via gastronòmica al socialisme

Si com diu un amic meu el socialisme consisteix en que tothom pugui menjar llagosta, i l'ecosocialisme en que tothom pugui menjar una quantitat anual de llagosta que permeti la reproducció d'aquest animaló per tal que les generacions del futur també en puguin gaudir, El Pitarra és un dels millor llocs on reclamar la nostra quota de riquesa mundial.

Al número 56 del carrer Avinyó de Barcelona es troba la casa d'en Frederic Soler també conegut com Pitarra, rellotger, dramaturg i protector de les arts, personatge del Modernisme i la Renaixença. Actualment hi trobem un restaurant que hi porta el malnom. Sent la casa d'un rellotger hi trobem rellotges i un ambient decimonònic. Sent la casa d'un protector de les arts hi trobem obres originals penjades a les parets, sent la casa d'un amant de la vida hi btrobem una carta carvalhana, de les de cafè-copa-i-puro.

M'hi va portar fa anys un partidari de la via gastronòmica al socialisme (de qui aprofitem per recomenar la seva darrera entrada) i per sempre li estic agraït. Ara en vinc, així que no em veig capaç de escriure'n res més.

Tacticisme

El culebrot d'aquesta setmana l'ha protagonitzat ERC. I mai millor dit, atés que la polèmica central ha estat entre diferents membres mentre que la resta de partits han format part de l'escenari. ERC està sent sotmesa des de fa temps a una tenaç tàctica d'erosió externa i interna per part de CiU (i amics) i de l'ex-conseller Carretero. CiU està tornant contra ERC l'estratègia que aquesta va impulsar estant a l'oposició per manllevar-li votants nacionalistes al President Pujol. Es tracta d'aguditzar les contradiccions d'una força independentista que forma part d'un govern de coalició presidit pel PSC. No val la pena esquinçar-se la vestimenta: més enllà d'algun gall poc afortunat en format DVD, forma part de la normalitat d'una democràcia parlametària i no és necessàriament negatiu. La "qüestió Carretero" és més delicada pel fet de ser interna i pel fet de donar-se en un moment on el lideratge dins d'Esquerra és menys clar del que era. I és en aquest context que ens hem trobat amb la polèmica de la setmana.

Aquests dies, molta gent ha escrit anàlisis de les motivacions i les conseqüències de les declaracions post-calçotada de Vendrell respecte la possibilitat que ERC fes president Mas si aquest es comprometia a convocar un referèndum d'autodeterminació, la marxa enrera decretada per Carod i la contramarxa de la direcció atribuïda a Puigcercós. No val la pena entrar-hi gaire, però tothom està bastant d'acord en que es tracta d'un moviment tàctic a les portes d'unes eleccions municipals i amb la casa no massa ben endreçada per dins. No estem doncs davant d'un moviment de fons tot i que la bandera sigui prou cridanera.

Això potser ens tranquilitza respecte les pors d'un Dragon Khan 2, però a mi personalment m'entristeix una mica respecte la política. La inddependència de Catalunya no és un tema col·lateral per a ERC, és l'element essencial de la seva identitat com a opció política i del seu projecte, la principal raó d'existir podríem dir. Altres partits són catalanistes o d'esquerres, o catalanistes i d'esquerres, però únicament ERC expressa clarament la seva opció per la independència. El fet que hagi utilitzat aquest principi com una fitxa més del Monopoly electoral suposa la degradació de la seva proposta política a mer soroll de fons. I no són pas els únics ni els primers. En la mesura en que els projectes polítics i ideològics degenerin en peces intercanviables del taulell de joc electoral, la política es deslegitima. ERC faria bé d'analitzar amb el cap fred les causes i les conseqüències del descalabrament electoral del Partit Quebequés, ERC i la resta.

Una cançoneta i mo n'anem (18)

snif, snif... tants anys de poemes per als que enxarxen estels...

Aquí la cançoneta d'avui

Participació ciutadana o responsabilitat delegada

Fa algun temps vaig penjar al bloc un recull de reflexions sorgides d'una taula rodona sobre moviments socials ( Tres veus dels moviments socials ). Reprodueixo ara una de les reflexions expresades pel Fabián Mohedano:

"Sovint els governs utilitzen els processos de participació ciutadana i els moviments els processos de mobilització com a coartada per a no seure i parlar entre ells, negociar i arribar a acords, que és la veritable política"

Avui aquestes paraules m'han vingut al cap mentres estava a la reunió del Secretariat de CCOO de Catalunya i fèiem repàs de les principals iniciatives de participació que el govern té obertes: un reguitzell de pactes nacionals, processos participatius i ofertes de diàleg. Si a més tenim en compte que enmig d'un cicle electoral i a les portes d'unes municipals les demandes de partits polítics per a participar en l'elaboració dels seus programes electorals són constants la cosa fa vertígen i hom es pregunta què ens toca fer i què no.

Cap al final de la darrera legislatura de CiU el Govern va decidir convocar el 3r Congrés de la Joventut, per a sorpresa de moltes persones que no enteníem com el govern usurpava aquesta funció (el 1r i el 2n Congrés van ser convocats per associacions juvenils en el marc del Consell Nacional de la Joventut-CNJC). La sorpresa va derivar en indignació per a moltes persones quan en el moment de presentar la iniciativa, el Govern i un secretariat del CNJC incomprensiblement submís van anunciar el programa del Congrés: "un full en blanc" (literalment). És a dir, "el Congrés el farà la gent, des del Govern hem pres la iniciativa" -purament propagandística puix que no hi havia temes a l'agenda en aquell moment en que s'acabava d'aprovar el Pla Nacional de Joventut- "però no volem determinar quins temes s'han de tractar ni en quin sentit". En definitiva, us convoquem a una reunió (força costosa econòmicament, tot sigui dit) sense proposta d'ordre del dia, ni agenda, ni cap motivació en concret, de la que no s'espera que sorgeixi cap pla d'acció. Això sí tenim una metodologia super-moderna i altament participativa per a debatre sobre... què?

