Una cançoneta i mo n'anem

Mariza no és una fadista, és un sentiment.

L'enllaç.

(Gracias Ana por un regalo que no tiene precio)

Sostiene Ángel Rozas

Una colla d'amics de l'Ángel Rozas van compilar fa algun temps alguns dels seus escrits i intervencions dels darrers anys que es poden trobar publicats en el bloc Ángel Rozas. Maestro de sindicalistas. Textos que expressen com un motlle la personalitat de l'autor: concisos, precisos, serens i crus. I amarats d'una certa dosi d'ironia falsament ingènua.

Reprodueixo algunes de les afirmacions que inclouen, que penso que són una bona mostra del pensament, i sobretot de l'actitud davant la vida de l'Ángel:

"Una 'inmensa minoría' perseguimos tanto al franquismo que al final tuvo que meternos a muchos de nosotros en las cárceles de la dictadura del General Franco"

"Un compromiso como aquel, de lucha y de espíritu revolucionario, nos cambió. Con el sentido que cada uno quiera darle a ello. Pero lo cierto es que cambió nuestras vidas de manera prodigiosa; realmente las cambió para siempre"

"La democracia en nuestro país no fue una "carata otorgada" por un supuesto "piloto" real y un grupo de "hombres buenos"; sino que fue el compendio de luchas, que en ocasiones acabaron en derrotas, de sufrimiento y de torturas, que en ocasiones acabaron en victorias morales, y de presiones por parte de amplios sectores de la clase trabajadora y otros grupos y clases sociales del país"

"Nosotros somos gentes que perseguimos, que luchamos contra el franquismo persiguiendo las libertades democráticas. Y, tal vez, esta es mi opinión, este es el mayor valor de nuestro testimonio; es decir, el de ser un testimonio ético y político"

"Todavía podemos recordar en grupo, podemos ayudar a conformar una memoria colectiva, o mejor una conciencia histórica de aquellos "desafectos" del régimen, que nos ayude a saber algo sobre nuestra identidad como sociedad"

"perquè jo, com d'altres, estem fets també d'una memòria de derrota i de diàspora, a la qual no vull renunciar"

"Debemos, la gente mayor, evitar transmitir una memoria personal anecdótica y nostálgica, evitar caer en las "historias del abuelo cebolleta". Es un esfuerzo, pero creo que debemos tratar de transmitir las experiencias que tienen utilidad y sentido para las generaciones de hoy, para su vida hoy, para hacer frente a sus problemas que si bien no son los mismos, son muchos y diferentes a los que nosotros nos enfrentamos durante la dictadura".

"Valores como la solidaridad, el esfuerzo individual y común, la preocupación por la formación y la autoformación, la igualdad en la diferencia, la justicia social, la racionalidad que ponga límite a la irracionalidad y los comportamientos viscerales, y al mismo tiempo nos permita ver la complejidad de los fenómenos sociales y del ser humano. En definitiva, se trata de defender el humanismo y el conocimiento racional, frente al ilusionismo de lo simplista, lo engañosos de que nada puede cambiar, la aceptación del valor tal como se nos presenta"

"Antes de actuar debemos conocer, conocer nos acerca a los problemas a los que queremos dar soluciones"

"La idea fundamental que debemos transmitir a partir de nuestra experiencia es que lo que existe no existe de forma "natural", imperturbable e imperecedera. Lo que existe es la construcción del ser humano en sociedad, lo construido a través de la historia. Es producto de nuestros actos, eso sí a partir de elevados grados de incertidumbre y de condicionantes, pero al fin y al cabo la historia la hacen las mujeres y los hombres, aunque su resultado no sea siempre el que se busca o desea"

Ángel

Ha mort Ángel Rozas. La majoria de les persones que es trobin per la xarxa aquest article, no reconeixeran el nom, ni la cara seriosa i solemne de la persona que està a l'esquerra de la fotografia.

Un altre company que fa poc que ens va deixar, Miguel Núñez, deia que les dictadures temen les persones valentes i generoses. Utilitzen el terror per tornar covard al valent i egoïsta al generós. Doncs bé, amb l'Ángel, com tampoc amb en Miguel, no s'en van sortir. L'Ángel ha estat valent i generós fins al darrer moment.

