5 de set. 2006

EL TERCER CONVALENCIENTE o Conversación en torno a la vida, muerte y renacer de una Expectativa

Els Amics de Romagnoli han tingut l'amabilitat de sol·licitar-me una col.laboració. La penjo aquí per qui pugui estar interessat/da en llegir-la. A continuació reprodueixo la introducció per anar fent boca.
--------------------------------

EL TERCER CONVALENCIENTE o Conversación en torno a la vida, muerte y renacer de una Expectativa

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui

De bades fugim del focsi el foc ens justifica

Miquel Martí i Pol



La ilustre cofradía de los Amigos de Romagnoli me invita a incorporar mi voz a su debate en torno al artículo El renacimiento de una palabra del profesor de Bolonia. Acepto la invitación con la condición de que se me permita buscar auxilios, y opto por establecer un enlace entre dicho debate y otra conversación respecto a la incidencia de los cambios del trabajo en la conformación de la identidad de las nuevas generaciones de trabajadores. Conversación que venimos sosteniendo desde hace cosa de tres años entre algunas personas vinculadas en mayor o menor medida a los espacios de juventud de CCOO. Facilita esta tarea el hecho de que Juan Blanco, sociólogo y sindicalista inquieto, haya cedido a la presión ejercida por sus contertulios y puesto por escrito algunas de sus aportaciones al debate, escrito inédito del que amablemente ha autorizado el uso(1).

El cuarto hermano Marx, el quinto Beatle y el tercer convaleciente. Plan del escrito

La reflexión de Romagnoli arranca de la constatación de que la palabra “sindicato” está enferma de una polisemia aguda que ha acabado por degenerar en asemia. Como también ha pasado, nos dice el autor, con su compañera la palabra “huelga”. Pero del texto de Romagnoli es fácil deducir que, como no podría ser de otra forma, el dúo convaleciente es en realidad trío, puesto que del mismo mal padece el término “trabajador”. Aquel sindicato de significación más clara que sirvió para que “los hombres de mono azul y de las manos encallecidas” accedieran al status de ciudadanía, no consigue cumplir hoy esta misma función respecto “el pueblo de los hombres y mujeres con vestidos estampados de variados colores”. Y es que el dúo categórico trabajador-ciudadano no pasa hoy por sus mejores momentos, y cada uno de sus componentes ha sido descuartizado hasta el punto de resultar irreconocible.

Estos nuevos escenarios afectan al conjunto de trabajadores, si bien sus efectos resultan especialmente intensos entre aquellos que han accedido al mundo laboral después de que éste haya experimentado importantes cambios en todos los ámbitos. Con lo cual vuelve como un manido flash back la pregunta que toda generación se plantea una vez alcanzada una cierta edad: ¿qué les pasa a los jóvenes de hoy? De las respuestas que demos a esta pregunta dependerá la terapia a aplicar para conseguir que la palabra sindicato nazca por segunda(?) vez con un sentido recobrado.

30 d’ag. 2006

perles (6)


"Ha habido dos modelos de negación de la vida política en la modernidad: el religioso y el estético. En ambos casos el individuo está seguro de que virtud y felicidad no se pueden lograr ya a través de la participación en los asuntos de la ciudad, sino precisamente retirándose de ella, al monasterio o al cultivo de los sentimientos que de verdad enriquecen a la persona. Un tercer modelo de alejamiento de la modernidad, Robinson en su isla, no puede ser considerado como una protesta ante la vida política sino como un ejercicio literario o económico acerca del individualismo positivo, como reafirmación, por tanto, de que en la isla haríamos aproximadamente lo mismo que la mayoría hace ya en la sociedad existente"

Francisco Fernández Buey
a Ni tribunos. Ideas y materiales para un programa ecosocialista
(obra conjunta amb Jorge Riechman)

29 d’ag. 2006

El sindicalisme de classe davant les "noves figures laborals"

No fa gaire, la revista Nous Horitzons em va demanar un article respecte la relació del sindicalisme general i les "noves figures laborals" (becaris precaris i tal). Passat un temps aquí el penjo , ni que sigui per a deixar constància de que de tant en tant sóc capaç d'escriure més de tres paràgrafs seguits (això sí, per dir les mateixes tonteries).

28 d’ag. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (8)


Apa, després de tantes olles sobre les cultures nacionals, toca cançoneta. La d'un cant que no és nacional d'enlloc. A la salut del qualcosí flamenquero.

24 d’ag. 2006

Els examinadors

Astorament, indignació i vergonya. Tres sentiments que fa dies que em provoca el debat sobre el dret a vot dels ciutadans estrangers a les eleccions municipals i pels quals he preferit donar-me uns dies de reflexió abans de fer aquesta entrada.

La proposta d'ICV-IU i PSOE (els cito en aquest ordre perquè són els primers els que han impulsat la proposta i els segons els que s'hi han sumat) per regular els dret dels ciutadans estrangers extracomunitaris a les eleccions municipals respon a una assignatura pendent de la nostra societat. Al respecte només cal dir que la qüestió estava prevista des del primer moment a la Constitució Espanyola (1978) respecte al sufragi actiu que més endavant va incorporar el sufragi passiu com a conseqüència del procès d'integració europea. Que fruit del naixement de la ciutadania europea (Tractat de la Unió Europea), des de 1992 tots els ciutadans europeus residents a Espanya gaudeixen d'aquest dret. Que la proposta d'IU-ICV lluny de ser excessiva, és restrictiva en tant que es basa en una interpretació estricta del text constitucional (vid. articles 13 i 23) pel que fa al criteri de reciprocitat. Al respecte, em limito a remetre'm a la posició de CCOO de Catalunya , amb la que m'identifico plenament.

Però allò que m'ha deixat absolutament bocabadat és la duríssima reacció que ha tingut al respecte el nacionalisme català i la blaníssima defensa(?) de la proposta per part de la socialdemocràcia orgànica catalana realment existent. La qüestió de la immigració fa caure, cada cop més, caretes i en aquest debat n'han caigut unes quantes.

Parteixo de que la base essencial de la democràcia i del sufragi universal és el principi de que tots aquells a qui afecten les decisions puguin participar en les mateixes en plena igualtat. L'única legitimitat requerida per al dret de vot és ser ciutadà (és a dir titular de drets i deures). Qualsevol posició que condicioni aquest dret a altres consideracions com siguin el volum d'impostos que es paguin, el coneixement de llengües, el sexe, o el compartir una suposada "cultura nacional" és simplement antidemocràtica.

Des d'aquest punt de vista, la posició de CiU i ERC de negar el dret a vot o de condicionar-lo a un exàmen de cultura catalana és senzillament autoritària, etnicista, racista i antidemocràtica. És autoritaria perquè es basa en què els drets són una concessió feta des del poder ("no podem anar regalant drets" ha declarat Duran, "la concessió d'aquest dret no és prioritaria" segons declara la ex-consellera Simó) i no una conquesta social basada en la justícia. És etnicista perquè condiciona l'accès a la plena ciutadania a l'assumpció d'una "cultura nacional" (en què consisteix aquesta cultura? qui determina quins elements en formen part?) i considera que existeix una "naturalesa" nacional que no ha de poder ser alterada. És racista perquè cap d'aquests partits ha vist mai cap problema en que un alemany, un suec o un polonés resident a Catalunya puguin tenir dret de vot a les municipals. Totes les pors a la "desnaturalització" han aparegut quan hom es planteja reconèixer aquest mateix dret a ciutadans de països més pobres, en alguns dels quals predominen altres tonalitats de pell i altres religions. És antidemocràtica perquè la democràcia és el poder de tot el "demos" i no només d'una part seleccionada des del poder via oposicions.

Cauen les caretes de la modernitat i queda finalment clar que tant a CiU com ERC existeix un íntim convenciment de que la nació catalana és quelcom que no poden alterar democràticament els ciutadans de Catalunya, perquè els trascendeix. Una essència de la que ells (i només ells) en són els guardians autoerigits.

D'altra banda l'actitud del PSC en aquesta qüestió resulta simplement vergonyosa. Es limiten a mirar a una altra banda, a dir que d'aquest tema no és prioritari parlar-ne perquè no és competència de la Generalitat (!!!) i a demanar en veu baixa a Zapatero que calli i deixi d'emprenyar. Nosaltres tant contents de nosaltres mateixos i resulta que el socialisme espanyol té una postura més democràtica que el català, i que la dreta espanyola manté una postura més democràtica que la catalana (!!!). Ves per on.

Sincerament, les condicions dels països d'origen dels ciutadans estrangers extracomunitaris han de ser duríssimes, només així s'entén que acceptin viure en aquest indret llastimós i indigne en que estem convertint casa nostra.

Finalment llanço una proposta des d'aquesta humil bitàcora als senyors Mas, Duran, Carod i Puigcercós: renuncio ha demanar-los que per a ser candidats hagin de passar un exàmen de cultura ciutadana i democràtica (que pel que veig tindrien problemes per aprovar) a canvi de que ells renunciïn a fer proves de selecció de quins ciutadans són dignes de votar-los (o no).

