objectiu sindical: fer possible la democràcia

Aquests dies tinc el bloc una mica parat. El motiu és que estem enmig del període de màxima concentració d'eleccions sindicalas a les empreses i no és temps per passar al despatx sinó per trepitjar centres de treball i parlar am la gent. I avui m'agradaria parlar de dos exemples viscuts.

El cap de setmana passat va tenir lloc a Rascafría l'escola del Sindicato Joven, el nostre espai germà a les Comissions Obreres de Madrid que dirigeix el meu amic Juan Martínez, de qui els asidus a Les Cosetes ja han pogut llegir-ne alguna cosa. En Juan i els companys i companyes de Madrid em van demanar un petita ponència en la que expliqués el treball d'ACCIÓ JOVE per a que fos acceptada la nostra proposta de que el nou Estatut de Catalunya incorporés el dret a l'emancipació de la gent jove, finalment recollit en l'article 40.4.

Allà vaig tenir ocasió de retrobar-me amb companyes i companys amb qui fa temps que tenim tractes, i en concret amb la Maite Uceda del sindicat de Comerç, Hosteleria i Turisme de Madrid i gent de la secció sindical de Sigla, que acaben d'assolir una important victòria sindical. L'empresa Sigla (propietària dels restaurants Vips, Gino's...) ha estat condemnada judicialment per manipular les eleccions sindicals a l'empresa en favor dels sindicats grocs UGT i FETICO. L'empresa va "ajudar" a aquests sindicats a fer les seves candidatures i campanya electoral mentre va "entorpir" l'acció de CCOO. El preu? Evidentment el compromís dels "grocs" de no moure ni una fulla a l'empresa sense permís de la direcció. Ara les eleccions hauran de repetir-se i l'empresa haurà d'indemnitzar a CCOO.

Vaig arribar a barcelona diumenge a la tarda i dilluns al matí ja estava a Tordera on la gent de CCOO del Vallès Oriental- Maresme em van demanar d'intervenir en una assemblea de treballadors de l'empresa Bershka. En aquesta empresa un "sindicat" ha convocat eleccions al comitè d'empresa. Tot correcte, si no fos perquè aquest sindicat ja ha pactat amb la direcció de l'empresa una candidatura de gent propera a la direcció (alts càrrecs i llepaculs diversos) i impedeixen l'accès al centre a la gent de CCOO (en contra del que preveu l'article 9 de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical). Després de molts dies de plantar-se a la porta de l'empresa a informar la gent que hi treballa (aplastant majoria de noies joves), van aconseguir poder accedir a fer assemblees. Tot i que parlar d'assemblea quan es tracta de reunions improvisades amb grapats de treballadores espantades mentre els directius miraven des de l'altra banda dels vidres, sembla un sarcasme. En fi, que tot estava perdut, qui estaria disposat a participar en una candidatura alternativa a la "recomenada" per la direcció de la seva empresa? Doncs 13 nois i noies! Ahir la Rakel de Haro em va trucar per donar-me la bona notícia. L'important esforç de la gent de CCOO del Maresme-Vallès Oriental (més de tretze persones plantades cada dia a la porta de l'empresa des de les 5:30 de la matinada durant una setmana) ha donat els seus fruits i la gent de Bershka podrà triar finalment entre la candidatura "groga" i una candidatura democràtica.

Ambdues experiències d'aquesta setmana em porten a la següent conclusió: el primer objectiu sindical de CCOO és ara, com en els nostres orígens en plena dictadura, fer possible la democràcia en el cor mateix del poder econòmic: les empreses. Centenars d'activistes sindicals conformen una mena d'exèrcit de Pancho Villa per a fer possible aquest objectiu. Segona conclusió: cap sindicat que es refugiï en el sector públic i les grans empreses o que basi la seva estratègia de creixement en el "groguisme" pot aspirar a ser una veritable força obrera de representació social dels treballadors. Per molts quartos que els hi regalin els partits polítics que els controlen quan estan al govern.

"Gasteu, que ja pagaran els fills"

Entro a actualitzar tot just un moment per a recomenar vivament aquest article del Joan Coscubiela sobre el trasllat costos de l'estat del benestar i el desenvolpament econòmic a les noves i futures generacions, publicat a El Periódico. Que el màxim responsable de la primera organització social del país sigui plantegi que el futur de l'estat del benestar es juga (també) en clau generacional és una excel·lent notícia. Que tota la resta estiguin a la parra, preocupa bastant.

precarietat laboral i abstencionisme

Ja fa dies que a Les Cosetes vàrem demanar idees respecte el creixent abstencionisme electoral que anessin més enllà dels tòpics manits, universalment emprats després de cada elecció.

Doncs bé, el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra Ignacio Lago ha tingut l'amabilitat de fer-nos arribar un article en el que analitza l'impacte de la reforma laboral de 1984 en la participació electoral.

Com que l'article està pendent de la seva publicació, no reproduirem ara el seu contingut, però sí que val la pena citar una contundent frase de les conclusions:

"El mecanismo causal detrás de esta influencia de la precariedad en el comportamiento electoral es que la precariedad laboral lleva, primero, a una creciente desafección política y, segundo, a la salida de la política electoral"

Més clar, aigua.

Quines polítiques de seguretat ciutadana?

La setmana passada ens va arribar per la premsa (tot i que evidentment sense cap impacte en el debat polític) una important notícia: la "delinqüència juvenil" a Barcelona s'ha reduït un 20% en el darrer any. Com que la premsa en qüestió era La Vanguàrdia (tot i que no crec que hi hagués diferèncias emb la resta de mitjans) la lectura política es feia en clau policial: desplegament dels Mossos, eficàcia de la guàrdia urbana. Evidentment ni una mínima menció a l'impuls que el regidor d'ICV Ricart Gomà (a la foto) ha donat e les polítiques de Benestar Social.

La qüestió és que existeix una creixent pressió de l'opinió publicada (un altre dia parlarem de l'Ordenança de Civisme) en matèria de seguretat que no deixa de generar una creixent sensació d'inseguretat entre la ciutadania. I aquesta tendència s'ha accentuat descaradament en els darrers mesos en forma de campanya descarada d'assetjament al nou Conseller d'Interior de la Generalitat, Joan Saura. Respecte el paper en aquesta campanya de mitjans de comunicació, oposició i fins i tot socis de govern prefereixo no entrar-hi. ICV ha comés el doble pecat de ser la força que ha millorat resultats després de la seva primera legislatura al govern i d'haver assumit un departament dels que es considera que han de quedar en mans de les forces de l'stablishment. Felicitats als ecosocialistes per ambdós pecats i per la valentia d'afrontar un repte gens fàcil com aquest.

