Esquerdant la impunitat del comerç d’armes

Foto obtinguda de Catalunya Ràdio

Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau, analitza al seu bloc i al diari Ara el fracàs de la cimera internacional per la regulació del comerç d'armes.

L’atzar ha volgut que en el mateix moment que els països del món participaven a Londres en la inauguració dels Jocs Olímpics –la celebració de la ‘pax olímpica’- a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, no es posaven d’acord per a adoptar un tractat que regulés el comerç d’armes.

Les llargues sessions de negociació (en les plenàries però també en converses informals) van fer pensar que hi podia haver un text de consens. Un document que quedava lluny de les ambicions de la societat civil i dels estats favorables (la Unió Europea, bona part d’Àfrica i d’Amèrica del Sud i Central, amb esment especial per als més actius: Nova Zelanda, Mèxic i Noruega). Un text que, per exemple, reduïa l’abast de les armes a cobrir pel Tractat i deixava en una situació de menor control les municions, un aspecte essencial: de què serveix regular les armes sinó regulem les municions que les alimenten? O que no era tant explícit com caldria amb els criteris a tenir en compte (vulneració drets humans, manca de desenvolupament, existència de violència de gènere, etc.) a l’hora de permetre o rebutjar una transferència d’armes. O que dificultava una entrada en vigor ràpida del Tractat exigint, abans, 65 ratificacions. Però, malgrat aquestes concessions, els Estats refractaris (Xina, Rússia i els Estats Units -amb un Obama patint perquè la pressió del lobby de les armes li pogués complicar la reelecció) han acabat avortant el procés. També, altres països han posat pals a les rodes a la marxa de les negociacions: Egipte, Iran, Cuba, Veneçuela, Corea del Nord, Algèria, etc.

No cal fer esment del grau de cinisme d’alguns diplomàtics per a dir (després de 4 reunions preparatòries i d’una Conferència diplomàtica d’un mes, a banda de tota mena de contactes informals durant 2 anys i mig) que havia faltat temps per a trobar un consens… però si cal ser contundents amb la manca de responsabilitat de certs governs i líders polítics. No els podem demanar que siguin virtuosos i que excel·leixen en la seva presa de decisions però sí exigir que donin solucions als problemes. I tenim un problema seriós -el descontrol de les armes- que comporta unes tràgiques conseqüències -la mort de més de 500.000 persones que cada any- i, davant d’això, enlloc d’abordar-lo han preferit mantenir la situació actual.

Continua llegint l'article al bloc de l'autor

J Ignacio Torreblanca: El día después del bombardeo a Irán

El bombardeo, de producirse, supondrá una clara violación de la legalidad internacional por parte israelí pero es difícil que la UE se una para sancionar a Israel, máxime si hay represalias iraníes que afecten a los europeos, económica o militarmente, obligándoles a intervenir y tomar partido en la crisis que se abrirá posteriormente. En el peor de los casos, los europeos podrían verse obligados a intervenir militarmente para preservar la seguridad de la navegación en el Estrecho de Ormuz. Pero sin ir tan lejos, las consecuencias económicas serían por sí solas bastante graves pues un repunte de los precios del petróleo y de la inseguridad económica no es precisamente lo que necesitan las maltrechas economías europeas. En cualquiera de los casos, Europa aparecerá como un actor marginal e irrelevante, un actor que, una vez más, se verá obligado a gestionar las consecuencia de las decisiones adoptadas por otros, sin haber podido influir de antemano en ellas.

La discusión sobre el día después debe servir para pensar en el día antes. El bombardeo de Irán por parte de Israel representará un fracaso de primera magnitud. Ese fracaso es un tren que todo el mundo en Europa ve venir pero sobre el que nadie sabe, puede o se atreve a hacer mucho. En la mayoría de las capitales europeas se tiene la sensación de que Israel está manipulando muy efectivamente la situación para que aceptemos el bombardeo como inevitable. Se percibe, con toda claridad, que el camino que Israel quiere emprender es completamente contradictorio con la estrategia que hemos puesto en marcha, consistente en incrementar las sanciones y la presión diplomática sobre Irán. Pero como en 2003, cuando algunos decidieron unilateralmente y de antemano que las sanciones a Irak no funcionarían, tenemos dos juegos funcionando en paralelo: por un lado, el camino incompleto, incierto y sin garantía de éxito de la sanciones, las inspecciones y la legalidad internacional; por otro, el mucho más arriesgado, ilegal e igualmente incierto recurso al uso de la fuerza. Como en 2003, estos dos lenguajes no están integrados: el uso de la fuerza (o la amenaza de su uso) no representa un eslabón más del proceso negociador. Irán sabe perfectamente que este Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, con Rusia y China con derecho de veto, nunca aprobará una acción militar contra ella, incluso aunque las sanciones fallen. Por esa misma razón, los europeos, aunque hemos progresado mucho y hemos logrado unirnos para llevar a cabo una nueva ronda de sanciones, sabemos de antemano (aunque no lo decimos) que las sanciones no serán efectivas: harán daño, pero no forzarán al régimen iraní a abandonar su programa nuclear. Eso explica la percepción, casi unánime, de que el camino de la diplomacia, aunque no esté cerrado, será inútil, lo que a su vez es precisamente lo que necesita Israel para justificar su bombardeo. Y como no logramos romper ese círculo vicioso vivimos ya en el día después de haber sido arrastrados a una guerra que no pudimos evitar. Irán, nos dice Israel, está entrando en la “zona de inmunidad”. Con ese argumento, mientras tanto, Israel se sitúa en la zona de impunidad.

