Diari d'un piqueter

28 de setembre

13:00 Plaça Sant Jaume

Encara que sembli impossible, tota la feina de la Secretaria d'Organització i Recursos està enllestida. Estem preparats.

M'acosto a la Plaça Sant Jaume per donar un cop de mà a la concentració de treballadores i treballadors de la premsa escrita. Fan la vaga el 28 per a què no hi hagi diaris el 29 i en canvi el 30 hi hagi informació. Allà ens arriba el xivatàs: La Vanguàrdia està fent imprimir avui el diari de demà per tal de vulnerar el dret de vaga dels seus treballadors. El repartiment es farà a partir de les 16:00 en la rotativa.

Improvitsem un piquet: gent de la Federació de Serveis a la Ciutadania, treballadors de diaris reclutats a la mateixa concentració. Truco a un company del barcelonès i hi ha sort: està dinant amb companys del Barcelonès, de la Constru i de l'executiva confederal i s'apuntem. L'UGT també enviarà gent.

16:00 Zona Franca de Barcelona

A les portes de la rotativa ens hem ajuntat prou gent com per a parar l'entrada. La presència de furgonetes de repartidors a la porta ens confirma les sospites. Demanem a l'empresa la possibilitat de parlar amb la gent del Comitè per a contrastar la informació, si ells ens la neguen marxarem. L'empresa es nega, i el piquet s'instal·la a la porta per inspeccionar les sortides.

Arriben els Mossos i tot i que els informem dels indicis de delicte es limiten a demanar-nos que marxem. Decidim mantenir posicions fins que calgui o poguem. Planifiquem la resistència d'aquest piquet improvisat i el seu relleu per un de més sòlid.

Marxo cap a cap a casa a buscar el que hem cal, pel camí m'informen que no cal que torni: la policia ha intervingut dissolent un piquet que encara era massa fràgil. Veure com la Policia del meu país protegeix aquesta il·legalitat m'entristeix.

20:00 Seu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) a Via Laietana

La Seu de la CONC bull d'activitat: entren en acció les companyes i companys dels serveis de suport a la vaga: recopilació de dades, avituallament de voluntaris, assessorament legal... Molts piquets de la nit s'hi concentren i fan el primer de molts entrepans. Com tants d'altres la gent del nostre piquet aprofita un despatx per a improvisar un sopar fred. Estic assignat a un piquet mòbil: 20 persones en vehicles per tal de poder moure's ràpid d'un lloc a un altre per reforçar els piquets estàtics. Tothom està de bon humor.

22:00 Mercabarna

Comença la vaga pels torns de nit. Primera missió de la nit: reforçar un dels piquets de Mercabarna. Està constituït principalment per gent de les Federacions d'Indústria i la Construcció, també del Barcelonès. L'altra porta va a càrrec de la Federació Agroalimentària. Quan arribem hi ha molta presència de mitjans: els Secretaris Generals de CCOO i UGT inicien la vaga en aquest punt. Hi ha també en Jordi Miralles d'EUiA. Força companys d'UGT i periodistes.

Cap a les 23:00 els Secretaris Generals dels sindicats han anat a un altre punt. Al piquet quedem la gent de CCOO. S'han afegit més persones sobretot gent jove. Es paren alguns camions, que fan mitja volta sense massa escarafalls. A l'altra punta de la carretera uns quants cotxes de policia. Entre nosaltres un cotxe de la secreta. Bon ambient.

Llavors passa. Un camioner en veure el piquet de lluny decideix envestir-lo. Desprevinguts, els companys s'aparten com poden. Un de nosaltres ha quedat estés a terra. Mentres uns quants l'atenen, altres persegueixen el camió fins que el fan parar. El camió rep algun desperfecte, el conductor que es comporta com un enèrgumen no rep res més que crits indignats d'aquells als que ha volgut atropellar amb un trailer. Finalment les forces de l'ordre se l'emporten. Arriba una ambulància que s'emporta el ferit.

Decidim prendre més prevencions. Alguns agafen uns quants neumàtics vells d'un dipòsit veï per a fer una barrera i hi calen foc. Arriben més dotacions policials. Però no passarà res: ells saben que per a dissoldre el piquet per força necessitarien molts més efectius i altres llocs quedarien desprotegits. Nosaltres sabem que si ens passem de la ratlla acabaran intervenint. Arriba un camió de bombers per apagar el foc, el piquet s'hi interposa de manera pacífica. El camió marxa entre aplaudiments. Al cap d'una estona arriba alguna gent de CGT que es fan fotos davant els neumàtics ardent.

29 de setembre

00.00 encara a Mercabarna

Rebem bones notícies sobre el company ferit. Tot seguit comencen a arribar notícies de seguiment de la vaga que es comuniquen per megàfon. L'apagada total a Telemadrid és especialment aplaudida. Les informacions de seguiment entre els torns de nit, així com en premsa escrita van animant l'ambient: la cosa està anant bé.

02:30 Seu de la CONC (Via Laietana)

Hem deixat els companys a Mercabarna per anar a reforçar el piquet de la Cotxera d'Horta, Abans passem pel sindicat a recollir entrepans, pomes i aigua pels companys d'allà i aprofitem per a fer un cafè. Allà els companys dels grups de suport porten hores preparant centenars d'entrepans. M'acosto a l'oficina de recollida de dades a saludar. Somriures a les cares, les dades de seguiment que arriben de tot el país superen les previsions per aquesta hora: la vaga està sent un èxit.

03:15 Cotxeres d'Horta

Ens afegim al piquet de cotxeres. CCOO i tres o quatre de CGT que mandregen. Els serveis mínims estan pactats i els únics treballadors que es presenten són els que venen al piquet i els que estan obligats per serveis mínims. Un piquet molt tranquil. La nit fa que refresqui i apareixen jaquetes i jerseis. Un parel de nois molt joves no han previst roba d'abric i algú els hi presta unes jaquetes. Tothom coincideix en que un piquet sense esquirols és aburrit, però que tant de bó tots siguin així.

Truco al Carles Manzanares de Manresa per a comentar la jugada. Al Bages les coses també van bé.

09:00 Centre Comercial Glòries

Hem deixat als companys de Cotxeres i hem anat a Glòries on confluim amb 200 companys vinguts també d'altres piquets. Intercanviem notícies i la conclusió es repeteix: durant la matinada l'aturada a estat total. Pel camí hem passat en hora punta per la Ronda de Dalt que teniu un trànsit de cap de setmana. La Gran Via i els carrers del 22@ estan buits. Molts bars obren però estan gairabé buits.