Vagi per endavant que sóc un convençut de les polítiques de participació ciutadana... sempre que s'adrecin a objectius concrets que no siguin "la participació per la participació". El problema des del meu punt de vista, és que massa sovint tinc la sensació que s'utilitzen processos participatius per tapar la manca d'idees dels governs, no pas per debatre sobre les mateixes. Processos participatius aviciats, cada cop més merament consultius, de tal manera que es converteixen en processos d'assessorament als governants. N'estic tip i cuit de que càrrecs institucionals ens reclamin que els "hi fem arribar les nostres idees", mentre que es neguen a convocar negociacions socials convertint les organitzacions socials i ciutadanes en assessors governamentals i negant-los el paper d'actors polítics i socials. I l'aviciament esdevé total quan proliferen empreses consultores (en forma de S.A. o d'associacions sense ànim de lucre, tant hi fa) a qui les administracions encarreguen no només l'execució sinó la definició de les polítiques. Quina és la feina del càrrec públic doncs? Triar la consultora, tallar les cintes a les inauguracions i treballar per les properes eleccions.

La gent d'ACCIÓ JOVE de CCOO per si de cas ja ho anunciem: si ens crida algun membre del govern que sigui per a negociar, per a "donar idees" ja tenen els seus assessors, bastants segons sembla.

El Departament de Treball ha estat condemnat per atribuir a UGT més delegats dels que li corresponien

“Condeno al DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA, como Administración Pública de la que depende la Oficina Pública de las Elecciones Sindicales de Cataluña, a estar y pasar por esta declaración y los efectos legales inherentes a la misma, y por tanto a que proceda a descontar de los resultados obtenidos por la UGT, los delegados escogidos en las listas electorales de los sindicatos Confederació de Tècnics i Quadres (CTQ), Confederació de Treballadors de Catalunya (CTC), Sindicat d’Auxiliars d’Infermeria de Catalunya (SAIC), y Sindicat de Facultatius Independents (SFI)"

Jutjat Social número 32 de Barcelona

Qui tingui interès en saber de què va la pel·lícula pot clicar aquí.

3 comentaris:

1. ole, ole i ole

2. la propera vegada cal que us ho curreu més

3. que bé que governa l'esquerra, partits de tradició democràtica que mai atemptarien contra el dret de treballadores i treballadors a elegir lliurement els nostres representants.

La Super-mainadera

M'agrada el programa Super Nanny i no m'extranya gens que funcioni bé pel que fa a l'audiència. Pares, mares i educadors estan a la recerca de recursos per a la tasca d'educació dels nostres nens, i fa temps que es percep una desorientació que deriva en angoixa.

Renovadors pèdagògics, feministes o simplement persones sensibles han contribuit a la deslegitimació d'un vell model familiar exportat també a l'escola, al carrer i a les empreses basat en les relacions de domini, en la por i el càstig físic, en l'educació per a la submissió i no per a la lliure ciutadania. Però no hem estat en canvis capaços de substituir coherentment el vell sistema per noves fòrmules. En la tasca d'ajudar a nenes i nens a desenvolupar la seva creativitat i l'exploració d'ells mateixos, a expressar-se lliurement, etc. hem deixat pel camí l'educació en el sentit de la pròpia responsabilitat, en assumir que els nostres actes tenen conseqüències en d'altres persones de les que no ens podem desentendre, que les persones no som individus aïllats sinó que convivim i ens necessitem les unes a les altres i que per això cal que ens respectem. Hem eliminat el respecte acrític al poder, però no l'hem substituit pel respecte que neix de l'estima pels altres.

I la conseqüència han estat dues generacions de mares i pares que malden per cercar un camí per l'educació dels seus fills sense massa punts de referència. La Supernanny parteix en el seu assessorament als pares de la necessitat de ser ferms en l'educació, en que l'amor als fills no pot ser entés com a complaença per tots els seus actes, sinó com obligació de formar-los com a persones, com a bones persones. I que no cal recòrrer a les velles tàctiques de la por per difondre aquests valors, sinó fer veure que allò que fem afecta als altres, que també són persones amb drets, que també ens necessiten com nosaltres a ells.

Un àmbit més de la lluita cívica sorda i diària de milers de persones que s'entesten en ser amables, en donar els bons dies i les gràcies, en cedir els seients del transport públic a les persones que més ho necessiten, que deixen sortir abans d'entrar, que tracten de deixar les coses als que venen darrera tan bé com se les han trobat. Una veritable munió de persones que lluiten per mantenir la humanitat i el respecte en l'espai públic com a eina de civilització.

Una cançoneta i mo n'anem (17)

Què potser algú es pensava que a Les Cosetes som tan cruels com per deixar els nostres lectors tot el cap de setmana mirant el jeto del Cuní? Apa aquí deixem una cançoneta sentida, lànguida i trista. Bon cap de setmana.

Pots pitjar aquí per sentir-la

bocamolls local-global: Josep Cuní

El Cuní és un professional de la comunicació molt efectiu. Dic de la comunicació perquè penso que la informació és una altra cosa. El Cuní és un professional efectiu de la comunicació perquè quan parla no tracta de generar dubtes, de fomentar un esperit crític, de que qui l'escolta vegi les contradiccions d'un món complex que requereix de mentalitats despertes.

