits però també a la "societat civil", afecta a la Universitat i als intel·lectuals de desigual solvència que copen les tertúlies, a les federacions d'associacions i a les manis pel dret a decidir, a les seleccions catalanes i no catalanes, a nacionalistes, catalanistes i centralistes oficials. "Lo d'ahir" va ser també un alegre i tranquil desmentit de l'espai públic català per part de les catalanes i catalans de carn i ossos.

Davant d'una àgora que no articula bona part de la societat, l'articulació es fa a través del Grans Mitjans de Comunicació (amb un paper més aviat discretet de TV3 i altres herbes), i aquí el plantejament és clar: PSOE(que no PSC)/PP. I més val que el PSC no perdí el matís en la seva justa felicitat.

Projecció:
Fins aquí, tot això ho he anat pensant jo solet. Però llavors ve el mestre Juliana i situa un referent històric: la Restauració. Ben trobat. Caldrà recordar que va ser durant la Restauració que la burgesia catalana cansada del binomi dels grans partits estatals liberal i conservador, va optar pel regionalisme de Cambó. I que treballadores i treballadors van optar per impulsar un moviment obrer organitzat amb matriu pròpia.

Aquesta és la nostra escletxa. Ara toca saber-la aprofitar. N'anirem parlant.

La candidata Chacón

Sóc un ferm partidari de que Carme Chacón sigui la cap de llista del PSC a Barcelona. Crec que compleix el primer requisit que han de tenir els i les caps de llista no presidenciables: respondre al perfil de votants que es vol atraure. La gent del PSC té un avantatge evident respecte el seu homòleg estatal, el PSOE: no han d'arrossegar a les seves sigles aquesta "O" anacrònica i contradictòria. La ministra Chacón és poc compatible amb l'antiga "O" que el socialisme orgànic espanyol no ha tingut encara el valor d'eradicar, tal i com en el seu moment pantejava Felipe González.

Contra aquesta "O", o més aviat d'esquenes a ella, Carme Chacón emergeix com el que és: un referència de la nova fornada de quadres i dirigents del socialisme català i espanyol. A la Chacón ningú se la imagina en bicicleta, si no és un diumenge de sol per un passeig marítim, ni en una associació de veïns, ni organitzant calçotades populars. Resulta més fàcil ubicar-la en un seminari d'ESADE, acumulant masters i cursos en l'estranger i treballant en un despatx professional. Ella és una dona jove però seriosa, de la generació JASP (recordeu allò de Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados? segur que a la Carme li encantava aquest anunci). La generació de JASPs Socialistes que el montillisme ha pujat, regat i cuidat.

Una nova fornada de dirigents socialistes que han crescut entre les escoles de negocis i els càrrecs de gestió de la Diputació de Barcelona i dels grans ajuntaments, ara també de la Gene. Gent de pell neta, de cafè amb llet a mig matí, pencaire, i que, normalment, prefereix fer hores al despatx que el contacte directe amb la gent. Per tot plegat la ministra té una oratòria força robòtica, lluny de la trempera mitinera de la Manuela de Madre o de l'enginy aburgesat d'un Obiols o d'un Maragall. Més gestora que no pas ideòloga. No m'estranya gens que hagi passat de ser la nineta dels ulls del socialisme català a la categoria de Chica ZP. Auguro una prometedor i aburridíssim futur polític a la candidata Chacón, i sé que serà feliç.

Propostes electorals 2: ERC

Tot i que ara tocaria entre en les propostes de CiU, passo primer a les d'ERC atés que acabem de penjar l'entrada del candidat Duran.

M'inquieta l'ús del parèntesi en el cartell d'ERC. D'acord amb l'Enciclopèdia Catalana, parèntesi és el mot, frase o proposició que hom insereix, a tall d'explicació, en una proposició, que seria gramaticalment completa sense la seva inserció, i que hom inclou entre els signes ( ) o entre dos guions. El lema principal "un país de 1a" seria una proposició gramaticalment complerta i l'anhel d'independència un mot, frase o proposició inserida. Em diuen els contactes que es tracta d'una frase de consum intern per als militants del partit, ateses les aigües revoltes. Un ús extrany del parèntesi, una mena de lletra petita del contracte adreçada a uns quants, una clàusula adicional de signatura voluntària.

A la web d'ERC el programa costa una mica de trobar. De fet el trobem en una mena d'àrea interna per l'organització amb les enganxines i els cartells. Com el PSOE, han penjat el programa en un tristot pdf. A la pàgina 69 (número màgic) trobem una contundent afirmació que obre l'apartat de propostes de joventut: "El jovent té dret a decidir" (tampoc s'hi han matat).

