Com Llamazares ha evitat la pantomima de Duran

Plantejament

23/08/2011

Durant el debat parlamentari de convalidació de les darreres retallades de drets laborals el president del govern anuncia per a sorpresa de tothom, que ha pactat amb el cap de PP introduir a la constitució «una regla para garantizar la estabilidad presupuestaria en el medio y largo plazo, en relación tanto con el déficit estructural como con la deuda, que vinculara a todas las administraciones públicas» per la via exprés i sense consultar a la ciutadania. 

Des del seu escó, Duran i Lleida agafat per sorpresa, pensa ràpid. Prohibir constitucionalment que l'esquerra pugui dur a terme el seu projecte polític i tornar-se a vestir d'home d'estat. Sona de meravella. Des de l'estrada assegura compartir "l'esperit" de la reforma a l'espera de conèixer "la lletra". Ni un mot sobre la forma en que s'ha negociat, ni el respecte a l'autogovern de Catalunya.

Nus

24/08/2011

La sala de màquines de CiU treu fum. A les portes de les eleccions generals, els estrategs convergents veuen en la proposta una nova oportunitat d'aprofundir en l'anul·lació del PSC: "abans el PSOE que Catalunya". Comencen a pressionar Duran perquè giri. Duran guanya temps, ara proposa que la reforma es sotmeti a referèndum el mateix 20N, però sense exigències: "Creo que el PSOE y el PP se lo tienen que tomar muy en serio y medir si tienen que hacer un referéndum".

Comença el ball de pressions dins de CiU. PSOE i PP volen l'aval de CiU a la reforma per vestir un pacte de despatx de "consens nacional", així que es dediquen a explorar fórmules de compromís que permetin que Duran faci el paper que més li agrada: el català emprenyat amb tots els altres perquè no fan bé les coses i que a última hora s'arromanga per arreglar les "chapuzas" per sentit de la responsabilitat.

Mentrestant el PSC acaba de suïcidar-se electoralment acatant la disciplina del PSOE. Amb l'etern adversari anul·lat comença a aplanar-se el camí per a un suport de CiU a la reforma.

26/08/2011

En el debat de presa en consideració de la reforma al Congrés Duran puja l'aposta: l'acord "és una ruptura del pacte constituent", però ara ja no és necessari un referèndum. La ruptura es podria esmenar tenint en compte els altres partits que van aprovar la constitució. Per deixar clar la seva disposició no vota en contra d'una cosa tan greu com una "ruptura del pacte constituent", senzillament s'absté.

01/09/2011

Duran fa un nou pas i anuncia que "exercirem la nostra responsabilitat amb dignitat". Estan d'acord amb votar la reforma, però necessiten alguna mesura que els hi permeti justificar-ho després d'haver acusat al PSC d'alta traició a Catalunya. Presenten una sèrie d'esmenes per facilitar el joc de negociacions amb PP-PSOE. Per donar-hi màxima emoció (i aconseguir el màxim protagonisme) cal mantenir la tensió fins el darrer moment.

Desenllaç

02/09/2011

Votació de la reforma al Congrés. La fase final de la pantomima està guionitzada i els protagonistes arriben a l'escenari coneixent el seu paper. Prèviament PSOE, PP i CiU passen el rodet a les esmenes de la resta de grups parlamentaris per a que ni tan sols puguin defensar-les al ple. Ves per on, això no suposa cap problema per Duran, tant gelós de les formes democràtiques. Cal garantir que només intervindran els actors que surten al guió.

S'inicia la darrera escena. PSOE i PP escenifiquen moltes corredisses davant de les càmeres cap a l'escó del desitjat Duran, que posant el seu perfil bó al respectable va fent que no amb els llavis premuts. En el darrer moment, per donar el màxim dramatisme, els grups majoritaris registren una esmena transaccional en que es preveu que en circumstàncies excepecionals (tipus desastres naturals) el parlament (territori natural de CiU) pugui autoritzar dèficits a les comunitats autònomes que ho sol·licitin.

Ara ve quan Duran ha d'agafar la paraula i fer el seu paper, el que més li agrada, el que repeteix un i altre cop com els galans dolents dels culebrots. Per "responsabilitat" i un cop salvada la "dignitat" de Catalunya.

Bono, seguint el ritual d'una esmena transaccional, i per tant no presentada dins del termini usual, s'adreça a la càmera per demanar si algun diputat s'hi oposa. 

I just en aquest moment, un humil metge asturià a qui els actors han negat el dret a participar en l'obra,  aixeca la mà des del seu solitari escó.

Els rostres es desencaixen, la pantomima s'ha desmuntat. "De perduts al riu" pensa Duran que sol·licita (a ell si li deixen parlar) que s'expliqui si el bloqueig és de Llamazares o si també ho és d'ERC. Si més no, podrem acusar d'antipatriotes als independentistes. Però un cop Bono ha negat la paraula a Llamazares  ja no hi ha marxa enrere.

L'obra s'ha esquerdat. Els propers dies continuaran buscant un forat en la tramitació per mirar de recuperar-la, però el galan del culebrot ja ha perdut la seva actuació estelar. Trist i cap cot es queixa als periodistes de que en la tramitació no s'han mantingut "les formes"... i tant. Rabiuts Zapatero assenyala a Llamazares com a culpable de la manca d'un final feliç, i el sociata guai oficial el titlla de "folclòric".

Llamazares manté el seu rostre preocupat, tan poc apropiat pel vodevil. El discret actor a qui els guionistes havien relegat al paper d'extra i que finalment ha arrabassat el paper protagonista al galan.


FI

PS1: Pels que us agradi més la pel·li que el llibre, aquí l'enllaço.

PS2: Gracias Gaspar.

Vídeo de la presentació de la convocatòria de #mani6sep

Ja que al Telenotyícies de TV3 només treuen declaracions de polítics i sembla que les veus de les organitzacions socials del país no tenen prou valor, aquí us deixo el vídeo de la roda de premsa en que la Plataforma Prou Retallades va donar ahir per convocar la manifestació contra la reforma constitucional a Barcelona del proper dimarts.

Nen, què és un hashtag?

