31 d’ag. 2011
Ha tocat sostre ICV-EUiA?
Jordi Sevilla: La reforma constitucional y nosotros.
El Presidente Zapatero se despide con una reforma constitucional. Nada que ver con las cuatro reformas que propuso en su debate de investidura y la simple comparación entre aquellas y esta, resume todo un mandato de ocho años. Aquellas eran necesarias y su parálisis representó un cierre en falso el debate territorial en España y, por eso, siguen pendientes. Esta, no es necesaria y hacerla puede representar un cierre en falso del debate económico en España. Estoy a favor de la estabilidad presupuestaria, como establece el Tratado de Maastricht y como la definimos en la Ley de 2007 que voté como diputado. Elevarla, incluso con referendum, a rango constitucional, no es una cesión a los mercados financieros, sino una cesión al peligroso populismo “anti políticos democráticos” que, en USA, representa el Tea Party y a quienes creen que cuanto menos Estado, mejor…para ellos. Continua llegint al bloc de l'autor
30 d’ag. 2011
Intervenció de Gaspar Llamazares en el debat de la reforma constitucional
La gran aliança social
Contra tot pronòstic, el 29S va existir tot i l'aïllament social a que van ser sotmeses les organitzacions sindicals. El regust però, va resultar amarg: la viabilitat de la vaga va descansar únicament en les espatlles sindicals, sense que es produís un clima social d'acompanyament. Els resultats de la mobilització es van veure ofegats per la quasi-unanimitat parlamentària i la falta de complicitats.
L'ofensiva antisocial és de llarg recorregut i confia en el clima generalitzat de resignació. Confrontar-la amb possibilitats d'èxit requereix d'una gran aliança social, i l'actual intent d'adulteració democràtica així ho evidencia. Una gran aliança social que només serà possible amb altes dosis d'intel·ligència i generositat.
Caldrà que els sindicats aparquin els retrets contra aquells que no van secundar el 29S, que el 15M faci el mateix amb els signants de l'acord de pensions. I que ambdós acullin aquells que en d'altres moments poden haver donat suport a les retallades amb el seu vot, al parlament o a les urnes. L'adversari ara és enemic, i front a la seva embranzida cal sumar totes les forces. Renunciar-hi per sectarisme ens convertiria en culpables.
Manifest #mani6sep
LAS ORGANIZACIONES SOCIALES CONTRA
29 d’ag. 2011
Josep R Mora: Doble salt mortal
Continua llegint l'article al bloc d'en Josep Ramon
#15M: simpaties que maten
27 d’ag. 2011
Unai Sordo: Consideraciones desordenadas sobre la constitucionalización del no-déficit
La limitación por norma constitucional del déficit público ha sacudido la política del país. A bote pronto se me ocurren tres reflexiones:
Una, relacionada con un hecho que cada vez parece más claro. Entre unas cosas y otras, se ha terminado por instalar la idea de que el eje de bóveda de la actuación anticrisis es la austeridad presupuestaria, consolidación fiscal, equilibrio presupuestario. De fondo una percepción equivocada y perversa: estamos en la que estamos por manirrotos gastadores de dinero… público. Han conseguido que una crisis de sobreendeudamiento fundamentalmente privado, financiarización económica y desregulación de mercados se perciba socialmente como una crisis de despilfarro publico.
La segunda, el fondo y la forma de la reforma suenan a una especie de réquiem por la política, por no decir por la construcción política de Europa y hasta por la soberanía de los distintos espacios de poder público de los que nos hemos dotado.
La tercera, con todo y con esto, me da que es una reforma difícilmente constitucionalizable y llegado el caso de casi imposible aplicación.
Continua llegint l'entrada al blog de l'Unai
26 d’ag. 2011
El # PIRMI a la blocsfera: 3 referències
Eduardo RojoCatedràtic de Dret del treball i de la seguretat social UAB
Apuntes sobre la regulación de la renta Mínima de Inserción en Cataluña
Joan Coscubiela
Investigador del Seminari Comunicació i Societat Civil - UOC
Professor de Dret ESADE
Sobre la Renda Mínima d'Inserció, més coneguda coma PIRMI

Joan Herrera
President del Grup d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya
El problema no és (només) el Conseller Mena
25 d’ag. 2011
Ha fracassat la reforma laboral?