L'Ángel Rozas va deixar que els que llavors èrem joves de CCOO possèssim el seu nom a la nostra Escola. I aquest va ser l'inici d'una gran amistat de l'Ángel amb la gent jove de Comissions.

Com amb totes les veritables grans persones, amb l'Ángel no van les hagiografies inflamades. Deixò constància, però, de dos records.

Un record col·lectiu:

En totes les edicions de l'Escola, mentre li va ser possible, ens adreçava unes paraules en la cloenda. Veritables classes magistrals, en el sentit més literal i humil del terme, per a cloure el "curs escolar". Recordo amb especial vivesa la primera, que l'Ángel va dedicar a explicar qui eren i què feien aquella colla de persones que van començar a organitzar les comissions obreres, amb una emotiva referència al paper de les dones que com la seva companya Carmen Jiménez, van donar vida a la xarxa de suport als empresonats. Sempre recordaré l'absolut i concentrat silenci amb que els assistents seguíem la seva meticulosa i contingudament emotiva exposició. En cloure es va produir una de les ovacions més sinceres i emocionades que mai he tingut ocasió de sentir (i n'he sentit moltes).

Mai he tornat a veure una conexió tan profunda entre un conferenciant i l'auditori, i val la pena tenir en compte que entre un i altres hi havia mig segle de diferència d'edat física.

I un record personal

En certa ocasió, parlant amb l'Ángel al seu despatxet a la Fundació Cipriano García sobre alguns episodis de la vida del PSUC, vaig etzibar-li: "me temo que soy más sectario que tú, Ángel". Ell em va mirar seriós y amb la mateixa serenitat de sempre em va deixar anar: "yo, que he sido bastante más sectario que tú, te puedo asegurar que el sectarismo no sirve de nada".

Em va quedar gravat en pedra.

Us deixo l'entrada del Mestre López Bulla

The man who sold the world

Un matí, després d'un somni agitat, en Gregori es va despertar convertit en una monstruosa tortuga.

La cançoneta d'aquesta setmana la dediquem als nostres presidents. Aquí queda.

La Retallada: què està pasant?

Fa dies que es va exhaurir el termini autoimposat per a escriure aquesta entrada. Temps suficient per a que els darrers anuncis del Govern tanquessin l'episodi. Dies després de plantejar el paquet de retallades per a frenar el dèficit el Govern espanyol anuncia un empitjorament de les perspectives de creació d'ocpació i activació econòmica. Traduït al català: les retallades del Govern generen desocupació i desacceleració de l'economia segons el propi Govern. Informe de situació:

1. Els principals problemes d'Espanya són l'atur i la caiguda del consum intern (el que comprem els ciutadans espanyols). En els darrers mesos s'ha produït un lleu repunt econòmic, les claus d'aquest repunt han estat l'augment del consum i la despesa de l'Estat.

2. Espanya no té un problema real de deute públic. De fet Espanya és un dels països menys endeutats de la Unió Europea. Espanya té, això sí, un dèficit superior a la mitja de la UE: l'Estat (totes les administracions) gasten més del que recauden cada any perquè han de pagar els plans de rescats i, en menor mesura, la protecció social a les persones en atur. No vull repetir el que vaig escriure en l'anterior entrada sobre Grècia. Tan sols recomenar-vos la lectura d'aquest article de Joaquín Estefania trobat gràcies a otromundoesposible.com .
3. Per a reactivar l'economia cal consum i despesa pública. Espanya es troba en pitjor situació que altres països de la Unió perquè el nostre teixit d'empreses i llocs de treball estava molt més enganxat a la bombolla immobiliaria i del crèdit. Per tant, tenim més dificultat com a societat per a reactivar el nostre teixit d'empreses i ocupació. A més, tot i que el nostre Estat està relativament poc endeutat, les famílies i les empreses estan molt endeutades, i moltes ara tenen dificultats per a pagar crèdits i obtenir-ne de nous.

4. El que necessiten le empreses no són retallades dels drets dels treballadors sinó tenir més clients i més comandes. Cada euro que va a les famílies, a les persones en atur, als treballadors del sector públic va directe al "super", a la botiga de roba... i això genera activitat econòmica, aporta seguretat de que els crèdits es pagaran i ajuda a reactivar i crear empreses. Per contra es retallen els ingressos. A més s'encareix l'IVA que grava el consum. però no hi ha hagut cap mesura real per a gravar les grans fortunes. Aquells que s'han beneficiat dels rescats són qui ara haurien de contribuir a pagar-ne la factura.