Els amics ja estan al cas, però com per Les Cosetes també s'hi deixen caure visitants ocasionals, començo aquesta entrada aclarint a què hem dedico. Des de principis de 2010 i fins d'aquí dos anys faig d'adjunt a la Secretaria d'Organització i Recursos de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Traducció: sóc un buròcrata de l'aparell sindical. I dels més joves, exceptuant evidentment la gent d'ACCIÓ JOVE.

Doncs bé, porto uns quants dies responent preguntes i mantenint debats sobre xarxes socials. Comencem sempre per conceptes generals (què és), passem a les quatre nocions tècniques (com funciona) i acabem sempre en una llarga reflexió sobre les seva naturalesa, connotacions i potencialitats. És evident que aquests debats els tinc pels passadissos de la cinquena planta de Via Laietana, on s'ubiquen les oficines de la Comissió Executiva de CCOO de Catalunya. A les empreses i seccions sindicals de base fa molt de temps que s'experimenta i es treballa sindicalment amb les xarxes socials com a eina complementària d'informació, debat i oganització sindical.

Els companys amb els que treballo potser no sabien fins fa poc el que era un "hashtag" o un "trendtopic", però són sindicalistes que tenen molt ben entrenada una mirada inquieta sobre la realitat. Hi pensava mentre llegia el molt recomanable article de Joan Subirats que avui venia a Público. Escriu en Subirats que "la política no s’acaba en les institucions, ni en els partits o els sindicats, però tampoc és cert que només hi ha (nova) política a les xarxes. Ser-hi abans, tenir estatus organitzatiu i institucional, no implica forçosament tenir més legitimitat. Uns tenen (una) experiència, els altres expressen (sovint) innovació". I em sembla que a arrel del #15M aquesta consciència latent s'està convertint a CCOO en una profunda reflexió col·lectiva.

Si la constitució de la Confederació Sindical Internacional no es pot entendre fora del context dels moviment altermundialista i la dècada dels fòrums socials, ben segur que l'eclosió dels moviments hashtag produirà en el sindicalisme canvis de llarg recorregut.

La crida a la #mani6sep de Barcelona

CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ  #JOVULLVOTAR 

Les organitzacions socials sotasignants acorden manifestar públicament el seu rebuig a la proposta de reforma de la Constitució Espanyola elaborada pels responsables dels grups parlamentaris del PSOE i del PP, demanar als diputats i senadors de tots els grups parlamentaris que no la votin favorablement i que, en el cas que la proposta fos aprovada, es convoqui un referèndum per a la seva ratificació.

Considerem que pel seu contingut i pels terminis d'aplicació aquesta reforma no ajudarà a la reducció dels actuals nivells de dèficit públic i provocarà un deteriorament encara més greu de la situació del teixit econòmic i social del nostre país. La reducció del dèficit només es pot aconseguir mitjançant la promoció del creixement econòmic i l'ocupació, una reforma fiscal equitativa i progressiva i un rigor permanent en l'ús de la despesa pública.

Al mateix temps imposa una greu limitació a l'autonomia dels governs democràtics i a la capacitat d'autogovern pressupostari de les diferents administracions públiques. Això afectarà greument a la seva capacitat d'utilitzar la política pressupostària al servei dels objectius de la política general. Motivada, suposadament, pels atacs especulatius els deutes sobirans, la reforma introdueix en la nostra màxima norma jurídica un factor econòmic de caràcter netament procíclic que pot arribar a impedir l'acció dels governs per a què la nostra economia no entri, en el futur, en una recessió. Constitueix també una amenaça permanent per a les prestacions i institucions de l'Estat de benestar, les polítiques socials i la cooperació per al desenvolupament.

A Catalunya aquesta situació és doblement greu perquè ja arrosseguem una limitació a l’autogovern provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, i al mateix temps, dóna màxim rang legal a la política de retallades socials que està duent a terme el Govern de Catalunya.

Si el contingut és rebutjable, el procediment que es va a adoptar per a la seva aprovació és del tot inacceptable: es produirà amb la legislatura esgotada, s'anuncia en ple període de vacances, es vol aprovar definitivament transcorreguts només quinze dies des de que el President del Govern va proposar-la el 23 d'agost, es vol realitzar sense debat polític ni social de cap classe i, finalment, sense que la reforma sigui sotmesa a referèndum.

Per tot això i tenint en compte que el seu contingut -la constitucionalització de l'obligació d'equilibri pressupostari i límit del deute en els comptes de les administracions públiques- és una opció ideològica i política que, a més de ser errònia i inútil, té un caràcter marcadament conservador, les organitzacions socials sotasignants consideren necessari que la ciutadania expressi públicament:

1.    El seu rebuig a la reforma constitucional que es proposa.

2.    La petició als/les diputats/des i senadors/es que no la votin favorablement en el tràmit parlamentari.

3.    L'exigència de que si la proposta és aprovada pel Parlament sigui sotmesa a referèndum.

Finalment, les organitzacions sotasignants criden a la ciutadania i a les forces polítiques i socials a participar en les mobilitzacions que es convoquin. Conscients de la necessitat de treballar per la confluència de totes les organitzacions i plataformes que ens posicionem contra aquesta reforma de la Constitució, acorden:

1.    Convocar una manifestació a la ciutat de Barcelona el proper dimarts 6 de setembre a les 18.30 h, amb sortida des de Plaça Urquinaona, tal com es farà a d’altres capitals de l'Estat espanyol. També es duran a terme mobilitzacions a Tarragona, Lleida i Girona.

2.    Donar suport a la participació en les altres concentracions i mobilitzacions que es convoquin aquests dies contra la reforma de la Constitució i per a la convocatòria d'un referèndum, i en les iniciatives de diferent naturalesa que puguin sorgir com, en particular, la recollida electrònica de signatures.

Barcelona, 1 de setembre de 2011

COO, UGT, USOC, CONFAVC, CNJC, Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, AICEC-ADICAE, Dempeus per la salut pública, Sindicat d’Estudiants, FAPAES, Ateneus Laics i Progressistes, Moviment Laic i Progressista i Fets

Ha tocat sostre ICV-EUiA?

