31 d’ag. 2011

Ha tocat sostre ICV-EUiA?


ICV-EUiA han fet bé moltes coses. Han mantingut una coalició estable que tot i les tensions naturals, manté concentrat l'electorat. Han dut a terme, cada un dels partits de la coalició, una profunda i tranquil·la renovació generacional que els ha situat en bones condicions de connectar amb les noves generacions de ciutadans d'esquerres. Mantenen un fort consens intern que envegen PSC i ERC, consolidat entorn un projecte renovat, que els evita haver de consumir esforços en batalles internes. Fruit de tot plegat han aconseguir consolidar una base electoral entre els volàtils votants de l'esquerra alternativa que permet mirar el futur amb confiança. Però...

Però no han trobat encara la línia que els connecti amb la grans massa d'electors d'esquerres desencantats amb el PSC-PSOE que estan passant a engreixar l'abstenció i el vot en blanc. Moltes d'aquestes persones desitgen una alternativa d'esquerres coherent, però no acaben de fer el pas a votar a la coalició. Són un altre perfil. No en tenen prou de saber que el seu vot servirà per a sentir les seves idees expressades en els debats polítics, reclamen un projecte més ambiciós i global del que fins ara perceben en els ecosocialistes. ICV-EUiA no ha fet sostre, el que ha fet sostre és l'actual estratègia de renovació.

Iniciativa, com a component principal de la coalició, haurà de triar en l'actual cicle polític si es conforma amb sostenir la seva actual base social confiant en la ampliació inercial que provoqui l'enfonsament socialista, o anar més enllà i fer una aposta per connectar amb aquests ciutadans que s'han quedat orfes de referents i il·lusions. Una aposta que requereix necessàriament ampliar el perfil de nous dirigents i candidats. No és que una ampliació de cares sigui suficient, però sense això no hi haurà una ampliació creïble del projecte polític.

Comfort o ambició? La proposta electoral per al 20N, ens treurà de dubtes.

Jordi Sevilla: La reforma constitucional y nosotros.

El Presidente Zapatero se despide con una reforma constitucional.  Nada que ver con las cuatro reformas que propuso en su debate de investidura y la simple comparación entre aquellas y esta, resume todo un mandato de ocho años.  Aquellas eran necesarias y su parálisis representó un cierre en falso el debate territorial en España y, por eso, siguen pendientes. Esta, no es necesaria y hacerla puede representar un cierre en falso del debate económico en España. Estoy a favor de la estabilidad presupuestaria, como establece el Tratado de Maastricht y como la definimos en la Ley de 2007 que voté como diputado. Elevarla, incluso con referendum, a rango constitucional, no es una cesión a los mercados financieros, sino una cesión al peligroso populismo “anti políticos democráticos” que, en USA, representa el Tea Party y a quienes creen que cuanto menos Estado, mejor…para ellos. 


Continua llegint al bloc de l'autor

30 d’ag. 2011

Intervenció de Gaspar Llamazares en el debat de la reforma constitucional

Afortunadament avui sí hi havia algú que representava a la gent d'esquerres.


La gran aliança social


La resposta social contra l'intent de reforma constitucional de PSOE i PP és una oportunitat única de confluència dels moviments socials que seria imperdonable deixar passar.

Ara fa poc més d'un any, el govern va iniciar el cicle més agressiu contra l'estat del benestar de la nostra història democràtica. CCOO i UGT van haver de tirar endavant una vaga general per primera vegada contra unes polítiques que comptaven amb l'aval de la inmensa majoria del parlament, moviments tàctics de l'oposició a banda. La pràctica totalitat de mitjans de comunicació es van llançar a la major campanya de desprestigi sindical mai coneguda.

Contra tot pronòstic, el 29S va existir tot i l'aïllament social a que van ser sotmeses les organitzacions sindicals. El regust però, va resultar amarg: la viabilitat de la vaga va descansar únicament en les espatlles sindicals, sense que es produís un clima social d'acompanyament. Els resultats de la mobilització es van veure ofegats per la quasi-unanimitat parlamentària i la falta de complicitats.

L'acord de la reforma de pensions va ser expressió d'aquests resultats: d'una banda constatava el fracàs d'eliminar el sindicalisme com a actor, de l'altra la seva desigual capacitat de protecció dels treballadors. La reforma va constatar el trasllat al sistema de jubilació de la dualitat generacional que durant tres dècades s'havia anat desenvolupant en el mercat laboral. 

Fruit d'aquesta constatació, interpretada col·lectivament sota les claus de la campanya de desprestigi sindical, els moviments del 15M van desenvolupar-se alternativament a les organitzacions socials tradicionals. Constatat el fracàs de la política i del sindicalisme per a donar respostes satisfactòries a les agressions, als 15M conviuen pulsions diferenciades en relació a partits i sindicats, que són analitzats simultàniament com a culpables, obsolets o necessaris.

Així mateix, l'acord Zapatero-Rajoy per a la reforma constitucional suposa una bofetada directa als 15M, que mostra la incapacitat del moviment per a frenar la deriva antisocial i antidemocràtica.

L'ofensiva antisocial és de llarg recorregut i confia en el clima generalitzat de resignació. Confrontar-la amb possibilitats d'èxit requereix d'una gran aliança social, i l'actual intent d'adulteració democràtica així ho evidencia. Una gran aliança social que només serà possible amb altes dosis d'intel·ligència i generositat.

Caldrà que els sindicats aparquin els retrets contra aquells que no van secundar el 29S, que el 15M faci el mateix amb els signants de l'acord de pensions. I que ambdós acullin aquells que en d'altres moments poden haver donat suport a les retallades amb el seu vot, al parlament o a les urnes. L'adversari ara és enemic, i front a la seva embranzida cal sumar totes les forces. Renunciar-hi per sectarisme ens convertiria en culpables.

Manifest #mani6sep

Manifest aprovat ahir 29 de setembre en la reunió de moviments socials que va tenir lloc a la seu de CCOO , convocant movilitzacions contra la reforma de la constitució i a favor d'un referèndum.


LAS ORGANIZACIONES SOCIALES CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓN Y POR LA CONVOCATORIA DE UN REFERÉNDUM

