Una cançoneta i mo n'anem: Poor Buterfly

Quan sent un infant vaig informar al meu pare que l'instrument que havia decidit aprendre a tocar al Conservatori era el clarinet, ell em va regalar un disc de Benny Goodman. Molts anys després, el clarinet és una joguina que miro de reüll i que de molt de tant en tant recupero, però la primera tonada d'aquell vell vinil continua acompanyant-me.

Aquí la deixo per a qui la vulgui compartir: pobre papallona.

Perfils grecs

Standard & Poor's

S&P va rebaixar la nota al deute espanyol d'excel·lent a notable i això ha provocat un dia negre a la borsa. I això que les altres dos agències de referència mantenen l'excel·lent per la credibilitat creditícia d'Espanya. La intervenció més intel·ligent al respecte correspon al sorneguer Portamveu d'Assumptes Econòmics de la Comissió Europea: "Qui és Standard & Poor's?". Doncs bé, és una agència privadada que es dedica a avaluar la solvència dels altres. Entre els seus mèrits està el haver validat la solvència dels paquets financers "subprime" que van desencadenar la crisi. I no pas perquè és liessin amb l'Excel, no. Ves per on, un altre xiringuito del mateix grup era el que dissenyava el paquets per dissimular les "subprimes". Tot quedava en família. La pregunta que no contesten és: per què no es van esperar al tancament de les borses espanyoles per donar la notícia?

Goldman Sachs

Uns altres nois encantadors. Ara surten bastant als diaris perquè estan testificant davant el Senat dels EUA per frau amb els inversors i falsejament de dades. Resulta que quan es va venir a sobre la crisi de les "subprime" els nois van tenir tanta presa en treure's de sobre les seves que no van tenir temps d'avisar als inversors fins que ells no van liquidar tot el seu estoc, abusant de la informació privilegiada. Els únics que en comptes de tenir pèrdues es van forrar.

Aquests no avaluen, aquests es dediquen a la cosa de les inversions. Són vells amics de Grècia. Primer els van aconseguir prèstecs sota mà (amb la comissió corresponent), després van ensenyar al Govern com dissimular els prèstecs per eludir el control europeu (passant la minuta, és clar). I ara que s'ha descobert el pastís i Grècia necessita crèdit urgent han liderat l'ofensiva dels mercats financers per a inflar el interessos (d'on han tret un altre bon pessic).

Angela Merkel ha dit: "seria vergonyós que els bancs, que ja ens han portat a la vora del precipici, hagin ajudat a falsejar les dades de Grècia". El conseller delegat de Goldman Sachs s'acaba d'emportar una prima de 9 milions de dòlars. GS paga d'impostos un 0'6% del seu benefici.

Tancs i avions

Tothom exigeix a Grècia que retalli despesa per remuntar el dèficit. Grècia dedica un 4'3% del seu pressupost a defensa. I qui són els proveidors d'armes? Alemanya i França, que porten anys pressionant Grècia per a que augmenti la despesa comprant els seus tancs i avions. De fet Grècia és el primer client europeu d'armes per a tots dos països. El segon per Alemanya, després de Turquia. El quart per França després de països d'acreditada solvència democràtica com Arabia Saudita, Iraq i els Emirats Àrabs.

Si Grècia no obté crèdit per pagar els deutes es crearà un gran problema quan els encantadors senyors que dirigeixen les empreses armamentístiques de França i Alemanya hagin de pagar les nòmines i els proveidors. Europa pressiona Grècia per a que rebaixi drets socials i salaris en comptes de despesa militar.

Bancs

Els bancs centrals estan regalant diner als bancs privats. És a dir els hi presten tant diner com necessitin sense interessos o amb interessos mínims. Els bancs privats tenen doncs crèdit gratis per a invertir. I quina és la inversió més segura? Prestar diners als estats a canvi d'un interès superior. Cal dir que els estats demanen prèstecs per a poder pagar els plans de rescat directes i indirectes a la banca. Com que volen el màxim interès apreten Grècia, la més necessitada, per a que pugi l'oferta.