No, el Cuní dóna a la gent allò que sap que la gent més agraeix: la seguretat de que els propis prejudicis simplistes són l'espai intel·lectual més plàcid i còmode en un món complex. El Cuní li explica a la senyora Pepeta que no cal que intenti entendre els punts de vista dels altres, que no cal que revisi les pròpies conviccions ancestrals, que no és necessari esforçar-se per intentar posar-se d'acord amb qui pensa o viu de manera diferent. I en un món difícil, les persones agraïm les veus tranquilitzadores que ens confirmen els nostres prejudicis i ens garanteixen que sempre són els altres que s'equivoquen. Un tipus efectiu.

El Cuní té a més dots per a usar en aquesta tasca el sentit de l'humor, avui mentre comentàven la notícia de la "malaltia d'oficina" de l'edifici de Gas Natural que entre altres efectes genera pèrdua de greixos corporals, el Cuní tot xicoy deixa anar: "a això en d'altres llocs se li diu liposucció i ningú se'n queixa". Ja ja ja. Clar que es tracta d'un problema de salut que pot afectar centenars de persones, clar que igual es tracta d'una nova font de riscos laborals que pot estar afectant altres treballadors d'altres edificis sense que ho sapiguen, clar que encara no tenim massa clar quines són les conseqüències per a la salut... però fem-ne broma que no passa res. Faria broma el senyor Cuní d'altres problemes de salut pública com són els accidents de trànsit, o les malalties mentals, o els transtorns alimentaris?

Josep, segueix així, la senyora Pepeta i jo ens partim. Als treballadors i treballadores de Gas natural igual no els hi fa tanta gràcia, però de gent rancuniosa s'empre n'hi ha-

Precarietat salarial

Avui hem presentat en roda de premsa l'informe Els baixos salaris, l'altra cara de la precarietat laboral que incorpora un curós anàlisi sobre les causes dels baixos salaris estructurals i l'estratègia de CCOO per millorar-los. Sintèticament:

1. en els darrers 10 anys s'ha incrementat de manera molt important el nombre de persones que treballen. Aquest increment, però, s'ha concentrat en els sectors d'activitat menys productius, aquells en que els empresaris opten majoritàriament per una estratègia de competitivitat obsoleta i abocada al fracàs basada en els baixos costos laborals i no en les inversions de futur.

2. Tot i que augmenta considerablement el nombre de treballadors i treballadores que veuen els seus salaris protegits mitjançant la negociació col·lectiva (mitjançant millores salarials superiors a l'inflació i l'extensió de les clàusules de revisió salarial), el salari mig a Catalunya baixa de 20.728,60€ anuals (l'any 2002) a 19.474,73 € (2004). Això és així perquè l'alt volum de persones que s'ha incorporat al mercat de treball ho han fet en els sectors més precaris.

3. Aquesta situació ens allunya de les orientacions de la UE que estableixen que els Salari Mínim ha d'equivaldre a un 60% del salari mig. Això a Catalunya suposaria que el salari mínim fos de 1044 €, gairebé el doble de l'actual.

4. Com que aquesta situació de precarietat salarial es concentra en els col·lectius de persones que tenen una relació més fluctuant en l'accès al treball (les que abans perden la feina quan venen mal dades i les que tornen a reenganxar-se quan creix la demanda de treballadors i treballadores), la conseqüència és que qui més pateix la precarietat salarial (oh, sorpresa!) són joves, dones i persones immigrades.

5. Com que aquesta situació té poc a veure amb la llei i molt a veure amb la realitat econòmica global i la de cada sector econòmic i territori, l'estratègia a seguir no passa per banderes simplistes basades en canvis legislatius, sinó per una estratègia sorda i constant de millora progressiva dels salaris i d'un augment sostingut en el temps dels salaris més baixos per sobre de l'inflació i de l'increment del salari-mig. Les nostres respostes doncs és donen en la negociació col·lectiva en aquests sectors (millores salarials i compromisos d'inversions per canviar l'estratègia de competitivitat de les empreses) i d'una acció continuada dels poders públics que empenyi en la direcció adequada.

Aquest és el nostre compromís. L'únic que és útil, perquè respon a una estratègia a llarg termini i a accions que es poden tirar endavant en el dia a dia de manera immediata. Em sembla que d'això se'n diu "fer sindicalisme". També hi ha qui en diu "esdevenir un instrument útil per a la transformció de la realitat".

Democràcia global

He estat recopilant algunes aportacions a debats col·lectius sobre globalització de l'economia i govern mundial. No són massa novedoses sinó que més aviat compilen coses escrites per d'altra gent que realment en sap.

Penjo el document aquí per qui li vulgui fer una ullada.

Perles

"Les societats que estan essent esqueixades per les multinacionals, en realitat tenen grans tradicions de solidaritat i estabilitat -si no, ja faria temps que haurien desaparegut- però han superat els seus sofriments a base d'autoexplotar-se mantenint les seves classes i castes baixes així com també les seves dones en unes condicions de greu ignorància i opressió. Des d'aquesta perspectiva les multinacionals, malgrat la cruel explotació dels apetits nadius i de la dòcil força de treball, són també portadores d'unes relacions socials i capacitats tecnològiques sense les quals el tercer món romandria subordinat sense esperança a les invencibles capcitats materials i organitzatives de l'Occident".

"Però, hi ha alternatives a l'hegemonia de les multinacionals?" [...] Hagin estat les relacions que hagin estat, no sembla que hi hagi cap alternativa, en el futur immediat, a l'actual tensa i mútua dependència entre el centre i la perifèria. Els governs socialistes de regions subdesenvolupades han intentat instituir el procés de desenvolupament social i econòmic sense el recurs als conductes de l'empresa multinacional, però els resultats han estat decebedors en el millor dels casos i catastròfics en el pitjor. [...] Els efectes desorganitzadors i les deformacions socials que resultin de les relacions amb IBM o Exxon poden ser més fàcils de tractar que els que resultin de les relacions amb el ministeri de Tecnologia Informàtica o de l'Energia d'un altre país".[...]