5. Retallar els salaris a treballadors del sector públic, congelar pensions, rebaixar la inversió pública o retirar el suport social al naixement de fills va en contra del creixement econòmic i de la gent. En contra de treballadors públics i pensionistes. Però també de la resta de treballadors i de les empreses, perquè ataca el motor que necessitem activar: la capacitat de compra de la gran majoria. Només beneficia els interessos d'enriquiment a curt termini dels que especulen amb deute espanyol: un pla de retallades converteix en més rentable el Deute Públic espanyol com a "producte financer" independentment de les necessitats reals de l'economia. D'això s'en diu bombolla.

6. El Govern s'ha plegat a les pressions dels mercats, que han tirat fins i tot dels presidents de les grans potencies per a collar Espanya. El Govern ha estat incapaç de mantenir els interessos del país davant els mercats, tot i no existir cap mena de dubte real sobre la capacitat d'Espanya de retornar els crèdits.

7. Seguint Espanya, altres Governs plantegen retallades. Ha arribat l'hora de que les treballadores i treballadors europeus diguem la nostra.

La Retallada

Em dono vint-i-quatre hores més per a escriure una entrada sobre la Cosa. De moment deixo un article que no et pots perdre. El signa el Doctor Oriol Costa i ha estat publicat al darrer número de Treball (tot just sortit del forn)

---------------------------

UNA HISENDA FEDERAL I UN GOVERN ECONÒMIC PER A LA UE

Oriol Costa
Secretari sobre la UE d’ICV
i professor de Relacions Internacionals de la UAB

Grècia està en una situació molt delicada. Les seves dificultats per col·locar el seu deute en els mercats financers l’estan posant al límit mateix de suspendre pagaments o reestructurar-los. I mentrestant els estats grans i rics de la zona euro s’ho miren amb distància: Alemanya i França administren grans dosis d’arrogància i estereotips sobre la improductivitat i la irresponsabilitat dels europeus del sud i dosis molt petites de solidaritat europea i altura de mires. A curt termini, tot el que s’ofereix a Grècia és un mecanisme de rescat que és a la vegada més benevolent que la banca privada pel que fa als interessos i molt més dur pel que fa a la condicionalitat.

La insuficiència de l’esquema de rescat ha estat sancionada pels propis inversors/especuladors, que alguns prenen com a mesura de totes les coses i que han castigat el deute grec. Hi ha risc de contagi i la perifèria de la zona euro té motius per a la preocupació.

A més llarg termini, les propostes per evitar que això torni a passar fan més aviat basarda. El debat s’està orientant cap a la creació de mecanismes de control dels pressupostos nacionals, per tal d’evitar que els països de la zona euro s’endeutin més del compte (tot i que alemanys i francesos van ser els primers a saltar-se el pacte d’estabilitat). Aquesta és la direcció equivocada. Sigui quina sigui la responsabilitat dels governs grecs, el problema de l’eurozona és que l’actual distribució de les competències impossibilita l’existència d’un govern econòmic de la UE, tot i que ha desmuntat ja els vells governs econòmics estatals; i en especial dificulta dur a terme polítiques anticícliques i expansives. Els estats mantenen les polítiques socials, les polítiques fiscals i la capacitat per endeutar-se, però la UE limita la magnitud d’aquest endeutament i ara vol poder fer-ho més severament.

No podent devaluar la moneda, ni ajustar els tipus d’interès, ni acudir al deute, als estats els queda fonamentalment una opció en situacions de crisi: retallar.

Per altra banda, la política monetària la controla el Banc Central Europeu, que ho fa sota el criteri únic del’estabilitat de preus i d’acord amb els cicles de les economies centrals de l’eurozona. Però la UE no compta amb una hisenda comunitària, ni amb capacitat per emetre deute, de manera que l’única manera que té de rescatar els països amb dificultats és a través de préstecs (bilaterals en aquests moments i potser multilaterals en el futur)condicionats a “plans d’ajustament”. Retallades, també.