Una vegada més em quedo només amb ICV-EUA (i van unes quantes aquest estiu).

22 d’ag. 2006

joves i món laboral a Catalunya

Acabem de presentar en roda de premsa l'estudi anual d'ACCIÓ JOVE sobre la situació de la gent jove en el món laboral de Catalunya. És el segon any que en Joan Calderón (aquesta vegada amb la col·laboració de la Janet Sanz) dirigeix aquest informe que ja es pot consultar a la nostra web.

Alguns apunts/reflexions al respecte:

1. enguany la població jove a Catalunya (de 16 a 30 anys) ha fet un salt en les piràmides d'edat. L'explicació més clara és que la immigració que arriba és jove. Tot i així, han millorat les dades d'ocupació i atur, la qual cosa vol dir que el mercat de treball absorveix tot aquest increment de treballadors.

2. Respecte les taxes d'activitat (gent que treballa o està buscant feina) es produeix una situació que ens obliga a reflexionar sobre tres elements: creix la taxa d'activitat en la població jove (hi ha més joves que treballen o busquen feina), es produeix un allargament de la fase d'estudis i mantenim un 30% de joves que no obtenen cap titulació acadèmica postobligatòria. És a dir, que mentre que un gruix de gent jove allarga els estudis i posterga la seva entrada al món del treball per fer-ho en millors condicions, un terç de la població hi accedeix de molt jove i amb titulacions bàsiques o sense titulació. L'esquerda social entre aquest terç de la població assalariada i la resta és una veritable bomba de rellotgeria social i un obstacle de primer nivell per al desenvolupament econòmic. Sens dubte, aquest fet hauria de ser una prioritat màxima de les polítiques públiques.

3. Com que venim d'una devallada sostinguda de l'atur, la davallada d'enguany ha afectat més a aquells que estaven pitjor, i molt especialment les dones joves. Mentre que pel que fa a homes (joves i no joves) les dades són més estables, les dones i molt especialment les dones joves tenen una mjaor fluctuació en funció de la conjuntrua econòmica.

4. Pràcticament tota la reducció d'atur s'ha convertit en ocupació temporal. Continuem a nivell europeu pel que fa a atur juvenil però amb una temporalitat absolutament disparada.

5. La discriminació salarial la patim principalment per ser joves, no tant per ser temporals. Un treballador jove indefinit cobra de mitjana 500 euros anual menys que la mitjana de treballadors temporals. En el cas de les dones joves la discriminació salarial és triple (per temporals, per joves i per dones) amb un salari que frega la meitat de la mitjana.

Hem aprofitat també per fer valoració de les polítiques de joventut d'aquesta legislatura (ja en parlaré un altre dia). Però sobretot crec que és hora que comencem a dir en veu alta que el futur de l'estat del benestar es juga en clau generacional.

17 d’ag. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (7)





Les vacances ens inspirem. En la seva entrada número 7 (nombre màgic) aquesta humil bitàcora s'honora en presentar la millor gravació de la història de la bossa, amb tots vostés elis regina i tom jobim

El treball


Com que estic de vacances, tinc poques ganes de fer coses, així que avui ens limitem a recomanar aquesta entrada als camarades Ramon i Fabrizio (per raons diverses) que sé que com jo no veuen arribar el dia de començar a currar. I és que el treball dignifica... o no?

Novetats blogsferiques



Ole, ole i ole. Finalment ha sucumbit a la temptació blogsfèrica algú a qui fa temps que s'esperava. Quedeu-vos amb aquest punt de referència que ja ha estat convenientment linkat.

No us en penedireu, paraula de Les Cosetes

14 d’ag. 2006

La ciutat dels llibres (1)


Si el mito de la ciudad modernista podemos decir que se ha consolidado definitivamente en el imaginario colectivo, aún nos queda seguir "poniendo en valor" y salvar vestigios de la que fue la ciudad obrera, la sombra de la ciudad.

La vida cotidiana en la Barcelona de 1900
Teresa- M Sala Sílex Ediciones, 2005

Quin és l'origen de l'arrós del senyor Perellada? En què consistia la dieta bàsica dels obrers de principis del Segle XX? Quins efectes socials va tenir l'annexió a Barcelona de les vil·les colindants com Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants o Sarrià? Com va desenvolupar-se i arrelar el modernisme?

La resposta a totes aquestes preguntes la trobem en aquest llibre de la ciutat, en que l'autora ens endinsa en una ciutat que està vivint una de les principals transformacions de la seva història. Una ciutat cosmopolita en la que es produeix una arribada massiva de treballadors rurals, el major desenvolupament urbanístic viscut fins al moment, la irrupció d'un moviment obrer fet a cop d'ateneu i sindicalisme anarquista, de l'excursionisme, d'una burgesia ascendent cada cop més allunyada dels menestrals. La Barcelona de les exposicions universals i de la Setmana Tràgica.

Teresa-M. Sala fa un repàs senzill i amé que incorpora les festes populars i el burdells, els tallers dels artistes i els mercats, les fàbriques i l'interior de les cases. Agraïm a l'autora que no hagi buscat refugi en el simple anecdotari "periodístic", sinó que hagi exercit d'historiadora (que és el que és) i cercat causes i conseqüències.

Una bona eina de revisió de la ciutat. Ens agrada i el recomenem.

11 d’ag. 2006

Txernòbil

Exposició
Hi havia una vegada Txernòbil
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

fins al 8 d'0ctubre

Una bona amiga m'arrossegà a veure la que ha estat la millor exposició que he tingut ocasió de visitar enguany. Mig segle després de la catàstrofe, el CCCB (qui si no?) ha realitzat aquesta exposició a càrrec de la historiadora francesa Galia Ackerman que analitza la catàstrofe des de tots els diferents punts de vista possibles.

L'exposició comença per on havia de començar: quina ideologia va portar a l'única potència mundial energèticament autònoma a apostar per la font d'energia més perillosa que coneixem? "El comunisme és soviets i electrificació" deia Lenin. La modernitat com a productivisme salvatge. És per això que ens atrevim a recomanar que visitin l'exposició el director de La Vanguàrdia, el Montilla i el Mas, els Fornesa i els Rosell diversos. Especialment recomenem a aquells que des del sindicalisme tornen als vells discursos sobre la necessitat d'apostar per les centrals nuclears; a aquests els hi recomanem que es fixin especialment en els rostres de les diferents víctimes (treballadors de la central, habitants de la zona, encarregats de la neteja posterior) hi veuran només els rostres de treballadors i treballadores, no pas els de la nomenklatura soviètica.

Al CCCB hi trobem reflectits la vida abans de l'accident, la construcció de la central, el moment inicial del desatre, la seva "gestió" posterior, els efectes socials i la situació actual. Tres apunts que em van cridar especialment l'atenció:

1. la gestió de la informació: l'accident va a posar a prova la política de "glasnost" que en aquell moment impulsava Gorbatxov. Durant l'exposició van apareixent els protocols de la comissió que es va fer càrrec d'afrontar la situació i "liquidar" els seus efectes. Allà veiem com la preocupació inicial era la d'amagar la informació i la segona, la de recuperar la capacitat productiva. Molt enrera entre les prioritats quedava l'atenció a les víctimes. Un gran encert és la projecció dels telenotícies de TV3 que es van fer ressó del desastre a la llum de la informació de la que disposem avui. Tot un manifest sobre le slimitacions de la informació noticiada.

2. la frivolitat i irresponsabilitat no només dels governants soviètics sinó de l'star sistem nuclear d'occident, minimitzant l'accident i assegurant a la població "que no n'hi havia per tant".

3. l'humor. Diferents pintades escampades durant l'exposició es fan ressó dels acudits que circulaven en aquell moment entre els treballadors encarregats de "liquidar" els efectes del desastre i la població. "Pots menjar qualsevol producte de Txernòbil, això sí has de guardar la teva merda en una capsa de plom". L'humor és sempre present entre les víctimes, com a primera forma de rebelió.

Uns continguts ben plantejats amb un format excel·lent, uns muntatges excepcionals que ens transporten a les diferents fases en que s'analitza el desatre.
Un 10 a aquest treball que recomenem vivament en un moment polític en que s'alcen noves veus que reclamen el retorn a l'aposta nuclear i el productivisme com a modernitat.



capitalisme editorial

Una de les males notícies de l'estiu (força tapada per l'agressió Israelí al Líban i l'afer d'El Prat): l'absorció del Grup 62 per part de Planeta. El grup editorial senyera de l'edició en català cau en mans del gengat Planeta (això sí, amb la perticipació d'Enciclopèdia per allò de guardar les formes). Els processos de concentració de les empreses editorials i la desparició (per absorció) de grups petits i intermitjos no han tingut tanta atenció per part dels observadors de la globalització com els grans grups mediàtics, financers o energètics.
No obstant, hi ha qui s'hi ha dedicat. Aquí deixem tres exemples:


felicitats al diputat Herrera

Quan les coses es fan bé cal dir-ho. I el diputat Joan Herrera va destacar l'altre dia al Congrés a les compareixences del Ministre d'Interior i la Ministra de Foment.



