Vinc de votar pel Saura

Avui les adherides i adherits d'ICV estem de votació. Votem qui volem que sigui la persona responsable de la Presidència del partit per al proper mandat. Jo he votat per Joan Saura, els motius:

1. Perquè es presenta

Certament aquest és un argument banal, no? Si no es presentés no el podríem votar. Ve... Som moltes i molts els adherits d'ICV que som una gent molt maca i vàlida, que tenim una opinió pròpia de què s'ha de fer i com s'ha de fer, que expressem aquesta opinió més o menys crítica (és a dir basada en un criteri propi i no "prestat" per cap gurú), que tenim ganes de treballar per tirar endavant el projecte ecosocialista... i no ens presentem. I és que al final, presentar la candidatura a la presidència d'ICV requereix més coses, si hom no és un frívol: requereix una autoritat política àmpliament reconeguda, requereix guanyar-se la confiança de moltíssima gent, requereix capacitat, ganes i idees de teixir un fort i ampli consens en una militància tan diversa i crítica com l'ecosocialista... en definitiva, resulta bastant més difícil que ajuntar uns quants avals i escriure un manifest.

2. Perquè ha demostrat la seva capacitat durant aquest cicle polític d'ICV

L'estil, la manera de parlar i el llenguatge no verbal d'en Joan Saura fa que els seus caricaturistes (amb més o menys mala llet segons els casos) acostumin a interpretar-lo com una persona despistada, bona fe i no massa espabiladeta. Ve, m'hagués agradat veure molts dels estiradíssims dirigents polítics de les forces més prepotents (per no dir a uns quants responsables de mitjans de comunicació) entomar el repte que va entomar en Joan Saura la primera vegada que es va presentar i ser elegit a la Presidència d'ICV. Un partit que acabava de ser expulsat d'IU, a qui els "socis fraternals" de coalició havien organitzat una dolorosa escisió, enmig d'ona onada de "vot útil" al PSC-PSOE davant l'avenç electoral del PP, amb una militàcia altament preocupada i amb una forta davallada electoral com aconseqüència de tot plegat que deixava ICV a les portes de l'hivern extraparlamentari. La feina de moltes i molts militants, quadres i dirigents ecosocialistes va aconseguir el que semblava impossible: la capacitat de conectar amb una nova generació de ciutadanes i ciutadans i d'activistes socials que començaven a dir que "un altre món era possible", l'extensió territorial a poblacions on mai ICV ni abans el PSUC havia estat capaç de consolidar la seva presència, l'aggiornamento del projecte ecosocialista en continguts i persones, i finalment, la formació d'un govern d'esquerres a la Generalitat, un dels vells somnis. ICV ha emergit allà on la resta d'esquerres catalanes, espanyoles i europees s'enfonsaven tot i comptar amb posicions de partida molt més sòlides que les dels hereus del PSUC. Aquesta feina col·lectiva requeria d'una President capaç de coordinar-la, expressar-la públicament de manera creïble i impulsar-la plantejant propostes i iniciatives. No ho ha tingut gens fàcil, en Saura, i crec que només des del sectarisme es pot negar que fins al moment se n'ha sortit molt bé.

El tripartit 2.0 i la crisi econòmica mundial, obren un nou cicle política, que haurà de ser també un nou cicle per a ICV. I els resultats (no els discursos, ni les discussions de saló) avalen que Joan Saura és la persona que pot liderar aquest procés de transició amb més possibilitats d'èxit, de tancar el cicle i auspiciar una nova etapa.

3. Perquè ha tingut la capacitat de plantejar una diagnosi precisa i honesta, i d'impulsar una programa d'acció realista i motivador

L'informe de gestió presentat per en Joan Saura al Consell Nacional d'ICV, i aprovat per unanimitat en aquest òrgan, és un document inèdit en la política actual. Lluny dels exercicis de propaganda autocomplaent que acostumen a ser els informes aprovats pels congressos dels partits polítics. Seguint la (b)vella tradició comunista, l'autocrítica (que és una cosa molt diferent a l'autoflagelació) és la norma dominant. No es furta al debat ni un sól problema o crítica en relació al paper d'ICV al govern i als diferents parlaments, a l'evolució electoral, a la comunicació externa, a la capacitat d'elaboració de discurs i proposta... Una anàlisi valenta de les mancances i les seves causes, que és la condició indispensable per a que l'Assemblea pugui dibuixar col·lectivament un projecte ambiciós i realista de futur.

No sé si el propi Joan estaria massa d'acord amb aquestes motivacions. Però són les meves, i en funció d'elles he decidit el meu vot.

Dinero Express o la crisis de la usura

Enllaç a la notícia al canal de TV de CCOO - COMFIA

La LEC: prova pilot de la sociovergència

El projecte de Llei d'Educació de Catalunya es troba ja al Parlament per a la seva discussió. En altres moments hem parlat, i en el futur hi tornarem, sobre el contingut projecte de Llei. Parlem-ne, avui, sobre la seva incidència en el rumb del govern d'esquerres.

Durant l'oceà de temps pujolista, el PSC va acabar madurant una estratègia d'esquerres per assolir una majoria parlamentària, una estratègia que es va veure permanentment condicionada, endarrerida i fins i tot obstaculitzada per les necesessitats del Govern González a Madrid. Però una estratègia al cap i a la fi, amb alguns elements essencials:

1. Assumida la realitat de que una majoria d'esquerres al Parlament havia de ser necessàriament multicolor, cercar una aliança i un cert front comú amb ERC i ICV (després amb ICV-EUiA).

2. Assumida la hegemonia convergent, acceptar com a propi el discurs de dretes en determinats camps: política econòmica, seguretat, etc.

3. Assumit que la gent prefereix l'original a la còpia, posar èmfasi en aquelles polítiques en que podien marcar diferències amb CiU. Recordeu l'eslogan d'en Pasqual Maragall? "Educació, educació i educació".

4. Assumit que el canvi trigaria temps, bastir una xarxa institucional paral·lela a la Generalitat aprofitant l'hegemonia de l'esquerra en els ajuntaments, utilitzant de manera molt destacada la Diputació de Barcelona. Aquesta Generalitat a l'ombra tenia una doble finalitat: d'una banda demostrar amb fets una política alternativa a CiU d'abast nacional, de l'altra comptar amb un quarter d'hivern on refuguiar-se durant els freds anys d'oposició i bastir la pròpia xarxa clientelar.

El PSC presidit per Montilla aborda ara un nou repte: conquerida la Gene ara toca bastir una estratègia per a resisitir. Aquesta estratègia passa a ser etiquetada amb el terme "centralitat social", bandera del seu darrer congrés. Els ensurts del tripartit 0.1 i la inestabilitat interna d'ERC van donar ales als defensors de la sociovergència dins i fora del PSC. Especialment de l'empresariat "de tota la vida" que veu la sociovergència com una garantia: si voti el que voti la gent el govern acaba sent sempre el mateix, sempre al servei dels seus interessos, anulem els riscs d'un sistema democràtic.

El problema de la sociovergència és que en cas de govern CiU+PSC la presidència seria Convergent (l'aritmètica és tossuda) i Montilla no ha vingut a aquest món per portar-li la maleta a l'Artur Mas. Estem doncs en un carreró sense sortida?

És clar que no. Sempre hi ha una tercera via: la sociovergència amb CiU fora del Govern. Impossible? Algú diria que sí. Tres motius:

1. CiU no acceptarà mai donar suport a un govern presidit pel PSC tenint ells un major nombre d'escons (i viceversa).

2. ERC, el partit que fins al moment entrava en totes les travesses per fer govern, necessita mantenir la famosa "clau", i no acceptarà mantenir-se en un govern on mana menys que l'oposició.

3. ICV mai acceptaria de mantenir-se dins d'un govern en que les polítiques estratègiques es pacten entre PSC i CiU.

Tots tres motius han estat desmentits en el procés d'elaboració del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Veiem-ho:

1. CiU, que veu que això d'estar l'oposició pot anar per llarg, no pot justificar davant dels lobbies de la dreta (en aquest cas l'esglèsia i la patronal de l'escola privada i concertada) que ha obligat al PSC a pactar la llei amb ERC i ICV davant la seva negativa a acceptar l'oferta d'acord sociovergent.

2. ERC, descolocada, no vol que es visualitzi que és prescindible en la mesura que existeix la possibilitat d'acord PSC-CiU. Sobretot si pot pactar l'escenificació del seu rendiment a aquest acord amb alguna concessió cosmètica. En aquest cas el tema de la 3a hora, que d'altra banda mai hauria pogut arribar ni tan sols a presentar-se al Parlament.

