Entre el 14 i el 15 de maig. La mobilització social (I)

A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.

Dimecres, dijous i divendres vaig rebre en l'estació on agafo o on baixo del metro per anar cap a la feina octavetes convocant-me a la manifestació. Diimecres me la va donar un de l'associació de veïn del barri, dijous una gent de Comissions i divendres un noi jovenet a qui no coneixia.

El 14 de Maig ha suposat un punt d'inflexió en la mobilitazació social a Catalunya contra el programa anti-social i anti-econòmic que els poders han imposat com a única sortida possible de la crisi. El desconcert social davant la situació fomentava la paràlisi. Els sindicats generals van impulsar les primeres onades de protesta a pols, sense complicitats i enmig d'una ofensiva general contra la seva legitimitat. A pols van tirar endavant una vaga del sector públic i la vaga general del 29S, a pols van mantenir la mobilització davant les retallades en les pensions, davant la inactivitat dels que més tard van criticar l'acord en aquesta matèria.

Davant la crisi la tendència natural dels d'abaix és el campi qui pugui. Coneixedors d'això els estrategs de la dreta han fomentat la confrontació entre ciutadans: entre treballadors en actiu i aturats, entre treballadors fixes i temporals, entre funcionaris i laborals, entre nascuts aquí i nascuts a fora, entre representants sindicals i representats, entre treballadors públics i ciutadans...

Amb fil i agulla, el sindicalisme de classe s'ha dedicat a tractar de recosir pedaços i construir una acció solidària, amb paciència i tenacitat.

El govern Mas ha menystingut aquest treball constant del sindicalisme amb els moviments socials. Va anunciar l'obscenitat d'eliminar i arrebaixar els impostos als més rics i establir excempcions en la contractació de mutues privades a l'hora que anunciava desmantellaments draconians en els serveis públics. Confiat en que el corporativisme, la ressignació i la complicitat dels mitjans de comunicació provocaria un panorama de conflictes parcials i desconectats facilment manejable.

I de sobte s'han vist superats. Superats per una mobilització massiva en que treballadors de tots els serveis públics, associacions socials i ciutadania anàvem del braç, una mobilització general que era punt de confluència de les mobilitzacions a les portes de centres sanitaris i educatius, de manifestacions i concentracions a les ciutats per tot el territori. Una manifestació que no es dispersava en diferents malestars atomitzats, sinó que planteja una reclamació clara, compartida i netament dirigida a les autoritats.

La reacció programada anteriorment ha demostrat fins a quin punt havien fallat els càlculs convergents. L'acte preparat a la mida d'en Mas per USOC, el menyspreu de Duran pels de "les pancartes", la trista contramanifestació convocada davant d'Hisenda contra l'espoli... eren accions pensades per a contrarrestar una manifestació aguantada a pols per uns sindicats aïllats, però esdevenen patètics i contraproduents per a la gran mobilització ciutadana que ahir va prendre el carrer a Barcelona.

Aquesta tarda tenim la crida de Democracia Real, hi treurem el cap i demà la comentarem. De moment el nostre desig és que a Barcelona no sigui segrestada pels de sempre...

Ja era hora!

I tant, ja era hora. El Manel García Biel s'ha deixat enganyar per alguna mala persona i ha creat un bloc. La cosa promet. Fer-se'n seguidor garanteix la dosi necessària d'inquietud per a persones d'esquerres. Paraula de Les Costes.

Aquí en deixem l'enllaç.

Alfons Labrador: La repercusión de la crisis en Catalunya

En Catalunya -y también en España- la crisis financiera vino a agravar una situación que también se habría manifestado como consecuencia del agotamiento del modelo productivo.

Quina era la situació de l'economia catalana abans de l'esclat de la crisi? Quines han estat les diferents fases d'aquesta crisi i els seus efectes? Com està afectant la crisi als diferents sectors econòmics? Quins efectes tenen les reformes i retallades impulsades pels governs? Quins factors diferencials existeixen entre Catalunya i la resta de l'estat?

La resposta a totes aquestes preguntes i a algunes més en l'article d'Alfons Labrador publicat al darrer número de la Revista de Estudios de la Fundación Primero de Mayo.

Es possible accedir al número complert on-line o descarregar-se l'article en pdf.

9 arguments erronis contra la intervenció a Líbia

No, nuestra guerra no es una guerra civil, y usted lo sabe perfectamente. Si usted se niega a ayudar a nuestro país, si deja que nuestro pueblo, que pelea por la libertad, la democracia y la paz, sea aplastado, mañana eso significará guerra en las peores condiciones para Francia.

Dolores Ibarruri Pasionaria a León Blum 1936

1. La intervenció internacional inicia una guerra a Líbia

La guerra a Líbia la va iniciar el govern de la tirania per a reprimir les protestes pacífiques . La intervenció aliada es produeix moltes (masses) setmanes després que Gadafi ordenés els seus mercenaris i seguidors massacrar aquells que van sortir pacíficament al carrer a Líbia, com abans a Tunísia i a Egipte, per a exigir democràcia i progrés social. Una confrontació absolutament desigual en que el règim ha anunciat i demostrat estar disposat a provocar una massacre per tal de mantenir-se en el poder.

Com ha escrit Vicenç Fisas, "Gadafi ja realitza una guerra contra els seus ciutadans, i això s'ha de parar com sigui i amb rapidesa".

2. La intervenció internacional és una invasió

Els brigadistes internacionals i els tancs i avions soviètics que van intervenir a la Guerra Civil espanyola no eren invasors. Les tropes nordamericanes i britàniques que van desembarcar a Normandia el 1944 no eren tropes invasores.

Segons l'Enciclopèdia Catalana una invasió és "l'acció d'entrar en un lloc sense dret, sense tenir el consentiment del seu amo i contra la seva voluntat". La intervenció internacional a Líbia només pot ser considerada una invasió si s'accepta que Gadafi n'és "l'amo". Per contra, aquells que han decidit alçar-se contra la tirania han sol·licitat insistentment aquesta intervenció, han convidat (de fet han reclamat) a les potències la seva intervenció. A les ciutats on el terror del dictador no manté sota amenaça als seus ciutadans, la intervenció internacional ha estat celebrada tal i com els pobles sempre han rebut als aliats que contribueixen al seu alliberament.

3. L'acció armada sempre és condemnable

L'acció armada és sempre terrible, sempre produeix víctimes i destrucció, però no sempre és condemnable. L'acció armada és condemnable quan cerca l'opresió o el genocidi. Per contra, és legítima quan l'exerciten els oprimits per a defensar-se de les agressions i l'opressió.

L'acció armada de la resistència francesa a la invasió hitleriana era legítima. L'acció armada de l'exèrcit bosni contra el genocidi era legítima. L'acció armada dels saharauis front la invasió de Marroc i Mauritània era legítima. L'acció armada de la resistència algeriana contra la colonització francesa era legítima. L'acció armada dels sandinistes contra la dictadura de Somoza era legítima. L'acció armada estrangera en suport als pobles envaïts i oprimits que s'alçen és legítima.

L'acció armada per a evitar la massacre anunciada i exercida per Gadafi contra els habitants de les ciutats que se li han rebel·lat és legítima, en tant que eviti aquesta massacre.

4. L'acció internacional provocarà víctimes civils

Cert. La guerra sempre produeix víctimes. Els herois que amb una mà detenen els dolents mentres amb l'altra eviten que la seva acció perjudiqui inocents amb un 100% d'efectivitat només existeixen en la ficció. La pregunta és: quantes víctimes civils més havíem de permetre que provoquèssin les hosts gadafianes? Quantes víctimes civils havien de provocar els "bombardejos sense pietat" anunciats per Gadafi per a que les Nacions Unides decidissin intervenir?

El suport a una intervenció militar no pot ser d'altra banda un xec en blanc. Tenim l'obligació d'exigir que aquesta respongui a un únic objectiu: eliminar el potencial militar del règim libi contra la seva població amb el mínim impacte possible. Sabent això sí, que el mínim impacte possible causarà víctimes. Moltes menys de les que provocarà el règim si no l'aturem.

5. La intervenció internacional impedeix una solució dialogada al conflicte

La intervenció armada internacional no impedeix cap solució dialogada. El dictador va negar qualsevol acció dialogada per boca del seu fill des del primer dia, qualsevol solució que no passés per mantenir el seu poder absolut, acceptant en tot cas algunes gracioses concessions. No existeix solució dialogada entre dos "parts" quan una d'elles està aniquilant l'altra des de la supremacia de la força. Si s'espera més abans d'intervenir, Gadafi no deixarà ningú amb vida amb qui negociar res.

Ni Mubarac ni Ben Alí van abandonar el poder com a resultat d'una acord fruit d'una negociació, i això no treu ni un bri de legitimitat a les revoltes tunissiana i egípcia. La lliçó de Gadafi a la resta de dictadors de països on s'estan produint moviments de protesta és evident: la manera de mantenir-se al poder és eliminar els opositors. Quina volem que sigui la lliçó de Nacions Unides a aquests mateixos autòcrates?

6. Les potències occidentals no estan legitimades per a intervenir

Les armes amb que Gadafi aixafa el seu poble les van fabricar i li van ser venudes per molts dels països que actualment participen en l'operació internacional. Bé, de fet això és així com a resultat d'una solució dialogada i negociada als conflictes entre Gadafi i aquests països. Aquest fet ha de ser denunciat, ara amb més força que mai.

