Pere Nieto: Valoració ràpida de Mestres

El primer que no m’ha agradat és que he vist que tot el professorat ha parlat des del criteri de la vocació i la motivació. Hi ha molts mestres a Catalunya que cada dia tenen un greu problema per entrar a fer classes. Parlar d’això no és menystenir la professió. Ningú ha parlat que hi ha classes que poden arribar a ser molt i molt complicades. No tan sols coneixem alumnes que al cap dels anys ens venen a donar les gràcies, també coneixem alumnes que sabem que no els vam saber ajudar o que fins i tot els vam ensorrar una mica més. En una piulada que he fet he posat que al final si parlem tant de la passió per la nostra feina potser algú decidirà que no cal pagar-nos. Al costat de la passió per la feina hem de posar la professionalitat. Som gent que treballem en un àmbit molt sensible i que ni tenim totes les eines necessàries per fer la nostra feina, ni tenim unes condicions laborals equiparables a la nostra responsabilitat. El perfil de mestres ha estat força limitat a persones que disfruten de la seva feina i està molt bé, però crec que això ja és el que molta gent sap, cal donar altres visions.


Llegeix l'article complert al bloc del Pere

Manfredi: Sobre la burbuja de la educación universitaria

En los últimos meses, Peter Thiel, fundador de PayPal e inversor en Facebook, ha removido el debate sobre la educación universitaria en Estados Unidos y, por extensión, del sistema educativo. Sus ideas han aparecido recogidas en medios tan variados como The Economist,Tech Crunch o The Huffington Post. En medios especializados, hay también opiniones paratodos los gustos. La visión libertaria de Thiel tiende a ser radical, pero sus ideas merecen una reflexión. 

La crítica de Thiel consiste en que el sistema ha generado una burbuja que sobrevalora los títulos y la formación académica en detrimento del talento y de otras habilidades. Como resultado, los alumnos pagan un alto precio por la matrícula, se endeudan antes de licenciarse a costa de reducir su capacidad de invertir capital en proyectos emprendedores y se sobrevalora la recompensa que se obtiene. Según su argumentación, si la educación universitaria se convierte en un servicio de lujo al servicio de las elites es porque el valor no reside en la educación en sí misma, sino en la capacidad de crear redes sociales y garantizar un futuro mejor. Si no es por esta razón, Harvard podría crear 100 filiales en todo el mundo y expandir su negocio.

¿Dónde está la burbuja? La deuda que cada alumno contrae antes de acabar los estudios universitarios alcanza la cifra de 22.900 dólares de media, un incremento agregado del 47% durante la última década. Si el ritmo de crecimiento de la deuda se mantiene y los alumnos sólo garantizan su pago con los “mejores” empleos que conseguirán como graduados, ¿qué pasaría si la crisis se alarga y no se pueden pagar los créditos contraídos? La hipótesis es arriesgada, pero tiene fundamento.

Continua llegint l'entrada al bloc de l'autor

"Hago huelga por mis alumnos"

Stephane M Grueso, documentalista i blocaire de referència d'Acampada Sol, entrevista al seu bloc a Cruz, professora de la Comunitat Autònoma de Madrid. Durant l'entrevista, la jove docent parla de la feina real del professorat, els efectes que estan tenint les retallades en la qualitat de l'educació i les motivacions de les protestes.

L'entrevista està penjada en youtube i té una durada de vint minuts. Aquí deixo l'enllaç.

Respectar el treball dels docents

Sóc fill de mestra. És per això que de petit he hagut d'esperar moltes tarde, acabades les classes, que la mare acabés de treballar les hores no lectives: preparant  activitats, corregint treballs, parlant amb pares, participant a reunions...

A casa era habitual, i encara ho deu ser, veure la mare fora de les hores de treball corregint exercicis i preparant les classes. He perdut el compte de totes les vegades en que l'acompanyàvem a papereries i merceries per comprar material per l'escola, avançant sempre els diners de la seva butxaca.

Em rebel·la veure com es retallen sous i em preocupa quees restin hores no lectives de la jornada dels docents. Em rebel·la i em preocupa com a ciutadà. Però, sobretot m'indigna que alguns governants pretenguin evitar la censura de la ciutadania a base de difamar  i mentir sobre la dedicació real de professors i mestres del sitema públic d'educació. Com es pot ser tan miserable?

