Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"

Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.

Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.

Èxit sindical en el diàleg social

Finalment, CEOE anuncia que retira els seus dos condicionant per al diàleg social: abaratiment de l'acomiadament i de les quotes a la Seguretat Social. Després de mesos d'una potent ofensiva de la patronal i la dreta, abastament suportada per la major part de poders mediàtics, la fermesa sindical en relació a que el necessari pacte social davant la crisi no pot passar per degradar les condicions de treball ha donat resultats.

El discurs patronal sempre ha estat trampós: si cada treballador surt més econòmic les empreses contractaran més persones. És trampós perquè les empreses no contracten més o menys en funció del cost d'acomiadament i la Seguretat Social, sinó en funció de les seves necessitats de mà d'obra. Si una fàbrica de cotxes ven menys cotxes, necessita produir-ne menys i no contractarà treballadors que no necessita per molt econòmics que surtin. Això sí: si els treballadors estem en situació més vulnerable consumim menys i comprem menys cotxes que és el que ara cal per reactivar l'economia (qui diu cotxes diu entrades pel teatre, pis, roba...). Per contra, la degradació dels drets laborals suposa aprofondir en el model "d'agafa els diners i corre" que ens ha portat on estem: en la pitjor crisi econòmica que les generacions actuals hem viscut.

Certament, el Govern central havia assumit compromissos de fermesa davant el xantatge patronal. I certament el govern central ha tingut en diverses ocasions temptacions de fallar als seus compromissos si no fos per les pressions sindicals i de l'esquerra política, en concret ICV i IU. Durant tots aquests mesos d'ofensiva de la dreta política i econòmica, el sindicalisme aha mostrat musculatura i mobilització continuada. Des de la Jornada Mundial pel Treball Digne d'octubre de 2008, la mobilització ha estat continuada i creixent. La darrera expressió la manifestació dels sectors metal·lúrgics conjunta de CCOO i UGT d'aquesta setmana a Barcelona.

La fermesa sindical, i la seva capacitat de resistència davant la forta presió exercida durant tots aquests mesos, permet ressituar el diàleg social on des del principi havia d'estar: en les mesures de reactivació econòmica i protecció social. Aquest primer avenç obre les portes de la negociació, ara caldrà mantenir la capacitat propositiva i mobilitzadora per a que aquesta negociació suposi el disseny d'una estratègia anticrisi basat en la modernització econòmica i els compromisos de les empreses d'assumir les seves responsabilitats socials i ambientals com les millors bases sobre les que sustentar una transició de la nostra economia que ens permeti sortir de la crisi en millors condicions de futur.

Blocparasitisme: "facebook no quiere a Sinde"

Entrada breu però inapelable al bloc de Lídia Fernández. Deixem l'enllaç aquí.

Intoxicació informativa respecte la Llei d'Habitatge

L'absoluta manca de rigor i d'escrúpols amb que la dreta política, social i mediàtica està desinformant a la ciutadania respecte el dictamen del Consell Consultiu sobre la Llei del Dret a l'Habitatge ha aconseguit el que ja em semblava impossible: sorprendre'm. El recull de mentides obscenament evidents que ocupen discursos, rodes de premsa, tertúlies, editorials i cròniques ocuparien força Megues de memòria en cas que algú trobés temps suficient pr compilar-les.

A Les Cosetes ens fem ressó de dos contribucions a l'aclariment de les coses:

APORTACIÓ 1: nota de CCOO de Catalunya

El Consell Consultiu considera constitucional la preeminència del dret a l'habitatge sobre el dret a la propietat, i dictamina que cal establir cauteles per garantir la igualtat dels propietaris afectats per la intervenció administrativa del lloguer forçós.

El dia 3 de desembre, el Consell Consultiu va remetre a la Mesa del Parlament el dictamen jurídic sobre el Projecte de llei del dret a l’habitatge. Cal destacar, en primer lloc, que el dictamen avala la constitucionalitat de tots els articles que tant el PP com CiU han qüestionat durant tot el tràmit parlamentari.