24 d’ag. 2011
El dèficit, la constitució i la democràcia
Perquè no és cert que el tema de fons sigui evitar el dèficit. Si fos així no s'haurien acceptat les rebaixes fiscals a les rendes més altes ni es malvendria la Loteria Nacional. El tema de fons és ofegar econòmicament l'estat per a justificar que aquells serveis que actualment són un dret sotmés a les lleis socials, es converteixin en camps de negoci i benefici sotmesos a les lleis de l'oferta i la demanda, la llei del més fort.
Per això necessiten aprovar-ho d'esquenes a la gent, sense debat públic, sense referèndums ni consultes. I per això avui el crit de la gent amb fortes conviccions democràtiques o progressistes ha de ser unànim: #yoquierovotar
23 d’ag. 2011
16 de juny 2011
quina utilitat pot tenir el #15M?
Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.
Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.
Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.
La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.
El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.
Post Data 1
Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.
Post Data 2
La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.
15 de juny 2011
#15M: la pèrdua de la inocència
1. L'intent de bloqueig del Parlament de Catalunya suposa un punt d'inflexió.2. Fins avui, les primeres enquestes d'opinió realment fiables recollien la valoració social de la ciutadania en relació als tres elements estratègics d'una mobilització: justícia, viabilitat i utilitat. La inmensa majoria de la problació considerava les movilitzacions justes, només una minoria marginal s'empassava les teories conspiratòries de l'extrema dreta. La ciutadania considera àmpliament que les mobilitzacions responen a un problema social i polític abastament compartit.
El consens disminuïa força, entorn al 50%, pel que fa a la viabilitat de les protestes en la forma adoptada d'acampada permanent. I només una minoria les conderava útils, en el sentit de capaces de provocar transformacions. Això darrer és molt discutible, però en parlem un altre dia.
3. L'acció de bloqueig del parlament tindrà conseqüències i ha obligat als moviments del 15M a començar a prendre posicions. Un primer i molt significatiu esdeveniment és que el moviment ha perdut avui l'hegemonia a Twitter: #parlamentcamp que ahir i avui a primera hora s'havia consolidat com a trendtopic estatal ha estat arrassat a mig matí per #aixino i #joambelparlament. D'una banda les imatges de l'acció han activat tota la reacció de contraris al moviment per aprofitar el moment de deslegitimació. A aquests s'hi han sumat la legió de simpatitzants amb el 15M que han sentit la necessitat d'expressar el seu rebuig pel gir dels aconteixements.
Pel 15M Twitter no és un espai secundari, és el primer espai, la incubadora i el quarter d'hivern. La suma dels contraris de sempre amb els que es despengen per rebuig a la radicalització ha suposat sempre la mort de tot moviment de transformació social. Tancar files, reforçar l'autoconvenciment o escudar-se en la presència de policies de paisà per evitar el debat intern seria un error catstròfic.
4. Per poc estructurat que sigui un moviment, per molt assembleari que es declari, la sortida de l'Acampada de Barcelona dient que els que han protagonitzat els actes de violència i coacció "no representen el moviment" és insuficient. Qui convoca una acció es fa responsable del que hi succeeix. I acceptar les pròpies responsabilitats és una exigència de maduresa, sense la qual no es pot pretendre mantenir la credibilitat social.
5. L'Acampada de Madrid ja ha marcat distàncies. Després d'un primer comunicat passant de puntetes sobre la qüestió ha acabat emetent el mateix comunicat amb un text afegit: Desde la Comisión de Comunicación de Acampada Sol, y como parte del movimiento originado el 15 de mayo, condenamos de manera radical todo acto violento y en especial los que han tenido lugar hoy en las inmediaciones del Parlamento Catalán.
Democracia Real Ya ha elaborat un comunicat que posa l'èmfasi en que el acto no estaba convocado por Democracia real YA, sino por acampadabcn y Aturem el Parlament.
6. Un precedent. El Moviment en Defensa de l'Ebre va suposar una gran fita en la movilització social, un èxit immediat en aturar el transvassament i un èxit a llarg termini en guanyar l'hegemonia de les idees que van determinar les polítiques hídriques a Catalunya durant els governs d'esquerres.
Seguint l'estel ebrenc van emergir una miríada de moviments sota l'etiqueta de "defensa del territori" inicialment assumits de manera acrítica per l'esquerra. Sota aquesta etiqueta s'hi van aixoplugar moviments solvents i ben legítims, però també oportunistes que senzillament no volien determinats equipaments al costat de l'urbanització.