Paulo Freire: la conquesta dels oprimits

"De ahí que los opresores desarrolen una serie de recursos mediante los cuales proponen a la "admiración" de las masas conquistadas y oprimidas un mundo falso. Un mundo de engaños que, alienándolas más aún, las mantenga en un estado de pasividad frente a él. De ahí que en la acción de conquistas no sea posible presentar el mundo como problema, sino por el contrario, como algo dado, como algo estático al cual los hombres se deben ajustar. (...)

Mediante la conquista, lo que los opresores intentan obtener es transformar a las masas en un mero espectador. Masas conquistadas, masas espectadoras, pasivas, divididas, y por ello, masas enajenadas (...)

El mito, por ejemplo, de que el orden opresor es un orden de libertad. De que todos son libres para trabajar donde quieran. Si no les agrada el patrón, pueden dejarlo y buscar otro empleo. El mito de que este "orden" respeta los derechos de la persona humana y que, por lo tanto, es digno de todo aprecio. El mito de que todos pueden llegar a ser empresarios siempre que no sean perezosos y más aún, el mito de que el hombre que vende por las calles, gritando: "dulce banana y goiaba" es un empresario tanto y cuanto lo es el dueño de una gran fábrica. El mito del derecho de todos a la educación, cuando en Latinoamérica existe un contraste irrisorio entre la totalidad de los alumnos que se matriculan en las escuelas primarias de cada país y aquellos que logran el acceso a las universidades. El mito de la igualdad de clases cuando el "¿sabe usted con quién está hablando?" es aún una pregunta de nuestros días. El mito del heroísmo de las clases opresoras, como guardianas del orden que encarna la "civilización occidental y cristiana", a la cual defienden de "la barbarie materialista".(...)

El mito de la propiedad privada como el fundamento del desarrollo de la persona humana, en tanto se considere como personas humanas sólo a los opresores. El mito de la dinamicidad de los opresores y el de la pereza y dehonestidad de los oprimidos. El mito de la inferioridad "ontológica" de éstos y el de la superioridad de aquéllos. (...)

"Slogans" cuyos vehículos son siempre denominados "medios de comunicación de masas" entendiendo por comuniación el depósito de este contenido enajenante en ellas.(...)

Si bien los contenidos y los métodos de conquista varían históricamente, lo que no cambia, en tanto existe la élite dominadora, es este anhelo necrófilo por oprimir".

Paulo Freire

Pedagogía del oprimido

Escrit a 1970, i sembla escrit ahir mateix.

Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"

Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.

Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.

Nou finançament: qüestió de democràcia

Sembla que la cosa del finançament s'aclareix. Apunts:

1. Catalunya ha assolit els objectius polítics fixats a l'Estatut. Els objectius que la societat democràticament vàrem determinar, no la lectura esbiaxada que alguns que van votar en contra d'aquests objectius han intentat instrumentalitzar posteriorment. En primer lloc, l'increment de l'inversió pública de l'estat a Catalunya per reconduir una situació d'anys d'abandonament. Curiosament els anys d'un govern nacionalista format per una coalició de dretes que a l'hora era sòcia de referència a Madrid.

En segon lloc un sistema de finançament que aportés oxigen a una administració autonòmica ofegada a l'hora de prestar els serveis a la ciutadania sobre els que té competència. En tercer lloc, una major capacitat de recaptació i gestió de tributs, amb la necessària coordinació fiscal amb l'administració central. En quart lloc un sistema just i dinàmic, que acabés amb la injustificable perversió que qui més aporta a la solidaritat quedi en pitjor situació que els receptors, i que permetés la seva revisió periòdica per adaptar el sistema als canvis socials, demogràfics i econòmics.

2. L'objectiu políticament més delicat: un sistema de bilateralitat en la negociació entre la Generalitat i el Govern de l'Estat. Bilateralitat no és autisme, i evidentment la resta de governs autonòmics a qui afectava el model han fet sentir la seva veu, els seus interessos i les seves pressions. A hores d'ara ningú pot negar que la negociació era entre el govern català i el central, que a l'hora ha hagut de fer equilibris amb la resta de governs autonòmics del règim general.

