Eduardo Rojo
Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.
1. L'intent de bloqueig del Parlament de Catalunya suposa un punt d'inflexió.
Acte 1: el 15 M de #democraciarealya
Emergeix de no se sap ben bé on la crida a acampar a Plaça Catalunya. En primera convocatòria un grapadet de persones arriben, mirant-se unes a les altres, xerrant dissimuladament en grups, sembla ser que avui sí que han fet els pringats. En segona convocatòria però, ja s'acumulen prou forces (ves, com les reunions sindicals al cap i a la fi) i en reflex del Sol madrileny s'inicia una acampada barcelonina, que progressivament esdevindrà una xarxa catalana, incardinada en una confederació espanyola d'acampades que reclamen "el carrer per al poble".
El 22M es tanca amb la confirmació que una onada blava ofega les esperances a Espanya i a Catalunya. Al carrer Gènova les hosts peperes criden l'inici de l'ofensiva reaccionària: "esto es democracia y no lo de Sol".
És possible que el quarter general convergent tingui força menys coneixement dels moviments socials que l'Oriol. És segur que els preocupa que el "problema" de l'acampada es resolgui abans que en Trias assumeixi l'Alcaldia de Barcelona. Com és segur que el Conseller d'Interior Puig està obsesionat amb demostrar el seu autoritarisme exacerbat per tal de marcar diferències amb l'època de Joan Saura.
A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.
En Catalunya -y también en España- la crisis financiera vino a agravar una situación que también se habría manifestado como consecuencia del agotamiento del modelo productivo. La resposta a totes aquestes preguntes i a algunes més en l'article d'Alfons Labrador publicat al darrer número de la Revista de Estudios de la Fundación Primero de Mayo.
Es possible accedir al número complert on-line o descarregar-se l'article en pdf.
Com ha escrit Vicenç Fisas, "Gadafi ja realitza una guerra contra els seus ciutadans, i això s'ha de parar com sigui i amb rapidesa".
2. La intervenció internacional és una invasió
Els brigadistes internacionals i els tancs i avions soviètics que van intervenir a la Guerra Civil espanyola no eren invasors. Les tropes nordamericanes i britàniques que van desembarcar a Normandia el 1944 no eren tropes invasores.
L'acció armada és sempre terrible, sempre produeix víctimes i destrucció, però no sempre és condemnable. L'acció armada és condemnable quan cerca l'opresió o el genocidi. Per contra, és legítima quan l'exerciten els oprimits per a defensar-se de les agressions i l'opressió.
L'acció armada per a evitar la massacre anunciada i exercida per Gadafi contra els habitants de les ciutats que se li han rebel·lat és legítima, en tant que eviti aquesta massacre.
La intervenció armada internacional no impedeix cap solució dialogada. El dictador va negar qualsevol acció dialogada per boca del seu fill des del primer dia, qualsevol solució que no passés per mantenir el seu poder absolut, acceptant en tot cas algunes gracioses concessions. No existeix solució dialogada entre dos "parts" quan una d'elles està aniquilant l'altra des de la supremacia de la força. Si s'espera més abans d'intervenir, Gadafi no deixarà ningú amb vida amb qui negociar res.
6. Les potències occidentals no estan legitimades per a intervenir
Les armes amb que Gadafi aixafa el seu poble les van fabricar i li van ser venudes per molts dels països que actualment participen en l'operació internacional. Bé, de fet això és així com a resultat d'una solució dialogada i negociada als conflictes entre Gadafi i aquests països. Aquest fet ha de ser denunciat, ara amb més força que mai.
Però aquest fet no pot impedir la legitimitat de la intervenció. Quin país estaria legitimat per evitar la massacre d'un poble? Ja hem quedat que no pas els EUA ni les potències europees. Tampoc, és clar, la ignominiosa dictadura xinesa ni la Rússia que esclafa els txetxens. Queda clar que no tindria cap dret una Lliga Àrab farcida de règims no democràtics. I evidentment Suïssa i la resta de paradisos fiscals on els dictadors i cleptòcrates del món guarden els seus calerons mercès al secret bancari tampoc. Ni Cuba on hi ha presos de consciència... en definitiva ningú estaria legitimat per intervenir enlloc.