ICV-EUiA han fet bé moltes coses. Han mantingut una coalició estable que tot i les tensions naturals, manté concentrat l'electorat. Han dut a terme, cada un dels partits de la coalició, una profunda i tranquil·la renovació generacional que els ha situat en bones condicions de connectar amb les noves generacions de ciutadans d'esquerres. Mantenen un fort consens intern que envegen PSC i ERC, consolidat entorn un projecte renovat, que els evita haver de consumir esforços en batalles internes. Fruit de tot plegat han aconseguir consolidar una base electoral entre els volàtils votants de l'esquerra alternativa que permet mirar el futur amb confiança. Però...

Però no han trobat encara la línia que els connecti amb la grans massa d'electors d'esquerres desencantats amb el PSC-PSOE que estan passant a engreixar l'abstenció i el vot en blanc. Moltes d'aquestes persones desitgen una alternativa d'esquerres coherent, però no acaben de fer el pas a votar a la coalició. Són un altre perfil. No en tenen prou de saber que el seu vot servirà per a sentir les seves idees expressades en els debats polítics, reclamen un projecte més ambiciós i global del que fins ara perceben en els ecosocialistes. ICV-EUiA no ha fet sostre, el que ha fet sostre és l'actual estratègia de renovació.

Iniciativa, com a component principal de la coalició, haurà de triar en l'actual cicle polític si es conforma amb sostenir la seva actual base social confiant en la ampliació inercial que provoqui l'enfonsament socialista, o anar més enllà i fer una aposta per connectar amb aquests ciutadans que s'han quedat orfes de referents i il·lusions. Una aposta que requereix necessàriament ampliar el perfil de nous dirigents i candidats. No és que una ampliació de cares sigui suficient, però sense això no hi haurà una ampliació creïble del projecte polític.

Comfort o ambició? La proposta electoral per al 20N, ens treurà de dubtes.

Jordi Sevilla: La reforma constitucional y nosotros.

El Presidente Zapatero se despide con una reforma constitucional.  Nada que ver con las cuatro reformas que propuso en su debate de investidura y la simple comparación entre aquellas y esta, resume todo un mandato de ocho años.  Aquellas eran necesarias y su parálisis representó un cierre en falso el debate territorial en España y, por eso, siguen pendientes. Esta, no es necesaria y hacerla puede representar un cierre en falso del debate económico en España. Estoy a favor de la estabilidad presupuestaria, como establece el Tratado de Maastricht y como la definimos en la Ley de 2007 que voté como diputado. Elevarla, incluso con referendum, a rango constitucional, no es una cesión a los mercados financieros, sino una cesión al peligroso populismo “anti políticos democráticos” que, en USA, representa el Tea Party y a quienes creen que cuanto menos Estado, mejor…para ellos. 


Continua llegint al bloc de l'autor

Intervenció de Gaspar Llamazares en el debat de la reforma constitucional

Afortunadament avui sí hi havia algú que representava a la gent d'esquerres.

La gran aliança social

La resposta social contra l'intent de reforma constitucional de PSOE i PP és una oportunitat única de confluència dels moviments socials que seria imperdonable deixar passar.

Ara fa poc més d'un any, el govern va iniciar el cicle més agressiu contra l'estat del benestar de la nostra història democràtica. CCOO i UGT van haver de tirar endavant una vaga general per primera vegada contra unes polítiques que comptaven amb l'aval de la inmensa majoria del parlament, moviments tàctics de l'oposició a banda. La pràctica totalitat de mitjans de comunicació es van llançar a la major campanya de desprestigi sindical mai coneguda.

Contra tot pronòstic, el 29S va existir tot i l'aïllament social a que van ser sotmeses les organitzacions sindicals. El regust però, va resultar amarg: la viabilitat de la vaga va descansar únicament en les espatlles sindicals, sense que es produís un clima social d'acompanyament. Els resultats de la mobilització es van veure ofegats per la quasi-unanimitat parlamentària i la falta de complicitats.

L'acord de la reforma de pensions va ser expressió d'aquests resultats: d'una banda constatava el fracàs d'eliminar el sindicalisme com a actor, de l'altra la seva desigual capacitat de protecció dels treballadors. La reforma va constatar el trasllat al sistema de jubilació de la dualitat generacional que durant tres dècades s'havia anat desenvolupant en el mercat laboral. 

Fruit d'aquesta constatació, interpretada col·lectivament sota les claus de la campanya de desprestigi sindical, els moviments del 15M van desenvolupar-se alternativament a les organitzacions socials tradicionals. Constatat el fracàs de la política i del sindicalisme per a donar respostes satisfactòries a les agressions, als 15M conviuen pulsions diferenciades en relació a partits i sindicats, que són analitzats simultàniament com a culpables, obsolets o necessaris.

Així mateix, l'acord Zapatero-Rajoy per a la reforma constitucional suposa una bofetada directa als 15M, que mostra la incapacitat del moviment per a frenar la deriva antisocial i antidemocràtica.

L'ofensiva antisocial és de llarg recorregut i confia en el clima generalitzat de resignació. Confrontar-la amb possibilitats d'èxit requereix d'una gran aliança social, i l'actual intent d'adulteració democràtica així ho evidencia. Una gran aliança social que només serà possible amb altes dosis d'intel·ligència i generositat.

Caldrà que els sindicats aparquin els retrets contra aquells que no van secundar el 29S, que el 15M faci el mateix amb els signants de l'acord de pensions. I que ambdós acullin aquells que en d'altres moments poden haver donat suport a les retallades amb el seu vot, al parlament o a les urnes. L'adversari ara és enemic, i front a la seva embranzida cal sumar totes les forces. Renunciar-hi per sectarisme ens convertiria en culpables.

Manifest #mani6sep

Manifest aprovat ahir 29 de setembre en la reunió de moviments socials que va tenir lloc a la seu de CCOO , convocant movilitzacions contra la reforma de la constitució i a favor d'un referèndum.

LAS ORGANIZACIONES SOCIALES CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓN Y POR LA CONVOCATORIA DE UN REFERÉNDUM

Las organizaciones sociales abajo firmantes acuerdan manifestar públicamente su rechazo a la propuesta de reforma de la Constitución Española elaborada por los responsables de los grupos parlamentarios del PSOE y del PP, pedir a los diputados y senadores de todos los grupos parlamentarios que no la voten favorablemente y que, en el caso de que la propuesta fuera aprobada, se convoque un referéndum para su ratificación.