Els esdeveniments dels últims mesos demostren que la combinació de moneda comú i fiscalitat i hisendes nacionals resulta tòxica tant per a l’estabilitat de la zona euro com per a la sostenibilitat de l’estat del benestar –en especial per als dèbils estats del benestar de la perifèria de l’eurozona. I això ens porta a una reflexió final. Fa alguns anys, ICV va defensar en solitari la idea que no es podia cristal·litzar una UE sense mecanismes de govern de la seva economia. En un esforç d’originalitat, ens van acusar d’irresponsables i utòpics. A hores d’ara, el que sembla irresponsable i utòpic, sobretot des d’una perspectiva d’esquerres, és pensar que la Unió Econòmica i Monetària pot funcionar exclusivament sobre la base d’un mercat i una moneda comuns.

Una cançoneta i mo n'anem: Poor Buterfly

Quan sent un infant vaig informar al meu pare que l'instrument que havia decidit aprendre a tocar al Conservatori era el clarinet, ell em va regalar un disc de Benny Goodman. Molts anys després, el clarinet és una joguina que miro de reüll i que de molt de tant en tant recupero, però la primera tonada d'aquell vell vinil continua acompanyant-me.

Aquí la deixo per a qui la vulgui compartir: pobre papallona.

Perfils grecs

Standard & Poor's

S&P va rebaixar la nota al deute espanyol d'excel·lent a notable i això ha provocat un dia negre a la borsa. I això que les altres dos agències de referència mantenen l'excel·lent per la credibilitat creditícia d'Espanya. La intervenció més intel·ligent al respecte correspon al sorneguer Portamveu d'Assumptes Econòmics de la Comissió Europea: "Qui és Standard & Poor's?". Doncs bé, és una agència privadada que es dedica a avaluar la solvència dels altres. Entre els seus mèrits està el haver validat la solvència dels paquets financers "subprime" que van desencadenar la crisi. I no pas perquè és liessin amb l'Excel, no. Ves per on, un altre xiringuito del mateix grup era el que dissenyava el paquets per dissimular les "subprimes". Tot quedava en família. La pregunta que no contesten és: per què no es van esperar al tancament de les borses espanyoles per donar la notícia?

Goldman Sachs

Uns altres nois encantadors. Ara surten bastant als diaris perquè estan testificant davant el Senat dels EUA per frau amb els inversors i falsejament de dades. Resulta que quan es va venir a sobre la crisi de les "subprime" els nois van tenir tanta presa en treure's de sobre les seves que no van tenir temps d'avisar als inversors fins que ells no van liquidar tot el seu estoc, abusant de la informació privilegiada. Els únics que en comptes de tenir pèrdues es van forrar.

Aquests no avaluen, aquests es dediquen a la cosa de les inversions. Són vells amics de Grècia. Primer els van aconseguir prèstecs sota mà (amb la comissió corresponent), després van ensenyar al Govern com dissimular els prèstecs per eludir el control europeu (passant la minuta, és clar). I ara que s'ha descobert el pastís i Grècia necessita crèdit urgent han liderat l'ofensiva dels mercats financers per a inflar el interessos (d'on han tret un altre bon pessic).

Angela Merkel ha dit: "seria vergonyós que els bancs, que ja ens han portat a la vora del precipici, hagin ajudat a falsejar les dades de Grècia". El conseller delegat de Goldman Sachs s'acaba d'emportar una prima de 9 milions de dòlars. GS paga d'impostos un 0'6% del seu benefici.

Tancs i avions

Tothom exigeix a Grècia que retalli despesa per remuntar el dèficit. Grècia dedica un 4'3% del seu pressupost a defensa. I qui són els proveidors d'armes? Alemanya i França, que porten anys pressionant Grècia per a que augmenti la despesa comprant els seus tancs i avions. De fet Grècia és el primer client europeu d'armes per a tots dos països. El segon per Alemanya, després de Turquia. El quart per França després de països d'acreditada solvència democràtica com Arabia Saudita, Iraq i els Emirats Àrabs.

Si Grècia no obté crèdit per pagar els deutes es crearà un gran problema quan els encantadors senyors que dirigeixen les empreses armamentístiques de França i Alemanya hagin de pagar les nòmines i els proveidors. Europa pressiona Grècia per a que rebaixi drets socials i salaris en comptes de despesa militar.