Ens sona això? És clar, ja ho hem vist amb els pisos, i amb els aliments, i amb el petroli. S'en diu bombolla especulativa i quan peta es lia grossa.

Si Grècia no obté crèdit per a pagar crèdit, així de xunga està la cosa, els bancs que ja han prestat diners també tindran un greu problema. I quins són els bancs que més diners han prestat a Grècia? Bingo! Els alemanys i els francesos.

Angela Merkel (i el petit caporal)

Els bancs no només volen màxim benefici, també volen màxima seguretat de que cobraran. Saben que Alemanya i França necessiten que Grècia obtingui crèdit i els hi exigeixen que avalin a Grècia.

Com que els avaladors no s'acaben de decidir, i això comença a sonar a nou fracàs històric de la UE, els inversors donen l'esquena a Grècia, amb la qual cosa Grècia ha de prometre interessos molt més alts a qui li vulgui prestar diners. Per cert, on han marxat els inversors? A un país que segueix les recomanacions d'impostos baixos i mà d'obra barata? Doncs no. Han anat cap a Alemanya, que continua obtenint el crèdit més barat.

Els ous del dentista

Grècia està amb l'aigua al coll, i això fa pujar la marea fins a l'entrecuix de l'eix franc-alemany. Els diaris publiquen la imatge d'una soferta Merkel actuant de metgesa implacable amb Grècia, un malalt que es troba en la situació en la que està per haver-li fet trampes al metge.

L'enfocament és curt, si tiressin una mica enrera el zoom veurien com per sota els llançols, la mà del malalt apreta l'entrecuix al metge. Com en l'acudit del dentista: "Angie, Sarko, no ens farem mal, oi?"

Mentre negocien el repartiment dels costos econòmics i electorals, la Unió Europea no reacciona. I la Unió Europea no pot deixar de reaccionar davant una bombolla que està creixent al bell mig de l'ancoratge europeu: l'euro.

N'hi ha més, molt més. Però aquesta entrada ja ha quedat massa llarga.

una cançoneta i mo n'anem: sabor a mi

La cançoneta d'aquesta setmana està inspirada per totes les màgiques que ens van deixar l'agredolç regust del seu record.
Sabor a mi.

Tienen, por eso no lloran...

Sembla com si Federico hagués vist la destrossa sota les peülles de Rita Barberà

Romance de la Guardia Civil Española

Los caballos negros son.

Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vió y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

*

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche
noche, que noche nochera.

*

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna, soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

*

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.

*

La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

*

¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.

Vendre's l'ànima

El nom.

El nom expressa la nostra identitat, qui som en essència al llarg de la nostra existència. El nostre pretigi i deshonor acumulats pel actes que hem dut a terme en el transcurs del nostre itinerari vital. El nom és la nostra ànima societària i ciutadana.

Intervenció de Joan Sifre, en aquell moment Secretari General de CCOO del País Valencià, al 9è Congrès de CCOO d'Espanya: "la crisi és econòmica, però també política i moral". I al meu cap, des de la platea, un interrogant retomba: moral? per què moral? Durant setmanes una veueta com la que tenia en Magnum, retornava persistent amb el dubte: per què moral?

Setmanes després, Santiago Dexeus anunciava a la premsa que es veia forçat a abandonar la institució que portaba el nom del seu pare i de la nissaga familiar. I no és un nom qualsevol. Dexeus és un nom de referència a Catalunya i al món. El nom d'un home i una nissaga que evoca el prestigi professional i social acumulat en tota una vida. Un valor intangible? Potser, però un valor a qui els seus propietaris van posar un preu per tal d'aconseguir inversors.

Els inversors van esdevenir propietaris, darrerament una sentència judicial així ho ha reconegut, i van acabar foragitant a aquells que els hi havien venut el nom.

Avui, llegeixo al diari que Santiago Dexeus fill ha legalitzat una altra fundació que inclou el nom del seu pare. Diu el príncep desterrat que "seria realmente chocante que unos colaboradores que ni siquiera lo conocieron [a mi padre] pudieran ampararse en su prestigio", i què pensava doncs que s'estava venent?