Las organizaciones sociales abajo firmantes acuerdan manifestar públicamente su rechazo a la propuesta de reforma de la Constitución Española elaborada por los responsables de los grupos parlamentarios del PSOE y del PP, pedir a los diputados y senadores de todos los grupos parlamentarios que no la voten favorablemente y que, en el caso de que la propuesta fuera aprobada, se convoque un referéndum para su ratificación.
Consideramos que por su contenido y por sus plazos de aplicación esta reforma no va a ayudar a la reducción de los niveles actuales de déficit público que sólo puede lograrse sin deteriorar gravemente el tejido económico y social de nuestro país, mediante la promoción del crecimiento económico y el empleo, una reforma fiscal equitativa y progresiva y un permanente rigor en el uso del gasto público.
Al mismo tiempo impone una grave limitación a la autonomía de los gobiernos democráticos y a la capacidad de autogobierno presupuestario de las diferentes administraciones públicas.  Esto afectará gravemente a su capacidad de utilizar la política presupuestaria al servicio de los objetivos de la política general. Supuestamente motivada por los ataques especulativos a las deudas soberanas, la reforma introduce en nuestra máxima norma jurídica  un factor económico de carácter netamente procíclico que puede llegar a impedir la acción de los gobiernos para que nuestra economía no entre, en el futuro, en una recesión. Constituye también una amenaza permanente para las prestaciones e instituciones del Estado de bienestar, las políticas sociales y la cooperación para el desarrollo.
Si el contenido es rechazable, el procedimiento que se va a adoptar para su aprobación es inaceptable: se va a producir con la legislatura agotada, se anuncia en pleno período de vacaciones, se quiere aprobar definitivamente transcurridos sólo quince días desde que el Presidente del Gobierno la propusiera el 23 de agosto, se quiere realizar sin debate político ni social de ninguna clase y, finalmente, sin que la reforma sea sometida a referéndum.
Por todo ello y teniendo en cuenta que su contenido –la constitucionalización de la obligación de equilibrio presupuestario y límite de la deuda en las cuentas de las administraciones públicas- es una opción ideológica y política que además de ser errónea e inútil tiene un carácter marcadamente conservador, podemos afirmar que esta reforma rompe el consenso constitucional sobre el que se basó la elaboración de nuestra Carta Magna.
Ante la gravedad de este proceder, las organizaciones sociales abajo firmantes consideran necesario que la ciudadanía exprese públicamente:
1.      Su rechazo a la reforma constitucional que se propone
2.      La petición a los/as diputados/as y senadores/as de que no la voten favorablemente en el trámite parlamentario.
3.      La exigencia de que si la propuesta es aprobada por el Parlamento sea sometida a referéndum

Para ello, las organizaciones abajo firmantes llaman a la ciudadanía y a las fuerzas políticas y sociales a que participen en las movilizaciones que se convoque. Conscientes de la necesidad de trabajar por la convergencia de todas las organizaciones y plataformas que estamos contra esta reforma de la Constitución, acuerdan en particular:

1.      Convocar concentraciones y manifestaciones los días 31 de agosto y 1 de septiembre en las distintas localidades del Estado español
2.      Apoyar la participación en las demás concentraciones y movilizaciones que se convoquen estos días contra la reforma de la Constitución y por la convocatoria de un referéndum
3.      Apoyar iniciativas de diferente naturaleza, en particular la recogida electrónica de firmas
4.      Culminar con una manifestación en Madrid el próximo martes, 6 de septiembre a las 19:00 entre Cibeles y Sol


Madrid, 29 de agosto de 2011
CCOO, UGT, USO, Paz con Dignidad, Consejo de la Juventud de España, Sindicato de Estudiantes, Paz Ahora, Confederación Intersindical, Habitáfrica, Coordinadora de ONGs para el Desarrollo (CONGDE), Plataforma 2015 y +, Asamblea de Cooperación por la Paz, Socialismo 21, Adicae, Comisión Promotora de las Mesas Ciudadanas para la Convergencia y la Acción .


29 d’ag. 2011

Josep R Mora: Doble salt mortal

Dimecres 12 de maig de 2010. Sota la pressió dels mercats financers, el FMI, la UE i altres guardians més domèstics de l’ortodòxia neoliberal, Rodriguez Zapatero decideix traspassar totes les línies vermelles que havia jurat que mai no trepitjaria i anuncia un paquet de mesures que suposen una retallada social mai vista en aquest país: rebaixa dels sous dels funcionaris, congelació de pensions, reducció dels beneficis de la llei de dependència, disminució de la inversió pública… Això si, tot plegat embolcallat amb un bonic i ben suggerent concepte: un esforç col·lectiu, equitatiu i justificat per a sortir de la crisi. Un lema que amaga totes les receptes de les polítiques econòmiques conservadores que tenen per objecte repercutir sobre els més febles les conseqüències d’una crisi creada pels més poderosos, als qual no s’atreveix a tocar-los ni un pel. Semblaria que després d’una genuflexió tant contundent davant els mercats, aquests s’haurien d’haver tranquil·litzat. Doncs no: dos dies després la borsa va baixar un 7%, demostrant que allò que està en el punt de mira del especuladors es el model social europeu, el contracte social que ens defineix i que es una conquesta fonamental fruit de lluites històriques que han costat sang, suor i llàgrimes.


Continua llegint l'article al bloc d'en Josep Ramon

#15M: simpaties que maten


Els moviments del 15M estan composats per una inmensa minoria mobilitzada que compta amb la simpatia de la inmensa majoria. Aquesta simpatia entre tots els segments ideològics i socials genera un miratge de fortalesa quan en realitat és un símptoma de debilitat.

A finals dels noranta, quan jo era un jove ecosocialista, Iniciativa per Catalunya atravessava un tràngol ben difícil en que va estar a les portes de la desaparició. Tot i ser el partit parlamentari amb menys vots era dels que despertava més simpatia en el conjunt de l'electorat, inclosos els votants dels partits de dretes. Des d'aquells temps difícils, en la mesura que ICV deixava de ser un referent ètic intangible per esdevenir una força política capaç de provocar canvis reals, esdevenia una amenaça política per als interesos de la dreta social i política. Aquesta, en conseqüència, va transitar de la simpatia paternalista a l'oberta antipatia cap als ecosocialistes. A més vots, menys simpaties.

En definitiva, el grau de simpatia entre els adversaris és inversament proporcinal a la capacitat de provocar canvis reals. El miratge de fortalesa que provoca la simpatia generalitzada i l'activisme de la inmensa minoria pot emborratxar el 15M, i quan es condueix borratxo són moltes les probabilitats d'acabar destrossant el vehicle.

Al renunciar a comptar amb el concurs de lideratges provinents de moviments majoritaris, els 15M està condicionat per lideratges inexperts i per històrics experts del fracàs. És molt important establir ponts amb els coneixements i les experiències d'èxit. Avui, qui està en millors condicions de fer aquest pont són les i els intel·lectuals de referència del moviment. Això sí, jugar aquest paper és incompatible amb dedicar-se a regalar les oïdes de l'audiència. Incompatible amb fer-se el simpàtic.

27 d’ag. 2011

Unai Sordo: Consideraciones desordenadas sobre la constitucionalización del no-déficit


La limitación por norma constitucional del déficit público ha sacudido la política del país. A bote pronto se me ocurren tres reflexiones:

Una, relacionada con un hecho que cada vez parece más claro. Entre unas cosas y otras, se ha terminado por instalar la idea de que el eje de bóveda de la actuación anticrisis es la austeridad presupuestaria, consolidación fiscal, equilibrio presupuestario. De fondo una percepción equivocada y perversa: estamos en la que estamos por manirrotos gastadores de dinero… público. Han conseguido que una crisis de sobreendeudamiento fundamentalmente privado, financiarización económica y desregulación de mercados se perciba socialmente como una crisis de despilfarro publico.

La segunda, el fondo y la forma de la reforma suenan a una especie de réquiem por la política, por no decir por la construcción política de Europa y hasta por la soberanía de los distintos espacios de poder público de los que nos hemos dotado.

La tercera, con todo y con esto, me da que es una reforma difícilmente constitucionalizable y llegado el caso de casi imposible aplicación.

Continua llegint l'entrada al blog de l'Unai

26 d’ag. 2011

El # PIRMI a la blocsfera: 3 referències

Aquí us deixo tres enllaços a articles de blocaires de referència que en conjunt permeten entendre què suposen les mesures de govern i el seu abast social i polític.