I ho fan en un moment delicat. Anthony Blair va guanyar les seves primeres eleccions sota el lema "educació, educació i educació" i en la seva tardor patriarcal ha assumit posicions àmpliament repressives i restrictives dels drets i llibertats ciutadans. A tota Europa emergeix el model Sarkozy (assumit en les seves línies mestres per la seva principal opositora a desgrat del Partit Socialista Francés) i a casa nostra el PSC sembla cada dia més captivat per les polítiques de mà dura, que tenen un exponent clar en l'Alcalde Hereu, per estalviar-nos noms sinistres.

Una esquerra que s'autodefineix com "de debó" o "intel·ligent" (adjectius que no entro a valorar) té l'obligació de donar la batalla de les idees i de l'acció política, de demostrar que existeix un model millor que inclou però no es redueix a la policia. Fins ara sabem què no farà ICV-EUiA: ni desobeirà els mandats judicials de desallotjament d'okupes ni es dedicarà a fer de vedette a l'estil de l'anterior Consellera. Però ara és necessari saber què és el que sí farà. Un consell: ni caure en mans dels suposats tecnòcrates del pensament únic, ni esdevenir més papistes que el Papa.

Elogi del burro

Ahir el món nacional català es va trasbalsar des dels seus ciments: l'ex-president Pujol va declarar en un article del butlletí de la seva fundació: "diguem-ho clar: això del burro català és absurd".

He de dir que d'entrada, en llegir el titular he pensat que aquesta vegada coincidia amb en Pujol. Però aquesta pressumpció s'ha anat desvaint a mesura que llegia el seu argumentari. Per Pujol el burro no és un animal digne d'esdevenir símbol del nostre país i, a més, l'humor ("la facècia" en paraules de l'autor) com instrument polític "no du enlloc". Deixem de banda el segon argument del que discrepo absolutament, com aquelles persones que de tant en tant tenen l'amabilitat de passar-se per Les Cosetes ja deuen saber, i concentrem-nos en el primer.

La meva sàbia mare em va dir una vegada que diu molt poc dels èssers humans que sentin fascinació cap als animals que els hi suposen una amenaça ("astut com una guineu", "superb com un lleó", "vell llop de la política"...) mentre que menysprea aquells que l'han acompanyat en el seu treball i que ens han permés evolucionar fins al que avui som ("no siguis gallina", "mira que ets burro", "és un porc", "són una colla de gossos", "està com una cabra"...).

Des del punt de vista d'en Pujol, el burro és indigne d'esdevenir símbol de Catalunya perquè "no aspira a la victòria, ni tan sols al respecte". Senyor Pujol vosté està molt equívocat. No és que el burro no aspiri a la victòria és que és un animal poc amant de bel·licismes, la victòria per a ell és viure en pau. I no és que no aspiri al respecte, si acota el cap és perquè treballa, no per que s'humiliï. I a més el burro és capaç de morir de sed abans que veure aigua contaminada, tota una metàfora política que hauria de fer reflexionar al President Pujol a l'hora de fer balanç de la seva trajectòria com a polític.

En fi, que m'estan donant ganes de comprar-me una insígnia amb un burro. No com a símbol nacional (que em sembla tan "absurd" com els toros, els galls o els lleons d'altres indrets) sinó com a símbol del treball, el respecte i els valors ètics.

el bloc del jefe

Dins d'una estratègia de CCOO de Catalunya de socialitzar el malestar, ha passat el que era inevitable: el Joan Coscubiela s'ha fet un bloc. Aquí el deixem . No era just que únicament els soferts membres dels òrgans de direcció sindical estiguèssim condemnats a les seves reflexions.

Fora conyes, el bloc està currat compta amb documentació, entrevistes, discursos... i evidentment posts, inèditament breus tractant-se d'un dels nostres. Accepten comentaris (amb moderació habilitada). Només trobem a faltar una mica més de fotos i imatge...home que això és un bloc.

En fi, que benvingut a la blocsfera jefe, ja era hora.

"ya vienen los reyes..."

Aquest any la gent de CCOO de Catalunya hem hagut de demanar als reis que el Ministeri de Treball assumeixi la seva responsabilitat en elñ manteniment de l'edifici de la seva propietat jurídica del patrimoni sindical on fem vida les CCOO i que ja ha donat diversos ensurts degut a l'abandonament irresponsable per part del Ministeri i dels altres inquilins. El Ministre ha tingut el sant morro de dir que no té el 6 m,ilions necessaris per a evitar que caiguin més trossos de façana amb el conseqüent risc per als vianants de la Via Laietana (ara fa tot just un any que va anar del canto d'un duro que un desprendiment d'un tros de façana corresponent a un dels nostres "veïns" sindicals no acabés en desgràcia). Atesos els regalets patrimonials que resp el segon sindicat per part d'un govern sectari, la cosa sona a broma. Si us fixeu clarament en el bon rei Melxior, potser us resultarà familiar.

D'altra bnad hem rebut del nostre corresponsal a l'Horta valenciana el regalet dels reis de l'orient a Les Cosetes, en forma de joc antipinochetista. El pengem aquí per a compartir-lo amb les nostres lectores i lectors.

De qui és el carrer? (I): Pla de l’escrit

La lluita de classes és lluita pel domini de l’espai públic, del carrer. El carrer no és “l’espai de convivència dels diferents usos de la ciutat” que acostuma a anunciar la propaganda esquifida dels ajuntaments tripartits i profilàctics, sinó l’espai que es disputa en les confrontacions socials. En això la dreta juga més clar (tot i que no més net): “desocupem Barcelona d’okupes” repeteix insistentment l’Alberto Fernández, un eslògan ben trobat que els assessors de Trias van deixar escapar.

Des de que Edward P. Thompson ens va mostrar una altra manera d’entendre el conflicte de classes com a motor de la història, superant el mecanicisme dels marxistes hardcore, hem après a mirar el carrer d’una altra manera. El ministre de la dictadura Fraga Iribarne ho tenia ben clar: “¡La calle es mía!” bramava. Després hem sabut que no del tot ni a tot arreu. L’historiador Andreu Mayayo ens explicava en la 3a Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas i en el seu llibre La ruptura catalana que la democràcia a Catalunya es va haver de guanyar a les festes majors per poder-la guanyar després a les urnes. En breu penjarem l’entrada corresponent al llibre de Chris Ealham La lucha por Barcelona on ens mostra com l’apropiació dels barris per part dels obrers és la clau per al desenvolupament del moviment obrer modern a Catalunya, hegemonitzat per uns anarquistes molt més hàbils que els socialistes a l’hora d’arrelar-s’hi.

Els anys 20 i 30, la darrera dècada de dictadura nacionalcatolicista, els inicis de la construcció democràtica... però qui disputa avui el carrer i com ho fa? I sobretot qui ha renunciat a fer-ho? A les portes d’unes eleccions municipals val la pena reflexionar-hi, i per començar potser podem recopilar algun dels articles anteriors relacionats. N’anirem parlant.