Però aquest fet no pot impedir la legitimitat de la intervenció. Quin país estaria legitimat per evitar la massacre d'un poble? Ja hem quedat que no pas els EUA ni les potències europees. Tampoc, és clar, la ignominiosa dictadura xinesa ni la Rússia que esclafa els txetxens. Queda clar que no tindria cap dret una Lliga Àrab farcida de règims no democràtics. I evidentment Suïssa i la resta de paradisos fiscals on els dictadors i cleptòcrates del món guarden els seus calerons mercès al secret bancari tampoc. Ni Cuba on hi ha presos de consciència... en definitiva ningú estaria legitimat per intervenir enlloc.

No tenien sentit doncs les veus que reclamaven al món no restar indiferents a les revoltes egípcia, tunissiana o iemení. Ningú pot evidentment intervenir ni criticar Israel per agredir Palestina. Ni el Marroc per mantenir l'ocupació sobre el Sàhara. Ningú està legitimat per condemnar el règim nordcoreà o el birmà. La doctrina de la "no legitimitat per a intervenir" seria el millor regal que els pobles podríem fer als dictadors de tot el món. No és casualitat que aquesta doctrina fos la resposta obsessiva d'Ahamadineyad a la periodista Ana Pastor cada cop que aquesta li preguntava sobre la repressió contra els opositors iranians.

La intervenció a Líbia no és legítima perquè els seus protagonistes estiguin lliures de responsabilitats sobre la situació, és legítima perquè respon a la crida d'una població turmentada que està patint una massacre. I ho continuarà essent en la mesura que respongui a la voluntat i els drets d'aquesta mateixa població.

7. Les potències internacionals actuen buscant el seu propi interès per això actuen a Líbia però no a d'altres indrets

Ben cert. Però aquest no és motiu per a demanar que no s'intervingui a Líbia, és motiu per a exigir que també s'intervingui allà on sigui necessari. Intervencions que evidentment no poden ser militars, no haurien de ser-ho, no és dessitjable que ho siguin, si no que han de prioritzar la diplomàcia, la pressió el compromís, el suport als actors democràtics... mentre sigui possible, mentre la no intervenció militar no suposi abandonar els pobles a l'escabetxina dels tirans.

D'altra banda és ben clar que l'actual situació no és el que els governs occidentals volien ni els interessava. Empantanats a l'Afganistan i l'Iraq, en plena crisi de les finances públiques i amb el preu del petroli cada cop més alt, cap d'aquests països hagués volgut sentir parlar d'embarcar-se en una intervenció contra un Gadafi, amb qui ja tenien les garanties suficients de suministrament de gas i petroli i de no buscar problemes fora de les seves fronteres. A canvi el dictador podia eternitzar-se al poder, enriquir-se gràcies a la corrupció i oprimir el seu poble.

La revolta a Líbia no ha estat provocada per la voluntat de les potències occidentals d'intervenir-hi, la intervenció internacional ha estat forçada per la revolta. Aquest fet es veu també en la intenció d'EUA de passar com abans millor a algú altre la patata calenta del lideratge.

8. Els rebels no són de fiar

Qui són els rebels? I qui són els membres d'aquest anomenat Consell dels opositors? Ben segur que són persones d'intatxable currículum democràtic? Ben segur que el projecte que tenen per al país és la democratització? I si al final no són tant diferents de Gadafi?

D'entrada els rebels, la massa humana de persones que van vèncer la por per a sortir al carrer a reclamar la fi de la tirania i que s'allista voluntàriament en les milícies organitzades a les ciutats alliberades, són l'equivalent libi als que van ocupar les places egípcies, als que van sortir al carrer a Tunísia, als que estan sortint al carrer a Iemen, Aràbia Saudita o Barein. Són la ciutadania que massivament surt al carrer a exigir canvis, a prendre el protagonisme de les seves vides. Són els nostres. No pas perquè siguin purs, com no ho som nosaltres, sinó perquè són el poble que reclama llibertat i progrès.

Evidentment menys puresa encara trobarem entre els lideratges que emergeixen per a pilotar les transicions o ruptures. Tampoc, ja es veu, a Tunísia o a Egipte. Tampoc ho va ser a Sudàfrica on els principals dirigents de l'apartheid van copilotar el procès pactant amb el Congrès Nacional. Tampoc a Espanya en la seva transició. Feia això menys condemnable el cop d'estat del que enguany celebrem els 30 anys? Feia menys abominable la postura del EUA davant del cop d'estat que consideraven un "assumpte intern" espanyol?

És coherent reclamar una fi del conflicte dialogat i negociat amb el dictador, mentre a l'hora s'exigeix un pedigrí democràtic i moral màxim per a ser digne de protecció?

9. La intervenció internacional no hauria d'incloure atacs armats

Aquesta solució compleix un objectiu molt clar: tranquilitzar les nostres consciències. Això sí, a un preu molt alt: acceptar que la població serà massacrada, només que davant dels nostres ulls. Com als balcans o a Ruanda on les poblacions van patir el genocidi davant la mirada impotent dels cascos blaus, el mandat dels quals no permetia atacar els agressors ni, en conseqüència, defensar efectivament la població. Diguem-ho clar, és impossible protegir la població dels atacs de les tropes de Gadafi sense atacar aquestes mateixes tropes. Qualsevol altra opció és abandonar la població davant l'ira armada del dictador.

Apunts sobre la primavera àrab

1. I la història continua entestada en no acceptar un punt i final. La Gran Crisi que sembla que ha de passar a la història com a moment de retrocés de la democràcia i els drets socials, ens reporta notícies de que els d'abaix continuen sense ressignar-se. Notícies com els èxits del moviment proto-sindical en les multinacionals afincades a la Xina de fa uns quants mesos o de la silenciosa revolta islandesa. Però sens dubte és el món àrab qui protagonitza el moviment global més significatiu i trascendent del nostre moment.

2. Un dels fenòmens que no podem passar per alt és que els ulls del món sobre les revoltes tenen com a finestra principal una cadena àrab: Al Jazeera. Que el món àrab hagi estat capaç d'agafar el tren de la globalització en l'àmbit de la comunicació no és una qüestió gens menor. La constitució d'una comunitat comunicativa panaràbica, no sucursalista de les majors anglosaxones, és un element que de ben segur juga un paper de primer ordre en l'extensió de les rebelions populars, com abans ho ha estat en la conformació d'una consciència col·lectiva sobre els procesos d'invasió a Afghanistan i Iraq. I com ben segur serà determinant en el futur de les regions.

3. Les revoltes tenen el seu detonant a Tunísia i la principal referència a Egipte. Actualment el principal teatre d'operacions és Líbia. I escampen la seva influència cap a l'est, fins arribar a la península aràbiga. L'eix de l'Islam torna a girar cap al Mediterrani. Al magrheb mestís front l'aràbia essencial. Una aràbia dominada per reialmes front a les repúbliques postcolonials nordafricanes amb aires post-prosoviètics. Uns reialmes consolidats per l'aliança entre els Estats Units i els petrodòlars. Uns petrodòlars que han finançat l'extensió de les visions més arcaitzants de la religió musulmana fins a les mesquites dels nostres barris.

4. Les revoltes mediterrànies alteren i deixen obsolet l'antic eix entre dictadures laiques i opositors integristes religiosos que actuava com a coartada pel suport occidental a les primeres. I pels cops d'estat a Algèria i Turquia. Les revoltes reclamen un programa de llibertats, democratització i progrés social absolutament comprensible als ulls de les democràcies europees i americanes, i que per tant ha suposat un desafiament per a elles. Aquest inesperat trencament per la ciutadania d'una dialèctica política imposada pels geoestrategs ha agafat amb el peu canviat no només als EUA o la UE, sinó també l'Arabia Saudita o l'Iran. Els patètics crits d'advertiment de Mubarac i Gadafi acusant Al Qaeda d'estar darrera de les revoltes mostren l'aferrissament dels dictadors a l'obsolet plantejament que garantia el suport occidental. Així com la falsedat d'aquests crits quedava evidenciada per l'actitud, els protagonismes i les reivindicacions de la ciutadania al carrer. On per cert no han emergit les habituals expresions anti-americanes i anti-israelites.

5. L'islamisme polític troba al seu davant un camí d'homologació democràtica que té a Turquia la seva principal i més postiva experiència. Turquia és juntament amb l'Iran la principal referència no àrab de l'Islam. L'actual govern islamista turc ha impulsat la democratització del país i la seva responsabilitat internacional, que no renuncia a una visió i paper propis tal i com va quedar palès en la crisi dels vaixells humanitaris a Palestina. Desprovist de banyes i cua, la democratització de l'islamisme polític seria una excel·lent notícia en cas de consolidar-se que requereix d'altes dosis de compromís i d'intel·ligència a la riba nord del Mediterrani i a l'altra banda de l'Atlàntic.

6. El suport a les revoltes contra Gadafi i el règim dels aiatol·les resulta senzill per als Estats Units i Europa, la proba del cotó l'hauran de passar amb el seu compromís contra la repressió dels moviments popul·lars per part dels vells aliats de l'Aràbia. Molt em temo que, tal i com ha passat a Egipte, aquest comrpomís només existirà en cas de que les revoltes facin inviable qualsevol altre escenari. El protagonisme, com sempre, recau en els pobles.