I així és tanca la triologia: crisi econòmica, política i moral. Un intel·lectual de talla, en Joan Sifre.

Que tinguem sort

Cap d'aquestes persones té tractes amb el Director del FMI, amb la Comissió Europea, ni el G 20. No obstant, són la gent més perillosa per aquells que volen dibuixar un món en que la gent estigui plenament sotmesa als amos de les finances: la gent que teixeix solidaritat i organitza els que estem abaix.

Els han identificat com perillosos i els hi han aplicat el tractament habitual: coacció i difamació. Però ells estan entestats en no perdre el somriure. Demà els seus companys podran elegir un representació sindical gràcies a que ells i molts altres se l'han jugat.

Les pressions que no han estat capaços de doblegar-los hauran estat efectives per a treure'ls-hi vots? La resposta demà. El que ja es segur és que hi haurà comitè i que (amb o sense majoria) hauran assolit el seu primer objectiu: dotar-se dels instruments i la protecció per treballar pels seus companys. Així que ja han guanyat.

I per demà... per demà, tal i com canta aquest noi de Bellvitge, que tinguem sort (clica aquí).

"se puso al trabajo y ejercicio de las andantes armas, y al de desfacer agravios, socorrer viudas, amparar doncellas, de aquellas que andaban con sus azotes y palafranes, y con toda su virginidad a cuestas, de monte en monte y de valle en valle; que si no era que algún follón, o algún villano de hacha y capellina, o algún descomunal gigante las forzaba, doncella hubo en los pasados tiempos que, al cabo de ochenta años, que en todos ellos no durmió un día debajo de tejado, se fue tan entera a la sepultura como la madre que la había parido"

Una cançoneta (anarcosindicalista) i mo n'anem

Demà farà 87 anys que els pistolers de la patronal van assassinar al Noi del Sucre, que bé es mereix que li dediquem la cançoneta d'aquesta setmana.

Aquí l'enllaç

Na Nuria davant l'Enigma

La Núria seu davant del seu ordinador amb les celles arrufades, senyal inequívoca que es troba desentrellant un Enigma. Entre les seves múltiples ocupacions, la Núria és una gran especialista en enigmes i per tant no és estrany veure-la abstreta davant l'ordinador, amb les celles apretades, a voltes movent lleugerament el cap. Però qui l'observi amb deteniment trobarà indicacions poc habituals, una imperceptible rigidesa en el dit sostingut sobre el ratolí, un apunt de mossegada al llavi inferior, una fugissera però recorrent tensió a la mandíbula. I és que aquesta vegada l'Enigma constitueix un repte superior.

Coneixedors de l'habilitat de la nostra heroïna per seguir el fil dels laberints més barrocs, els dissenyadors de l'Enigma que concentra els seus esforços s'hi han escarrassat d'allò més, introduint més i més variables en el nus gordià. En ell es creuen dades de la Seguretat Social, CNAEs, actes registrades d'eleccions sindicals, entrades de les diferents bases de dades i sistemes d'informació de la CS CONC... una hidra de mil caps, una teranyina impossible d'empreses, centres de treball, delegats de personal, afiliats sobreposats i entrecreuats de manera diabòlica.

Darrerament però, un mig somriure es va obrint pas cada cop més freqüent en el concentrat rostre de la nostra Ariadna. Irrumpint en la seva expressió de tenacitat, una lluïsor atravessa de pic en pic la seva mirada que intueix ja l'eixida del laberint.

De la meva taula estant, sotjo dissimuladament la seva expressió, endevino la seva tensió davant del repte i dedueixo els seu avenços. Sé que ja es troba prop de la sortida, i suspiro ressignat, calculant el temps que em queda fins que triomfant es planti davant la meva taula per anunciar-me, contingudament orgullosa, que ha coronat amb èxit la missió. En aquell moment em tocarà endinsar-me en el mar de dades, ordenadament arrenglerades per ella, i deixar la trinxera i la seva fraternal camaraderia en un segon pla.