Llegeix l'entrada complerta al bloc de l'autor

Iñigo Ugarte: La división de los republicanos

Iñigo Ugarte, periodista i blocaire analitza l'evolució dels resultats de les primàries del republicans als Estats Units. La tendència és que pinten bastos per Romney.

¿Qué es lo peor para Romney de los tres resultados de las primarias de anoche? Que confirma este gráfico de media de encuestas sobre el apoyo que recibe. En otras palabras, cuanto más conocen los norteamericanos sobre Romney, peor opinión tienen de él.

Continua llegint l'entrada al bloc de l'autor

Conferència: 'La primavera Àrab, un any després', amb Ferran Sales

Ferran Sales, corresponsal d'EL PAÍS al Magrib durant 15 anys analitzarà en una conferència els efectes i l'evolució de la Primavera Àrab.

Dilluns 16 de gener a les 18:00 a la Seu de CCOO a Barcelona (Via Laietana 16)

Els "Dilluns del Cipri" és la programació de conferències de la Fundació Cipriano García, el laboratori d'idees de CCOO de Catalunya.

quina utilitat pot tenir el #15M?

Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.

Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.

Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.

Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.

La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.

El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.

Post Data 1

Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Post Data 2

La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.

9 arguments erronis contra la intervenció a Líbia

No, nuestra guerra no es una guerra civil, y usted lo sabe perfectamente. Si usted se niega a ayudar a nuestro país, si deja que nuestro pueblo, que pelea por la libertad, la democracia y la paz, sea aplastado, mañana eso significará guerra en las peores condiciones para Francia.

Dolores Ibarruri Pasionaria a León Blum 1936

1. La intervenció internacional inicia una guerra a Líbia

La guerra a Líbia la va iniciar el govern de la tirania per a reprimir les protestes pacífiques . La intervenció aliada es produeix moltes (masses) setmanes després que Gadafi ordenés els seus mercenaris i seguidors massacrar aquells que van sortir pacíficament al carrer a Líbia, com abans a Tunísia i a Egipte, per a exigir democràcia i progrés social. Una confrontació absolutament desigual en que el règim ha anunciat i demostrat estar disposat a provocar una massacre per tal de mantenir-se en el poder.

Com ha escrit Vicenç Fisas, "Gadafi ja realitza una guerra contra els seus ciutadans, i això s'ha de parar com sigui i amb rapidesa".

2. La intervenció internacional és una invasió

Els brigadistes internacionals i els tancs i avions soviètics que van intervenir a la Guerra Civil espanyola no eren invasors. Les tropes nordamericanes i britàniques que van desembarcar a Normandia el 1944 no eren tropes invasores.

Segons l'Enciclopèdia Catalana una invasió és "l'acció d'entrar en un lloc sense dret, sense tenir el consentiment del seu amo i contra la seva voluntat". La intervenció internacional a Líbia només pot ser considerada una invasió si s'accepta que Gadafi n'és "l'amo". Per contra, aquells que han decidit alçar-se contra la tirania han sol·licitat insistentment aquesta intervenció, han convidat (de fet han reclamat) a les potències la seva intervenció. A les ciutats on el terror del dictador no manté sota amenaça als seus ciutadans, la intervenció internacional ha estat celebrada tal i com els pobles sempre han rebut als aliats que contribueixen al seu alliberament.

3. L'acció armada sempre és condemnable

L'acció armada és sempre terrible, sempre produeix víctimes i destrucció, però no sempre és condemnable. L'acció armada és condemnable quan cerca l'opresió o el genocidi. Per contra, és legítima quan l'exerciten els oprimits per a defensar-se de les agressions i l'opressió.

L'acció armada de la resistència francesa a la invasió hitleriana era legítima. L'acció armada de l'exèrcit bosni contra el genocidi era legítima. L'acció armada dels saharauis front la invasió de Marroc i Mauritània era legítima. L'acció armada de la resistència algeriana contra la colonització francesa era legítima. L'acció armada dels sandinistes contra la dictadura de Somoza era legítima. L'acció armada estrangera en suport als pobles envaïts i oprimits que s'alçen és legítima.

L'acció armada per a evitar la massacre anunciada i exercida per Gadafi contra els habitants de les ciutats que se li han rebel·lat és legítima, en tant que eviti aquesta massacre.

4. L'acció internacional provocarà víctimes civils

Cert. La guerra sempre produeix víctimes. Els herois que amb una mà detenen els dolents mentres amb l'altra eviten que la seva acció perjudiqui inocents amb un 100% d'efectivitat només existeixen en la ficció. La pregunta és: quantes víctimes civils més havíem de permetre que provoquèssin les hosts gadafianes? Quantes víctimes civils havien de provocar els "bombardejos sense pietat" anunciats per Gadafi per a que les Nacions Unides decidissin intervenir?