7. La intervenció militar internacional a Líbia requereix entrada pròpia. Ja en parlem, però vagi per endavant la meva convicció de que abandonar els rebels a ser aixafats pels tancs i avions gadafistes no pot ser una posició èticament mantinguda.

Paulo Freire: la conquesta dels oprimits

"De ahí que los opresores desarrolen una serie de recursos mediante los cuales proponen a la "admiración" de las masas conquistadas y oprimidas un mundo falso. Un mundo de engaños que, alienándolas más aún, las mantenga en un estado de pasividad frente a él. De ahí que en la acción de conquistas no sea posible presentar el mundo como problema, sino por el contrario, como algo dado, como algo estático al cual los hombres se deben ajustar. (...)

Mediante la conquista, lo que los opresores intentan obtener es transformar a las masas en un mero espectador. Masas conquistadas, masas espectadoras, pasivas, divididas, y por ello, masas enajenadas (...)

El mito, por ejemplo, de que el orden opresor es un orden de libertad. De que todos son libres para trabajar donde quieran. Si no les agrada el patrón, pueden dejarlo y buscar otro empleo. El mito de que este "orden" respeta los derechos de la persona humana y que, por lo tanto, es digno de todo aprecio. El mito de que todos pueden llegar a ser empresarios siempre que no sean perezosos y más aún, el mito de que el hombre que vende por las calles, gritando: "dulce banana y goiaba" es un empresario tanto y cuanto lo es el dueño de una gran fábrica. El mito del derecho de todos a la educación, cuando en Latinoamérica existe un contraste irrisorio entre la totalidad de los alumnos que se matriculan en las escuelas primarias de cada país y aquellos que logran el acceso a las universidades. El mito de la igualdad de clases cuando el "¿sabe usted con quién está hablando?" es aún una pregunta de nuestros días. El mito del heroísmo de las clases opresoras, como guardianas del orden que encarna la "civilización occidental y cristiana", a la cual defienden de "la barbarie materialista".(...)

El mito de la propiedad privada como el fundamento del desarrollo de la persona humana, en tanto se considere como personas humanas sólo a los opresores. El mito de la dinamicidad de los opresores y el de la pereza y dehonestidad de los oprimidos. El mito de la inferioridad "ontológica" de éstos y el de la superioridad de aquéllos. (...)

"Slogans" cuyos vehículos son siempre denominados "medios de comunicación de masas" entendiendo por comuniación el depósito de este contenido enajenante en ellas.(...)

Si bien los contenidos y los métodos de conquista varían históricamente, lo que no cambia, en tanto existe la élite dominadora, es este anhelo necrófilo por oprimir".

Paulo Freire

Pedagogía del oprimido

Escrit a 1970, i sembla escrit ahir mateix.

Publicat un estudi sobre la manipulació informativa en el 29S

"Els mitjans de comunicació van actuar i es van mobilitzar reforçant-se informativament uns als altres per a que la Vaga General del 29 de setembre fracassés".

Aquesta és la principal conclusió de l'informe El tratamiento de la información en la huelga de 29 de septiembre de 2010 elaborat per Roberto Aparici, professor de la UNED, i Carmen Rivas, Directora de l'Observatori de Mitjans de Comunicació de la Fundación 1o de Mayo. A partir d'un exàmen exhaustiu de les informacions aparegudes en els diferents mitjans en relació a la Vaga General els autors conclouen que a arrel de la seva convocatòria "es va posar en marxa una campanya intramitjans per a desmuntar a les organitzacions sindicals, i particularment a CCOO i UGT".

L'aplicació de tècniques publicitàries en els espais informatius

"Per què la quasi totalitat dels mitjans de comunicació no van presentar els protagonistes de l'aconteixement per a que expliquèssin o discutíssin els seus punts de vista? Per què només els lobbies mediàtics i polítics van ocupar la majoria dels espais sense intervenció de representants sindicals?" La resposta a aquestes preguntes, segons els autors, és que els mitjans van dur a terme una campanya de manipulació basada en tècniques publicitàries tals com la modificació del significat de les paraules, la creació de paraules de xoc, l'omissió de fets i la presentació de fets aparents. "Tots els mitjans a l'uníson com si es tractés d'una campanya publicitària intensiva oferien el mateix eslògan".

A partir de l'anàlisi de les diferents seccions de premsa escrita, ràdio i televisió, l'informe conclou que "cap mitjà va explicar de forma detallada les conseqüències de la reforma laboral. L'objectiu mediàtic va ser deslegitimar les organitzacions sindicals sense explicar els motius pels que es realitzava la vaga". En aquesta estratègia de deslegitimació dels sindicats es destaca el tractament dels alliberats sindicals. Els autors denuncien que els mitjans de comunicació no han recollit opinions, ni perfils de cap alliberat sindical. També van ser invisibilitzats, es parlava d'ells però no estaven presents als mitjans".

Així mateix posen en evidència la manca d'informació en relació a les persones que expressaven la hostilitat de la majoria de mitjans a la convocatòria de vaga a través de tertúlies o articles d'opinió. "Si la majoria de l'audiència conegués qui estava darrera de cada notícia el seu efecte, en gran part, s'hagués diluït".

De garants a amenaça pel dret a la informació

Segons l'informe l'actual crisi econòmica suposa un punt d'inflexió en relació al problema de la manipulació informativa. "Mai com des de la primavera de 2010, els missatges i opinions dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals han estat tan d'acord en el seu recolzament a les polítiques d'ajust i retallades de drets socials i laborals. Una defensa del poder, representat pel govern, el principal partit de l'oposició i els partits nacionalistes català i vasc, que els ha portat a "demonitzar" a aquells que s'han atrevit a dir no al model proposat des de diferents instàncies del poder".

Aquest consens generalitzat impedeix el contrast de les informacions per part dels ciutadans a partir de la comparació del seu tractament en diferents mitjans, un fenòmen que els autors vinculen al procés de concentració en la propiestat d'aquests mitjans. "Les audiències tenen poques possibilitats de poder discriminar entre el que és veritable i fals en un context on la concentració de mitjans està en molt poques empreses i on l'estratègia intramitjans que es va experimentar el 29S pot tornar a repetir-se, en qualsevol moment, de manera molt més sofisticada".

Reforma de les pensions I: resposta al Raul

El Raúl és un vell amic i company de militancies estudiantils i sindicals. Com tothom té els seus defectes, però entre aquests no està el tenir pels a la llengua. En una tertúlia al feisbuc sobre la reforma de les pensions s'ha posicionat amb claredat: "si soy un trabajador y me dicen que voy a tener que trabajar 2 años más que antes, menos tonterías". Aprofito el mateix esforç per respondre'l i fer la primera (i més llarga) entrada sobre el tema a Les Cosetes.

Raúl,

Tú no vas a tener que trabajar dos años más que antes por tu pensión, porque antes no cobrabas ninguna pensión. Antes, como ahora, tenías derecho a cobrar una pensión cuando se den las condiciones que marca la ley. Ley que ciertamente va a cambiar ahora, como ha cambiado antes. También tienes (antes y ahora) derecho a la vivienda, al trabajo, a la libre elección de profesión, a un salario suficiente para mantenerte a ti y a tu familia... todo esto como licenciado en Derecho que eres ya lo sabes.

La diferencia entre las pensiones contributivas de jubilación y los citados derechos "de papel" es que existe un fondo económico que las respalda, fondo que convierte nuestro derecho teórico en la Constitución en una realidad práctica en la cuenta corriente. Ese fondo se basa en tres criterios:

1. Es contributivo: se alimenta de las cotizaciones que descontamos de nuestro salario, no del Presupuesto General del Estado.
2. Es solidario: tus cotizaciones de hoy pagan las pensiones de hoy, tu pensión de mañana la pagaran las cotizaciones de los trabajadores de mañana.
3. Es sostenible: no puede salir más dinero del que entra, porque si no se acaba el fondo. Y sin fondo volvemos a un derecho "de papel".

Las tres cosas pueden discutirse, y de hecho se discuten por izquierza y derecha. De hecho, desde los lobbys que estan aprovechando la crisis económica para dictar las políticas, se exige alterar la solidaridad del sistema. Exigen un sistema en que exista una base mínima garantizada por las cotizaciones generales y que a partir de ahí cada uno complemente en función a las cotizaciones que ha efectuado durante su vida laboral (el modelo de planes privados de pensiones que en la actualidad hace aguas). Para CCOO el carácter solidario del sistema es incuestionable, y no habrá acuerdo si el gobierno cede a esta lógica.

Y ya que hablamos de solidaridad, impedir que el gobierno deje tirados a los que peor estan, retirando el subsidio, situándolo por debajo de los 400 euros, o limitando su extensión a lo que dé de si una partida presupuestaria, es también una exigencia que CCOO ha situado para el acuerdo.

Pero lo que hoy está más en cuestión es la sostenibilidad del sistema. Si en el futuro la ratio entre los que pagan (trabajadores activos) y los que cobran (trabajadores jubilados) se altera sustancialmente, acabará saliendo más dinero del que entra y se acabará el fondo. Y sin fondo no hay pensión.

Claro está que las gentes de izquierdas discutimos y debemos discutir este argumento: hoy un trabajador produce mucha más riqueza a lo largo de su vida laboral que ayer. Por lo tanto si dedicamos una parte de la mayor plusvalía a aumentar las cotizaciones, mediante mejoras del salario directo y cuotas a la Seguridad Social, el sistema podrá pagar jubilaciones durante más años a cada trabajador.