Bancs

Els bancs centrals estan regalant diner als bancs privats. És a dir els hi presten tant diner com necessitin sense interessos o amb interessos mínims. Els bancs privats tenen doncs crèdit gratis per a invertir. I quina és la inversió més segura? Prestar diners als estats a canvi d'un interès superior. Cal dir que els estats demanen prèstecs per a poder pagar els plans de rescat directes i indirectes a la banca. Com que volen el màxim interès apreten Grècia, la més necessitada, per a que pugi l'oferta.

Ens sona això? És clar, ja ho hem vist amb els pisos, i amb els aliments, i amb el petroli. S'en diu bombolla especulativa i quan peta es lia grossa.

Si Grècia no obté crèdit per a pagar crèdit, així de xunga està la cosa, els bancs que ja han prestat diners també tindran un greu problema. I quins són els bancs que més diners han prestat a Grècia? Bingo! Els alemanys i els francesos.

Angela Merkel (i el petit caporal)

Els bancs no només volen màxim benefici, també volen màxima seguretat de que cobraran. Saben que Alemanya i França necessiten que Grècia obtingui crèdit i els hi exigeixen que avalin a Grècia.

Com que els avaladors no s'acaben de decidir, i això comença a sonar a nou fracàs històric de la UE, els inversors donen l'esquena a Grècia, amb la qual cosa Grècia ha de prometre interessos molt més alts a qui li vulgui prestar diners. Per cert, on han marxat els inversors? A un país que segueix les recomanacions d'impostos baixos i mà d'obra barata? Doncs no. Han anat cap a Alemanya, que continua obtenint el crèdit més barat.

Els ous del dentista

Grècia està amb l'aigua al coll, i això fa pujar la marea fins a l'entrecuix de l'eix franc-alemany. Els diaris publiquen la imatge d'una soferta Merkel actuant de metgesa implacable amb Grècia, un malalt que es troba en la situació en la que està per haver-li fet trampes al metge.

L'enfocament és curt, si tiressin una mica enrera el zoom veurien com per sota els llançols, la mà del malalt apreta l'entrecuix al metge. Com en l'acudit del dentista: "Angie, Sarko, no ens farem mal, oi?"

Mentre negocien el repartiment dels costos econòmics i electorals, la Unió Europea no reacciona. I la Unió Europea no pot deixar de reaccionar davant una bombolla que està creixent al bell mig de l'ancoratge europeu: l'euro.

N'hi ha més, molt més. Però aquesta entrada ja ha quedat massa llarga.

una cançoneta i mo n'anem: sabor a mi

La cançoneta d'aquesta setmana està inspirada per totes les màgiques que ens van deixar l'agredolç regust del seu record.
Sabor a mi.

Tienen, por eso no lloran...

Sembla com si Federico hagués vist la destrossa sota les peülles de Rita Barberà

Romance de la Guardia Civil Española

Los caballos negros son.

Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vió y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

*

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche
noche, que noche nochera.

*

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna, soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

*

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.

*

La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

*

¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.

Vendre's l'ànima

El nom.

El nom expressa la nostra identitat, qui som en essència al llarg de la nostra existència. El nostre pretigi i deshonor acumulats pel actes que hem dut a terme en el transcurs del nostre itinerari vital. El nom és la nostra ànima societària i ciutadana.

Intervenció de Joan Sifre, en aquell moment Secretari General de CCOO del País Valencià, al 9è Congrès de CCOO d'Espanya: "la crisi és econòmica, però també política i moral". I al meu cap, des de la platea, un interrogant retomba: moral? per què moral? Durant setmanes una veueta com la que tenia en Magnum, retornava persistent amb el dubte: per què moral?

Setmanes després, Santiago Dexeus anunciava a la premsa que es veia forçat a abandonar la institució que portaba el nom del seu pare i de la nissaga familiar. I no és un nom qualsevol. Dexeus és un nom de referència a Catalunya i al món. El nom d'un home i una nissaga que evoca el prestigi professional i social acumulat en tota una vida. Un valor intangible? Potser, però un valor a qui els seus propietaris van posar un preu per tal d'aconseguir inversors.

Els inversors van esdevenir propietaris, darrerament una sentència judicial així ho ha reconegut, i van acabar foragitant a aquells que els hi havien venut el nom.