La seva, va ser l'única intervenció (a banda de la de Rubalcaba) pròpia d'un polític que tracta de trascendir de la teatralitat oportunista i analitzar amb rigor les situació i l'acció de govern. Va desmarcar-se del fil dominant que posava l'èmfasi en el desallotjament de la pista i les competències per entrar en els errors que van portar a la situació, les alternatives que tenia el govern per haver evitat el problema, i la millor solució un cop la situació havia esclatat.

No hem estat capaços encara de trobar les actes de la sessió, però esperem fer-ho i poder-les penjar.

7 d’ag. 2006

Elogi de l'urbs (vacances)

Vacances! Com era la vida sense aquest punt d'anclatge anual que són les vacances? En fi, que avui és el meu primer dia de vacances, i entre d'altres coses faré vacances de bloc. Tres setmanetes desconectat. Visca, hurra i bravo.

Per aquestes tres setmanes de vacances (curiositat freaki, sabies que vacances i vaga tenen la mateixa arrel terminològica?) he cercat un destí inhòspit i novedós: la meva ciutat d'exili, la pèrfida Barcelona. Pretenc enfonsar-me en aquesta espai en que fa sis anys que visc i cercar els referents de la meva tornada. El viatge de re-descobriment de la ciutat està vinculat a un projecte que agafo amb ganes (com tots) i que si finalment duc a terme (com gairabé cap) espero poder presentar als amables lectors d'aquesta bitàcora a la meva tornada. En tot cas, m'han acabat de decidir els tours dels dos "presidenciables" per la "catalunya catalana", on han anat a amarar-se de "país".

Crido a tothom a endinsar-se en la ciutat, fugint dels museus, de les aglomeracions de guiris amb barrets mexicans, dels edificis institucionals, del bisturí olímpic o forumil... muntanya amunt, a la bora dels rius que marquen la seva efígie, cercant les seves urpes al nord i al sud... crido a tothom a cercar les places on juga la quitxalla i xerra la vellesa, els bars i "casas de comida" on espetega la fritanga, els carrers sense arbres, els video-clubs cutres, els supermercats de supervivència,h l'espai on vivim i som nosaltres i els nostres.

Crido a tothom a copular amb la ciutat, l'amant eterna sempre denostada pels guardians de la moral. Abandonem lectures d'estiu, platges i parcs naturals... anem a la ciutat.

La ciutat que pud a clavegueram i ciutadania lliure, la ciutat que detesten aquells que voldrien un país arcàdic, les essències del qual han d'anar a cercar lluny de la ciutat i del mar, on com menys gent hi hagi millor. La ciutat no està feta per versos de Mossén Cinto, ni per les visions de l'etern Molt Honorable. La ciutat està feta pels artistes maleits, mestissos, sospitosos: Marsé, Montalbán, Serrat, Gato Pérez, Pere IV, Rubianes... La ciutat es resisteix a ser quadriculada pels unificadors de costums i virtuts, pels seus carrerons la gent s'escapa i es vesteix com bonament li plau. La ciutat és sempre sospitosa i per això cal vigilar-la, amb castells des d'on bombardejar-la o amb lleis electorals que impedeixin que el vot del ciutadà pervers sigui el mateix que el de l'honrat pagès. La ciutat sempre ha estat condemnada: Babel, Sodoma i Gomorra, l'Atlàntida... bombardejada, cremada, investigada... i sempre reneix. Tornem-hi doncs, viatgem al cor de la subversió i retorenem-ne bruts i impurs, com impurs i bruts varem eixir del ventre matern. Potser tornarem havent retrovat els quatre punts cardinals del sentit de l'esquerra social i política, el sentit de ser ciutadans.

4 d’ag. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (6)



En ti estás todo, mar, y sin embargo,
¡qué sin ti estás, qué solo,
qué lejos, siempre, de ti mismo!
Juan Ramón Jiménez


Apunt de començar les vacances deixò aquí la millor cançó de l'estiu que mai s'hagi escrit. Aquesta vegada dedicada a tots aquells que lluny del mar, l'anhelen.

3 d’ag. 2006

Bocamolls (local-global) (1)


"Es va pensar en mobilitzar altres cossos d’emergència? O fins i tot, per què no? com s’ha fet altres vegades en situacions excepcionals, altres països occidentals i democràtics es fa, sol·licitar, si calia, també per desallotjar, a vegades, els cossos o forces de l’exèrcit? "

Felip Puig
Portamveu de CiU al Parlament de Catalunya

Durant la sessió de la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya amb motiu de la crisi de l'aeroport d'El Prat, i just després de criticar el Govern en matèria d'ordre públic en termes força durs:

És evident que quan un s’ha dedicat durant anys i anys a relativitzar moltes coses i a introduir el pensament feble a la societat, i a defensar els okupes, i els papers per a tothom, i que la droga no mata, i que... i la insurrecció cívica, és evident que a l’hora d’intentar resoldre els conflictes cívics es té una feblesa intrínseca.

i de considerar als treballadors que van ocupar la pista com un grup de treballadors exaltats i segurament molts energúmens que s’hi van anar afegint acaba criticant que no intervingués... l'exèrcit!

I és que pel que es veu, la dreta és la dreta, fins i tot la de les nacions sense estat... I és que, espanyol o català, l'exèrcit ens posa tant.

I com que no va ser l'únic en dir barbaritats aquí deixem l'enllaç amb totes les intervencions íntegres de la sessió. Els amants de Tip i Col no trobaran millor lectura d'estiu.

2 d’ag. 2006

Fuera de juego


Transcric l'article de la contraportada del darrer número de Por Experienciala revista de l'Institut Sindical de Treball, Ambient i Salut de CCOO (ISTAS)


Cualquier escolar es capaz de resolver este sencillo problema de cálculo: ¿cuántos años se tardarían en conseguir 1,5 millones de euros con un salario de 3,76 euros al día? Solución: 1.093 años (trabajando todos los días incluidos sábados y domingos sin faltar uno sólo, claro).
¿Una barbaridad? Pues verán: Adidas paga 1,5 millones de euros al jugador francés Zinedine Zidane por promocionar sus prendas deportivas, mientras los trabajadores de Panarub (Indonesia) que las producen tan sólo cobran 47 centavos de euro a la hora, exactamente 3,76 euros al día.

En lo que se refiere a la salud laboral, los trabajadores de Panarub se ven obligados a inhalar el humo de la goma derretida durante todo el turno de trabajo y muchas de ellos tienen quemaduras en las manos por operar con máquinas de cola caliente. Según declaraciones de los trabajadores 'los supervisores solían emplear la violencia contra nosotros, por ejemplo tirándonos un cenicero a la cara'. También denuncian que 'las mujeres solían estar de pie todo el día para hacer sus trabajos y muchas abortaban en la fábrica'.
La lucha de los trabajadores, con el apoyo de organizaciones internacionales pro derechos humanos, está consiguiendo que esta situación cambie poco a poco. En 2004 se logró el reconocimiento de una serie de derechos sindicales lo que ha permitido al sindicato Perubas ejercer una acción reivindicativa más eficaz. No obstante, a finales de 2005, la mayor parte de los líderes de este sindicato han sido despedidos por su participación en una huelga.

En estos tiempos de anestesia neuronal mundial y de encendido patrioterismo balompédico a cuenta de las evoluciones sobre el césped de unas oncenas de supermillonarios, nos ha parecido de justicia hacernos eco del informe que Oxfam Internacional ha hecho público sobre la cruda realidad que se vive en la trastienda del llamado deporte rey. El documento se titula '¡Fuera de juego! Derechos laborales y producción de ropa deportiva en Asia'.

Si en algún momento prefieren apagar la tele leerse el informe, encontraran un resumen en castellano de tan sólo 42 páginas y texto más que asequible en http://www.intermonoxfam.org/

Pueden leerlo incluso en un descanso. O tras la resaca. Una medida preventiva muy recomendable frente al riesgo de asimilación encefalográfica con la pantalla plana (Maruja Torres dixit).

1 d’ag. 2006

6 reflexions entorn el conflicte de l'aeroport

1. l'ocupació de la pista de l'Aeroport d'El Prat, suposa un abús i un error per part dels treballadors implicats. L'anàlisi de com hem arribat a aquesta situació requerirà un reflexió autocrítica per part dels propis protagonistes, de l'empresa, d'AENA, de les administracions i dels sindicats. Dos apunts: la desconfiança i el referent de que pilots o controladors sempre s'acabin sortint amb la seva tot i la mala imatge social, han estat dos factor claus per entendre els "per què". Respecte el moment, recordar que qui ha decidit prendre decissions complexes just abans de vacances no han estat els treballadors, sinó AENA. Una curiositat, mai no he vist cap responsable polític indignar-se perquè hi hagi gent que es quedi a terra per culpa de la política de over-booking de les companyies. me lo explican?