3. Catalunya ha liderat le revisió del sistema de finançament autonòmic més profunda i ambiciosa des de la transició. Les pautes que regeixen el nou model espanyol van nèixer al Parlament català, i s'han imposat perquè eren justes i raonables. Certament, el cinisme demagògic de la dreta i una part de l'esquerra espanyoles, sumats a una llarga llista de despròposits de les forces nacionalistes catalanes per satisfer els baixos instints de les respectives parròquies, han comportat un alt preu polític i social. Ben segur que vist amb perspectiva l'aventura valia la pena, ben segur que la podríem haver tirat endavant amb més intel·ligència. I ben segur que ens n'hem sortit.

4. El govern d'esquerres ha impulsat també en aquest cas la regeneració democràtica. Front a la lògica del peix al cove per part d'un president-partit-país (tot remenat i regat amb aromes de Montserrat) pastelejada a les sales dels hotels, la lògica d'un Parlament democràtic que acorda una proposta àmpliament consensuada, la trasllada i negocia a les Corts espanyoles i la sotmet a referèndum popular. I negocia amb intel·ligència i fermesa la seva concreció.

5. Ara el repte del Govern d'esquerres és convertir el finançament en millors i nous drets per a la ciutadania. Podem reduir les llistes d'espera a la sanitat, crear un veritable Sistema Públic de Dependència, donar compliment al dret a la Renda Bàsica Garantida que preveu l'Estatut, millorar el finançament de l'educació pública... o podem gastar els diners en obres faraòniques i eliminació d'impostos als més rics.

Ara ve quan el Govern demostra (o no) que és d'esquerres.

Llei d'Educació de Catalunya

Blocparasitisme: Coscubiela versus ZP

L'altre dia, a l'acte de Joves d'Esquerra Verda i Alternativa Jove d'EUiA per donar suport a la candidatura de Raül Romeva al Parlament Europeu, un amic blocaire m'interrogava sobre les adjectivacions que acompanyen tots els enllaços de Les Cosetes a altres blocs. Cada una, amb el fil conductor de personatges malignes, és una descripció personal que adjudico als seus autors, gens casual ni improvitsada. La que acompanya a El bloc del Coscu és "caçafantasmes", i la mantinc. El Coscu és dialèctic abans fins i tot que marxista, i com un Sòcrates amb ulleres de pasta gaudeix arrencant caretes i despullant fantasmades. Per cert, l'actual candidat per ERC a les europees, Oriol Jonqueres, encara deu recordar amb dolor la pallissa del Coscu en el debat sobre l'Estatut que va muntar TVE de Catalunya.

La darrera maldat del Coscu assenyala amb dit acusador la famosa promesa dels ordinadors pels estudiants de 5è de primària, el títol resulta aclaridor: "OS PROMETO UN VIAJE A LA ANTARTIDA ( pagara mi vecino)".

Qui no en tingui pru amb el títol, pot llegir l'entrada aquí.

frau a l'escola concertada

L'associació de Joves Estudiants de Catalunya ha editat un vídeo en que recull la conversa telèfonica en que una escola autodefinida com "catòlica" i concertada informa a una mare per telèfon de les condicions del centre, les més substancials de les quals suposen un flagrant incompliment de la normativa, i sobretot dels drets d'estudiants i pares.

Aquí deixem l'enllaç al vídeo.

Conciutadans de PSC i ERC: encara em resulta impossible d'entendre que impulseu una Llei d'Educació de Catalunya com aquesta.

No a la LEC!

El sistema públic educatiu, el gran absent del nou acord d'Entesa

Després de l'inici de curs escolar més dur que s'ha produit en molts anys, en que centenars d'escoles han expressat al Govern de la Generalitat greus situacions de precarietat, el sistema públic educatiu ha estat marginat de l'actualització de l'Acord del govern d'Entesa que ahir va ser presentada per PSC, ERC i ICV-EUiA.