No tenien sentit doncs les veus que reclamaven al món no restar indiferents a les revoltes egípcia, tunissiana o iemení. Ningú pot evidentment intervenir ni criticar Israel per agredir Palestina. Ni el Marroc per mantenir l'ocupació sobre el Sàhara. Ningú està legitimat per condemnar el règim nordcoreà o el birmà. La doctrina de la "no legitimitat per a intervenir" seria el millor regal que els pobles podríem fer als dictadors de tot el món. No és casualitat que aquesta doctrina fos la resposta obsessiva d'Ahamadineyad a la periodista Ana Pastor cada cop que aquesta li preguntava sobre la repressió contra els opositors iranians.
La intervenció a Líbia no és legítima perquè els seus protagonistes estiguin lliures de responsabilitats sobre la situació, és legítima perquè respon a la crida d'una població turmentada que està patint una massacre. I ho continuarà essent en la mesura que respongui a la voluntat i els drets d'aquesta mateixa població.
7. Les potències internacionals actuen buscant el seu propi interès per això actuen a Líbia però no a d'altres indrets
Ben cert. Però aquest no és motiu per a demanar que no s'intervingui a Líbia, és motiu per a exigir que també s'intervingui allà on sigui necessari. Intervencions que evidentment no poden ser militars, no haurien de ser-ho, no és dessitjable que ho siguin, si no que han de prioritzar la diplomàcia, la pressió el compromís, el suport als actors democràtics... mentre sigui possible, mentre la no intervenció militar no suposi abandonar els pobles a l'escabetxina dels tirans.
D'altra banda és ben clar que l'actual situació no és el que els governs occidentals volien ni els interessava. Empantanats a l'Afganistan i l'Iraq, en plena crisi de les finances públiques i amb el preu del petroli cada cop més alt, cap d'aquests països hagués volgut sentir parlar d'embarcar-se en una intervenció contra un Gadafi, amb qui ja tenien les garanties suficients de suministrament de gas i petroli i de no buscar problemes fora de les seves fronteres. A canvi el dictador podia eternitzar-se al poder, enriquir-se gràcies a la corrupció i oprimir el seu poble.
La revolta a Líbia no ha estat provocada per la voluntat de les potències occidentals d'intervenir-hi, la intervenció internacional ha estat forçada per la revolta. Aquest fet es veu també en la intenció d'EUA de passar com abans millor a algú altre la patata calenta del lideratge.
8. Els rebels no són de fiar
Qui són els rebels? I qui són els membres d'aquest anomenat Consell dels opositors? Ben segur que són persones d'intatxable currículum democràtic? Ben segur que el projecte que tenen per al país és la democratització? I si al final no són tant diferents de Gadafi?
D'entrada els rebels, la massa humana de persones que van vèncer la por per a sortir al carrer a reclamar la fi de la tirania i que s'allista voluntàriament en les milícies organitzades a les ciutats alliberades, són l'equivalent libi als que van ocupar les places egípcies, als que van sortir al carrer a Tunísia, als que estan sortint al carrer a Iemen, Aràbia Saudita o Barein. Són la ciutadania que massivament surt al carrer a exigir canvis, a prendre el protagonisme de les seves vides. Són els nostres. No pas perquè siguin purs, com no ho som nosaltres, sinó perquè són el poble que reclama llibertat i progrès.
Evidentment menys puresa encara trobarem entre els lideratges que emergeixen per a pilotar les transicions o ruptures. Tampoc, ja es veu, a Tunísia o a Egipte. Tampoc ho va ser a Sudàfrica on els principals dirigents de l'apartheid van copilotar el procès pactant amb el Congrès Nacional. Tampoc a Espanya en la seva transició. Feia això menys condemnable el cop d'estat del que enguany celebrem els 30 anys? Feia menys abominable la postura del EUA davant del cop d'estat que consideraven un "assumpte intern" espanyol?
És coherent reclamar una fi del conflicte dialogat i negociat amb el dictador, mentre a l'hora s'exigeix un pedigrí democràtic i moral màxim per a ser digne de protecció?
