La mani d'Interjovem-CGTP

El divendres passat a Portugual era el Dia Nacional de la Joventut i com des de fa tres anys les companyes i companys d'Interjovem (la gent jove de la CGTP) van convocar una gran manifestació a Lisboa de treballadores i treballadors joves pel treball de qualitat. L'actual primer ministre portugués, senyor Socrates, és poc amant de la movilització social i està plantejant suprimir aquesta efemèride o fusionar-la amb el dia europeu de la joventut que no té la connotació reivindicativa que té el Dia Nacional portugués, amb la qual cosa la mani d'enguany prenia una nova dimensió reivindicativa: la defensa de l'espai públic per a la lluita social de manera autònoma als poders institucionals i de la capacitat dels moviments socials i del sindicalisme de marcar l'agenda social d'un país. Com cridaven els companys de l'Interjovem: direitos conquistados não poden ser roubados

La bruixa i jo mateix vàrem aprofitar per a fer un petit reportatge (2 minuts) pel Visió Sindical.

Qui el vulgui veure el trobarà aquí.

En guerra

Crec que era en Pablo Iglesias qui va dir que cap poble pot ser lliure mentre domini altres pobles. Desconec si els ideòlegs de la "guerra contra el terror" han llegit a l'il·lustre socialista espanyol, però de ben segur que són conscients del contingut de la cita, i el van tenir molt en compte a l'hora de determinar les estratègies posteriors als atemptats contra les torres bessones.

Per expressar-ho esquemàticament, els models de resposta al terrorisme, global o local, són dos: el militar i el judicial. La consideració dels atemptats terroristes com a delicte implica la posada en marxa dels mecanismes de la justícia: investigació policial (a Espanya especialment garantista a l'estar dirigida pels jutges d'instrucció) i processament judicial dels pressumptes autors. L'exemple més clar i proper ha estat el procés contra el luctuós atemptat de l'11 M a Madrid. Per contra, la consideració dels atemptats com a fets de guerra comporta la resposta militar i l'aplicació de mesures d'excepció amb retallada de drets i garanties essencials per al conjunt de la ciutadania, tal i com contínuament veiem des de l'aprovació de la Patriot Act.

Els efectes d'una i altra concepció són clars. En el cas espanyol, el fet que l'atemptat de l'11 M fos jutjat i sentenciat per un jutge, algú que ni ha posat ni pot treure el Govern, ha estat clau a l'hora de neutralitzar la gravíssima campanya d'intoxicació posada en marxa pel PP i les Brunetes mediàtiques associades. Ha estat clau també per a individualitzar la responsabilitat en unes persones concretes i per tant evitar la injusta criminalització de col·lectius socials. I finalment ha estat un element essencial per a garantir que no paguessim "justos per pecadors". Qualsevol de nosaltres, fins i tot un jubilat resident a França que surt d'assajar amb el seu grup de música, podem ser en un moment o altre sospitosos d'un delicte. Només cal estar en el lloc erroni en el pitjor moment. La millor garantia que tenim de que no ens pujaran a un avió drogats i ens tancaran a un camp de concentració on podem ser sotmesos a tortures indefinidament, és que un jutge reclamarà indicis clars i finalment probes evidents de la nostra culpabilitat. I fins i tot en cas que aquesta es consideri demostrada continuarem tenint drets com a reclusos. Al final això i no pas cap altra cosa és "l'estat de dret". El procediment judicial suposa, al cap i a la fi, el funcionament normalitzat de la democràcia.

Per contra, el model dominant està sent l'anomenada "guerra contra el terror", el model militar. La guerra és una situació d'estrés per als pobles. Tota l'energia, l'atenció i els esforços col·lectius s'adrecen a la supervivència immediata que passa per guanyar (o almenys no perdre) la guerra. La guerra és una situació d'excepcionalitat democràtica en la que es destinen recursos extraordinàries a la lluita militar i/o policial que deixen de dedicar-se a altres necessitats considerades menys urgents (com l'educació, les infrastructures o els programes socials). Els sacrificis de guerra són també sacrificis de drets i garanties ciutadanes. El greu risc de perdre la guerra justifica la limitació de drets i garanties que podrien suposar un avantatge per "l'enemic" infiltrat en les nostres files: investigacions no sotmeses a control judicial, supressió o limitació de l'habeas corpus, escoltes il·legals, violacions de la intimitat, detencions, tortures, suspensió de drets essencials... tot es justifica per la necessitat de localitzar i neutralitzar els enemics que viuen camuflats entre nosaltres... i si amb l'aigua tirem el nen per la finestra, mala sort. En situació de guerra l'oposició no pot fer res més que tancar files amb el govern sinó vol ser estigmatitzada com a col·laboracionista o instrument de "l'enemic", i el govern ha de tancar files amb els militars per aquest mateix motiu. De la distopia 1984 de l'Orwell recordem sempre les omnipresents càmeres de vigilància, però oblidem que aquestes són possibles en un context de guerra permanent.