Bocamolls local-global (2)

El vicepresidente segundo consideró, además, que la deuda de las familias no es un problema "global" de la economía española, porque la riqueza que tienen los hogares, tanto por el valor de su vivienda como de sus activos financieros, es cuatro o cinco veces mayor que el dinero que deben.

El Periódico 2.01.2007

Pregunta 1: i si les famílies decideixen vendre els seus "actius immobiliaris" per a fer front als "passius" de la Visa i les hipoteques creixents, on s'espera que resideixin? No seria aquest problema "particular" de les famílies un problema "global" de l'economia espanyola?

Pregunta 2: aquest senyor que surt a la foto, tan aficionat a levitar a un pam de terra per diferenciar-se del pobres mortals, no és el mateix que en el darrer govern González va recomenar als treballadors i treballadores fer-se plans de pensions privats perquè a la Seguretat Social (que com tothom sap és un ens abstracte que no té cap relació amb les polítiques dels governs) li quedaven quatre dies?

Pregunta 3: en quin puto món viu aquest pavo?

blocparasitisme: els consells locals de joventut

Malauradament no és fàcil trobar dirigents d'entitats juvenils que de tant en tant alcin la vista i tractin de fer reflexions crítiques sobre allò que acabem ficant en el calaix de l'arxivador que té l'etiqueta de "polítiques de joventut". L'absoluta manca d'idees que predominava en els programes electorals dels diferents partits en les darreres autonòmiques en matèria de joventut ens hauria de fer pensar.

És per això que ens ha agradat trobar aquesta entrada al bloc del Daniel Mallén (vid. foto), un important dirigent de les Joventuts d'ERC, sobre els consells de joventut locals i municipals. Tot i el prisma marcadament partisà, absolutament honest puix que l'autor no se n'amaga, és una bona visió crítica al respecte. Els comentaris que volgueu expresar, com sempre, feu-los allà.

Parlant de consells de joventut, un bon referent de bloc en matèria de polítiques de joventut, és el del nostre mandrós amic Fabián Mohedano, President del Consell de la Joventut de Barcelona, que el dia en que s'animi a abandonar la embafadora correcció política dels seus articles (obligada pel càrrec, imagino) està condemnat a esdevenir autor de referència.

comiat de l'any i cançoneta número 16

A Les Cosetes volem acomiadar el 2006 amb la primera imatge que vàrem rebre d'ell: la sortida del sol a les dunes que voregen els campaments de refugiats saharauis (la foto és nostra, eh), que tan de bó puguin celebrar el proper any nou a la seva terra en llibertat. Cantem doncs per darrer cop enguany a la nova matinada amb la cançoneta més bonica que enguany hem penjat.

I marxem esperant que el 2007 sigui molt feliç pels nostres i molt infeliç pels que ens dominen i els seus acòlits.

salut, treball, gènere

Ara que el Ministeri de Salut descobreix que les dones ho tenen més fotut en matèria de salut, pengem aquí un breu però molt aclaridor article que amb el títol La salud laboral ¿una cosa de hombres? va ser publicat a Por Experiencia (la revista de salut laboral de CCOO) l'any 2001. Una frase que resum l'article: "ellos se accidentan, nosotras nos desgastamos". Més clar, aigua.

I com sigui que els sindicalistes acostumem a malfiar de les bones intencions de treball expressades per els i les ministres, i sabem que la millor palanca de canvi som els treballadores i treballadores organitzats, deixo aquí l'enllaç a la guia de CCOO de Catalunya Salut, dones i treballs. No apta per a feministes de despatx universitari.

què fas el dia de reis?

o arribem a un acord o trenco la disciplina

Aquesta és la meva decisió. Trenco l'aturada hivernal perquè el Govern central ha tingut el sant morro d'irrompre en mig de les festes per dir que no hi haurà més calers per les autonomies, que qui vulgui millorar el finançament faci canvis en les gestions o apugi els impostos (estaria bé que el Sr Solbes s'apliqués les seves pròpies receptes) i que els canvis en el finançament es faran en el marc de la LOFCA, notícia que evidentment esdevé el titular del dia i que de ben segur trobarà una contundent i generalitzada resposta a la blocsfera catalana. Doncs bé, jo passo.

I anuncio el següent: no penso tancar files novament en el tema del finançament de la Generalitat fins que no arribem a un acord. Estic cansat de sumar-me a les veus que reclamen la millora del finançament de les institucions catalanes, necessària per fer front a les inversions i la despesa social, per veure després com els impostos traspassats acaben eliminant-se o perdent progressivitat. No es pot reclamar més quartos per a fer front a les necessitats de les institucions catalanes i després eliminar impostos als més rics. No pot ser que el traspàs de l'estat a les autonomies acabi sent traspàs de recursos públics a les butxaques d'uns quants privats. I evidentment és cert que també el govern de l'estat rebaixa impostos als més rics i els puja als treballadors via tributació indirecta, però per això mateix no compten amb el meu pobre suport ciutadà.

Per tant, senyors, o els respresentants polítics catalans es comprometen a no rebaixar la càrrega tributària o a mi que no em busquin per reclamar traspàs de recursos, ja que toca pagar el beure passo d'anar de cornut. I després ens preguntem perquè a un ampli sector dels catalans i catalanes se la pelen les eleccions autonòmiques?

Per cert, mentre novemant el finançament autonòmic acapararà el debat públic, al món passen coses importants per l'economia europea i continua imparable la pujada de les hipoteques .

CCOO aprova el seu primer Pla de Joventut

Joves de CCOO en la 1a Convenció Nacional d'ACCIÓ JOVE

Abans d'ahir el Consell Nacional de CCOO de Catalunya, màxim òrgan entre congressos, va aprovar el primer Pla Estratègic de Joventut del sindicat culminant més d'un any i mig de treballs preparatoris. Tenir un pla de joventut per primera vegada no vol dir que sigui la primera vegada que es treballa `pensant els joves treballadors i treballadores, més aviat implica un aggiornamrento, una revisió i actualització en clau d'estratègia global. Com que acabem de fer el pica-pica nadalenc de CCOO no estic massa en condicions d'escriure un redactat coherent, però sí de fer algunes reflexions:

• A partir del Pla Estratègic de Joventut (PEJ), CCOO de Catalunya ens dotem d'una reflexió col·lectiva respecte la realitat de les noves generacions de treballadors que queda plasmada en la introducció del pla, reflexió que segur que resultarà familiar a la majoria de persones que es deixen caure per aquí de tant en tant.

• Mitjançant el PEJ el conjunt de CCOO determinem un objectiu: guanyar per al sindicalisme a les noves genreacions de treballadores i treballadors, mitjançant una estratègia: generar espectatives de millora a qui avui no en té a través de l'acció col·lectiva, que es concreta en 30 accions prioritàries en tots els camps d'intervenció del sindicat. Espero poder enllaçar aviat amb el llistat d'accions del Pla.