Ens distribuïm entre les diferents entrades del centre comercial. A mi em toca amb la gent que cobreix l'entrada de vàries empreses de telemàrketing. Exactament en aquesta porta vaig estar el 20J. Quan arribem ja hi ha cinc delegats de CGT força tímids i un parell de jerifaltes de seguretat força prepotents. Els posem al seu lloc amb unes quantes raons i finalment entenen que no tenen res a fer. Apareix també alguna gent d'UGT.

Arriben pocs treballadors, una vintena. Alguns tenen serveis mínims per treballar en serveis d'atenció d'urgències i passen sense problemes. Altres no volen fer vaga i discuteixen una mica, finalment marxen. El centre comercial ni tan sols pot obrir portes per manca de gent. Les notícies arriben d'altres centres comercials: Gran Via 2 tancat, IKEA tancat, Illa Diagonal tancat, La Maquinista tancat...

12:30 de nou a la seu de la CONC (Via Laietana)

Un cop queda clar que el Centre Comercial no podrà obrir el piquet s'en va a afer ruta pels carrers del barri. La Maria Antònia i jo els abandonem. Agefem la furgoneta i marxem al sindicat per a preparar la concentració de piquets a la Plaça Universitat. Al sindicat arriben els delegats del Decathlon d'Illa Diagonal, als que reclutem perquè ens donin un cop de mà. Carreguem banderes i l'equip de só a la furgo i anem cap a la plaça.

13:00 Plaça Universitat

Arribem al punt de concentració a la vegada que el piquet que ve de Sants, on s'han integrat la gent de Zona Franca i de la Diagonal. Preparem l'equip de so i un petit perímetre per a la premsa i els portamveus. Arriben columnes provinents de tota Barcelona fins que la Plaça s'omple. Finalment els Secretaris Generals dels sindicats s'adrecen al piquets i la premsa.

Acabats els parlaments arriba fressa del fons de la plaça. Un grup aliè als sindicats està començanta liar batussa. Afortunadament els concentrats ja estan abandonant la plaça. després sabrem que van arribar a cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana.

14:30 Seu de la CONC

Arribem de nou al sindicat per a fer un mos (quants àpats a base d'entrepans portem? ja he perdut el compte). Allà arriben molts companys: abraçades, alegria i intercanvi d'historietes. Els piqueters som com els pescadors: el vigilant jurat esporuguit es converteix en les nostres batalletes en una veritable comando de boines verdes, una patrulla de Mossos esdevé un exèrcit d'uniformats... A tots els ulls la mateixa lluïsor: hem vençut.

17:00 Passeig de Gràcia /Diagonal

Arribo amb la resta de companys de la Secretaria d'Organització al punt de convocatòria del que una hora més tard serà la manifestació de Barcelona. Allà van arribant els 200 voluntaris del Servei d'organització i imatge. Cares molt cansades de gent que porta massa hores sense parar, afortunadament l'èxit de la vaga ha aixecat la moral.

Comencen a arribar riuades de persones. Organitzem la capçalera i el cordó de seguretat amb moltes dificultats per que la gent ens apreta per tot arreu. Entre els membres del servei d'organització el cansament i la pressió dels miler i milers de manifestants que arriben comença a imposar-se, per un moment sembla que les forces defalliran. Els responsables reparteixen instruccions i paraules d'ànim, l'orgull d'organització fa la resta i el cordó es recomposa finalment.

Arrenca finalment la manifestació, una riuada de 400.000 que desborda el Passeig de Gràcia. El servei d'organització s'emplea a fons per a que la manifestació flueixi. A la Gran Via, grups d'incontrolats comencen a muntar motins però els mossos els mantenen aïllats dels manifestants. Més abaix, emergeixen dos grups parasitaris formats per uns pocs centenars de persones: Esquerra Independentista i un conglomerat de xiringuitos esquerranosos. La tàctica és vella i simple: quan no tens força per convocar una mani, aprofita la que organitzen els altres posant-hi davant amb la teva pancarta i fent veure que la resta et segueix a tu.

Quan arriben davant l'escenari muntat per als parlament s'hi situen davant i impedeixen l'arribada de la resta. Cap grup organitzat però, pot segrestar una manifestació massiva i menys dels sindicats. El servei d'organització reacciona i obre camí per a que la capçalera formada per representants sindicals i de més de 40 de les organitzacions socials que donen supot a la vaga arribin a l'escenari. L'intent de cridar consignes contra els sindicats convocants es veu ofegat per centenars de milers de goles que criden el que han vingut a cridar: Vaga General.

Arriben xifres de tot Catalunya. També de Madrid, Zaragoza, València... totes les manifestacions han resultat absolutament massives confirmant el que ja sabíem: la Vaga ha estat un èxit.

les claus de la Vaga General

La cadència de la vaga

Una Vaga General és una vaga. Certament una vaga ben especial: no pretén parar l'activitat d'una empresa o un sector concret, pretén parar l'activitat de tot un país. Però una vaga al cap i a la fi, i com a tal les claus de l'èxit són que els cridats a secundar la mobilització la considerin justa, viable i útil. Els que promovem la vaga i els que s'hi enfronten amb tot el seu poder som conscients d'aquest fet, la dialèctica entre uns i altres durant tot el procès ho demostra. Com mostra també que les perspectives pel dia 29 són cada cop més clares: la vaga serà exitosa.

Un vaga justa? Lectures d'una enquesta

En una primera fase, el protagonisme recau en els negociadors, aquells que acabada la reunió han d'informar als companys de per què no hi ha hagut acord. L'estratègia dels enemics de la vaga consisteix sempre en desqualificar els sindicalistes que han dut a terme les negociacions, argumentant que s'han negat a un acord beneficiós per a tots per inconfessables interessos personals. Toxo, deien, és presoner de la imatge de sindicalista combatiu, que va ser la clau de que guanyés la Secretaria General de CCOO. Méndez, afegien, es sentia com el ministre a l'ombra i ara veu minvar el seu poder al PSOE. La vaga, sostenien, era una fugida endavant de dos líders sindicals erosionats per a salvar la seva cara (i la cadira).

L'enquesta amb que El País saludava l'inici de curs sota un contundent titular ("la huelga se desinfla") no va causar nerviosisme al sindicat. El sindicalsites sabíem que allò realment rellevant no era que a un mes de la vaga hi hagués un volum important de treballadors que encara declaressin que no la seguirien, la dada rellevant en aquell moment no estava al titular si no a la lletra petita: la majoria de la societat (no només dels treballadors) considera la vaga justa. Guanyat el primer round tocava passar a la fase següent.