L'etiqueta "indignats" resulta un paraigua massa atractiu per a massa gent. Per mantenir-ne el prestigi serà clau que els moviments del 15M avancin en la seva maduració com a moviment.
4 de juny 2011
Entre el #15M i l'#acampadabcn: La Mobilització social (2)
Acte 1: el 15 M de #democraciarealyaSeguint aquesta crida em planto amb la Vidal el dia D a l'hora H a la Plaça Catalunya. I allà em trobo amb uns quants milers d'indignats. Indignats, sí, però sobretot feliços. Feliços d'haver-se trobat fora de la fibra òptica i les tarifes planes, de veure's les cares i comprobar que no han fet el pringat, que som molta colla.
Baixem per la mateixa Via Laietana per la que el dia abans van circular les desenes i desenes de milers de ciutadans que van seguir la crida de les organitzacions de la Plataforma contra les Retallades, molts de nosaltres entre ells. Miro al meu voltant: molta gent jove, però no només jove, amb pinta d'estudis post-obligatoris. La primera generació catalana i espanyola que ha nascut i arribat a la maduresa en un sistema democràtic. Una democràcia que no ha estat només al parlament i als col·legis electorals: ha estat a les famílies, a l'escola, al carrer i la festa. Una generació que veu com ara la democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic i que exigeix, senzillament, que es compleixi allò que està escrit en el vell pacte de l'estat del benestar. Per cert, no es veuen estelades enlloc.
El moviment ha trascendit la xarxa, seguint la crida de Democracia Real Ya ha irromput al carrer i a través del carrer als mitjans de comunicació i el centre del debat polític.
Acte 2: Acampada a Sol i a la Lluna catalana
Emergeix de no se sap ben bé on la crida a acampar a Plaça Catalunya. En primera convocatòria un grapadet de persones arriben, mirant-se unes a les altres, xerrant dissimuladament en grups, sembla ser que avui sí que han fet els pringats. En segona convocatòria però, ja s'acumulen prou forces (ves, com les reunions sindicals al cap i a la fi) i en reflex del Sol madrileny s'inicia una acampada barcelonina, que progressivament esdevindrà una xarxa catalana, incardinada en una confederació espanyola d'acampades que reclamen "el carrer per al poble".Fa ja uns quants anys, amb la Susi Montón vam participar en una expedició de Joves d'Esquerra Verda que va viatjar a Niça, on tenia lloc una cimera de la UE, per tal de tractar d'entendre què eren aquelles accions de bloqueig que començaven a denominar-se "moviment antiglobalització". Uns quants anys de militància política i sindical després, la Susi resideix a Madrid. Allà em trobo amb ella, i voltem una estona per la Plaça del Sol. La posterior cerveseta en una terrassa propera serveix per a posar en comú conclusions i sobretot preguntes. "Per què Madrid?" inquireixo. "Doncs perquè és Madrid. Perquè aquí la gent porta anys d'hegemonia de dreta, incubant una indignació a la que ara per fi podem donar-li sortida". Té sentit que al Madrid del Tamayazo la indignació sorda contra el falsejament de la democràcia compti amb més fermentació.
Passada la desorientació incial comença l'interrogatori a les acampades: quina opció de vot o no vot proposen davant la propera cita electoral? quin és el seu "programa"? quines solucions proposen als problemes? qui són els interlocutors polítics del moviment? i fins i tot, qui hi ha darrere?
Preguntes que no poden tenir resposta satisfactòria, perquè senzillament no són les preguntes adients per a la comprensió del fenòmen. Mentrestant, la prohibició estúpidament decretada per la Junta Electoral Central contra les acampades durant les jornades de reflexió i electoral té com a resposta una major i més alegre afluència a les places Tahrir espanyoles.