Les propostes per a la gent jove no destaquen per la seva originalitat (cosa ben comuna amb la resta de formacions). Em crida l'atenció veure que en l'àmbit laboral comencin proposant plans i ajuts per a joves emprenedors i continuin amb els joves pagesos. Resulta curiós que es situi aquestes propostes al frontispici atés que el 82% de la gent jove ocupada a Catalunya és assalariada i únicament un 2% ho estigui en el sector agrícola. Amb el tema de l'autoocupació no hi toranerem perquè ja ens vam estendre comentant les propostes del PSOE. Senzillament constato que igual que fa uns anys la panacea de tots els mals de l'atur juvenil eren els famosos (i actualment oblidats) nous jaciments d'ocupació, actualment l'autocupació juga el paper de totem davant la manca d'idees. Pel que fa al treball assalariat destaquen les propostes d'equiparar salarialment el contracte de formació i de pràctiques amb la resta (de fet el de formació ja ho està), millorar la prestació d'atur (si els ingressos de la Seguretat Social ho permeten, hem d'entendre), incentius fiscals a la contractació de dones joves, i un major control sobre les ETT.

Hi trobo a faltar "chicha", així que m'en vaig a repasar el programa en matèria d'ocupació (no específicament de joves). D'entrada em sobta el títol: "capital humà". Que en determinats contextos es parli de capital humà és una cosa, però que assumim com a terminologia general que les persones que treballem som "capital" em sembla partir d'un pressupòsit txungo, txungo, txungo per a un partit d'esquerres. Però no ens quedem en les etiquetes. El programa de "capital humà" comença amb la proposta de millora del Salari Mínim fins a 1000 €. Vet aquí que la gent que treballat aquest apartata (hom ha de suposar de més edat) ha captat les prioritats dels joves treballadors i treballadores amb més vivesa que els joves pro-autocupació. L'ensurt ve quan arribem a les propostes relatives als contractes de treball: "Reformulació de la contractació de joves, creant el contracte de transició per a joves que asseguri un pas amb garanties cap al mercat de treball". Yuyu, yuyu, yuyu. Aquests no es conformen en les borses joves, volen un contracte jove. Aquesta formulació és, gairabé paraula per paraula, la que va utilitzar l'ex-primer ministre francès (Villepin) per intentar vendre el famós Contracte de Primera Ocupació que va trobar-se amb l'oposició i la major mobilització social en contra viscuda a França en anys.

A veure, ho tornarem a dir: senyors i senyores de l'esquerra, la solució a la precarietat de la gent jove no passa per institucionalitzar-la. Si el contracte de primera ocupació que proposa ERC (sense definir-loi gaire, ja veiem) dóna la mateixa protecció que l'indefinit, no té sentit, perquè no suposa cap canvi. I si empitjora les condicions de l'indefinit genera més precarietat.

L'esquerra en general (ERC no és una excepció) està molt i molt despistada pel que fa a les polítiques contra la precarietat laboral de la gent jove. Només així podem entendre que reivindiquin les fòrmules (més ocupació a canvi de més precarietat) inventades per la dreta.

Insisteixo, els parèntesis m'inquieten.

El candidat Duran Lleida

Des del seu web, el candidat Duran ens mira darrera de les ulleres de pasta vermella. Duran ha mantingut amb èxit fins a la present campanya un pols contra el pas del temps. El darrer d'una generació de polítics que han anat sortint de les primeres planes, Duran ha assumit com a lema de vida el vell crit de guerra ibèric: venç qui resisteix. Una estratègia reixida a mitges consistent en estar sempre a punt per poder aprofitar l'oportunitat de treure el cap. Però com deia el poeta, el tiempo pasa, nos vamos poniendo viejos. Darrera de les atrevides ulleres de pasta vermella, sota la calva valentment rapada, el Duran se'ns va fent gran sense que el seu moment sembli que estigui arribant. Acorralat pels nous cabdells neocon que han assumit el poder a CDC escombrant allò que s'anomenava el roquisme, en Duran ha de jugar cada cop més fort i arriscar cada cop més. Encara se'n surt, però no acaba de veure un forat pel que esmunyir-se cap a la porteria. Ni ministre ni president de la Generalitat. Duran serà la penúltima víctima dels chicago boys versió Sant Cugat, la darrera caurà just després: No party for old men.

El Gran Debat i l'horòscop

Els debats electorals entre els dos caps de llista de les formacions més votades són tan qüestionables (en termes de democràcia i d'interés) com reclamats. En tot cas és inevitable la creixent pressió social per a que és realitzin. Veiem-ho.