Respecte de l’article 42.6, el dictamen determina que cal establir cauteles que evitin la discriminació entre propietaris davant la intervenció de l’Administració. En cap cas no planteja la eliminació d’aquest article, ni modifica el concepte de la funció social de la propietat, i supedita el dret de propietat (interès individual) a l’interès general (dret a l’habitatge).

CCOO de Catalunya, que sempre hem defensat el lloguer forçós com una de les mesures necessàries per garantir el dret a l’accés a l’habitatge, continuem exigint el manteniment de l’article, amb els canvis necessaris i els matisos que calgui per adaptar l’article al dictamen del Consell Consultiu.

APORTACIÓ 2: què gran que és FORGES

Tacticisme

El culebrot d'aquesta setmana l'ha protagonitzat ERC. I mai millor dit, atés que la polèmica central ha estat entre diferents membres mentre que la resta de partits han format part de l'escenari. ERC està sent sotmesa des de fa temps a una tenaç tàctica d'erosió externa i interna per part de CiU (i amics) i de l'ex-conseller Carretero. CiU està tornant contra ERC l'estratègia que aquesta va impulsar estant a l'oposició per manllevar-li votants nacionalistes al President Pujol. Es tracta d'aguditzar les contradiccions d'una força independentista que forma part d'un govern de coalició presidit pel PSC. No val la pena esquinçar-se la vestimenta: més enllà d'algun gall poc afortunat en format DVD, forma part de la normalitat d'una democràcia parlametària i no és necessàriament negatiu. La "qüestió Carretero" és més delicada pel fet de ser interna i pel fet de donar-se en un moment on el lideratge dins d'Esquerra és menys clar del que era. I és en aquest context que ens hem trobat amb la polèmica de la setmana.

Aquests dies, molta gent ha escrit anàlisis de les motivacions i les conseqüències de les declaracions post-calçotada de Vendrell respecte la possibilitat que ERC fes president Mas si aquest es comprometia a convocar un referèndum d'autodeterminació, la marxa enrera decretada per Carod i la contramarxa de la direcció atribuïda a Puigcercós. No val la pena entrar-hi gaire, però tothom està bastant d'acord en que es tracta d'un moviment tàctic a les portes d'unes eleccions municipals i amb la casa no massa ben endreçada per dins. No estem doncs davant d'un moviment de fons tot i que la bandera sigui prou cridanera.

Això potser ens tranquilitza respecte les pors d'un Dragon Khan 2, però a mi personalment m'entristeix una mica respecte la política. La inddependència de Catalunya no és un tema col·lateral per a ERC, és l'element essencial de la seva identitat com a opció política i del seu projecte, la principal raó d'existir podríem dir. Altres partits són catalanistes o d'esquerres, o catalanistes i d'esquerres, però únicament ERC expressa clarament la seva opció per la independència. El fet que hagi utilitzat aquest principi com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons. I no són pas els únics ni els primers. En la mesura en que els projectes polítics i ideològics degenerin en peces intercanviables del taulell de joc electoral, la política es deslegitima. ERC faria bé d'analitzar amb el cap fred les causes i les conseqüències del descalabrament electoral del Partit Quebequés, ERC i la resta.

Participació ciutadana o responsabilitat delegada

Fa algun temps vaig penjar al bloc un recull de reflexions sorgides d'una taula rodona sobre moviments socials ( Tres veus dels moviments socials ). Reprodueixo ara una de les reflexions expresades pel Fabián Mohedano:

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

Avui aquestes paraules m'han vingut al cap mentres estava a la reunió del Secretariat de CCOO de Catalunya i fèiem repàs de les principals iniciatives de participació que el govern té obertes: un reguitzell de pactes nacionals, processos participatius i ofertes de diàleg. Si a més tenim en compte que enmig d'un cicle electoral i a les portes d'unes municipals les demandes de partits polítics per a participar en l'elaboració dels seus programes electorals són constants la cosa fa vertígen i hom es pregunta què ens toca fer i què no.