• En l'elaboració del Pla han colaborat més de 300 sindicalistes joves i no joves mitjançant un sistema participatiu novedós basat en principis de radicalitat democràtica. No és un Pla pensat per uns pocs sabis, sinó elaborat col·lectivament per una ampli espectre de persones.

• La discussió i aprovació al Consell Nacional de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya no va ser un camí de roses. Com passa amb tots els grans projectes estratègics del sindicat, els que ens prenem realment de manera seriosa, va haver un debat profund on es van contraposar dos visions clarament diferenciades, les que neixen de donar respostes diferents a la pregunta següent: "el fet que les noves generacions de treballadors i treballadores visquin una situació diferenciada de la resta justifica una actuació específica del sindicat?" Intervencions potents de diversos secretaris/es generals (inclós el de la CONC) van servir per fixar les postures i una votació favorable però gens búlgara demostra que el debat va ser (i és) viu.

• CCOO passa a ser la primera organització social de Catalunya que compta amb un Pla de joventut. I a més, aquí la transversalitat és real, no com en tants plans de joventut d'administracions públiques

• De fet la feina comença ara i consisteix en traduir el Pla en accions concretes en l'empresa, el sector productiu i la comarca. Però això serà ja a partir del nou any.

qui vigila als vigilants?

Els pijos m'estan revoltant la comarca i potser va sent hora de parlar-ne.

Un dels conceptes que més sentim en boca dels nostres polítics és "estat de dret". "Estat de dret" sembla un terme totèmic, una mena de mite a l'estil de "sagrades escriptures" o "Gran Manitu". Mala cosa. En el fons tot és més senzill i més laïc. L'estat de dret és una conquesta de les classes comerciants entre el segle XVIII i XIX elaborat pels grans teòrics liberals des de Rosseau a Montesquieu. L'estat feudal es caracteritzava per la manca d'unes normes clares que subjectessin tant particulars com a poders públics (en especial el del Rei), mal context per a fer negocis. La reclamació de l'estat de dret parteix com una necessitat de donar seguretat a aquells que arrisquen el seu capital en inversions comercials i productives. L'estat de dret seria un "pacte" polític amb les clàusles següents:

• El monopoli de la violència correspon a l'estat que l'exercirà a través de les seves forces armades i policials.

• L'estat i tots els particulars queden sotmesos a les lleis. L'estat no pot utilitzat la violència sense estar autoritzat per la llei, i només pot utilitzar-la per a complir i fer complir la llei.

• L'actuació del poder executiu ha de ser controlada per uns poders legislatiu i judicial independents entre ells.

L'estat de dret no és cap tòtem, és una requisit per a la democràcia, i és la garantia de la seguretat pública: si ningú té armes i les utilitza lliurement tothom viurà més segur i millor. I qui no ho vegi igual que miri uns quants westerns. L'estat de dret no es va crear només ni principalment per fer front al terrorisme polític, sinó per fer front al poder il·limitat dels reis i als nostres veïns amb vocació de Chuck Norris.

Si un senyor té permís per a tenir una pistola, el té condicionat a un ús d'aquesta pistola, un ús del que se'n fa responsable. Si utilitza aquesta pistola per matar il·legalment altres persones, per molt possibles lladres que fossin, aquest senyor és un homicida. I per a aclarir si estem en un cas de legítima defensa (la qual cosa requereix una proporció entre el mal que fem per defensar-nos i el mal que ens suposaria l'agressió de la que ens defensem) estan els jutjats, no les concentracions veïnals ni els linxaments públics de les víctimes.

I per a saber-ne més podeu rellegir una entrada antiga del bloc del Lalo

Conseqüències polítiques de la precarietat

Quan els representants dels partits parlen de mesures contra l'abstencionisme electoral la sensació de manca d'idees és evident. Al meu modest parer, el gran error de partida és situar les accions sempre en clau superstructural amb una imatge força kistch del que entenen per "acostar la política al ciutadà": obrir pàgines web, visites escoñlars al parlament, participació ocasional de diputats en debats virtuals...

Hi ha una mandra intelectual que porta sempre a parlar dels abstencionistes com una massa uniforme que actua políticament de manera independent a la seva situació social...

Avui La Vanguàrdia ens ha sorprés amb la publicació d'un interessant article signat per Ignacio Lago, professor de Ciència Política a la UPF, amb el títol que encapçala aquesta entrada. Cercant per la blocsfera hem trobat un bloger que l'ha penjat i aquí hi deixem l'enllaç a l'hora que en recomenem la lectura.

Sincerament no comparteixo algunes de les apreciacions fetes per l'autor, en especial al que es refereix a l'actuació sindical, però en general em sembla un enfoc plenament encertat en tant que parteix d'una anàlisi del comportament electoral dels treballadors i treballadores en funció de la seva situació d'estabilitat. La conclusió és l'existència d'un cercle viciós en el que els treballadors i treballadores en precari són els més desafectes a la política i els més abstencionistes, i per això mateix no incideixen en la definició de les polítiques, la qual cosa incrementa la seva desafecció. En fi, val la pena dedicar cinc minutets a la seva lectura.

Una cançoneta i mo n'anem (15)

I no podem marxar de cap de setmana sense deixar penjada la cançoneta número 15, avui a càrrec d'un xicot de Bahia anomenat Caetano Veloso i que en aquesta ocasió dediquem a les noies que s'han deixat acaronar els rínxols alguna vegada.

Entrevista a Ascensió Soler a Lluita Obrera

(Les persones que es deixen caure habitualment per aquí hauran notat un descens de l'activitat les darreres dos setmanes. En els propers dies espero poder explicar la causa, com sempre una causa justa)

Per segona vegada pirategem l'entrevista de Lluita Obrera òrgan d'expressió de les Comissions Obreres catalanes, en el consell editorial del qual participo des de fa un parell d'anys. En aquest cas l'entrevistada és na Ascensió Soler, magistrada de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i co-fundadora del Gabinet Jurídic de CCOO. El motiu de l'entrevista és el recent lliurament del Carnet Solidari de CCOO de Catalunya als advocats laboralistes que, com l'Ascensió Soler, van pringar-se fins a les celles a favor dels drets treballadors i van esdevenir una de les crosses més importants d'unes emergents comissions obreres clandestines

Així doncs, aquí deixo l'entrevista breu però sucosa que l'Emili Rey va realitzar a la nostra protagonista. No sense abans recomenar a qui vulgui conèixer més sobre el tema que tracti de localitzar el llibre-homenatge a Albert Fina que va publicar-se farà cosa de tres o quatre anys (si algú té interès li puc localitzar la ressenya bibliogràfica).

blocparasitsme

Davant les increpacions rebudes per la meva manca de sentit de l'actualitat mediàtica, deixo aquí l'enllaç a la millor entrada sobre la mort de Pinochet que he tingut temps de trobar.