Es por ello que CCOO nos negamos a un acuerdo que únicamente verse sobre ajustes en los criterios de cotización, mientras gobierno y patronal se guarden en la manga reformas dirigidas a quebrar la negociación colectiva de los salarios y las condiciones de trabajo, tal y como se apuntaba en la reforma laboral. Un acuerdo en el régimen de pensiones sólo será posible si se encarrila el acuerdo en los convenios colectivos y el modelo para su negociación, preservando la importancia del convenio sectorial y garantizando su articulación con los pactos de empresa. Este punto es capital para que mantengamos nuestra capacidad de mejora de los salarios, y por lo tanto de los ingresos al Fondo.

Para continuar mejorando los ingresos son importantes otras medidas que plantean, defienden y pelean CCOO y UGT. Hay que decir que las plantean, defienden y pelean no ante un gobierno que las rechaza desde una mayoría parlamentario solitaria y ajustada, sino frente a un fuerte consenso en contra de la inmensa mayoría del arco parlamentario y de cualquier mayoría de gobierno alternativa a la actual, entregadas a la lógica del recorte.

No estoy de acuerdo con quienes niegan a estas fuerzas políticas su representatividad: se sostienen indudablemente sobre una mayoría electoral, nos guste más o menos, lo atribuyamos al motivo que lo atribuyamos. Que sí, que sí, que ya sé qué pensamos ambos al respecto, pero eso no nos permite descartar este hecho incuestionable del escenario, porque ES el escenario. Y resulta determinante en la correlación de fuerzas. La abstención de los votantes de izquierdas a veces puede estar justificada, pero siempre es un error.

Y con estos mimbres hay que hacer el cesto.

Porque no es cuestión de hacer el cuento de la lechera, y esperar que las futuras victorias en la negociación colectiva ya resolverán las pensiones de los que mañana se jubilen, que yo por lo pronto voy tirando. Se deben realizar ajustes en las condiciones legales que determinan el derecho a recibir pensión y la cuantía de la misma para garantizar que el fondo seguirá cubriendo nuestro derecho. Y hay hay tres teclas que debemos ver como tocamos: edad mínima, periodo de cómputo y lagunas en la vida laboral.

Edad mínima de jubilación: no aceptamos dogmas. Bueno, entre tú y yo, como al final el Estado tienen que colocar su deuda porque si no sí que vamos a tener un problema gordo, y en eso los cabrones dogmáticos de las agencias de calificación tienen bastante mano, vamos a intentar no comernos más sapos que los imprescindibles. O dicho de otro modo, vamos a apretar tanto como podamos al gobierno para que saque el pecho que hasta ahora no ha sacado y trate de ajustar la parte de factura que ya nos están endosando los super-ricos a los ciudadanos.

Y vamos a poder apretar, porque el 29 de septiembre los trabajadores de este país demostramos que no estábamos tan asustados como se pensaban y que estábamos dispuestos a plantar cara. En la medida en que lo demostramos, claro. Y en la medida en que nuestras fuerzas actuales pesan en el escenario global. (Esto no lo digo ahora, esto lo escribí una vez convocada la Huelga).

Y nuestras fuerzas pesan. Pesan lo suficiente como para frenar el intento de endosarnos los 67 años como edad de jubilación inamobible e intocable, que es en lo que estan. Porque quien ha cotizado a lo largo de su vida lo suficiente como para hacer sostenible el sistema debe poder jubilarse a los 65 como hasta ahora. Y como los costes deben repartirse con equidad, hay que cuestionar los años de cotización que plantea el gobierno y reducirlos a cambio de acotar de manera más justa las posibilidades de jubilación parcial. No aceptaremos pues ningún acuerdo que requiera los más de 40 años que planteaba el gobierno.

Se ha hablado de 38'5 para irse con 65 años y el 100%. Se calcula que eso supondrá un 50% de los asalariados. Aunque tú y yo sabemos que muchos preferirán/podrán jubilarse antes con menos pensión, como ya pasa ahora.

La otra mitad, debería alargar su vida laboral hasta los 67 años, cobrando el 100% de la pensión los que tengan 37 años cotizados (si no quieren/pueden jubilarse antes con la reducción correspondiente). Y aquí está la polémica.

Ahora hagamos algunos números y crucemoslos con la realidad social. El límite para irse con el 100% supone empezar a cotizar con entre 24 y 30 años. Estamos hablando de personas que han retrasado su incorporación laboral para dedicarse en exclusiva a cursar estudios superiores. Las personas con estudios superiores son (la Encuesta de Población Activa no engaña) las que presentan trayectorias laborales con menos huecos sin cotizar (la prestación por desempleo cotiza), mejores salarios y empleos menos "duros" para la salud. Eso no quiere decir que su trabajo esté al nivel de sus estudios (sabemos que en muchos casos no es así), eso quiere decir que está a mayor nivel del que los que tienen estudios inferiores.

Un problema específico para un número minoritario pero considerable de este colectivo, es que inician su vida laboral plena despues de un periodo de "beca". CCOO está planteando como una necesidad para el acuerdo que se equipare este tiempo con años cotizados. El gobierno parece dispuesto a aceptarlo con un tope de dos. Hoy por hoy este problema ya existe, y en cambio no existe este reconocimiento. Al menos esto me reconocerás que supone un avance importante sobre la situación actual.

La gente que abandona los estudios antes y se dedica en exclusiva a trabajar, es la que presenta más huecos en su vida laboral. Pero precisamente por haber empezado antes tienen mayor colchón de años.

Ciertamente, el problema del paro juvenil en nuestro país resulta un problema grave, pero eso no lo arreglamos con la ley de de pensiones, sinó con las políticas de desarrollo económico. Con este posible acuerdo o con la ley actual, el paro juvenil es un torpedo para el sistema de pensiones.

Otro problema de ampliar los años de cotización requeridos, pero también aunque no se ampliaran, es que para muchas mujeres (también hombres, pero menos) acceder a cuidar a sus hijos quiere decir perder tiempo de cotización. Que se reconozcan las execedencias por maternidad/paternidad como tiempo cotizado (parece que el gobierno está dispuesto a llegar a 9 meses por hijo a día de hoy) sería sin duda también un avance para muchísima gente.

Finalmente el período que se tienen en cuenta para calcular la base de cotización. O en román paladino: cuántos años de tu vida laboral contamos a la hora de hacer la media de tu salario, que servirá para calcular tu pensión. Se plantea una nueva ampliación. Anteriormente se ha ido ampliando (en su origen eran sólo dos años). Eso perjudica a algunos. Y beneficia a otros. A quien ha tenido una trayectoria ascendente a lo largo de toda su vida, la media le saldrá menor. Quien tuvo una trayectoria profesional ascendente hasta los cuarenta, luego se vio en la calle y tuvo que aceptar trabajos menos cualificados hasta jubilarse sale ganando

---------------------------

Yo quiero un sistema mejor que este. Quiero que más gente nos podamos jubilar antes con mejor pensión.

Por eso quiero que sigamos dando la batalla en la negociación de los convenios, forzando una corrección en la reforma laboral, apretando más para unas políticas públicas que sustenten un desarrollo económico sólido, exigiendo la construcción de una europa social. Limitando la salvaje libertad de la selva internacional en que las multinacionales financieras y productivas se amparan para recortar derechos y democracia, mediante regulaciones sociales europeas e internacionales. Quiero todo ello, tanto como para dedicarme en cuerpo y alma. En el sindicalismo y en la política de izquierdas. Sin tirar nunca la toalla.

En la medida en que avancemos en todos estos campos, avanzaremos en la protección del sistema de la Seguridad Social. Esa protección pasa hoy por forzar un acuerdo más justo. O menos injusto, si quieres. Pero con garantías suficientes.

Y un acuerdo en los términos que he expresado en esta larguísima carta, creo que tiene esas garantías.

Para eso quiero un sindicato, para que negociemos juntos. Porque a las buenas tenemos más que ganar y a las malas menos que perder si negociamos juntos.

Para gritar muy fuerte "los trabajadores no tenemos que pagar la crisis que no hemos provocado" me sirven otras organizaciones y entidades. Para plantear que ya que nos estan endosando la factura (40 millones de parados es sin duda la parte del león de esa factura) vamos a intentar negociar los términos del pago, colocarles a los responsables la mayor parte que podamos e intentar que nadie se quede tirado, sólo tengo CCOO. Y si CCOO decide ponerse de perfil, ya no tendría a nadie.

Tu amigo y compañero,

Andrés

Un nou temps per a ICV (II): "esto es lo que hay"

A Madrid, el mateix Govern socialista que abarateix i subvenciona els acomiadaments per alleugerir els costos laborals (una mesura que té un efecte marginal en la comptabilitat de les empreses) acaba d'aprovar un increment del 10% de les tarifes elèctriques. La mateixa Patronal que clama pels costos laborals de les empreses, calla davant aquest increment abusiu i injust que dispara els cost de l'energia. Per cert, de quina empresa és directiu el flamant nou president de la CEOE?

A Catalunya, el nou President Mas va passar sense amoinar-se pel debat d'investidura. Només una intervenció li va suposar dificultats en el debat: la de Joan Herrera.

• 
  
  A la proposta de no suprimir l'impost de successions per les grans fortunes i destinar aquests diners a donra suport als aturats sense ingressos.