El tractament de "Guerra contra el terrorisme" suposa iniciar un procés de guerra permanent. No hi ha un objectiu concret que un cop assolit posi fi a la guerra, els enemics viuen entre nosaltres, qualsevol persona pot ser-ho. La guerra permanent porta a la vergonya absoluta de sentir al president dels EUA defensar la tortura com a sistema legal d'interrogatori. La guerra justifica la mort d'inocents que esdevenen víctimes colaterals, mals menors que s'han d'assumir davant per evitar el mal major de la victòria enemiga. El preu de defensar la democràcia mitjançant guerra permanent és eliminar la democràcia. Cap país, cap, pot avançar en termes de democràcia ni de justícia social trobant-se en situació de guerra.

Mentre que el processament judicial suposa una legitimació de la democràcia i ens fa més lliures, la guerra permanent deslegitima els països i els governs que l'excerceixen i ens fa més sotmesos. Com que vivim en un sistema polític referenciat a una institució sense competències en defensa (la Gene) resultaria molt fàcil arribar a la conclussió de que els ianquis (i fins i tot el PP) són uns salvatges, i que sort que a casa notra tenim molt més inteririotzats els valors de la democràcia i un dreta europea i civilitzada incapaç de totes aquests barbaritats. Una conclusió còmoda, cofoia... i falsa. Però d'això en parlem un altre dia.

Una Cançoneta i mo n'anem

Després de tantes entrades pre i post electorals, toca una mica de música per descongestionar. La cançoneta d'avui és en homenatge a un vell amor platònic a qui, si tot va bé, tindré ocasió de conèixer la propera setmana: Lisboa.

Aquí la deixem.

Aportacions a l'impuls del projecte ecosocialista (2)

Alexey Grigoryevich Stakhanov


Amb motiu d'una entrada del Manual dedicada a parlar de l'èxit de la vaga d'estudiants i treballadores i treballadors de l'educació contra les Bases del fracàs presentades pel conseller Maragall, i del pèssim comportament dels diferents partits d'esquerra al respecte, un individu provocador i contrarevolucionari plantejava la següent qüestió:

La pregunta del titol [val la pena anar a votar?] es retòrica ?. L'altre dia el marina - el filòsof- em va fer pensar. Deia que la democràcia no es forta si massa gent té el seu vot captiu. Li he donat voltes i de moment esperaré a fer la ruptura electoral per més endavant, tot i que l'emocional crec que esta massa a prop.

Veiem-ho:

1. En cap cas puc compartir l'expressió "vot captiu" aplicada a les ciutadanes i ciutadans que mantenen una aposta estratègica i estable per una opció política en les diferents conteses electorals. Hi ha una corrent de pseudopensament (que no ve impulsada precisament pels partidaris de l'emancipació del proletariat) consistent en menystenir les persones que fan una aposta de fons per un projecte polític. Com més de fons, més menysteniment. Així, les i els votants estables d'una força política són considerats persones sense criteri que actuen per mera rutina, els militants actius són poc menys que marginals socials sense personalitat als que han rentat el cervell i els quadres dirigents una colla de trepes només pendents de pillar cacho. Per contra, el ciutadà descregut i cínic és l'exemple de ciutadà responsable i exigent, un ciutadà lliure.

Des de la primera vegada que vaig anar a votar, les europees de l'any 1995, mantinc la meva opció de vot. Sóc vot captiu? Sincerament no ho crec. No he anat a votar mai de manera rutinària. Cada nova contesa electoral reviso la meva aposta, i en tant que el resultat de la revisió és positiu la mantinc.

2. Dit d'una altra manera: tinc les meves fronteres vermelles força ben definides. Una de les més importants, i que provocava la citada entrada sobre la protesta del món de l'educació, és l'ensenyament públic. Sóc fill de l'ensenyament públic: des del preescolar fins als estudis superior els he fet a la pública, he comptat alguns cursos amb beca, i li dec bona part del que sóc al sistema públic d'educació, en el que tinc dipositades moltes de les meves esperances de millora de la societat i del món. És aquesta convicció una de les principals causes de la meva implicació de fons en el projecte ecosocialista, i si aquest abandonés la batalla per la pública (com en bona part ho han fet els socialistes sense eco) no em seria possible de mantenir-hi el meu compromís.

3. La política no és quelcom estàtic sinó dinàmic. El projecte polític ecosocialista té sentit com un flux de futur, i això només és possible si una massa crítica de ciutadanes i ciutadans ho convertim en aposta estable i estratègica. Per tant, no comparteixo amb el filòsof Marina el seu punt de vista, penso que un gruix de votants que mantenen la seva aposta política en el temps no són cap dèficit sinó un fort actiu per l'aprofundiment democràtic, sempre i quan ho facin de manera lliure i crítica, cosa que no dubto.

4. I aquí és on trobem un dels principals punts dèbils que actualment pateix el projecte ecosocialista a Catalunya. Com deia en l'entrada anterior, els resultats electorals de les darreres generals mostren que existeix aquesta massa crítica de ciutadanes i ciutadans, però a l'hora mostren que té encara poc gruix. Sense més "vots captius", l'opció d'ICV-EUiA no serà viable en el futur i això voldrà dir que tota la ciutadania comptem amb una opció menys, i això ben segur que no reforça la democràcia.

