


Hay que ingeniárselas, por encima de todo, para que cada una de nuestras acciones nos proporcionen fama de hombres grandes y de ingenio excelente.
Maquiavel. El Príncep
I. Al principi fou la Transició.
I durant la transició, els líder polítics i socials eren ferms seguidors d'aquesta màxima maquiavèlica. Gent que cultivava l'art de l'oratòria, que intentava demostrar en tot moment alçada de mires i visió global, que es codejava tant com podia amb intel·lectuals de certa solvència. Però passat el temps, la ciutadania va demostrar cansament. Els lustres acumulats de González-Dios (Txiqui Benegas dixit) van passar factura. Cansament de que aquells que els representaven passegessin arrufant el nas i amb la barbeta aixecada, i de que de tant visitar les alçades deixessin de tocar de peus a terra. Llavors, va arrivar un nou temps.
II. El Temps de la "Gent Normal"
Les dos grans premonitores d'aquest fenòmen, salvant totes les distàncies del món, van ser les nostres Cristina Almeida i Pilar Rahola. Persones properes, a les que era més fàcil veure en concursos televisius i tertulies costumbristes, que en feixucs programes d'anàlisi política.
Però, sens dubte, el primer en explotar amb màxim èxit aquesta postura va ser José M. Aznar. El senyoret de Valladolid es veia massa esquifit per a plantar cara al Felipe González El-Gran-Estadista. Prou ben assessorat per no caure en la trampa d'intentar guanyar a González en el seu terreny, Aznar va optar per presentar-se com "una persona normal". I no li va anar malament fins que va canviar de terç, va plantar els peus a la taula de Bush i es dedicà a llegir poesies de Lorca i fer intervencions en llengües estrangeres. Com els nous rics en procés de refinament, quan més esforços feia Aznar per pujar al cim d'Els Grans Estadistes, més li sorgia de dins el senyoret opositor de Valladolid.
Finalment, tothom ho va entendre: un polític ja no podia aspirar a caure bé, sinó a molestar el menys possible. I van començar a emergir figures que feien de la seva "normalitat" un actiu: Almunia, Mas, Zapatero, Saura, Rajoy...
III. De l'ocàs de l'Últim Mohicà al naixement d'un nou paradigma Maragall és (ha estat) l'últim de l'estirp dels polítics divins. Resulta revelador veure el doble relleu d'aquest diví a l'Ajuntament de Barcelona i a les eleccions autonòmiques. A Barcelona, Maragall va triar Clos, sens dubte el cas més dramàtic de tots. Clos és fred, distant i força extraterrestre. Potser per això intenta fer de diví i deixa anar disquissicions metafísiques cada vegada que ha de lliurar el premi als millors pastorets de l'any. Però tampoc en això se'n surt, i la cosa esdevé surrealista.
Respecte al segon relleu, per a les properes autonòmiques Montilla s'ha auto-erigit com a successor. Montilla té més a veure amb l'Aznar de l'oposició que amb l'entranyable Cristina Almeida. No pot passar per diví (afortunadament a diferència de Clos, ell n'és conscient). Molt menys per una persona propera i popular. Ni tan sols per un tio normal. Montilla és simplement gris. Però gris metal·litzat. D'una grissor freda que envaeix tot el que l'envolta. L'actiu que exhibeix és clar: ordre i eficàcia. Front als lideratges histriònics, els humils oficinistes.
Ves a saber, potser inaugurarà una nova categoria. Mentrestant jo trobo molt a faltar els vells polítics divins. Digue'm sentimental