Eduardo Rojo
Catedràtic de Dret del treball i de la seguretat social UAB

 Apuntes sobre la regulación de la renta Mínima de Inserción en Cataluña


Joan Coscubiela
Investigador del Seminari Comunicació i Societat Civil - UOC
Professor de Dret ESADE

Sobre la Renda Mínima d'Inserció, més coneguda coma PIRMI



Joan Herrera
President del Grup d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya


El problema no és (només) el Conseller Mena



25 d’ag. 2011

Ha fracassat la reforma laboral?


La reforma laboral aprovada pel govern ara fa un any ha fracassat? Segons l'estudi Joves i ocupació a Catalunya presentat avui per ACCIÓ JOVE - Joves de CCOO de Catalunya, sí.  La reforma laboral va aprovar-se amb dos objectius: crear ocupació i fomentar el contracte indefinit. L'estratègia per a aconseguir aquests objectius va ser donar més facilitats per a fer contractes temporals i abaratir l'acomiadament en el cas del contracte indefinit.

Les dades que recull l'estudi del moviment juvenil sindical són demolidores: no s'ha creat més ocupació, i l'ocupació que s'ha creat ha estat temporal. L'únic canvi que ha provocat la reforma laboral és que s'han reduït els drets i proteccions dels treballadors... a canvi de res.

Les dades que sustenten aquestes afirmacions són públiques i oficials, estretes de l'Instituto Nacional de Estadística. Cal pensar doncs que el Govern i els Grups Parlamentaris les coneixen. Cóm pot ser doncs, que un cop constatat el fracàs de l'estratègia de retallar drets per a crear llocs de treball fixes el govern anunciï noves propostes que van pel mateix camí? Permetre que un lloc de treball fixe a l'empresa es cobreixi indefinidament per treballadors que van encadenant contractes temporals crearà contractes fixes? Segons l'experiència i el sentit comú, la resposta és inqüestionable: no.

Per què s'entesten doncs PSOE, PP i CiU en retallar drets laborals? La resposta potser es troba en una de les afirmacions del propi estudi sindical: seguim veient com “joventut” és sinònim de precarietat i el més preocupant, sembla que aquesta s’està convertint en una variable constant que acompanya als joves al llarg de la seva vida. Deixa de ser una situació temporal lligada al període de joventut i passa, a la pràctica, a convertir-se en el nou model de relacions laborals.

La reforma laboral ha fracassat? Depén. Si el que es persegueix és aprofitar el fantasma de l'atur per a erradicar els drets laborals de tota una generació de ciutadans, més les que vinguin darrera, l'èxit és innegable.

24 d’ag. 2011

Represión sindical - Documental elaborat per Madrid Sindical


El dèficit, la constitució i la democràcia


Crec que tots podem estar d'acord en que gastar més diners dels que s'ingressen no és una cosa positiva per a un estat. Així mateix, també sabem perfectament que a vegades és el mal menor: sense possibilitat d'invertir més diners dels que s'ingressen un país no podrà mai estimular el seu creixement econòmic, ni fer les inversions necessàries que garanteixin el seu futur a mig i llarg termini. Amb una condició: que la cosa no es descontroli.

Des d'aquest punt de vista, cal dir que en principi establir limitacions legals i constitucionals al dèficit no té perquè ser negatiu, si es fa amb intel·ligència. De fet, a Espanya ja existeix una limitació important: la que estableix el Tractat de Maastricht, que sent un tractat internacional signat per Espanya té el mateix valor ( de fet superior) que la normativa constitucional.

D'altra banda, cal tenir en compte que la Constitució permet regulacions amb diversos graus de flexibilitat, deixant més o menys marge als poders públics per a adaptar-se a les circumstàncies variables: des dels molt estrictes drets fonamentals, als més genèrics drets ordinaris i principis rectors.

En definitiva, no existeix cap motiu per a que les persones amb fortes conviccions democràtiques o progressistes es neguin d'entrada a un debat públic sobre la inclusió en la Constitució de preceptes que tendeixin a limitar el dèficit públic.

El que resulta inacceptable és que un govern agonitzant, tancat en un despatx amb el cap de l'oposició, aprovi una modificació de la Constitució d'esquenes a la ciutadania i per la via express. Especialment quan sobren els motius que ens fan sospitar que aquesta modificació pot suposar un cop letal per als nostres drets polítics i socials.

El debat sobre el dèficit és el debat sobre els ingressos i les despeses de l'estat. Sobre què pensem que ha de fer l'estat i com recapta els recursos per a poder fer-ho. Aquest és sens dubte el debat democràtic per excel·lència. I el problema és que aquest debat s'ha segrestat per part de les oligarquies, que han imposat el seu diktat.

Perquè no és cert que el tema de fons sigui evitar el dèficit. Si fos així no s'haurien acceptat les rebaixes fiscals a les rendes més altes ni es malvendria la Loteria Nacional. El tema de fons és ofegar econòmicament l'estat per a justificar que aquells serveis que actualment són un dret sotmés a les lleis socials, es converteixin en camps de negoci i benefici sotmesos a les lleis de l'oferta i la demanda, la llei del més fort.

Per això necessiten aprovar-ho d'esquenes a la gent, sense debat públic, sense referèndums ni consultes. I per això avui el crit de la gent amb fortes conviccions democràtiques o progressistes ha de ser unànim: #yoquierovotar


16 de juny 2011

quina utilitat pot tenir el #15M?

Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.

Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.

Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.

Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.

La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.

El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.

Post Data 1

Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Post Data 2

La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.

15 de juny 2011

#15M: la pèrdua de la inocència

1. L'intent de bloqueig del Parlament de Catalunya suposa un punt d'inflexió.

2. Fins avui, les primeres enquestes d'opinió realment fiables recollien la valoració social de la ciutadania en relació als tres elements estratègics d'una mobilització: justícia, viabilitat i utilitat. La inmensa majoria de la problació considerava les movilitzacions justes, només una minoria marginal s'empassava les teories conspiratòries de l'extrema dreta. La ciutadania considera àmpliament que les mobilitzacions responen a un problema social i polític abastament compartit.

El consens disminuïa força, entorn al 50%, pel que fa a la viabilitat de les protestes en la forma adoptada d'acampada permanent. I només una minoria les conderava útils, en el sentit de capaces de provocar transformacions. Això darrer és molt discutible, però en parlem un altre dia.

3. L'acció de bloqueig del parlament tindrà conseqüències i ha obligat als moviments del 15M a començar a prendre posicions. Un primer i molt significatiu esdeveniment és que el moviment ha perdut avui l'hegemonia a Twitter: #parlamentcamp que ahir i avui a primera hora s'havia consolidat com a trendtopic estatal ha estat arrassat a mig matí per #aixino i #joambelparlament. D'una banda les imatges de l'acció han activat tota la reacció de contraris al moviment per aprofitar el moment de deslegitimació. A aquests s'hi han sumat la legió de simpatitzants amb el 15M que han sentit la necessitat d'expressar el seu rebuig pel gir dels aconteixements.

Pel 15M Twitter no és un espai secundari, és el primer espai, la incubadora i el quarter d'hivern. La suma dels contraris de sempre amb els que es despengen per rebuig a la radicalització ha suposat sempre la mort de tot moviment de transformació social. Tancar files, reforçar l'autoconvenciment o escudar-se en la presència de policies de paisà per evitar el debat intern seria un error catstròfic.