5. Existeix, però, una altre risc tant o més perillós. Els partits polítics tenen tendència a auto-considerar-se els actors polítics principals, mentre que veuen la resta d'organitzacions socials i sociopolítiques com actors secundaris i instrumentals. Un dels més greus errors del Govern tripartit (tant el de la primera versió com el 2.0) ha estat el considerar que amb els partits d'esquerres al govern, la veu de treballadores i treballadors ja està representada i que per tant només cal negociar seriosament amb els representants del poders econòmics. La resta (sindicats, associacions ciutadanes de tot tipus, etc.) ens hauríam de conformar amb miranos-ho, muntar de tant en tant alguna mani de suport al govern, i anar a la signatura protocolaria del famosos Plans Nacionals a fer-nos la foto. Des d'aquesta perspectiva partitocèntrica que domina els tres partits d'esquerres no s'entén que els actors socials som organitzacions majors d'edat i amb veu pròpia. Així, una vaga convocada per sindicats i associacions d'estudiants, amb suports de diversos actors socials només s'entén com una traició i no com una proptesta davant una mesura amb la que no estem d'acord.

Aquesta situació perversa, que té bastant a veure amb el que parlàvem en l'anterior entrada, resulta un error en tots els casos, però esdevindria especialment suïcida per ICV-EUiA. Per definició, els suports reals i potencials d'ICV-EUiA provenen dels sectors més crítics de la gent d'esquerres (els més acrítics voten opcions amb més diputats), i en cas d'allunyament del partit de les lluites socials, la majoria d'aquestes persones optaríem per les lluites socials abans que per una estructura partitocràtica que no s'hi referenciés.

Al final, a Catalunya Stakhanov vota PSC.

Aportacions a l'implus del projecte ecosocialista (1)

Copulatiu

[del ll. copulativus, -a, -um, íd.]
adj GRAM Que lliga una cosa amb una altra. Conjunció copulativa. Verb copulatiu.

Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana

El darrer cicle electoral ha evidenciat

1) que el projecte ecosocialista ha aconseguit consolidar una base política minsa però suficient i prou sòlida com per a impulsar el seu desenvolupament

2) que aquest projecte té un fuita important en els cinturons metropolitans, i

3) que la viabilitat d'aquest projecte requereix ampliar significativament el component obrer en la seva base política

La crisi política que va patir l'esquerra parlamentària els anys 97 i 98 a arrel del procés de "gran clarificación" d'Anguita (consistent en expulsar totes les veus crítiques/sensates i llavors fer un congrés en el que es va constatar que no hi havia veus crítiques/sensates) suposa la principal bifurcació que determina l'evolució posterior de les diferents forces. D'una banda una IU que un cop expulsats els principals actius que podien encapçalar una renovació del projecte polític ha acabat bloquejada en una espiral interna de violència que els ha portat a una devallada electoral i política continuada. Des de 1997 IU no ha tingut ni una sola bona notícia electoral. D'altra banda aquelles forces que van ser expulsades (Nueva Izquierda, Galícia, i tants altres) que actuaven allà on l'espai polític era més escàs i hostil, han fracassat en l'intent de generar una base política autònoma de PSOE i IU, i han anat incorporant-se i diluint-se en les files de la socialdemocràcia orgànica realment existent. A Euskadi EB ha acabat esdevenint una formació política indepentdent a la pràctica i abocada a una fugida endavant permanent en la seva aliança amb el nacionalisme de dretes, de destí incert i poc encoratjador.

A Catalunya ICV ha estat capaç de marcar la diferència. Això és degut a dos factors: en primer lloc l'espai polític era més ampli d'entrada i permetia salvar una mínima presència institucional i social des de la que reiniciar un procés de creixement després de la desfeta. En segon lloc ICV va fer els deures d'agiornamento del seu projecte polític amb un ampli consens entre la gent que no va marxar a l'aventura d'EUiA i altres. Aquest segon element va ser clau per a que en el següent cicle polític ICV pogués conectar-se a l'emergència de les àmplies movilitzacions socials que es van produir. Una dada irrefutable: mentre que en les conteses electorals de fa quatre anys ICV és capaç de conectar amb un sector de votants "no a la guerra" (per entendrens) i iniciar un cicle ascendent, IU continuava imparable el seu descens que dura fins avui. En paraules d'una de les ments més lúcides de la nova fornada de dirigents ecosocialistes, les movilitzacions socials van ser l'element que va conjurar la tendència al vot útil.

Esgotat aquest filó, ICV mira ara amb preocupació cap als barris metropolitans on pinten bastos. I aquí és on toca tirar dels verbs copulatius.

Estar als barris

Com diu un bon amic, als barris no s'hi ha d'anar, s'hi ha d'estar. El barri de la ciutat industrial postfordista no és un espai físic, és una categoria sociopolítica. I en tant que categoria, és canviant, viva, dinàmica. Les estratègies del paracaigudisme polític a l'estil Bienvenido Míster Marshall estan condemnades (afortunadament) al fracàs. Qui pensi que passejant els dissabtes pel mercat tot fent petons a criatures i repartint fulletons aconseguirà res més que desgastar sola de sabata, ja s'ho trobarà. Anar no és un verb copulatiu, no serveix per a lligar una cosa amb una altra. Per contra, estar implica un compromís permanent, arrelament i identificació. Estar als barris suposa ser dels barris.