Consideramos que por su contenido y por sus plazos de aplicación esta reforma no va a ayudar a la reducción de los niveles actuales de déficit público que sólo puede lograrse sin deteriorar gravemente el tejido económico y social de nuestro país, mediante la promoción del crecimiento económico y el empleo, una reforma fiscal equitativa y progresiva y un permanente rigor en el uso del gasto público.

Al mismo tiempo impone una grave limitación a la autonomía de los gobiernos democráticos y a la capacidad de autogobierno presupuestario de las diferentes administraciones públicas.  Esto afectará gravemente a su capacidad de utilizar la política presupuestaria al servicio de los objetivos de la política general. Supuestamente motivada por los ataques especulativos a las deudas soberanas, la reforma introduce en nuestra máxima norma jurídica  un factor económico de carácter netamente procíclico que puede llegar a impedir la acción de los gobiernos para que nuestra economía no entre, en el futuro, en una recesión. Constituye también una amenaza permanente para las prestaciones e instituciones del Estado de bienestar, las políticas sociales y la cooperación para el desarrollo.

Si el contenido es rechazable, el procedimiento que se va a adoptar para su aprobación es inaceptable: se va a producir con la legislatura agotada, se anuncia en pleno período de vacaciones, se quiere aprobar definitivamente transcurridos sólo quince días desde que el Presidente del Gobierno la propusiera el 23 de agosto, se quiere realizar sin debate político ni social de ninguna clase y, finalmente, sin que la reforma sea sometida a referéndum.

Por todo ello y teniendo en cuenta que su contenido –la constitucionalización de la obligación de equilibrio presupuestario y límite de la deuda en las cuentas de las administraciones públicas- es una opción ideológica y política que además de ser errónea e inútil tiene un carácter marcadamente conservador, podemos afirmar que esta reforma rompe el consenso constitucional sobre el que se basó la elaboración de nuestra Carta Magna.

Ante la gravedad de este proceder, las organizaciones sociales abajo firmantes consideran necesario que la ciudadanía exprese públicamente:

1.      Su rechazo a la reforma constitucional que se propone

2.      La petición a los/as diputados/as y senadores/as de que no la voten favorablemente en el trámite parlamentario.

3.      La exigencia de que si la propuesta es aprobada por el Parlamento sea sometida a referéndum

Para ello, las organizaciones abajo firmantes llaman a la ciudadanía y a las fuerzas políticas y sociales a que participen en las movilizaciones que se convoque. Conscientes de la necesidad de trabajar por la convergencia de todas las organizaciones y plataformas que estamos contra esta reforma de la Constitución, acuerdan en particular:

1.      Convocar concentraciones y manifestaciones los días 31 de agosto y 1 de septiembre en las distintas localidades del Estado español

2.      Apoyar la participación en las demás concentraciones y movilizaciones que se convoquen estos días contra la reforma de la Constitución y por la convocatoria de un referéndum

3.      Apoyar iniciativas de diferente naturaleza, en particular la recogida electrónica de firmas

4.      Culminar con una manifestación en Madrid el próximo martes, 6 de septiembre a las 19:00 entre Cibeles y Sol

Madrid, 29 de agosto de 2011

CCOO, UGT, USO, Paz con Dignidad, Consejo de la Juventud de España, Sindicato de Estudiantes, Paz Ahora, Confederación Intersindical, Habitáfrica, Coordinadora de ONGs para el Desarrollo (CONGDE), Plataforma 2015 y +, Asamblea de Cooperación por la Paz, Socialismo 21, Adicae, Comisión Promotora de las Mesas Ciudadanas para la Convergencia y la Acción .

Josep R Mora: Doble salt mortal

Dimecres 12 de maig de 2010. Sota la pressió dels mercats financers, el FMI, la UE i altres guardians més domèstics de l’ortodòxia neoliberal, Rodriguez Zapatero decideix traspassar totes les línies vermelles que havia jurat que mai no trepitjaria i anuncia un paquet de mesures que suposen una retallada social mai vista en aquest país: rebaixa dels sous dels funcionaris, congelació de pensions, reducció dels beneficis de la llei de dependència, disminució de la inversió pública… Això si, tot plegat embolcallat amb un bonic i ben suggerent concepte: un esforç col·lectiu, equitatiu i justificat per a sortir de la crisi. Un lema que amaga totes les receptes de les polítiques econòmiques conservadores que tenen per objecte repercutir sobre els més febles les conseqüències d’una crisi creada pels més poderosos, als qual no s’atreveix a tocar-los ni un pel. Semblaria que després d’una genuflexió tant contundent davant els mercats, aquests s’haurien d’haver tranquil·litzat. Doncs no: dos dies després la borsa va baixar un 7%, demostrant que allò que està en el punt de mira del especuladors es el model social europeu, el contracte social que ens defineix i que es una conquesta fonamental fruit de lluites històriques que han costat sang, suor i llàgrimes.


Continua llegint l'article al bloc d'en Josep Ramon

#15M: simpaties que maten

Els moviments del 15M estan composats per una inmensa minoria mobilitzada que compta amb la simpatia de la inmensa majoria. Aquesta simpatia entre tots els segments ideològics i socials genera un miratge de fortalesa quan en realitat és un símptoma de debilitat.

A finals dels noranta, quan jo era un jove ecosocialista, Iniciativa per Catalunya atravessava un tràngol ben difícil en que va estar a les portes de la desaparició. Tot i ser el partit parlamentari amb menys vots era dels que despertava més simpatia en el conjunt de l'electorat, inclosos els votants dels partits de dretes. Des d'aquells temps difícils, en la mesura que ICV deixava de ser un referent ètic intangible per esdevenir una força política capaç de provocar canvis reals, esdevenia una amenaça política per als interesos de la dreta social i política. Aquesta, en conseqüència, va transitar de la simpatia paternalista a l'oberta antipatia cap als ecosocialistes. A més vots, menys simpaties.

En definitiva, el grau de simpatia entre els adversaris és inversament proporcinal a la capacitat de provocar canvis reals. El miratge de fortalesa que provoca la simpatia generalitzada i l'activisme de la inmensa minoria pot emborratxar el 15M, i quan es condueix borratxo són moltes les probabilitats d'acabar destrossant el vehicle.