3. ICV valora que una de les claus del seu creixement electoral en les darreres autonòmiques ha estat el ser percebut com el partit que més estabilitat donava al govern tripartit versus les frivolitats d'ERC i Maragall (Pasqual). Atrapat pel seu personatge, no pot acceptar de cap manera el tracte indigne que sí ha acceptat ERC, però tampoc vol fer estirabots. Vota en contra en consciència, però deixant clar per activa i per passiva que no veu incompatible continuar a un govern on el soci majoritari pacta polítiques estratègiques amb l'oposició deixant-los de banda.

Tothom content:

1. El PSC es consolida al govern i roba la centralitat a ERC: ara són ells qui trien amb qui pacten en cada moment.

2. CiU acontenta la parròquia demostrant que són garantia de polítiques de dretes fins i tot a l'oposició.

3. ERC treu pit, i ven la seva "conquesta" amb tanta pirotècnia com pot, per a que els focs d'artifici tapin que el rei va nu.

4. ICV té una nova ocasió de demostrar que són els que més sacrificis estan disposats a fer per a garantir un govern d'esquerres. Fins i tot el sacrifici suprem d'acceptar que el govern d'esquerres faci polítiques de dretes en les qüestions essencials. Sempre ens quedarà el Memorial democràtic i l'Institut de la Cultura de Pau.

Voilà. Senyores i senyors, ara és demà. Benvinguts a la sociovergència.

Miguel

M'assabento, de la dolorosa notícia ja esperada de la mort de Miguel Núñez. Una ullada a la blocsfera em confirma que són molts els amics i les persones que tenint al Miguel com a referència ètica i política ja han plasmat el seu reconeixement i coneixement, la consternació pel fet i el sentiment d'orfanesa que queda al cos, al cor i al cap amb la pèrdua física d'un referent tan absolut com el Miguel. Ben poca cosa queda per dir.

Potser només afegir-hi una nota: com és possible que la mort d'un veterá lluitador sigui tan profundament sentida, tan emocionalment sentida, per lluitadors generacionalment tan llunyans com en Roger Morales i en José Luis López Bulla? Aquí rau, en la meva opinió, un dels trets més caracaterístics, més excepcionals en el sentit literal del terme, del Miguel: la seva capacitat per haver establert vincles intel·lectual i emocionalment amb cada nova fornada d'activistes d'esquerres. En Miguel sempre va defugir la tendència cristiana de l'esquerra de confeccionar el seu propi martirologi, sempre va destacar davant qui posava com exemple la seva trajectòria i patiments en la clandestinitat, l'existència de molts altres companys menys coneguts que com ell van fer en cada moment allò que pensaven que havien de fer. Amb raó. Però certament costa molt més de trobar altres referències de persones que han pedalat pels nostres ideals de manera tan intensa en les diferents etapes de la seva vida, cercant i trobant en cada moment l'espai des d'on fer-ho, conjurant el risc a exercir el legítim dret a la nostàlgia.

L'any 1998, vaig assistir per primera vegada com a delegat a l'Assemblea Nacional d'ICV, en sortir de les sessions en animada conversa estava a punt de travessar el carrer sense mirar, en el moment que baixava un cotxe bastant ràpid. Un senyor gran em va tirar del gersei i em va advertir amb suavitat: "Cuidado". Quan vàrem travessar una de les companyes amb qui anava, la Paqui Galeote, em va preguntar:

-Saps qui era? Miguel

-Qué Miguel?

Cinc parells d'ulls es van girar incrèduls cap a mi i va començar el traspàs d'informació, de reconeixement i d'admiració. Des de llavors he tingut l'oportunitat en diverses ocasions de participar i mantenir converses força més profundes que aquell primer "Cuidado" , com en la presentació del seu llibre de memòria que vàrem fer conjuntament Acció Jove i ACSUR. Tot i així em queden moltes coses per parlar, a tots ens en queden. Tenim els seus textos, tenim el seu record i amb ells continuarem la conversa. Una conversa que com sempre, promet ser serena i agitadora d'idees.

Avui la conversa, com la primera vegada, només requereix d'una paraula: gràcies.

no se me la pierdan, ésta

CCOO de Catalunya convoca a tothom a participar en la Concentració del diumenge dia 30 de novembre, a les 12 del migdia, davant del Parlament de Catalunya, per aconseguir un canvi de l'actual projecte de Llei d'Educació de Catalunya.

Volem una Llei d'Educació que compleixi amb els continguts del Pacte Nacional per a l'Educació. Per això rebutgem el contingut de l'actual projecte del Conseller Maragall i plantegem esmenes als grups parlamentaris per aconseguir un canvi en el projecte que eviti el manteniment de l'existència actual de dues xarxes educatives diferents, la pública i la concertada, finançades ambdues amb fons públics i que comporten una situació de segregació social per l'origen econòmic de l'alumnat.

Per aconseguir un canvi i un reforçament d'un ensenyament públic de qualitat invitem a tothom a partcipar en la concentració. L'educació es un tema que afecta al conjunt de la societat. Tots hem de participar-hi.

Comunicat conjunt signat per associacions de pares, sindicats d'estudiants i CCOO i UGT en relació a l'actual projecte de Llei d'Educació

Corrents

Una de les novetats de l'Asssemblea Nacional d'ICV (en relació a totes les anteriors per mi viscudes) és la irrupció de "corrents" interns organitzats per incidir en el debat assembleari, un fenòmen que veig amb certa preocupació. Davant de tot plegat, se'm plantegen dos qüestions: per què aquesta novetat ara i quins poden ser els efectes més enllà de l'Assemblea. Veiem-ho.

Per què ara?

Per una combinació de factors:

1. Les darreres autonòmiques, la dreta política, social i mediàtica van prendre bona nota: per assolir la sociovergència és necessari aturar el creixement electoral dels ecosocialistes. I s'hi han dedicat molt més seriosament que en l'anterior legislatura, amb el conseqüent desgast.

2. Els errors de gestió política dels Departaments governats per ICV, especialment en relació a la sequera.

3. L'estancament de la vida política d'ICV com a partit. Sens dubte el principal efecte colateral d'haver assumit el Departament d'Interior i de la pau dels cementiris imposada per Montilla i assumida massa acríticament per ICV ha estat l'estancament de la presència social, la veu pròpia de partit i la creació de discurs i propostes col·lectives. ICV no ha aportat a militants i simpatitzants un discurs propi, una anàlisi pròpia de les coses que passen a Catalunya i al món. ICV com a referent polític s'ha erosionat.

Si participació de la militància és com l'aigua, el partit són les canonades. Si les canonades es taponen, la pressió de l'aigua acaba trobant la sortida en forma de fuites. Això sí, l'aigua surt desorganitzada i improductiva. I la responsabilitat correspon a la direcció, en tant que responsable del manteniment de les canonades.

Per acabar-ho d'adobar, la pròpia direcció afavoreix aquesta dinàmica també per activa. No hem pogut sentir ni un sol comentari dels portamveus del partit sobre les propostes sorgides del debat a les agrupacions i sectorials, no trobem cap d'aquestes aportacions a la web del Congrés, no les coneixem. En canvi existeix tota una col·lecció de declaracions de dirigents en relació a les posicions dels corrents, els seus documents es pengen a la web oficial i s'envien des de la secretaria d'organització per al seu coneixement, fins i tot el secretari general els hi dedica la entrada sobre l'Assemblea al seu bloc.

El missatge (involuntari) de la direcció és clar: si vols que la teva veu s'escolti, no perdis el temps en l'assemblea de la teva agrupació, busca't una colla i feu un manifest!

Quins poden ser els efectes a futur? <p>

El primer: que la gent prenguem nota del missatge i ens busquem cadascú una colla. En comptes de tres corrents, vint-i-quatre.

El segon: que es cristalitzi la dinàmica de corrents. És això negatiu? En la meva opinió, sí.

Els corrents es formen en un context concret. Però en política tot espai tendeix a perpetuar-se. Si en funció de corrents hi ha quotes als òrgans de direcció (de fet els sobiranistes ho reclamen obertament, curiosament un corrent ben vist per la direcció), qui té veu gràcies a la quota voldrà mantenir-la a base de mantenir el corrent ni que sigui artificialment. Aquells que ens hem identificat com a grup establim entre nosaltres vincles de lleialtat, i tindrem molt presents aquests vincles en els futurs debats. És cert que puc estar d'acord amb el meu corrent en relació a la gestió d'Interior, però potser tindré una opinió diferent en relació al referèndum de la constitució europea, o al discurs en relació a la crisi. Però si sóc part del corrent sempre em sabrà greu "traïr" els meus companys en una votació.