Ser dels barris

Cap projecte de despotisme il·lustrat pot comptar el suport de la gent. Cap campanya internàutica pot substituir la presència física. Cap procés participatiu pot substituir el compromís de llarg recorregut. O dit d'una altra manera, ICV no pot plantejar-se l'ampliació del suport electoral a les zones metropolitanes sense incorporar al seu projecte polític molta més gent en aquestes zones (i dic en i no de aquestes zones). Persones que han de tenir el protagonisme polític del projecte. ICV no pot ser un partit de l'stablishment, qui vulgui opcions polítiques que representin l'ala esquerrana de l'status quo ja en té de millors. Ser dels barris vol dir construir el teu projecte polític a partir de les persones de carn i ossos, ser instrument i projecte propi d'aquestes persones i col·lectius. Vol dir també guanyar per a aquest projecte la gent que està articulant la vida social i reivindicativa en els diferents espais i dimensions on ens trobem treballadores i treballadors. I vol dir dissenyar processos de presa de decisions que donin el protagonisme a la gent. Val a dir que d'ençà de l'entrada al Govern de la Generalitat ICV ha descuidat força aquest àmbit de treball. Res que no es pugui corregir.

Semblar-se als barris

Un partit polític que vol ser encarnació del projecte d'esquerra verda necessita nodrir les candidatures electorals i els òrgans de direcció del partit de tres tipus de persones: aquelles que tenen la seva trajectòria vinculada al partit, les que podríem anomenar expertes en les polítiques prioritàries per aquell partit i les que venen d'una trajectòria d'acció social. Les primeres (els denostats i denostades "polítics de partit") són imprescindibles perquè aporten visió estratègia, sentit col·lectiu d'organització i experiència en el treball en ajuntaments i altres institucions. Les segones (gent del món acadèmic, professionals de reconegut prestigi) enriqueixen el projecte conectant el partit amb els cercles en que s'elabora el discurs científic en una necessària dialèctica que incorpora dinamisme i capacitat d'evolució, així com qualitat. I les terceres (líders socials, associatius, estudiantils, sindicals) aporten la conexió més directa amb la gent, els coneixements de la realitat que difícilment s'extreuen de llegir estadístiques, les capacitats d'organització i projecció. Per dir-ho esquemàticament, científics i professionals elaboren coneixement acadèmic, els polítics i les polítiques de carrera projectes polítics, i dirigents socials el coneixement veraç dels efectes de tot plegat en la gent, un coneixement tant important o més que el que prové de fonts acadèmiques.

Mirant el que podríem anomenar la plana major dels principals actius d'ICV trobem excel·lents polítics i polítiques de raça (un Jordi Guillot o un Joan Herrera, per posar exemples) i destacades personalitats expertes en diferents matèries (com la Carme Trilla o el Ricard Gomà, per citar-ne un parell), però trobem a faltar en canvi més persones provinents de l'acció social i reivindicativa de proximitat. I això condueix a una organització on les lògiques tendències tecnocràtiques i les que situen els criteris de partit en el centre, no compten amb un contrapunt suficient que les equilibri.

I no ens fem trampes: no es tracta tant de donar espais a tres o quatre alts i altes dirigents nacionals de les organitzacions socials, com d'incorporar un nombre significatiu de dirigents de proximitat. És molt més difícil, però és l'estratègia que al final dóna resultats.

La fama

Como intermedio en la descripción de miviaje por este mundo tan grande y terrible, voy a contarte algo muy divertido respecto de mí mismo y de mi fama. A mí no me conoce más que un círculo de personas bastante reducido; por eso mi nombre se deforma a menudo de las maneras más inverosímiles: Gramasci, Granusci, Grámisci, Granisci, Gramasci, hasta Garamascón, sin contar las más curiosas formas intermedias. En Palermo, durante cierta espera, mientras revisaban los equipajes, me encontre en un depósito penal con un grupo de obreros de Turín camino de su destierro; junto con ellos iba un tipo formidable de anarquista ultraindividualista, conocido por el "Único" [...] el "Único" reconoció entre los criminales comunes (mafiosos) a otro tipo siciliano detenido por causas mixtas, entre lo político y lo común, y nos presentó; el otro me miró un buen rato y luego preguntó: "¿Gramsci Antonio?" Sí, Antonio, contesté. "No puede ser", repuso él, "porque Antonio Gramsci tiene que ser un gigante, y no un hombre tan bajito". No dijo nada más, se retiró a un rincón, se sentó en un instrumento de indecible nombre y se quedó allí, como Mario ante las ruinas de Cartago, meditando sobre sus perdidas ilusiones.