Acte 3: l'onada blava i el negre futur
A banda de les seves importants responsabilitats en el sindicalisme valencià, l'Empar Pablo exerceix de road manager en les gires mundials del grup Ovidi Twins. El cap de setmana electoral, els Ovidi duien a terme una gira europea amb concerts en dos enclaus de referència mundial: el Poble Sec i Manresa. A les 00:00 hores de la jornada de reflexió estem amb l'Empar a la Plaça Catalunya desafiant la Junta Electoral Central. Ella ja ha votat, per correu. Jo al dia següent aniré a Manresa (on ens tornarem a trobar a l'Ateneu La Samsona) per a votar i fer d'interventor electoral d'Iniciativa. Encara falten dies per a que l'Empar escrigui unes importants paraules:
Això, per moltes lletres majúscules que s'utilitcen, no és a-polític, serà en tot cas a-partidista, però mai apolític, perquè cada acció o omissió que fem, és fer política. I renunciar a això em dóna tristesa, perquè pense en els anys en que opressors i oprimits han lliurat lluites per a arribar on estem, i en segón lloc, em sembla que no hi ha cap mínim de reconeixement ni respecte per eixes generacions, eixes lluites, moltes d’elles amb les que jo em sentisc plenament identificada; els valors de la república, la justicia social, llibertats democràtiques
El 22M es tanca amb la confirmació que una onada blava ofega les esperances a Espanya i a Catalunya. Al carrer Gènova les hosts peperes criden l'inici de l'ofensiva reaccionària: "esto es democracia y no lo de Sol".Immediatament després, la cadellada convergent impulsa el manifest de "la majoria silenciosa" (expressió popularitzada per Nixon) confrontant-se obertament tant amb els manifestants del 14M com amb l'acampada de Barcelona.
Entre la gent d'esquerres, la derrota electoral també fa emergir crítiques als indignats: "mireu el que passa quan els indignats no votem".
Les acampades entren en desorientació: quan cal aixecar el campament? què hem de fer ara?qui som? on anem? El desgast i la desorientació passen factura.
Acte 4: l'operació neteja
Escriu el cítric Doctor Oriol Costa que els novíssims moviments socials neixen, creixen, imparteixen lliçons als “moribunds” partits d’esquerres i sindicats i en un lapse sorprenentment breu de temps decauen i desapareixen. Igualment, tots creuen ser el primer cas en què no es verificarà aquesta pauta.
És possible que el quarter general convergent tingui força menys coneixement dels moviments socials que l'Oriol. És segur que els preocupa que el "problema" de l'acampada es resolgui abans que en Trias assumeixi l'Alcaldia de Barcelona. Com és segur que el Conseller d'Interior Puig està obsesionat amb demostrar el seu autoritarisme exacerbat per tal de marcar diferències amb l'època de Joan Saura.La prepotència però, els encega. Decideixen "netejar" la Plaça Catalunya. Dissenyen una operació que únicament pot ser concebuda per algú que no només no s'estima, sinó que desconeix profundament la ciutat de Barcelona i la seva gent. Plantegen un operatiu policial que té reservat un lloc d'honor en el el llibre de l'ineptitud guvernamental.
Dues hores després de la retirada, cames ajudeu-me, de la policia el campament tornava a estar instal·lat. Aquell vespre ens vàrem trobar a la Plaça més persones que mai. El moviment revifava, en mig de l'ofensiva reaccionària de desprestigi encapçalada per la bateria d'opinadors de La Vanguardia. Sense avançar en la resolució dels seus propis dubtes existencials, mancada de direcció estratègica, l'acampada de Barcelona es veu abocada a la continuïtat.
23 de maig 2011
La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que de res serveix una ideologia sense el compromís amb les persones de carn i ossos. La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig comprendre que per sobre de qualsevol altra consideració, la implicació en política o serveix per a provocar canvis en favor de les persones o no té sentit.
La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que hi ha coses que no es compren perquè no tenen preu, que pesa més una engruna de compromís que mil tones de sectarisme, i que les bofetades s'encaixen amb un somriure.
Amb la gent d'Iniciativa, amb la meva gent, hem transformat aquella ciutat fosca i carrinclona que va deixar l'alcalde Santcliments i els amos de sempre, en una ciutat més justa, més viva, més oberta.
Avui no hem estat prou manresans els que hem demanat amb el nostre vot que ICV continui a l'Ajuntament. Avui no hem estat prou manresans els que amb el nostre vot hem demanat que continuin els governs d'esquerres. Masses s'han quedat a casa rumiant les emprenyamentes.
Tornant a casa des del local, passejant per la meva ciutat adormida, recordant tot allò que s'ha transformat he pensat que ha valgut la pena.
I sobretot he recordat que la gent d'Iniciativa de Manresa, que són els meus, venim de lluny i anem més lluny encara.