L'acord signat pels grups de l'esquerra catalana preveu diverses mesures polítiques a les que caldrà destinar la millora del finançament autonòmic, encara en l'aire, entre les quals es troben diferents accions en l'àmbit de la formació, especialment de la formació per a persones en atur. L'única mesura prevista en matèria d'educació bàsica és la d'assegurar la cobertura de beques-menjador. L'acord situa, fins i tot, com a tercera prioritat el desplegament "de les previsions de l'Acord Estratègic i dels grans Pactes Nacionals sobre Immigració, Habitatge i Recerca" eludint obertament cap mena d'al·lusió al Pacte Nacional per a l'Educació. L'incompliment dels compromissos del Pacte per part de PSC i ERC concretat en la tramitació de l'actual proposta de Llei d'Educació de Catalunya, que ICV-EUiA refusa, queda doncs solemnitzat amb l'acord presentat ahir.

Un abandonament que pot tenir greus conseqüències

L'absolut incompliment, per part del Govern de la Generalitat, d'incrementar l'inversió pública en educació fins a situar-nos en els estàndards europeus, dels que Catalunya és troba molt més allunyada que el conjunt d'Espanya, ha estat la base d'una política educativa dirigida pel Conseller Maragall absolutament contestada pel conjunt de la comunitat educativa i que ha provocat tres grans vagues de treballadors i estudiants del sistema públic educatiu. La no inclusió de cap compromís en aquesta camp a l'actualització del pacte d'Entesa, suposa també que l'educació queda fora de les prioritats a que es destinarà l'eventual millora del finançament de la Generalitat.

Una gravíssima irresponsabilitat.

La LEC: prova pilot de la sociovergència

El projecte de Llei d'Educació de Catalunya es troba ja al Parlament per a la seva discussió. En altres moments hem parlat, i en el futur hi tornarem, sobre el contingut projecte de Llei. Parlem-ne, avui, sobre la seva incidència en el rumb del govern d'esquerres.

Durant l'oceà de temps pujolista, el PSC va acabar madurant una estratègia d'esquerres per assolir una majoria parlamentària, una estratègia que es va veure permanentment condicionada, endarrerida i fins i tot obstaculitzada per les necesessitats del Govern González a Madrid. Però una estratègia al cap i a la fi, amb alguns elements essencials:

1. Assumida la realitat de que una majoria d'esquerres al Parlament havia de ser necessàriament multicolor, cercar una aliança i un cert front comú amb ERC i ICV (després amb ICV-EUiA).

2. Assumida la hegemonia convergent, acceptar com a propi el discurs de dretes en determinats camps: política econòmica, seguretat, etc.

3. Assumit que la gent prefereix l'original a la còpia, posar èmfasi en aquelles polítiques en que podien marcar diferències amb CiU. Recordeu l'eslogan d'en Pasqual Maragall? "Educació, educació i educació".

4. Assumit que el canvi trigaria temps, bastir una xarxa institucional paral·lela a la Generalitat aprofitant l'hegemonia de l'esquerra en els ajuntaments, utilitzant de manera molt destacada la Diputació de Barcelona. Aquesta Generalitat a l'ombra tenia una doble finalitat: d'una banda demostrar amb fets una política alternativa a CiU d'abast nacional, de l'altra comptar amb un quarter d'hivern on refuguiar-se durant els freds anys d'oposició i bastir la pròpia xarxa clientelar.

El PSC presidit per Montilla aborda ara un nou repte: conquerida la Gene ara toca bastir una estratègia per a resisitir. Aquesta estratègia passa a ser etiquetada amb el terme "centralitat social", bandera del seu darrer congrés. Els ensurts del tripartit 0.1 i la inestabilitat interna d'ERC van donar ales als defensors de la sociovergència dins i fora del PSC. Especialment de l'empresariat "de tota la vida" que veu la sociovergència com una garantia: si voti el que voti la gent el govern acaba sent sempre el mateix, sempre al servei dels seus interessos, anulem els riscs d'un sistema democràtic.

El problema de la sociovergència és que en cas de govern CiU+PSC la presidència seria Convergent (l'aritmètica és tossuda) i Montilla no ha vingut a aquest món per portar-li la maleta a l'Artur Mas. Estem doncs en un carreró sense sortida?

És clar que no. Sempre hi ha una tercera via: la sociovergència amb CiU fora del Govern. Impossible? Algú diria que sí. Tres motius:

1. CiU no acceptarà mai donar suport a un govern presidit pel PSC tenint ells un major nombre d'escons (i viceversa).

2. ERC, el partit que fins al moment entrava en totes les travesses per fer govern, necessita mantenir la famosa "clau", i no acceptarà mantenir-se en un govern on mana menys que l'oposició.