Antonio Gramsci

Carta a Tatiana Schucht [Cárcel de San Vittore, Milán, 19-II-1927]

CCOO de Catalunya denuncia l'actuació de 'telepredicadors moralistes' a TV3

CCOO de Catalunya i la nostra representació sindical a TV3 hem defensat sempre la pluralitat d’opinions i la llibertat d’expressió dels periodistes. Es pot mantenir una opinió favorable o no sobre tema diversos, sigui la vaga d’estudiants, la dels mestres o qualsevol altre tema. El que no és sostenible ni acceptable, especialment en una televisió pública, és que hi hagi qui faci entrevistes des de l’apriorisme de considerar com a culpables o irresponsables als entrevistats, especialment si representen a entitats representatives de moviments socials o reivindicatius diversos. És inacceptable que s’arribi a coartar, fins i tot, sense gairebé donar possibilitats de rèplica als entrevistats, i amb advertències des d’una suposada autoritat moral, per sobre de tothom, que s’adjudica la persona entrevistadora que es permet aprovar o desqualificar les posicions dels entrevistats. Tot això adornat, quan convé, amb desqualificacions personals o col•lectives amb to en ocasions paternalista o prepotent. CCOO denunciem que en determinades produccions privades associades de TV3, s’utilitzi un estil que s’allunya de les tasques de l’informador per acostar-se a les maneres mes pròpies de “telepredicadors” impartint, des d’una suposada autoritat moral neutral, benediccions o condemnes sobre els agents de la realitat social. Davant la reiteració d’aquestes actuacions, CCOO hem decidit posar aquesta situació en coneixement del Comitè Professional de TV3 i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, alhora que reiterarem les nostres queixes davant la pròpia direcció de TV3.

CCOO de Catalunya

Un exemple del que diem

El Plebiscit

Un que no creia en el bipartidisme

Catalunya ejerció ayer el derecho a decidir y garantizó la victoria de José Luis Rodríguez Zapatero en una España que avanza al galope hacia un bipartidismo con aires de Restauración.

Enric Juliana

La Vanguardia 10.03.2008

El mestre Juliana torna a mostrar la seva proverbial lucidesa analítica. Impossible resumir millor en una frase el que podríem anomenar eufemísticament "lo d'ahir". De fet "lo d'ahir", també anomenable "la cosa", requereix aproximacions des de diferents perspectives a l'hora de clavar-hi el bisturí. Intentarem anar fent, però en tot cas és necessari començar com el mestre Juliana per arriscar lectures dels corrents de fons en aquest mar d'anàlisis cleenex en el que naveguem. Som-hi.

Punt de partida

Amb una participació electoral del 71'2% ha configurat el mapa electoral català més proper a la mitjana espanyola que recordàvem (a falta de mirar amb més profunditat l'històric).

Hipòtesi 1 (conjuntural)

El principal factor diferencial no ha estat la pujadeta d'un decimal de CiU que li ha reportat un diputat més (sobre uns resultats tan dolents com els de 2004), ni la baixada d'un punt d'ICV que li ha fet perdre in extremis un diputat (sobre uns resultats de 2004 normalets). El factor diferencial essencial ha estat l'ensorrada (en relació a 2004, no pas a la seva tendència històrica) d'ERC. Què ha passat? Fa quatre anys una victòria socialista semblava poc probable, així les coses el vot extra que es va mobilitzar es va dividir entre el vot útil (PSC) i vot rebotat (ERC). Quatre anys després l'escenari ha canviat: la victòria del PSOE era previsible però podria perillar en les famoses províncies on pocs vots feien bascular un escó entre els dos grans, un escenari on el vot rebotat despareix del mapa per tal d'assegurar la jugada. Pringa ERC. ICV i CiU dissimulen.

Hipòtesi 2 (no tan conjuntural)

El vot al PSC no expressa únicament una preferència a un president del govern d'aquest partit front a un del PP. En molts casos pot expressar també una preferència per un govern d'esquerres amb un suport parlamentari disciplinat front al model d'esquerra plural/Dragon Kan, en un marc polític cada cop més governamental on es fa necessari crear un "canal parlament" a modus de reserva cheyene o documental-de-la-dos. I on paradoxalment la societat de la informació fa bona l'eslògan del Grasset: "la informació és una selva", i les lleis de la selva són com són. Pringuen ERC i ICV-EUiA, CiU aguanta gràcies a la impresentabilitat del PP per l'electorat català.

Hipòtesi 3 (intent de cercar l'estructuralitat)

Tota elecció és també una combinació de plebiscits entortolligats. Potser el gran perdedor d'aquest plebiscit és la Catalunya super-estructura, l'àgora catalana. A veure si m'explico sense fer masses "amics". La catalana o el català "informat" que mira TV3, escolta les ràdios "d'aquí", llegeix la premsa del país i es deixa caure de tant en tan per aquest engendre que és "poliblocs" ara com ara no deu entendre res. I no entendre res és el pas anterior a les conclusions que es troben en els graons de l'escala que porta a la marginalitat: "la gent és tonta/no té remei", "aquestes no eren les nostres eleccions", "la gent s'ha deixat contaminar per la dinàmica espanyola", "els catalans som masoques"... és evident, tots els altres cotxes de la carretera van contra direcció.