Avui, llegeixo al diari que Santiago Dexeus fill ha legalitzat una altra fundació que inclou el nom del seu pare. Diu el príncep desterrat que "seria realmente chocante que unos colaboradores que ni siquiera lo conocieron [a mi padre] pudieran ampararse en su prestigio", i què pensava doncs que s'estava venent?

I així és tanca la triologia: crisi econòmica, política i moral. Un intel·lectual de talla, en Joan Sifre.

Que tinguem sort

Cap d'aquestes persones té tractes amb el Director del FMI, amb la Comissió Europea, ni el G 20. No obstant, són la gent més perillosa per aquells que volen dibuixar un món en que la gent estigui plenament sotmesa als amos de les finances: la gent que teixeix solidaritat i organitza els que estem abaix.

Els han identificat com perillosos i els hi han aplicat el tractament habitual: coacció i difamació. Però ells estan entestats en no perdre el somriure. Demà els seus companys podran elegir un representació sindical gràcies a que ells i molts altres se l'han jugat.

Les pressions que no han estat capaços de doblegar-los hauran estat efectives per a treure'ls-hi vots? La resposta demà. El que ja es segur és que hi haurà comitè i que (amb o sense majoria) hauran assolit el seu primer objectiu: dotar-se dels instruments i la protecció per treballar pels seus companys. Així que ja han guanyat.

I per demà... per demà, tal i com canta aquest noi de Bellvitge, que tinguem sort (clica aquí).

"se puso al trabajo y ejercicio de las andantes armas, y al de desfacer agravios, socorrer viudas, amparar doncellas, de aquellas que andaban con sus azotes y palafranes, y con toda su virginidad a cuestas, de monte en monte y de valle en valle; que si no era que algún follón, o algún villano de hacha y capellina, o algún descomunal gigante las forzaba, doncella hubo en los pasados tiempos que, al cabo de ochenta años, que en todos ellos no durmió un día debajo de tejado, se fue tan entera a la sepultura como la madre que la había parido"

Una cançoneta (anarcosindicalista) i mo n'anem

Demà farà 87 anys que els pistolers de la patronal van assassinar al Noi del Sucre, que bé es mereix que li dediquem la cançoneta d'aquesta setmana.

Aquí l'enllaç

Na Nuria davant l'Enigma

La Núria seu davant del seu ordinador amb les celles arrufades, senyal inequívoca que es troba desentrellant un Enigma. Entre les seves múltiples ocupacions, la Núria és una gran especialista en enigmes i per tant no és estrany veure-la abstreta davant l'ordinador, amb les celles apretades, a voltes movent lleugerament el cap. Però qui l'observi amb deteniment trobarà indicacions poc habituals, una imperceptible rigidesa en el dit sostingut sobre el ratolí, un apunt de mossegada al llavi inferior, una fugissera però recorrent tensió a la mandíbula. I és que aquesta vegada l'Enigma constitueix un repte superior.

Coneixedors de l'habilitat de la nostra heroïna per seguir el fil dels laberints més barrocs, els dissenyadors de l'Enigma que concentra els seus esforços s'hi han escarrassat d'allò més, introduint més i més variables en el nus gordià. En ell es creuen dades de la Seguretat Social, CNAEs, actes registrades d'eleccions sindicals, entrades de les diferents bases de dades i sistemes d'informació de la CS CONC... una hidra de mil caps, una teranyina impossible d'empreses, centres de treball, delegats de personal, afiliats sobreposats i entrecreuats de manera diabòlica.

Darrerament però, un mig somriure es va obrint pas cada cop més freqüent en el concentrat rostre de la nostra Ariadna. Irrumpint en la seva expressió de tenacitat, una lluïsor atravessa de pic en pic la seva mirada que intueix ja l'eixida del laberint.

De la meva taula estant, sotjo dissimuladament la seva expressió, endevino la seva tensió davant del repte i dedueixo els seu avenços. Sé que ja es troba prop de la sortida, i suspiro ressignat, calculant el temps que em queda fins que triomfant es planti davant la meva taula per anunciar-me, contingudament orgullosa, que ha coronat amb èxit la missió. En aquell moment em tocarà endinsar-me en el mar de dades, ordenadament arrenglerades per ella, i deixar la trinxera i la seva fraternal camaraderia en un segon pla.