La dinàmica de corrents no afavoreix l'expressió de la diversitat, la tapa. Converteix els organismes col·lectius de direcció en parlaments formats per blocs impermeables entre ells. Degrada el debat polític, que acaba esdevenint la cínica coartada dels debats de cadires. I acaba substituint el consens real de la militància pel pasteleig entre els tres o quatre caps de colla.

Puc entendre, tot i que no comparteixo, la reflexió que ha portat a alguns companys a constituir-se com a corrent. El que no voldria de cap de les maneres, és que un mal enfocament del fenòmen per part dels lampistes portés a la seva consolidació.

Apa, un altre dia parlarem de política.

la mani a CQC

Deixem aquí, per qui no ho veiés, l'enllaç al reportatge de CQC sobre la manifestació del 5 de novembre en defensa de l'ocupació i la indústria.

Clica aquí per veure'l

+ info

Obama?

Aquelles persones que no tenim un domini massa fluid de l'anglés ni massa referències de webs fiables, tenim serioses dificultats per a seguir la campanya electoral als EUA. Això sí, no cal tenir massa olfacte per adonar-se'n que els mitjans d'aquí tenen poca utilitat als efectes d'entendre les coses, encara menys que quan parlem de la política catalana, espanyola i europea.

Per acabar-ho d'adobar, la dreta catalana acostuma ha expressar les seves simpaties pel candidat progre, a l'igual que l'esquerra, i per tant ni tan sols les referències de les simpaties pels partits als que podem votar ens serveixen de guia. Enguany a més la obamamania ho acaba de complicar tot encara més.

Malauradament, els mitjans de comunicació i els opiniatres locals acostumen a comprar la vella i sempre efectiva moto del relat èpic-biogràfic dels candidats. Se'ns presenta la biografia (o hagiografia, segons els casos) dels candidats, els discursos, la senyora i les criatures, com van patir la mort del pare, amb quins grups demogràfics arriben més... i no se'ns explica gaire res sobre d'on reben finançament, quines diferències reals de projecte tenen més enllà de la retòrica, quins projectes polítics han impulsat o a quins s'han oposat en les responsabilitats polítiques que han tingut fins el moment.

El candidat Obama és un candidat perfectament post-modern del que resulta difícil treure'n l'entrellat. I això ja marca. Algunes coses que hem pogut saber-ne rastrejant informació:

1. La seva trajectòria biogràfica és la d'algú que porta anys madurant ambicions polítiques i que ha pres decisions trascendentals en la seva vida en funció d'aquestes ambicions. Un fred planificador. Una trajectòria que casa poc amb la idea d'un polític nou bàsicament emocional.

2. Una de les claus de la seva victòria en les primàries demòcrates i actualment de la campanya presidencial és l'organització de la seva campanya. Obama ha aplicat als seus equips d'activistes els coneixements adquirits en la seva època de treball comunitari, els encerts en aquest camp és cabdal per entendre la seva victòria sobre l'aplastant maquinària electoral dels Clinton. Com sempre, la imatge del polític superheroi, sól davant del perill amb l'única companyia d'un equip d'assessors aúlics, tapa la necessària tasca col·lectiva d'un exèrcit de militants, caps de zona, etc.

3. Pel que fa al seu "programa", Obama no era ni de lluny l'opció progre dels demòcrates. De fet, la pròpia Hillary Clinton tenia propostes força més sòlides i avançades en matèria d'estat del benestar, si bé expressava una opció conservadora en matèria de política internacional.

4. Segurament per això, els votants potencials que més es resisteixen a Obama, i aquesta no és cap novetat en la seva trajectòria política, són les treballadores i treballadors industrials, d'hoteleria, etc. En contra del tòpic, els votants "obrers" són un dels públics més exigents: massa acostumats als discursos bònics, massa vegades enganyats per polítics carismàtics, cal alguna cosa més que l'apel·lació a l'amèrica postracial i l'enèssima invocació al "canvi" per a guanyar-los.

els pisos de 30 metres es fan adults

Recordeu el cacau que es va muntar (bé, un cacauet mediàtic fugisser) quan el ministeri d'habitatge del Govern ZP 0.1 va anunciar que l'habitatge públic de lloguer adreçat a joves com a pis de primera emancipació podria ser de 30 metres? Recordeu la justificació política del Govern? Es tracta de pisos de primera emancipació per a gent jove, la gent jove no té càrregues familiars i per tant no necessita tant d'espai, es tractava d'una solució de transició per afavorir la sortida de casa dels pares, no d'habitatges per tota la vida...

Bé, ara el Ministeri d'Habitatge del Govern ZP 0.2 anuncia que aquest mínim de 30 metres serà general per l'habitatge de promoció pública. I sense cacau mediàtic.

Algunes organitzacions i persones ho diem des de fa molt de temps: acceptar polítiques públiques (o condicions de treball) devaluades per a "joves" és obrir la porta a la devaluació general de les polítiques públiques per a tothom. Aquí tenim un nou exemple. Eh, i de la mà del PSOE.

quan li posen un micro a un sindicalista

Qui repassi la web de CCOO de Catalunya podrà comprobar a primer cop d'ull que en els darrers temps diferents representants del sindicat, i de manera molt especial en Joan Coscubiela com a Secretari General, tenen una àmplia presència en mitjans de comunicació a través d'entrevistes, articles d'opinió i participació en debats.

Qui s'ho vulgui currar una mica més i mirar l'històric d'entrades a la web, podrà comprobar sense massa esforç que aquesta situació és nova.

Quan les coses van mal dades i el debat consisteix en com repartim les pèrdues i els sacrificis, tothom reclama la presència i la paraula de CCOO. Quan el debat consistia en com repartir i invertir els beneficis, sembla que als responsables d'aquests mateixos mitjans els hi semblava menys oportú posar-li micro a les propostes sindicals.

Que cadascú en faci la seva lectura.

Mani pirellista, putrefactes manresans

Tot just arribat de la mani de Pirelli a Manresa, veig el discurs del President Montilla al teatre Kursaal de la capital bagenca, amb motiu del lliurament dels premis de cultura de la Gene. En el discurs, el President esbroncat parla de la crisi. Sembla que de moment aquesta és l'opció de la política i de les institucions davant l'hemarrogia d'acomiadaments: substituir l'acció política per discursos. El comentari d'Anarresti en l'entrada anterior ho explica molt millor.

A la mani de pirellistes m'han faltat algunes cares: només ICV-EUiA, amb els dos regidors manresans al capdavant, han optat per acompanyar els treballadors. On eren la resta de forces polítiques i en concret PSC i ERC? On eren aquells que quan venen eleccions s'omplen la boca de discursos d'esquerres? Han preferit la moqueta de la foguera de vanitats de l'acte institucional, abans que les llambordes de la mobilització. Vergonya.

Com explicar què és la Pirelli a algú que no és de Manresa? Com explicar què vol dir ser de família pirellista, haver passat bona part de la infància a les vivendes Pirelli del carrer del Cos, acompanyant l'àvia a l'economat, sentir la sirena cridant els treballadors del nou torn. L'avi, el germà, el cosí i un bon grapat d'amics i amigues pirellistes. Difícil d'explicar a algú que no és de Manresa.

I pel que es veu, difícil d'explicar a alguns manresans. Començant per un alcalde i uns regidors que s'han dedicat a mirar l'afer com qui veu baixar el riu. Continuant per un conseller d'Indústria manresà amb les espatlles permanentment arronsades. I acabant per unes forces polítiques manresanes, de la Manresa putrefacta: la que ha anat al teatre a recollir les engrunes de les localitats reservades a la població aborigen. Novament, els ecosocialistes són els únics que marquen la diferència.

Mister Marshall com sempre, passarà. Demà el Kursaal tornarà a estar buit, i el glamour(?!) nacional tornarà a la capital. Els pirellistes no marxen. Continuaran lluitant contra l'oportunisme cínic d'una empresa que pren les decisions molt lluny d'aquí. I la Manresa putrefacta farà el cafè explicant als amics com el President ha fet que l'escoltava durant 45 segons, o com tenia assegut (dotze fileres per davant) algun artista de quarta categoria. Bé, en les versions dels putrefactes, els 45 segons d'indiferència esdevindran una conversa animada i profunda, les dotze fileres es convertiran en la butaca del costat, i l'artista de quarta, un famós oscaritzat. Al cafè fullejaran el Regió 7 cercant la seva cara a les fotografies de l'event, miraran de reüll la dignitat de la mobilització pirellista. Qui sap, potser dibuixaran en algun tovalló un futur discurs buit sobre les crisis, o fins i tot un pacte nacional sobre el no res.

La degradació dels Pactes Nacionals

CCOO ha estat l'únic agent social que no ha signat l'anomenat Pacte Nacional per la Innovació i la recerca, que aquesta setmana ha estat solemnitzat públicament. Els motius aportats per la primera força sindical de Catalunya són prou clars en la seva formulació:

1. Es tracta d'un recull de bones intencions que no tenen cap compromís de recursos econòmics per portar-lo a la pràctica. I un Pacte Nacional o recull compromisos concrets o no és res.