• 
  
  A la pregunta de com pensen compensar l'increment de la contaminació si s'aigualeix el límit de velocitat als accessos de Barcelona


• 
  
  A la demanda de ratificació del compromís sobre l'oposició a la instal·lació d'un cementiri nuclear a Ascó, etc, etc

La resposta sempre va ser la mateixa: "nosaltres hem guanyat, l'esquerra ha perdut. Assumeixi-ho".

En Mas té raó. La dreta ha guanyat, i ha guanyat per a fer polítiques de dretes. La dreta ha guanyat electoralment després de guanyar políticament. Ja és la dreta qui marca les polítiques econòmiques, socials i mediambientals davant la crisi, aquí i a Madrid. Que sigui CiU i PP qui ocupin els palaus presidencials és un tràmit burocràtic que es solventa/rà en funció dels terminis administratius/electorals.

Ni Mas a Catalunya ni Rajoy a Espanya tenen cap necessitat de presentar propostes i debatre-les amb els seu adversaris. No han guanyat per convenciment, sinó per imposició: les polítiques de dretes les han imposat els amos dels quartos amb la complicitat dels estats i organismes públics. No són una opció, només es basen en un argument: "esto es lo que hay". I els principals partits d'esquerres han acotat el cap: "esto es lo que hay". Argument de Rubalcaba per augmentar l'edat de jubilació: "hay que hacerlo, no le demos más vueltas". I au.

La ciutadania va donar el seu vot a les esquerres per a que plantegessin una sortida justa a la crisi i l'esquerra majoritària ha mirat la ciutania als ulls i li ha dit: "esto es lo que hay". Retallades de salaris, més precarietat laboral, depressió econòmica per manca d'inversió pública, erosió dels serveis públics i la protecció social. Acceptar que la cobdícia dels poderosos no té aturador ni matís.

O potser sí?

Un home està segrestat per haver fet allò que era correcte

Un hombre solo

grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados


De Nadie está solo. José Agustín Goytisolo

I a tots aquells que s'anomenen a ells mateixos directors de mitjans de comunicació i es dediquen a fer de propagandistes dels que el tenen segrestat, parlant dels "trastorns psicològics" o les "dèries de grandesa" que han portat a un home a fer el que la seva consciència li dictava pagant un altíssim cost humà... tan de bó us ennuegueu amb el raïm!

No hi ha hagut cap vaga de controladors

(a partir d'una lliçó-exprés del company Juanma Tapia)

En contra del que assegura un dels tòpics més recurrents dels corifeus de l'explotació de l'home per l'home, a Espanya el dret de vaga està regulat. Ho està per un Decret de 1977 "constitucinalitzat" per sentència interpretativa del Suprem de l'any 81. En síntesi:

1. Obligació d'avís previ

Una vaga no pot ser en cap cas un "acte de sorpresa". Exigeix un avís previ d'almenys cinc dies que en el cas dels serveis públics s'amplia a deu. Un avís previ que CCOO i UGT sempre han entés que va més enllà d'un trèmit burocràtic, que és una obligació ètica: les vagues del sindicalisme de classe sempre s'anuncien públicament al conjunt de la ciutadania. L'èxit de la vaga ha de basar-se en el seu seguiment massiu, no en cops d'efectes tàctics.

2. Garantia de serveis mínims

Serveis mínims que en els sectors netament privats han de garantir el manteniment i vigilància d'equips i instal·lacions per a evitar-ne el deteriorament. i que en el cas dels serveis públics van més enllà, en haver de garantir els serveis essencials a la comunitat. Tal com passa evidentment amb el control de l'espai aeri del que depén la seguretat de les aeronaus.

Serveis mínims, això sí, que no poden ser utilitzats abusivament per part de l'administració que els decreta per a fer fracassar la vaga al mode aguirrista.

3. Proporcionalitat

Els perjudicis econòmics i socials que la vaga ocasiona (i sense els quals la vaga no existiria) han de ser els mínims possibles i estar en consonància amb els objectius de la mateixa.

Cap d'aquests requisits ha estat observat per la plantada insensata convocada per associacions corporatives (no pas per cap sindicat) de controladors. No hi ha hagut cap vaga de controladors, hi ha hagut un abandonament irresponsable del lloc de treball perfectament previst i sancionat en la normativa laboral i penal vigent, fins i tot sense declaració d'Estat d'Alarma.

--------------------

I ara, la no menys irresponsable i abusiva actuació del(s) Govern(s) (d'això el Juanma ja no en té cap culpa, és cosa meva):

Alimentar el corporativisme dels col·lectius de treballadors amb posicions estratègiques en els transports públics (no només aeri, també ferroviari, també als autobusos...) ha estat l'estratègia dels aprenents de bruixot que han governat l'estat (també moltes empreses municipals) per tal d'afeblir el sindicalisme general. Han creat monstres que ara no són capaços de governar. Recordem la vaga d'autobusos urbans a Barcelona?

I com que la situació és ingovernable algú ha decidit que calia rebentar-la totalment per a que el clamor social amparés una actuació dràstica i de pas una imatge resolutiva d'un Govern desacreditat. I així s'anuncia que es rebenta tot a les portes d'un pont, i així els xiringuitos corporatius són tan insensats i estúpids com per caure en la provocació.

I el pitjor és que no crec que cap de les parts n'extregui cap conclusió al respecte.

Un nou temps per a ICV (I): mar de fons

Tot i les declaracions d’intencions neokeynesianes anunciades amb l’esclat de la crisi , aquesta ha estat aprofitada per aguditzar l’ofensiva de mercantilització absoluta. Fins i tot en aquells països on la dreta política es trobava en situació de desorientació i manca de lideratge (com Estats Units o Espanya, i en menor mesura Catalunya) ha estat el teixit socioeconòmic i mediàtic de dretes qui ha mantingut la iniciativa, tensionant les bases socials conservadores i fent plausible la recuperació electoral de les seves forces polítiques.

La socialdemocràcia havia "modernitzat" el seu projecte partint de l’acceptació de les tesis polítiques de no intervenció econòmica dels governs i el conseqüent desmantellament dels instruments per a aquesta intervenció. Sobre una economia progressivament desregulada i desfiscalitzada es plantejava com a possible el manteniment de polítiques públiques centrades en la redistribució, però que no qüestionaven el model de producció. Així, en el projecte socialdemòcrata la progressiva vulnerabilitat dels treballadors podria trobar un contrapunt de seguretat en les polítiques de protecció social dels estats. New labourism, flexiseguretat... etiquetes que s'han fos tan ràpidament com els xecs ZP, escombrades per la crisi econòmica.

Si bé el cicle de creixement sostingut de l’economia va donar una certa viabilitat a aquestes tesis, l’esclat de les bombolles immobiliària i financera i el seu trasllat al deute públic hi han posat fi de manera dramàtica. El resultat ha estat l’abandonament d’una part substancial de l’electorat socialdemòcrata que no troba una resposta pròpia i viable a la situació per part dels elefants socialdemòcrates, actualment co-executors del desmantellament de l’estat social.

Per contra, aquelles opcions polítiques que es presentaven com alternatives a l’esquerra hegemònica han pogut mantenir i fins i tot incrementar sense massa alegries el seu suport electoral.

Val a dir que no podem parlar globalment d’un projecte alternatiu d’esquerres. Les forces polítiques i socials de l’esquerra no han estat capaces d’articular un projecte que sintetitzi les diferents corrents, de superar l’escissió entre el neocomunisme, els projectes renovadors de l’esquerra en clau sostenibilista i els socialdemòcrates crítics. Si bé el moviment altermundialista va poder ser un punt de trobada, mai va arribar a superar el seu caràcter de collage per a esdevenir un veritable moviment sociopolític unitari i viable, amb capacitat d’integrar l'actual onada d'ex-votants socialdemòcrates orfes de referències.

Avui, la primera gran onada de mobilitzacions socials que es produeix a Europa des de l’esclat de la crisi econòmica està produint-se en resposta als plans d’ajustament econòmic dels governs nacionals en el marc de la Unió. Amb la defensa de l'estat del benestar com a reivindicació central i articulades per les organitzacions sindicals, aquestes mobilitzacions s’estan realitzant en l’àmbit nacional sense que fins al moment s’hagi produït una veritable mobilització a escala regional.

Es tracta no obstant de la primera reacció de caràcter massiu al programa de desmantellament de l’estat social i estan resultant en el seu conjunt una acció sostinguda en el temps. Es tracta de l'àmplia base social mobilitzada sense la qual cap projecte polítitic de transformació social podria existir.

I ja estan aquí.

El candidat davant l'armari

Él mismo a su propia hija
al cementerio llevó
y él mismo cavó la fosa
y él mismo cavó la fosa murmurando una oración.

Antonio Molina La hija de Juan Simón

El candidat es lleva molt d'hora, com fa cada matí. Home de pulcritud desafectada, s'higenitza i com cada matí es planta davant l'armari. Mira la filera de vestits grisos, que l'acompanyen des de fa dècades. Vestits hipoal·lergènics, per un home al·lèrgic de fa anys al color i les lluïsors. Vestits de president-comptable, d'escriba eficient. Se'ls mira de fit i els descarta.

A sobre de la cadira hi té un nou vestit, enviat des de la sala de mapes del carrer Nicaragua. L'extreu lentament de la funda i l'observa amb escrupolositat, espolsant d'aquí i d'allà un bri . És l'uniforme d'enterramorts. Finalment se l'encalça i es mira al mirall de cos sencer. Troba que li escau.