2. el sindicalisme de classe ha de donar resposta a les necessitats i reivindicacions del treballadors afectats per un determinat problema, però tenint en compte el conjunt dels treballadors. I aquests dies, els aeroports són plens de treballadors que volen gaudir del seu dret a les vacances i que han fet un important esforç econòmic que en molts casos s'ha vist frustrat.

3. entre les reflexions i autocrítiques que cal fer, aniria bé que les empreses i administracions que juguen als aprenents de bruixot fomentant el sindicalisme corporatiu i el fraccionament dels treballadors tinguessin en compte el punt anterior.

4. de totes les claus d'anàlisi possibles (en termes de relacions laborals, de serveis públics, de model d'aeroport, de drets dels usuaris, etc...) s'ha imposat dos idees força: el traspàs de l'aeroport i la necessitat de regular el dret de vaga per evitar els abusos. Qui va dir que el pujolisme ha mort?

5. respecte la qüestió del traspàs: vagi per endavant que crec que seria positiu. Ara bé, que després de 30 anys d'autonomia continuem amb la cantarella de que el traspàs de les competències X a la Generalitat acabarà amb tots els problemes sembla un insult a la intel·ligència. Estic d'acord amb el traspàs perquè crec en les polítiques de proximitat, no perquè pensi que aquí som més llestos. I sincerament: algú creu realment que un cop fet el traspàs de competències serà impossible que es torni a produir un problema com aquest? Decepció: en aquest joc i missatge han entrat tots el partits sense que es pugui diferenciar els d'esquerres i els de dretes.

6. respecte la qüestió del dret de vaga: ahir vaig veure un greu exercici de cinisme al Telenotícies nit de TV3. Per parlar del dret de vaga el presentador ens deia que "molts" advocats laboralistes creien que se n'havia de fer una regulació (s'entén que restrictiva). A continuació uns declaracions de dos advocats, un de Garrigues i l'altre de Cuatrecases. El triple missatge és clar: a) es tracta d'una qüestió tècnica i no político-social (per això parlen advocats i no sindicats, patronals o polítics), b) la postura tècnicament correcta és la dels despatxos que acostumen a defensar uns interessos determinats (per què ningú va entrevistar un advocat del gabinet de CCOO que alguna cosa saben del tema?) i c) els problemes en el dret de vaga es produeixen sempre per abusos dels vaguistes.

No he vist mai ni un sol reportatge de la violència més dura i generalitzada que es produeix en una vaga: la d'aquells empresris que amenacen de manera explícita o implícita els seus treballadors amb represalies si exerceixen el seu dret constitucional a la vaga (no renovació del contracte, no promoció a l'empresa, o simplement "que t'agafin mania").

I l'esquerra política? de vacances mentals.

blog-parasitisme (6)

Al bloc de l'inefable Paqui Santonja he trobat aquesta entrada amb dades sobre el Líban que em semblen molt adients a l'hora de tenir elements de valoració del que està passant.

A banda d'escriure allà els comentaris, recomano al visitant que aprofiti per fer una ullada general al bloc. Val la pena

30 de jul. 2006

La cara de la història (1)

[Lo estamos dando, lo estamos regalando... una altra secció de les Querol's litle things. La història ens apassiona, així que ja tardàvem en crear aquesta secció. Són les imatges que al llarg del temps han determinat el rumb de la nostra espècie. Comencem a les acaballes de juliol amb un dels episodis més brillants de la civilització: la Revolució amb majúscules (és a dir la Francesa de 1789).]

El jurament del Jeu de Paume
Jacques-Louis David

El plan de este escrito es muy simple. Nos planteamos tres preguntas: 1º ¿ Qué es el Estado llano? Todo. 2º ¿ Que ha sido hasta el presente en el orden político? Nada. 3º ¿ Qué pide? Llegar a ser algo.
Sieyés
El tercer estat


A finals del segle XVIII l'Ancien Régime estava en crisi a tota l'europa occidental. A França la crisi es veia agreujada per la situació de col·lapse econòmic a la que estava apunt d'arribar la Corona. Aquesta situació va portar a diferents ministres de finances, especialment a Necker, a mirar d'implantar una reforma tributària per tal que els estaments privilegiats paguessin impostos (quin radical aquest Necker, i això que era monàrquic...).

Davant les resistències de la noblesa (que finalment els hi van costar el cap, literalment) el Lluís XVI es va deixar convèncer pels seus ministres i va convocar per primera vegada en més d'un segle els Estats Generals, com a maniobra de pressió cap als estaments privilegiats (noblesa i clergat). Però el tercer estat (els comuns, bàsicament la burgesia) va arribar amb fam endarrerida i va començar amb exigències que a les orelles del rei devien sonar a subversió. De fet els xicots del tercer estat es van auto-constituir en Assemblea Nacional i van començar aprovant la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Molt més del que el rei estava disposar a acceptar. Preocupat pel rumb que prenien els esdeveniments Lluís XVI va clausurar les sales on es reunia l'Assemblea Nacional per mirar de paralitzar-la. Però els nois de la burgesia ja estaven en ratxa, així que es van reunir al Saló del joc de pilota on van pronunciar el Jurament del Jeu de paume, pel qual prometien no dissoldre's fins que França tingués una constitució. D'aquesta manera començava la revolució més trascendent de la història moderna. El món mai més va tornar a ser el mateix.

Moraleja 1: compte amb jugar a l'aprenent de bruixot amb forces que no es controlen

Moraleja 2: quan el riu baixa ple, és suicida posar-hi presses.


(hi possem música?)

28 de jul. 2006














Cinc treballadors morts i un ferit greu per la caiguda d'un mur en una obra de Barcelona.

I ja està.

L'any 1998 em vaig afiliar a ACCIÓ JOVE i al conjunt de CCOO. La meva primera activitat sindical va ser participar de la recollida de signatures per impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per tal de posar límits a la subcontractació en la construcció. Encara esperem.

El meu primer estiu fent guàrdia al local sindical vàrem tenir un agost negre. Durant dos o tres setmanes teníem morts en accident de treball constants. Cada vegada que sortia la notícia, pareixia les declaracions del cap del patrons catalans, Juan Rosell, desmentint que existís relació entre subcontractació i sinistralitat laboral. Cada dia una nova mort desmentia les paraules del dia abans. Però el Juan Rosell no alterava el discurs.

La subcontractació mata. I té moltes altres conseqüències per a la salut, que ni tan sols surten als diaris.

Cinc persones es van llevar ahir per anar a treballar. I simplement per anar a treballar van perdre la vida. No és un fet fatídic, hi ha causes i culpables.

Culpables són els empresaris de la construcció i les seves organitzacions que es neguen a prendre mesures que salvarien milers de vides per tal de no reduir gens ni mica els seus desorbitats marges de beneficis.

Culpables són els membres de les majories parlamentàries que s'han negat una i una altra vegada a limitar per llei la subcontractació, cedint a les presions d'aquests empresaris.

Culpables són els membres de les minories parlamentàries de suport que prioritzen coses com el Castell de Montjuïc a l'hora de condicionar el seu recolzament al govern i s'obliden que cada dia moren treballadors i treballadores al seu lloc de treball, i que milers emmalalteixen.

Culpables som els ciutadans i ciutadanes que emetem o no emetem el nostre vot pensant en altres coses.

Dilluns a les 12h a la Pça Sant Jaume concentració i minut de silenci. Almenys no siguem culpables d'indiferència.

Per qui vulgui saber més

blog-parasitisme (5)

Al blog de la misteriosa Lola corredora he pogut llegir un bon comentari sobre la cimera de Roma respecte el conflicte a l'orient mitjà. Recomano que es cliqui aquí

Els comentaris allà.

26 de jul. 2006

perles (5)


Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

José Agustín Goytisolo
de Palabras para Julia

PS: aqui deixo el poema sencer

19 de jul. 2006




















I més: pica aquí

Una cançoneta i mo n'anem (5)

Durante el fin de semana los gallinazos se metieron por los balcones de la casa presidencial, destrozaron a picotazos la mallas de alambre de las ventanas y removieron con sus alas el tiempo estancado en el interior, y en la madrugada del lunes la ciudad despertó de su letargo de siglos con una tibia y tierna brisa de muerto grande y de podrida grandeza.

Gabriel García Márquez El otoño del Patriarca


Tanquem les commemoracions del 70 aniversari de "la cosa" amb una cançoneta dedicada a tots els francos d'aquest món (inclosos els que es presenten a les eleccions).

18 de jul. 2006

quatre reflexions




'El líder de los populares consideró “un error volver a revivir lo que sucedió en España entre los años 1931 y 1936. En este sentido, ha recordado que en el año 1978, “políticos de diferentes partidos” abogaron por mirar al futuro y no al pasado, reconciliarse y no dividir ni generar te.nsiones. “Y eso es lo que yo voy a hacer”, apostilló'.

Reflexió primera

70 anys. 70 anys del triomf del feixisme a Espanya. 70 anys de l'inci de la dictadura de la por, la ignorància, l'ultracatolicisme, la irracionalitat i l'odi. 70 anys de l'aniquilació successiva de tres generacions dels millors actius d'una país: polítics ensenyants, sindicalistes, líders comunitaris, feministes, artistes i intel·lectuals, escriptors... del que encara paguem el preu en termes de qualitat de la nostra democràcia.