El suport a una intervenció militar no pot ser d'altra banda un xec en blanc. Tenim l'obligació d'exigir que aquesta respongui a un únic objectiu: eliminar el potencial militar del règim libi contra la seva població amb el mínim impacte possible. Sabent això sí, que el mínim impacte possible causarà víctimes. Moltes menys de les que provocarà el règim si no l'aturem.

5. La intervenció internacional impedeix una solució dialogada al conflicte

La intervenció armada internacional no impedeix cap solució dialogada. El dictador va negar qualsevol acció dialogada per boca del seu fill des del primer dia, qualsevol solució que no passés per mantenir el seu poder absolut, acceptant en tot cas algunes gracioses concessions. No existeix solució dialogada entre dos "parts" quan una d'elles està aniquilant l'altra des de la supremacia de la força. Si s'espera més abans d'intervenir, Gadafi no deixarà ningú amb vida amb qui negociar res.

Ni Mubarac ni Ben Alí van abandonar el poder com a resultat d'una acord fruit d'una negociació, i això no treu ni un bri de legitimitat a les revoltes tunissiana i egípcia. La lliçó de Gadafi a la resta de dictadors de països on s'estan produint moviments de protesta és evident: la manera de mantenir-se al poder és eliminar els opositors. Quina volem que sigui la lliçó de Nacions Unides a aquests mateixos autòcrates?

6. Les potències occidentals no estan legitimades per a intervenir

Les armes amb que Gadafi aixafa el seu poble les van fabricar i li van ser venudes per molts dels països que actualment participen en l'operació internacional. Bé, de fet això és així com a resultat d'una solució dialogada i negociada als conflictes entre Gadafi i aquests països. Aquest fet ha de ser denunciat, ara amb més força que mai.

Però aquest fet no pot impedir la legitimitat de la intervenció. Quin país estaria legitimat per evitar la massacre d'un poble? Ja hem quedat que no pas els EUA ni les potències europees. Tampoc, és clar, la ignominiosa dictadura xinesa ni la Rússia que esclafa els txetxens. Queda clar que no tindria cap dret una Lliga Àrab farcida de règims no democràtics. I evidentment Suïssa i la resta de paradisos fiscals on els dictadors i cleptòcrates del món guarden els seus calerons mercès al secret bancari tampoc. Ni Cuba on hi ha presos de consciència... en definitiva ningú estaria legitimat per intervenir enlloc.

No tenien sentit doncs les veus que reclamaven al món no restar indiferents a les revoltes egípcia, tunissiana o iemení. Ningú pot evidentment intervenir ni criticar Israel per agredir Palestina. Ni el Marroc per mantenir l'ocupació sobre el Sàhara. Ningú està legitimat per condemnar el règim nordcoreà o el birmà. La doctrina de la "no legitimitat per a intervenir" seria el millor regal que els pobles podríem fer als dictadors de tot el món. No és casualitat que aquesta doctrina fos la resposta obsessiva d'Ahamadineyad a la periodista Ana Pastor cada cop que aquesta li preguntava sobre la repressió contra els opositors iranians.

La intervenció a Líbia no és legítima perquè els seus protagonistes estiguin lliures de responsabilitats sobre la situació, és legítima perquè respon a la crida d'una població turmentada que està patint una massacre. I ho continuarà essent en la mesura que respongui a la voluntat i els drets d'aquesta mateixa població.

7. Les potències internacionals actuen buscant el seu propi interès per això actuen a Líbia però no a d'altres indrets

Ben cert. Però aquest no és motiu per a demanar que no s'intervingui a Líbia, és motiu per a exigir que també s'intervingui allà on sigui necessari. Intervencions que evidentment no poden ser militars, no haurien de ser-ho, no és dessitjable que ho siguin, si no que han de prioritzar la diplomàcia, la pressió el compromís, el suport als actors democràtics... mentre sigui possible, mentre la no intervenció militar no suposi abandonar els pobles a l'escabetxina dels tirans.

D'altra banda és ben clar que l'actual situació no és el que els governs occidentals volien ni els interessava. Empantanats a l'Afganistan i l'Iraq, en plena crisi de les finances públiques i amb el preu del petroli cada cop més alt, cap d'aquests països hagués volgut sentir parlar d'embarcar-se en una intervenció contra un Gadafi, amb qui ja tenien les garanties suficients de suministrament de gas i petroli i de no buscar problemes fora de les seves fronteres. A canvi el dictador podia eternitzar-se al poder, enriquir-se gràcies a la corrupció i oprimir el seu poble.

La revolta a Líbia no ha estat provocada per la voluntat de les potències occidentals d'intervenir-hi, la intervenció internacional ha estat forçada per la revolta. Aquest fet es veu també en la intenció d'EUA de passar com abans millor a algú altre la patata calenta del lideratge.

8. Els rebels no són de fiar

Qui són els rebels? I qui són els membres d'aquest anomenat Consell dels opositors? Ben segur que són persones d'intatxable currículum democràtic? Ben segur que el projecte que tenen per al país és la democratització? I si al final no són tant diferents de Gadafi?