Cap al final de la darrera legislatura de CiU el Govern va decidir convocar el 3r Congrés de la Joventut, per a sorpresa de moltes persones que no enteníem com el govern usurpava aquesta funció (el 1r i el 2n Congrés van ser convocats per associacions juvenils en el marc del Consell Nacional de la Joventut-CNJC). La sorpresa va derivar en indignació per a moltes persones quan en el moment de presentar la iniciativa, el Govern i un secretariat del CNJC incomprensiblement submís van anunciar el programa del Congrés: "un full en blanc" (literalment). És a dir, "el Congrés el farà la gent, des del Govern hem pres la iniciativa" -purament propagandística puix que no hi havia temes a l'agenda en aquell moment en que s'acabava d'aprovar el Pla Nacional de Joventut- "però no volem determinar quins temes s'han de tractar ni en quin sentit". En definitiva, us convoquem a una reunió (força costosa econòmicament, tot sigui dit) sense proposta d'ordre del dia, ni agenda, ni cap motivació en concret, de la que no s'espera que sorgeixi cap pla d'acció. Això sí tenim una metodologia super-moderna i altament participativa per a debatre sobre... què?

Vagi per endavant que sóc un convençut de les polítiques de participació ciutadana... sempre que s'adrecin a objectius concrets que no siguin "la participació per la participació". El problema des del meu punt de vista, és que massa sovint tinc la sensació que s'utilitzen processos participatius per tapar la manca d'idees dels governs, no pas per debatre sobre les mateixes. Processos participatius aviciats, cada cop més merament consultius, de tal manera que es converteixen en processos d'assessorament als governants. N'estic tip i cuit de que càrrecs institucionals ens reclamin que els "hi fem arribar les nostres idees", mentre que es neguen a convocar negociacions socials convertint les organitzacions socials i ciutadanes en assessors governamentals i negant-los el paper d'actors polítics i socials. I l'aviciament esdevé total quan proliferen empreses consultores (en forma de S.A. o d'associacions sense ànim de lucre, tant hi fa) a qui les administracions encarreguen no només l'execució sinó la definició de les polítiques. Quina és la feina del càrrec públic doncs? Triar la consultora, tallar les cintes a les inauguracions i treballar per les properes eleccions.

La gent d'ACCIÓ JOVE de CCOO per si de cas ja ho anunciem: si ens crida algun membre del govern que sigui per a negociar, per a "donar idees" ja tenen els seus assessors, bastants segons sembla.

Informe de conjuntura: la salut del govern d'esquerres

Ja fa dies que els "opinadors" professinals comeneten amb alegreria o recança que aquesta vegada el Govern d'esquerres sembla haver aprés dels errors i presenta una bona salut interna. Un fet tan incontrovertible fins al moment que els "opinadors" hostils han de conformar-se amb posar la lupa en els costos "nacionals" de la bona entesa entre PSC, ERC i ICV-EUiA. Curiosament els mateixos que fa un any clamaven per la manca de seny del govern Maragall ara reclamen al govern Montilla (o a algun dels seus components) que hi posi rauxa. Mirem-nos-ho d'aprop.

1. El primer factor a tenir en compte són els resultats de les darreres autonòmiques. La rauxa d'ERC i les males relacions Maragall-PSC van passar factura (esmorteida en darrer moment per a la gent de Carod-Puigcercós) a aquestes formacions. L'única opció del tripartit que millorava, sensiblement, resultats era ICV-EUiA. I sembla que compartim anàlisi tots plegats quan veiem en les causes d'aquests bons resultats dels ecosocialistes el reconeixement a la seva serietat en el Govern i la seva aposta clara pel Govern d'Esquerres com a objectiu post-electoral. PSC i ERC han pres bona nota d'aquest fet.