Reflexió segona

Un dels grans misteris de la condició humana és el pes de la història. Deu tenir a veure amb la importància que té l'increment de la memòria en el procès de desenvolupament de la nostra espècie. Sigui com sigui la transmissió del coneixement de la història ha rebut sempre una gran atenció d'aquells que volen conservar o assolir el poder. La història és un important element de legitimació política, així com una font d'incentius i desincentius del comportament col·lectiu. La por a repetir els errors del passat és un poderós fre al comportament humà. Determinar la versió de la història que finalment esdevé hegemònica és un factor clau en les relacions de poder.

Reflexió tercera

El missatge polític de Mariano Rajoy amb motiu d'aquest aniversari infaust que avui celebrem resulta d'una obscenitat sense paliatius. El partit que va fer bandera de l'ensenyament de les humanitats en l'educació secundària reclama la ignorància del franquisme. Aquest crit de "mort al coneixement de la història" ens remet altres discursos: "muera la cultura" va cridar Millán Astray en el famós discurs a la Universitat de Salamanca, "viva la muerte".

El nivell d'irracionalitat i d'obscurantisme cavernari del discurs de Rajoy fa tremolar.

Reflexió quarta

hi ha altres coses que no canvien. Exercici d'agudesa audiovisual: quin d'aquests dos vídeos té més de 70 anys?

vídeo 1 vídeo 2

14 de jul. 2006

perles (4)


'En los paquetes de té verde "Especias celestiales" figura una breve explicación de sus beneficios: "El té verde es una fuente natural de antioxidantes, que neutralizan las dañinas moléculas del cuerpo humano conocidas como radicales libres. Mediante la inhibición de los radicales libres, los antioxidantes ayudan a que el cuerpo mantenga su buena salud natural". Mutatis mutandis, ¿no es la noción de totalitarismo uno de los principales antioxidantes ideológicos, cuya función ha sido durante toda su trayectoria la de inhibir los radicales libres y ayudar así al cuerpo social a mantener su buena salud político-ideológica?'

Slavoj Zizek
Quién dijo totalitarismo?
Cinco intervenciones sobre el (mal)uso de una noción


12 de jul. 2006

Tontos

"vanitat de vanitats," digué el predicador; "vanitat de vanitats, tot és vanitat"
stultorum infinitus est numerus
el número de babaus és infinit
Ecclesiastés


Hi ha dies en que hom ha de fer un esforç titànic per contenir-se en les crítiques i no caure en el jiménez-losantisme. Avui és un d'aquests dies, si més no per mi. I el més suau que puc dir és que exigeixo que demanin perdó.

"Celebrem" el primer aniversari de la cimera de Gleneagles del G-8. La cimera escocesa dels països més industrialitzats del món, va comptar amb dos fets excepcionals. El més greu van ser els atemptats del dia 7 de juliol a Londres. El més insultant, la farsa de la campanya Live 8. La cosa va anar així: el Blair és l'amfitrió de la cimera i té la seva imatge pública pels terres degut principalment a la seva intervenció en la guerra d'Iraq. Calia un cop d'efecte per reconciliar-se amb l'electorat i la cimera del G-8 era una ocasió perfecta.

El premier va muntar un espectacle de llums i colors amb l'objectiu d'aparèixer com l'abanderat al nord dels països del sud. Però per a la fanfarria necessitava algun cameo d'artistes convidats. Evidentment, qui podia aportar un plus qualitatiu eren les organitzacions que tenen una sòlida trajectòria de compromís amb el desenvolupament del sud. Però precisament per això, era difícil que cap organització o personalitat "amb cara i ulls" es deixés entabanar i es jugués el seu prestigi formant part del circ en el paper de "encantadora señorita" que acompanya al mag blair mentre va treien conills del barret.

Però en Blair sap com ningú que la política és televisió. I qui vol veure a la tele uns aburrits activistes podent veure algun artista fashion? I aquí és on entren en joc els dos protagonistes d'aquesta història: Bono i Bob Geldof. Perfectes: dos xicots de l'star sistem internacional, dels que exploten "el rollo compromés" com una part de la seva imatge, frívols fins a la nàusea i amb un ego que els hi tapa qualsevol altra consideració.

I Bono i Bob es van prestar encantats al joc. Concertets solidaris, fotos amb els líders mundials, intervencions en els fòrums... i tot televisat en directe. Van jugar el vell paper del tonto útil. No incideixen en res però generen una coartada. La presència del duo va servir per a tapar les vergonyes del G-8, i va generar una falsa imatge de diàleg i compromís dels líders del txiringuito. Tot super-positiu i de bon rollo

Un any després cap, absolutament cap, país del G-8 compleix amb el seu compromís de destinar el 0'7% del PIB a ajuda pel desenvolupament. I sovint es disfressa com ajuda algunes condinacions de deutes, l'adquisició de serveis o simplement accions d'intervencionisme polític en les ex-colònies. Interessant i molt llegible l'informe Pagar el precio d'Oxfam internacional. Aquí teniu l'informe

Mentrestant a la cimera d'enguany a Rússia els temes d'educació, salut i Àfrica jugaran un paper decoratiu, mentre en Bono i en Bob es limiten a dir que "quin mal rollo". La mateixa vanitat que els va portar a participar del circ és la que impedeix l'única declaració honesta que podrien fer: "erem un frau. Us demanem disculpes".

blog-parasitisme (4)

El Jordi Merino està fent des del seu bloc un seguiment compromés de l'actual crisi Palestina. Val la pena fer-hi una ullada.

http://jordimerino.blogspot.com/

(Els comentaris allà)

Sort de gent com el Jordi que trenquen el silenci vergonyant que s'està produint en la nostra societat amb aquest tema. És el que passa quan s'està massa ocupat mirant-se el malic.

11 de jul. 2006

Digue'm sentimental




Hay que ingeniárselas, por encima de todo, para que cada una de nuestras acciones nos proporcionen fama de hombres grandes y de ingenio excelente.

Maquiavel. El Príncep

I. Al principi fou la Transició.

I durant la transició, els líder polítics i socials eren ferms seguidors d'aquesta màxima maquiavèlica. Gent que cultivava l'art de l'oratòria, que intentava demostrar en tot moment alçada de mires i visió global, que es codejava tant com podia amb intel·lectuals de certa solvència. Però passat el temps, la ciutadania va demostrar cansament. Els lustres acumulats de González-Dios (Txiqui Benegas dixit) van passar factura. Cansament de que aquells que els representaven passegessin arrufant el nas i amb la barbeta aixecada, i de que de tant visitar les alçades deixessin de tocar de peus a terra. Llavors, va arrivar un nou temps.

II. El Temps de la "Gent Normal"

Les dos grans premonitores d'aquest fenòmen, salvant totes les distàncies del món, van ser les nostres Cristina Almeida i Pilar Rahola. Persones properes, a les que era més fàcil veure en concursos televisius i tertulies costumbristes, que en feixucs programes d'anàlisi política.

Però, sens dubte, el primer en explotar amb màxim èxit aquesta postura va ser José M. Aznar. El senyoret de Valladolid es veia massa esquifit per a plantar cara al Felipe González El-Gran-Estadista. Prou ben assessorat per no caure en la trampa d'intentar guanyar a González en el seu terreny, Aznar va optar per presentar-se com "una persona normal". I no li va anar malament fins que va canviar de terç, va plantar els peus a la taula de Bush i es dedicà a llegir poesies de Lorca i fer intervencions en llengües estrangeres. Com els nous rics en procés de refinament, quan més esforços feia Aznar per pujar al cim d'Els Grans Estadistes, més li sorgia de dins el senyoret opositor de Valladolid.

Finalment, tothom ho va entendre: un polític ja no podia aspirar a caure bé, sinó a molestar el menys possible. I van començar a emergir figures que feien de la seva "normalitat" un actiu: Almunia, Mas, Zapatero, Saura, Rajoy...

III. De l'ocàs de l'Últim Mohicà al naixement d'un nou paradigma

Maragall és (ha estat) l'últim de l'estirp dels polítics divins. Resulta revelador veure el doble relleu d'aquest diví a l'Ajuntament de Barcelona i a les eleccions autonòmiques. A Barcelona, Maragall va triar Clos, sens dubte el cas més dramàtic de tots. Clos és fred, distant i força extraterrestre. Potser per això intenta fer de diví i deixa anar disquissicions metafísiques cada vegada que ha de lliurar el premi als millors pastorets de l'any. Però tampoc en això se'n surt, i la cosa esdevé surrealista.

Respecte al segon relleu, per a les properes autonòmiques Montilla s'ha auto-erigit com a successor. Montilla té més a veure amb l'Aznar de l'oposició que amb l'entranyable Cristina Almeida. No pot passar per diví (afortunadament a diferència de Clos, ell n'és conscient). Molt menys per una persona propera i popular. Ni tan sols per un tio normal. Montilla és simplement gris. Però gris metal·litzat. D'una grissor freda que envaeix tot el que l'envolta. L'actiu que exhibeix és clar: ordre i eficàcia. Front als lideratges histriònics, els humils oficinistes.