Una vaga viable? L'esperit d'una plaça de toros a Madrid

El 9 de setembre el Congrès dels Diputats aprovava per la mínima la ratificació legislativa de la reforma laboral, tot introduint nous continguts que la endurien. Aquell mateix dia, CCOO i UGT van convocar a una assemblea estatal de delegats sindicals a l'antiga plaça taurina de Vistalegre a Madrid. El pabelló es va quedar petit fins al punt que més de 3000 persones no van poder accedir-hi perquè feia estona que s'havia desbordat per les 16000 persones arribades de tota Espanya, la majoria després de viatjar tota la nit en autocars. L'èxit fou tal que els sindicats es van guanyar la imatge de totes les portades del dia, originàriament reservades al tràmit parlamentari. Qui eren aquesta gent?

Doncs aquesta gent eren ni més ni menys que el moll de l'ós del nervi sindical, el nucli central del sistema neuronal del sindicalisme espanyol. Aquells que si, i només si, estan convençuts són la clau de que la convocatòria arribi allà on ha d'arribar: les empreses. I van demostrar abastament que n'estaven, de convençuts. A Catalunya, CCOO i UGT organitzàvem conjuntament l'assemblea nacional amb un resultat encara més esperançador: 6000 sindicalistes de tot el país (la previsió inicial dels organitzadors era de 3500) van desbordar La Farga de l'Hospitalet.

Vistalegre com La Farga van desmuntar de cop l'argumentari de la reacció: ara ja era absolutament inviable la imatge d'unes cúpules sindicals aïllades maniobrant per salvar la pròpia imatge.

Obligats a canviar el relat, la Reacció va haver de passar a la segona trinxera: els representants dels treballadors, elegits democràticament pels seus companys són en realitat un exèrcit innumerable de privilegiats i vividors, una xacra econòmica i uns pocavergonyes. La ferocitat i demagògia dels atacs va ser tal que la pròpia CEOE va haver de sortir al pas per a desmarcar-se'n i reconèixer que el crèdit horari dels representants sindicals no suposa un problema econòmic per a les empreses.

Els convocants de la vaga van assolir amb escreix el segon objectiu: ara tothom acceptava que la mobilització era viable.

Una vaga útil? Les rectificacions del govern

El sindicalisme és el moviment social menys depenent dels mitjans de comunicació, perquè és el que té mitjans de comunicació propis més potents: l'assemblea i l'octaveta. El suposat excèrcit de mantes i inútils està duent a terme un esforç titànic: portar la convocatòria al màxim de centres de treball, allà on lluny del soroll mediàtic, els treballadors i treballadores poden fer les preguntes que a ells els importen, i expressar de manera directa la seva pròpia opinió. Després de cada assemblea (sovint assemblees de tres o quatre persones que treballen en la botiga, l'oficina, el taller de les empreses descentralitzades) el nombre de vaguistes s'incrementa.

Conscients que en aquest petit país d'empreses petites, són molts els treballadors dels centres on no podran haver assemblees, el sindicats han portat la convocatòria al barri, a la ciutat i a la xarxa. El compromís de Joan Margarit en el pregó de la Mercè amb la Vaga General és la cirereta d'un pastís fet de repartides d'octavetes a festes majors, platges, curses populars, actes a centres d'ensenyament. Els mitjans que havien decretat el silenci respecte les mobilitzacions, han vist impotents com els sindicalistes cabuts i els ciutadans lliures la colaven una i altra vegada: la cursa de la Mercè, la inauguració del curs Universitari, les ofrenes florals de l'11 de setembre, el mercat de la Música Viva... Per més esforços de moure la càmera que s'han fet, la crida a la Vaga ha trobat sempre una racó per on escolar-s'hi.

Un cas paradigmàtic: en Cuní, sempre actiu a l'hora de matxacar tot aquell que es mou per un món millor, va haver de compaginar durant el mateix dia els seu discurs inalterable sobre el fracàs de la vaga amb la notícia que la resposta de l'audiència a la pregunta del dia (vaga sí/no) havia estat massivament favorable, l'anunci de les federacions d'autònoms de sumar-se a la vaga i l'entrevista en que Joan Herrera (ICV) va expressar de manera excel·lent l'argumentari a favor de la mobilització. Perduda també aquesta trinxera tocava canviar d'argument.

"Hi ha qui diu que la vaga serà en tot cas un fracàs, tant si és molt seguida com si no. Si és molt seguida, perquè el govern no alterarà el decret". Aquesta és la pregunta /afirmació d'en Cuní a l'Alcalde de Barcelona en l'entrevista d'aquesta setmana. Ves per on: ara resulta que la vaga pot ser un èxit de seguiment, però serà inútil.

El mateix Govern manté aquesta estratègia comunicativa, el problema és que el mateix Govern la desmenteix. Després d'anunciar que les retallades en obra pública eren intocables ha hagut de fer marxa enrera davant la pressió dels constructors i la força de l'evidència. Després de mostrar-se taxatiu en la limitació de l'endeutament dels ajuntament, la mobilització municipal i novament la força de la realitat l'ha obligat a corregir. I cada cop és més evident que la mobilització dels treballadors així com la força dels fets poden obligar al govern a fer marxa enrera amb la retallada laboral. En els dos mesos que porta vigent la reforma laboral s'ha demostrat que els sindicats teníem raó: només serveix per crear més atur i precarietat.

No només els fets recents, si no la història reforcen la posició sindical: totes les vagues generals han tingut efectes, totes han estat útils, totes s'han guanyat. Tot i que en totes el govern jurava i perjurava fins el dia abans (i en algun cas fins els dies després) que no faria marxa enrera. Esteu al cas del bloc del Coscu durant aquests dies, per a saber-ne més.

La batalla de la utilitat també comença a inclinar-se cap a la banda dels treballadors.

Què queda per fer?

La batalla per la Vaga General no està, ni de lluny, guanyada. Certament els convocants hem anat imposant-nos en cada una de les seves fases a base de molt d'esforç. La Reacció, tot i que comença a donar símptomes de desorientació davant el desenvolupament de l'escomesa, fia la seva darrera carta a la capacitat de fer forat entre l'opinió dels treballadors a través de la totalitat dels grans grups empresarials de la comunicació.