D'entrada els rebels, la massa humana de persones que van vèncer la por per a sortir al carrer a reclamar la fi de la tirania i que s'allista voluntàriament en les milícies organitzades a les ciutats alliberades, són l'equivalent libi als que van ocupar les places egípcies, als que van sortir al carrer a Tunísia, als que estan sortint al carrer a Iemen, Aràbia Saudita o Barein. Són la ciutadania que massivament surt al carrer a exigir canvis, a prendre el protagonisme de les seves vides. Són els nostres. No pas perquè siguin purs, com no ho som nosaltres, sinó perquè són el poble que reclama llibertat i progrès.

Evidentment menys puresa encara trobarem entre els lideratges que emergeixen per a pilotar les transicions o ruptures. Tampoc, ja es veu, a Tunísia o a Egipte. Tampoc ho va ser a Sudàfrica on els principals dirigents de l'apartheid van copilotar el procès pactant amb el Congrès Nacional. Tampoc a Espanya en la seva transició. Feia això menys condemnable el cop d'estat del que enguany celebrem els 30 anys? Feia menys abominable la postura del EUA davant del cop d'estat que consideraven un "assumpte intern" espanyol?

És coherent reclamar una fi del conflicte dialogat i negociat amb el dictador, mentre a l'hora s'exigeix un pedigrí democràtic i moral màxim per a ser digne de protecció?

9. La intervenció internacional no hauria d'incloure atacs armats

Aquesta solució compleix un objectiu molt clar: tranquilitzar les nostres consciències. Això sí, a un preu molt alt: acceptar que la població serà massacrada, només que davant dels nostres ulls. Com als balcans o a Ruanda on les poblacions van patir el genocidi davant la mirada impotent dels cascos blaus, el mandat dels quals no permetia atacar els agressors ni, en conseqüència, defensar efectivament la població. Diguem-ho clar, és impossible protegir la població dels atacs de les tropes de Gadafi sense atacar aquestes mateixes tropes. Qualsevol altra opció és abandonar la població davant l'ira armada del dictador.

Apunts sobre la primavera àrab

1. I la història continua entestada en no acceptar un punt i final. La Gran Crisi que sembla que ha de passar a la història com a moment de retrocés de la democràcia i els drets socials, ens reporta notícies de que els d'abaix continuen sense ressignar-se. Notícies com els èxits del moviment proto-sindical en les multinacionals afincades a la Xina de fa uns quants mesos o de la silenciosa revolta islandesa. Però sens dubte és el món àrab qui protagonitza el moviment global més significatiu i trascendent del nostre moment.

2. Un dels fenòmens que no podem passar per alt és que els ulls del món sobre les revoltes tenen com a finestra principal una cadena àrab: Al Jazeera. Que el món àrab hagi estat capaç d'agafar el tren de la globalització en l'àmbit de la comunicació no és una qüestió gens menor. La constitució d'una comunitat comunicativa panaràbica, no sucursalista de les majors anglosaxones, és un element que de ben segur juga un paper de primer ordre en l'extensió de les rebelions populars, com abans ho ha estat en la conformació d'una consciència col·lectiva sobre els procesos d'invasió a Afghanistan i Iraq. I com ben segur serà determinant en el futur de les regions.

3. Les revoltes tenen el seu detonant a Tunísia i la principal referència a Egipte. Actualment el principal teatre d'operacions és Líbia. I escampen la seva influència cap a l'est, fins arribar a la península aràbiga. L'eix de l'Islam torna a girar cap al Mediterrani. Al magrheb mestís front l'aràbia essencial. Una aràbia dominada per reialmes front a les repúbliques postcolonials nordafricanes amb aires post-prosoviètics. Uns reialmes consolidats per l'aliança entre els Estats Units i els petrodòlars. Uns petrodòlars que han finançat l'extensió de les visions més arcaitzants de la religió musulmana fins a les mesquites dels nostres barris.

4. Les revoltes mediterrànies alteren i deixen obsolet l'antic eix entre dictadures laiques i opositors integristes religiosos que actuava com a coartada pel suport occidental a les primeres. I pels cops d'estat a Algèria i Turquia. Les revoltes reclamen un programa de llibertats, democratització i progrés social absolutament comprensible als ulls de les democràcies europees i americanes, i que per tant ha suposat un desafiament per a elles. Aquest inesperat trencament per la ciutadania d'una dialèctica política imposada pels geoestrategs ha agafat amb el peu canviat no només als EUA o la UE, sinó també l'Arabia Saudita o l'Iran. Els patètics crits d'advertiment de Mubarac i Gadafi acusant Al Qaeda d'estar darrera de les revoltes mostren l'aferrissament dels dictadors a l'obsolet plantejament que garantia el suport occidental. Així com la falsedat d'aquests crits quedava evidenciada per l'actitud, els protagonismes i les reivindicacions de la ciutadania al carrer. On per cert no han emergit les habituals expresions anti-americanes i anti-israelites.

5. L'islamisme polític troba al seu davant un camí d'homologació democràtica que té a Turquia la seva principal i més postiva experiència. Turquia és juntament amb l'Iran la principal referència no àrab de l'Islam. L'actual govern islamista turc ha impulsat la democratització del país i la seva responsabilitat internacional, que no renuncia a una visió i paper propis tal i com va quedar palès en la crisi dels vaixells humanitaris a Palestina. Desprovist de banyes i cua, la democratització de l'islamisme polític seria una excel·lent notícia en cas de consolidar-se que requereix d'altes dosis de compromís i d'intel·ligència a la riba nord del Mediterrani i a l'altra banda de l'Atlàntic.