En totes les societats, l'espai públic és un mirall que esbiaxa la imatge del conjunt de la societat. Com més gran sigui el biaix, pitjor qualitat democràtica té una societat. No es tracta de crostes o del discurset manit de la Catalunya mestissa front a la Catalunya oficial segrestada pels nacionalistes. Si fos així és evident que el PSC-PSOE (que s'oposa a la segregació lingüística a les escoles, que es va ficar en l'aventura estatutària i s'expressa gairabé sempre en català a través dels seus portamveus) no hagués absorvit tants vots, ni C's s'hagués fotut la trompada. És quelcom més complex. La ciutadania ha tocat el crostó a l'espai públic català i això va molt més enllà "dels polítics". Afecta al Parlament i als seus debats, així com als mitjans de comunicació, afecta als partits però també a la "societat civil", afecta a la Universitat i als intel·lectuals de desigual solvència que copen les tertúlies, a les federacions d'associacions i a les manis pel dret a decidir, a les seleccions catalanes i no catalanes, a nacionalistes, catalanistes i centralistes oficials. "Lo d'ahir" va ser també un alegre i tranquil desmentit de l'espai públic català per part de les catalanes i catalans de carn i ossos.

Davant d'una àgora que no articula bona part de la societat, l'articulació es fa a través del Grans Mitjans de Comunicació (amb un paper més aviat discretet de TV3 i altres herbes), i aquí el plantejament és clar: PSOE(que no PSC)/PP. I més val que el PSC no perdí el matís en la seva justa felicitat.

Projecció:
Fins aquí, tot això ho he anat pensant jo solet. Però llavors ve el mestre Juliana i situa un referent històric: la Restauració. Ben trobat. Caldrà recordar que va ser durant la Restauració que la burgesia catalana cansada del binomi dels grans partits estatals liberal i conservador, va optar pel regionalisme de Cambó. I que treballadores i treballadors van optar per impulsar un moviment obrer organitzat amb matriu pròpia.

Aquesta és la nostra escletxa. Ara toca saber-la aprofitar. N'anirem parlant.

Carta oberta al candidat Herrera

El poder es guanya amb les idees

Antonio Gramsci

Benvolgut Joan,

Fa poc més de deu anys que juntament amb dos companys més de l'associació d'estudiants vàrem anar al carrer Vallespir a reunir-nos amb dos responsables de les joventuts d'Iniciativa: l'Oriol Costa (llavors responsable d'ensenyament) i tu mateix, en aquell moment finalitzant el teu primer mandat com a Coordinador Nacional. Conèixer la gent de la jambi com el Costa i com tu, com la Susi, el Carles o el Roger, veure la vostra manera d'entendre quotidianament els valors, va ser el que em va determinar a donar el pas definitiu de pendre partit per aquells que volien tornar a aixecar un dels grans amors de la meva vida: Joves amb Iniciativa.

De seguida em vaig adonar que Joves era en aquell moment bàsicament un grapat de joves conjurats en un objectiu clar: conquerir la viabilitat del projecte polític de l'esquerra. El que aquestes setmanes tu anomenes el vell somni de l'esquerra. Aquella gent formaven un moviment juvenil diferent als que fins al moment havia conegut: llegien molt, citaven autors per a mi desconeguts, miraven tot el que es movia a Europa però també a altres indrets com Brasil, creaven col·lectivament idees i projectes d'una forta profunditat. I curraveu. Curraveu en tot i fent de tot: sent un puntal de les plataformes unitàries, fent d'avançada gens frívola d'ICV en aquells temes en que el partit era més prudent, guanyant la presència al carrer. Aquells als que alguns anomenaven l'esquerra pija, posaven el punt al llibre que estaven llegint (probablement de l'Escola de Frankfurt) i s'arromangaven per muntar barres de bar a la Festa Roig-Verd-Violeta, enganxar cartells, repartir JOVENTS, i plantar-se davant la porta de qualsevol empresa o institució que amb la seva actuació vulnerés els drets dels d'abaix.

Aquests ereu la gent amb qui vaig decidir creuar la meva vida. I mentres dirigies tota aquella colla ens vam conèixer. Vaig poder comprovar per mi mateix l'autoritat que totes les companyes i companys et reconeixien, aquella que neix del respecte i la confiança. Eres, encara ho ets, una persona molt exigent, però sempre més exigent amb els teus que amb els altres, i amb tu mateix més que no pas amb els teus. T'he vist escombrar el terra del local, fer quilòmetres per anar a actes on t'esperaven tres o quatre persones, donar la batalla de les idees en tertúlies de ràdio de tercera regional, sent el primer en posar mans a la feina quan tocava muntar una o altra de les andròmines que t'empescaves per a que ens emportèssim a les manis. Sempre una mica més difícil que la vegada anterior, sempre una mica més del que ens semblava possible aquesta vegada. Tots els màsters i cursos de màrketing polític d'aquest món no valen ni la meitat del que valen aquestes vivències.

I he vist com també entre els alts dirigents i els militants històrics d'ICV et sabies guanyar l'autoritat, tu que d'entrada els hi debies semblar un barbamec. Així com sempre he vist com et reconeixien l'autoritat la gent d'altres indrets: fos al Consell de la Joventut o a la Plataforma Aturem la Guerra "l'Herrera" era sempre una de les tres o quatre persones de referència. Després d'això no em va estranyar gens que en dos dies t'haguessis guanyat l'autoritat entre els vells taurons polítics del Congrés.