En aquests cinc dies que resten, sindicats i organitzacions socials haurem de multiplicar la nostra activitat amb un objectiu central: convèncer a més i més companys de que la vaga serà útil. Tancar amb èxit aquesta darrera fase de la convocatòria serà la clau de la primera Vaga General d'aquesta nova Era.

Recompte d'actius

"Cal refundar el capitalisme" pregonava el Petit Caporal, "la crisi ha estat causada per l'avarícia d'uns pocs" cridava el Gris Eurotecnòcrata, "Podem!" insuflava l'Esperança Negra, "no acceptarem que els que ens han portat a la crisi continuin determinant les polítiques" rematava la Cancellera. En el moment en que l'economia de les bombolles va estavellar el món, massa veus ingènues hi van veure l'esperança: ara que s'ha demostrat la irracionalitat de la dreta i els dogmàtics del lliure mercat, l'esquerra serà empesa per la força dels fets cap a l'hegemonia. No havien llegit Gramsci.

Alguns que sí tenen presents les reflexions del revolucionari Italià ja van avisar que la cosa és força més complexa. En els temps de l'autor de Quaderns des de la presò els socialistes, perdut l'impuls anterior, van decidir posar-se les sabatilles i esperar que el ritme dels aconteixements acabés portant els canvis, mentre fora de la seva vista s'engendrava el feixisme. Com llavors, avui els seus successors veuen la crisi com un parèntesi en el qual la força dels aconteixements per ella mateixa els empenyeria a liderar les receptes per a la recuperació. Però la crisi no és un parèntesi, tal i com ens explicava aquest dissabte des de El País Joan Subirats, sinó el moment històric en que es determinaran les noves correlacions de forces per afrontar el futur, un futur que és gensmenys que l'escenari econòmic, social i polític que substituirà el gran acord de Post-Guerra Mundial que ha regit la segona meitat del segle XX. I l'enemic manté la iniciativa, que és l'ànima de la victòria.

I doncs, d'on pot sortir l'impuls per a la contraofensiva dels de baix? No pas des dels partits i organitzacions socialdemòcrates realment existents, que han renunciat a la batalla. En les paraules que un eminent gramscià, el senador Guillot (ICV), disparava en la tramitació de la reforma laboral als senadors socialistes en trobem la més nítida expressió:

¿Por qué insistir en modelos laborales que han demostrado que no son los necesarios para avanzar hacia una economía y empleo de calidad? ¿Por entreguismo hacia los intereses de las grandes patronales? No, ojalá, si este fuera el problema, con el relevo de los claudicantes se resuelve.

Creo que es por una profunda convicción de que no hay otro camino que aceptar la realidad y las reglas de la economía neoliberal. De que no hay márgenes, en el mejor de casos matices y en medio de una crisis ni matices. Con estas posiciones ustedes están derrotados y lo que es peor niegan cualquier posibilidad de cambio, de transformación de un sistema económico injusto. ¿La viabilidad de un modelo económico que exige que el trabajo deje de ser entendido como un derecho y pase a ser un mero factor de competividad, es una opción de izquierdas? no, al menos para mi, no.

Ressignació. Aquest és el fantasma a abatre. Contra la ressignació hem convocat una Vaga General pel 29S que la gran majoria considera justa, però que ara tenim l'obligació de demostrar que serà útil. Atenent els comentaris del gramscià López Bulla respecte les ressignades enquestes publicades, els sindicats afrontem una Vaga General que és diferent a totes les anteriors i que hem de saber llegir com a diferent. Estem preparats els sindicats per al repte? Sí i depén.

Sí. En contra de la propaganda consolidada, els sindicats són avui més forts que ahir perquè organitzen més treballadors de més empreses i sectors. Aquells que s'entesten en el dogma d'uns sindicats acorralats en les grans empreses industrials i en l'administració pública, ignoren interessadament que abans i durant la crisi els sindicats de classe del nostre país han crescut sobretot organitzant els treballadors més vulnerables: és en les empreses de serveis, en les PIMES, en les subcontractes, entre les dones, joves i immigrats on els sindicats han tingut el seu major creixement. Són aquests treballadors els que més s'han organitzat sindicalment. Avui els sindicats tenen més afiliació i representitat, per tant més força.

I depén. Tot i aquest fort creixement, durant la crisi CCOO i UGT han mostrat les seves dificultats per encarrilar aquesta impressionant força cap a la mobilització general, la que pretén canviar les coses i donar la batalla més enllà de les parets de cada empresa. El 29S el sindicalisme marcarà la seva capacitat actual per a superar aquestes dificultats, l'actiu inicial per aquesta nova etapa, el gruix del que parteixen i que haurem d'anar ampliant i rentabilitzant en conquestes. La capacitat de vèncer la ressignació i impulsar un projecte sociopolític que es basi en considerar als treballadors com a èssers humans i no com un mer factor de la producció.

In memoriam del nostre enyorat Tito Márquez (foto), tenir la raó no és suficient, cal organitzar les persones per a l'acció entorn a una proposta pròpia.

I la política? En parlem un altre dia.

Una cançoneta i mo n'anem

Mariza no és una fadista, és un sentiment.

L'enllaç.

(Gracias Ana por un regalo que no tiene precio)

Sostiene Ángel Rozas

Una colla d'amics de l'Ángel Rozas van compilar fa algun temps alguns dels seus escrits i intervencions dels darrers anys que es poden trobar publicats en el bloc Ángel Rozas. Maestro de sindicalistas. Textos que expressen com un motlle la personalitat de l'autor: concisos, precisos, serens i crus. I amarats d'una certa dosi d'ironia falsament ingènua.