Darrera seu sent un crit d'esglai opac. L'ha llançat la seva dona, encara mig adormida, en veure'l amortallat.

He de buscar-me un jersei

He de buscar-me un jersei.
Que sigui de bona llana, teixit amb mans resistents.
Perquè els que volen manar el temps
manen que aquest hivern sigui fred.

I no el vull pas per restar tancat a casa
perquè a l'hivern s'ha de sortir al carrer
i trobar-te amb els teus.

He buscar-me un jersei.
Que sigui de coll girat perquè no em tapi la cara.
Perquè a l'hivern el vull mirar de cara
i els meus bé m'han de reconèixer.

He de buscar-me un jersei.
Que al pit hi tingui cremallera
perquè potser aquest hivern caldrà anar a pit descobert.

He de buscar-me un jersei.
He de buscar-me un camacho.

Simón

Plataforma Aturem la Guerra. Aquest va ser el primer assumpte amb que vaig haver de col·laborar amb Simón Rosado. Jo feia molt que sabia qui era Simón Rosado, és clar. La cosa és que la invasió d'Iraq pels Estats Units i la implicació del govern espanyol en la mateixa generava un rebuig general entre la gent. Una colla d'organitzacions estaven començant a articular una resposta col·lectiva a partir de la Plataforma Aturem la Guerra. Jo hi havia anat a treure el nas per part d'Acció Jove de CCOO, essent l'únic representant d'aquest sindicat que assistia a les assemblees.

Allà vàrem acabant ajuntant-nos organitzacions i persones absolutament diverses provinents de grups antiglobalització, sindicats, associacions pacifistes, associacions veïnals, moviments cristians, partits... Totes les persones que ens reuníem en aquelles assemblees interminables teníem plena consciència de que allò ho havíem de fer junts. A l'hora molts èrem massa pressoners dels nostres prejudicis, de les cicatrius de mil confrontacions i en bona part del nostre orgull. Ens trobàvem en un cert bloqueig i la posició de CCOO era estratègica. Vaig informar a la gent del sindicat de la situació, així com de la necessitat de que un dirigent més legitimat assumís la interlocució en aquesta matèria. La persona que va enviar CCOO a les assemblees va ser Simón Rosado. Portant-li la cantimplora al costat anava jo.

El Simón va ser un dels desllorigadors claus de la situació. Senzillament el Simón va veure la jugada, va destriar el que era essencial del que era accessori, va entendre la posició dels seus interlocutors i va establir-hi un camp compartit de diàleg, un llenguatge comú. I molt important: d'allà vàrem sortir tots més amics del que vàrem entrar.

El Simón era un gran sindicalista per molts motius. Però era un dels imprescindibles precisament per la seva capacitat d'establir un llenguatge compartit, un terreny d'acord en funció d'una visió estratègica. Tingués a l'altra banda de la taula una patronal o les seccions sindicals d'empresa, fos un ministre o un regidor de districte, un activista social o el director general d'una empresa.

La majoria de vegades que des dels àmbits institucionals es parla del marc català de relacions sociolaborals, em venen al cap estructures rígides amb poca penetració real en l'economia i per tant en la vida de la gent. El Simón ha estat per contra un dels principals arquitectes d'una xarxa viva de relacions i contractualitats col·lectives, d'espais de resolució acordada de conflictes, de regles de joc. I sens dubte, una de les claus d'haver-ne estat arquitecte és que de manera simultània exercia d'electricista, paleta i fuster d'aquesta xarxa.

Aquest espai és ni més ni menys que l'arrelament català de l'estat social, avui connectat a Europa. Contra aquest espai, per dinamitar aquest llenguatge comú criden moltes veus des de la dreta i les finances.

En aquest espai ens hi juguem el futur, bona part del coneixement amb que comptem per guanyar aquest futur per als de baix el debem al nostre company Simón Rosado.

Diari d'un piqueter

28 de setembre

13:00 Plaça Sant Jaume

Encara que sembli impossible, tota la feina de la Secretaria d'Organització i Recursos està enllestida. Estem preparats.

M'acosto a la Plaça Sant Jaume per donar un cop de mà a la concentració de treballadores i treballadors de la premsa escrita. Fan la vaga el 28 per a què no hi hagi diaris el 29 i en canvi el 30 hi hagi informació. Allà ens arriba el xivatàs: La Vanguàrdia està fent imprimir avui el diari de demà per tal de vulnerar el dret de vaga dels seus treballadors. El repartiment es farà a partir de les 16:00 en la rotativa.

Improvitsem un piquet: gent de la Federació de Serveis a la Ciutadania, treballadors de diaris reclutats a la mateixa concentració. Truco a un company del barcelonès i hi ha sort: està dinant amb companys del Barcelonès, de la Constru i de l'executiva confederal i s'apuntem. L'UGT també enviarà gent.

16:00 Zona Franca de Barcelona

A les portes de la rotativa ens hem ajuntat prou gent com per a parar l'entrada. La presència de furgonetes de repartidors a la porta ens confirma les sospites. Demanem a l'empresa la possibilitat de parlar amb la gent del Comitè per a contrastar la informació, si ells ens la neguen marxarem. L'empresa es nega, i el piquet s'instal·la a la porta per inspeccionar les sortides.

Arriben els Mossos i tot i que els informem dels indicis de delicte es limiten a demanar-nos que marxem. Decidim mantenir posicions fins que calgui o poguem. Planifiquem la resistència d'aquest piquet improvisat i el seu relleu per un de més sòlid.

Marxo cap a cap a casa a buscar el que hem cal, pel camí m'informen que no cal que torni: la policia ha intervingut dissolent un piquet que encara era massa fràgil. Veure com la Policia del meu país protegeix aquesta il·legalitat m'entristeix.

20:00 Seu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) a Via Laietana

La Seu de la CONC bull d'activitat: entren en acció les companyes i companys dels serveis de suport a la vaga: recopilació de dades, avituallament de voluntaris, assessorament legal... Molts piquets de la nit s'hi concentren i fan el primer de molts entrepans. Com tants d'altres la gent del nostre piquet aprofita un despatx per a improvisar un sopar fred. Estic assignat a un piquet mòbil: 20 persones en vehicles per tal de poder moure's ràpid d'un lloc a un altre per reforçar els piquets estàtics. Tothom està de bon humor.

22:00 Mercabarna

Comença la vaga pels torns de nit. Primera missió de la nit: reforçar un dels piquets de Mercabarna. Està constituït principalment per gent de les Federacions d'Indústria i la Construcció, també del Barcelonès. L'altra porta va a càrrec de la Federació Agroalimentària. Quan arribem hi ha molta presència de mitjans: els Secretaris Generals de CCOO i UGT inicien la vaga en aquest punt. Hi ha també en Jordi Miralles d'EUiA. Força companys d'UGT i periodistes.

Cap a les 23:00 els Secretaris Generals dels sindicats han anat a un altre punt. Al piquet quedem la gent de CCOO. S'han afegit més persones sobretot gent jove. Es paren alguns camions, que fan mitja volta sense massa escarafalls. A l'altra punta de la carretera uns quants cotxes de policia. Entre nosaltres un cotxe de la secreta. Bon ambient.

Llavors passa. Un camioner en veure el piquet de lluny decideix envestir-lo. Desprevinguts, els companys s'aparten com poden. Un de nosaltres ha quedat estés a terra. Mentres uns quants l'atenen, altres persegueixen el camió fins que el fan parar. El camió rep algun desperfecte, el conductor que es comporta com un enèrgumen no rep res més que crits indignats d'aquells als que ha volgut atropellar amb un trailer. Finalment les forces de l'ordre se l'emporten. Arriba una ambulància que s'emporta el ferit.

Decidim prendre més prevencions. Alguns agafen uns quants neumàtics vells d'un dipòsit veï per a fer una barrera i hi calen foc. Arriben més dotacions policials. Però no passarà res: ells saben que per a dissoldre el piquet per força necessitarien molts més efectius i altres llocs quedarien desprotegits. Nosaltres sabem que si ens passem de la ratlla acabaran intervenint. Arriba un camió de bombers per apagar el foc, el piquet s'hi interposa de manera pacífica. El camió marxa entre aplaudiments. Al cap d'una estona arriba alguna gent de CGT que es fan fotos davant els neumàtics ardent.

29 de setembre

00.00 encara a Mercabarna

Rebem bones notícies sobre el company ferit. Tot seguit comencen a arribar notícies de seguiment de la vaga que es comuniquen per megàfon. L'apagada total a Telemadrid és especialment aplaudida. Les informacions de seguiment entre els torns de nit, així com en premsa escrita van animant l'ambient: la cosa està anant bé.

02:30 Seu de la CONC (Via Laietana)

Hem deixat els companys a Mercabarna per anar a reforçar el piquet de la Cotxera d'Horta, Abans passem pel sindicat a recollir entrepans, pomes i aigua pels companys d'allà i aprofitem per a fer un cafè. Allà els companys dels grups de suport porten hores preparant centenars d'entrepans. M'acosto a l'oficina de recollida de dades a saludar. Somriures a les cares, les dades de seguiment que arriben de tot el país superen les previsions per aquesta hora: la vaga està sent un èxit.