15 de maig 2011
Entre el 14 i el 15 de maig. La mobilització social (I)
A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.2 d’abr. 2011
Ja era hora!
27 de març 2011
Alfons Labrador: La repercusión de la crisis en Catalunya
En Catalunya -y también en España- la crisis financiera vino a agravar una situación que también se habría manifestado como consecuencia del agotamiento del modelo productivo. Quina era la situació de l'economia catalana abans de l'esclat de la crisi? Quines han estat les diferents fases d'aquesta crisi i els seus efectes? Com està afectant la crisi als diferents sectors econòmics? Quins efectes tenen les reformes i retallades impulsades pels governs? Quins factors diferencials existeixen entre Catalunya i la resta de l'estat?
La resposta a totes aquestes preguntes i a algunes més en l'article d'Alfons Labrador publicat al darrer número de la Revista de Estudios de la Fundación Primero de Mayo.
Es possible accedir al número complert on-line o descarregar-se l'article en pdf.
21 de març 2011
9 arguments erronis contra la intervenció a Líbia

No, nuestra guerra no es una guerra civil, y usted lo sabe perfectamente. Si usted se niega a ayudar a nuestro país, si deja que nuestro pueblo, que pelea por la libertad, la democracia y la paz, sea aplastado, mañana eso significará guerra en las peores condiciones para Francia. Dolores Ibarruri Pasionaria a León Blum 1936 1. La intervenció internacional inicia una guerra a Líbia
Com ha escrit Vicenç Fisas, "Gadafi ja realitza una guerra contra els seus ciutadans, i això s'ha de parar com sigui i amb rapidesa".
2. La intervenció internacional és una invasió
Els brigadistes internacionals i els tancs i avions soviètics que van intervenir a la Guerra Civil espanyola no eren invasors. Les tropes nordamericanes i britàniques que van desembarcar a Normandia el 1944 no eren tropes invasores.
L'acció armada és sempre terrible, sempre produeix víctimes i destrucció, però no sempre és condemnable. L'acció armada és condemnable quan cerca l'opresió o el genocidi. Per contra, és legítima quan l'exerciten els oprimits per a defensar-se de les agressions i l'opressió.
L'acció armada per a evitar la massacre anunciada i exercida per Gadafi contra els habitants de les ciutats que se li han rebel·lat és legítima, en tant que eviti aquesta massacre.
La intervenció armada internacional no impedeix cap solució dialogada. El dictador va negar qualsevol acció dialogada per boca del seu fill des del primer dia, qualsevol solució que no passés per mantenir el seu poder absolut, acceptant en tot cas algunes gracioses concessions. No existeix solució dialogada entre dos "parts" quan una d'elles està aniquilant l'altra des de la supremacia de la força. Si s'espera més abans d'intervenir, Gadafi no deixarà ningú amb vida amb qui negociar res.
6. Les potències occidentals no estan legitimades per a intervenir
Les armes amb que Gadafi aixafa el seu poble les van fabricar i li van ser venudes per molts dels països que actualment participen en l'operació internacional. Bé, de fet això és així com a resultat d'una solució dialogada i negociada als conflictes entre Gadafi i aquests països. Aquest fet ha de ser denunciat, ara amb més força que mai.
Però aquest fet no pot impedir la legitimitat de la intervenció. Quin país estaria legitimat per evitar la massacre d'un poble? Ja hem quedat que no pas els EUA ni les potències europees. Tampoc, és clar, la ignominiosa dictadura xinesa ni la Rússia que esclafa els txetxens. Queda clar que no tindria cap dret una Lliga Àrab farcida de règims no democràtics. I evidentment Suïssa i la resta de paradisos fiscals on els dictadors i cleptòcrates del món guarden els seus calerons mercès al secret bancari tampoc. Ni Cuba on hi ha presos de consciència... en definitiva ningú estaria legitimat per intervenir enlloc.
No tenien sentit doncs les veus que reclamaven al món no restar indiferents a les revoltes egípcia, tunissiana o iemení. Ningú pot evidentment intervenir ni criticar Israel per agredir Palestina. Ni el Marroc per mantenir l'ocupació sobre el Sàhara. Ningú està legitimat per condemnar el règim nordcoreà o el birmà. La doctrina de la "no legitimitat per a intervenir" seria el millor regal que els pobles podríem fer als dictadors de tot el món. No és casualitat que aquesta doctrina fos la resposta obsessiva d'Ahamadineyad a la periodista Ana Pastor cada cop que aquesta li preguntava sobre la repressió contra els opositors iranians.