6. El suport a les revoltes contra Gadafi i el règim dels aiatol·les resulta senzill per als Estats Units i Europa, la proba del cotó l'hauran de passar amb el seu compromís contra la repressió dels moviments popul·lars per part dels vells aliats de l'Aràbia. Molt em temo que, tal i com ha passat a Egipte, aquest comrpomís només existirà en cas de que les revoltes facin inviable qualsevol altre escenari. El protagonisme, com sempre, recau en els pobles.

7. La intervenció militar internacional a Líbia requereix entrada pròpia. Ja en parlem, però vagi per endavant la meva convicció de que abandonar els rebels a ser aixafats pels tancs i avions gadafistes no pot ser una posició èticament mantinguda.

Un home està segrestat per haver fet allò que era correcte

Un hombre solo

grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados


De Nadie está solo. José Agustín Goytisolo

I a tots aquells que s'anomenen a ells mateixos directors de mitjans de comunicació i es dediquen a fer de propagandistes dels que el tenen segrestat, parlant dels "trastorns psicològics" o les "dèries de grandesa" que han portat a un home a fer el que la seva consciència li dictava pagant un altíssim cost humà... tan de bó us ennuegueu amb el raïm!

quantes ignomínies?

Quantes ignomínies més és capaç d'acumular el Regne d'Espanya vers al poble saharaui?

Nota a arrel del cop d'estat a Hondures

Cómo no me voy a reir de la OEA

que es una cosa tan fea

tan fea que causa risa

ja ja ja ja ja ja

Aquests versos són la tornada d'una lamentable cançó de Carlos Puebla, l'autor més panfletari de la Nueva Trova, a qui debem altres peces força més meritòries com la mítica "comandante, Che Guevara". Puebla ridiculitzaba una Organització d'Estats Americans que actuava com a coartada política de l'actuació imperialista dels governs del EUA al "pati del darrera" i en la que seien força dictadors i representants de pseudodemocràcies però que va tenir el cinisme d'expulsar Cuba per manca de respecte als drets humans. Si avui Carlos Puebla fes una cançó sobre la OEA el seu to ben segur que seria una altre.

L'emergència democràtica i sobiranista a Amèrica Llatina resulta una de les millors notícies de l'era Global. Davant d'un cop d'estat avalat pels poders oligàrquics i les seves estructures polítiques i institucionals, així com pels mitjans de comunicació a Hondures la condemna dels EUA i la UE i l'ofensiva política de la OEA. No només en Puebla hauria de fregar-se els ulls per comprobar que no està somiant.

El cop d'estat a Hondures i les reaccions al mateix posen sobre la taula les incògnites sobre l'evolució d'un continent que en tot cas sembla deixar clar que es nega a tornar enrera. En relació a aquest debat, resulta de gran importància l'anàlisi de l'actuació de les multinacionals espanyoles al continent. En parlem un altre dia, però d'entrada sembla oportú denunciar el vergonyós suport al cop d'estat que les emisores del Grupo Prisa a Llatinoamerica, el cas de Ràdio Caracol resulta especialment condemnable, que es complementa amb el tractament (força més prudent) dels seus mitjans espanyols. El País, que sempre ha fet bandera de ser el primer mitjà en condemnar el cop d'estat del 23 F resulta avui significativament ambigu en la seva defensa de la democràcia hondurenya.

Concentració avui per Palestina: la solidaritat es demostra amb moviment

Davant la criminal actuació del govern israelià a Gaza, la Plataforma Aturem la Guerra convoca una concentració avui a les 19:00 davant la Cambra de Comerç Espanya Israel (Travessera de Gràcia, 21).

Acabem l'any, com sempre, amb lluita contra uns enemics que no donen mai treva: l'opressió, l'odi, el terror... Així que aquí tenim una bona alternativa a saturar les bústies dels amics amb sms cursis de bon nadal. La solidaritat es demostra amb moviment!

Obama?

Aquelles persones que no tenim un domini massa fluid de l'anglés ni massa referències de webs fiables, tenim serioses dificultats per a seguir la campanya electoral als EUA. Això sí, no cal tenir massa olfacte per adonar-se'n que els mitjans d'aquí tenen poca utilitat als efectes d'entendre les coses, encara menys que quan parlem de la política catalana, espanyola i europea.

Per acabar-ho d'adobar, la dreta catalana acostuma ha expressar les seves simpaties pel candidat progre, a l'igual que l'esquerra, i per tant ni tan sols les referències de les simpaties pels partits als que podem votar ens serveixen de guia. Enguany a més la obamamania ho acaba de complicar tot encara més.

Malauradament, els mitjans de comunicació i els opiniatres locals acostumen a comprar la vella i sempre efectiva moto del relat èpic-biogràfic dels candidats. Se'ns presenta la biografia (o hagiografia, segons els casos) dels candidats, els discursos, la senyora i les criatures, com van patir la mort del pare, amb quins grups demogràfics arriben més... i no se'ns explica gaire res sobre d'on reben finançament, quines diferències reals de projecte tenen més enllà de la retòrica, quins projectes polítics han impulsat o a quins s'han oposat en les responsabilitats polítiques que han tingut fins el moment.