Ves a saber, potser inaugurarà una nova categoria. Mentrestant jo trobo molt a faltar els vells polítics divins. Digue'm sentimental

perles (3)

Umberto Romagnoli
Professor de Dret del Treball a la Universitat de Bologna


Demoledor y al mismo tiempo a su modo reconstructivo, el razonamiento que aquí y allá creí no haber entendido bien puede describirse de esta manera: para ayudar y proteger a todos los aspirantes al trabajo, es preciso ayudar y proteger menos al que tiene trabajo. Así pues el razonamiento es el fruto envenenado de la misma maldad con la que es posible sostener que para hacer crecer el pelo a los calvos, conviene rapar a los que no lo son.

9 de jul. 2006

Unió Europea: pla B

Trata de arrancarlo, Carlos
Luis Moya, co-pilot de rallies

Tenim la cosa europea força atascada. Mai va ser un àmbit fàcil que comptés amb un quadern de viatge clar, però sembla que l'únic consens ampli en l'actualitat es que la cosa està parada i tots plegats anem desorientats en el tema.

Des dels seu inicis, el procès d'integració europea ha estat controvertit. El procès ha estat únic (complex però únic) però en ell convivien diferents objectius i visions que al llarg del temps s'han anat relacionant dialècticament i mutant a mesura que es cremaven etapes. Aquesta relació dialèctica i aquestes mutacions han anat esculpint sobre el vell marbre europeu aquesta composició que hem acabat anomenant Unió Europea. Una composició que tot i la seva literatura clàssica, és eminentment barroca, feta a cops de tractats, espais de cooperació reforçada, dobles velocitats, una arquitectura institucional policèntrica i políticament assimètrica, i la convivència de racons de multilateralitat, bilateralitat i polítiques realment integrades.

El fracàs de la proposta de Constitució Europea ha estat el darrer i principal element d'alarma, si bé l'actual crisi és causa i no efecte d'aquest fracàs. La unió Europea es debat entre ser un pol capaç de competir amb les altres grans potències (Estats Units, però cada cop més Xina) amb les seves mateixes armes, o un model alternatiu de creixement econòmic i intervenció internacional, basat en els valors del que anomenem l'europa social. Aquesta doble via, i el conflicte inherent a la mateixa, es plasma tractat rera tractat, decisió rera decisió, i culmina (de moment) en la proposta de Tractat Constitucional. Com sempre, aquesta proposta és fruit d'un equilibri de forces. Un equilibri que alguns vàrem pensar que no era tal, sinó que situava les bases de futur per a l'hegemonia de la visió neoliberal. En funció d'aquesta reflexió vaig emetre el meu vot contrari a la proposta de Tractat.

Val a dir que estem en un moment extremadament complicat des del punt de vista global. La tendència de la ciutadania a refugiar-se endins cercant els quarters d'hivern davant un procès de globalització que percebem en clau d'amenaça, és el principal escull que els defensors de l'europa política i social hem d'afrontar a l'hora d'irrompre en el debat europeu. Una situació que va fer que el primer de prendre la iniciativa després de rebuig francès al tractat constitucional hagi estat el gran campió del model neoliberal i atlantista. Anthoni Blair va aprofitar la seva presidència semestralk per a plantejar el seu programa, clar i net. Després el premier britànic ha tingut altres maldecaps més urgents que li han fet perdre pistonada.

Però en qualsevol cas, el drama és la incapacitat de l'esquerra europea social i política d'articular actors i iniciatives a escala continental. Durant el propi procés constitucional, únicament la Confederació Europea de Sindicats (la CES) i amb Déu i ajut, va ser capaç d'actuar amb veu i clau europea i d'acompanyar la seva veu amb una mobilització continuada. Articular espais de proposta i intervenció europeus, generar una nova proposta unitària de l'esquerra europea per a situar-se de nou en el fòrum polític hauria de ser la principal obsessió de qualsevol dirigent social o polític europeu amb una certa talla. Cal impulsar aquest espai incorporant actors, organitzacions i referents necessàriament plurals, dels que van votar "sí" i dels que van votar "no" al referèndum constitucional. Convertir la Unió Europea en un agent internacional de primer ordre capaç de plantejar un model econòmic i social propi, és una assignatura essencial per afrontar el procés mundialitzador amb esperances de futur.

En aquest sentit seria especialment imperdonable que aquells que vàrem votar "no " a la constitució al·legant la possibilitat de generar un nou pol critic i europeista, ens limitessim a somriure davant l'actual situació d'impasse. I de moment no veig bellugar-se ningú (tret del Blair).





7 de jul. 2006

Una cançoneta i mo n'anem (4)

El desencís del final de segle, fet música i actitud vital. Els rebels sense causa ja no eren nois guapots amb tupé que feien carreres de cotxes, sinó àngels caiguts de cabell llardós, sabatilles de drap i mirada perduda.

La cançoneta número quatre va dedicada a algú que de cop ha deixat de ser noi per a ser home. Sort en el viatge.

http://www.youtube.com/watch?v=-d0vBwnTcCc&search=nirvana%20unpluged

La revolució IKEA (contestació a la Tània)


IKEA suposa una revolució cultural. En definitiva la principal aportació d'IKEA ha estat no condemnar a la gent jove que anava a viure de lloguer en situacions sempre provisionals a patir aquell mobiliari desfassat i caspós que els propietaris descartaven fins i tot per a l'apartament de la platja. Suposa una certa dignificació de la precarietat habitacional a la que molts ens veiem abocats. En el fons és incorporar la lògica del "mercadillo" al món del moble, o la del llibre de butxaca, o la del sopinstant... són molt criticats pels puristes però suposen un element de democratització en tant que permeten arribar als mobles nous, o als llibres o a la sopa a molts que d'altra banda en quedarien exclosos.


El preu? La massificació, que tots tenim la mateixa làmpara esfèrica de paper, el zapatero troner, i los estantes ibars (a banda del la mateixa llibreria de nínxols en color blanc, negre, arce..., una qualitat relativa del producte, i unes botigues infernals. Nada nuevo bajo el sol del proletariado occidental.

30 de juny 2006

Boronat: 13 - Nadal: 0, Temporada de salmorejo



Pero nada pueden bombas, dónde sobra corazón
Ay Carmela, cançó popular republicana


El meu amic Xavi Boronat (a la foto, donant la mà a un tio amb traje) em va trucar ahir per donar-me una bona notícia. El Boronat és delegat de CCOO a l'ALSTOM de Santa Perpètua de Mogoda (per això a la foto surt vestit així, que sembla que vagi disfressat: és la roba de feina d'allà). L'ALSTOM és una multinacional francesa que es dedica a la fabricació i manteniment de trens. Fa anys va crear la seva planta a Santa Perpètua partint de la fusió de dos empreses espanyoles: MACOSA i la mítica LA MAQUINISTA. Si sou usuaris del Metro de Barcelona, encara podeu trobar vagons en que a la placa de fabricant apareix el nom d'alguna d'elles. Sembla una metàfora fàcil del nostre procès econòmic el fet que per a la generació dels nostres pares LA MAQUINISTA fos un referent d'empresa potent de la indústria metal·lúrgica (a l'estil de SEAT, per entendre'ns) i que per a la nostra sigui un referent de centre comercial.

Però no ens apartem del tema. La qüestió és que el Xavi em va trucar ahir per donar-me una bona notícia. A l'ALSTOM CCOO és el sindicat majoritari tant en representació com en afiliació. La situació sindical a l'ALSTOM té un doble sentit simbòlic per als dos principals sindicats de Catalunya. D'una banda, el que es deriva del seu pes econòmic i simbòlic en el teixit industrial del país. De l'altre està el fet que l'ALSTOM és l'empresa del secretari general del segon sindicat català. I el fet que el seu sindicat perdi les eleccions a l'empresa del secretari general, doncs home, té el seu què. Qualsevol es pot imaginar els molts esforços i inversions que fa aquest sindicat, ben legítimament (bé, no em feu parlar...), per capgirar la situació.

Però torno a desviar-me del tema... estàvem en que el Xavi em va trucar ahir per donar-me una bona notícia. Resulta que ahir van haver eleccions sindicals a l'ALSTOM. Ha estat una campanya electoral com sempre. Amb un important desplegament del sindicat minoritari a l'empresa. Per allà han aterrat el seu Secretari General de Catalunya (el que hi treballa), el de la seva confederació estatal i els reparticidors de merchandising habitual. Fins aquí tot normal i correcte. Massa correcte. Però el que ha estat el fet diferencial de la campanya va ser la participació en un acte electoral del segon sindicat (de l'ALSTOM, de Catalunya i d'Espanya) de l'actual Conseller d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, l'Honorable Senyor Joaquim Nadal, dels Nadal de Girona. El fet que el conseller competent en infrastructures ferroviàries participi en l'acte electoral d'un sindicat d'una empresa ferroviària, conté un missatge gens subliminal, de corleonesca subtilesa. Qui ha dit independència sindical? I ètica del bon govern?