3. ICV mai acceptaria de mantenir-se dins d'un govern en que les polítiques estratègiques es pacten entre PSC i CiU.

Tots tres motius han estat desmentits en el procés d'elaboració del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Veiem-ho:

1. CiU, que veu que això d'estar l'oposició pot anar per llarg, no pot justificar davant dels lobbies de la dreta (en aquest cas l'esglèsia i la patronal de l'escola privada i concertada) que ha obligat al PSC a pactar la llei amb ERC i ICV davant la seva negativa a acceptar l'oferta d'acord sociovergent.

2. ERC, descolocada, no vol que es visualitzi que és prescindible en la mesura que existeix la possibilitat d'acord PSC-CiU. Sobretot si pot pactar l'escenificació del seu rendiment a aquest acord amb alguna concessió cosmètica. En aquest cas el tema de la 3a hora, que d'altra banda mai hauria pogut arribar ni tan sols a presentar-se al Parlament.

3. ICV valora que una de les claus del seu creixement electoral en les darreres autonòmiques ha estat el ser percebut com el partit que més estabilitat donava al govern tripartit versus les frivolitats d'ERC i Maragall (Pasqual). Atrapat pel seu personatge, no pot acceptar de cap manera el tracte indigne que sí ha acceptat ERC, però tampoc vol fer estirabots. Vota en contra en consciència, però deixant clar per activa i per passiva que no veu incompatible continuar a un govern on el soci majoritari pacta polítiques estratègiques amb l'oposició deixant-los de banda.

Tothom content:

1. El PSC es consolida al govern i roba la centralitat a ERC: ara són ells qui trien amb qui pacten en cada moment.

2. CiU acontenta la parròquia demostrant que són garantia de polítiques de dretes fins i tot a l'oposició.

3. ERC treu pit, i ven la seva "conquesta" amb tanta pirotècnia com pot, per a que els focs d'artifici tapin que el rei va nu.

4. ICV té una nova ocasió de demostrar que són els que més sacrificis estan disposats a fer per a garantir un govern d'esquerres. Fins i tot el sacrifici suprem d'acceptar que el govern d'esquerres faci polítiques de dretes en les qüestions essencials. Sempre ens quedarà el Memorial democràtic i l'Institut de la Cultura de Pau.

Voilà. Senyores i senyors, ara és demà. Benvinguts a la sociovergència.

no se me la pierdan, ésta

CCOO de Catalunya convoca a tothom a participar en la Concentració del diumenge dia 30 de novembre, a les 12 del migdia, davant del Parlament de Catalunya, per aconseguir un canvi de l'actual projecte de Llei d'Educació de Catalunya.

Volem una Llei d'Educació que compleixi amb els continguts del Pacte Nacional per a l'Educació. Per això rebutgem el contingut de l'actual projecte del Conseller Maragall i plantegem esmenes als grups parlamentaris per aconseguir un canvi en el projecte que eviti el manteniment de l'existència actual de dues xarxes educatives diferents, la pública i la concertada, finançades ambdues amb fons públics i que comporten una situació de segregació social per l'origen econòmic de l'alumnat.

Per aconseguir un canvi i un reforçament d'un ensenyament públic de qualitat invitem a tothom a partcipar en la concentració. L'educació es un tema que afecta al conjunt de la societat. Tots hem de participar-hi.

Comunicat conjunt signat per associacions de pares, sindicats d'estudiants i CCOO i UGT en relació a l'actual projecte de Llei d'Educació

Aportacions a l'impuls del projecte ecosocialista (2)

Alexey Grigoryevich Stakhanov


Amb motiu d'una entrada del Manual dedicada a parlar de l'èxit de la vaga d'estudiants i treballadores i treballadors de l'educació contra les Bases del fracàs presentades pel conseller Maragall, i del pèssim comportament dels diferents partits d'esquerra al respecte, un individu provocador i contrarevolucionari plantejava la següent qüestió:

La pregunta del titol [val la pena anar a votar?] es retòrica ?. L'altre dia el marina - el filòsof- em va fer pensar. Deia que la democràcia no es forta si massa gent té el seu vot captiu. Li he donat voltes i de moment esperaré a fer la ruptura electoral per més endavant, tot i que l'emocional crec que esta massa a prop.