"L'abast pràctic d'aquests governs, durant un període considerable, té més probabilitats de ser efectiu quan s'adreci a corregir els abusos resultants de la dependència de les multinacionals que no pas quan es dirigeixi a ser una alternativa completament independent d'aquestes".

"Les multinacionals ocuparan, per aquesta raó, una posició estratègica en els afers del món econòmic durant molt de temps. Malgrat això, sembla dubtós que, al final, el món tingui la seva imatge d'eficiència jeràrquica. Hi ha moltes coses que una multinacional pot fer i que una jove nació no pot fer, però hi ha una cosa bàsica que una jove nació pot fer i les multinacionals no: merèixer la devoció d'enormes masses de gent; homes i dones moriran per la seva nació, però no ho faran pels beneficis d'una companyia".[...]

"Malgrat que l'objectiu últim sigui desitjable, en el nostre temps tant l'estat com la societat anònima prometen restar amb nosaltres i la tensió entre elles serà part del drama evolutiu del nostre període de la història".

Robert L. Heilbroner i lester C. Thurow

Introducció a l'economia (1982)

El camarada Maccarrone

Avui els Col·lectius de Joves Comunistes tanquen el seu Congrés. Podeu consultar els documents de debat pitjant aquí. Jo havia de ser-hi, però finalment la vida m'ho ha impedit (sincerament, em sap greu).

Feia temps, massa temps, que Col·lectius havia quedat reclós en ell mateix, avui però, tanquen un mandat marcat per l'aggiornamento del seu projecte polític i per l'apertura. En els darrers temps els CJC (popularment coneguts com "cejotas") han estat al capdavant d'importants projectes unitaris dels moviments juvenils d'esquerres.

Les organitzacions les formem persones, i el brillant darrer mandat dels cejotas és impossible d'entendre sense constatar la capacitat política de l'equip humà que ha conformat la seva direcció col·lectiva. Un equip humà que ha comptat amb l'excepcional lideratge d'en Sandro Maccarrone, que és el que surt al centre de la foto amb posat èpic i la samarreta vermella del Cocofestival.

El Sandro és un comunista italià dels clàssics i això vol dir moltes coses. En primer lloc, autoexigència en la pròpia formació i molta lectura. En segon lloc un esperit gramscià que comporta necessàriament vocació d'hegemonia i capacitat per distingir, com ell ens explica sempre, la "contradicció principal" en cada moment. En tercer lloc una mirada alta, més enllà de la tàctica del moment. I en quart lloc un rebuig del pensament dèbil, tant si és conseqüència de dogmatisme com del papanatisme post-modern. Aquestes qualitats, el Sandro les havia posat anteriorment al servei de l'Associació d'Estudiants Progressistes, de la que en va ser Coordinador Nacional, i el fet de dirigir una organització social no comunista i tant sotmesa a tensions internes i externes de ben segur que li va aportar mà esquerra i visió global.

En la seva etapa al capdavant de Col·lectius, el Sandro ha esdevingut un referent de l'esquerra de l'associacionisme juvenil català, va liderar la posada en marxa d'Actua - Plataforma Jove pel Primer de Maig, va estar clau pel revifament de la comissió catalana del Festival Internacional de la Joventut i dels Estudiants... en definitiva, va contribuir amb la resta de l'equip dirigent a situar als CJC al centre de l'acció política. Es tracta, deiguem-ho clar, d'un excel·lent dirigent.

Ara cal desitjar a les persones que prenen el relleu en la direcció dels CJC sort i punteria, i que el Sandro trobi una nova ubicació per a continuar fent política. No anem sobrats de dirigents capaços en aquest trosset del món, i em semblaria un luxe asiàtic permetre que el Sandro és dediqui en exclusiva a la investigació.

Imprescindible article a QDS

El confidencial Qualcosa di sinistra fa uns dies que ha tornat tal i com ells mateixos van anunciar en aquest bloc. I ha tornat amb força. A Les Cosetes recomenem vivament que es llegeixi la seva darrera entrada: Don Javier, pida perdón

L'agressió feixista a Terrassa

Portem uns dies trasbalsats. El passat cap de setmana a Terrassa un grup d'ultradreta va atacar a cinc joves (entre 15 i 25 anys) vinculats a organitzacions d'esquerres a Terrassa. Es tracta de persones actives: quatre membres de Joves d'Esquerra Verda i un membre de la Joventut Comunista del PSUC-Viu. Una de les persones agredides és també afiliada a ACCIÓ JOVE. L'agressió no va ser espontània: els agressors (molt superiors en número) coneixien les seves víctimes, els seus noms, on viuen, on estudien i on treballen. L'agressió estava necessàriament planificada per a fer el major mal possible i encara ara les víctimes que no continuen a l'hospital han rebut noves amenaces. Tampoc va ser una agressió menor: a hores d'ara encara hi ha una persona hospitalitzada amb lesions greus que no sabem quines conseqüències permanents tindran. Qui en vulgui saber més es pot adreçar als comunicats d'ACCIÓ JOVE, Joves d'Esquerra Verda, o Joves d'EUiA.

En primer lloc cal organitzar la solidaritat amb les víctimes i la seva gent i el rebuig a l'agressió, i és per això que estem convocant una concentració per al proper dissabte a les 18:00 davant de l'Ajuntament de Terrassa. Penso que és la responsabilitat de totes i tots de participar-hi, qui vingui allà ens trobarà.

En segon lloc resulta especialment difícil mantenir l'objectivitat quan falten els adjectius per a descriure els fets i quan les víctimes són persones amb les que has tingut més d'una ocasió de compartir debats i cerveses. Potser un altre dia, amb el cap més fred. L'únic que puc dir és que són bones persones, gent que dedica temps, esforços i il·lusions a fer d'aquest indret un món millor i amb un ferm compromís amb la no violència. I ha estat precisament per això que han estat brutalment atacades per cobards bestialitzats que representen tot el contrari.