2. Perquè el Govern de la Generalitat no ha complert amb els seus compromisos en anteriors Pactes Nacionals. Ha incomplert radicalment en el d'Educació i no ha fet un compliment del que es podia esperar del d'Habitatge. Això fa que el Govern català no ens sigui creïble en aquest terreny.

3. Perquè davant de la situació econòmica, especialment en el terreny industrial, i la passivitat amb què respon el govern català, el que s'ha de fer no és desviar l'atenció, si no assumir compromisos.

CCOO estem a favor de la innovació i la recerca però creiem que no s'avança si només es fan gesticulacions polítiques. Exigim polítiques concretes i recursos econòmics per fer-les viables. Si el Govern català decideix avançar en polítiques concretes i amb recursos suficients per fer-les possibles rebran el nostre suport, però no volem continuar donant cobertura a signatures solemnes que després no tenen continuïtat ni es desenvolupen en el dia a dia.

(Clicant aquí podeu accedir al comunicat complert)

Cada una de les tres raons és, des del meu punt de vista, suficient per ella mateixa per a no signar l'acord proposat pel Govern. En aquest post, m'agradaria dir alguna cosa de la segona.

Els pactes nacionals han estat i són sens dubte una característica del govern d'esquerres al front de la Generalitat, l'avaluació que en fem dels mateixos resulta un element important de la valoració global que fem de dels governs tripartits (1 i 2). Els Pactes Nacionals són acords ferms entre les diferents forces polítiques i agents socials per impulsar estartègies que necessiten més temps que el d'una legislatura i més suports que els del parlament. Un bon exemple serien els acords d'àmbit estatal recollits al Pacte(s) de Toledo, tal i com demostra la bona salut que presenta la Seguretat Social.

Vist amb perspectiva , no es pot dir que els Pactes Nacionals impulsats pel govern d'esquerres mereixin una valoració tan positiva. Ha estat el govern qui pretén rebentar el Pacte Nacional per l'Educació, amb una Llei que ens retorna a les velles polítiques del fracàs. És el govern qui desvirtua el Pacte Nacional per l'Habitatge quan no té voluntat de que esdevingui, no un text mort, sinó un instrument dinàmic que necessàriament ha de respondre a una situació del mercat immobiliari absolutament diferent a l'existent quan es va acordar el Pacte. I ha estat, finalment, el govern qui proposa donar la consideració de Pacte Nacional, a un recull de bones voluntats sense objectius clars ni aportació de recursos en matèria de recerca i innovació.

La credibilitat és un element essencial per a tot actor d'una negociació. Com diu la vella dita, si m'enganyes una vegada vergonya per a tu, si m'enganyes dues vergonya per a mi. Perdre la credibilitat per haber incomplert els compromisos adquirits és un dels pitjors problemes que pot tenir un govern, o un sindicat, o una patronal. Recordeu allò de "prometo defender el estatut que salga del parlament..."? En matèria de pactes nacionals, el govern està dilapidant la seva credibilitat a marxes forçades. I no está el horno para bollos.

Una cançoneta i mo n'anem: amics banquers

Sens dubte, una de les fotos de la setmana ha estat la de la cordial reunió entree el president del govern espanyol i els senyors banquers. Crec que el posat a la foto (i a la vida) d'aquests senyors deixa petita la paròdia del vídeo anterior (l'entrada de més a baix per qui no acabi de controlar el rollo blocs): han comprat i revenut altes qüantitats de "merda" embolcallada, guanyant altes quantitats de diners sense generar ni un bri de riquesa, gràcies a això ara no hi ha diners per les coses que calen i ens sotmeten al fastigós xantatge de "o me lo arreglas o tu verás". Això sí no perden ni un punt de prepotència en el posat.

A ells dediquem la cançoneta de la setmana, a càrrec del "nano" i un col·lega seu al piano.

Aquí l'enllacem

l'explicació de la crisi en un gag

El Consultor Financer mirant amb cara de preocupació el panell
de la Borsa de Wall Streeet

El consultor financer de Les Cosetes ens ha fet arribar a la redacció aquest vídeo de dos genials (i per a nosaltres desconeguts fins ara) humoristes britànics, en que expliquen les raons de la crisi financera i les claus de les actuals polítiuqes de "rescat", "injecció de liquiditat al sistema" i "establiment de garanties en el sector financer". Dos qüestions cal aclarir: 1) el número és una excel·lent mostra de la millor tradició d'humor anglés, una meravella. 2) Tot el que s'hi diu és rigurosament cert.

Sembla que algun programa de tele ja l'ha passat, en qualsevol cas aquí el pengem com a Dossier Econòmic de Les Cosetes.

Clicant aquí enllaçeu amb el vídeo

Ja hem tornat

Són bastants els amics i companys que han criticat a Les Cosetes pel seu silenci en relació a un dels events més determinants de l'acció del proletariat internacional: l'Assemblea Nacional d'Acció Jove. No han faltat entre la fauna d'amistats, les ments retorçades que han teoritzat que tot plegat era una manbiobra per a tenir excusa per mantenir, ni que sigui en el bloc, el càrrec de Coordinador Nacional (que sempre sona millor que el de "ex"). En fi, que ja hem deixat passar una setmaneta per a que les emocions reposessin, ens hem instal·lat en el nou espai de treball, i em hem agafat el ritme de les responsabilñitats sindicals post-assemblea... ja no hi ha excusa. Sant tornem-hi.

Una exposició

Jornada Mundial pel Treball Digne

Al Visió Sindical s'hi pot trobar ja el programa de CCOO-TV3 sobre la jornada de mobilització mundial convocada per la Confederació Sindical Internacional per al 7 d'octubre.

Aquí es pot accedir al vídeo

i aquí a més informació.

N'anirem parlant

Vergonya, Sr. Rajoy, vergonya

Una de les coses que més em rebenten és llegir o sentir opinions/informacions del tipus: conflicte entre veïns i musulmans a tal barri per una mesquita, conflicte entre veïns i joves a tal poble per alguna qüestió relacionada amb sortir de marxa a la nit, etc. Em rebenten perquè parteixen d'una dissociació inacceptable entre el col·lectiu general "veïns" i un sector concret "joves", "musulmans", etc. Veïns som tots (també els joves, i els moros, i els botiguers, i els que tenen mascotes domèstiques, i els que van en moto...), en tot cas existeixen conflictes entre els veïns que surten de marxa a la nit i els veïns que viuen a prop i volen dormir, entre els veïns que volen muntar un temple religiós i els veïns que no hi estan d'acord per algun motiu, etc. Assignar a una de les parts en conflicte la representació del conjunt de la comunitat és un exercici de demagògia i autoritarisme.

Demagog i autoritari ha demostrat ser el sr. Mariano Rajoy quan a capdavant del PP està contraposant els "immigrants" que cobren la prestació d'atur dels "treballadors" que no la cobren. Cobrar o no cobrar la prestació d'atur no té relació amb la nacionalitat de la persona (hi ha estrangers que la cobren i que no, tal i com passa amb els nacionals espanyols) sinó amb els anys de cotització. Per tant, hi ha treballadors que estan a l'atur que cobren o no la prestació de desocupació en funció de si han cotitzat el temps suficient com per a generar el dret. Ens imaginem què diria el PP si a algú se li acudís dir que mentre que hi ha aragonesos que cobren l'atur molts treballdadors no tenen aquest dret? (afirmació d'altra banda totalment certa), o que mentre que hi ha peperos que cobren l'atur molts treballadors no el cobren? Què planteja el sr Rajoy, que els treballadors estrangers que han cotitzat durant temps suficient se'ls negui el dret que han generat? que els treballadors estrangers han d'estar obligats a contribuir a la Seguretat Social espanyola sense tenir-ne cap contraprestació?

El treballador/a espanyol o no que no ha cotitzat durant temps suficient no tindrà dret a atur al marge de quants treballadors nacionals o estrangers cobrin la prestació. No existeix conflicte entre treballadors que cobren o no cobren la prestació d'atur, existeix conflicte en tot cas entre els treballadors i aquells que des del poder econòmic o polític obstaculitzen o neguen les obligacions dels empresaris de dedicar part dels beneficis que generen els seus treballadors a la xarxa de protecció social. Existeix conflicte entre els treballadors i els que volen finiquitar l'estat del benestar. En tot cas existeix conflicte entre treballadors (nascuts aquí o a fora) i el Partit Popular.