El candidat Obama és un candidat perfectament post-modern del que resulta difícil treure'n l'entrellat. I això ja marca. Algunes coses que hem pogut saber-ne rastrejant informació:

1. La seva trajectòria biogràfica és la d'algú que porta anys madurant ambicions polítiques i que ha pres decisions trascendentals en la seva vida en funció d'aquestes ambicions. Un fred planificador. Una trajectòria que casa poc amb la idea d'un polític nou bàsicament emocional.

2. Una de les claus de la seva victòria en les primàries demòcrates i actualment de la campanya presidencial és l'organització de la seva campanya. Obama ha aplicat als seus equips d'activistes els coneixements adquirits en la seva època de treball comunitari, els encerts en aquest camp és cabdal per entendre la seva victòria sobre l'aplastant maquinària electoral dels Clinton. Com sempre, la imatge del polític superheroi, sól davant del perill amb l'única companyia d'un equip d'assessors aúlics, tapa la necessària tasca col·lectiva d'un exèrcit de militants, caps de zona, etc.

3. Pel que fa al seu "programa", Obama no era ni de lluny l'opció progre dels demòcrates. De fet, la pròpia Hillary Clinton tenia propostes força més sòlides i avançades en matèria d'estat del benestar, si bé expressava una opció conservadora en matèria de política internacional.

4. Segurament per això, els votants potencials que més es resisteixen a Obama, i aquesta no és cap novetat en la seva trajectòria política, són les treballadores i treballadors industrials, d'hoteleria, etc. En contra del tòpic, els votants "obrers" són un dels públics més exigents: massa acostumats als discursos bònics, massa vegades enganyats per polítics carismàtics, cal alguna cosa més que l'apel·lació a l'amèrica postracial i l'enèssima invocació al "canvi" per a guanyar-los.

Jornada Mundial pel Treball Digne

Al Visió Sindical s'hi pot trobar ja el programa de CCOO-TV3 sobre la jornada de mobilització mundial convocada per la Confederació Sindical Internacional per al 7 d'octubre.

Aquí es pot accedir al vídeo

i aquí a més informació.

N'anirem parlant

Blocparasitisme: sindicalisme a Cuba

Interessantíssim informe de la delegació de CCOO en un intercanvi amb la Central de Trabajadores de Cuba el passat juliol. Isidor Boix, membre d'aquesta delegació, publica al seu bloc l'informe, o més aviat, les conclusions del viatge. Com es tradueixen les reformes anunciades per Raül Castro en la vida real? Quin és el paper del salari "formal" en la capacitat adquisitiva de la gent que treballa? Quin paper juga e sindicat oficial cubà?Quines perspectives de futur?

Aquí deixem l'enllaç a l'informe.

Independència sindical

En més d'una ocasió alguna de les persones que han deixat el seu comentari en les entrades del Manual han criticat que en la denúncia que des d'aquí hem fet alguna vegada de règims suposadament socialistes o protosocialistes, o preparatoris del socialisme, o qualsevol altra nomenclatura que amaga una dictadura sota una bandera roja posem massa èmfasi en la qüestió de la independència sindical. Hem llegit fins i tot que parece que para usted, de todos los principios de la izquierda, sólo existe uno: La independencia sindical. Realment la independència sindical es pot considerar com la prova del cotó del caràcter realment emancipatori o obrer d'un moviment o d'un sistema polític? No estarem incorrint en pecat de corporativisme?

Aquí deixo un parell de línies estretes de Vida y destino, apassionant novel·la de Vasili Grossman que mereix que un altre dia li fem entrada pròpia. La situació: una colla de científics soviètics fan tertúlia mentre l'exèrcit alemany assetja Stalingrad.

* * *

-Lo mismo pasa en la fábrica -intervino Artelev-. Nuestro director tutea a todo el mundo y si le llamas camarada Shuriev se ofende. Hay que llamarle Leonti Kuzmich. Hace unos días, en el taller, se enfadó con un viejo químico. Shuriev gritó a voz en cuello: "Haz lo que yo diga o te daré tal patada en el culo que te sacaré volando de la fábrica", y el viejo va para los setenta y dos años.

- ¿El sindicato no interviene? -preguntó Sokolov.

-¿Qué va a hacer el sindicato? -dijo Madiárov-. Su trabajo es exhortarnos a hacer sacrificios: antes de la guerra te preparan para la guerra, durante la guerra "todo es para el frente", y después de la guerra nos incitarán a remediar las consecuencias de la guerra. No tienen tiempo para ocuparse de un viejo.

* * *

No se m'acut millor manera d'expressar-ho.