Amb tu sempre s'aprenien coses, com tots els bons polítics tens una actitud de mestratge proper. Les teves frases categòriques, en el millor estil marxista, feien escola i encara ara les escolto en boca d'aquells amb qui vàrem compartir militància juvenil: "no podem deixar que ens imposin per la via dels fets allò que no hem acceptat en la via del diàleg", "la responsabilitat política implica pendre decisions pensant en els efectes per al col·lectiu", "l'esquerra del segle XXI serà verda o no serà"... Això per no parlar de les estranyes paraules que t'inventaves, la meva favorita: el verb "inseguritzar". Sempre has tingut la capacitat d'establir un vincle emocional amb qui t'escolta, aquella de la que parlava el vell Gramsci.

No he pogut evitar recordar aquestes coses durant la campanya electoral. Aquesta campanya fresca, clara il·lusionant i descarada que ICV-EUiA ha dut a terme. Crec, seriosament que l'actual campanya electoral d'ICV-EUiA d'aquestes generals té un recorregut que va molt més enllà d'aquest diumenge: apunta un possible futur de la manera en que l'esquerra de debó ha de comunicar-se amb la gent. Una campanya en que constantment he trobat exemples de coses que feiem els joves ecosocialistes fa deu anys. Ara ho veig clar: Joves amb Iniciativa va ser durant el teu mandat un laboratori, un camp de proves per a l'esquerra d'aquest nou segle.

Penso sincerament Joan, com sé que ho pensen molts d'altres, que t'ha tocat una càrrega feixuga. Tu ets el referent més visible d'una nova generació d'activistes polítics i socials que han pres partit decidit per l'esquerra que pretén transformar el món, i no limitar-se a gestionar-ne les engrunes. Aquella gent que s'ha decidit a agafar un testimoni que els seus germans més grans van defugir. Com fa deu anys, "l'Herrera" és ara també el pregoner de molta altra gent que no surt a la tele. És un pes de gran tonatge, i és injust que te l'adjudiquem, però els que et coneixem sabem que et sobren espatlles per a portar-lo sense perdre la teva sana irreverència.

Una vegada més, diumenge renovaré el meu compromís amb aquell projecte al que em vaig vincular fa deu anys. Ho faré, com sempre, perquè penso honestament que ICV és instrument partidari que aquí i ara tenim els que volem guanyar el futur per al bell somni. I aquesta vegada, a més, ho faré perquè el meu vot serveixi per apuntalar les espatlles del nostre pregoner. Totes i tots ens hi juguem molt.

Salut i molta sort,

Andrés

La candidata Chacón

Sóc un ferm partidari de que Carme Chacón sigui la cap de llista del PSC a Barcelona. Crec que compleix el primer requisit que han de tenir els i les caps de llista no presidenciables: respondre al perfil de votants que es vol atraure. La gent del PSC té un avantatge evident respecte el seu homòleg estatal, el PSOE: no han d'arrossegar a les seves sigles aquesta "O" anacrònica i contradictòria. La ministra Chacón és poc compatible amb l'antiga "O" que el socialisme orgànic espanyol no ha tingut encara el valor d'eradicar, tal i com en el seu moment pantejava Felipe González.

Contra aquesta "O", o més aviat d'esquenes a ella, Carme Chacón emergeix com el que és: un referència de la nova fornada de quadres i dirigents del socialisme català i espanyol. A la Chacón ningú se la imagina en bicicleta, si no és un diumenge de sol per un passeig marítim, ni en una associació de veïns, ni organitzant calçotades populars. Resulta més fàcil ubicar-la en un seminari d'ESADE, acumulant masters i cursos en l'estranger i treballant en un despatx professional. Ella és una dona jove però seriosa, de la generació JASP (recordeu allò de Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados? segur que a la Carme li encantava aquest anunci). La generació de JASPs Socialistes que el montillisme ha pujat, regat i cuidat.

Una nova fornada de dirigents socialistes que han crescut entre les escoles de negocis i els càrrecs de gestió de la Diputació de Barcelona i dels grans ajuntaments, ara també de la Gene. Gent de pell neta, de cafè amb llet a mig matí, pencaire, i que, normalment, prefereix fer hores al despatx que el contacte directe amb la gent. Per tot plegat la ministra té una oratòria força robòtica, lluny de la trempera mitinera de la Manuela de Madre o de l'enginy aburgesat d'un Obiols o d'un Maragall. Més gestora que no pas ideòloga. No m'estranya gens que hagi passat de ser la nineta dels ulls del socialisme català a la categoria de Chica ZP. Auguro una prometedor i aburridíssim futur polític a la candidata Chacón, i sé que serà feliç.

Propostes electorals 2: ERC

Tot i que ara tocaria entre en les propostes de CiU, passo primer a les d'ERC atés que acabem de penjar l'entrada del candidat Duran.

