qui vigila als vigilants?

Els pijos m'estan revoltant la comarca i potser va sent hora de parlar-ne.

Un dels conceptes que més sentim en boca dels nostres polítics és "estat de dret". "Estat de dret" sembla un terme totèmic, una mena de mite a l'estil de "sagrades escriptures" o "Gran Manitu". Mala cosa. En el fons tot és més senzill i més laïc. L'estat de dret és una conquesta de les classes comerciants entre el segle XVIII i XIX elaborat pels grans teòrics liberals des de Rosseau a Montesquieu. L'estat feudal es caracteritzava per la manca d'unes normes clares que subjectessin tant particulars com a poders públics (en especial el del Rei), mal context per a fer negocis. La reclamació de l'estat de dret parteix com una necessitat de donar seguretat a aquells que arrisquen el seu capital en inversions comercials i productives. L'estat de dret seria un "pacte" polític amb les clàusles següents:

• El monopoli de la violència correspon a l'estat que l'exercirà a través de les seves forces armades i policials.

• L'estat i tots els particulars queden sotmesos a les lleis. L'estat no pot utilitzat la violència sense estar autoritzat per la llei, i només pot utilitzar-la per a complir i fer complir la llei.

• L'actuació del poder executiu ha de ser controlada per uns poders legislatiu i judicial independents entre ells.

L'estat de dret no és cap tòtem, és una requisit per a la democràcia, i és la garantia de la seguretat pública: si ningú té armes i les utilitza lliurement tothom viurà més segur i millor. I qui no ho vegi igual que miri uns quants westerns. L'estat de dret no es va crear només ni principalment per fer front al terrorisme polític, sinó per fer front al poder il·limitat dels reis i als nostres veïns amb vocació de Chuck Norris.

Si un senyor té permís per a tenir una pistola, el té condicionat a un ús d'aquesta pistola, un ús del que se'n fa responsable. Si utilitza aquesta pistola per matar il·legalment altres persones, per molt possibles lladres que fossin, aquest senyor és un homicida. I per a aclarir si estem en un cas de legítima defensa (la qual cosa requereix una proporció entre el mal que fem per defensar-nos i el mal que ens suposaria l'agressió de la que ens defensem) estan els jutjats, no les concentracions veïnals ni els linxaments públics de les víctimes.

I per a saber-ne més podeu rellegir una entrada antiga del bloc del Lalo