4. Per poc estructurat que sigui un moviment, per molt assembleari que es declari, la sortida de l'Acampada de Barcelona dient que els que han protagonitzat els actes de violència i coacció "no representen el moviment" és insuficient. Qui convoca una acció es fa responsable del que hi succeeix. I acceptar les pròpies responsabilitats és una exigència de maduresa, sense la qual no es pot pretendre mantenir la credibilitat social.

5. L'Acampada de Madrid ja ha marcat distàncies. Després d'un primer comunicat passant de puntetes sobre la qüestió ha acabat emetent el mateix comunicat amb un text afegit: Desde la Comisión de Comunicación de Acampada Sol, y como parte del movimiento originado el 15 de mayo, condenamos de manera radical todo acto violento y en especial los que han tenido lugar hoy en las inmediaciones del Parlamento Catalán.

Democracia Real Ya ha elaborat un comunicat que posa l'èmfasi en que el acto no estaba convocado por Democracia real YA, sino por acampadabcn y Aturem el Parlament.

6. Un precedent. El Moviment en Defensa de l'Ebre va suposar una gran fita en la movilització social, un èxit immediat en aturar el transvassament i un èxit a llarg termini en guanyar l'hegemonia de les idees que van determinar les polítiques hídriques a Catalunya durant els governs d'esquerres.

Seguint l'estel ebrenc van emergir una miríada de moviments sota l'etiqueta de "defensa del territori" inicialment assumits de manera acrítica per l'esquerra. Sota aquesta etiqueta s'hi van aixoplugar moviments solvents i ben legítims, però també oportunistes que senzillament no volien determinats equipaments al costat de l'urbanització.

L'etiqueta "indignats" resulta un paraigua massa atractiu per a massa gent. Per mantenir-ne el prestigi serà clau que els moviments del 15M avancin en la seva maduració com a moviment.

4 de juny 2011

Entre el #15M i l'#acampadabcn: La Mobilització social (2)

Acte 1: el 15 M de #democraciarealya

L'Aina Vidal m'avisa: un trendtopic (s'escriu així?) recorre el twitter: "No som mercaderia en mans de polítics i banquers. El 15 M prenem el carrer". Gestat a Madrid, inspirat per tebis moviments previs i per la plaça Tahrir, incubat a les facultats i desenvolupat a la xarxa, fora de la vista dels lectors de diaris. Ignorat incomprensiblement pels mitjans de comunicació "convencionals", amagat sota les etiquetes "apolític" i "sense valors", farcit d'una crítica profundament política assentada en els valors de la democràcia real.

Seguint aquesta crida em planto amb la Vidal el dia D a l'hora H a la Plaça Catalunya. I allà em trobo amb uns quants milers d'indignats. Indignats, sí, però sobretot feliços. Feliços d'haver-se trobat fora de la fibra òptica i les tarifes planes, de veure's les cares i comprobar que no han fet el pringat, que som molta colla.

Baixem per la mateixa Via Laietana per la que el dia abans van circular les desenes i desenes de milers de ciutadans que van seguir la crida de les organitzacions de la Plataforma contra les Retallades, molts de nosaltres entre ells. Miro al meu voltant: molta gent jove, però no només jove, amb pinta d'estudis post-obligatoris. La primera generació catalana i espanyola que ha nascut i arribat a la maduresa en un sistema democràtic. Una democràcia que no ha estat només al parlament i als col·legis electorals: ha estat a les famílies, a l'escola, al carrer i la festa. Una generació que veu com ara la democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic i que exigeix, senzillament, que es compleixi allò que està escrit en el vell pacte de l'estat del benestar. Per cert, no es veuen estelades enlloc.

El moviment ha trascendit la xarxa, seguint la crida de Democracia Real Ya ha irromput al carrer i a través del carrer als mitjans de comunicació i el centre del debat polític.

Acte 2: Acampada a Sol i a la Lluna catalana

Madrid continua marcant la pauta. Allà s'ha donat la repressió de la mobilització a cop de porra. Allà s'inicia una acampada a la Puerta del Sol, epicentre del moviment. Serà menys la Rosa de Foc?

Emergeix de no se sap ben bé on la crida a acampar a Plaça Catalunya. En primera convocatòria un grapadet de persones arriben, mirant-se unes a les altres, xerrant dissimuladament en grups, sembla ser que avui sí que han fet els pringats. En segona convocatòria però, ja s'acumulen prou forces (ves, com les reunions sindicals al cap i a la fi) i en reflex del Sol madrileny s'inicia una acampada barcelonina, que progressivament esdevindrà una xarxa catalana, incardinada en una confederació espanyola d'acampades que reclamen "el carrer per al poble".

Fa ja uns quants anys, amb la Susi Montón vam participar en una expedició de Joves d'Esquerra Verda que va viatjar a Niça, on tenia lloc una cimera de la UE, per tal de tractar d'entendre què eren aquelles accions de bloqueig que començaven a denominar-se "moviment antiglobalització". Uns quants anys de militància política i sindical després, la Susi resideix a Madrid. Allà em trobo amb ella, i voltem una estona per la Plaça del Sol. La posterior cerveseta en una terrassa propera serveix per a posar en comú conclusions i sobretot preguntes. "Per què Madrid?" inquireixo. "Doncs perquè és Madrid. Perquè aquí la gent porta anys d'hegemonia de dreta, incubant una indignació a la que ara per fi podem donar-li sortida". Té sentit que al Madrid del Tamayazo la indignació sorda contra el falsejament de la democràcia compti amb més fermentació.

A l'acampada afloren joves que en ella hi troben el seu primer espai per a la socialització, ells esdevenen el nervi i el fet diferencial, ells arrosseguen als seus profes, pares i mares a les cassolades. No hi faltaran tampoc velles tortugues del grupusculisme disfressats de joves indignats per no aixecar sospites, cercant condicionar l'onada mitjançant la maniobra curta, que troba el seu millor caldo de cultiu en l'assemblearisme.

Passada la desorientació incial comença l'interrogatori a les acampades: quina opció de vot o no vot proposen davant la propera cita electoral? quin és el seu "programa"? quines solucions proposen als problemes? qui són els interlocutors polítics del moviment? i fins i tot, qui hi ha darrere?

Preguntes que no poden tenir resposta satisfactòria, perquè senzillament no són les preguntes adients per a la comprensió del fenòmen. Mentrestant, la prohibició estúpidament decretada per la Junta Electoral Central contra les acampades durant les jornades de reflexió i electoral té com a resposta una major i més alegre afluència a les places Tahrir espanyoles.

Acte 3: l'onada blava i el negre futur

A banda de les seves importants responsabilitats en el sindicalisme valencià, l'Empar Pablo exerceix de road manager en les gires mundials del grup Ovidi Twins. El cap de setmana electoral, els Ovidi duien a terme una gira europea amb concerts en dos enclaus de referència mundial: el Poble Sec i Manresa. A les 00:00 hores de la jornada de reflexió estem amb l'Empar a la Plaça Catalunya desafiant la Junta Electoral Central. Ella ja ha votat, per correu. Jo al dia següent aniré a Manresa (on ens tornarem a trobar a l'Ateneu La Samsona) per a votar i fer d'interventor electoral d'Iniciativa. Encara falten dies per a que l'Empar escrigui unes importants paraules:

Això, per moltes lletres majúscules que s'utilitcen, no és a-polític, serà en tot cas a-partidista, però mai apolític, perquè cada acció o omissió que fem, és fer política. I renunciar a això em dóna tristesa, perquè pense en els anys en que opressors i oprimits han lliurat lluites per a arribar on estem, i en segón lloc, em sembla que no hi ha cap mínim de reconeixement ni respecte per eixes generacions, eixes lluites, moltes d’elles amb les que jo em sentisc plenament identificada; els valors de la república, la justicia social, llibertats democràtiques

El 22M es tanca amb la confirmació que una onada blava ofega les esperances a Espanya i a Catalunya. Al carrer Gènova les hosts peperes criden l'inici de l'ofensiva reaccionària: "esto es democracia y no lo de Sol".