Al renunciar a comptar amb el concurs de lideratges provinents de moviments majoritaris, els 15M està condicionat per lideratges inexperts i per històrics experts del fracàs. És molt important establir ponts amb els coneixements i les experiències d'èxit. Avui, qui està en millors condicions de fer aquest pont són les i els intel·lectuals de referència del moviment. Això sí, jugar aquest paper és incompatible amb dedicar-se a regalar les oïdes de l'audiència. Incompatible amb fer-se el simpàtic.

Unai Sordo: Consideraciones desordenadas sobre la constitucionalización del no-déficit

La limitación por norma constitucional del déficit público ha sacudido la política del país. A bote pronto se me ocurren tres reflexiones:

Una, relacionada con un hecho que cada vez parece más claro. Entre unas cosas y otras, se ha terminado por instalar la idea de que el eje de bóveda de la actuación anticrisis es la austeridad presupuestaria, consolidación fiscal, equilibrio presupuestario. De fondo una percepción equivocada y perversa: estamos en la que estamos por manirrotos gastadores de dinero… público. Han conseguido que una crisis de sobreendeudamiento fundamentalmente privado, financiarización económica y desregulación de mercados se perciba socialmente como una crisis de despilfarro publico.

La segunda, el fondo y la forma de la reforma suenan a una especie de réquiem por la política, por no decir por la construcción política de Europa y hasta por la soberanía de los distintos espacios de poder público de los que nos hemos dotado.

La tercera, con todo y con esto, me da que es una reforma difícilmente constitucionalizable y llegado el caso de casi imposible aplicación.

Continua llegint l'entrada al blog de l'Unai

El # PIRMI a la blocsfera: 3 referències

Aquí us deixo tres enllaços a articles de blocaires de referència que en conjunt permeten entendre què suposen les mesures de govern i el seu abast social i polític.

Eduardo Rojo
Catedràtic de Dret del treball i de la seguretat social UAB

 Apuntes sobre la regulación de la renta Mínima de Inserción en Cataluña


Joan Coscubiela
Investigador del Seminari Comunicació i Societat Civil - UOC
Professor de Dret ESADE

Sobre la Renda Mínima d'Inserció, més coneguda coma PIRMI



Joan Herrera
President del Grup d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya


El problema no és (només) el Conseller Mena

Ha fracassat la reforma laboral?

La reforma laboral aprovada pel govern ara fa un any ha fracassat? Segons l'estudi Joves i ocupació a Catalunya presentat avui per ACCIÓ JOVE - Joves de CCOO de Catalunya, sí.  La reforma laboral va aprovar-se amb dos objectius: crear ocupació i fomentar el contracte indefinit. L'estratègia per a aconseguir aquests objectius va ser donar més facilitats per a fer contractes temporals i abaratir l'acomiadament en el cas del contracte indefinit.

Les dades que recull l'estudi del moviment juvenil sindical són demolidores: no s'ha creat més ocupació, i l'ocupació que s'ha creat ha estat temporal. L'únic canvi que ha provocat la reforma laboral és que s'han reduït els drets i proteccions dels treballadors... a canvi de res.

Les dades que sustenten aquestes afirmacions són públiques i oficials, estretes de l'Instituto Nacional de Estadística. Cal pensar doncs que el Govern i els Grups Parlamentaris les coneixen. Cóm pot ser doncs, que un cop constatat el fracàs de l'estratègia de retallar drets per a crear llocs de treball fixes el govern anunciï noves propostes que van pel mateix camí? Permetre que un lloc de treball fixe a l'empresa es cobreixi indefinidament per treballadors que van encadenant contractes temporals crearà contractes fixes? Segons l'experiència i el sentit comú, la resposta és inqüestionable: no.

Per què s'entesten doncs PSOE, PP i CiU en retallar drets laborals? La resposta potser es troba en una de les afirmacions del propi estudi sindical: seguim veient com “joventut” és sinònim de precarietat i el més preocupant, sembla que aquesta s’està convertint en una variable constant que acompanya als joves al llarg de la seva vida. Deixa de ser una situació temporal lligada al període de joventut i passa, a la pràctica, a convertir-se en el nou model de relacions laborals.

La reforma laboral ha fracassat? Depén. Si el que es persegueix és aprofitar el fantasma de l'atur per a erradicar els drets laborals de tota una generació de ciutadans, més les que vinguin darrera, l'èxit és innegable.

Represión sindical - Documental elaborat per Madrid Sindical

El dèficit, la constitució i la democràcia

Crec que tots podem estar d'acord en que gastar més diners dels que s'ingressen no és una cosa positiva per a un estat. Així mateix, també sabem perfectament que a vegades és el mal menor: sense possibilitat d'invertir més diners dels que s'ingressen un país no podrà mai estimular el seu creixement econòmic, ni fer les inversions necessàries que garanteixin el seu futur a mig i llarg termini. Amb una condició: que la cosa no es descontroli.

Des d'aquest punt de vista, cal dir que en principi establir limitacions legals i constitucionals al dèficit no té perquè ser negatiu, si es fa amb intel·ligència. De fet, a Espanya ja existeix una limitació important: la que estableix el Tractat de Maastricht, que sent un tractat internacional signat per Espanya té el mateix valor ( de fet superior) que la normativa constitucional.

D'altra banda, cal tenir en compte que la Constitució permet regulacions amb diversos graus de flexibilitat, deixant més o menys marge als poders públics per a adaptar-se a les circumstàncies variables: des dels molt estrictes drets fonamentals, als més genèrics drets ordinaris i principis rectors.

En definitiva, no existeix cap motiu per a que les persones amb fortes conviccions democràtiques o progressistes es neguin d'entrada a un debat públic sobre la inclusió en la Constitució de preceptes que tendeixin a limitar el dèficit públic.

El que resulta inacceptable és que un govern agonitzant, tancat en un despatx amb el cap de l'oposició, aprovi una modificació de la Constitució d'esquenes a la ciutadania i per la via express. Especialment quan sobren els motius que ens fan sospitar que aquesta modificació pot suposar un cop letal per als nostres drets polítics i socials.

El debat sobre el dèficit és el debat sobre els ingressos i les despeses de l'estat. Sobre què pensem que ha de fer l'estat i com recapta els recursos per a poder fer-ho. Aquest és sens dubte el debat democràtic per excel·lència. I el problema és que aquest debat s'ha segrestat per part de les oligarquies, que han imposat el seu diktat.