Qui vulgui plorar la mort de Pinochet que ho faci, alguns hem gastat les llàgrimes amb les seves víctimes

La "urbanització de la injustícia"

Faig una incursió ràpida per a deixar com a petjada un paràgraf del llibre d'aquest pont, del que espero fer-ne una ressenya quan l'acabi. De moment aquí va un trosset per anar fent boca.

La cases barates proporcionan un ejemplo interesante de cómo la "reforma" de la vivienda puede ser concebida con fines claramente represivos. El interés por la seguridad condicionó el diseño tan altamente estructurado de estos proyectos. La barates estaban organizadas en hileras de casas rodeadas por trapias en las que los habitantes fácilmente podían ser aislados y vigilados. Una panorámica aérea nos muestra una estructura similar a la de un cuartel militar o campo de prisioneros. Separadas de Barcelona por un "cordón sanitario" de tierras de cultivo, las casas barates, según la terminología de Foucault, representaban una nueva fase en el orden disciplinario; como el proyecto Hausmann de París, el objetivo era el cierre espacial y el control social preventivo. Se desterraba a un sector de las "clases peligrosas" del centro de la ciudad, reubicándolo y excluyéndolo socioespacialmente a una zona muy restringida de los arrabales de la ciudad, donde dejaría de representar una amenaza seria para el orden urbano y podría ser neutralizado con mayor facilidad por las fuerzas represivas. En un grupo de casas barates se construyó una comisaría dentro de la misma colonia de viviendas, y se levantó otro grupo al lado del cuartel de Sant Andreu.

El proyecto de las casas barates muestra cómo el espacio urbano se desarrolla a imagen y semejanza de una determinada estratificación social. La subordinación del crecimiento urbano de Barcelona a los intereses privados acarreó la "urbanización de la injusticia", a medida que las desigualdades y las divisiones de clase características del capitalismo moderno quedaron inscritas en el espacio construido. En otras palabras, a pesar de la retórica altisonante de las élites urbanas y su énfasis en el progreso y la igualdad cívica, no se organizó Barcelona en beneficio de todos sus habitantes.

Chris Ealham. La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937

I sense voler forçar les comparacions de manera anacrònica i falsejadora, ara jo pregunto: en quins barris s'acaba construint l'habitatge protegit i en quins barris no?

Una cançoneta i mo n'anem (14)

Si no voleu fer-me cas en res més d'acord, però no us perdeu la cançoneta d'aquesta setmana a càrrec dels senyors Miles Davis i John Coltrane, Grans Mestres de la Lògia del Bebop. Pitgeu aquí i gaudiu dels 10 minuts més bens invertits de tot el pont de la Puríssima Constitució.

Cicle nou govern (II): La hipòtesi Ciutadans

Els excel·lents resultats obtinguts per Ciutadans - Partit de la ciutadania han suposat una important campanada en la nit electoral, campanada que encara és aviat per veure si anirà repicant durant la legislatura. Si l'opció política de Ciutadans és vista amb antipatia per part dels partits i organitzacions del catalanisme civil, els partits i organitzacions del nacionalisme de caire més essencialista han reaccionat amb l'arrufament de nas de qui es troba davant d'un engendre que mai hagués hagut de nèixer. Ni el menyspreu ni el rebuig ofuscat són respostes adients, perquè ens distreuen l'atenció del tema principal: com pot ser que 90.000 persones hagin votat per Ciutadans? Aquest és el tema de fons.

L'element definidor de Ciutadans i aquell que ha estat clau per a sintonitzar amb els seus votants actuals i potencials el trobem en un paràgraf del seu segon manifest polític:

"Animats pels suports de tota mena que hem anat rebent, avui anunciem el procés constituent que conclourà amb la fundació d'un partit polític obert a tots aquells que des de posicions democràtiques no combreguen amb la ideologia nacionalista".

L'encert de Ciutadans ha estat el d'oferir a un determinat sector de l'electorat una opció nova: podem votar per una opció antinacionalista sense donar suport a Zaplana i Acebes. I queda demostrat que existeix demanda per aquesta oferta en el mercat electoral. La resposta correcta a Ciutadans és l'expressada per Montilla en el debat d'investidura en el seu moment més brillant. És la que diu que a Catalunya no existeixen problemes de convivència gràcies a un ampli consens de país en els pilars bàsics de la qüestió nacional, mentre que l'opció Ciutadans-El Mundo-La COPE és de fet la veritable amenaça a aquesta convivència en tant que planteja trencar aquest consens. Ben cert que sí, però...

Permeteu-me plantejar una hipòtesi. És clar que el vot a Ciutadans (present i potencial) és una opció paleo-política de rebuig, especialment perquè no trobem res semblant a un projecte polític ni en els manifestos ni en el programa electoral d'aquest col·lectiu. Ara bé, la meva hipòtesi és que existeix una diferència entre Ciutadans i el gruix dels seu electors respecte l'objecte del rebuig. Estic convençut que la política lingüística a Catalunya, veritable obsesió dels deixebles de Boadella, no és el factor de rebuig entre l'electorat. No crec que ho sigui perquè no veig aquest rebuig en la societat. Si això és així, què estarien rebutjant aquests votants? Doncs precisament la vulneració del "consens nacional" per l'altra banda.

Certament el "consens nacional" inclou les polítiques de normalització i immersió lingüística, però també la lleialtat de tothom a l'arquitectura institucional i les regles del joc que dibuixen la Constitució i l'Estatut, no com una qüestió legalista sinó com un compromís polític. I diguem-ho clar, això no sempre s'acompleix. Per entendre'ns, crec que entre els votants de Ciutadans pesa més la retirada de la bandera espanyola de la façana de l'Ajuntament per la festa major, que no pas les qüestions lingüístiques. I aquesta retirada de banderes suposa una vulneració del "consens nacional"? Tant com les propostes de Ciutadans com a mínim. Enteneu-me el tema de la retirada de banderes com a metàfora o exemple, si us plau. Certament existeix un línia d'actuacions de facto per part d'alguns partits i organitzacions, actuacions que són poc democràtiques per dir-ho suau (precisament perquè són fàctiques) i que no han trobat resposta per part del catalanisme civil, que en canvi sí ha reaccionat preocupat davant les propostes de Ciutadans. I això ha acabat per emprenyar un important volum de persones que no entenen perquè una bandera amb la que es senten identificats en major o menor mesura és retirada de la façana del seu ajuntament de manera ademocràtica i il·legal sense que ningú hi digui res. Aquest és el "mercat" electoral de Ciutadans i els hi hem regalat entre tots aquells que arrufem el nas.