Difamació

A Caçafantasmes 2 el trio de la granota blanca va haver d'afrontar una veritable invasió de fantasmes a la ciutat de Nova York. El motiu? La mala baba, la bilis, la rancúnia que destilaven els ciutadans de la gran urbe generava un riu subterrani d'odi, caldo de cultiu dels monstres que assetjaven la ciutat. Avui, a Espanya i a Catalunya veiem proliferar arreu monstres d'intolerància que ens assetgen per les cantonades. Una intolerància i un menyspreu deshumanitzador que constitueixen una amenaça de primer ordre per a la nostra qualitat democràtica i de vida.

Aquesta dosi massiva d'odi no és espontània, sinó absolutament induida, especialment per les plomes i les veus de la dreta cap a tota aquella persona que es mou, que decideix fer quelcom pels altres. Ja vam tenir ocasió de parlar de la calúmnia permanent cap als treballadors i treballadores que apostem per l'acció col·lectiva que expressa el sindicalisme. No falten les invectives odioses cap als ecologistes, els activistes polítics de l'esquerra o les feministes.

Però resulta especialment execrable la calúmnia i l'insult gratuït que han hagut de patir persones que, pel seu compromís amb els altres, han patit o pateixen situació de segrest. Només des d'una degradació moral extrema, es pot escriure en relació als cooperants catalans segrestats per Al Qaeda

La tele dice que los misioneros sin crucifijo, pero con chalecos de coronel Tapioca, secuestrados en Mauritania siguen en paradero desconocido. Mi mujer, que es japonesa, exclama: ¡Menudo chollo! Los españoles pagáis al contado y, encima, convertís en héroes a esos pijos. Razón lleva. Pijos, caraduras, gilipollas y gorrones, añado

tal i com fa fer Sánchez Dragó i va publicar El Mundo. Només des d'un cinisme absolut es pot dir de la cooperant catalana segrestada il·legalment per l'Estat d'Israel

Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

tal com Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia. Podríem continuar amb l'article de Jordi Barbeta contra les persones que vam sortir al carrer per dir no a l'endarreriment de l'edat de jubilació, dels atacs d'Esperanza Aguirre i els seus acòlits al Wyoming, del menyspreu profund amb que en Cuní tracta a tot aquell amb qui no coincideix des d'una tele que ja no tinc clar que sigui "la meva". Podríem continuar i no acabar mai.

M'agradaria escriure una entrada racional sobre els efectes d'aquestes actituds en la societat. Sobre la responsabilitat dels opinadors públics i els mitjans, sobre la tremenda injustícia que suposen aquestes paraules i la absoluta manca de legitimitat de qui les escriu o pronuncia. Però no em veig amb cor.

Només puc sentir tristesa. I una creixent i profunda nàusea que he de fer grans esforços per reprimir, per a que d'ella no s'alliberin més monstres.

Toxo: "no lo permitiremos"

“Pudiera ocurrir que el Gobierno cediera a la tentación de valorar el aplauso que su propuesta de retra-sar la edad de jubilación ha recibido del liberalismo económico y político, que no cesa en su interés de asestarle un nuevo golpe a las políticas públicas y a las institu-ciones sociales del Estado. Son las mismas opiniones que defenden sin tapujos el capitalismo de casino y el mercado sin reglas, que reciente-mente nos metieron en la crisis eco-nómica y fnanciera, y que ahora nos quieren marcar el camino de salida. Si el Gobierno tuviese intención de aceptar ese apoyo, debe saber que las movilizaciones convocadas no serán las últimas”.

23 de febrer

Barcelona (18'00h a la Plaça Urquinaona)

Lleida (18'30h a l'Avinguda Catalunya, 2 -seu de CCOO-)

Girona (18'00h, Plaça de la Independència)

Tarragona (19'00h a la Rambla Nova -estàtua dels Despullats-)

Tortosa (19'30h, CAP del Temple

I qui vulgui banda sonora, pot clicar aquí

Una cançoneta i mo n'anem

Hi ha un moment en la vida d'una dona en que descobreix que si vol que les coses es facin bé les ha de fer ella mateixa.

Aquí deixem a una dona de caràcter

Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"

Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.

Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.

ni-nis... ni de conya

Fa un temps, quan l'etiqueta "mileurista" estava de moda a Les Cosetes vam dedicar algunes entrades a qüestionar el concepte i, sobretot, a alertar de la punyetera mania d'inventar-se etiquetes-cleenex que caduquen tan ràpid com es posen de moda i que només serveixen per una de les grans dèries de la nostra societat: quan no saps com arreglar un problema... canvia-li el nom.

Bé, avui els "mileuristes" ja són aturats dels de tota la vida... o no? No és clar, calia inventar-se una nova etiqueta cleenex: la generació ni-ni. El concepte, revestit de literatura pseudosociològica resulta tan pervers com els anteriors, o fins i tot més. En aquest cas es tracta de culpabilitzar les persones joves més fràgils socialment: aquells que han estat explusats pel sistema educatiu i que no troben cabuda al mercat laboral. La primera causa de perversió és clara: si no treballen ni estudien és perquè no volen. I au.

Pillem uns quants freaks i als seus pares deseperats, muntem l'enèssima versió de Gran Hermano i, com que ho fem a una cadena progre, la revestim de programa d'auto-ajuda. I sobretot, presentem a la colla de nois com una exemple de la resta de persones de la seva "generació".

Fa un parell de setmanes que tinc tractes amb una colla de persones, treballadors i treballadores d'una gran superfície temàtica, que estan tirant endavant el procès per a que a la seva empresa s'elegeixin representants dels treballadors. La majoria no sobrepassen els 25 anys, però no trobareu persones més compromeses, sensates i motivades per treballar pels altres.

Es van començar a moure pel seu compte, a parlar entre ells i un bon dia van aparèixer per CCOO a buscar informació i suport. Qui els conegui i sigui conèixedor de la història de CCOO, no podrà evitar de pensar en aquelles primeres comissions obreres formades en temps de dictadura per uns quants treballadors que cridaven els seus companys a fer una assemblea entorn a un bidó, acordar uns punts de reclamació i elegir una comissió d'obrers que pugés a defensar-la al despatx dels directius.

Avui, una colla de treballadores i treballadors d'un centre de DECATHLON estan passant a parlar amb els seus companys. Els convoquen a una assemblea per tal d'acordar unes reivindicacions i elegir als representants que hauran d'expressar-les a la direcció de l'empresa. És clar a aquesta gent no interessa treure-la a la tele, fos cas que ens esguerrin els prejudicis i ens obliguin a pensar.

Passotes? Desencantats? Egoïstes? Ni-Nis?... ni de conya!

Que la hermosura en la mujer honesta es como el fuego apartado, o como la espada aguda: que ni él quema ni ella corta a quien a ellos no se acerca

Mas té la solució per l'atur juvenil

Demoledor y al mismo tiempo a su modo reconstructivo, el razonamiento que aquí y allá creí no haber entendido bien puede describirse de esta manera: para ayudar y proteger a todos los aspirantes al trabajo, es preciso ayudar y proteger menos al que tiene trabajo. Así pues el razonamiento es el fruto envenenado de la misma maldad con la que es posible sostener que para hacer crecer el pelo a los calvos, conviene rapar a los que no lo son.

Umberto Romagnoli. El renacimiento de una palabra
(aquí deixo l'enllaç al text íntegre)

Artur Mas feia una xerrada a la Universitat Pompeu Fabra.

Mas ha decidit reblar encara més el clau: si fa uns dies demanava la generalització de la indemnització de 33 dies per any, ahir la rebaixava a 20 dies. En tot cas, allò que des del meu punt de vista resulta més important és l'argument amb que defensa la seva proposta:

"els caps de personal m'expliquen que es veuen obligats a prescindir dels seu treballadors més joves i preparats que tenen contractes eventuals" perquè acomiadar als treballadors més veterans surt força més car.

Vet aquí la solució al problema de l'atur juvenil: acomiadar als treballadors de més edat.