P.S. Gràcies Ministre Corbacho per obrir la veda de la xenofòbia i l'odi, el Sr. Rajoy també li agraeix. Algun dia s'hauria de revisar la normativa que regula la inhabilitació per a l'exercici de càrrecs públics...

11 de setembre: la cosa no està pas tan fotuda

Estem destrempats i alguns sembla que volen condemnar-nos a la depressió com a societat i com a poble. Portem força anys en que forces polítiques i mundillo para-institucional pretenen projectar sobre el conjunt de la societat la desorientació en que es troben immerses en l'era post-pujolista. L'arribada de les importants dificultats econòmiques, un context que no afavoreix precisament l'optimisme de les persones, estan facilitant aquesta tasca en els darrers temps. Recordo una antipàtica pintada de quan feia activisme estudiantil: "tot està fatal". Sembla que aquell eslògan antisistema ha estat assumit per les forces del "sistema", IEC inclós.

No he estat mai partidari d'amagar el cap sota l'ala davant dels problemes. Tenim l'obligació de plantejar a la societat diagnosis acurades i realistes (no recreacions en les dificultats), però també de plantejar vies per a superar el problemes, que ens motivin a treballar cada dia. I una diagnosi de la realitat social i nacional de Catalunya ha de passar necessàriament per veure les dificultats i les amenaces, però també els punts forts que tenim com a societat per afrontar-les i assolir noves millores.

Tenim una economia amb dificultats, és cert, però cal dir que amb un pes destacat d'indústries que han fet els deures en els darrers anys i que, si són capaces de trobar el finançament per a rematar la feina i un govern amb les idees clares, poden mirar el futur amb bones espectatives. Hem fet importants avenços en matèria de noves tecnologies, de Formació Professional, de millora de la qualitat en l'ocupació, de gestió dels recursos hídrics, o l'actualització del nostre Dret Civil i sembla que per fi estem despertant en qüestions com la mobilitat sostenible, el dret a l'habitatge, o la seguretat en les carreteres. L'escola pública catalana, els ajuntaments i els valors cívics de la societat han superat amb nota la incorporació massiva de persones que han arribat de tots els punts del planeta, tot i la minsa inversió econòmica que fem en els nostres serveis públics i en les polítiques socials. Certament tenim dèficits importants: un índex intolerable de fracàs escolar, increment i rejoveniment de la pobresa, un sistema fiscal esquifit i poc just, uns salaris insuficients, famílies amb dificultats per a fer front als deutes, un volum important d'empreses que persisteixen en l'estratègia suïcida de la precarietat laboral, etc. però comptem amb prou instruments i recursos com per a fer front a aquestes situacions si tenim una voluntat real.

En l'omnipresent tema de finançament, el Govern de la Generalitat ha estat capaç d'establir un fort consens polític i social a Catalunya, establir complicitats amb altres governs autonòmics i manté una actitud a l'ofensiva. Sens dubte, afronta aquesta negociació amb perspectives molt millors que en el passat.

Hi ha motius, indubtablement, de preocupació (com sempre i més que en d'altres ocasions) però no hi ha excusa per a la nostàlgia i l'autocompassió. En el camp econòmic l'hivern serà fred i tenim molts deures pendents, en el camp social estem encara lluny de comptar amb una xarxa de protecció i serveis socials que tingui prou musculatura, pel que fa a l'educació el conseller sembla decidit a condemnar el país al fracàs escolar... però cap d'aquestes qüestions és irremediable si Govern, administracions locals, organitzacion socials, partits polítics, empreses, mitjans de comunicació fem els deures. Aquest és el nostre repte com a país, depenem de nosaltres. Som-hi?

Una cançoneta i mo n'anem

Ah, aquells temps en que els "popis" no eren "popis"... aquí deixem l'enllaç amb aquesta cançoneta de la Francoise musa de gent com els Rolling Stones

Blocparasitisme: sindicalisme a Cuba

Interessantíssim informe de la delegació de CCOO en un intercanvi amb la Central de Trabajadores de Cuba el passat juliol. Isidor Boix, membre d'aquesta delegació, publica al seu bloc l'informe, o més aviat, les conclusions del viatge. Com es tradueixen les reformes anunciades per Raül Castro en la vida real? Quin és el paper del salari "formal" en la capacitat adquisitiva de la gent que treballa? Quin paper juga e sindicat oficial cubà?Quines perspectives de futur?

Aquí deixem l'enllaç a l'informe.

Independència o mort

article publica a Debat Juvenil, núm. 8

El valent article d’en Jordi Cuminal (JNC) publicat a l’anterior número de Debat Juvenil obre un debat estratègic necessari i massa temps posposat sobre el Consell Nacional de la Joventut i el seu paper en la nostra societat. Un debat que únicament serà útil si parteix, com fa en Jordi, d’una constatació honesta i tranquil·la: el CNJC està en crisi. No es tracta d’una crisi en clau de conflictes interns, és quelcom molt més discret: una crisi per avorriment. La valoració que fem del CNJC ha de partir necessàriament d’una pregunta: quins efectes tangibles té l’acció del Consell? Les organitzacions que valoren la seva tasca únicament en funció del volum d’activitat i no en funció de l’assoliment d’objectius acaben tancant-se en elles mateixes. O dit en altres termes, és necessari que la reflexió parteixi de la valoració del CNJC en tant que actor social i polític de la nostra societat.

Un actor sociopolític, per definició, pretén l’assoliment d’objectius de transformació social generant una capacitat de ser escoltat i negociar que no passa per presentar-se a eleccions parlamentàries. Les organitzacions socials obtenim la nostra força de quatre possibles fonts: el poder econòmic, la capacitat de mobilització ciutadana, la capacitat de proposta i l’autoritat. En el cas del Consell, és evident que el paper marginal que juguen en l’economia catalana les entitats juvenils invalida la primera via. Pel que fa a la capacitat d’organitzar la mobilització social sembla clar que les organitzacions que en som membres hem renunciat històricament a que el Consell jugui aquest paper. Ens resten doncs les dos darreres fonts de legitimació i força: la capacitat de proposta i l’autoritat, que es troben íntimament vinculades.

Clar i català: el CNJC no compta en l’actualitat amb el reconeixement social de la seva autoritat, i per tant comptar o no comptar amb el CNJC per definir les polítiques públiques suposa un valor afegit molt marginal. La clau de volta de l’autoritat d’una organització social és la seva independència de qualsevol altre poder polític, social o econòmic.. La independència implica ser capaç de situar en el debat públic una veu pròpia que sigui punt de referència. Implica rigor en l’anàlisi i valentia en la comunicació. Requereix tenir la seguretat que els màxims equips de direcció i la Presidència no compta amb lligams amb cap poder polític o econòmic que impliquin dependència econòmica o submissió política.

Si sabem d’entrada que el CNJC no contradirà mai públicament el Govern de la Generalitat, o uns determinats Departaments del Govern, ja no cal escoltar el Consell perquè és més fàcil escoltar directament el Govern. I és aquí on trobem el nostre taló d’Aquil·les. Aquesta és la clau del nostre futur.

Coneixences de l'estiu: Abd al-Rhaman I

El colega de la foto és l'emir Abd al-Rhaman I, ell i la seva família han estat acompanyant-me aquest estiu, i encara ara, mitjançant una lectura que tindrà la seva entrada quan trobi el moment. El xicot en qüestió era net d'un Califa de Damasc de la família dels Omeies. Els Omeies van perdre el Califat a mans dels seus enemics que en van fer una escabetxina, Abd al-Rahman va aconseguir fugir i trobar refugi al nord d'Àfrica protegit per berebers amb qui tenia lligam parental a través de la seva mare.

El noi no es va limitar a amagar-se, sinó que va escriure a les famílies que havien estat clients (mawla) de la seva família (que no el conexien de res). A mitjans del segle VIII, amb 25 anys i únicament acompanyat per dos seguidors, Abd al-Rahman va arribar a la platja d'Almuñecar per posar-se al capdavant d'un exèrcit al que no coeniexia i que havia estat capaç de posar en peu revifant velles aliances familiars. Va apoderar-se d'Al-Andalus i re-fundar la dinastia, va esclafar totes les rebelions que es van produir, en aquell temps de senyors de la guerra i va fundar un emirat que va ser un exemple únic en el context europeu d'estabilitat política. El seus successors van tornar a reivindicar el títol de Califa. La seva dinastia va dominar Al-Andalus durant tres segles.

Poca broma.

La subvenció de Joventut als sindicats

El quadre que precedeix aquestes línies mostra el nombre de delegats/des de personal i membres de comitès d'empresa dels sindicats que hi apareixen (en blau) i la subvenció directa que reben de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya (lila). Aquest quadre forma part de l'informe El finançament de les organitzacions sindicals per part de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya elaborat per Acció Jove i que avui hem presentat als mitjans de comunicació. L'informe, basat en dades oficials i publicades pel Govern de la Generalitat. L'informe evidencia clarament tres qüestions:

1. El sistema de subvencions de la Secretaria de Joventut de la Generalitat no resulta transparent i no es basa en criteris objectius.

