Avui, dos al preu d'un"La posmodernidad ha sido un breve período de vacaciones del espíritu, ante la evidencia de que ha fracasado un modelo de crecimiento continuo material y su correspondiente modelo de crecimiento continuo del espíritu. Otra cosa es que merezca ser rehistorificada según la oferta de Frederic Jameson:
Un nuevo arte político - si tal cosa fuera posible- tendría que arrostrar la posmodernidad en toda su verdad, es decir, tendría que conservar su objeto fundamental - el espacio mundial del capital multinacional- y forzar al mismo tiempo una ruptura con él, mediante una nueva manera de representarlo que todavía no podemos imaginar: una manera que nos permitirá recuperar nuestra capacidad de concebir nuestra situación como sujetos individuales y colectivos y nuestras posibilidades de acción y lucha, hoy neutralizadas por nuestra confusión espacial y social".
Manuel Vázquez Montalbán. La literatura en la construcción de la ciudad democrática
3 comentaris:
"...nuestra confusión espacial y social"
Com diu Gerard Delanty a "Community" (2005), mai com ara la humanitat ha estat tantr perduda entre els dos conceptes de comunitat. Entre la la "polis", particular i local, propera i exclusiva alhora i, per altra banda, el "cosmos", global i universal, sentiment de comunitat llunyana però inclusiva.
Anaves per aqui, Andres?
Tomaquera, jo no vaig per enlloc. En tot cas hi van en Montalbán i el sr Jameson.
La qüestió al meu entendre, no és tant denunciar la postmodernitat com mirar de plantejar una estratègia de superació de la mateixa (el que Montalbán anomena la post-postmodernitat).
En els darrers anys s'ha escrit bastant al respecte.
Respecte la qüestió local-global, una primera conclusió és que cal renunciar i denunciar el vell lema ecologista: pensa globalment, actua localment. Precisament, una de les grans frustracions amb la que ens trobem és la nostra incapacitat per a generar agents capaços d'intervenir globalment. Una frustració que pot acabar sent la tomba del Fòrum Social Mundial. La tendència a refugiar-nos en els àmbits més propers (la nació, la corporació, els grups "càlids" com els amics i la familia,etc.) són la principal hipoteca a l'hora d'afrontar aquest repte.
En qualsevol cas sembla que estem tornant a guanyar la batalla de la "rehistorificació" de la realitat (les disculpes de Fukuyama tenen la seva gràcia).
I pel camí, haurem de tornar a omplir de contingut les grans categories ilustrada (ciutadà/na) i socialista (treballador/a).
Al respecte d'això últim, recomano vivament l'article incial del blog Amics de Romagnoli, que he enllaçat a l'apartat "Estranyes gents".
Hola companys,
Doncs jo coincideixo amb Montalban en que la postmodernitat ha estat (i continua èssent) un parèntesi a oblidar i afegiria, amb Xavier Godàs, que ha estat un espai que -amb una falsa aparença d' esquerra radical- ha esdevingut un element desactivador de la política emancipadora de l' esquerra i de la política en general.
Penso que allò que cal és recuperar la Modernitat com a model i dotar de contingut i posar al dia els valors que li són pròpies: la llibertat, la igualtat, el sentiment de solidaritat, etc.
Publica un comentari a l'entrada