Veiem-ho:

1. En cap cas puc compartir l'expressió "vot captiu" aplicada a les ciutadanes i ciutadans que mantenen una aposta estratègica i estable per una opció política en les diferents conteses electorals. Hi ha una corrent de pseudopensament (que no ve impulsada precisament pels partidaris de l'emancipació del proletariat) consistent en menystenir les persones que fan una aposta de fons per un projecte polític. Com més de fons, més menysteniment. Així, les i els votants estables d'una força política són considerats persones sense criteri que actuen per mera rutina, els militants actius són poc menys que marginals socials sense personalitat als que han rentat el cervell i els quadres dirigents una colla de trepes només pendents de pillar cacho. Per contra, el ciutadà descregut i cínic és l'exemple de ciutadà responsable i exigent, un ciutadà lliure.

Des de la primera vegada que vaig anar a votar, les europees de l'any 1995, mantinc la meva opció de vot. Sóc vot captiu? Sincerament no ho crec. No he anat a votar mai de manera rutinària. Cada nova contesa electoral reviso la meva aposta, i en tant que el resultat de la revisió és positiu la mantinc.

2. Dit d'una altra manera: tinc les meves fronteres vermelles força ben definides. Una de les més importants, i que provocava la citada entrada sobre la protesta del món de l'educació, és l'ensenyament públic. Sóc fill de l'ensenyament públic: des del preescolar fins als estudis superior els he fet a la pública, he comptat alguns cursos amb beca, i li dec bona part del que sóc al sistema públic d'educació, en el que tinc dipositades moltes de les meves esperances de millora de la societat i del món. És aquesta convicció una de les principals causes de la meva implicació de fons en el projecte ecosocialista, i si aquest abandonés la batalla per la pública (com en bona part ho han fet els socialistes sense eco) no em seria possible de mantenir-hi el meu compromís.

3. La política no és quelcom estàtic sinó dinàmic. El projecte polític ecosocialista té sentit com un flux de futur, i això només és possible si una massa crítica de ciutadanes i ciutadans ho convertim en aposta estable i estratègica. Per tant, no comparteixo amb el filòsof Marina el seu punt de vista, penso que un gruix de votants que mantenen la seva aposta política en el temps no són cap dèficit sinó un fort actiu per l'aprofundiment democràtic, sempre i quan ho facin de manera lliure i crítica, cosa que no dubto.

4. I aquí és on trobem un dels principals punts dèbils que actualment pateix el projecte ecosocialista a Catalunya. Com deia en l'entrada anterior, els resultats electorals de les darreres generals mostren que existeix aquesta massa crítica de ciutadanes i ciutadans, però a l'hora mostren que té encara poc gruix. Sense més "vots captius", l'opció d'ICV-EUiA no serà viable en el futur i això voldrà dir que tota la ciutadania comptem amb una opció menys, i això ben segur que no reforça la democràcia.

5. Existeix, però, una altre risc tant o més perillós. Els partits polítics tenen tendència a auto-considerar-se els actors polítics principals, mentre que veuen la resta d'organitzacions socials i sociopolítiques com actors secundaris i instrumentals. Un dels més greus errors del Govern tripartit (tant el de la primera versió com el 2.0) ha estat el considerar que amb els partits d'esquerres al govern, la veu de treballadores i treballadors ja està representada i que per tant només cal negociar seriosament amb els representants del poders econòmics. La resta (sindicats, associacions ciutadanes de tot tipus, etc.) ens hauríam de conformar amb miranos-ho, muntar de tant en tant alguna mani de suport al govern, i anar a la signatura protocolaria del famosos Plans Nacionals a fer-nos la foto. Des d'aquesta perspectiva partitocèntrica que domina els tres partits d'esquerres no s'entén que els actors socials som organitzacions majors d'edat i amb veu pròpia. Així, una vaga convocada per sindicats i associacions d'estudiants, amb suports de diversos actors socials només s'entén com una traició i no com una proptesta davant una mesura amb la que no estem d'acord.