Per acabar la pel·lícula cal tenir en compte dos pilars més del discurs de CiU: allargar l'edat de jubilació i la cultura de l'esforç. La proposta de CiU per a la gent jove queda així complerta:

"Esforça't a estudiar i així podràs accedir a un lloc de treball del que haurem evacuat a un treballador més veterà. Esforça't en la feina, forma't, prepara't, assumeix un compromís ferm amb l'empresa que et contracta. Això sí, quan arribis als 40/45 anys et podran acomiadar sense cap problema per deixar lloc a gent més jove i "preparada".

Certament et serà molt difícil amb aquesta edat trobar una altra feina digna, havent tanta gent "jove i preparada" disponible en el mercat. I si tenim en compte que per a tenir dret a la prestació de jubilació necessitaràs més anys de comput i treballar fins als 67, és molt possible que te'n quedis sense.

Però anima't! si el teu fill (que esperem nascut en una família de les de pare, mare i esperit sant) s'esforça molt podrà ocupar un lloc de treball (ves a saber, potser el teu) i potser podrà mantenir-te en la teva vellesa si és que el seu salari "moderat" (per no carregar amb masses costos a l'empresari) li arriba i no el despatxen (de gratis) abans de que et moris.

I això sí, tu tranquil: un cop mort el teu fill no haurà de pagar ni un euro per rebre la teva herència".

Qui ho ha dit, que la dreta no té un model de país?

comunistes al sindicat

"[els sindicats soviètics] estan formats per comunistes i apliquen totes les directrius del partit. Hom obté, en conjunt, un aparell proletari, formalment no comunista, flexible i relativament ampli, potentíssim, per mitjà del qual el partit està lligat estretament a la classe i a les masses i a través del qual s'exerceix, sota la direcció del partit, la dictadura de classe".

Vladimir I. Ulianov Lenin

L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme

"Hem acumulat en aquest període, els homes i dones comunistes, força èxits polítics, en el sindicat de CCOO, a EUiA, a IU". L'autor d'aquesta frase és Joan Josep Nuet, flamant nou Secretari General del Partit dels Comunistes de Catalunya i correspon a l'entrada al seu bloc dedicada al darrer congrès d'aquest partit. L'afirmació resulta especialment significativa en no ser Nuet allò que anomenen un "paleocomunista" o un "comunista cavernari". Ben al contrari, el senador català és una de les més destacades figures que aposten per la modernització i aperturisme de les organitzacions comunistes catalanes i espanyoles, sent la seva elecció com a Secretari General de la vella escissió del PSUC una molt bona notícia per a totes les persones que a casa nostra i arreu apostem per la unitat de l'esquerra.

Nuet inicia el seu comentari polític del Congrès situant en primer lloc els èxits polítics dels comunistes catalans en tres fronts concrets: CCOO, EUiA i IU. A continuació en cita d'altres, però ja de manera ben genèrica ("solidaritat internacionalista", "moviment veïnal", &c.), sense sigles. Resulta evident que els "èxits polítics" a que es refereix no són els bons resultats electorals i afiliatius de CCOO, els èxits força més modestos d'EUiA ni la devacle d'IU. Nuet es refereix sens dubte als èxits en el "front intern" d'aquestes organitzacions. El dia que Lenin va teoritzar que la lluita de classes es produeix no només en la societat sinó dins de les organitzacions obreres, va generar la coartada moral per a que el sectarisme portés a massa comunistes a cercar els èxits interns davant els fracassos en la societat.

Però sobretot sobta el fet que CCOO, l'organització sindical que segueix una política més estricta d'independència en relació als partits, sigui situada en el mateix plànol (i en primer terme) que les plataformes polítiques en que el PCC forma part com a membre de ple dret. Certament, només des de l'hipocresia es pot negar que els diferents partits polítics tractin d'incidir i condicionar la vida dels sindicats, tractant de recolzar-se sovint en les persones que són afiliades a ambdós organitzacions. Però aquesta és una política -amb pocs èxits a Comissions- que es du a terme sense llum ni taquígrafs, conscients de que és quelcom que la societat considera no desitjable. Allò que resulta significatiu és que aquesta política d'ingerència es postuli públicament sense complexos per part dels partits que es mantenen fidels a la identitat comunista, sens dubte un vell llast de la concepció leninista del partit i dels sindicats, expressada en la cita que encapçala aquestes línies.