Immediatament després, la cadellada convergent impulsa el manifest de "la majoria silenciosa" (expressió popularitzada per Nixon) confrontant-se obertament tant amb els manifestants del 14M com amb l'acampada de Barcelona.

Entre la gent d'esquerres, la derrota electoral també fa emergir crítiques als indignats: "mireu el que passa quan els indignats no votem".

Les acampades entren en desorientació: quan cal aixecar el campament? què hem de fer ara?qui som? on anem? El desgast i la desorientació passen factura.

Acte 4: l'operació neteja

Escriu el cítric Doctor Oriol Costa que els novíssims moviments socials neixen, creixen, imparteixen lliçons als “moribunds” partits d’esquerres i sindicats i en un lapse sorprenentment breu de temps decauen i desapareixen. Igualment, tots creuen ser el primer cas en què no es verificarà aquesta pauta.

És possible que el quarter general convergent tingui força menys coneixement dels moviments socials que l'Oriol. És segur que els preocupa que el "problema" de l'acampada es resolgui abans que en Trias assumeixi l'Alcaldia de Barcelona. Com és segur que el Conseller d'Interior Puig està obsesionat amb demostrar el seu autoritarisme exacerbat per tal de marcar diferències amb l'època de Joan Saura.

La prepotència però, els encega. Decideixen "netejar" la Plaça Catalunya. Dissenyen una operació que únicament pot ser concebuda per algú que no només no s'estima, sinó que desconeix profundament la ciutat de Barcelona i la seva gent. Plantegen un operatiu policial que té reservat un lloc d'honor en el el llibre de l'ineptitud guvernamental.

Amb en Joan María Sentís, responsable de CCOO de la Generalitat, i altres companys del sindicat ens vam adreçar a la Plaça Catalunya durant l'operació de neteja. Com nosaltres, milers i milers de persones vàrem encerclar la plaça en suport als que s'hi concentraven. El dispositiu policial es va veure absolutament desbordat. La gent cridava alegrement: "mossos rendiu-vos, esteu rodejats", i amb tota la raó del món. El desenllaç és conegut per tothom i les imatges han donat la volta al món. Ara l'epicentre passava de Sol a Plaça Catalunya.

Dues hores després de la retirada, cames ajudeu-me, de la policia el campament tornava a estar instal·lat. Aquell vespre ens vàrem trobar a la Plaça més persones que mai. El moviment revifava, en mig de l'ofensiva reaccionària de desprestigi encapçalada per la bateria d'opinadors de La Vanguardia. Sense avançar en la resolució dels seus propis dubtes existencials, mancada de direcció estratègica, l'acampada de Barcelona es veu abocada a la continuïtat.

23 de maig 2011

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent


La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que de res serveix una ideologia sense el compromís amb les persones de carn i ossos. La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig comprendre que per sobre de qualsevol altra consideració, la implicació en política o serveix per a provocar canvis en favor de les persones o no té sentit.

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que hi ha coses que no es compren perquè no tenen preu, que pesa més una engruna de compromís que mil tones de sectarisme, i que les bofetades s'encaixen amb un somriure.

Amb la gent d'Iniciativa, amb la meva gent, hem transformat aquella ciutat fosca i carrinclona que va deixar l'alcalde Santcliments i els amos de sempre, en una ciutat més justa, més viva, més oberta.

Avui no hem estat prou manresans els que hem demanat amb el nostre vot que ICV continui a l'Ajuntament. Avui no hem estat prou manresans els que amb el nostre vot hem demanat que continuin els governs d'esquerres. Masses s'han quedat a casa rumiant les emprenyamentes.

Tornant a casa des del local, passejant per la meva ciutat adormida, recordant tot allò que s'ha transformat he pensat que ha valgut la pena.

I sobretot he recordat que la gent d'Iniciativa de Manresa, que són els meus, venim de lluny i anem més lluny encara.

15 de maig 2011

Entre el 14 i el 15 de maig. La mobilització social (I)

A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.


Dimecres, dijous i divendres vaig rebre en l'estació on agafo o on baixo del metro per anar cap a la feina octavetes convocant-me a la manifestació. Diimecres me la va donar un de l'associació de veïn del barri, dijous una gent de Comissions i divendres un noi jovenet a qui no coneixia.


El 14 de Maig ha suposat un punt d'inflexió en la mobilitazació social a Catalunya contra el programa anti-social i anti-econòmic que els poders han imposat com a única sortida possible de la crisi. El desconcert social davant la situació fomentava la paràlisi. Els sindicats generals van impulsar les primeres onades de protesta a pols, sense complicitats i enmig d'una ofensiva general contra la seva legitimitat. A pols van tirar endavant una vaga del sector públic i la vaga general del 29S, a pols van mantenir la mobilització davant les retallades en les pensions, davant la inactivitat dels que més tard van criticar l'acord en aquesta matèria.



Davant la crisi la tendència natural dels d'abaix és el campi qui pugui. Coneixedors d'això els estrategs de la dreta han fomentat la confrontació entre ciutadans: entre treballadors en actiu i aturats, entre treballadors fixes i temporals, entre funcionaris i laborals, entre nascuts aquí i nascuts a fora, entre representants sindicals i representats, entre treballadors públics i ciutadans...



Amb fil i agulla, el sindicalisme de classe s'ha dedicat a tractar de recosir pedaços i construir una acció solidària, amb paciència i tenacitat.



El govern Mas ha menystingut aquest treball constant del sindicalisme amb els moviments socials. Va anunciar l'obscenitat d'eliminar i arrebaixar els impostos als més rics i establir excempcions en la contractació de mutues privades a l'hora que anunciava desmantellaments draconians en els serveis públics. Confiat en que el corporativisme, la ressignació i la complicitat dels mitjans de comunicació provocaria un panorama de conflictes parcials i desconectats facilment manejable.



I de sobte s'han vist superats. Superats per una mobilització massiva en que treballadors de tots els serveis públics, associacions socials i ciutadania anàvem del braç, una mobilització general que era punt de confluència de les mobilitzacions a les portes de centres sanitaris i educatius, de manifestacions i concentracions a les ciutats per tot el territori. Una manifestació que no es dispersava en diferents malestars atomitzats, sinó que planteja una reclamació clara, compartida i netament dirigida a les autoritats.



La reacció programada anteriorment ha demostrat fins a quin punt havien fallat els càlculs convergents. L'acte preparat a la mida d'en Mas per USOC, el menyspreu de Duran pels de "les pancartes", la trista contramanifestació convocada davant d'Hisenda contra l'espoli... eren accions pensades per a contrarrestar una manifestació aguantada a pols per uns sindicats aïllats, però esdevenen patètics i contraproduents per a la gran mobilització ciutadana que ahir va prendre el carrer a Barcelona.