M'inquieta l'ús del parèntesi en el cartell d'ERC. D'acord amb l'Enciclopèdia Catalana, parèntesi és el mot, frase o proposició que hom insereix, a tall d'explicació, en una proposició, que seria gramaticalment completa sense la seva inserció, i que hom inclou entre els signes ( ) o entre dos guions. El lema principal "un país de 1a" seria una proposició gramaticalment complerta i l'anhel d'independència un mot, frase o proposició inserida. Em diuen els contactes que es tracta d'una frase de consum intern per als militants del partit, ateses les aigües revoltes. Un ús extrany del parèntesi, una mena de lletra petita del contracte adreçada a uns quants, una clàusula adicional de signatura voluntària.

A la web d'ERC el programa costa una mica de trobar. De fet el trobem en una mena d'àrea interna per l'organització amb les enganxines i els cartells. Com el PSOE, han penjat el programa en un tristot pdf. A la pàgina 69 (número màgic) trobem una contundent afirmació que obre l'apartat de propostes de joventut: "El jovent té dret a decidir" (tampoc s'hi han matat).

Les propostes per a la gent jove no destaquen per la seva originalitat (cosa ben comuna amb la resta de formacions). Em crida l'atenció veure que en l'àmbit laboral comencin proposant plans i ajuts per a joves emprenedors i continuin amb els joves pagesos. Resulta curiós que es situi aquestes propostes al frontispici atés que el 82% de la gent jove ocupada a Catalunya és assalariada i únicament un 2% ho estigui en el sector agrícola. Amb el tema de l'autoocupació no hi toranerem perquè ja ens vam estendre comentant les propostes del PSOE. Senzillament constato que igual que fa uns anys la panacea de tots els mals de l'atur juvenil eren els famosos (i actualment oblidats) nous jaciments d'ocupació, actualment l'autocupació juga el paper de totem davant la manca d'idees. Pel que fa al treball assalariat destaquen les propostes d'equiparar salarialment el contracte de formació i de pràctiques amb la resta (de fet el de formació ja ho està), millorar la prestació d'atur (si els ingressos de la Seguretat Social ho permeten, hem d'entendre), incentius fiscals a la contractació de dones joves, i un major control sobre les ETT.

Hi trobo a faltar "chicha", així que m'en vaig a repasar el programa en matèria d'ocupació (no específicament de joves). D'entrada em sobta el títol: "capital humà". Que en determinats contextos es parli de capital humà és una cosa, però que assumim com a terminologia general que les persones que treballem som "capital" em sembla partir d'un pressupòsit txungo, txungo, txungo per a un partit d'esquerres. Però no ens quedem en les etiquetes. El programa de "capital humà" comença amb la proposta de millora del Salari Mínim fins a 1000 €. Vet aquí que la gent que treballat aquest apartata (hom ha de suposar de més edat) ha captat les prioritats dels joves treballadors i treballadores amb més vivesa que els joves pro-autocupació. L'ensurt ve quan arribem a les propostes relatives als contractes de treball: "Reformulació de la contractació de joves, creant el contracte de transició per a joves que asseguri un pas amb garanties cap al mercat de treball". Yuyu, yuyu, yuyu. Aquests no es conformen en les borses joves, volen un contracte jove. Aquesta formulació és, gairabé paraula per paraula, la que va utilitzar l'ex-primer ministre francès (Villepin) per intentar vendre el famós Contracte de Primera Ocupació que va trobar-se amb l'oposició i la major mobilització social en contra viscuda a França en anys.

A veure, ho tornarem a dir: senyors i senyores de l'esquerra, la solució a la precarietat de la gent jove no passa per institucionalitzar-la. Si el contracte de primera ocupació que proposa ERC (sense definir-loi gaire, ja veiem) dóna la mateixa protecció que l'indefinit, no té sentit, perquè no suposa cap canvi. I si empitjora les condicions de l'indefinit genera més precarietat.

L'esquerra en general (ERC no és una excepció) està molt i molt despistada pel que fa a les polítiques contra la precarietat laboral de la gent jove. Només així podem entendre que reivindiquin les fòrmules (més ocupació a canvi de més precarietat) inventades per la dreta.

Insisteixo, els parèntesis m'inquieten.

El candidat Duran Lleida

Des del seu web, el candidat Duran ens mira darrera de les ulleres de pasta vermella. Duran ha mantingut amb èxit fins a la present campanya un pols contra el pas del temps. El darrer d'una generació de polítics que han anat sortint de les primeres planes, Duran ha assumit com a lema de vida el vell crit de guerra ibèric: venç qui resisteix. Una estratègia reixida a mitges consistent en estar sempre a punt per poder aprofitar l'oportunitat de treure el cap. Però com deia el poeta, el tiempo pasa, nos vamos poniendo viejos. Darrera de les atrevides ulleres de pasta vermella, sota la calva valentment rapada, el Duran se'ns va fent gran sense que el seu moment sembli que estigui arribant. Acorralat pels nous cabdells neocon que han assumit el poder a CDC escombrant allò que s'anomenava el roquisme, en Duran ha de jugar cada cop més fort i arriscar cada cop més. Encara se'n surt, però no acaba de veure un forat pel que esmunyir-se cap a la porteria. Ni ministre ni president de la Generalitat. Duran serà la penúltima víctima dels chicago boys versió Sant Cugat, la darrera caurà just després: No party for old men.