Reprodueixo algunes de les afirmacions que inclouen, que penso que són una bona mostra del pensament, i sobretot de l'actitud davant la vida de l'Ángel:

"Una 'inmensa minoría' perseguimos tanto al franquismo que al final tuvo que meternos a muchos de nosotros en las cárceles de la dictadura del General Franco"

"Un compromiso como aquel, de lucha y de espíritu revolucionario, nos cambió. Con el sentido que cada uno quiera darle a ello. Pero lo cierto es que cambió nuestras vidas de manera prodigiosa; realmente las cambió para siempre"

"La democracia en nuestro país no fue una "carata otorgada" por un supuesto "piloto" real y un grupo de "hombres buenos"; sino que fue el compendio de luchas, que en ocasiones acabaron en derrotas, de sufrimiento y de torturas, que en ocasiones acabaron en victorias morales, y de presiones por parte de amplios sectores de la clase trabajadora y otros grupos y clases sociales del país"

"Nosotros somos gentes que perseguimos, que luchamos contra el franquismo persiguiendo las libertades democráticas. Y, tal vez, esta es mi opinión, este es el mayor valor de nuestro testimonio; es decir, el de ser un testimonio ético y político"

"Todavía podemos recordar en grupo, podemos ayudar a conformar una memoria colectiva, o mejor una conciencia histórica de aquellos "desafectos" del régimen, que nos ayude a saber algo sobre nuestra identidad como sociedad"

"perquè jo, com d'altres, estem fets també d'una memòria de derrota i de diàspora, a la qual no vull renunciar"

"Debemos, la gente mayor, evitar transmitir una memoria personal anecdótica y nostálgica, evitar caer en las "historias del abuelo cebolleta". Es un esfuerzo, pero creo que debemos tratar de transmitir las experiencias que tienen utilidad y sentido para las generaciones de hoy, para su vida hoy, para hacer frente a sus problemas que si bien no son los mismos, son muchos y diferentes a los que nosotros nos enfrentamos durante la dictadura".

"Valores como la solidaridad, el esfuerzo individual y común, la preocupación por la formación y la autoformación, la igualdad en la diferencia, la justicia social, la racionalidad que ponga límite a la irracionalidad y los comportamientos viscerales, y al mismo tiempo nos permita ver la complejidad de los fenómenos sociales y del ser humano. En definitiva, se trata de defender el humanismo y el conocimiento racional, frente al ilusionismo de lo simplista, lo engañosos de que nada puede cambiar, la aceptación del valor tal como se nos presenta"

"Antes de actuar debemos conocer, conocer nos acerca a los problemas a los que queremos dar soluciones"

"La idea fundamental que debemos transmitir a partir de nuestra experiencia es que lo que existe no existe de forma "natural", imperturbable e imperecedera. Lo que existe es la construcción del ser humano en sociedad, lo construido a través de la historia. Es producto de nuestros actos, eso sí a partir de elevados grados de incertidumbre y de condicionantes, pero al fin y al cabo la historia la hacen las mujeres y los hombres, aunque su resultado no sea siempre el que se busca o desea"

Ángel

Ha mort Ángel Rozas. La majoria de les persones que es trobin per la xarxa aquest article, no reconeixeran el nom, ni la cara seriosa i solemne de la persona que està a l'esquerra de la fotografia.

Un altre company que fa poc que ens va deixar, Miguel Núñez, deia que les dictadures temen les persones valentes i generoses. Utilitzen el terror per tornar covard al valent i egoïsta al generós. Doncs bé, amb l'Ángel, com tampoc amb en Miguel, no s'en van sortir. L'Ángel ha estat valent i generós fins al darrer moment.

L'Ángel Rozas va deixar que els que llavors èrem joves de CCOO possèssim el seu nom a la nostra Escola. I aquest va ser l'inici d'una gran amistat de l'Ángel amb la gent jove de Comissions.

Com amb totes les veritables grans persones, amb l'Ángel no van les hagiografies inflamades. Deixò constància, però, de dos records.

Un record col·lectiu:

En totes les edicions de l'Escola, mentre li va ser possible, ens adreçava unes paraules en la cloenda. Veritables classes magistrals, en el sentit més literal i humil del terme, per a cloure el "curs escolar". Recordo amb especial vivesa la primera, que l'Ángel va dedicar a explicar qui eren i què feien aquella colla de persones que van començar a organitzar les comissions obreres, amb una emotiva referència al paper de les dones que com la seva companya Carmen Jiménez, van donar vida a la xarxa de suport als empresonats. Sempre recordaré l'absolut i concentrat silenci amb que els assistents seguíem la seva meticulosa i contingudament emotiva exposició. En cloure es va produir una de les ovacions més sinceres i emocionades que mai he tingut ocasió de sentir (i n'he sentit moltes).

Mai he tornat a veure una conexió tan profunda entre un conferenciant i l'auditori, i val la pena tenir en compte que entre un i altres hi havia mig segle de diferència d'edat física.

I un record personal

En certa ocasió, parlant amb l'Ángel al seu despatxet a la Fundació Cipriano García sobre alguns episodis de la vida del PSUC, vaig etzibar-li: "me temo que soy más sectario que tú, Ángel". Ell em va mirar seriós y amb la mateixa serenitat de sempre em va deixar anar: "yo, que he sido bastante más sectario que tú, te puedo asegurar que el sectarismo no sirve de nada".

Em va quedar gravat en pedra.

Us deixo l'entrada del Mestre López Bulla

The man who sold the world

Un matí, després d'un somni agitat, en Gregori es va despertar convertit en una monstruosa tortuga.

La cançoneta d'aquesta setmana la dediquem als nostres presidents. Aquí queda.

La Retallada: què està pasant?

Fa dies que es va exhaurir el termini autoimposat per a escriure aquesta entrada. Temps suficient per a que els darrers anuncis del Govern tanquessin l'episodi. Dies després de plantejar el paquet de retallades per a frenar el dèficit el Govern espanyol anuncia un empitjorament de les perspectives de creació d'ocpació i activació econòmica. Traduït al català: les retallades del Govern generen desocupació i desacceleració de l'economia segons el propi Govern. Informe de situació:

1. Els principals problemes d'Espanya són l'atur i la caiguda del consum intern (el que comprem els ciutadans espanyols). En els darrers mesos s'ha produït un lleu repunt econòmic, les claus d'aquest repunt han estat l'augment del consum i la despesa de l'Estat.

2. Espanya no té un problema real de deute públic. De fet Espanya és un dels països menys endeutats de la Unió Europea. Espanya té, això sí, un dèficit superior a la mitja de la UE: l'Estat (totes les administracions) gasten més del que recauden cada any perquè han de pagar els plans de rescats i, en menor mesura, la protecció social a les persones en atur. No vull repetir el que vaig escriure en l'anterior entrada sobre Grècia. Tan sols recomenar-vos la lectura d'aquest article de Joaquín Estefania trobat gràcies a otromundoesposible.com .
3. Per a reactivar l'economia cal consum i despesa pública. Espanya es troba en pitjor situació que altres països de la Unió perquè el nostre teixit d'empreses i llocs de treball estava molt més enganxat a la bombolla immobiliaria i del crèdit. Per tant, tenim més dificultat com a societat per a reactivar el nostre teixit d'empreses i ocupació. A més, tot i que el nostre Estat està relativament poc endeutat, les famílies i les empreses estan molt endeutades, i moltes ara tenen dificultats per a pagar crèdits i obtenir-ne de nous.