03:15 Cotxeres d'Horta

Ens afegim al piquet de cotxeres. CCOO i tres o quatre de CGT que mandregen. Els serveis mínims estan pactats i els únics treballadors que es presenten són els que venen al piquet i els que estan obligats per serveis mínims. Un piquet molt tranquil. La nit fa que refresqui i apareixen jaquetes i jerseis. Un parel de nois molt joves no han previst roba d'abric i algú els hi presta unes jaquetes. Tothom coincideix en que un piquet sense esquirols és aburrit, però que tant de bó tots siguin així.

Truco al Carles Manzanares de Manresa per a comentar la jugada. Al Bages les coses també van bé.

09:00 Centre Comercial Glòries

Hem deixat als companys de Cotxeres i hem anat a Glòries on confluim amb 200 companys vinguts també d'altres piquets. Intercanviem notícies i la conclusió es repeteix: durant la matinada l'aturada a estat total. Pel camí hem passat en hora punta per la Ronda de Dalt que teniu un trànsit de cap de setmana. La Gran Via i els carrers del 22@ estan buits. Molts bars obren però estan gairabé buits.

Ens distribuïm entre les diferents entrades del centre comercial. A mi em toca amb la gent que cobreix l'entrada de vàries empreses de telemàrketing. Exactament en aquesta porta vaig estar el 20J. Quan arribem ja hi ha cinc delegats de CGT força tímids i un parell de jerifaltes de seguretat força prepotents. Els posem al seu lloc amb unes quantes raons i finalment entenen que no tenen res a fer. Apareix també alguna gent d'UGT.

Arriben pocs treballadors, una vintena. Alguns tenen serveis mínims per treballar en serveis d'atenció d'urgències i passen sense problemes. Altres no volen fer vaga i discuteixen una mica, finalment marxen. El centre comercial ni tan sols pot obrir portes per manca de gent. Les notícies arriben d'altres centres comercials: Gran Via 2 tancat, IKEA tancat, Illa Diagonal tancat, La Maquinista tancat...

12:30 de nou a la seu de la CONC (Via Laietana)

Un cop queda clar que el Centre Comercial no podrà obrir el piquet s'en va a afer ruta pels carrers del barri. La Maria Antònia i jo els abandonem. Agefem la furgoneta i marxem al sindicat per a preparar la concentració de piquets a la Plaça Universitat. Al sindicat arriben els delegats del Decathlon d'Illa Diagonal, als que reclutem perquè ens donin un cop de mà. Carreguem banderes i l'equip de só a la furgo i anem cap a la plaça.

13:00 Plaça Universitat

Arribem al punt de concentració a la vegada que el piquet que ve de Sants, on s'han integrat la gent de Zona Franca i de la Diagonal. Preparem l'equip de so i un petit perímetre per a la premsa i els portamveus. Arriben columnes provinents de tota Barcelona fins que la Plaça s'omple. Finalment els Secretaris Generals dels sindicats s'adrecen al piquets i la premsa.

Acabats els parlaments arriba fressa del fons de la plaça. Un grup aliè als sindicats està començanta liar batussa. Afortunadament els concentrats ja estan abandonant la plaça. després sabrem que van arribar a cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana.

14:30 Seu de la CONC

Arribem de nou al sindicat per a fer un mos (quants àpats a base d'entrepans portem? ja he perdut el compte). Allà arriben molts companys: abraçades, alegria i intercanvi d'historietes. Els piqueters som com els pescadors: el vigilant jurat esporuguit es converteix en les nostres batalletes en una veritable comando de boines verdes, una patrulla de Mossos esdevé un exèrcit d'uniformats... A tots els ulls la mateixa lluïsor: hem vençut.

17:00 Passeig de Gràcia /Diagonal

Arribo amb la resta de companys de la Secretaria d'Organització al punt de convocatòria del que una hora més tard serà la manifestació de Barcelona. Allà van arribant els 200 voluntaris del Servei d'organització i imatge. Cares molt cansades de gent que porta massa hores sense parar, afortunadament l'èxit de la vaga ha aixecat la moral.

Comencen a arribar riuades de persones. Organitzem la capçalera i el cordó de seguretat amb moltes dificultats per que la gent ens apreta per tot arreu. Entre els membres del servei d'organització el cansament i la pressió dels miler i milers de manifestants que arriben comença a imposar-se, per un moment sembla que les forces defalliran. Els responsables reparteixen instruccions i paraules d'ànim, l'orgull d'organització fa la resta i el cordó es recomposa finalment.

Arrenca finalment la manifestació, una riuada de 400.000 que desborda el Passeig de Gràcia. El servei d'organització s'emplea a fons per a que la manifestació flueixi. A la Gran Via, grups d'incontrolats comencen a muntar motins però els mossos els mantenen aïllats dels manifestants. Més abaix, emergeixen dos grups parasitaris formats per uns pocs centenars de persones: Esquerra Independentista i un conglomerat de xiringuitos esquerranosos. La tàctica és vella i simple: quan no tens força per convocar una mani, aprofita la que organitzen els altres posant-hi davant amb la teva pancarta i fent veure que la resta et segueix a tu.

Quan arriben davant l'escenari muntat per als parlament s'hi situen davant i impedeixen l'arribada de la resta. Cap grup organitzat però, pot segrestar una manifestació massiva i menys dels sindicats. El servei d'organització reacciona i obre camí per a que la capçalera formada per representants sindicals i de més de 40 de les organitzacions socials que donen supot a la vaga arribin a l'escenari. L'intent de cridar consignes contra els sindicats convocants es veu ofegat per centenars de milers de goles que criden el que han vingut a cridar: Vaga General.

Arriben xifres de tot Catalunya. També de Madrid, Zaragoza, València... totes les manifestacions han resultat absolutament massives confirmant el que ja sabíem: la Vaga ha estat un èxit.

les claus de la Vaga General

La cadència de la vaga

Una Vaga General és una vaga. Certament una vaga ben especial: no pretén parar l'activitat d'una empresa o un sector concret, pretén parar l'activitat de tot un país. Però una vaga al cap i a la fi, i com a tal les claus de l'èxit són que els cridats a secundar la mobilització la considerin justa, viable i útil. Els que promovem la vaga i els que s'hi enfronten amb tot el seu poder som conscients d'aquest fet, la dialèctica entre uns i altres durant tot el procès ho demostra. Com mostra també que les perspectives pel dia 29 són cada cop més clares: la vaga serà exitosa.

Un vaga justa? Lectures d'una enquesta

En una primera fase, el protagonisme recau en els negociadors, aquells que acabada la reunió han d'informar als companys de per què no hi ha hagut acord. L'estratègia dels enemics de la vaga consisteix sempre en desqualificar els sindicalistes que han dut a terme les negociacions, argumentant que s'han negat a un acord beneficiós per a tots per inconfessables interessos personals. Toxo, deien, és presoner de la imatge de sindicalista combatiu, que va ser la clau de que guanyés la Secretaria General de CCOO. Méndez, afegien, es sentia com el ministre a l'ombra i ara veu minvar el seu poder al PSOE. La vaga, sostenien, era una fugida endavant de dos líders sindicals erosionats per a salvar la seva cara (i la cadira).

L'enquesta amb que El País saludava l'inici de curs sota un contundent titular ("la huelga se desinfla") no va causar nerviosisme al sindicat. El sindicalsites sabíem que allò realment rellevant no era que a un mes de la vaga hi hagués un volum important de treballadors que encara declaressin que no la seguirien, la dada rellevant en aquell moment no estava al titular si no a la lletra petita: la majoria de la societat (no només dels treballadors) considera la vaga justa. Guanyat el primer round tocava passar a la fase següent.

Una vaga viable? L'esperit d'una plaça de toros a Madrid

El 9 de setembre el Congrès dels Diputats aprovava per la mínima la ratificació legislativa de la reforma laboral, tot introduint nous continguts que la endurien. Aquell mateix dia, CCOO i UGT van convocar a una assemblea estatal de delegats sindicals a l'antiga plaça taurina de Vistalegre a Madrid. El pabelló es va quedar petit fins al punt que més de 3000 persones no van poder accedir-hi perquè feia estona que s'havia desbordat per les 16000 persones arribades de tota Espanya, la majoria després de viatjar tota la nit en autocars. L'èxit fou tal que els sindicats es van guanyar la imatge de totes les portades del dia, originàriament reservades al tràmit parlamentari. Qui eren aquesta gent?

Doncs aquesta gent eren ni més ni menys que el moll de l'ós del nervi sindical, el nucli central del sistema neuronal del sindicalisme espanyol. Aquells que si, i només si, estan convençuts són la clau de que la convocatòria arribi allà on ha d'arribar: les empreses. I van demostrar abastament que n'estaven, de convençuts. A Catalunya, CCOO i UGT organitzàvem conjuntament l'assemblea nacional amb un resultat encara més esperançador: 6000 sindicalistes de tot el país (la previsió inicial dels organitzadors era de 3500) van desbordar La Farga de l'Hospitalet.

Vistalegre com La Farga van desmuntar de cop l'argumentari de la reacció: ara ja era absolutament inviable la imatge d'unes cúpules sindicals aïllades maniobrant per salvar la pròpia imatge.

Obligats a canviar el relat, la Reacció va haver de passar a la segona trinxera: els representants dels treballadors, elegits democràticament pels seus companys són en realitat un exèrcit innumerable de privilegiats i vividors, una xacra econòmica i uns pocavergonyes. La ferocitat i demagògia dels atacs va ser tal que la pròpia CEOE va haver de sortir al pas per a desmarcar-se'n i reconèixer que el crèdit horari dels representants sindicals no suposa un problema econòmic per a les empreses.