La intervenció a Líbia no és legítima perquè els seus protagonistes estiguin lliures de responsabilitats sobre la situació, és legítima perquè respon a la crida d'una població turmentada que està patint una massacre. I ho continuarà essent en la mesura que respongui a la voluntat i els drets d'aquesta mateixa població.
7. Les potències internacionals actuen buscant el seu propi interès per això actuen a Líbia però no a d'altres indrets
Ben cert. Però aquest no és motiu per a demanar que no s'intervingui a Líbia, és motiu per a exigir que també s'intervingui allà on sigui necessari. Intervencions que evidentment no poden ser militars, no haurien de ser-ho, no és dessitjable que ho siguin, si no que han de prioritzar la diplomàcia, la pressió el compromís, el suport als actors democràtics... mentre sigui possible, mentre la no intervenció militar no suposi abandonar els pobles a l'escabetxina dels tirans.
D'altra banda és ben clar que l'actual situació no és el que els governs occidentals volien ni els interessava. Empantanats a l'Afganistan i l'Iraq, en plena crisi de les finances públiques i amb el preu del petroli cada cop més alt, cap d'aquests països hagués volgut sentir parlar d'embarcar-se en una intervenció contra un Gadafi, amb qui ja tenien les garanties suficients de suministrament de gas i petroli i de no buscar problemes fora de les seves fronteres. A canvi el dictador podia eternitzar-se al poder, enriquir-se gràcies a la corrupció i oprimir el seu poble.
La revolta a Líbia no ha estat provocada per la voluntat de les potències occidentals d'intervenir-hi, la intervenció internacional ha estat forçada per la revolta. Aquest fet es veu també en la intenció d'EUA de passar com abans millor a algú altre la patata calenta del lideratge.
8. Els rebels no són de fiar
Qui són els rebels? I qui són els membres d'aquest anomenat Consell dels opositors? Ben segur que són persones d'intatxable currículum democràtic? Ben segur que el projecte que tenen per al país és la democratització? I si al final no són tant diferents de Gadafi?
D'entrada els rebels, la massa humana de persones que van vèncer la por per a sortir al carrer a reclamar la fi de la tirania i que s'allista voluntàriament en les milícies organitzades a les ciutats alliberades, són l'equivalent libi als que van ocupar les places egípcies, als que van sortir al carrer a Tunísia, als que estan sortint al carrer a Iemen, Aràbia Saudita o Barein. Són la ciutadania que massivament surt al carrer a exigir canvis, a prendre el protagonisme de les seves vides. Són els nostres. No pas perquè siguin purs, com no ho som nosaltres, sinó perquè són el poble que reclama llibertat i progrès.
Evidentment menys puresa encara trobarem entre els lideratges que emergeixen per a pilotar les transicions o ruptures. Tampoc, ja es veu, a Tunísia o a Egipte. Tampoc ho va ser a Sudàfrica on els principals dirigents de l'apartheid van copilotar el procès pactant amb el Congrès Nacional. Tampoc a Espanya en la seva transició. Feia això menys condemnable el cop d'estat del que enguany celebrem els 30 anys? Feia menys abominable la postura del EUA davant del cop d'estat que consideraven un "assumpte intern" espanyol?
És coherent reclamar una fi del conflicte dialogat i negociat amb el dictador, mentre a l'hora s'exigeix un pedigrí democràtic i moral màxim per a ser digne de protecció?
Aquesta solució compleix un objectiu molt clar: tranquilitzar les nostres consciències. Això sí, a un preu molt alt: acceptar que la població serà massacrada, només que davant dels nostres ulls. Com als balcans o a Ruanda on les poblacions van patir el genocidi davant la mirada impotent dels cascos blaus, el mandat dels quals no permetia atacar els agressors ni, en conseqüència, defensar efectivament la població. Diguem-ho clar, és impossible protegir la població dels atacs de les tropes de Gadafi sense atacar aquestes mateixes tropes. Qualsevol altra opció és abandonar la població davant l'ira armada del dictador.
20 de març 2011
Apunts sobre la primavera àrab
13 de març 2011
Paulo Freire: la conquesta dels oprimits

31 de gen. 2011
Publicat un estudi sobre la manipulació informativa en el 29S