En tot cas resulta difícil saber com pot algú reunir-se per a preparar i planificar, tot dibuixant plànols i sincronitzant rellotges l'atac a nois i noies més febles. I com encara ara s'organitzen per continuar amenaçant i atemorint les seves víctimes. I com que no vull acabar dient alguna barbaritat, per avui ho deixem aquí.

El feminisme superestructural

És el feminisme una ideologia-moviment de transformació de la realitat? Té sentit com a moviment plenament autònom o ha de limitar-se a ser un adjectiu d'altres moviments? És el feminisme inherentment d'esquerres? Posar en valor la identitat "dona" implica la divisió d'altres identitats inter-gèneres com "ciutadana" o "treballadora"? Les organitzacions feministes han de ser exclusivament femenines?

Tota una bateria de les velles qüestions (n'hi ha unes quantes més) que han marcat les pulsions del feminisme de portes endins i enfora. Qüestions superades en cada moment de manera més o menys afortunada però que retornen crònicament al debat. Dediquem-hi uns minuts.

Constatació 1: En primer lloc val la pena constatar que els feminismes són vius i ho han estat des de fa més d'un segle, i una ideologia només pot viure tant de temps en tant que respon a un conflicte real o que moltes persones perceben com a real. Les respostes poden ser més o menys encertades (ara hi anem) però només poden ser vàlidament analitzades si partim de la constatació que responen a un dels conflictes més universals (i segurament el més antic de la humanitat que avui perdura): la situació de domini que les dones pateixen.

Constatació 2: els moviments feministes (el que podríem anomenar "feminisme orgànic realment existent", expressió que de ben segur produiria urticària a moltes de les persones que el composen) són avui una xarxa àmplia i tupida que incorpora una realitat altament diversa en quant a idees, programes, accions i àmbits d'actuació. En termes gramscians: el feminisme és viu, perquè viu en organitzacions reals i tangibles.

Constatació 3: a Occident el feminisme ha guanyat l'hegemonia (ja torna a colar-se Gramsci entre les línies). I faig aquesta tercera constatació des del convenciment que hom guanya l'hegemonia no quan els adversaris capitulen, sinó quan els adversaris formulen l'oposició des de les bases ideològiques que s'han aconseguit imposar. Els i les antifeministes ataquen el feminisme des de la idea d'igualtat radical entre gèneres. Qui avui no parteixi d'aquest principi està condemnat a l'excentricitat. Un triomf d'alt valor i capacitat transformadora que va fent forat en aquelles societats on encara no s'ha imposat (si bé de manera no sempre visible).

Darrera constatació: tot i això, el moviment feminista (el feminsme orgànic realment existent) no ha estat mai a occident un moviment de masses i la constel·lació de micro-organitzacions (avui tan celebrada com un element identitari) no ha estat una opció lliure de les feministes, sinó el resultat d'una frustració convertida en virtut. I una de les seves febleses constituents que, com tota realitat material, ha conformat ideologia. Una feblesa que es troba en el cor de la crisi del feminisme a occident, crisi que no tothom vol veure. La pregunta del milió: perquè les masses de dones reals, especialment aquelles pateixen de manera més cruenta la relació de domini que dibuixa el patriarcat, han mirat tradicionalment i miren avui els moviments i les ideologies feministes de reull? Pasem a formular hipòtesis.

Hipòtesi 1: La resposta en aquests casos és sempre la mateixa: perquè no els reconeixen com a palanca de canvis que suposin millores. No els consideren útils (o prou útils) tot i les excel·lents credencials que donen els canvis produits durant el passat segle com una de les grans "revolucions" que determinen el món actual. No s'hi senten interpel·lades per la crida.

Hipòtesi 2: Una majoria de dones reals no se senten interpel·lades per la crida, senzillament perquè no es reconeixen en la mateixa. Un cas molt clar: l'accès de les dones al treball productiu(simplificant molt i deixant de banda que els feminismes no són homogenis, i que tampoc és ben bé així, bla bla...). L'accès de les dones al treball és presentat com un triomf del feminisme que ve acompanyat d'un star system de senyores que van enfrontar-se amb les convencions de les seves èpoques per tal de poder ser metgesses, advocades, periodistes, parlamentàries... Aquesta concepció predominant en el discurs públic xoca frontalment amb el coneixement transmés per generacions de dones i amb la percepció de la pròpia realitat.

Les dones no van accedir al treball en un moment determinat: les dones sempre han participat del treball productiu en totes les societats humanes (excepte les senyoretes i senyores benestants). En les eres preindustrials la familia era la principal unitat productiva i en el seu sí s'establia una distribució de funcions entre els seus membres en que les dones incorporaven una part de les tasques productives, auxiliar si voleu, però essencial per al sosteniment econòmic de la família. Amb l'arribada de la fàbrica, les dones no s'hi incorporen voluntàriament com a mitjà d'emancipació del domini dels homes, sinó per a realitzar-hi la seva contribució a l'economia familiar. I ho fan per decisió dels propietaris de les fàbriques que requereixen una mà d'obra especialitzada en determinades tasques (ja abans de l'entrada a la fàbrica les dones cusen i teixexen a casa peces encarregades pels industrials com a part del procés productiu) i sobretot com a element de pressió a la baixa dels salaris. Les primeres respostes del moviment obrer són les de prohibir el treball d'infants i dones per a neutralitzar aquest "exèrcit de reserva", una proposta que té paralelismes evidents amb el ludisme. Aquestes dones, tan poc fashion comparades amb Madam Curie, Josefina Carabias o Victòria Kent, no han tingut lloc a l'star system feminista. Aquest malentés ha estat possible perquè la familia tipus que s'analitza al llarg de la història per veure els canvis en "la família", la superestructura "família" si voleu, no ha estat la família de baix (i menys la família obrera) sinó la menestral i la burgesa (nota mental: rellegir les 20 tesis sobre Feuerbach). I això ens porta a la