2. L'atorgament de subvencions per part d'aquesta secretaria resulta arbitrari i té un fort component clientelar. Només així es pot entendre que una organització sindical que té una representació del 0'4% obtingui un 20% de la subvenció.

3. Aquesta situació, que no és exclusiva de Joventut, posa de manifest la necessitat d'una regulació legal de la transparència de les relacions econòmiques entre les organitzacions sindicals i les administracions públiques. Reclamació que CCOO de Catalunya realitza des de l'any 2005 sense resposta positiva per part del Govern.

L'ús de reursos públics per tractar d'afavorir o perjudicar determinades organitzacions socials per part del govern (no únicament en el camp sindical), és una realitat que qüestiona obertament la qualitat de la democràcia d'un país.

Després de 23 anys de governs de CiU, l'establiment d'un nou govern d'esquerres era l'oportunitat d'introduir elements d'higiene democràtica i transparència. Així ho va anunciar, de fet, el famós Pacte del Tinell. Avui aquelles bones voluntats han caigut en l'oblit. Quina gran decepció.

Per acabar, una reflexió aliena. Hom pot trobar-la al llibre Nacionalisme i món sindical a Catalunya (1974-1990), que de fet és la tesi doctoral de l'historiador José Manuel Rúa, publicada recentment pel Consell de Treball Econòmic i Social. L'autor de la frase és l'amic José Luis López Bulla:

Un partido se puede improvisar de la noche a la mañana, incluso obtener unos resultados electorales dignos[...] pero un sindicato no. Un sindicato necesita mucha memoria colectiva acumulada y esa memoria colectiva no quiere decir tiempo, sólo, ni principalmente. Quiere decir el ejercicio del conflicto, el ejercicio de la representatividad... pero por qué? Porque el hecho social se caracteriza por una democracia próxima, una democracia vecina. Si yo todos los días te ve en el mismo trabajo, si yo todos los días te pido un favor, si yo todos los días te veo en la cafetería, si yo todos los días te vo en los innumerables centros de concentración de la fábrica fordista que hace que en un metro cuadrado estemos trabajando 50.000personas, y como el ruido de lasmáquinas es tan grande no nos oye la po´licía, parece que estoy contio desde el nacimiento de los tiempos.

Moltes entrades d'aquesta bitàcora han estat destinades a parlar com funciona això mort el fordisme. En tot cas, no sembla que res de tot això es pugui comprar amb els diners regalats pels "amics".

----------------

El video de la roda de prema es pot veure al Visió Sindical. També hi ha un video amb declaracions al canal ACCIÓ JOVE.

Una cançoneta i mo n'anem

Dins d'una hora fem la presentació als mitjans de comunicació de l'informe El finançament de les organitzacions sindicals per part de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya elaborat per Acció Jove. Després faig una entrada al respecte. De moment hi deixem la banda sonora, a càrrec d'una senyora que fa anys que em té el cor robat, i que de fet va inaugurar aquesta secció.

Aquí la trobareu.

El frau de les llistes obertes

Una de les cançons de fons més sobades que existeixen en el debat públic a l'hora de parlar de la qualitat de la nostra democràcia és la reclamació de les llistes obertes. Les llistes obertes es plantegen com una fòrmula per a limitar el pes dels "aparells" dels partits a l'hora de determinar la configuració d'ajuntaments i parlaments, de traslladar als ciutadans i ciutadanes un poder que actualment tenen segrestat els secretaris d'organització de les cúpules partidàries. L'establiment de llistes obertes facilitaria una major implicació i capacitat dedecisó de la ciutadania que ajudaria a superar la "desafecció" que mostren els alts índex d'abstenció i vot en blanc...

La reivindicació de llistes obertes és una mostra més, al meu parer, de com les veritats fàcils del pensament feble esdevenen caball de Troia dels poders econòmics per a devaluar a democràcia. I per a privatitzar-la. A l'hora, són un exemple perfecte de com camuflar una proposta d'una el·lit minoritària com a suposat clam social. Veiem-ho.

1. Les llistes obertes no responen als factors que provoquen l'abstenció i el vot en blanc

Ja hem publicat en alguna ocasió a Les Cosetes textos, articles i referències que demostren que l'abstenció troba les seves causes en elements socials i econòmics, més que no pas en la Llei electoral.

Dada objectiva 1: la participació electoral és més alta en els països en que el sector públic té un major pes en el conjunt de l'economia.

Dada objectiva 2: l'abstenció és molt més elevada entre les persones que viuen en una major situació de precarietat laboral i social.

Dada objectiva 3: la participació és més alta en les conteses electorals en que s'ha donat una major confrontació de models alternatius, i cau en picat quan la ciutadania percep que les diferents opcions són massa idèntiques.

Dada objectiva 4: les tres dades anteriors es produeixen en els diferents països, sigui quin sigui el seu règim electoral.

Conclusió: la gent anem a votar en la mesura en que sabem que en les eleccions ens hi juguem alguna cosa, i ens quedem a casa quan pensem que guanyi qui guanyi la nostra vida no es veurà massa afectada. Què té a veure això amb les llistes obertes o tancades? Evidentment qui no té cap mena d'interés en que canvïin les condicions materials de vida de les persones o en que es puguin contrastar propostes polítiques realment diferenciades, prefereix es debats sobre elements superestructurals que no pas sobre allò que afecta els cigrons.

2. Les llistes obertes no són una demanda ciutadana

Si fem una enquesta i demanem a la ciutadania si voldria llistes obertes, la resposta majoritària serà sí, sobretot si no existeix un debat públic en que es puguin exposar els diferents punts de vista. Si fem una altra enquesta en que demanem als ciutadans i ciutadanes que s'han abstingut o votat en blanc quins n'han estat els motius, em jugo un arrós amb llamàntol en que les llistes tancades tindran un valor molt marginal en les respostes.

Les llistes obertes són un sistema molt vàlid quan es produeixen en àmbits on els diferents electors tenen un alt coneixement dels candidats/es. Per exemple: eleccions sindicals en empreses petites, eleccions municipals en poblacions petites, congressos i eleccions internes d'organitzacions, eleccions als òrgans dels centres educatius, etc. En canvi no tenen sentit en processos d'elecció parlamentària, on els ciutadans i ciutadanes tenim, necessàriament, un baix coneixement de les persones que intgren les diferents candidatures, i en canvi coneixem millor les diferències entre les diverses ocpcions polítiques.

3. Les llistes obertes donen més poder als poders econòmics i mediàtics

Un sistema de llistes obertes és un sistema en que els diferents membres que composen una candidatura competeixen individualment entre ells. En l'era digital, el debat públic és dóna en l'àmbit dels mitjans de comunicació. Uns mitjans de comunicació amb una hegemonia clara dels mitjans privats, la propietat des quals es troba molt concentrada en un pocss grans grups econòmics que tenen interessos en d'altres sectors estratègics de l'economia. Per a ser elegit com a regidor o diputat dins d'una candidatura oberta, tindran avantatge aquelles candidats o candidates que comptin amb el suport de mitjans de comunicació i tertulians. I amb prou recursos econòmics personals o prestats per algú com per a fer campanya.

Les llistes obertes no suposen donar més poder a la ciutadania, sinó que traslladen més poder als grans grups econòmics, especialment en l'àmbit dels mitjans de comunicació, que de fet són qui promuen aquesta reclamació. I promouen no un debat de continguts, sinó de perfils personals. Una democràcia a l'americana, i qui és que no vota en les eleccions als EEUU? I quantes persones sense grans fortunes personals i el suport conòmic de grans lobbies empresarials pot fer una campanya exitosa en aquest país per a un càrrec polític?

4. Les llistes obertes provoquen institucions menys plurals i menys renovades

La lògica de llistes obertes suposa no entendre una candidatura com un col·lectiu, sinó com una mera suma d'individus. I en el combat individual existeix un col·lectiu dominant en la societat que acostuma a endur-se el gat a l'aigua: homes amb alt nivell d'ingressos econòmics, de més de 45 anys, heterosexuals i nascuts en el propi país. O dit d'altra manera, les llistes obertes aprofundirien els factors de discriminació que provoquen parlaments on resulta difícil veure-hi dones, treballadors/es, persones més joves o persons nascudes fora del país. I on les persones que competeixen per primera vegada es troben en desaventatge amb les "vaques consagrades", molt més conegudes per la ciutadania.