Els convocants de la vaga van assolir amb escreix el segon objectiu: ara tothom acceptava que la mobilització era viable.

Una vaga útil? Les rectificacions del govern

El sindicalisme és el moviment social menys depenent dels mitjans de comunicació, perquè és el que té mitjans de comunicació propis més potents: l'assemblea i l'octaveta. El suposat excèrcit de mantes i inútils està duent a terme un esforç titànic: portar la convocatòria al màxim de centres de treball, allà on lluny del soroll mediàtic, els treballadors i treballadores poden fer les preguntes que a ells els importen, i expressar de manera directa la seva pròpia opinió. Després de cada assemblea (sovint assemblees de tres o quatre persones que treballen en la botiga, l'oficina, el taller de les empreses descentralitzades) el nombre de vaguistes s'incrementa.

Conscients que en aquest petit país d'empreses petites, són molts els treballadors dels centres on no podran haver assemblees, el sindicats han portat la convocatòria al barri, a la ciutat i a la xarxa. El compromís de Joan Margarit en el pregó de la Mercè amb la Vaga General és la cirereta d'un pastís fet de repartides d'octavetes a festes majors, platges, curses populars, actes a centres d'ensenyament. Els mitjans que havien decretat el silenci respecte les mobilitzacions, han vist impotents com els sindicalistes cabuts i els ciutadans lliures la colaven una i altra vegada: la cursa de la Mercè, la inauguració del curs Universitari, les ofrenes florals de l'11 de setembre, el mercat de la Música Viva... Per més esforços de moure la càmera que s'han fet, la crida a la Vaga ha trobat sempre una racó per on escolar-s'hi.

Un cas paradigmàtic: en Cuní, sempre actiu a l'hora de matxacar tot aquell que es mou per un món millor, va haver de compaginar durant el mateix dia els seu discurs inalterable sobre el fracàs de la vaga amb la notícia que la resposta de l'audiència a la pregunta del dia (vaga sí/no) havia estat massivament favorable, l'anunci de les federacions d'autònoms de sumar-se a la vaga i l'entrevista en que Joan Herrera (ICV) va expressar de manera excel·lent l'argumentari a favor de la mobilització. Perduda també aquesta trinxera tocava canviar d'argument.

"Hi ha qui diu que la vaga serà en tot cas un fracàs, tant si és molt seguida com si no. Si és molt seguida, perquè el govern no alterarà el decret". Aquesta és la pregunta /afirmació d'en Cuní a l'Alcalde de Barcelona en l'entrevista d'aquesta setmana. Ves per on: ara resulta que la vaga pot ser un èxit de seguiment, però serà inútil.

El mateix Govern manté aquesta estratègia comunicativa, el problema és que el mateix Govern la desmenteix. Després d'anunciar que les retallades en obra pública eren intocables ha hagut de fer marxa enrera davant la pressió dels constructors i la força de l'evidència. Després de mostrar-se taxatiu en la limitació de l'endeutament dels ajuntament, la mobilització municipal i novament la força de la realitat l'ha obligat a corregir. I cada cop és més evident que la mobilització dels treballadors així com la força dels fets poden obligar al govern a fer marxa enrera amb la retallada laboral. En els dos mesos que porta vigent la reforma laboral s'ha demostrat que els sindicats teníem raó: només serveix per crear més atur i precarietat.

No només els fets recents, si no la història reforcen la posició sindical: totes les vagues generals han tingut efectes, totes han estat útils, totes s'han guanyat. Tot i que en totes el govern jurava i perjurava fins el dia abans (i en algun cas fins els dies després) que no faria marxa enrera. Esteu al cas del bloc del Coscu durant aquests dies, per a saber-ne més.

La batalla de la utilitat també comença a inclinar-se cap a la banda dels treballadors.

Què queda per fer?

La batalla per la Vaga General no està, ni de lluny, guanyada. Certament els convocants hem anat imposant-nos en cada una de les seves fases a base de molt d'esforç. La Reacció, tot i que comença a donar símptomes de desorientació davant el desenvolupament de l'escomesa, fia la seva darrera carta a la capacitat de fer forat entre l'opinió dels treballadors a través de la totalitat dels grans grups empresarials de la comunicació.

En aquests cinc dies que resten, sindicats i organitzacions socials haurem de multiplicar la nostra activitat amb un objectiu central: convèncer a més i més companys de que la vaga serà útil. Tancar amb èxit aquesta darrera fase de la convocatòria serà la clau de la primera Vaga General d'aquesta nova Era.

Recompte d'actius

"Cal refundar el capitalisme" pregonava el Petit Caporal, "la crisi ha estat causada per l'avarícia d'uns pocs" cridava el Gris Eurotecnòcrata, "Podem!" insuflava l'Esperança Negra, "no acceptarem que els que ens han portat a la crisi continuin determinant les polítiques" rematava la Cancellera. En el moment en que l'economia de les bombolles va estavellar el món, massa veus ingènues hi van veure l'esperança: ara que s'ha demostrat la irracionalitat de la dreta i els dogmàtics del lliure mercat, l'esquerra serà empesa per la força dels fets cap a l'hegemonia. No havien llegit Gramsci.

Alguns que sí tenen presents les reflexions del revolucionari Italià ja van avisar que la cosa és força més complexa. En els temps de l'autor de Quaderns des de la presò els socialistes, perdut l'impuls anterior, van decidir posar-se les sabatilles i esperar que el ritme dels aconteixements acabés portant els canvis, mentre fora de la seva vista s'engendrava el feixisme. Com llavors, avui els seus successors veuen la crisi com un parèntesi en el qual la força dels aconteixements per ella mateixa els empenyeria a liderar les receptes per a la recuperació. Però la crisi no és un parèntesi, tal i com ens explicava aquest dissabte des de El País Joan Subirats, sinó el moment històric en que es determinaran les noves correlacions de forces per afrontar el futur, un futur que és gensmenys que l'escenari econòmic, social i polític que substituirà el gran acord de Post-Guerra Mundial que ha regit la segona meitat del segle XX. I l'enemic manté la iniciativa, que és l'ànima de la victòria.

I doncs, d'on pot sortir l'impuls per a la contraofensiva dels de baix? No pas des dels partits i organitzacions socialdemòcrates realment existents, que han renunciat a la batalla. En les paraules que un eminent gramscià, el senador Guillot (ICV), disparava en la tramitació de la reforma laboral als senadors socialistes en trobem la més nítida expressió:

¿Por qué insistir en modelos laborales que han demostrado que no son los necesarios para avanzar hacia una economía y empleo de calidad? ¿Por entreguismo hacia los intereses de las grandes patronales? No, ojalá, si este fuera el problema, con el relevo de los claudicantes se resuelve.

Creo que es por una profunda convicción de que no hay otro camino que aceptar la realidad y las reglas de la economía neoliberal. De que no hay márgenes, en el mejor de casos matices y en medio de una crisis ni matices. Con estas posiciones ustedes están derrotados y lo que es peor niegan cualquier posibilidad de cambio, de transformación de un sistema económico injusto. ¿La viabilidad de un modelo económico que exige que el trabajo deje de ser entendido como un derecho y pase a ser un mero factor de competividad, es una opción de izquierdas? no, al menos para mi, no.

Ressignació. Aquest és el fantasma a abatre. Contra la ressignació hem convocat una Vaga General pel 29S que la gran majoria considera justa, però que ara tenim l'obligació de demostrar que serà útil. Atenent els comentaris del gramscià López Bulla respecte les ressignades enquestes publicades, els sindicats afrontem una Vaga General que és diferent a totes les anteriors i que hem de saber llegir com a diferent. Estem preparats els sindicats per al repte? Sí i depén.

Sí. En contra de la propaganda consolidada, els sindicats són avui més forts que ahir perquè organitzen més treballadors de més empreses i sectors. Aquells que s'entesten en el dogma d'uns sindicats acorralats en les grans empreses industrials i en l'administració pública, ignoren interessadament que abans i durant la crisi els sindicats de classe del nostre país han crescut sobretot organitzant els treballadors més vulnerables: és en les empreses de serveis, en les PIMES, en les subcontractes, entre les dones, joves i immigrats on els sindicats han tingut el seu major creixement. Són aquests treballadors els que més s'han organitzat sindicalment. Avui els sindicats tenen més afiliació i representitat, per tant més força.

I depén. Tot i aquest fort creixement, durant la crisi CCOO i UGT han mostrat les seves dificultats per encarrilar aquesta impressionant força cap a la mobilització general, la que pretén canviar les coses i donar la batalla més enllà de les parets de cada empresa. El 29S el sindicalisme marcarà la seva capacitat actual per a superar aquestes dificultats, l'actiu inicial per aquesta nova etapa, el gruix del que parteixen i que haurem d'anar ampliant i rentabilitzant en conquestes. La capacitat de vèncer la ressignació i impulsar un projecte sociopolític que es basi en considerar als treballadors com a èssers humans i no com un mer factor de la producció.

In memoriam del nostre enyorat Tito Márquez (foto), tenir la raó no és suficient, cal organitzar les persones per a l'acció entorn a una proposta pròpia.

I la política? En parlem un altre dia.