Hipòtesi 3: un cop assolida (amb importants sarrells pendents) la igualtat formal-legal, aquesta no comporta automàticament la igualtat material-real la qual cosa suposa redefinir les bases d'un programa feminista. Un programa que passa a posar l'èmfasi en elements intangibles (però no necessàriament no existents) com les regles no escrites del joc, la identitat, els valors... En aquest programa la situació material queda molt abaix en les prioritats de la diagnosi i les accions, i sovint és considerat únicament com a resultat i no com a causa de contradiccions principals. La manca d'organitzacions de masses ha provocat desequilibri entre les feministes de l'acadèmia, les feministes de les organitzacions i la majoria de dones. El resultat ha estat que els moviments feministes es troben excessivament reclosos en marcs superestructurals que no són capaços d'establir vincles amb la majoria de dones.

En termes leninistes: la vanguàrdia ha desconectat de la massa. En termes gramscians: el feminisme orgànic ha perdut la posició hegemònica al no ser capaç de conectar les seves demandes amb les prioritats que la majoria de dones perceben. En termes de realpolitik: el feminisme orgànic acaba adreçant-se més als poder públics per a reclamar canvis que a les dones per a proposar canvis, esdevenint una cúpula sense base. Les dones reals que treballen (no per gust sinó per arribar a final de mes, com tothom), que veuen com els seus companys homes tenen més oportunitats, que en finalitzar l'horari de feina, es dediquen a "tirar endavant" la casa, que pateixen mal d'esquena, o de cap o "d'ànima" en molta major mesura que els homes del seu voltant, no reconeixen els seus problemes ni les seves aspiracions en les llistes cremallera, una possible "llei del temps" que sona més aviat a metafísica, o les reclamacions de "noves masculinitats" que la majoria com a molt identifiquem amb la metrosexualitat. No veuen utilitat en propostes superstructurals quan no estan articulades en l'àmbit "micro".

En continuarem parlant d'aquí al 8 de març.

La RSE: una hipòtesi

Porto uns quants dies llegint documents de molt diferent tipus relacionats amb la Responsabilitat Social de les Empreses, un tema tan interesant com desconegut per a la gran majoria de nosaltres. En tornarem a parlar.

La cosa està en que, tenint en compte que m'hi he de dedicar una mica per temes del sindicat, estic fent un curs sobre el tema a la UOC, i dins del curs hem tingut un debat virtual amb Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrès i president d'una subcomissió parlamentària que ha estudiat el tema.

Passo a reproduir la meva intervenció:

1. d'entrada crec que és important diferenciar "l'empresa" del "conseller delegat". Així, per exemple, en un dels articles en Josep M Canyelles valora el fet que alguns ajuntaments incorporin polítiques de conciliació si bé afegeix (amb certa tristesa?) "pero lo hacen como consecuencia de la negociación sindical". Sembla que es sugereixi que si la decisió és fruit d'una negociació entre els propietaris de l'empresa i els treballadors de la mateixa, ja no és "voluntària". I tant que ho és! És una decisió que sorgeix de l'empresa, no imposada per llei, en tant que la representació dels treballadors és part de l'empresa. Totes les decisions "voluntàries" quan són col·lectives són negociades. O és que si hagués sorgit d'una negociació entre diferents accionistes ja no seria voluntària?

2. Penso que una de les claus per tenir un altre punt de vista ens la dóna l'informe de la subcomissió del Congrès: quan parlem de RSE estem parlant de la funció social de les empreses. El dret de la propietat implica la lliure disposició d'allò del que s'és propietari (l'empresa, per exemple). Però aquesta llibertat mai és absoluta, sinó que troba el seu límit en d'altres drets. El dret del propietari a utilitzar els processos productius que vulgui està limitat pel dret de les persones que hi viuen aprop a que els rius no estiguin contaminats, per exemple. Per tant, apunto una hipòtesi: quan parlem de RSE estem parlant de com l'empresa resol de manera voluntària i negociada (tot i que no sempre explícitament negociada) les seves relacions conflictives amb tercers (habitants de l'entorn, proveïdors, etc...) en aquells temes que no estan ja resoltos per llei. Que ningú s'espanti, el conflicte és inherent a la societat, la clau està en civilitzar-lo i la RSE va en aquest sentit. O no és una negociació implícita dir: "vale, ens comprometem a millorar la transparència de la nostra gestió un cop vist els desastres de les .com si vostés continuen invertint i consumint els nostres productes".

3. des d'aquest punt de vista la RSE és essencialment voluntària, però entenent com a voluntària que l'administració deixa un marge d'autonomia a les empreses i agents per assumir compromisos mutus, que un cop assumits passen a ser "obligatoris" (m'importa poc ara entrar en els mecanismes per a fer-los complir).

4. Relligant els temes d'empresa-entorn: comparteixo la visió del Carles Campuzano de que la RSE afavoreix la creació d'un entorn més productiu que beneficia a la pròpia empresa. Problema: aquesta millora és a mig-llarg termini i beneficia tant a les empreses que fan l'esforç com a les que no, i això en el món del "capitalisme impacient" pesa poc. Per tant penso que és bó que l'empresa opti per la RSE com a fòrmula d'arribar a "pactes" davant conflictes que plantegen els agents interns i externs, tot i que unilateralment no ho faria. L'estat del benestar ha estat una increible millora pels empresaris, però mai hi hagèssim arribat a través de les seves decisions unilaterals.

------------

Sí, ja sé que acabo d'inventar la pòlvora sorda. Un altre dia prometo fer un articlet més ben estructurat i contextualitzat.