Perquè no és cert que el tema de fons sigui evitar el dèficit. Si fos així no s'haurien acceptat les rebaixes fiscals a les rendes més altes ni es malvendria la Loteria Nacional. El tema de fons és ofegar econòmicament l'estat per a justificar que aquells serveis que actualment són un dret sotmés a les lleis socials, es converteixin en camps de negoci i benefici sotmesos a les lleis de l'oferta i la demanda, la llei del més fort.

Per això necessiten aprovar-ho d'esquenes a la gent, sense debat públic, sense referèndums ni consultes. I per això avui el crit de la gent amb fortes conviccions democràtiques o progressistes ha de ser unànim: #yoquierovotar

Tornem-hi, doncs

quina utilitat pot tenir el #15M?

Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.

Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.

Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.

Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.

La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.

El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.

Post Data 1

Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Post Data 2

La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.

#15M: la pèrdua de la inocència

1. L'intent de bloqueig del Parlament de Catalunya suposa un punt d'inflexió.

2. Fins avui, les primeres enquestes d'opinió realment fiables recollien la valoració social de la ciutadania en relació als tres elements estratègics d'una mobilització: justícia, viabilitat i utilitat. La inmensa majoria de la problació considerava les movilitzacions justes, només una minoria marginal s'empassava les teories conspiratòries de l'extrema dreta. La ciutadania considera àmpliament que les mobilitzacions responen a un problema social i polític abastament compartit.

El consens disminuïa força, entorn al 50%, pel que fa a la viabilitat de les protestes en la forma adoptada d'acampada permanent. I només una minoria les conderava útils, en el sentit de capaces de provocar transformacions. Això darrer és molt discutible, però en parlem un altre dia.

3. L'acció de bloqueig del parlament tindrà conseqüències i ha obligat als moviments del 15M a començar a prendre posicions. Un primer i molt significatiu esdeveniment és que el moviment ha perdut avui l'hegemonia a Twitter: #parlamentcamp que ahir i avui a primera hora s'havia consolidat com a trendtopic estatal ha estat arrassat a mig matí per #aixino i #joambelparlament. D'una banda les imatges de l'acció han activat tota la reacció de contraris al moviment per aprofitar el moment de deslegitimació. A aquests s'hi han sumat la legió de simpatitzants amb el 15M que han sentit la necessitat d'expressar el seu rebuig pel gir dels aconteixements.

Pel 15M Twitter no és un espai secundari, és el primer espai, la incubadora i el quarter d'hivern. La suma dels contraris de sempre amb els que es despengen per rebuig a la radicalització ha suposat sempre la mort de tot moviment de transformació social. Tancar files, reforçar l'autoconvenciment o escudar-se en la presència de policies de paisà per evitar el debat intern seria un error catstròfic.

4. Per poc estructurat que sigui un moviment, per molt assembleari que es declari, la sortida de l'Acampada de Barcelona dient que els que han protagonitzat els actes de violència i coacció "no representen el moviment" és insuficient. Qui convoca una acció es fa responsable del que hi succeeix. I acceptar les pròpies responsabilitats és una exigència de maduresa, sense la qual no es pot pretendre mantenir la credibilitat social.

5. L'Acampada de Madrid ja ha marcat distàncies. Després d'un primer comunicat passant de puntetes sobre la qüestió ha acabat emetent el mateix comunicat amb un text afegit: Desde la Comisión de Comunicación de Acampada Sol, y como parte del movimiento originado el 15 de mayo, condenamos de manera radical todo acto violento y en especial los que han tenido lugar hoy en las inmediaciones del Parlamento Catalán.

Democracia Real Ya ha elaborat un comunicat que posa l'èmfasi en que el acto no estaba convocado por Democracia real YA, sino por acampadabcn y Aturem el Parlament.

6. Un precedent. El Moviment en Defensa de l'Ebre va suposar una gran fita en la movilització social, un èxit immediat en aturar el transvassament i un èxit a llarg termini en guanyar l'hegemonia de les idees que van determinar les polítiques hídriques a Catalunya durant els governs d'esquerres.

Seguint l'estel ebrenc van emergir una miríada de moviments sota l'etiqueta de "defensa del territori" inicialment assumits de manera acrítica per l'esquerra. Sota aquesta etiqueta s'hi van aixoplugar moviments solvents i ben legítims, però també oportunistes que senzillament no volien determinats equipaments al costat de l'urbanització.

L'etiqueta "indignats" resulta un paraigua massa atractiu per a massa gent. Per mantenir-ne el prestigi serà clau que els moviments del 15M avancin en la seva maduració com a moviment.

Entre el #15M i l'#acampadabcn: La Mobilització social (2)

Acte 1: el 15 M de #democraciarealya

L'Aina Vidal m'avisa: un trendtopic (s'escriu així?) recorre el twitter: "No som mercaderia en mans de polítics i banquers. El 15 M prenem el carrer". Gestat a Madrid, inspirat per tebis moviments previs i per la plaça Tahrir, incubat a les facultats i desenvolupat a la xarxa, fora de la vista dels lectors de diaris. Ignorat incomprensiblement pels mitjans de comunicació "convencionals", amagat sota les etiquetes "apolític" i "sense valors", farcit d'una crítica profundament política assentada en els valors de la democràcia real.

Seguint aquesta crida em planto amb la Vidal el dia D a l'hora H a la Plaça Catalunya. I allà em trobo amb uns quants milers d'indignats. Indignats, sí, però sobretot feliços. Feliços d'haver-se trobat fora de la fibra òptica i les tarifes planes, de veure's les cares i comprobar que no han fet el pringat, que som molta colla.

Baixem per la mateixa Via Laietana per la que el dia abans van circular les desenes i desenes de milers de ciutadans que van seguir la crida de les organitzacions de la Plataforma contra les Retallades, molts de nosaltres entre ells. Miro al meu voltant: molta gent jove, però no només jove, amb pinta d'estudis post-obligatoris. La primera generació catalana i espanyola que ha nascut i arribat a la maduresa en un sistema democràtic. Una democràcia que no ha estat només al parlament i als col·legis electorals: ha estat a les famílies, a l'escola, al carrer i la festa. Una generació que veu com ara la democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic i que exigeix, senzillament, que es compleixi allò que està escrit en el vell pacte de l'estat del benestar. Per cert, no es veuen estelades enlloc.