En definitiva, les llistes obertes no poden ser de cap manera una proposta de l'esquerra, perquè amaguen els problemes de fons de la legitimació de les institucions, treuen poder a la ciutadania i li atorguen as grans grups econòmics i mediàtics, exclouen una majoria de la societat que en funció de les seves condicions personals tindria unas majors obstacles per a exercir el seu dret al sufragi passiu, i tendeixen a marginar el debat de models polítics i porten cap al sistema de pensament únic i confrontació de biografies dels candidats.

Només una esquerra atrapada en el pensament dèbil pot defensar una proposta com les llistes obertes.

Compte amb el déjà vu

Els amics d'Avant han tingut l'amabilitat de demanr-me i publicar aquest article.

Compte amb el déjà vu

Andrés Querol Muñoz

Coordinador Nacional d’Acció Jove – Joves de CCOO de Catalunya

Que se nos va la Pascua, mozas
Que se nos va la Pascua
Luis de Góngora

Un dels principals riscs del canvi de situació econòmica és la temptació de retornar a les velles polítiques de precarització del treball per la gent jove. Quan als anys 80 i 90 l’atur maltractava especialment als que buscaven la primera (o segona) feina, li vàrem posar ràpidament l’etiqueta de juvenil i, en conseqüència, els governs van dissenyar unes estratègies específiques per a fomentar l’ocupació juvenil: contractes joves, amb salaris joves oferts per borses joves d’ocupació. O dit d’altra manera: contractes, salaris i serveis públics de baixa qualitat per a facilitar el primer pas en l’escala del treball. “Abans un jove precari que un jove aturat” es va convertir en el lema dels governs.

Durant els darrers vint anys la nostra societat ha assimilat que tenim un problema de precarietat juvenil. I, progressivament, hem anat entenent la precarietat com una situació de vulnerabilitat en el treball marcada per temporalitat, feines de baixa qualificació, baixos salaris, major accidentalitat, horaris extensos i desordenats i manca de perspectives de millora professional. Pensar en la precarietat com un problema associat a la joventut, ens a portat a considerar-la com una fase inicial en la incorporació al treball. La precarietat seria, doncs, una característica dels primers anys de la vida laboral que les persones aniríem superant amb el temps a mesura que guanyéssim experiència.

Aquesta situació ha persistit durant els anys de creixement econòmic i de l’ocupació. Les importants millores assolides en aquest temps per l’acció sindical s’han vist desbordades per un importantíssim creixement de l’ocupació concentrat principalment en els sectors en que les persones que hi treballen menys se’n beneficien. I a l’hora, hem vist com moltes de les persones que van ser joves precaris en la dècada anterior s’han convertit en precaris de trenta-dos o trenta-quatre anys. La precarietat no era, doncs, el problema d’una fase de la vida sinó el problema de la generació de treballadores i treballadors que hem arribat al treball en ple desenvolupament de l’era de la globalització.

Aquesta situació no s’ha donat únicament en el camp estricte de les relacions laborals, sinó que també s’ha transmès a l’àmbit de les polítiques socials. A tall d’exemple concret, fa uns anys l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un ambiciós pla d’habitatge juvenil: el 10HJ. Es va crear un parc públic significatiu de pisos de lloguer per a facilitar la primera emancipació de la gent jove. Una iniciativa valenta en un moment en que tant la Generalitat com el govern espanyol no estaven fent cap mena de política en aquest camp. Es tractava de pisos pensats per a una estada limitada, màxim cinc anys, per a persones soles o compartits entre dos. Una mesura temporal per a un període de la vida després del qual les persones ja estarien en disposició de trobar pis en el mercat adult. Passat aquest temps, però, moltes d’aquestes persones continuen tenint serioses dificultats per accedir a un pis de compra o de lloguer, i ara l’Ajuntament es troba en la necessitat de cercar solucions per a que els pisos d’emancipació juvenil no es converteixin en infra-habitatge adult. I tot plegat en els anys de les vaques grosses.

El nou cicle econòmic s’estrena amb pujades de l’atur, menor capacitat de compra de la ciutadania i volatilització del superàvit dels comptes públics. En aquest context ja hem començat a sentir veus, encara tímides, que alegen sobre la necessitat de retornar a les velles i fracassades polítiques per fomentar l’ocupació juvenil. Retornar a l’estratègia de la precarització per respondre a l’atur significaria tractar d’apagar un foc amb benzina.

Per contra, les polítiques que ens poden dur a un millor desenvolupament econòmic i social passen per intensificar l’estabilitat de la contractació, la millora dels salaris, molt especialment dels que es troben per sota del llindar dels mil euros, l’impuls dels sectors més avançats, la millora de la protecció social i els serveis públics, de manera molt significativa del sistema públic d’educació, i un redreçament de la fiscalitat en termes d’equitat. Des del ferm convenciment que serà sobre la base del treball estable i no de la precarietat com podrem dirigir-nos a un desenvolupament econòmic sòlid i una plena ciutadania social.

Acció Jove TV

Ja tenim tele d'ACCIÓ JOVE!

Blocparasitisme: 65 hores

D'entrada webs sindicals que tracten el tema:

http://www.ccoo.cat/aspnet/noticia.aspx?id=101172

http://www.ccoo.es/csccoo/menu.do?Inicio:31937

http://www.ccoo.es/csccoo/menu.do?Inicio:32024

http://www.etuc.org/a/5086


Per continuar articles de bloc recomenats:

http://lluiscasas.blogspot.com/2008/06/las-65-horas-semanales-o-la-ruptura-del.html

http://lopezbulla.blogspot.com/2008/06/la-directiva-del-horror-las-65-horas.html

http://despertaferro-despertaferro.blogspot.com/2008/06/ante-una-nueva-directiva-europea.html


Demà farem entrada pròpia.

dret a decidir?

El jefe està fi. No et perdis sota cap concepte la lectura de text d'una intervenció realitzada en un cicle organitzat per gent d'ERC sobre la qüestió de la sobirania nacional, el dret a decidir, la independència de Catalunya i altres clàssics.

No t'ho perdis, sobretot, perquè no trobaràs cap altre dirigent social, polític, tertulià o demés fauna pública que et faci qüestionar tant el teu punt de partida en aquest tema (sigui el que sigui). És el que tenen els dialèctics.

Aquí hi ha l'enllaç a l'article del seu bloc on es pot trobar la intervenció en qüestió.

Independència sindical

En més d'una ocasió alguna de les persones que han deixat el seu comentari en les entrades del Manual han criticat que en la denúncia que des d'aquí hem fet alguna vegada de règims suposadament socialistes o protosocialistes, o preparatoris del socialisme, o qualsevol altra nomenclatura que amaga una dictadura sota una bandera roja posem massa èmfasi en la qüestió de la independència sindical. Hem llegit fins i tot que parece que para usted, de todos los principios de la izquierda, sólo existe uno: La independencia sindical. Realment la independència sindical es pot considerar com la prova del cotó del caràcter realment emancipatori o obrer d'un moviment o d'un sistema polític? No estarem incorrint en pecat de corporativisme?

Aquí deixo un parell de línies estretes de Vida y destino, apassionant novel·la de Vasili Grossman que mereix que un altre dia li fem entrada pròpia. La situació: una colla de científics soviètics fan tertúlia mentre l'exèrcit alemany assetja Stalingrad.

* * *

-Lo mismo pasa en la fábrica -intervino Artelev-. Nuestro director tutea a todo el mundo y si le llamas camarada Shuriev se ofende. Hay que llamarle Leonti Kuzmich. Hace unos días, en el taller, se enfadó con un viejo químico. Shuriev gritó a voz en cuello: "Haz lo que yo diga o te daré tal patada en el culo que te sacaré volando de la fábrica", y el viejo va para los setenta y dos años.

- ¿El sindicato no interviene? -preguntó Sokolov.

-¿Qué va a hacer el sindicato? -dijo Madiárov-. Su trabajo es exhortarnos a hacer sacrificios: antes de la guerra te preparan para la guerra, durante la guerra "todo es para el frente", y después de la guerra nos incitarán a remediar las consecuencias de la guerra. No tienen tiempo para ocuparse de un viejo.

* * *

No se m'acut millor manera d'expressar-ho.

Una cançoneta i mo n'anem

Ja que estem de final de cicle, deixem aquí una cançoneta de comiats.

La independència dels partits: el cas PP

El sindicat ha de decidir en cada moment les seves prioritats, en funció dels interessos socials que representa, amb independència de les dinàmiques informatives.