Aquesta tarda tenim la crida de Democracia Real, hi treurem el cap i demà la comentarem. De moment el nostre desig és que a Barcelona no sigui segrestada pels de sempre...


2 d’abr. 2011

Ja era hora!


I tant, ja era hora. El Manel García Biel s'ha deixat enganyar per alguna mala persona i ha creat un bloc. La cosa promet. Fer-se'n seguidor garanteix la dosi necessària d'inquietud per a persones d'esquerres. Paraula de Les Costes.


27 de març 2011

Alfons Labrador: La repercusión de la crisis en Catalunya

En Catalunya -y también en España- la crisis financiera vino a agravar una situación que también se habría manifestado como consecuencia del agotamiento del modelo productivo.

Quina era la situació de l'economia catalana abans de l'esclat de la crisi? Quines han estat les diferents fases d'aquesta crisi i els seus efectes? Com està afectant la crisi als diferents sectors econòmics? Quins efectes tenen les reformes i retallades impulsades pels governs? Quins factors diferencials existeixen entre Catalunya i la resta de l'estat?

La resposta a totes aquestes preguntes i a algunes més en l'article d'Alfons Labrador publicat al darrer número de la Revista de Estudios de la Fundación Primero de Mayo.

Es possible accedir al número complert on-line o descarregar-se l'article en pdf.

21 de març 2011

9 arguments erronis contra la intervenció a Líbia


No, nuestra guerra no es una guerra civil, y usted lo sabe perfectamente. Si usted se niega a ayudar a nuestro país, si deja que nuestro pueblo, que pelea por la libertad, la democracia y la paz, sea aplastado, mañana eso significará guerra en las peores condiciones para Francia.

Dolores Ibarruri Pasionaria a León Blum 1936

1. La intervenció internacional inicia una guerra a Líbia

La guerra a Líbia la va iniciar el govern de la tirania per a reprimir les protestes pacífiques . La intervenció aliada es produeix moltes (masses) setmanes després que Gadafi ordenés els seus mercenaris i seguidors massacrar aquells que van sortir pacíficament al carrer a Líbia, com abans a Tunísia i a Egipte, per a exigir democràcia i progrés social. Una confrontació absolutament desigual en que el règim ha anunciat i demostrat estar disposat a provocar una massacre per tal de mantenir-se en el poder.

Com ha escrit Vicenç Fisas, "Gadafi ja realitza una guerra contra els seus ciutadans, i això s'ha de parar com sigui i amb rapidesa".

2. La intervenció internacional és una invasió

Els brigadistes internacionals i els tancs i avions soviètics que van intervenir a la Guerra Civil espanyola no eren invasors. Les tropes nordamericanes i britàniques que van desembarcar a Normandia el 1944 no eren tropes invasores.

Segons l'Enciclopèdia Catalana una invasió és "l'acció d'entrar en un lloc sense dret, sense tenir el consentiment del seu amo i contra la seva voluntat". La intervenció internacional a Líbia només pot ser considerada una invasió si s'accepta que Gadafi n'és "l'amo". Per contra, aquells que han decidit alçar-se contra la tirania han sol·licitat insistentment aquesta intervenció, han convidat (de fet han reclamat) a les potències la seva intervenció. A les ciutats on el terror del dictador no manté sota amenaça als seus ciutadans, la intervenció internacional ha estat celebrada tal i com els pobles sempre han rebut als aliats que contribueixen al seu alliberament.

3. L'acció armada sempre és condemnable

L'acció armada és sempre terrible, sempre produeix víctimes i destrucció, però no sempre és condemnable. L'acció armada és condemnable quan cerca l'opresió o el genocidi. Per contra, és legítima quan l'exerciten els oprimits per a defensar-se de les agressions i l'opressió.

L'acció armada de la resistència francesa a la invasió hitleriana era legítima. L'acció armada de l'exèrcit bosni contra el genocidi era legítima. L'acció armada dels saharauis front la invasió de Marroc i Mauritània era legítima. L'acció armada de la resistència algeriana contra la colonització francesa era legítima. L'acció armada dels sandinistes contra la dictadura de Somoza era legítima. L'acció armada estrangera en suport als pobles envaïts i oprimits que s'alçen és legítima.

L'acció armada per a evitar la massacre anunciada i exercida per Gadafi contra els habitants de les ciutats que se li han rebel·lat és legítima, en tant que eviti aquesta massacre.

4. L'acció internacional provocarà víctimes civils

Cert. La guerra sempre produeix víctimes. Els herois que amb una mà detenen els dolents mentres amb l'altra eviten que la seva acció perjudiqui inocents amb un 100% d'efectivitat només existeixen en la ficció. La pregunta és: quantes víctimes civils més havíem de permetre que provoquèssin les hosts gadafianes? Quantes víctimes civils havien de provocar els "bombardejos sense pietat" anunciats per Gadafi per a que les Nacions Unides decidissin intervenir?
El suport a una intervenció militar no pot ser d'altra banda un xec en blanc. Tenim l'obligació d'exigir que aquesta respongui a un únic objectiu: eliminar el potencial militar del règim libi contra la seva població amb el mínim impacte possible. Sabent això sí, que el mínim impacte possible causarà víctimes. Moltes menys de les que provocarà el règim si no l'aturem.

5. La intervenció internacional impedeix una solució dialogada al conflicte

La intervenció armada internacional no impedeix cap solució dialogada. El dictador va negar qualsevol acció dialogada per boca del seu fill des del primer dia, qualsevol solució que no passés per mantenir el seu poder absolut, acceptant en tot cas algunes gracioses concessions. No existeix solució dialogada entre dos "parts" quan una d'elles està aniquilant l'altra des de la supremacia de la força. Si s'espera més abans d'intervenir, Gadafi no deixarà ningú amb vida amb qui negociar res.

Ni Mubarac ni Ben Alí van abandonar el poder com a resultat d'una acord fruit d'una negociació, i això no treu ni un bri de legitimitat a les revoltes tunissiana i egípcia. La lliçó de Gadafi a la resta de dictadors de països on s'estan produint moviments de protesta és evident: la manera de mantenir-se al poder és eliminar els opositors. Quina volem que sigui la lliçó de Nacions Unides a aquests mateixos autòcrates?

6. Les potències occidentals no estan legitimades per a intervenir

Les armes amb que Gadafi aixafa el seu poble les van fabricar i li van ser venudes per molts dels països que actualment participen en l'operació internacional. Bé, de fet això és així com a resultat d'una solució dialogada i negociada als conflictes entre Gadafi i aquests països. Aquest fet ha de ser denunciat, ara amb més força que mai.

Però aquest fet no pot impedir la legitimitat de la intervenció. Quin país estaria legitimat per evitar la massacre d'un poble? Ja hem quedat que no pas els EUA ni les potències europees. Tampoc, és clar, la ignominiosa dictadura xinesa ni la Rússia que esclafa els txetxens. Queda clar que no tindria cap dret una Lliga Àrab farcida de règims no democràtics. I evidentment Suïssa i la resta de paradisos fiscals on els dictadors i cleptòcrates del món guarden els seus calerons mercès al secret bancari tampoc. Ni Cuba on hi ha presos de consciència... en definitiva ningú estaria legitimat per intervenir enlloc.