El moviment ha trascendit la xarxa, seguint la crida de Democracia Real Ya ha irromput al carrer i a través del carrer als mitjans de comunicació i el centre del debat polític.

Acte 2: Acampada a Sol i a la Lluna catalana

Madrid continua marcant la pauta. Allà s'ha donat la repressió de la mobilització a cop de porra. Allà s'inicia una acampada a la Puerta del Sol, epicentre del moviment. Serà menys la Rosa de Foc?

Emergeix de no se sap ben bé on la crida a acampar a Plaça Catalunya. En primera convocatòria un grapadet de persones arriben, mirant-se unes a les altres, xerrant dissimuladament en grups, sembla ser que avui sí que han fet els pringats. En segona convocatòria però, ja s'acumulen prou forces (ves, com les reunions sindicals al cap i a la fi) i en reflex del Sol madrileny s'inicia una acampada barcelonina, que progressivament esdevindrà una xarxa catalana, incardinada en una confederació espanyola d'acampades que reclamen "el carrer per al poble".

Fa ja uns quants anys, amb la Susi Montón vam participar en una expedició de Joves d'Esquerra Verda que va viatjar a Niça, on tenia lloc una cimera de la UE, per tal de tractar d'entendre què eren aquelles accions de bloqueig que començaven a denominar-se "moviment antiglobalització". Uns quants anys de militància política i sindical després, la Susi resideix a Madrid. Allà em trobo amb ella, i voltem una estona per la Plaça del Sol. La posterior cerveseta en una terrassa propera serveix per a posar en comú conclusions i sobretot preguntes. "Per què Madrid?" inquireixo. "Doncs perquè és Madrid. Perquè aquí la gent porta anys d'hegemonia de dreta, incubant una indignació a la que ara per fi podem donar-li sortida". Té sentit que al Madrid del Tamayazo la indignació sorda contra el falsejament de la democràcia compti amb més fermentació.

A l'acampada afloren joves que en ella hi troben el seu primer espai per a la socialització, ells esdevenen el nervi i el fet diferencial, ells arrosseguen als seus profes, pares i mares a les cassolades. No hi faltaran tampoc velles tortugues del grupusculisme disfressats de joves indignats per no aixecar sospites, cercant condicionar l'onada mitjançant la maniobra curta, que troba el seu millor caldo de cultiu en l'assemblearisme.

Passada la desorientació incial comença l'interrogatori a les acampades: quina opció de vot o no vot proposen davant la propera cita electoral? quin és el seu "programa"? quines solucions proposen als problemes? qui són els interlocutors polítics del moviment? i fins i tot, qui hi ha darrere?

Preguntes que no poden tenir resposta satisfactòria, perquè senzillament no són les preguntes adients per a la comprensió del fenòmen. Mentrestant, la prohibició estúpidament decretada per la Junta Electoral Central contra les acampades durant les jornades de reflexió i electoral té com a resposta una major i més alegre afluència a les places Tahrir espanyoles.

Acte 3: l'onada blava i el negre futur

A banda de les seves importants responsabilitats en el sindicalisme valencià, l'Empar Pablo exerceix de road manager en les gires mundials del grup Ovidi Twins. El cap de setmana electoral, els Ovidi duien a terme una gira europea amb concerts en dos enclaus de referència mundial: el Poble Sec i Manresa. A les 00:00 hores de la jornada de reflexió estem amb l'Empar a la Plaça Catalunya desafiant la Junta Electoral Central. Ella ja ha votat, per correu. Jo al dia següent aniré a Manresa (on ens tornarem a trobar a l'Ateneu La Samsona) per a votar i fer d'interventor electoral d'Iniciativa. Encara falten dies per a que l'Empar escrigui unes importants paraules:

Això, per moltes lletres majúscules que s'utilitcen, no és a-polític, serà en tot cas a-partidista, però mai apolític, perquè cada acció o omissió que fem, és fer política. I renunciar a això em dóna tristesa, perquè pense en els anys en que opressors i oprimits han lliurat lluites per a arribar on estem, i en segón lloc, em sembla que no hi ha cap mínim de reconeixement ni respecte per eixes generacions, eixes lluites, moltes d’elles amb les que jo em sentisc plenament identificada; els valors de la república, la justicia social, llibertats democràtiques

El 22M es tanca amb la confirmació que una onada blava ofega les esperances a Espanya i a Catalunya. Al carrer Gènova les hosts peperes criden l'inici de l'ofensiva reaccionària: "esto es democracia y no lo de Sol".

Immediatament després, la cadellada convergent impulsa el manifest de "la majoria silenciosa" (expressió popularitzada per Nixon) confrontant-se obertament tant amb els manifestants del 14M com amb l'acampada de Barcelona.

Entre la gent d'esquerres, la derrota electoral també fa emergir crítiques als indignats: "mireu el que passa quan els indignats no votem".

Les acampades entren en desorientació: quan cal aixecar el campament? què hem de fer ara?qui som? on anem? El desgast i la desorientació passen factura.

Acte 4: l'operació neteja

Escriu el cítric Doctor Oriol Costa que els novíssims moviments socials neixen, creixen, imparteixen lliçons als “moribunds” partits d’esquerres i sindicats i en un lapse sorprenentment breu de temps decauen i desapareixen. Igualment, tots creuen ser el primer cas en què no es verificarà aquesta pauta.

És possible que el quarter general convergent tingui força menys coneixement dels moviments socials que l'Oriol. És segur que els preocupa que el "problema" de l'acampada es resolgui abans que en Trias assumeixi l'Alcaldia de Barcelona. Com és segur que el Conseller d'Interior Puig està obsesionat amb demostrar el seu autoritarisme exacerbat per tal de marcar diferències amb l'època de Joan Saura.

La prepotència però, els encega. Decideixen "netejar" la Plaça Catalunya. Dissenyen una operació que únicament pot ser concebuda per algú que no només no s'estima, sinó que desconeix profundament la ciutat de Barcelona i la seva gent. Plantegen un operatiu policial que té reservat un lloc d'honor en el el llibre de l'ineptitud guvernamental.