El primer d'aquest debats que veu el Segle XXI ha tingut una característica determinant: l'emissió simultània del mateix per diversos canals de televisió. Aquest fet no altera massa res de la naturalesa del debat, però ha actuat com un catalitzador que ha accelerat les tendències naturals d'aquest format a esdevenir un entretniment esportiu. El fet d'estar oferint el mateix producte que la competència ha obligat als canals que hi han vulgut jugar a donar un valor afegit propi que permetés la captació de la pròpia clientela (quota de share), tal i com va passar en la retransmissió televisiva del darrer mundial de futbol que es produïa simultàniament a Cuatro i La Sexta. Aquest element de diferenciació s'ha hagut de concentrar obligadament en la programació immediatament prèvia i posterior a l'event (avantmatx i postmatx) i la matriu per la que han optat els diferents canals de televisió ha estat la dels grans partits de futbol: escalfar l'audiència durant els dies previs amb anuncis del tipus Gladiator (missatge: el partit del segle el donarem nosaltres), tertúlia prèvia entre experts en l'esport en qüestió equilibrats (tractant-se de dos equips nacionals) pel que fa a les simpaties entre un i altre equips, i tertúlia posterior de les mateixes característiques per comentar les millors o més polèmiques jugades. Els més evidents han estat (oh sorpresa!) la gent de La Sexta que va presentar el debat en els anuncis previs amb els codis d'un combat de boxa (un share txungo, pel que es veu).

Com en els partits de futbol, abans del partit no hi ha notícies, la qual cosa obliga a uns avantmatx basats en passar l'estona parlant de res (el color de les corbates, qui ha arribat més puntual, quina estratègia és més probable per part de cada equip, les estadístiques d'anteriors partits...) i uns postmatx que serveix per a qualsevol cosa menys per parlar de futbol/política. Conscients de la situació, fins i tot els organitzadors de l'acte (l'Acadèmia de TV) van fer aquella trampeta tan pròpia de les sèries de TV de fer veure que comencen i després enxufar-nos un bloc de publicitat. I res més futbolero que aquesta falsa entradeta dels capitans dels dos equips i l'àrbitre al centre del camp deixant-se retratar mentre el comentarista de gala i l'expert de cada cadena intercanvien impresions en off. Va faltar només les fotos amb els nens i el xut d'honor.

Insisteixo en que aquesta dinàmica no és nova, i en tot cas és un pas més en una ruta iniciada des de fa força temps. El tractament esportiu ens ha portat a analitzar els debats electorals i parlamentaris (especialment el del Estado de la Nación) en termes de "qui ha guanyat i qui ha perdut". Qui guanya i qui perd s'analitza en funció dels elements instrumentals: els tremolors de veu, l'incisió de les rèpliques, el vestuari, l'ús de fitxes i de dades, el llenguatge no verbal... tot menys el contingut real de les intervencions. És per això que si bé acostumen a ser molt més interessants (i força més democràtics) els debats amb diversos candidats, el format a dos triomfa i triomfarà encara més: és el que millor s'adapta als codis esportius que predominen en els mitjans audiovisuals.

Certament la premsa escrita no pot presentar gaire millors credencials. Avui per la premsa podem conèixer les parelles sentimentals dels candidats (convenientment entrevistades), el modista preferit per cada un, el número de sabata i l'esmorzar habitual. Ara a La Vanguàrdia tenen una noia que es dedica a analitzar les signatures i els palets de les "t" dels candidats, cosa que no em sorprén: a autonòmiques aquest diari va publicar fins i tot les cartes astrals dels aspirants a la presidència de la Gene. Deu ser per això que no sempre toben espai per cubrir les notícies d'alguna candidatura.

Creuen els partits, els periodistes, i els directors de mitjans que el color de les corbates o els signes zodiacals són temes que determinin algun vot? És clar que no. I per què ho fan? Doncs perquè suposo que amb alguna cosa s'han d'omplir els minuts d'emissió i les pàgines que no s'estan destinant a parlar de Política: show must go on. Les coses com són: resulta entretingut.

Si tu no vas, ells tornen 2.0

(i si vas i votes segons què també)

Escenes electorals: el vot útil

Un senyor fent vot útil.

Ah, i això altre que m'encanta.

No dubto que el PSC serà la força més votada, la capacitat estomacal dels "votants útils" sempre ha estat proverbial.

Vota en consciència, vota laïc

Fes click aquí.

Els caps de secció de Laïcitat i republicanisme de Les Cosetes ens fan arribar aquest vídeo elaborat pel Moviment Laïc i Progressista al que ens hi adherim de tot cor i de tot cap.