Però finalment el Xavi em va trucar per donar-me una bona notícia. CCOO no només ha revalidat la seva condició de primer sindicat a l'empresa, sinó que ha ampliat la seva majoria respecte el segon sindicat: 13 a 8! I a més ha quedat de primera força en el col·legi de tècnics, on fins ara era la segona. I és que els companys de CCOO de l'ALSTOM ens han tornat a demostrar que la millor manera de guanyar eleccions sindicals és la feina que s'ha fet abans: de compromís amb la gent i sense vendre duros a quatre pessetes. I és que l'ALSTOM és referent a Catalunya per un tercer motiu: és una de les empreses amb exemples més avançats en termes sindicals. I això no hi ha diners ni favors polítics al món que ho tapin.

Però jo de fet no volia parlar de res de tot això. La qüestió és que el meu amic Xavi Boronat em va trucar ahir per donar-me la bona notícia de que CCOO havia arrassat a les eleccions sindicals a l'ALSTOM. I llavors vaig pendre una de les dos o tres mesures més trascendentals que he d'afrontar cada any: vaig donar per iniciada la temporada de salmorejo. Un salmorejo del que vaig gaudir després de nou mesos d'abstinència, a la salut del Xavi i de tots els companys de CCOO d'ALSTOM.

27 de juny 2006

El fideïcomís familiar català




Ahir cap a les tres de la matinada en un intent desesperat de salvar l'exàmen de Dret Successori Català, em vaig topar amb una figura jurídica que em va apassionar: el fideïcomís familiar català. Em sobta que en 23 anys de govern de CiU no s'hagi erigit ni un sól monument a aquesta figura jurídica que és a l'hora metàfora de la burgesia catalana i clau per entendre el procès històric de gestació d'aquest mateixa burgesia. El senyor Esteve (el de l'auca, no el difunt conseller) no podria entendre's sense el fideïcomís familiar català, i viceversa. Bé, de fet el difunt conseller tampoc.

Per entendren's, un fideïcomís vol dir que la persona que fa el testament nomena un hereu, però amb la condició de que aquest a la seva mort l'ha de traspassar a una altra persona nomenada pel primer testador. Exemple: el pare deixa la casa de la familia al fill amb la condició que el fill, a la seva mort, la passi al nét. El fideïcomís familiar català és una mena de variable. Consisteix en que el pare deixa l'herència al fill, però si el fill no té descendents, a la seva mort l'herència passarà als germans.

I tot plegat, amb quin objectiu? Molt senzill, evitar que el negoci familiar o la masia passi a "mans estranyes" si l'hereu mor sense descendència. Si no fos pel fideïcomís familiar català, l'hereu podria decidir (valga'ns Déu) deixar el negoci o la casa familiar a la seva vídua o a la persona que l'hagi cuidat en els seus darrers anys. Tot plegat molt català. Molt català evitar que allò que és nostre "de tota la vida" (catalaníssima expressió) acabi en mans d'estranys. Com resulta catalaníssim considerar "gent estranya" la dona del propi fill. Per si no ho havieu deduït a la primera, fins i tot poden quedar exclosos els fills no matrimonials o els adoptius (també gent estranya, pel que es veu).

Més enllà de la conya, la tendència del dret successori català a acumular l'herència a un únic hereu, evitant la dispersió pròpia del dret comunitari espanyol, és clau per entendre la gestació d'una burgesia agrària amb prou capital acumulat per produir al seu torn una burgesia comercial i industrial (formada pels fills que no rebien terres en herència, reservades en la seva totalitat al primogènit). I evidentment aquest procès és determinant per generar un teixit econòmic basat en les emprese familiars.

De ben segur que tot plegat té alguna cosa a veure amb la catalaníssima tradició d'anomenar a l'empresari "l'amo" i a l'empresa "aquesta casa". No es tracta d'una qüestió gens neutra, com poden certificar tots aquells delegats i delegades sindicals que quan s'han dirigit a "l'amo" per a demanar-li la informació econòmica de l'empresa, a la que legalment tenen dret, han obtingut la resposta habitual: "et demano jo a tu els números de casa teva?".

I, si em permeteu el salt, alguna cosa tindrà a veure tot plegat amb l'explicació de vot habitual de les senyores de cabellera setmanalment encrespada a la perruqueria: "jo votaré pels de casa". Com també alguna cosa té a veure amb la reacció de la senyora Marta Ferrusola quan va ser nomenat el tripartit: "és com si ens haguessin fet fora de casa nostra". Tota una declaració de principis polítics.

23 de juny 2006

Una cançoneta i mo n'anem (3)


Dedicada a les camarades Manejadora i Lilith, la cançoneta d'aquesta setmana és el tema més inoblidable del més elegant noi de Liverpool.

Un petit testimoni de la infancia musical dels nascuts al 76 (un bona anyada, no trobeu?)



http://www.youtube.com/watch?v=Rt2JhDQLpiA&search=here%20comes%20the%20sun

22 de juny 2006

perles (2)

Avui, dos al preu d'un

"La posmodernidad ha sido un breve período de vacaciones del espíritu, ante la evidencia de que ha fracasado un modelo de crecimiento continuo material y su correspondiente modelo de crecimiento continuo del espíritu. Otra cosa es que merezca ser rehistorificada según la oferta de Frederic Jameson:

Un nuevo arte político - si tal cosa fuera posible- tendría que arrostrar la posmodernidad en toda su verdad, es decir, tendría que conservar su objeto fundamental - el espacio mundial del capital multinacional- y forzar al mismo tiempo una ruptura con él, mediante una nueva manera de representarlo que todavía no podemos imaginar: una manera que nos permitirá recuperar nuestra capacidad de concebir nuestra situación como sujetos individuales y colectivos y nuestras posibilidades de acción y lucha, hoy neutralizadas por nuestra confusión espacial y social".

Manuel Vázquez Montalbán. La literatura en la construcción de la ciudad democrática

21 de juny 2006

Acord laboral

A petició d'un dels participants en un debat anterior incloc al diari una entrada respecte l'Acord laboral 2006.

En comptes d'escriure un text propi (entre altres coses aquesta setmana vaig liadíssim i m'he compromés a penjar quelcom aquesta tarda). Opto per enganxar-vos els enllaços a dos articles fets més amb motiu de la reforma que sobre la reforma, però que em sembla que introdueixen les reflexions claus que no estan presents en els textos que s'han escrit al respecte. Un és del meu jefe, el Secretari General de CCOO de Catalunya Joan Coscubiela (així pleitaguensam sempre em podrà acusar de pilota acrític).

http://www.blogger.com/comment.g?blogID=29391610&postID=115036276108144080

http://www.ccoo.cat/pdf_documents/coscubiela_mon_empresarial.pdf


D'altra banda aquí deixo l'enllaç al web de CCOO de Catalunya, en la portada del qual hi ha un apartat específic sobre l'Acord.

http://www.ccoo.cat

Si hi ha debat, ja tindré ocasió d'aportar una visió més personal.

blog-parasitisme (3)

Avui ni estat del benestar, ni globalització, ni sindicat, ni res d'això.

Adjunto l'enllaç a un text personal, el text que més m'ha impressionat i emocionat de tots els que he llegit mai en cap bloc.

http://taniaperez.blogspot.com/2006/06/la-tita-celi-sha-mort.html

(com sempre, els comentaris allà)

19 de juny 2006

El "No" era centralista i de dretes




Quatre apunts improvitsats a la llum dels resultats del referèndum de l'estatut:

1. Vistos els resultats per localitats, una primera regla general: a més participació millors resultats del "Sí".

2. Segona regla general: el "No" ha obtingut millors resultats en les circumscripcions i localitats on el PP té més vot.

3. A la llum de les intervencions d'ERC i de PP, queda clar que les diferents formes de no suport explícit són i seran utilitzades pel PP. La idea-força llançada per ERC en la recta final de campanya de que un percentatge important de vots negatius podria utilitzar-se com a element de pressió en la fase de desenvolupament de l'Estatut per part del catalanisme, ha quedat desmentida.

4. L'abstenció ha estat especialment elevada allà on les opcions d'esquerres obtenen millors resultats electorals. El fet que el principal actiu de cara a les properes eleccions per al PSC i ICV hagi obtingut aquests nivells d'indiferència entre els seus electorats, els hi genera un problema. Cal esperar que també els hi generi una reflexió sobre els costos de mantenir el debat polític en l'eix en que el va deixar Pujol.