Avui és dia "H"

Avui és dimarts el dia "H". La única telesèrie que tracto de seguir setmanalment, la única de la que recordo el dia i l'hora és "House". Com que sèrie i personatge s'han convertit en un punt de referència popular fins i tot per a les persones que no la miren, m'estalvio d'entrar a descriure a una i altre.

La qüestió és que parlem d'un personatge arisc, misàntrop, sincer fins a la manca de sensibilitat, prepotent, que justifica l'engany als pacients respecte el seu estat de salut, i amb l'obsessió d'un capità Ahab reforçada visualment pel bastó i la barba de tres o quatre dies. Un personatge que suma moltes de les imperfeccions imperdonables en la nostra societat rodejat d'un altre grup de personatges que semblen sortits d'una revista de moda. I tots queden eclipsats per la figura de House.

Diverses amigues m'han confessat sentir atracció cap al personatge i que en canvi han vist al mateix actor en altres papers i no els hi ha fet ni fred ni calor. On trobem el secret? Un anàlisi entre freak i malaltís dels diferents episodis i de l'evolució dels diferents personatges em porta a la següent conclusió: mentre que House és un personatge d'entrada antipàtic acabes descobrint en ell més humanitat que la que trobes en la resta, dels qui d'entrade te n'esperaves més. En definitiva, sembla que en una societat de "models" assèptics i sense personalitat, hi ha un sector creixent de la ciutadania que prefereix per les personalitats fortes sempre que estiguin acompanyades d'un bon fons. Massa models de perfecció ens han acabat desenganyant com a persones, triem aquells que com a mínim no ens enganyen d'entrada.

Una cançoneta i mo n'anem (16)

Ara portàvem dies sense cançoneta. Avui hem triat aquesta versió de I say a little prayer (sí estem suavots, què passa?) cantada per una joveníssima Aretha, la Celia Cruz de les províncies angloparlants.

Gaudiu-ne aquí

Informe de conjuntura: la salut del govern d'esquerres

Ja fa dies que els "opinadors" professinals comeneten amb alegreria o recança que aquesta vegada el Govern d'esquerres sembla haver aprés dels errors i presenta una bona salut interna. Un fet tan incontrovertible fins al moment que els "opinadors" hostils han de conformar-se amb posar la lupa en els costos "nacionals" de la bona entesa entre PSC, ERC i ICV-EUiA. Curiosament els mateixos que fa un any clamaven per la manca de seny del govern Maragall ara reclamen al govern Montilla (o a algun dels seus components) que hi posi rauxa. Mirem-nos-ho d'aprop.

1. El primer factor a tenir en compte són els resultats de les darreres autonòmiques. La rauxa d'ERC i les males relacions Maragall-PSC van passar factura (esmorteida en darrer moment per a la gent de Carod-Puigcercós) a aquestes formacions. L'única opció del tripartit que millorava, sensiblement, resultats era ICV-EUiA. I sembla que compartim anàlisi tots plegats quan veiem en les causes d'aquests bons resultats dels ecosocialistes el reconeixement a la seva serietat en el Govern i la seva aposta clara pel Govern d'Esquerres com a objectiu post-electoral. PSC i ERC han pres bona nota d'aquest fet.

2. El PSC va assumir els costos electorals evidents que suposava substituir Maragall per Montilla com una inversió a mig termini. Maragall i Montilla representen dos cultures polítiques antitètiques i no sempre complementàries. L'ex-acalde de Barcelona, reconegut anglòfil, té una concepció de la política presidencialista, que incorpora la idea que entre el President i partits que li donen suport parlamentari s'ha de produir una dialèctica que no exclou la confrontació. D'aquesta manera un i altres fan de contrapesos polítics entre ells, com a garantia de control democràtic i exorcització de l'esclerosi partitocràtica de la vida política. Maragall influïa en els partits en tant que és escoltat per la societat. Montilla, en canvi, és escoltat per la societat en tant que li reconeixem el seu lideratge "en" el seu partit i "en" la coalició de govern. Montilla sembla haver llegit les reflexions del maragallista senador i jurista Isidre Moles, quan explica que en les democràcies parlamentàries els poders són realment dos: un de govern que comparteixen el govern i la majoria parlamentària que hi dóna suport, i un altre de control que exerceixen l'oposició parlamentària i la judicatura. En aquest sentit, Montilla aposta perque president, govern i partits siguin un front unit amb un missatge i una estratègia compartits i únics. Més enllà de l'acord o el desacord amb cada una d'aquestes dos visions del poder polític, queda clar que la de Montilla garanteix millor l'estabilitat.

3. ERC no només ha salvat la situació in extremis i estava abocada a un canvi d'estratègia després del fracàs del referèndum de l'Estatut. També veu el risc del precipici després d'haver pujat tan amunt. Els conflictes interns del partit s'han deixat en compàs d'espera, i Carod i Puigcercós hi han posat seny per tres motius: primer, perquè ERC com a projecte polític necessita trencar amb la imatge de radicalitat i factor d'inestabilitat, segon perquè tots dos han d'afrontar aquesta mena d'escissió per fascicles que arriba des del Pirineu i saben que els partits afronten millor aquests problemes des del poder, i tercer perquè cada un d'ells necessita el mateix de cara a afrontar el futur debat intern: temps.