4. El que necessiten le empreses no són retallades dels drets dels treballadors sinó tenir més clients i més comandes. Cada euro que va a les famílies, a les persones en atur, als treballadors del sector públic va directe al "super", a la botiga de roba... i això genera activitat econòmica, aporta seguretat de que els crèdits es pagaran i ajuda a reactivar i crear empreses. Per contra es retallen els ingressos. A més s'encareix l'IVA que grava el consum. però no hi ha hagut cap mesura real per a gravar les grans fortunes. Aquells que s'han beneficiat dels rescats són qui ara haurien de contribuir a pagar-ne la factura.

5. Retallar els salaris a treballadors del sector públic, congelar pensions, rebaixar la inversió pública o retirar el suport social al naixement de fills va en contra del creixement econòmic i de la gent. En contra de treballadors públics i pensionistes. Però també de la resta de treballadors i de les empreses, perquè ataca el motor que necessitem activar: la capacitat de compra de la gran majoria. Només beneficia els interessos d'enriquiment a curt termini dels que especulen amb deute espanyol: un pla de retallades converteix en més rentable el Deute Públic espanyol com a "producte financer" independentment de les necessitats reals de l'economia. D'això s'en diu bombolla.

6. El Govern s'ha plegat a les pressions dels mercats, que han tirat fins i tot dels presidents de les grans potencies per a collar Espanya. El Govern ha estat incapaç de mantenir els interessos del país davant els mercats, tot i no existir cap mena de dubte real sobre la capacitat d'Espanya de retornar els crèdits.

7. Seguint Espanya, altres Governs plantegen retallades. Ha arribat l'hora de que les treballadores i treballadors europeus diguem la nostra.

La Retallada

Em dono vint-i-quatre hores més per a escriure una entrada sobre la Cosa. De moment deixo un article que no et pots perdre. El signa el Doctor Oriol Costa i ha estat publicat al darrer número de Treball (tot just sortit del forn)

---------------------------

UNA HISENDA FEDERAL I UN GOVERN ECONÒMIC PER A LA UE

Oriol Costa
Secretari sobre la UE d’ICV
i professor de Relacions Internacionals de la UAB

Grècia està en una situació molt delicada. Les seves dificultats per col·locar el seu deute en els mercats financers l’estan posant al límit mateix de suspendre pagaments o reestructurar-los. I mentrestant els estats grans i rics de la zona euro s’ho miren amb distància: Alemanya i França administren grans dosis d’arrogància i estereotips sobre la improductivitat i la irresponsabilitat dels europeus del sud i dosis molt petites de solidaritat europea i altura de mires. A curt termini, tot el que s’ofereix a Grècia és un mecanisme de rescat que és a la vegada més benevolent que la banca privada pel que fa als interessos i molt més dur pel que fa a la condicionalitat.

La insuficiència de l’esquema de rescat ha estat sancionada pels propis inversors/especuladors, que alguns prenen com a mesura de totes les coses i que han castigat el deute grec. Hi ha risc de contagi i la perifèria de la zona euro té motius per a la preocupació.

A més llarg termini, les propostes per evitar que això torni a passar fan més aviat basarda. El debat s’està orientant cap a la creació de mecanismes de control dels pressupostos nacionals, per tal d’evitar que els països de la zona euro s’endeutin més del compte (tot i que alemanys i francesos van ser els primers a saltar-se el pacte d’estabilitat). Aquesta és la direcció equivocada. Sigui quina sigui la responsabilitat dels governs grecs, el problema de l’eurozona és que l’actual distribució de les competències impossibilita l’existència d’un govern econòmic de la UE, tot i que ha desmuntat ja els vells governs econòmics estatals; i en especial dificulta dur a terme polítiques anticícliques i expansives. Els estats mantenen les polítiques socials, les polítiques fiscals i la capacitat per endeutar-se, però la UE limita la magnitud d’aquest endeutament i ara vol poder fer-ho més severament.

No podent devaluar la moneda, ni ajustar els tipus d’interès, ni acudir al deute, als estats els queda fonamentalment una opció en situacions de crisi: retallar.

Per altra banda, la política monetària la controla el Banc Central Europeu, que ho fa sota el criteri únic del’estabilitat de preus i d’acord amb els cicles de les economies centrals de l’eurozona. Però la UE no compta amb una hisenda comunitària, ni amb capacitat per emetre deute, de manera que l’única manera que té de rescatar els països amb dificultats és a través de préstecs (bilaterals en aquests moments i potser multilaterals en el futur)condicionats a “plans d’ajustament”. Retallades, també.

Els esdeveniments dels últims mesos demostren que la combinació de moneda comú i fiscalitat i hisendes nacionals resulta tòxica tant per a l’estabilitat de la zona euro com per a la sostenibilitat de l’estat del benestar –en especial per als dèbils estats del benestar de la perifèria de l’eurozona. I això ens porta a una reflexió final. Fa alguns anys, ICV va defensar en solitari la idea que no es podia cristal·litzar una UE sense mecanismes de govern de la seva economia. En un esforç d’originalitat, ens van acusar d’irresponsables i utòpics. A hores d’ara, el que sembla irresponsable i utòpic, sobretot des d’una perspectiva d’esquerres, és pensar que la Unió Econòmica i Monetària pot funcionar exclusivament sobre la base d’un mercat i una moneda comuns.

Una cançoneta i mo n'anem: Poor Buterfly

Quan sent un infant vaig informar al meu pare que l'instrument que havia decidit aprendre a tocar al Conservatori era el clarinet, ell em va regalar un disc de Benny Goodman. Molts anys després, el clarinet és una joguina que miro de reüll i que de molt de tant en tant recupero, però la primera tonada d'aquell vell vinil continua acompanyant-me.

Aquí la deixo per a qui la vulgui compartir: pobre papallona.

Perfils grecs

Standard & Poor's

S&P va rebaixar la nota al deute espanyol d'excel·lent a notable i això ha provocat un dia negre a la borsa. I això que les altres dos agències de referència mantenen l'excel·lent per la credibilitat creditícia d'Espanya. La intervenció més intel·ligent al respecte correspon al sorneguer Portamveu d'Assumptes Econòmics de la Comissió Europea: "Qui és Standard & Poor's?". Doncs bé, és una agència privadada que es dedica a avaluar la solvència dels altres. Entre els seus mèrits està el haver validat la solvència dels paquets financers "subprime" que van desencadenar la crisi. I no pas perquè és liessin amb l'Excel, no. Ves per on, un altre xiringuito del mateix grup era el que dissenyava el paquets per dissimular les "subprimes". Tot quedava en família. La pregunta que no contesten és: per què no es van esperar al tancament de les borses espanyoles per donar la notícia?