El missatge hauria de ser clar: qui vulgui canviar les regles està en el seu dret, però no per la via dels fets sinó del debat obert. En aquest sentit crec que la millor resposta a Ciutadans per part de Montilla no va ser la del debat d'investidura (que també), sinó la de l'afer de les banderes a les façanes dels Departaments del Govern. A casa seva que cadascú pengi i despengi les banderes que vulgui, però identificar la diferència entre la seu d'una institució i la seu del propi partit és una element bàsic de cultura democràtica. I d'això mai no se'n té prou.

Un delinqüent

El personatge de la foto va ser un delinqüent anomenat Joan Peiró. El 1942 un tribunal militar el va condemnar a mort com aculpable del delicte d'adhesió a rebelió (article 237 del Codi de Justícia Militar) i pel seu "ideario extremista", sentència que acaba de confirmar la Sala de lo Militar del Tribunal Suprem a arrel d'un recurs interposat per dues de les seves filles.

Certament Joan Peiró és culpable de bastantes coses, fem un breu llistat d'algunes:

1. de ser una figura senyera del sindicalisme català i espanyol i d'haver dedicat la seva vida a millorar les dels seus companys des del sindicalisme confederal de la CNT

2. culpable de ser un gran impulsor de la premsa obrera, entre elles la primera capçalera de la premsa obrera en català: la soli, i això que no va aprndre a llegir i a escriure fins passada la vintena

3. culpable de ser impulsor també del moviment cooperativista, començant pel vidre de Mataró

4. culpable d'haver estat un renovador del sindicalisme, de tenir la co-paternitat de l'articulació sectorial del sindicalisme confederal, com avui el coneixem.

5. culpable d'haver-se confrontat amb els sectors de la FAI en favor d'una organització sindical de masses i oberta, i de la necessitat d'àpostar per la república com una oportunitat històrica per als treballadors

6. culpable també d'haver acceptat la contradicció de ser ministre del govern republicà sent anarquista, quan les circumstàncies de la guerra requerien de la contribució de tothom.

7. culpable d'haver defensat i protegit persones i famílies de dretes de la repressió que els veritables "extremistes" van dur a terme a Mataró en els moments de buit de poder. Així com de denunciar la persecució dels poumistes per part del PCE.

8. culpable d'haver dedicat el seu exili a preocupar-se pels seus companys tancats als camps de concentració i de treballar per la seva sortida despreocupant-se de la pròpia sort. Per la qual cosa va ser detingut a frança per les forces d'ocupació alemanes que el van lliurar a Franco, la mateixa sort que va patir Companys

9. culpable finalment de no acceptar l'oferta dels franquistes de participar de la creació del Sindicat Vertical a canvi de no ser condemnat, oferta que altres cenetistes van acceptar, sent plenament conscient de les conseqüències

10. i sobretot, culpable d'haver perdut la guerra.

Tan culpable que el màxim òrgan judicial d'un estat democràtic (el Tribunal Suprem) s'acaba de negar a anul·lar una sentència que condemnava a un ministre del legítim govern del país per defensar la legalitat front un cop d'estat militar. Apaga y vámonos.

Cicle nou govern I: Les polítiques de joventut

Los viejos desconfían de la juventud porque han sido jóvenes. William Shakespeare

El joven conoce las reglas, pero el viejo las excepciones. Oliver Wendell Holmes

Ningún hombre sabio quiso nunca ser joven. Jonathan Swift

Habemus govern. I cartipàs. Sempre és més esperat el cartipàs que el programa de govern, perquè les discussions de noms i repartiment de poder entre capelletes sempre són més sucoses que les de polítiques i el desenllaç de conflictes socials. En el "mundillu" (patadón a Pompeu, que ara està de moda) de les polítiques i organitzacions de joventut hi havia inquietud no pas pel programa de govern (això interessa molt poc als veritables "professionals"), bastant més per l'ubicació de la Secretaria General de Joventut en l'organigrama del Govern i, sobretot, pel nom de la persona que seria nomenada. No n'hi ha prou amb saber el partit a qui li correspon la responsabilitat, el sector dins del partit (tots els partits en tenen), el nom de la persona és clau per als "professionals" (entitats i individus): un bon o mal feeling, una llista de favors deguts o de confrontacions passades ("aquest va ser el tiu al que vam votar en contra en aquella discussió del consell de joventut?-No- Uf!- Aquest és aquell al que vas estar ignorant tota l'estona al darrer Sopar de l'Associacionisme Juvenil-Merda!"), les filiacions associaciatives que es compatibilitzen amb la partidària, són factors clau per als caçadors de diners i influències públiques en aquesta casa de nines que és el món de les polítiques de joventut, si fa no fa com la resta de móns para-institucionals però en versió miserable (pels pocs diners que es mouen i la poca incidència de les influències que s'aconsegueixen).

Ara ja s'han resolt les tres incògnites: publicat el programa de govern, sabem definitivament que Joventut penja del nou Departament de Benestar Social (que no es dirà "benestar social") i que el flamant nou Secretari General és l'Eugeni Villalbí. Com diria Annibal Lecter davant la carta de tapes del bar d'una seu d'UGT: parlem-ne.

(continuarà...)

Llegó la Generala

Les Cosetes, des de la seva absoluta independència editorial, es felicita pels excel·lents resultats obtinguts per la nostra amiga Delfina Rossi, absoluta guanyadora de les eleccions a respresentants dels i de les estudiants de la Facultat d'Econòmiques de la Universitat Autònoma al Claustre General d'aquesta universitat.

Un ciclón argentino recorre la Autónoma...

CCOO torna a arrassar a les eleccions sindicals a estalvi

No tinc temps per a fer una entrada com cal, però la notícia és massa important i em fa massa feliç com per deixar-la passar per alt: ahir van tenir lloc les eleccions sindicals a les entitats d'estalvi (caixes) i CCOO va revalidar le seva majoria absoluta (una situació absolutament excepcional en l'àmbit de les eleccions sindicals): 51'63% dels delegats. La segona força (UGT) es manté molt allunyada, amb un 18'30 %, la resta estan per sota.

Com deia no em queda massa temps per escriure així que em limito a establir els enllaços següents per a qui estigui interessat: Les dades concretes dels resultats i Una reflexió del bloc de López Bulla respecte la participació democràtica feta a partir de la notícia. Com que el propi José Luis es dedica a manllevar-me coses del meu bloc, espero que no li molestarà que jo parasiti el seu.

En fi, moltes felicitats a la gent de CCOO de les entitats d'estalvi!

+ mileurisme

El meu amic Luis Romero em fa arribar aquest breu articlet que enllaça amb el tema del "mileurista" que ja ha protagonitzat algun debat en aquest manual. Com que és breu i simpàtic, aquí l'enllacem.