4. ICV-EUiA ha fet un pas valent assumint la cartera d'interiror (tema que ja hem tractat a Les Cosetes). El repte que suposa aquesta responsabilitat per a un partit que reclama l'extrem esquerra de l'arc parlamentari, la dificultat de comptar amb quadres polítics amb experiència en aquestes àrees de govern, i la consciència de que no els hi serà perdonat cap error per part "d'opinadors", oposició i fins i tot els propis socis de govern (i competidors electorals pel mateix espai polític) els ha portat a aprofundir en el seny. El partit que va fer en l'anterior cicle electoral una aposta clara per la renovació (amb l'emergència de noms com Herrera, Camats, Romeva i els menys coneguts destinats a "l'aparell", fa una aposta ara per valors consagrats: Saura i Baltasar com a consellers, Boada secretari general d'interior, Bosch portamveu del grup parlamentari, Guillot coordinador general del partit, juntament amb l'aposta de cara a les municipals per Lluís Tejedor i Imma Mayol (dos dels seus quadres municipals més hàbils) com a cares públiques. L'esforç per demostrar que es fan bé les coses i que s'afronten sense por les qüestions de seguretat ciutadana o el creixent abstencionisme, mostren un seny premiat fins i tot amb semàfors verds de La Vanguàrdia. Però la seva obligació és mostrar també la rauxa afrontant vells problemes des d'una perspectiva d'esquerra "de debó". Per a votar gestió i ordre ja està el PSC.

4. Finalment l'oposició. Una CiU desorientada i en procès de revisió profunda de la seva estratègia que veu ara amb claredat el risc d'eternitzar-se a l'oposició, un PP de Catalunya que necessita com l'aire fer de contrapunt als "excessos" de la seva direcció estatal i un Ciutadans a qui l'estret àmbit polític en el que s'han ubicat, especialment en temps de "catalanisme social", deixa desapareguts.

L'actitud del govern en matèries com la Llei de dependència o el Decret d'ensenyament, ha passat la prova del seny, així com avança en donar importància a l'eix esquerra-dreta en la política catalana. En la part fosca, les dificultats per visualitzar una estratègia clara per al desplegament de l'Estatut o la manca d'una iniciativa conjunta amb motiu de l'atemptat de Barajas. Potser aquí trobem les pistes de les pedres en el camí. Caldrà romandre atents.

objectiu sindical: fer possible la democràcia

Aquests dies tinc el bloc una mica parat. El motiu és que estem enmig del període de màxima concentració d'eleccions sindicalas a les empreses i no és temps per passar al despatx sinó per trepitjar centres de treball i parlar am la gent. I avui m'agradaria parlar de dos exemples viscuts.

El cap de setmana passat va tenir lloc a Rascafría l'escola del Sindicato Joven, el nostre espai germà a les Comissions Obreres de Madrid que dirigeix el meu amic Juan Martínez, de qui els asidus a Les Cosetes ja han pogut llegir-ne alguna cosa. En Juan i els companys i companyes de Madrid em van demanar un petita ponència en la que expliqués el treball d'ACCIÓ JOVE per a que fos acceptada la nostra proposta de que el nou Estatut de Catalunya incorporés el dret a l'emancipació de la gent jove, finalment recollit en l'article 40.4.

Allà vaig tenir ocasió de retrobar-me amb companyes i companys amb qui fa temps que tenim tractes, i en concret amb la Maite Uceda del sindicat de Comerç, Hosteleria i Turisme de Madrid i gent de la secció sindical de Sigla, que acaben d'assolir una important victòria sindical. L'empresa Sigla (propietària dels restaurants Vips, Gino's...) ha estat condemnada judicialment per manipular les eleccions sindicals a l'empresa en favor dels sindicats grocs UGT i FETICO. L'empresa va "ajudar" a aquests sindicats a fer les seves candidatures i campanya electoral mentre va "entorpir" l'acció de CCOO. El preu? Evidentment el compromís dels "grocs" de no moure ni una fulla a l'empresa sense permís de la direcció. Ara les eleccions hauran de repetir-se i l'empresa haurà d'indemnitzar a CCOO.

Vaig arribar a barcelona diumenge a la tarda i dilluns al matí ja estava a Tordera on la gent de CCOO del Vallès Oriental- Maresme em van demanar d'intervenir en una assemblea de treballadors de l'empresa Bershka. En aquesta empresa un "sindicat" ha convocat eleccions al comitè d'empresa. Tot correcte, si no fos perquè aquest sindicat ja ha pactat amb la direcció de l'empresa una candidatura de gent propera a la direcció (alts càrrecs i llepaculs diversos) i impedeixen l'accès al centre a la gent de CCOO (en contra del que preveu l'article 9 de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical). Després de molts dies de plantar-se a la porta de l'empresa a informar la gent que hi treballa (aplastant majoria de noies joves), van aconseguir poder accedir a fer assemblees. Tot i que parlar d'assemblea quan es tracta de reunions improvisades amb grapats de treballadores espantades mentre els directius miraven des de l'altra banda dels vidres, sembla un sarcasme. En fi, que tot estava perdut, qui estaria disposat a participar en una candidatura alternativa a la "recomenada" per la direcció de la seva empresa? Doncs 13 nois i noies! Ahir la Rakel de Haro em va trucar per donar-me la bona notícia. L'important esforç de la gent de CCOO del Maresme-Vallès Oriental (més de tretze persones plantades cada dia a la porta de l'empresa des de les 5:30 de la matinada durant una setmana) ha donat els seus fruits i la gent de Bershka podrà triar finalment entre la candidatura "groga" i una candidatura democràtica.

Ambdues experiències d'aquesta setmana em porten a la següent conclusió: el primer objectiu sindical de CCOO és ara, com en els nostres orígens en plena dictadura, fer possible la democràcia en el cor mateix del poder econòmic: les empreses. Centenars d'activistes sindicals conformen una mena d'exèrcit de Pancho Villa per a fer possible aquest objectiu. Segona conclusió: cap sindicat que es refugiï en el sector públic i les grans empreses o que basi la seva estratègia de creixement en el "groguisme" pot aspirar a ser una veritable força obrera de representació social dels treballadors. Per molts quartos que els hi regalin els partits polítics que els controlen quan estan al govern.