Goldman Sachs

Uns altres nois encantadors. Ara surten bastant als diaris perquè estan testificant davant el Senat dels EUA per frau amb els inversors i falsejament de dades. Resulta que quan es va venir a sobre la crisi de les "subprime" els nois van tenir tanta presa en treure's de sobre les seves que no van tenir temps d'avisar als inversors fins que ells no van liquidar tot el seu estoc, abusant de la informació privilegiada. Els únics que en comptes de tenir pèrdues es van forrar.

Aquests no avaluen, aquests es dediquen a la cosa de les inversions. Són vells amics de Grècia. Primer els van aconseguir prèstecs sota mà (amb la comissió corresponent), després van ensenyar al Govern com dissimular els prèstecs per eludir el control europeu (passant la minuta, és clar). I ara que s'ha descobert el pastís i Grècia necessita crèdit urgent han liderat l'ofensiva dels mercats financers per a inflar el interessos (d'on han tret un altre bon pessic).

Angela Merkel ha dit: "seria vergonyós que els bancs, que ja ens han portat a la vora del precipici, hagin ajudat a falsejar les dades de Grècia". El conseller delegat de Goldman Sachs s'acaba d'emportar una prima de 9 milions de dòlars. GS paga d'impostos un 0'6% del seu benefici.

Tancs i avions

Tothom exigeix a Grècia que retalli despesa per remuntar el dèficit. Grècia dedica un 4'3% del seu pressupost a defensa. I qui són els proveidors d'armes? Alemanya i França, que porten anys pressionant Grècia per a que augmenti la despesa comprant els seus tancs i avions. De fet Grècia és el primer client europeu d'armes per a tots dos països. El segon per Alemanya, després de Turquia. El quart per França després de països d'acreditada solvència democràtica com Arabia Saudita, Iraq i els Emirats Àrabs.

Si Grècia no obté crèdit per pagar els deutes es crearà un gran problema quan els encantadors senyors que dirigeixen les empreses armamentístiques de França i Alemanya hagin de pagar les nòmines i els proveidors. Europa pressiona Grècia per a que rebaixi drets socials i salaris en comptes de despesa militar.

Bancs

Els bancs centrals estan regalant diner als bancs privats. És a dir els hi presten tant diner com necessitin sense interessos o amb interessos mínims. Els bancs privats tenen doncs crèdit gratis per a invertir. I quina és la inversió més segura? Prestar diners als estats a canvi d'un interès superior. Cal dir que els estats demanen prèstecs per a poder pagar els plans de rescat directes i indirectes a la banca. Com que volen el màxim interès apreten Grècia, la més necessitada, per a que pugi l'oferta.

Ens sona això? És clar, ja ho hem vist amb els pisos, i amb els aliments, i amb el petroli. S'en diu bombolla especulativa i quan peta es lia grossa.

Si Grècia no obté crèdit per a pagar crèdit, així de xunga està la cosa, els bancs que ja han prestat diners també tindran un greu problema. I quins són els bancs que més diners han prestat a Grècia? Bingo! Els alemanys i els francesos.

Angela Merkel (i el petit caporal)

Els bancs no només volen màxim benefici, també volen màxima seguretat de que cobraran. Saben que Alemanya i França necessiten que Grècia obtingui crèdit i els hi exigeixen que avalin a Grècia.

Com que els avaladors no s'acaben de decidir, i això comença a sonar a nou fracàs històric de la UE, els inversors donen l'esquena a Grècia, amb la qual cosa Grècia ha de prometre interessos molt més alts a qui li vulgui prestar diners. Per cert, on han marxat els inversors? A un país que segueix les recomanacions d'impostos baixos i mà d'obra barata? Doncs no. Han anat cap a Alemanya, que continua obtenint el crèdit més barat.

Els ous del dentista

Grècia està amb l'aigua al coll, i això fa pujar la marea fins a l'entrecuix de l'eix franc-alemany. Els diaris publiquen la imatge d'una soferta Merkel actuant de metgesa implacable amb Grècia, un malalt que es troba en la situació en la que està per haver-li fet trampes al metge.

L'enfocament és curt, si tiressin una mica enrera el zoom veurien com per sota els llançols, la mà del malalt apreta l'entrecuix al metge. Com en l'acudit del dentista: "Angie, Sarko, no ens farem mal, oi?"

Mentre negocien el repartiment dels costos econòmics i electorals, la Unió Europea no reacciona. I la Unió Europea no pot deixar de reaccionar davant una bombolla que està creixent al bell mig de l'ancoratge europeu: l'euro.

N'hi ha més, molt més. Però aquesta entrada ja ha quedat massa llarga.

una cançoneta i mo n'anem: sabor a mi

La cançoneta d'aquesta setmana està inspirada per totes les màgiques que ens van deixar l'agredolç regust del seu record.
Sabor a mi.

Tienen, por eso no lloran...

Sembla com si Federico hagués vist la destrossa sota les peülles de Rita Barberà

Romance de la Guardia Civil Española

Los caballos negros son.

Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vió y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

*

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche
noche, que noche nochera.

*

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna, soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

*

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.

*

La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

*

¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.

Vendre's l'ànima

El nom.

El nom expressa la nostra identitat, qui som en essència al llarg de la nostra existència. El nostre pretigi i deshonor acumulats pel actes que hem dut a terme en el transcurs del nostre itinerari vital. El nom és la nostra ànima societària i ciutadana.

Intervenció de Joan Sifre, en aquell moment Secretari General de CCOO del País Valencià, al 9è Congrès de CCOO d'Espanya: "la crisi és econòmica, però també política i moral". I al meu cap, des de la platea, un interrogant retomba: moral? per què moral? Durant setmanes una veueta com la que tenia en Magnum, retornava persistent amb el dubte: per què moral?

Setmanes després, Santiago Dexeus anunciava a la premsa que es veia forçat a abandonar la institució que portaba el nom del seu pare i de la nissaga familiar. I no és un nom qualsevol. Dexeus és un nom de referència a Catalunya i al món. El nom d'un home i una nissaga que evoca el prestigi professional i social acumulat en tota una vida. Un valor intangible? Potser, però un valor a qui els seus propietaris van posar un preu per tal d'aconseguir inversors.