Un llast, certament, que no ho és tant per les organitzacions sindicals com pel propi partit i els seus militants. La principal garantia de la independència de CCOO és la seva àmplia legitimitat democràtica i de masses. Certament, fins i tots els companys d'altres sindicats que acostumaven a criticar la suposada supeditació de CCOO al partit comunista, fa anys que han abandonat aquest tipus de raonaments, conscients que resulta una broma pensar que uns partits en gravíssima crisi política puguin controlar la primera organització del país, que supera amb escreix el milió d'afiliats a Espanya.

D'altra banda, la valoració dels "èxits polítics" dels comunistes a CCOO és sens dubte una visió molt optimista per part del seu autor. Aquests èxits es limiten a la participació del corrent minoritari ("crític") en la gran coalició que va empènyer Ignacio Toxo al capdavant de CCOO d'Espanya, una aportació valuosa que mostra l'alçada de mires i el compromís històric d'aquests companys. Però aquest fet no pot ocultar la pèrdua de pes d'EUiA dins les preferències polítiques dels afiliats a CCOO de Catalunya: d'un 16'5% a 1998 a un 8'6% el 2008, mentre que augmenta el suport a ICV, PSC i ERC. Com tampoc la progressiva decadència de la lògica de corrents al sindicat, vinculada a la constant pèrdua de pes del corrent minoritari.

La lògica de "corrents" comunistes dins dels sindicats generals, respon a la lògica de supeditació del sindicat al partit polític. D'aquesta manera, els partits que els promouen són vistos com amenaça a l'autonomia de l'organització (i sense autonomia no hi ha democràcia) i qui els conformen han de combatre permanentment l'estigma d'agents d'un poder extern. D'aquesta manera el partit veu obstaculitzada la seva actuació per tal d'influir les organitzacions socials en les legítimes estratègies d'hegemonia. Però sobretot, sotmet a una situació conflictiva a aquells sindicalistes que es troben emparedats entre una acció sindical que emana de la praxis a les empreses i un discurs elaborat per un partit, agent extern, generant contradiccions que acostumen a desautoritzar a qui les pateix.

Caldria tenir present una altra tradició de sindicalistes comunistes. Alguns dels noms més vinculats a la defensa de la independència de CCOO eren militants comunistes en el moment de defensar-la: Antonio Gutiérrez, José Luis López Bulla o Joan Coscubiela per limitar-nos als secretaris generals. Dirigents sindicals, afiliats a partits comunistes, que van seguir l'estela de Di Vittorio (el de la foto): el comunista que va dissoldre el corrent comunista dins la italiana CGIL, a la que van seguir la dissolució de la resta de corrents ideològics situant la matriu de debat on correspon: l'assemblea d'afiliats.

FE D'ERRADES

Avui he rebut un missatge urgent del Defensor del Lector pel que fa a la Veracitat de les Afirmacions en relació a l'Història del Sindicalisme Europeu i Mundial (DLVAHSEM) de Les Cosetes avisant-me dels greus errors en aquesta entrada: la primera és que el personatge de la foto que l'il.lustrava no era Giuseppe di Vittorio. Cercada la foto autèntica, corregeixo l'error.

La segona és que l'històric sindicalista italià no va ser qui va dissoldre la corrent comunista de la CGIL, tot i que certament va ser una figura cabdal per la independència sindical de la CGIL respecte el PCI. La dissolució del corrent comunista, a la que van seguir la resta, correspon a Bruno Trentin. Benvinguda la correcció ni que sigui per que ens dóna ocasió de citar un altre dels noms claus pel que fa al contingut de l'entrada.

Señor, yo soy hombre pacífico, manso, sosegado y sé disimular cualquiera injuria, porque tengo mujer y hijos que sustentar y criar

Una cançoneta i mo n'anem

Tantes coses sense comentar i ja ens enxampa el cap de setmana!

En fi, us deixo amb aquests dos grrrans músics catalans i ja recuperarem el que poguem.

Contigo aprendí