Transparència amb els quartos

Quan hom gestiona diners que no són seus té l'obligació de ser transparent,

quan a més els diners no són per ell té l'obligació de ser eficaç

Molts temes em venen al cap per a fer entrades del manual, però em falten minuts i dits. Tot just aprofito els minuts previs a la reunió de la Comissió Executiva de CCOO de catalunya per a deixar constància que per segon any consecutiu CCOO de Catalunya ha presentat a la Sindicatura de Comptes de la Generalitat els seus comptes auditats. Val a dir que CCOO és l'únic agent social que voluntàriament sotmet els seus compte a la fiscalització de l'òrgan de control econòmic de la Generalitat. Al respecte cal dir que CCOO fa temps que s'ha posicionat clarament per a que s'introdueixin noves obligacions legals a sindicats i patronals que garanteixin la seva transparència econòmica, propostes que varen ser recollides per la Comissió de Bon Govern que es va crear en el mandat anterior tot i que no han estat desenvolupades legalment pel Parlament català.

El sentit d'aquesta acció i aquestes propostes de CCOO respon a tres elements: en primer lloc des del punt de vista de la transparència en un sentit més estricte, una part dels fons que gestionem organitzacions sindicals i patronals són públics i per tant haurien d'estar sotmesos als requisits de transparència propis dels recursos públics. Des del punt de vista del bon govern, sindicats i patronals som organitzacions privades, certament, però amb un rol públic propi recollit a la Constitució i l'Estatut que ens porta des d'aprovar normes universals (convenis col·lectius) a cooperar en el desenvolupament de polítiques públiques amb les administracions. Des d'aquest punt de vista, aquestes organitzacions hauríem d'estar obligades per uns sistemes de control econòmic homologables parcialment amb els d'un ens públic. Finalment, la transparència en els recursos és una garantia d'independència sindical. Els governs solen tenir la temptació de ficar les urpes en l'àmbit de la democràcia sindical mitjançant l'atribució arbitrària de recursos públics discriminant els sindicats "amics" i els "amics, però no tant" (recordem la darrera "compensació" pel patrimoni històric del Govern del PSOE a la UGT?), establir uns criteris objectius i un sistema transparent és la millor garantia per la nostra independència com aorganitzacions socials.

Arribats a aquest punt tres preguntes:

1) Per què únicament CCOO lliura voluntàriament els seus comptes a la Sindicatura?

2) Per què en un tema on els arguments són tant evidents i han estat recollits en l'informe de la Comissió de Bon Govern cap altre sindicat, cap patronal i ni tan sols el propi Govern s'ha posicionat com CCOO a favor d'introduir la mecanismes de transparència al finançament de sindicats i patronals?

3) En definitiva, a qui interessa l'opacitat?

PS. Per cert, els números de CCOO de Catalunya no els poden consultar en exclusiva els síndics, sinó que tothom pot fer-hi una ullada a l'apartat actualitat de la web del sindicat, on també es pot trobar la posició de CCOO respecte la ransparència i el document de la Comissió pel Bon Govern.

Dictadura y resistencia antifascista per Ángel Rozas

Els amics de la Fundació Cipriano García han tingut l'amabilitat de fer-me arribar el text de la lliçó magistral de l'Ángel Rozas a la cloenda de la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes de CCOO de Catalunya, que porta el seu nom.

Aquí el podeu descarregar i llegir.

Blocparasitisme: Mankell guanyador del Premi Carvalho

I ja que estem amb la novel·la negra us deixo aquest enllaç amb el bloc de la llibreria abans recomenada en el que se'ns informa de que l'escriptor suec Henning Mankell ha guanyat la segona edició del Premi Pepe Carvalho, de la qual cosa ens alegrem com a fidels seguidors tant de Kurt Wallander com de Pepín Carvalho.

Esperem dedicar en un futur proper una entrada a aquest excel·lent escriptor.

de Zakaria Miludi a Yasmina Khadra

Dijous passat, els diaris ens informaven de la mort de Zakaria Miludi (que no és el de la foto) sembla ser que de mort natural, mentre complia condemna a les presons del Marroc. Miludi era el líder del moviment integrista Assirat al Moutaquim (el Bon Camí). Miludi va nèixer i crèixer en una barriada de barraques i a partir dels set anys va estar treballant d'aprenent de mecànic. En el moment de la seva mort era el màxim dirigent d'un grupúscul integrista, amb responsabilitats en els atemptats de Casablanca, causant de la mort per assassinat de persones "impies" i un referent espiritual per als terroristes de l'11 M.

Què és el que porta a un noi de barriada d'una de les grans urbs del magreb a convertir-se en un líder terrorista i un assassí? La pregunta ens condueix al segon personatge d'aquesta entrada, el de la foto. Es tracta de l'escriptor algerià Yasmina Khadra. En diverses de les seves novel·les Khadra (que és evidentment un pseudònim) ha tractat el conflicte entre el terrorisme del FIS i el govern corrupte del FLN. De les seves obres recomanem molt especialment l'anomenada triologia d'Alger editada en castellà per Zoela i que s'inicia amb la novel·la Morituri protagonitzada per un oficial de la policia algeriana que es troba entre ambdós focs i veritable consagració de l'autor. Però pel que fa a l'entrada d'avui, recomenem molt especialment la lectura de Los que sueñan con lobos. En aquesta novel·la, Khadra presenta la vida d'un jove de la Qasbah que veu com les seves aspiracions de triomf social s'enfonsen davant la realitat d'una Algeria propietat d'uns pocs i el seu acostament progressiu a l'integrisme islàmic, que el porta a esdevenir un dels seus sanguinaris cabdills. Una lectura que hauria de ser obligatòria per a tota aquella persona que vulgui analitzar amb voluntat de rigor i profunditat la realitat de l'integrisme islamista en l'àmbit del Magrib.

I com que es tracta de novel·la negra, recomanem una passejada per la Barceloneta fins la llibreria Negra i criminal que es pot trobar al carrer de la Sal i que us deixeu assessorar pel bon ofici d'un llibreter dels que ja no en queden. De res.

Una cançoneta i mo n'anem (13)

Acabo d'escriure una tentradesta la mar de currada. M'ha costat molt triar el tema: massa coses de què parlar i poc temps. Triat el tema he fet el post, amb imatges, enllaços a wikipedia i altres webs, conexions amb l'actualitat política mundial i el món literari... i tot plegat per res, perque el senyor bloger a decidit deixar-me penjat sense previ avís ni temps per guardar res.

Per curar la mala llet i conjurar la malastrugança de la cançoneta número 13, apostem per un fetitxe de qualitats comprovades oda a l'estiu de les mames i els papes més enrollats.

Estampes berlineses: Als genolls del tito Carles

Davant de les moltes peticions rebudes aquí deixo un enllaç amb el making off

2 fotos

A què és corresponen aquestes dos fotografies?

Primera pista: totes dues estan fetes a Berlin el mateix dia, fa una setmana.