Aquesta situació perversa, que té bastant a veure amb el que parlàvem en l'anterior entrada, resulta un error en tots els casos, però esdevindria especialment suïcida per ICV-EUiA. Per definició, els suports reals i potencials d'ICV-EUiA provenen dels sectors més crítics de la gent d'esquerres (els més acrítics voten opcions amb més diputats), i en cas d'allunyament del partit de les lluites socials, la majoria d'aquestes persones optaríem per les lluites socials abans que per una estructura partitocràtica que no s'hi referenciés.

Al final, a Catalunya Stakhanov vota PSC.

Maragall ha de rectificar o Val la pena anar a votar?

L'èxit de la vaga d'ensenyament ha sorprés als propis organitzadors (i no diguem al Govern). Al respecte:

1. Qui tingui ganes de rebre més informació respecte el per què de les mobilitzacions trobarà respostes a totes les preguntes a l'apartat específic creat a la web de CCOO, així com força reportatges audiovisuals breus al Visió Sindical.

2. Una pluja fina i constant inunda des de fa anys la sociovergència mediàtica, el missatge és clar: "Cal llançar la tovallola en l'objectiu de cercar l'equitat en el sistema educatiu. Ressignem-nos, és impossible garantir educació d'excel·lència per a tothom. Perduda aquesta batalla, garantim una escolarització bàsica de baixa qualitat per a la gran majoria i concentrem els recursos en uns quants centres d'excel·lència que garanteixin una minoria professional altament qualificada". Aquesta aposta és injusta, suïcida i falsa. Injusta, perquè suposa negar que tothom té dret a una educació d'excel·lència. Suïcida, perquè un model econòmic basat en altíssims directius amb bona qualificació i una massa uniforme de treballadores i treballadors sense qualificació ens condemna a un model de fracàs. I falsa, perquè els sitemes educatius amb millors resultats són els que es basan en una educació universal pública d'alta qualitat per a tothom.

3. Allò que resulta significatiu en primer lloc és que un Govern d'esquerres hagi comprat aquesta moto. La proposta de conseller no és només inacceptable pel que planteja, sinó perquè tracta de suplir amb canvis en la gestió dels centres l'incompliment dels compromissos en matèria d'inversió pública a que va arribar el Govern en el Pacte Nacional d'Educació. Si navegueu pels documents de la web de CCOO trobareu algunes dades de les que fan que esclati el termòmetre de la indignació.

4. Com significatiu és que els socis de Govern no hagin estat en cap cas a l'alçada del repte. Tothom (PSC inclós) està incòmode, però ningú fa res. Us proposo el següent repàs pels webs de les joventuts polítiques dels partits que donen suport al Govern:

La web de la JSC ni tan sols té cap referència al tema. Les JERC manté el posicionament més canyeros en comparació amb l'assèpsia dels seus socis. Això sí, no valoren de cap manera el contingut de la proposta del Govern. Les joventuts ecosocialistes han assolit un repte realment difícil: presentar un comunicat encara més insubstancial que el del seu partit mare. Després de donar voltes pels grans principis i de no valorar el contingut de la proposta del Govern es limiten a demanar diàleg... als sindicats! El més greu és que els responsables d'aquesta organització saben de primera mà que el Conseller manté una posició totalment tancada al diàleg, però expressen en públic el mateix plantejament que La Vanguàrdia o el Josep Cuní. Que em perdoni la gent d'Alternativa Jove (EUiA), però després de diversos intents m'ha estat impossible entrar al seu web.

Estar al Govern afecta. Preocupa veure quin ha estat l'efecte en les citades organitzacions: una actitud de mer seguidisme en les decisions del Govern de la Generalitat i, suposo que per compensar, una actitud bel·ligerant i ultraexigent en aquelles matèries que depenen d'altres. Ni un sol intent de parlar amb les organitzacions sindicals, estudiantils, educatives o amb el propi Consell Nacional de la Joventut, en cap cas tendir ponts. Els mateixos que quan governa la dreta posen el crit al cel cada setmana que passa sense un convocatòria de vaga general, reclamen silenci i xecs en blanc quan governen.