2. El PSC va assumir els costos electorals evidents que suposava substituir Maragall per Montilla com una inversió a mig termini. Maragall i Montilla representen dos cultures polítiques antitètiques i no sempre complementàries. L'ex-acalde de Barcelona, reconegut anglòfil, té una concepció de la política presidencialista, que incorpora la idea que entre el President i partits que li donen suport parlamentari s'ha de produir una dialèctica que no exclou la confrontació. D'aquesta manera un i altres fan de contrapesos polítics entre ells, com a garantia de control democràtic i exorcització de l'esclerosi partitocràtica de la vida política. Maragall influïa en els partits en tant que és escoltat per la societat. Montilla, en canvi, és escoltat per la societat en tant que li reconeixem el seu lideratge "en" el seu partit i "en" la coalició de govern. Montilla sembla haver llegit les reflexions del maragallista senador i jurista Isidre Moles, quan explica que en les democràcies parlamentàries els poders són realment dos: un de govern que comparteixen el govern i la majoria parlamentària que hi dóna suport, i un altre de control que exerceixen l'oposició parlamentària i la judicatura. En aquest sentit, Montilla aposta perque president, govern i partits siguin un front unit amb un missatge i una estratègia compartits i únics. Més enllà de l'acord o el desacord amb cada una d'aquestes dos visions del poder polític, queda clar que la de Montilla garanteix millor l'estabilitat.

3. ERC no només ha salvat la situació in extremis i estava abocada a un canvi d'estratègia després del fracàs del referèndum de l'Estatut. També veu el risc del precipici després d'haver pujat tan amunt. Els conflictes interns del partit s'han deixat en compàs d'espera, i Carod i Puigcercós hi han posat seny per tres motius: primer, perquè ERC com a projecte polític necessita trencar amb la imatge de radicalitat i factor d'inestabilitat, segon perquè tots dos han d'afrontar aquesta mena d'escissió per fascicles que arriba des del Pirineu i saben que els partits afronten millor aquests problemes des del poder, i tercer perquè cada un d'ells necessita el mateix de cara a afrontar el futur debat intern: temps.

4. ICV-EUiA ha fet un pas valent assumint la cartera d'interiror (tema que ja hem tractat a Les Cosetes). El repte que suposa aquesta responsabilitat per a un partit que reclama l'extrem esquerra de l'arc parlamentari, la dificultat de comptar amb quadres polítics amb experiència en aquestes àrees de govern, i la consciència de que no els hi serà perdonat cap error per part "d'opinadors", oposició i fins i tot els propis socis de govern (i competidors electorals pel mateix espai polític) els ha portat a aprofundir en el seny. El partit que va fer en l'anterior cicle electoral una aposta clara per la renovació (amb l'emergència de noms com Herrera, Camats, Romeva i els menys coneguts destinats a "l'aparell", fa una aposta ara per valors consagrats: Saura i Baltasar com a consellers, Boada secretari general d'interior, Bosch portamveu del grup parlamentari, Guillot coordinador general del partit, juntament amb l'aposta de cara a les municipals per Lluís Tejedor i Imma Mayol (dos dels seus quadres municipals més hàbils) com a cares públiques. L'esforç per demostrar que es fan bé les coses i que s'afronten sense por les qüestions de seguretat ciutadana o el creixent abstencionisme, mostren un seny premiat fins i tot amb semàfors verds de La Vanguàrdia. Però la seva obligació és mostrar també la rauxa afrontant vells problemes des d'una perspectiva d'esquerra "de debó". Per a votar gestió i ordre ja està el PSC.

4. Finalment l'oposició. Una CiU desorientada i en procès de revisió profunda de la seva estratègia que veu ara amb claredat el risc d'eternitzar-se a l'oposició, un PP de Catalunya que necessita com l'aire fer de contrapunt als "excessos" de la seva direcció estatal i un Ciutadans a qui l'estret àmbit polític en el que s'han ubicat, especialment en temps de "catalanisme social", deixa desapareguts.

L'actitud del govern en matèries com la Llei de dependència o el Decret d'ensenyament, ha passat la prova del seny, així com avança en donar importància a l'eix esquerra-dreta en la política catalana. En la part fosca, les dificultats per visualitzar una estratègia clara per al desplegament de l'Estatut o la manca d'una iniciativa conjunta amb motiu de l'atemptat de Barajas. Potser aquí trobem les pistes de les pedres en el camí. Caldrà romandre atents.