Vinc de votar pel Saura

Avui les adherides i adherits d'ICV estem de votació. Votem qui volem que sigui la persona responsable de la Presidència del partit per al proper mandat. Jo he votat per Joan Saura, els motius:

1. Perquè es presenta

Certament aquest és un argument banal, no? Si no es presentés no el podríem votar. Ve... Som moltes i molts els adherits d'ICV que som una gent molt maca i vàlida, que tenim una opinió pròpia de què s'ha de fer i com s'ha de fer, que expressem aquesta opinió més o menys crítica (és a dir basada en un criteri propi i no "prestat" per cap gurú), que tenim ganes de treballar per tirar endavant el projecte ecosocialista... i no ens presentem. I és que al final, presentar la candidatura a la presidència d'ICV requereix més coses, si hom no és un frívol: requereix una autoritat política àmpliament reconeguda, requereix guanyar-se la confiança de moltíssima gent, requereix capacitat, ganes i idees de teixir un fort i ampli consens en una militància tan diversa i crítica com l'ecosocialista... en definitiva, resulta bastant més difícil que ajuntar uns quants avals i escriure un manifest.

2. Perquè ha demostrat la seva capacitat durant aquest cicle polític d'ICV

L'estil, la manera de parlar i el llenguatge no verbal d'en Joan Saura fa que els seus caricaturistes (amb més o menys mala llet segons els casos) acostumin a interpretar-lo com una persona despistada, bona fe i no massa espabiladeta. Ve, m'hagués agradat veure molts dels estiradíssims dirigents polítics de les forces més prepotents (per no dir a uns quants responsables de mitjans de comunicació) entomar el repte que va entomar en Joan Saura la primera vegada que es va presentar i ser elegit a la Presidència d'ICV. Un partit que acabava de ser expulsat d'IU, a qui els "socis fraternals" de coalició havien organitzat una dolorosa escisió, enmig d'ona onada de "vot útil" al PSC-PSOE davant l'avenç electoral del PP, amb una militàcia altament preocupada i amb una forta davallada electoral com aconseqüència de tot plegat que deixava ICV a les portes de l'hivern extraparlamentari. La feina de moltes i molts militants, quadres i dirigents ecosocialistes va aconseguir el que semblava impossible: la capacitat de conectar amb una nova generació de ciutadanes i ciutadans i d'activistes socials que començaven a dir que "un altre món era possible", l'extensió territorial a poblacions on mai ICV ni abans el PSUC havia estat capaç de consolidar la seva presència, l'aggiornamento del projecte ecosocialista en continguts i persones, i finalment, la formació d'un govern d'esquerres a la Generalitat, un dels vells somnis. ICV ha emergit allà on la resta d'esquerres catalanes, espanyoles i europees s'enfonsaven tot i comptar amb posicions de partida molt més sòlides que les dels hereus del PSUC. Aquesta feina col·lectiva requeria d'una President capaç de coordinar-la, expressar-la públicament de manera creïble i impulsar-la plantejant propostes i iniciatives. No ho ha tingut gens fàcil, en Saura, i crec que només des del sectarisme es pot negar que fins al moment se n'ha sortit molt bé.

El tripartit 2.0 i la crisi econòmica mundial, obren un nou cicle política, que haurà de ser també un nou cicle per a ICV. I els resultats (no els discursos, ni les discussions de saló) avalen que Joan Saura és la persona que pot liderar aquest procés de transició amb més possibilitats d'èxit, de tancar el cicle i auspiciar una nova etapa.

3. Perquè ha tingut la capacitat de plantejar una diagnosi precisa i honesta, i d'impulsar una programa d'acció realista i motivador

L'informe de gestió presentat per en Joan Saura al Consell Nacional d'ICV, i aprovat per unanimitat en aquest òrgan, és un document inèdit en la política actual. Lluny dels exercicis de propaganda autocomplaent que acostumen a ser els informes aprovats pels congressos dels partits polítics. Seguint la (b)vella tradició comunista, l'autocrítica (que és una cosa molt diferent a l'autoflagelació) és la norma dominant. No es furta al debat ni un sól problema o crítica en relació al paper d'ICV al govern i als diferents parlaments, a l'evolució electoral, a la comunicació externa, a la capacitat d'elaboració de discurs i proposta... Una anàlisi valenta de les mancances i les seves causes, que és la condició indispensable per a que l'Assemblea pugui dibuixar col·lectivament un projecte ambiciós i realista de futur.

No sé si el propi Joan estaria massa d'acord amb aquestes motivacions. Però són les meves, i en funció d'elles he decidit el meu vot.