Joan Herrera va presentar ahir en una conferència el plantejament que vol impulsar a ICV en relació a la política nacional catalana. Després del suport expressat a la candidatura de Coscubiela pel 20N, Herrera mostra novament la seva voluntat de fer d'ICV el referent de tota la gent d'esquerres de Catalunya. Definitivament Iniciativa donarà la batalla el proper 20N.
Transcric algunes notes de la conferència, que podeu llegir íntegrament aquí.
la primera pedra sobre la que cal construir el catalanisme és reivindicar la sobirania de la gent i també dels pobles front la sobirania dels mercats.
a CiU li preocupa la pèrdua de competències i de sobirania de Catalunya quan és a mans de l’Estat, però ja li va bé quan els ciutadans perden sobirania a mans dels mercats.
Si no es convoca el referèndum [per la reforma constitucional], novament la majoria de la ciutadania serà expulsada del nou consens constitucional establert pel PSOE i el PP.
La qüestió lingüística és un tema d’identitat nacional, però no només això. És una qüestió social. El coneixement del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria és una garantia d’igualtat d’oportunitats per accedir al mercat de treball i un dret de tothom qui viu a Catalunya.
El PP està introduint en la política catalana els recursos contra la llengua, les polítiques racistes de García Albiol i el moviment contra l’autogovern i la recentralització de l’Estat.
La cohesió també està en risc quan s’identifica immigració amb frau en les prestacions socials, com va fer el conseller Mena en criminalitzar tot el col·lectiu marroquí; o amb la delinqüència, o quan es posa
constantment sota sospita determinades creences religioses.
Quan es tanquen urgències, o es degrada la qualitat de l’ensenyament, o es retalla en les escoles bressol, o s’incrementen les taxes a la universitat o cau un 76% la construcció d’habitatge protegit en relació a l’any 2010, mentre el govern és incapaç d’oferir alternatives a les famílies desnonades, hi ha una part de la societat que s’allunya cada cop més d’aquest model de país que exclou i
que no inclou.
perquè les esquerres tornin a governar Catalunya han de tenir un projecte nacional compartit que sigui el mínim comú denominador del catalanisme d’esquerres i que disputi a CiU la centralitat del catalanisme.
on és més evident la feblesa de l’esquerra nacional és al Congrés dels diputats, ho dic per experiència pròpia.
La principal representació de l’esquerra catalana, el PSC, no només no té veu pròpia a Madrid sinó que està supeditada al PSOE i no sembla que això,malauradament, hagi de canviar.
Al Congrés cal una esquerra nacional forta, independent, però amb capacitat de diàleg i d’acord amb les esquerres de tot l’Estat.
I aquesta alternativa no la podem construir només des de les institucions. L’hem de construir amb velles i noves aliances. Des dels que s’oposen a les retallades, a empresaris dinàmics que, perplexos, veuen com s’escanya l’economia catalana amb l’aplicació dogmàtica de retallades que afecten
l’equitat i que resten dinamisme al país.
Ara ens trobem en un moment difícil en què el catalanisme també pot ser derrotat. Derrotat en tant que per la via dels fets podem quedar reclosos en el marc d’un autonomisme de baixa intensitat, per molta retòrica abrandada que li posem.
Com a força d’esquerres coherent ens confrontem amb la política de CiU. Però com a força nacional estem disposats al diàleg i a l’acord amb totes les forces catalanistes.
Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.
Ho he dit en altres ocasions, els federalistes no podem rebutjar la hipòtesi de la independència si el projecte federal no té sortida i els independentistes no poden rebutjar el pacte federal com un avenç objectiu per a Catalunya. El federalisme plurinacional i l’independentisme no essencialista no
només han de conviure, han de poder definir un camí a compartir conjuntament.
la nostra vocació és esdevenir punt de trobada de la diversitat del país, més que abanderar una suposada puresa ideològica en el terreny nacional.
hi ha esperança, perquè, agafant una idea d'Ulrich Beck, el crit arreu del món, el de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sol, el dels joves portuguesos, el de la societat israeliana, el dels treballadors italians o el de les revoltes àrabs, és democràcia i justícia social.