La mani d'Interjovem-CGTP

El divendres passat a Portugual era el Dia Nacional de la Joventut i com des de fa tres anys les companyes i companys d'Interjovem (la gent jove de la CGTP) van convocar una gran manifestació a Lisboa de treballadores i treballadors joves pel treball de qualitat. L'actual primer ministre portugués, senyor Socrates, és poc amant de la movilització social i està plantejant suprimir aquesta efemèride o fusionar-la amb el dia europeu de la joventut que no té la connotació reivindicativa que té el Dia Nacional portugués, amb la qual cosa la mani d'enguany prenia una nova dimensió reivindicativa: la defensa de l'espai públic per a la lluita social de manera autònoma als poders institucionals i de la capacitat dels moviments socials i del sindicalisme de marcar l'agenda social d'un país. Com cridaven els companys de l'Interjovem: direitos conquistados não poden ser roubados

La bruixa i jo mateix vàrem aprofitar per a fer un petit reportatge (2 minuts) pel Visió Sindical.

Qui el vulgui veure el trobarà aquí.

En guerra

Crec que era en Pablo Iglesias qui va dir que cap poble pot ser lliure mentre domini altres pobles. Desconec si els ideòlegs de la "guerra contra el terror" han llegit a l'il·lustre socialista espanyol, però de ben segur que són conscients del contingut de la cita, i el van tenir molt en compte a l'hora de determinar les estratègies posteriors als atemptats contra les torres bessones.

Per expressar-ho esquemàticament, els models de resposta al terrorisme, global o local, són dos: el militar i el judicial. La consideració dels atemptats terroristes com a delicte implica la posada en marxa dels mecanismes de la justícia: investigació policial (a Espanya especialment garantista a l'estar dirigida pels jutges d'instrucció) i processament judicial dels pressumptes autors. L'exemple més clar i proper ha estat el procés contra el luctuós atemptat de l'11 M a Madrid. Per contra, la consideració dels atemptats com a fets de guerra comporta la resposta militar i l'aplicació de mesures d'excepció amb retallada de drets i garanties essencials per al conjunt de la ciutadania, tal i com contínuament veiem des de l'aprovació de la Patriot Act.

Els efectes d'una i altra concepció són clars. En el cas espanyol, el fet que l'atemptat de l'11 M fos jutjat i sentenciat per un jutge, algú que ni ha posat ni pot treure el Govern, ha estat clau a l'hora de neutralitzar la gravíssima campanya d'intoxicació posada en marxa pel PP i les Brunetes mediàtiques associades. Ha estat clau també per a individualitzar la responsabilitat en unes persones concretes i per tant evitar la injusta criminalització de col·lectius socials. I finalment ha estat un element essencial per a garantir que no paguessim "justos per pecadors". Qualsevol de nosaltres, fins i tot un jubilat resident a França que surt d'assajar amb el seu grup de música, podem ser en un moment o altre sospitosos d'un delicte. Només cal estar en el lloc erroni en el pitjor moment. La millor garantia que tenim de que no ens pujaran a un avió drogats i ens tancaran a un camp de concentració on podem ser sotmesos a tortures indefinidament, és que un jutge reclamarà indicis clars i finalment probes evidents de la nostra culpabilitat. I fins i tot en cas que aquesta es consideri demostrada continuarem tenint drets com a reclusos. Al final això i no pas cap altra cosa és "l'estat de dret". El procediment judicial suposa, al cap i a la fi, el funcionament normalitzat de la democràcia.

Per contra, el model dominant està sent l'anomenada "guerra contra el terror", el model militar. La guerra és una situació d'estrés per als pobles. Tota l'energia, l'atenció i els esforços col·lectius s'adrecen a la supervivència immediata que passa per guanyar (o almenys no perdre) la guerra. La guerra és una situació d'excepcionalitat democràtica en la que es destinen recursos extraordinàries a la lluita militar i/o policial que deixen de dedicar-se a altres necessitats considerades menys urgents (com l'educació, les infrastructures o els programes socials). Els sacrificis de guerra són també sacrificis de drets i garanties ciutadanes. El greu risc de perdre la guerra justifica la limitació de drets i garanties que podrien suposar un avantatge per "l'enemic" infiltrat en les nostres files: investigacions no sotmeses a control judicial, supressió o limitació de l'habeas corpus, escoltes il·legals, violacions de la intimitat, detencions, tortures, suspensió de drets essencials... tot es justifica per la necessitat de localitzar i neutralitzar els enemics que viuen camuflats entre nosaltres... i si amb l'aigua tirem el nen per la finestra, mala sort. En situació de guerra l'oposició no pot fer res més que tancar files amb el govern sinó vol ser estigmatitzada com a col·laboracionista o instrument de "l'enemic", i el govern ha de tancar files amb els militars per aquest mateix motiu. De la distopia 1984 de l'Orwell recordem sempre les omnipresents càmeres de vigilància, però oblidem que aquestes són possibles en un context de guerra permanent.

El tractament de "Guerra contra el terrorisme" suposa iniciar un procés de guerra permanent. No hi ha un objectiu concret que un cop assolit posi fi a la guerra, els enemics viuen entre nosaltres, qualsevol persona pot ser-ho. La guerra permanent porta a la vergonya absoluta de sentir al president dels EUA defensar la tortura com a sistema legal d'interrogatori. La guerra justifica la mort d'inocents que esdevenen víctimes colaterals, mals menors que s'han d'assumir davant per evitar el mal major de la victòria enemiga. El preu de defensar la democràcia mitjançant guerra permanent és eliminar la democràcia. Cap país, cap, pot avançar en termes de democràcia ni de justícia social trobant-se en situació de guerra.