Aquesta solució compleix un objectiu molt clar: tranquilitzar les nostres consciències. Això sí, a un preu molt alt: acceptar que la població serà massacrada, només que davant dels nostres ulls. Com als balcans o a Ruanda on les poblacions van patir el genocidi davant la mirada impotent dels cascos blaus, el mandat dels quals no permetia atacar els agressors ni, en conseqüència, defensar efectivament la població. Diguem-ho clar, és impossible protegir la població dels atacs de les tropes de Gadafi sense atacar aquestes mateixes tropes. Qualsevol altra opció és abandonar la població davant l'ira armada del dictador.
1. I la història continua entestada en no acceptar un punt i final. La Gran Crisi que sembla que ha de passar a la història com a moment de retrocés de la democràcia i els drets socials, ens reporta notícies de que els d'abaix continuen sense ressignar-se. Notícies com els èxits del moviment proto-sindical en les multinacionals afincades a la Xina de fa uns quants mesos o de la silenciosa revolta islandesa. Però sens dubte és el món àrab qui protagonitza el moviment global més significatiu i trascendent del nostre moment. 
La gente que abandona los estudios antes y se dedica en exclusiva a trabajar, es la que presenta más huecos en su vida laboral. Pero precisamente por haber empezado antes tienen mayor colchón de años.
Tot i les declaracions d’intencions neokeynesianes anunciades amb l’esclat de la crisi , aquesta ha estat aprofitada per aguditzar l’ofensiva de mercantilització absoluta. Fins i tot en aquells països on la dreta política es trobava en situació de desorientació i manca de lideratge (com Estats Units o Espanya, i en menor mesura Catalunya) ha estat el teixit socioeconòmic i mediàtic de dretes qui ha mantingut la iniciativa, tensionant les bases socials conservadores i fent plausible la recuperació electoral de les seves forces polítiques.
La socialdemocràcia havia "modernitzat" el seu projecte partint de l’acceptació de les tesis polítiques de no intervenció econòmica dels governs i el conseqüent desmantellament dels instruments per a aquesta intervenció. Sobre una economia progressivament desregulada i desfiscalitzada es plantejava com a possible el manteniment de polítiques públiques centrades en la redistribució, però que no qüestionaven el model de producció. Així, en el projecte socialdemòcrata la progressiva vulnerabilitat dels treballadors podria trobar un contrapunt de seguretat en les polítiques de protecció social dels estats. New labourism, flexiseguretat... etiquetes que s'han fos tan ràpidament com els xecs ZP, escombrades per la crisi econòmica.
Si bé el cicle de creixement sostingut de l’economia va donar una certa viabilitat a aquestes tesis, l’esclat de les bombolles immobiliària i financera i el seu trasllat al deute públic hi han posat fi de manera dramàtica. El resultat ha estat l’abandonament d’una part substancial de l’electorat socialdemòcrata que no troba una resposta pròpia i viable a la situació per part dels elefants socialdemòcrates, actualment co-executors del desmantellament de l’estat social.
Per contra, aquelles opcions polítiques que es presentaven com alternatives a l’esquerra hegemònica han pogut mantenir i fins i tot incrementar sense massa alegries el seu suport electoral.
Val a dir que no podem parlar globalment d’un projecte alternatiu d’esquerres. Les forces polítiques i socials de l’esquerra no han estat capaces d’articular un projecte que sintetitzi les diferents corrents, de superar l’escissió entre el neocomunisme, els projectes renovadors de l’esquerra en clau sostenibilista i els socialdemòcrates crítics. Si bé el moviment altermundialista va poder ser un punt de trobada, mai va arribar a superar el seu caràcter de collage per a esdevenir un veritable moviment sociopolític unitari i viable, amb capacitat d’integrar l'actual onada d'ex-votants socialdemòcrates orfes de referències.
Es tracta no obstant de la primera reacció de caràcter massiu al programa de desmantellament de l’estat social i estan resultant en el seu conjunt una acció sostinguda en el temps. Es tracta de l'àmplia base social mobilitzada sense la qual cap projecte polítitic de transformació social podria existir.
I ja estan aquí.