No tenien sentit doncs les veus que reclamaven al món no restar indiferents a les revoltes egípcia, tunissiana o iemení. Ningú pot evidentment intervenir ni criticar Israel per agredir Palestina. Ni el Marroc per mantenir l'ocupació sobre el Sàhara. Ningú està legitimat per condemnar el règim nordcoreà o el birmà. La doctrina de la "no legitimitat per a intervenir" seria el millor regal que els pobles podríem fer als dictadors de tot el món. No és casualitat que aquesta doctrina fos la resposta obsessiva d'Ahamadineyad a la periodista Ana Pastor cada cop que aquesta li preguntava sobre la repressió contra els opositors iranians.

La intervenció a Líbia no és legítima perquè els seus protagonistes estiguin lliures de responsabilitats sobre la situació, és legítima perquè respon a la crida d'una població turmentada que està patint una massacre. I ho continuarà essent en la mesura que respongui a la voluntat i els drets d'aquesta mateixa població.

7. Les potències internacionals actuen buscant el seu propi interès per això actuen a Líbia però no a d'altres indrets

Ben cert. Però aquest no és motiu per a demanar que no s'intervingui a Líbia, és motiu per a exigir que també s'intervingui allà on sigui necessari. Intervencions que evidentment no poden ser militars, no haurien de ser-ho, no és dessitjable que ho siguin, si no que han de prioritzar la diplomàcia, la pressió el compromís, el suport als actors democràtics... mentre sigui possible, mentre la no intervenció militar no suposi abandonar els pobles a l'escabetxina dels tirans.

D'altra banda és ben clar que l'actual situació no és el que els governs occidentals volien ni els interessava. Empantanats a l'Afganistan i l'Iraq, en plena crisi de les finances públiques i amb el preu del petroli cada cop més alt, cap d'aquests països hagués volgut sentir parlar d'embarcar-se en una intervenció contra un Gadafi, amb qui ja tenien les garanties suficients de suministrament de gas i petroli i de no buscar problemes fora de les seves fronteres. A canvi el dictador podia eternitzar-se al poder, enriquir-se gràcies a la corrupció i oprimir el seu poble.

La revolta a Líbia no ha estat provocada per la voluntat de les potències occidentals d'intervenir-hi, la intervenció internacional ha estat forçada per la revolta. Aquest fet es veu també en la intenció d'EUA de passar com abans millor a algú altre la patata calenta del lideratge.

8. Els rebels no són de fiar

Qui són els rebels? I qui són els membres d'aquest anomenat Consell dels opositors? Ben segur que són persones d'intatxable currículum democràtic? Ben segur que el projecte que tenen per al país és la democratització? I si al final no són tant diferents de Gadafi?

D'entrada els rebels, la massa humana de persones que van vèncer la por per a sortir al carrer a reclamar la fi de la tirania i que s'allista voluntàriament en les milícies organitzades a les ciutats alliberades, són l'equivalent libi als que van ocupar les places egípcies, als que van sortir al carrer a Tunísia, als que estan sortint al carrer a Iemen, Aràbia Saudita o Barein. Són la ciutadania que massivament surt al carrer a exigir canvis, a prendre el protagonisme de les seves vides. Són els nostres. No pas perquè siguin purs, com no ho som nosaltres, sinó perquè són el poble que reclama llibertat i progrès.

Evidentment menys puresa encara trobarem entre els lideratges que emergeixen per a pilotar les transicions o ruptures. Tampoc, ja es veu, a Tunísia o a Egipte. Tampoc ho va ser a Sudàfrica on els principals dirigents de l'apartheid van copilotar el procès pactant amb el Congrès Nacional. Tampoc a Espanya en la seva transició. Feia això menys condemnable el cop d'estat del que enguany celebrem els 30 anys? Feia menys abominable la postura del EUA davant del cop d'estat que consideraven un "assumpte intern" espanyol?

És coherent reclamar una fi del conflicte dialogat i negociat amb el dictador, mentre a l'hora s'exigeix un pedigrí democràtic i moral màxim per a ser digne de protecció?

9. La intervenció internacional no hauria d'incloure atacs armats

Aquesta solució compleix un objectiu molt clar: tranquilitzar les nostres consciències. Això sí, a un preu molt alt: acceptar que la població serà massacrada, només que davant dels nostres ulls. Com als balcans o a Ruanda on les poblacions van patir el genocidi davant la mirada impotent dels cascos blaus, el mandat dels quals no permetia atacar els agressors ni, en conseqüència, defensar efectivament la població. Diguem-ho clar, és impossible protegir la població dels atacs de les tropes de Gadafi sense atacar aquestes mateixes tropes. Qualsevol altra opció és abandonar la població davant l'ira armada del dictador.

20 de març 2011

Apunts sobre la primavera àrab

1. I la història continua entestada en no acceptar un punt i final. La Gran Crisi que sembla que ha de passar a la història com a moment de retrocés de la democràcia i els drets socials, ens reporta notícies de que els d'abaix continuen sense ressignar-se. Notícies com els èxits del moviment proto-sindical en les multinacionals afincades a la Xina de fa uns quants mesos o de la silenciosa revolta islandesa. Però sens dubte és el món àrab qui protagonitza el moviment global més significatiu i trascendent del nostre moment.

2. Un dels fenòmens que no podem passar per alt és que els ulls del món sobre les revoltes tenen com a finestra principal una cadena àrab: Al Jazeera. Que el món àrab hagi estat capaç d'agafar el tren de la globalització en l'àmbit de la comunicació no és una qüestió gens menor. La constitució d'una comunitat comunicativa panaràbica, no sucursalista de les majors anglosaxones, és un element que de ben segur juga un paper de primer ordre en l'extensió de les rebelions populars, com abans ho ha estat en la conformació d'una consciència col·lectiva sobre els procesos d'invasió a Afghanistan i Iraq. I com ben segur serà determinant en el futur de les regions.

3. Les revoltes tenen el seu detonant a Tunísia i la principal referència a Egipte. Actualment el principal teatre d'operacions és Líbia. I escampen la seva influència cap a l'est, fins arribar a la península aràbiga. L'eix de l'Islam torna a girar cap al Mediterrani. Al magrheb mestís front l'aràbia essencial. Una aràbia dominada per reialmes front a les repúbliques postcolonials nordafricanes amb aires post-prosoviètics. Uns reialmes consolidats per l'aliança entre els Estats Units i els petrodòlars. Uns petrodòlars que han finançat l'extensió de les visions més arcaitzants de la religió musulmana fins a les mesquites dels nostres barris.

4. Les revoltes mediterrànies alteren i deixen obsolet l'antic eix entre dictadures laiques i opositors integristes religiosos que actuava com a coartada pel suport occidental a les primeres. I pels cops d'estat a Algèria i Turquia. Les revoltes reclamen un programa de llibertats, democratització i progrés social absolutament comprensible als ulls de les democràcies europees i americanes, i que per tant ha suposat un desafiament per a elles. Aquest inesperat trencament per la ciutadania d'una dialèctica política imposada pels geoestrategs ha agafat amb el peu canviat no només als EUA o la UE, sinó també l'Arabia Saudita o l'Iran. Els patètics crits d'advertiment de Mubarac i Gadafi acusant Al Qaeda d'estar darrera de les revoltes mostren l'aferrissament dels dictadors a l'obsolet plantejament que garantia el suport occidental. Així com la falsedat d'aquests crits quedava evidenciada per l'actitud, els protagonismes i les reivindicacions de la ciutadania al carrer. On per cert no han emergit les habituals expresions anti-americanes i anti-israelites.