Mentre que el processament judicial suposa una legitimació de la democràcia i ens fa més lliures, la guerra permanent deslegitima els països i els governs que l'excerceixen i ens fa més sotmesos. Com que vivim en un sistema polític referenciat a una institució sense competències en defensa (la Gene) resultaria molt fàcil arribar a la conclussió de que els ianquis (i fins i tot el PP) són uns salvatges, i que sort que a casa notra tenim molt més inteririotzats els valors de la democràcia i un dreta europea i civilitzada incapaç de totes aquests barbaritats. Una conclusió còmoda, cofoia... i falsa. Però d'això en parlem un altre dia.

claus de les primàries als EUA

En Roger Morales i la Maria Freixenet em van fer arribar fa algunes setmanes un article d'en Vicenç Navarro: Cómo leer lo que está ocurriendo en las elecciones en EEUU: guía para el lector español. El Professor irat fa un repàs de com els mitjans de comunicació espanyols i catalans estan informant a la ciutadania peninsular de les primàries als EUA (especialment de les del partit demòcrata) en funció de codis erronis que generen una imatge intoxicada del tema.

L'article és breu, però fa un repàs interessantíssim per qüestions clau: com la diferència de codis ens provoca una imatge distorsionada de la política de l'imperi, les claus de les primàries del Partit Demòcrata, els efectes del bipartidisme en la participació electoral especialment de la gent treballadora, la proposta de transposició encarnada en la idea d'un Partit Demòcrata europeu...

I per fer boca, un paràgraf:

La cobertura de la realidad política de EEUU por los medios de información españoles Una de las noticias que ocuparan mayor espacio mediático en España este año serán las elecciones presidenciales de EEUU. Estas elecciones se han iniciado con las primarias de los dos Partidos mayoritarios en aquel país, el Partido Demócrata y el Partido Republicano, que elegirán a sus candidatos a la presidencia de EEUU, culminando este proceso con las elecciones Presidenciales del gobierno federal que tendrán lugar a finales de año, en noviembre. Tal largo proceso consumirá casi un año, habiéndose iniciado el pasado 4 de enero en el Estado de Iowa la carrera hacia la presidencia del país que se considera más poderoso del mundo, un país con un sistema político presidencialista, cuyas políticas, tanto domésticas como internacionales, afectan a la gran mayoría de la población mundial, incluyendo la de nuestro país. De ahí la enorme atención mediática que tal proceso absorberá puesto que de su resultado se derivaran muchas consecuencias que afectaran a nuestra población. No hay duda, por lo tanto, que es muy importante conocer lo que ocurre en aquel país. Este conocimiento se adquiere en nuestro país primordialmente a través de los medios de información españoles, que, por desgracia, reproducen con excesiva frecuencia la interpretación de la realidad estadounidense promovida por los mayores medios de información de EEUU, y que constituye la “sabiduría convencional” de lo que es, de lo que ocurre y de lo que pasará en aquel continente. En otras ocasiones el reportaje alcanza dimensiones de gran frivolidad, como ocurre en el artículo de Moisés Naim que en su columna en El País del 10 de enero “La abuela y la lagrima” atribuye la victoria de Hillary Clinton en New Hampshire al impacto que tuvo en el electorado el hecho de que esta candidata llorara durante una presentación. Tal argumento aparece también en un artículo de Mario Vargas Llosa (del cual hablaré más tarde) en un reportaje que se caracteriza por su superficialidad. Es inevitable que la lectura de aquella realidad por parte de los medios se haga según los intereses que tales medios representan o según la postura o simpatías políticas del que informa. Ni que decir tiene que hay también periodistas en España que intentan cubrir aquella realidad de una manera más objetiva. Pero incluso entre estos, detecto problemas de interpretación como consecuencia de que los conceptos, los símbolos e incluso la narrativa de la cultura política y mediática de aquel país son muy diferentes a las existentes en España y en Europa.

S'ha dit: Kosovo

La penya està fatal:

La petita història de Treviño fou la metàfora del temor nacionalista espanyol. La independència de Kosovë pot ésser el precedent de la força del nacionalisme català.

Només hi ha un aspecte positiu de la negativa de Moratinos a acceptar la inevitable independència de Kosovo: que Espanya es crea un estat enemic entre els probables futurs membres de la unió europea, l'estat de Kosovo. Una enemistat que pot comptar molt el dia que els catalans decidim iniciar el camí pacífic envers la nostra independència. Kosovo pot ser un aliat valuós al qual només caldrà recordar com es va comportar Espanya quan van emancipar-se.

Per cert, que el primer estat en reconèixer Kosovo han estat els Estats Units, com sempre, el que me dú a llançar una reflexió: segur que anar a protestar quan arriba un vaixell de la marina nordamericana ens ajudarà a alliberar-nos?

NOTES:

1. Clicant sobre el text es pot llegir l'article sencer i el nom de l'autora o autor.

2. Per tal de no fer massa sang hem passat de seleccionar textos de militants de base massa arrauxats.

3. Jo flipo.