Resolució de mandats La Independència sindical
8è Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya

La situació de l'actual guerra cainita a la que estem assistint dins del Partit Popular ens permet visualitzar molt bé quin és un dels principals riscos de la democràcia parlamentària en l'era digital. El PP ha establert una aliança de sang amb un seguit d'actors econòmics i socials per a dur a terme la seva estratègia d'oposició sense quarter. En destaquen: l'esglèsia catòlica, la COPE (que s'assemblen però no són ben bé el mateix), El Mundo i la Asociación de Víctimas del Terrorismo. Els pactes amb el diable (o amb el Vaticà) mai són gratis.

En l'actual procés congressual del PP és dóna una paradoxa: Rajoy compta amb el suport de la gran majoria d'organitzacions territorials del partit, i per tant, cal suposar-li un suport majoritari dins del seu partit en els processos democràtics interns. En canvi els seus opositors compten amb el suport del lobbis aliats i aquests han decidit de jugar-hi fort. El PP veu ara com li apliquen la seva pròpia medicina i com aquells que van acceptar d'esdevenir el gran ariet social i mediàtic de l'estratègia de setge al Govern, apliquen aquesta mateixa estratègia al PP. Això cal aclarir-ho: no a un sector o a un altre del PP, sinó al PP com a partit, en la mesura que no estan disposats a acceptar que sigui el propi Partit qui determini el seu futur mitjançant processos autònoms i democràtics.

Qui avui dins del PP es recolza en aquests monstres, juga a l'aprenent de bruixot amb forces que no pot ni podrà controlar. Qui sigui erigit emperador per la guàrdia pretoriana podrà ser deposat per aquesta mateixa guàrdia quan ho cregui convenient. Qui vulgui fer maquiavelisme hauria de començar per llegir a Maquiavel.

Que en prenguin bona nota els partidaris de les llistes obertes, el democratisme naïf sense ha estat el millor aliat dels autoritaris. Però d'això en parlem un altre dia.

Això s'acaba

Una bella senectud és normalment la recompensa d'una bella vida
Pitàgoras

Les canes són argument d'edat, no de prudència
Plató

Les organitzacions democràtiques no tenen successions, sinó relleus

Joan Herrera (circa 2000)

El darrer cap de setmana va tenir lloc a Tarragona la 8a Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas Serrano que posava fi al conjunt d'activitats amb que hem donat el tret de sortida a la 2a Assemblea Nacional d'ACCIÓ JOVE, convocada per setembre. O, expressat en termes personals, a l'inici de la fi del meu cicle com a Coordinador Nacional del moviment. L'Assemblea avaluarà la tasca realitzada en els darrers quatre anys, decidirà els objectius i l'estratègia per als propers quatre i eligirà els equips de persones que hauran de coordinar i dirigir aquesta estratègia. Després de l'Assemblea correspondrà a una altra persona ser "la màxima representació individual d'Acció Jove," tal i com ho expressen les nostres normes organitzatives. Un cop elegida la Mesa de l'assemblea ingressaré automàticament en el sempre tristot club dels ex, on per cert ja hi ha alguns amics que m'hi esperen.

Més de deu anys d'experiència en organitzacions han donat per veure molts processos de relleu des de punts de vista molt diferents. I aquesta experiència de l'observació i intervenció en casos afortunats i d'altres (masses) mal resolts, m'ha portat a un ferm convenciment que ha planat sobre els meus darrers quatre anys: la primera responsabilitat que hom adquireix quan és elegit per a un càrrec és preparar el seu relleu. Les organitzacions juvenils estan sotmeses per definició a processos de relleu en cicles molt curts, relleus que sempre són complexes. En aquest temps he comprovat massa vegades com un relleu mal portat ha acabat creant perjudicis greus a una organització. Ara que visc com mai aquesta situació en primera persona ho veig encara més nítidament.

Com a persones que abandonaran les responsabilitats no és a l'actual Equip de Coordinació Nacional a qui correspon determinar qui ha d'agafar el testimoni, però sí garantir que hi haurà persones disposades a fer-ho. I és per això que portem temps pescant joves sindicalistes de les noves fornades, fent que es coneguin entre ells, traslladant-los el bagatge de coneixements col·lectius acumulats fins al moment pels equips dirigents d'ACCIÓ JOVE (especialment aquells que no s'escriuen enlloc) i donant-los cada cop més el protagonisme que els hi correspon en aquesta apassionant aventura col·lectiva. A partir d'ara són aquestes persones quines han de decidir què volen fer-ne de tot plegat i quin paper ha de jugar cadascuna d'elles. Durant els mesos que falten fins l'Assemblea els iaios els acompanyarem en aquest camí, després haurem de fer mutis i veure què tal se'n surten. Ja veurem què en surt de tot plegat, però de moment ja puc avançar que d'aquest procés de coneixement emergeix una certesa ben clara: ho faran millor que nosaltres.

En aquests anys he aprés una cosa molt important: la gent jove de CCOO és mereix que es confiï en ella. Tots els errors i insuficiències d'aquests intensíssims quatre anys s'han produït per part dels equips dirigents i sobretot per part meva, i tots han estat salvats per la gent d'Acció Jove: per la generositat del seu compromís, pel seu altíssim sentit de la responsabilitat i per la seva irreverència descarada. S'han guanyat a pols el legítim dret a ser escoltats pel conjunt del sindicat i de la societat, i no pensen demanar permís a ningú per a excercir-lo. Què us esperàveu? Al cap i a la fi són gent de cocos.

Un primer de maig jove

A l'espera de veure les fotos d'enguany, penjo aquesta de fa tres anys i que va ser la il·lustració de l'entrada inaugural d'aquest bloc.

El telenotícies de TV3 del passat 1 de maig informava que enguany la Manifestació de Barcelona estava protagonitzada per les reivinidicacions d'immigrants i joves, les imatges il·lustratives eren les d'un munt de gent jove a la mani en una delegació fortament activa i altament animada, bastant diferent a la imatge estandard del 1r de maig. Per què?

1. Perquè les "condicions objectives" empenyen en aquest sentit. Acabada la Gran Festa de l'economia especulativa són els sectors més vulnerables de treballadores i treballadors els primers que patim els efectes, i aquests són per tant els primers en posar-se les piles... sempre hi quan hi hagi organitzacions que articulin col·lectivament el conflicte social.

2. Perquè hi ha organitzacions que articulen el conflicte social col·lectivament. A CCOO portem anys donant un tractament sindical específic a les realitats laborals de les noves generacions de persones que s'incorporen al treball. Altres organitzacions no sindicals porten també força temps treballant entorn a la precarietat des dels seus respectius àmbits. Un tractament sindical passa en primer lloc per l'organització de les treballadores i treballadors afectats.

3. Perque aquestes organitzacions han fet una aposta estratègica compartida per tal de que el 1r de Maig sigui un espai amb alt protagonisme de la gent jove en les denúncies, les reclamacions i la presència social.

Com que als dos primers punts dediquem regularment algunes entrades, avui parlaré d'aquest darrer. I ho faré amb un nom propi: ACTUA! - Plataforma jove pel 1r de Maig.

Fa quatre anys un nucli d'organitzacions juvenils d'esquerres vàrem seure a fer un cafè i elaborar una reflexió col·lectiva. Les conclusions en síntesi serien les següents:

• El Primer de Maig havia perdut centralitat social en un context on tots els conflictes s'acabaven llegint únicament en clau nacional

• La manifestació era tant fortament compartimentada en les diferents delegacions d'organitzacions que dificultava l'assistència de persones, específicament de joves, que poguessin asistir a la mani però un cop allà no sabessin determinar "qui son els meus entre els meus" a l'hora de decidir a quin seguici s'apuntaven.

• La visualització pública del primer de mig no expressava la diversitat de la classe treballadora i acabava concentrant-se en el perfil de treballador-home-de mitjana edat-autòcton-de sectors industrials o públics. Aquesta imatge no es corresponia amb la realitat de les persones que assisteixen a la mani, per els mitjans tenen tendència a confirmar els seus propis prejudicis. O dit d'altra manera, sempre es troba allò quees va a buscar.

I de la reflexió vàrem passar a l'acció. La idea era establir una plataforma unitària d'organitzacions juvenils sindicals, socials i polítiques per invertir aquesta situació: va nèixer ACTUA!

Després d'aquests tres anys podem fer un balanç altament positiu del treball realitzat. Per entendre'ns la notícia de TV3 no s'hagués produït sense ACTUA! La Plataforma ha esdevingut un vehicle idoni per canalitzar les realitats de col·lectius concrets de gent jove per tal que conflueixin en l'acció unitària del moviment obrer. El treball d'enguany amb el col·lectiu de joves/adolescents fills de la migració que es va concretar en les primeres jornades reivindicatives Joves, Treball i Immigració és un bon exemple.

I sobretot, actualment ACTUA! ha esdevingut l'únic espai unitari d'organitzacions juvenils amb vocació i capacitat de mobilització social i permanència en el temps.