5. L'islamisme polític troba al seu davant un camí d'homologació democràtica que té a Turquia la seva principal i més postiva experiència. Turquia és juntament amb l'Iran la principal referència no àrab de l'Islam. L'actual govern islamista turc ha impulsat la democratització del país i la seva responsabilitat internacional, que no renuncia a una visió i paper propis tal i com va quedar palès en la crisi dels vaixells humanitaris a Palestina. Desprovist de banyes i cua, la democratització de l'islamisme polític seria una excel·lent notícia en cas de consolidar-se que requereix d'altes dosis de compromís i d'intel·ligència a la riba nord del Mediterrani i a l'altra banda de l'Atlàntic.

6. El suport a les revoltes contra Gadafi i el règim dels aiatol·les resulta senzill per als Estats Units i Europa, la proba del cotó l'hauran de passar amb el seu compromís contra la repressió dels moviments popul·lars per part dels vells aliats de l'Aràbia. Molt em temo que, tal i com ha passat a Egipte, aquest comrpomís només existirà en cas de que les revoltes facin inviable qualsevol altre escenari. El protagonisme, com sempre, recau en els pobles.

7. La intervenció militar internacional a Líbia requereix entrada pròpia. Ja en parlem, però vagi per endavant la meva convicció de que abandonar els rebels a ser aixafats pels tancs i avions gadafistes no pot ser una posició èticament mantinguda.

13 de març 2011

Paulo Freire: la conquesta dels oprimits


"De ahí que los opresores desarrolen una serie de recursos mediante los cuales proponen a la "admiración" de las masas conquistadas y oprimidas un mundo falso. Un mundo de engaños que, alienándolas más aún, las mantenga en un estado de pasividad frente a él. De ahí que en la acción de conquistas no sea posible presentar el mundo como problema, sino por el contrario, como algo dado, como algo estático al cual los hombres se deben ajustar. (...)

Mediante la conquista, lo que los opresores intentan obtener es transformar a las masas en un mero espectador. Masas conquistadas, masas espectadoras, pasivas, divididas, y por ello, masas enajenadas (...)

El mito, por ejemplo, de que el orden opresor es un orden de libertad. De que todos son libres para trabajar donde quieran. Si no les agrada el patrón, pueden dejarlo y buscar otro empleo. El mito de que este "orden" respeta los derechos de la persona humana y que, por lo tanto, es digno de todo aprecio. El mito de que todos pueden llegar a ser empresarios siempre que no sean perezosos y más aún, el mito de que el hombre que vende por las calles, gritando: "dulce banana y goiaba" es un empresario tanto y cuanto lo es el dueño de una gran fábrica. El mito del derecho de todos a la educación, cuando en Latinoamérica existe un contraste irrisorio entre la totalidad de los alumnos que se matriculan en las escuelas primarias de cada país y aquellos que logran el acceso a las universidades. El mito de la igualdad de clases cuando el "¿sabe usted con quién está hablando?" es aún una pregunta de nuestros días. El mito del heroísmo de las clases opresoras, como guardianas del orden que encarna la "civilización occidental y cristiana", a la cual defienden de "la barbarie materialista".(...)

El mito de la propiedad privada como el fundamento del desarrollo de la persona humana, en tanto se considere como personas humanas sólo a los opresores. El mito de la dinamicidad de los opresores y el de la pereza y dehonestidad de los oprimidos. El mito de la inferioridad "ontológica" de éstos y el de la superioridad de aquéllos. (...)

"Slogans" cuyos vehículos son siempre denominados "medios de comunicación de masas" entendiendo por comuniación el depósito de este contenido enajenante en ellas.(...)

Si bien los contenidos y los métodos de conquista varían históricamente, lo que no cambia, en tanto existe la élite dominadora, es este anhelo necrófilo por oprimir".

Paulo Freire
Pedagogía del oprimido

Escrit a 1970, i sembla escrit ahir mateix.

31 de gen. 2011

Publicat un estudi sobre la manipulació informativa en el 29S


"Els mitjans de comunicació van actuar i es van mobilitzar reforçant-se informativament uns als altres per a que la Vaga General del 29 de setembre fracassés".

Aquesta és la principal conclusió de l'informe El tratamiento de la información en la huelga de 29 de septiembre de 2010 elaborat per Roberto Aparici, professor de la UNED, i Carmen Rivas, Directora de l'Observatori de Mitjans de Comunicació de la Fundación 1o de Mayo. A partir d'un exàmen exhaustiu de les informacions aparegudes en els diferents mitjans en relació a la Vaga General els autors conclouen que a arrel de la seva convocatòria "es va posar en marxa una campanya intramitjans per a desmuntar a les organitzacions sindicals, i particularment a CCOO i UGT".



L'aplicació de tècniques publicitàries en els espais informatius

"Per què la quasi totalitat dels mitjans de comunicació no van presentar els protagonistes de l'aconteixement per a que expliquèssin o discutíssin els seus punts de vista? Per què només els lobbies mediàtics i polítics van ocupar la majoria dels espais sense intervenció de representants sindicals?" La resposta a aquestes preguntes, segons els autors, és que els mitjans van dur a terme una campanya de manipulació basada en tècniques publicitàries tals com la modificació del significat de les paraules, la creació de paraules de xoc, l'omissió de fets i la presentació de fets aparents. "Tots els mitjans a l'uníson com si es tractés d'una campanya publicitària intensiva oferien el mateix eslògan".

A partir de l'anàlisi de les diferents seccions de premsa escrita, ràdio i televisió, l'informe conclou que "cap mitjà va explicar de forma detallada les conseqüències de la reforma laboral. L'objectiu mediàtic va ser deslegitimar les organitzacions sindicals sense explicar els motius pels que es realitzava la vaga". En aquesta estratègia de deslegitimació dels sindicats es destaca el tractament dels alliberats sindicals. Els autors denuncien que els mitjans de comunicació no han recollit opinions, ni perfils de cap alliberat sindical. També van ser invisibilitzats, es parlava d'ells però no estaven presents als mitjans".

Així mateix posen en evidència la manca d'informació en relació a les persones que expressaven la hostilitat de la majoria de mitjans a la convocatòria de vaga a través de tertúlies o articles d'opinió. "Si la majoria de l'audiència conegués qui estava darrera de cada notícia el seu efecte, en gran part, s'hagués diluït".


De garants a amenaça pel dret a la informació

Segons l'informe l'actual crisi econòmica suposa un punt d'inflexió en relació al problema de la manipulació informativa. "Mai com des de la primavera de 2010, els missatges i opinions dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals han estat tan d'acord en el seu recolzament a les polítiques d'ajust i retallades de drets socials i laborals. Una defensa del poder, representat pel govern, el principal partit de l'oposició i els partits nacionalistes català i vasc, que els ha portat a "demonitzar" a aquells que s'han atrevit a dir no al model proposat des de diferents instàncies del poder".

Aquest consens generalitzat impedeix el contrast de les informacions per part dels ciutadans a partir de la comparació del seu tractament en diferents mitjans, un fenòmen que els autors vinculen al procés de concentració en la propiestat d'aquests mitjans. "Les audiències tenen poques possibilitats de poder discriminar entre el que és veritable i fals en un context on la concentració de mitjans està en molt poques empreses i on l'estratègia intramitjans que es va experimentar el 29S pot tornar a repetir-se, en qualsevol moment, de manera molt més sofisticada".