Difamació

A Caçafantasmes 2 el trio de la granota blanca va haver d'afrontar una veritable invasió de fantasmes a la ciutat de Nova York. El motiu? La mala baba, la bilis, la rancúnia que destilaven els ciutadans de la gran urbe generava un riu subterrani d'odi, caldo de cultiu dels monstres que assetjaven la ciutat. Avui, a Espanya i a Catalunya veiem proliferar arreu monstres d'intolerància que ens assetgen per les cantonades. Una intolerància i un menyspreu deshumanitzador que constitueixen una amenaça de primer ordre per a la nostra qualitat democràtica i de vida.

Aquesta dosi massiva d'odi no és espontània, sinó absolutament induida, especialment per les plomes i les veus de la dreta cap a tota aquella persona que es mou, que decideix fer quelcom pels altres. Ja vam tenir ocasió de parlar de la calúmnia permanent cap als treballadors i treballadores que apostem per l'acció col·lectiva que expressa el sindicalisme. No falten les invectives odioses cap als ecologistes, els activistes polítics de l'esquerra o les feministes.

Però resulta especialment execrable la calúmnia i l'insult gratuït que han hagut de patir persones que, pel seu compromís amb els altres, han patit o pateixen situació de segrest. Només des d'una degradació moral extrema, es pot escriure en relació als cooperants catalans segrestats per Al Qaeda

La tele dice que los misioneros sin crucifijo, pero con chalecos de coronel Tapioca, secuestrados en Mauritania siguen en paradero desconocido. Mi mujer, que es japonesa, exclama: ¡Menudo chollo! Los españoles pagáis al contado y, encima, convertís en héroes a esos pijos. Razón lleva. Pijos, caraduras, gilipollas y gorrones, añado

tal i com fa fer Sánchez Dragó i va publicar El Mundo. Només des d'un cinisme absolut es pot dir de la cooperant catalana segrestada il·legalment per l'Estat d'Israel

Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

tal com Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia. Podríem continuar amb l'article de Jordi Barbeta contra les persones que vam sortir al carrer per dir no a l'endarreriment de l'edat de jubilació, dels atacs d'Esperanza Aguirre i els seus acòlits al Wyoming, del menyspreu profund amb que en Cuní tracta a tot aquell amb qui no coincideix des d'una tele que ja no tinc clar que sigui "la meva". Podríem continuar i no acabar mai.

M'agradaria escriure una entrada racional sobre els efectes d'aquestes actituds en la societat. Sobre la responsabilitat dels opinadors públics i els mitjans, sobre la tremenda injustícia que suposen aquestes paraules i la absoluta manca de legitimitat de qui les escriu o pronuncia. Però no em veig amb cor.

Només puc sentir tristesa. I una creixent i profunda nàusea que he de fer grans esforços per reprimir, per a que d'ella no s'alliberin més monstres.

Toxo: "no lo permitiremos"

“Pudiera ocurrir que el Gobierno cediera a la tentación de valorar el aplauso que su propuesta de retra-sar la edad de jubilación ha recibido del liberalismo económico y político, que no cesa en su interés de asestarle un nuevo golpe a las políticas públicas y a las institu-ciones sociales del Estado. Son las mismas opiniones que defenden sin tapujos el capitalismo de casino y el mercado sin reglas, que reciente-mente nos metieron en la crisis eco-nómica y fnanciera, y que ahora nos quieren marcar el camino de salida. Si el Gobierno tuviese intención de aceptar ese apoyo, debe saber que las movilizaciones convocadas no serán las últimas”.

23 de febrer

Barcelona (18'00h a la Plaça Urquinaona)

Lleida (18'30h a l'Avinguda Catalunya, 2 -seu de CCOO-)

Girona (18'00h, Plaça de la Independència)

Tarragona (19'00h a la Rambla Nova -estàtua dels Despullats-)

Tortosa (19'30h, CAP del Temple

I qui vulgui banda sonora, pot clicar aquí

Una cançoneta i mo n'anem

Hi ha un moment en la vida d'una dona en que descobreix que si vol que les coses es facin bé les ha de fer ella mateixa.

Aquí deixem a una dona de caràcter

Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"

Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.

Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.