És més sensat ser d'esquerres

Quan la Núria Sensat i el Xavi Rubio em van demanar si podien comptar amb mi per anar a la candidatura d'ICV-EUiA de Manresa com a suport i donar un cop de mà a la campanya ni ho vaig dubtar. Uns quants motius (tot i que en tinc molts més):

1. Conec a la Núria i al Xavi des de fa deu anys. Temps molt difícils per a ICV, en aquelles municipals es va aconseguir representació a l'Ajuntament per un marge de quatre vots (literalment). Tot i que el regidor era Josep Ramon Mora, un tot-terreny i tot un mestre del que vol dir fer polítiques d'esquerres, era un sol regidor i massa feina. Si ICV va superar l'examen amb nota va ser per gent com el Xavi i la Núria van fer un treball permanent, militant i convençut. La Núria havia estat la regidora de joventut en l'anterior mandat (ella va haver d'impulsar el Pla Jove, el Casal la Kampana, i totes les reivindicaions històriques i permanentment endarrerides), quan va deixar de ser-ho se'n va tornar a la feina i a la militància sense que ningú li sentís una sola queixa, i amb el mateix convenciment i optimisme de sempre.

2. Dibuixeu el retrat robot del polític municipal, ara feu-ne el negatiu i us sortirà la Núria. Franca, oberta, incorrecta, malparlada, sincera i profundament anticlientelar. La Núria i el Xavi parteixen d'un alt concepte de la ciutadania i l'apliquen sense concessions. No els ha vist ningú inaugurar a correcuita res en la pre-campanya, no el ha vist ningú participar en les subastes de promeses elecetorals, no els veureu fent petons als nadons. Sempre els trobareu parlant amb la gent des del màxim respecte a la seva intel·ligència, dient allò que pensen, no el que l'altre vol sentir. I quan dic sempre, vull dir també quan no hi ha campanya, no trobareu regidors més accessibles i propers.

3. Apliquen un discurs fort d'esquerres i aborden els temes dels que ningú vol parlar en campanya. Ahir, a l'acte electoral, la Núria ens recordava que la clínica privada de Manresa a tingut un increment de cent naixements. Cent parelles que han abandonat la sanitat pública després de les reformes privatitzadores de la gestió impulsades per PSC i ERC amb el suport de l'oposició i de l'incompliment del Pacte per la Sanitat. La vàrem sentir parlar de la nova presçó que s'instal·la al Bages, la major polèmica del darrer mandat, i un tema del que la resta de candidats en fugen com de l'aigua bullint, tal i com recomanen els manuals de màrqueting electoral.

4. Un trosset de la biografia de la Núria Sensat a la seva web: "Visc amb parella però no estic casada de cap manera. Tinc carnet de conduir però gairebé no utilitzo el cotxe per la ciutat. Visc a Manresa, sóc del barri de la Plaça Catalunya de tota la vida. No tinc mútua privada de sanitat i el meu fill va a l’escola pública. M’agrada molt poder disposar de temps propi, activitat que en aquests moments m’és gairebé impossible. Tinc carnet de ICV, CCOO, Creu Roja i de l’entitat Meandre".

5. I moltes ganes de menjar-se el món: ho diuen alt i clar, l'objectiu és arribar a l'alcaldia, davant l'absolut desgat i grissor de les diferents opcions electorals ICV-EUiA és la llista més dinàmica, la que incorpora més gent nova, la que surt amb més empenta, la que està en millors condicions per a liderar un nou Ajuntament d'esquerres per a que Manresa superir el cutrecasposisme al que alguns ens volen condemnats i es modernitzi socialment, ecològicament i ciutadanament.

Així que ni per disciplina, ni per costum, ni perquè toqui. Votaré ICV-EUiA senzillament perquè m'estimo la meva ciutat i vull el millor per la gent que hi viu.

Benvolguts "antisistema"

Benvolguts antisistema (els autèntucs, eh?),

Resulta que a França han tingut eleccions per elegir el seu president i que el candidat de la dreta, Sr Sarkozy, les ha guanyat de manera clara pel fet d'obtenir més vots que cap altre candidat. En part, ha obtingut més vots perquè els antisistema (purs) del país no han volgut legitimar aquella "farsa de democràcia" anant a votar. Ara que ha guanyat la dreta, els mateixos que han possibilitat aquesta victòria s'han enfadat i surten a fer merder i cremar cotxes i aquestes coses que molen tant. Potser si haguessin anat a votar no hagués guanyat la dreta i no caldria tant de merder.

La meva pregunta és: què preferim, que guanyi la pseudoesquerra socialvenuda que legitima "aquesta farsa de democràcia" o que guanyi la dreta i fer merder? Ja em respondreu el dia 27.

Atentament,

Un d'un sindicat groc