13 de juny 2006

blog-parasitisme (2)

Del blog d'en Toni Comín enllaço la ressenya d'un interessant article de Gösta Esping-Andersen sobre la reforma de l'estat del benestar publicat a la Revista del CTESC. En la mateixa entrada del blog teniu l'enllaç a l'article original.


http://tcomin.blogspot.com/2006/04/les-7-mesures-desping-andersen-per.html

Empar o el somriure invertit


Cap exèrcit estranger no serà vist mai com una força d'alliberament, sinó com a exèrcit invasor
Robespierre


En l'Horta les estrelles es perden pels carrers de Torrefiel
Ovidi Twins



La meva amiga Empar és una noia peculiar per molts motius. Un d'ells, gens menor, és que quan riu, habitualment a arrel d'alguna mordacitat maliciosa, dibuixa un somriure invertit, és a dir, que el seu riure no és en forma de "u" sinó de pont.

Una altre és que és valenciana. Del barri de Torrefiel, del que n'ha fet un acte de reivindicació, més biogràfica i comunitària que ideològica, en la que enfonsa tossudament les seves arrels. I és que la tossuderia és un altre dels seus trets identitaris. Empar és valenciana, i responsable dels joves de CCOO del País Valencià. I més coses. Forma part de la xarxa resistent a la caspa autoritaria de totes les Rites Barberàs realment existents, aquella teixida a base de passar-se la Turia (veritable premsa orgànica del moviment), de recuperar i mantenir la flama d'una vida cultural popularment vanguardista, de regenerar un entramat de referents propis, de reclamar tots els altres Països Valencians possibles.

Sindicalista pedagògica i compromesa amb l'aquí i l'ara, Empar reclama la unitat de la llengua, prefereix TV3 al Canal 9 i manté, tossudament i militantment, el català (ella l'anomena valencià) com a llengua, el nou d'octubre com a diada i la muxaranga com a himne, a l'hora que refusa la franja blava a la seva bandera. Però a l'hora Empar és conscientment valenciana. No d'un País Valencià colònia sud de la Catalunya, no de les comarques simpàticament castisses del sud català. Valenciana. Sigui el que això sigui. I precissament per la seva militància en la reconstrucció d'un nou teixit de referents de la valencianitat, és nega a percebre el seu país com a subsidiari de la Meseta, però també de Catalunya. I precissament pel la seva reivindicació de la identitat popular, sap perfectament que no serà des d'una el·lits sub-catalanes, convenientment subvencionades des del nord, que el seu país podrà re-construir la forma que té de reconeixer-se i estar al món.

Precisament per això, Empar serà sempre acusada per l'hegemonia blavera i per la marginalitat el·litista subsidiàriament catalana. I precisament per això, ella i la resta com ella, són la veritable esperança de la reinaxença valenciana. Mentres tant haurà d'afrontar acusacions d'uns i altres, amb l'únic escut del seu somriure invertit.


12 de juny 2006

Una cançoneta i mo n'anem (2)



Michelle, ma belle Sont les mots qui vont très bien ensemble
McCartney i Lennon

Enllaçant amb les chansoniers de dolça veu un grup francés de Barcelona.

Delicadament elegant, poc apte per als amants dels gustos aspres.

http://www.youtube.com/watch?v=xpzFhefS34o&search=les%20tres%20bien%20ensemble

blog-parasitisme

La meva amiga Trinacria s'ha llançat al blogerisme. Aquí us enllaço la seva segona entrada que podria ser perfectament part del Manual. Els comentaris feu-los allà.


http://aretusea.blogspot.com/2006/06/un-pueblo-entero-que-paga-el-pizzo-es.html

6 de juny 2006

Perles (1)







La il·lustració és l'alliberament de l'home de la seva culpable incapacitat

Immanuel Kant
Què és la il·lustració

Elogi de la militància


Te cambio una canción por el coraje de tus jovenes manos combatientes
Guardabarranco. Guerreo del amor

De mi vida doy lo bueno, soy tan pobre qué otra cosa puedo dar
Álvaro Carrillo Sabor a mí

Divendres vaig estar d'encartellada. Els amics d'ICV a Manresa em van trucar per informar-me que aquella nit tocava sortir a enganxar pancartes demanant el SÍ a l'Estatut. La distància física i les responsabilitats sindicals no em permeten de mantenir una militància política activa. Feia temps, doncs, que no veia als companys de Manresa i em vaig alegrar de poder pujar a donar un cop de mà.


Al local ens vàrem congregar molts dels habituals i algunes cares noves (i joves). La Laura, que està assumint les tasques d'organització i ha suposat una alenada d'aire fresc que feia falta, el Sánchez company de la Federació de Pensionistes de CCOO i com sempre el més puntual, el Xavi que fa de regidor, el Pep que treballa a manteniment de l'ajuntament, el Sales gran que fa de pagès, la nova gent de Joves d'Esquerra Verda... Mentre feiem estona, el debat anava sobre les dificultats de les propostes federalistes, l'estatut, la campanya... i també sobre l'universal tema "com va la vida", atès que amb alguns feia mesos que no ens veiem.

Fets els equips i els itineraris, la Laura i jo vàrem pujar a la furgoneta d'en Sales a fer la nostra ruta. Vam anar per feina perquè en Sales havia de llevar-se a les sis de la matinada per anar al tros. En acabar cerveseta al local i cap a casa.

Quan sento els discursos instal·lats sobre "els polítics" com a gent interessada només en el càrrec, dogmàtica i sectària, sense llibertat per pensar més enllà de les consignes de la direcció, etc. sempre penso en la gent de Manresa i comarca. I és pensant en ells, i en la molta gent militant de l'esquerra que he conegut i conec, que em ratifico en el meu elogi de la militància, front els discursos políticament correctes.

La militància entesa no com a sacrifici, sinó com a realització ciutadana. La militància que implica una disciplina no imposada per ningú, sinó que sorgeix de la reflexió que porta al compromís a allò que entre tots i totes hem acordat lliurement. La militància com a obligació de ser crític en tot moment amb nosaltres mateixos i amb allò que ens envolta.

M'agrada especialment la militància en tant que renuncia a la no-contradicció. Les visions platòniques (o derridianes) que entenen que les idees es perverteixen sempre que s'articulen en organitzacions i accions concretes, poden portar a la satisfacció vàcua de qui es queda tancat a casa o al despatx de la facultat. Però no són palanca de canvis. La militància suposa acceptar que les idees per a esdevenir realitats s'han d'encarnar en matèria (organitzacions, persones, activitat, negociacions, acords) i que aquesta encarnació implica necessàriament la contradicció front a la suposada coherència, mestissatge front a purisme, vida front a la lletra morta dels documents.

Militància d'esquerres suposa també un vincle emocional amb milers i milers de persones a tot el món de causes, idees i àmbits de treball diferents però amb una mateixa voluntat transformadora, ser part d'aquesta comunitat virtual.

I la militància, la que val la pena, suposa també bon humor per afrontar aquestes contradiccions, les hores dedicades a feines no sempre massa estimulants i les discussions interminables a les reunions.

La coherència del militant no és basa, doncs, en dir sempre el mateix, sinó en actuar en funció del que pensem i diem. No conec gent més contradictòria que els meus companys i companyes d'encartellada. Ni més contradictòria, ni més coherent.

5 de juny 2006

Una cançoneta i mo n'anem (1)



Ya ves, a mí y a buenos aires nos falta siempre el aire cuando no está tu voz
Cacho Castaña Garganta con arena

Comencem una nova secció de la bitàcora amb aquesta gran dama del tango i la seva versió de Maquillaje (Virgilio y Homero Expósito).

No apte per a puristes ni per a poppies frivolitzants. De res.

http://www.todotango.com/audio/wax/1789.wax

4 de juny 2006

Torna la comèdia argentina



Cine
Tiempo de valientes de Damián Szifrón

http://www.tiempodevalientes.com


I torna en forma de cine negre. El film respon a la lògica consagrada per Gibson i Globber de "parella de policies investiguen cas". En aquest cas de policia només n'hi ha un, interpretat per Luis Luque, que es troba enmig d'una depressió motivada pel descobriment de la infidelitat de la seva dona. L'altre, a càrrec de Diego Peretti, és un psicoanalista condemnat a serveis socials a qui el jutge encarrega acompanyar al policia depressiu i donar-li assistència.

Junts s'embranquen en la investigació de la desaparició de dos treballadors de la industria militar argentina, que desembocarà en el contraband d'urani i la corrupció en el servei secret argentí. Junts hauran d'emmirallar-se en l'altre per veure's reflectit, junts teixiran una relació que gira innesperadament cap a l'amistat, la de debó, la que forja la superació conjunta dels obstacles.

Pertretxat en l'excel·lent plantilla d'actors secundaris a que ens tenen acostumades les pel·lícules argentines que arriben a casa nostra, Szifron, teixeix una trama ben lligada en la que demostra un magistral domini del tempo i de la vis còmica. Aquells que estan acostumats al duo Campanella - Darín faran el descobriment de com els moments de tensió dels personatges, en comptes d'aturar el ritme de la pel·lícula poden ser-ne el catalitzador.


M'atreveixo a recomenar-la. De debó



I una cosa que copio dels amics de QCS, aqui teniu a Szifron i Peretti parlant de la pel·li.


http://www.youtube.com/watch?v=Mk7QArBhAlI&search=tiempo%20de%20valientes