Solució: La fotografia de dalt és un punt conegut: el Check Point Charlie, és a dir el punt de control de les forces armades dels Estats Units que marcava el pas del Berlin oriental a l'occidental. De fet al fons s'intueix el famós cartell alertant de que la persona que allà es troba és apunt d'abandonar la zona sota control americà i entrar en la zona sota control soviètic. Mítica referència de la literatura d'espionatge (punt habitual d'intercanvi d'espies), el check point charlie és un símbol de la guerra freda i com a tal es manté com a punt de referència per a que els turistes ens hi fem fotos. A prop proliferen les paradetes de souvenirs amb trossets del mur i despulles d'uniformes soviètics i de la RDA.

La segona fotografia està feta molt a prop de l'anterior. També correspon a un pas fortificat i vigilat per senyors armats, també es troba al cor d'una de les capitals més importants d'Europa, i passar-hi posa els péls més de punta que l'anterior. La diferència és que aquest altre check point es troba en ús, que els guàrdies que hi ha no són figurants sinó ben reals, que els turistes tenen prohibit fer-hi fotos i que en comptes de mostrar-la, més aviat els berlinesos obvien de referir-s'hi. Què és el que custodia aquest punt de control que apareix com un imatge iraquiana al mig d'una pròspera capital occidental? L'ambaixada dels Estats Units a Berlin. El control no hi ha estat sempre, de fet és ben recent i no s'ha construit per defensar-se del món comunista, sinó del terrorisme de l'integrisme islàmic.

Sigui com sigui, els imperis sempre acaben tenint por, protegint-se de la resta del món, una protecció que acaba esdevenint la seva gàbia. Què trist deu de ser viure sempre amb por.

Escola Ángel Rozas

Els passats dies 9, 10 i 11 de novembre hem celebrat la 6a edició de l'Escola de Joves Sindicalistes Ángel Rozas que enguany hem dedicat a l'organització del treball. 75 joves de CCOO han passat per aquest espai de formació. Estem muntant un bloc de l'escola on es puguin veure les fotos i baixar documentació. Recomano fer-hi una ullada ràpida.

Cassoles

Allende i la Unidad Popular van guanyar finalment les eleccions a Chile el 1970 després d'una eternitat governada per una dreta que es considerava a ella mateixa els propietaris del país, i que de fet ho eren en un sentit patrimonial. Una dreta que sempre havia considerat les eleccions com una formalitat destinada a ratificar els seu dret natural a governar el país, el seu país. Una dreta, que per tant mai va acceptar la victòria democràtica d'Allende, i que sempre va considerar la Unidad Popular com els usurpadors dels seus drets. Entre les accions de desetabilització política que la dreta i els militars van dur a terme durant tot el mandat d'Allende com a preparació del cop d'estat, els terratinents i els generals van enviar les seves dones a fer cassolades de protesta. Les senyores d'abrics de pell, acompanyades d'amigues i minyones feien una estampa força estrafalària armades fent soroll amb cassoles al carrer.

Ahir, als barris de la part alta de la ciutat les senyores i els senyors que no consideren legítim un govern d'esquerres sorgit de la voluntat popular, unes senyores i uns senyors que creuen que només hi ha un partit i un grup social legitimat per governar un país del que es senten propietaris i on la resta som convidats incòmodes, uns senyors i senyores que estan disposats a desestabilitzar el legítim govern (deu ser la "greu crisi social i política" anunciada per Mas en cas de victòria del tripartit) perquè no reconeixen el dret dels ciutadans a decidir lliurement, van sortir a les portes de casa amb cassoles. Ens els anirem trobant, tot just han començat.

Berlin

I mentre el país esperava nou govern... jo estava per Berlin. Aniran caient articles

Resultats electorals: apunts en mode bucle

1. Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga especialment els partits grans. Acostumem a tractar l'abstenció com una massa amorfa i unoiforme que no és. La pregunta no és "com fer votar als abstencionistes"? sinó "com mobilitzar els potencials votants d'esquerra transformadora"? Esperem idees, aquí en deixo alguna.

2. L'escenari polític del pospujolisme es consolida amb un ventall d'opcions on els grans són més petits i els petits creixen, s'imposa la lògica d'acords per a formar majories parlamentàries. L'altre tret del pospujolisme és una major emergència de l'eix esquerra-dreta (tot i que encara insuficient).

3. Mas i CiU guanyen i fracassen a l'hora. Certament s'imposen en vots i escons a totes les circumscripcions, però tota la tangana per dos escons més que fa quatre anys és més aviat tristot. Des del punt de vista de la democràcia parlamentària (la que tenim) Mas està mal situat per fer acords després de basar la seva campanya en el lema o CiU o tripartit. Des del punt de vista presidencialista (el que CiU ha intentat col·locar), cap president del món és elegit per un 31% dels sufragis. CiU té poc marge de maniobra i a Mas se li acaba el temps, les cares de pomes agres d'ahir només les dissimulen avui els mitjans pro sociovergència (especialment trist el tractament d'El País).

4. El PSC descobreix el seu terra electoral (al tanto, però, que en política els terres són mòvils). Massa mal resultat per estar contents, no p`rou dolent per a que reaccionin a la devallada constant de vots elecció rera elecció, especialment si conformen govern. El govern d'avui pot convertir-se en la hipoteca de demà. Ja veurem. En tot cas espero que entenguin que els xarnegos no som clientela, som electors.

5. ERC respira, tora a caure d'empeus i, ni que sigui per la mínima, torna a decidir majoria parlamentària. Però que ningú s'equivoqui la sitació és molt diferent a l'anterior: ara hi ha majories parlamentàries políticament possibles que no passen per ERC, inverteixen la tendència a l'alça, la imatge de Carod està força desgastada i la situació interna del partit pot acabar degenerant. Escenari obert per aquesta banda.

6. PP: virgensita, virgensita, que me quede como estoy. Ja en les anteriors van tocar terra (prestige, guerra d'Iraq, majoria absoluta Aznar, vaga general...), no podien baixar gaire més i no ho han fet. Cap sorpresa.

7. ICV-EUiA: la pujada esperada. D'entrada va pinta de no haver tocat sostre, especialment si el PSC continua paralitzat. En la mesura en que pugui mantentir la governació interna de la coalició, tenen recorregut per endavant. La principal victòria però ha estat que finalment s'ha imposat l'eix polític que plantejaven: govern d'esquerres - govern de dretes.

8. CC: apa ja tenim l'embrió del partit populista de dretes. 8.1 al final resulta que sí que existia espai electoral pel lerreuxisme a Catalunya, més enllà del PP 8.2 el discurs antipolític(el discurs habitual dels antidemòcrates) dóna resultats especialment en cas de pèrdua de legitimitat de la política democràtica 8.3 Una abstenció de gairabé la meitat del cens i 60.000 vots en blanc no poden continuar ser ignorats, o reduits a una obligada menció en el discursos triomfalistes de les nits electorals. El preu és massa alt.

La qual cosa em porta a plante jar que 1) Continua en augment l'abstencionisme, el qual castiga...