No ens ve de nou, és cert. Però, il·lús com sóc, pensava que un tema com l'educació encara constituïa una línia vermella per l'esquerra política, que davant d'una proposta tan inacceptable no deixarien d'actuar, que davant d'una posició tan clara i unitària de l'esquerra social no mirarien cap a una altra banda... ja ho dic, sóc un il·lús. Hi ha dies que entenc a la gent que ha deixat d'anar a votar. Després d'avui cap partit es pot presentar com a garant de l'educació pública, hauran de currar-s'ho molt si volen recuperar la confiança en aquest tema.

5. Per contra, la resposta de profes i estudiants. Les maniobres de darrera hora del departament, l'ofensiva mediàtica de TOTES les grans empreses de mass media contra la movilització, l'actitud de TOTS els partits polítics en contra... no han pogut amb la xarxa sindical. La que es fa parlant de tu a tu en els centres de treball. No davant d'un periodista amic, sinó de companyes i companys que abans de perdre un dia de salari i produir el trasvals d'una vaga als seus alumnes exigeixen veure-ho clar.

6. El crit d'aquestes persones tant exigents ha estat fort i unànim: el Govern ha de rectificar.

Post Data: No més maragallades, si us plau.

símbols religiosos a l'escola

Hola, hola

Massa dies sense escriure (més per falta de temps que d'idees), immersos com esem en aquest principi de curs en la posada en marxa del Pla Estratègic de Joventut de CCOO de Catalunya, les eleccions sindicals i la prepració de l'Escola Ángel Rozas... a banda de les punyeteres Proves d'Avaluació Continuada de la UOC...

Un dels temes que han passat aquests dies que no puc resistirme a comentar (ni que sigui fora de temps) és la famosa polèmica de la nena del shador, l'escola que li va prohibir, els pares super-respectuosos amb la ferma decisió de la filla de vuit anys d'abandonar l'escola, la Gene que ho arregla, i els fonamentalistes religiosos catòlics que aprofiten per escombrar cap a casa...

Ahir vaig impartir una xerrada sobre món del treball a uns alumnes de Formació Professional, activitat que intento mantenir tant com puc tot i les obligacions del càrrec. Es tractava d'un centre concertat, és a dir, un centre que es troba dins del sistema públic tot i ser de titularitat privada. Un centre amarat de símbols religiosos (catòlics en aquesta cas).

Reflexió 1: quin sentit té centrar el debat sobre simbologia religiosa a l'escola en les i els alumnes individuals quan ningú està posant el cascabell al gat dels centres educatius concertats? És força discutible, jo mateix no ho tinc massa clar, que es pugui regular la prohibició a les persones, especialment als estudiants, de vestir d'una o altra manera o de portar uns penjolls o no portar-los. Especialment en determindes franges d'edat on la indumentària juga un paper important en la recerca d'afirmció d'una identitat pròpia. En canvi hauria d'estar clara una regulació respecte els entres escolars, si més no del sistema públic (siguin de titularitat pública o concertada). Participar del sistema de concerts no pot significar simplement amorrar-se a la mamella del finançament public, sinó incorporar-se plenament a un sistema públic, la qual cosa implica a seus valors. I la laïcitat n'és sens dubte un valor essencial. Senyors i senyores del progrerio: com diria en Monegal, apuntin alt en les seves crítiques, i abans de mirar els comportaments dels alumnes examinin els dels centres i l'administració, és aquí on rau el principal problema.

Reflexió 2: en un país de religió única, l'esquerra i el republicanisme han vestit un discurs pensant únicament en l'esglèsia catòlica, sempre tant carca. En canvi el multicultralisme kistch de "tot el que ve de fora és guai i s'ha de respectar tal qual" a posat a prova aquest discurs. Els lobbis catòlics són intel·ligents. En un moment on prou feines tenen per manenir la pròpia clientel·la, han renunciat a implantar-se entre els nouvinguts i han decidit utilitzar-los de coartada. Què és progre, respectar cadascú com és i convertir la societat en un zoologic multicultural? Doncs nosaltres hi volem la nostra gàvia, ben gran, és clar, perquè som l'espècie més nombrosa.

Reflexió 3: toca bastir un nou discurs. Haurem d'estar al tanto i incentivar la Lliga per la Laïcitat.