Amb en Joan María Sentís, responsable de CCOO de la Generalitat, i altres companys del sindicat ens vam adreçar a la Plaça Catalunya durant l'operació de neteja. Com nosaltres, milers i milers de persones vàrem encerclar la plaça en suport als que s'hi concentraven. El dispositiu policial es va veure absolutament desbordat. La gent cridava alegrement: "mossos rendiu-vos, esteu rodejats", i amb tota la raó del món. El desenllaç és conegut per tothom i les imatges han donat la volta al món. Ara l'epicentre passava de Sol a Plaça Catalunya.

Dues hores després de la retirada, cames ajudeu-me, de la policia el campament tornava a estar instal·lat. Aquell vespre ens vàrem trobar a la Plaça més persones que mai. El moviment revifava, en mig de l'ofensiva reaccionària de desprestigi encapçalada per la bateria d'opinadors de La Vanguardia. Sense avançar en la resolució dels seus propis dubtes existencials, mancada de direcció estratègica, l'acampada de Barcelona es veu abocada a la continuïtat.

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que de res serveix una ideologia sense el compromís amb les persones de carn i ossos. La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig comprendre que per sobre de qualsevol altra consideració, la implicació en política o serveix per a provocar canvis en favor de les persones o no té sentit.

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que hi ha coses que no es compren perquè no tenen preu, que pesa més una engruna de compromís que mil tones de sectarisme, i que les bofetades s'encaixen amb un somriure.

Amb la gent d'Iniciativa, amb la meva gent, hem transformat aquella ciutat fosca i carrinclona que va deixar l'alcalde Santcliments i els amos de sempre, en una ciutat més justa, més viva, més oberta.

Avui no hem estat prou manresans els que hem demanat amb el nostre vot que ICV continui a l'Ajuntament. Avui no hem estat prou manresans els que amb el nostre vot hem demanat que continuin els governs d'esquerres. Masses s'han quedat a casa rumiant les emprenyamentes.

Tornant a casa des del local, passejant per la meva ciutat adormida, recordant tot allò que s'ha transformat he pensat que ha valgut la pena.

I sobretot he recordat que la gent d'Iniciativa de Manresa, que són els meus, venim de lluny i anem més lluny encara.

Entre el 14 i el 15 de maig. La mobilització social (I)

A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.

Dimecres, dijous i divendres vaig rebre en l'estació on agafo o on baixo del metro per anar cap a la feina octavetes convocant-me a la manifestació. Diimecres me la va donar un de l'associació de veïn del barri, dijous una gent de Comissions i divendres un noi jovenet a qui no coneixia.

El 14 de Maig ha suposat un punt d'inflexió en la mobilitazació social a Catalunya contra el programa anti-social i anti-econòmic que els poders han imposat com a única sortida possible de la crisi. El desconcert social davant la situació fomentava la paràlisi. Els sindicats generals van impulsar les primeres onades de protesta a pols, sense complicitats i enmig d'una ofensiva general contra la seva legitimitat. A pols van tirar endavant una vaga del sector públic i la vaga general del 29S, a pols van mantenir la mobilització davant les retallades en les pensions, davant la inactivitat dels que més tard van criticar l'acord en aquesta matèria.

Davant la crisi la tendència natural dels d'abaix és el campi qui pugui. Coneixedors d'això els estrategs de la dreta han fomentat la confrontació entre ciutadans: entre treballadors en actiu i aturats, entre treballadors fixes i temporals, entre funcionaris i laborals, entre nascuts aquí i nascuts a fora, entre representants sindicals i representats, entre treballadors públics i ciutadans...

Amb fil i agulla, el sindicalisme de classe s'ha dedicat a tractar de recosir pedaços i construir una acció solidària, amb paciència i tenacitat.

El govern Mas ha menystingut aquest treball constant del sindicalisme amb els moviments socials. Va anunciar l'obscenitat d'eliminar i arrebaixar els impostos als més rics i establir excempcions en la contractació de mutues privades a l'hora que anunciava desmantellaments draconians en els serveis públics. Confiat en que el corporativisme, la ressignació i la complicitat dels mitjans de comunicació provocaria un panorama de conflictes parcials i desconectats facilment manejable.

I de sobte s'han vist superats. Superats per una mobilització massiva en que treballadors de tots els serveis públics, associacions socials i ciutadania anàvem del braç, una mobilització general que era punt de confluència de les mobilitzacions a les portes de centres sanitaris i educatius, de manifestacions i concentracions a les ciutats per tot el territori. Una manifestació que no es dispersava en diferents malestars atomitzats, sinó que planteja una reclamació clara, compartida i netament dirigida a les autoritats.

La reacció programada anteriorment ha demostrat fins a quin punt havien fallat els càlculs convergents. L'acte preparat a la mida d'en Mas per USOC, el menyspreu de Duran pels de "les pancartes", la trista contramanifestació convocada davant d'Hisenda contra l'espoli... eren accions pensades per a contrarrestar una manifestació aguantada a pols per uns sindicats aïllats, però esdevenen patètics i contraproduents per a la gran mobilització ciutadana que ahir va prendre el carrer a Barcelona.

Aquesta tarda tenim la crida de Democracia Real, hi treurem el cap i demà la comentarem. De moment el nostre desig és que a Barcelona no sigui segrestada pels de sempre...

Ja era hora!

I tant, ja era hora. El Manel García Biel s'ha deixat enganyar per alguna mala persona i ha creat un bloc. La cosa promet. Fer-se'n seguidor garanteix la dosi necessària d'inquietud per a persones d'esquerres. Paraula de Les Costes.

Aquí en deixem l'enllaç.

Alfons Labrador: La repercusión de la crisis en Catalunya

En Catalunya -y también en España- la crisis financiera vino a agravar una situación que también se habría manifestado como consecuencia del agotamiento del modelo productivo.

Quina era la situació de l'economia catalana abans de l'esclat de la crisi? Quines han estat les diferents fases d'aquesta crisi i els seus efectes? Com està afectant la crisi als diferents sectors econòmics? Quins efectes tenen les reformes i retallades impulsades pels governs? Quins factors diferencials existeixen entre Catalunya i la resta de l'estat?

La resposta a totes aquestes preguntes i a algunes més en l'article d'Alfons Labrador publicat al darrer número de la Revista de Estudios de la Fundación Primero de Mayo.

Es possible accedir al número complert on-line o descarregar-se l'article en pdf.