Els inversors van esdevenir propietaris, darrerament una sentència judicial així ho ha reconegut, i van acabar foragitant a aquells que els hi havien venut el nom.

Avui, llegeixo al diari que Santiago Dexeus fill ha legalitzat una altra fundació que inclou el nom del seu pare. Diu el príncep desterrat que "seria realmente chocante que unos colaboradores que ni siquiera lo conocieron [a mi padre] pudieran ampararse en su prestigio", i què pensava doncs que s'estava venent?

I així és tanca la triologia: crisi econòmica, política i moral. Un intel·lectual de talla, en Joan Sifre.

Que tinguem sort

Cap d'aquestes persones té tractes amb el Director del FMI, amb la Comissió Europea, ni el G 20. No obstant, són la gent més perillosa per aquells que volen dibuixar un món en que la gent estigui plenament sotmesa als amos de les finances: la gent que teixeix solidaritat i organitza els que estem abaix.

Els han identificat com perillosos i els hi han aplicat el tractament habitual: coacció i difamació. Però ells estan entestats en no perdre el somriure. Demà els seus companys podran elegir un representació sindical gràcies a que ells i molts altres se l'han jugat.

Les pressions que no han estat capaços de doblegar-los hauran estat efectives per a treure'ls-hi vots? La resposta demà. El que ja es segur és que hi haurà comitè i que (amb o sense majoria) hauran assolit el seu primer objectiu: dotar-se dels instruments i la protecció per treballar pels seus companys. Així que ja han guanyat.

I per demà... per demà, tal i com canta aquest noi de Bellvitge, que tinguem sort (clica aquí).

"se puso al trabajo y ejercicio de las andantes armas, y al de desfacer agravios, socorrer viudas, amparar doncellas, de aquellas que andaban con sus azotes y palafranes, y con toda su virginidad a cuestas, de monte en monte y de valle en valle; que si no era que algún follón, o algún villano de hacha y capellina, o algún descomunal gigante las forzaba, doncella hubo en los pasados tiempos que, al cabo de ochenta años, que en todos ellos no durmió un día debajo de tejado, se fue tan entera a la sepultura como la madre que la había parido"

Una cançoneta (anarcosindicalista) i mo n'anem

Demà farà 87 anys que els pistolers de la patronal van assassinar al Noi del Sucre, que bé es mereix que li dediquem la cançoneta d'aquesta setmana.

Aquí l'enllaç

Na Nuria davant l'Enigma

La Núria seu davant del seu ordinador amb les celles arrufades, senyal inequívoca que es troba desentrellant un Enigma. Entre les seves múltiples ocupacions, la Núria és una gran especialista en enigmes i per tant no és estrany veure-la abstreta davant l'ordinador, amb les celles apretades, a voltes movent lleugerament el cap. Però qui l'observi amb deteniment trobarà indicacions poc habituals, una imperceptible rigidesa en el dit sostingut sobre el ratolí, un apunt de mossegada al llavi inferior, una fugissera però recorrent tensió a la mandíbula. I és que aquesta vegada l'Enigma constitueix un repte superior.

Coneixedors de l'habilitat de la nostra heroïna per seguir el fil dels laberints més barrocs, els dissenyadors de l'Enigma que concentra els seus esforços s'hi han escarrassat d'allò més, introduint més i més variables en el nus gordià. En ell es creuen dades de la Seguretat Social, CNAEs, actes registrades d'eleccions sindicals, entrades de les diferents bases de dades i sistemes d'informació de la CS CONC... una hidra de mil caps, una teranyina impossible d'empreses, centres de treball, delegats de personal, afiliats sobreposats i entrecreuats de manera diabòlica.

Darrerament però, un mig somriure es va obrint pas cada cop més freqüent en el concentrat rostre de la nostra Ariadna. Irrumpint en la seva expressió de tenacitat, una lluïsor atravessa de pic en pic la seva mirada que intueix ja l'eixida del laberint.

De la meva taula estant, sotjo dissimuladament la seva expressió, endevino la seva tensió davant del repte i dedueixo els seu avenços. Sé que ja es troba prop de la sortida, i suspiro ressignat, calculant el temps que em queda fins que triomfant es planti davant la meva taula per anunciar-me, contingudament orgullosa, que ha coronat amb èxit la missió. En aquell moment em tocarà endinsar-me en el mar de dades, ordenadament arrenglerades per ella, i deixar la trinxera i la seva fraternal camaraderia en un segon pla.

Difamació

A Caçafantasmes 2 el trio de la granota blanca va haver d'afrontar una veritable invasió de fantasmes a la ciutat de Nova York. El motiu? La mala baba, la bilis, la rancúnia que destilaven els ciutadans de la gran urbe generava un riu subterrani d'odi, caldo de cultiu dels monstres que assetjaven la ciutat. Avui, a Espanya i a Catalunya veiem proliferar arreu monstres d'intolerància que ens assetgen per les cantonades. Una intolerància i un menyspreu deshumanitzador que constitueixen una amenaça de primer ordre per a la nostra qualitat democràtica i de vida.

Aquesta dosi massiva d'odi no és espontània, sinó absolutament induida, especialment per les plomes i les veus de la dreta cap a tota aquella persona que es mou, que decideix fer quelcom pels altres. Ja vam tenir ocasió de parlar de la calúmnia permanent cap als treballadors i treballadores que apostem per l'acció col·lectiva que expressa el sindicalisme. No falten les invectives odioses cap als ecologistes, els activistes polítics de l'esquerra o les feministes.

Però resulta especialment execrable la calúmnia i l'insult gratuït que han hagut de patir persones que, pel seu compromís amb els altres, han patit o pateixen situació de segrest. Només des d'una degradació moral extrema, es pot escriure en relació als cooperants catalans segrestats per Al Qaeda

La tele dice que los misioneros sin crucifijo, pero con chalecos de coronel Tapioca, secuestrados en Mauritania siguen en paradero desconocido. Mi mujer, que es japonesa, exclama: ¡Menudo chollo! Los españoles pagáis al contado y, encima, convertís en héroes a esos pijos. Razón lleva. Pijos, caraduras, gilipollas y gorrones, añado

tal i com fa fer Sánchez Dragó i va publicar El Mundo. Només des d'un cinisme absolut es pot dir de la cooperant catalana segrestada il·legalment per l'Estat d'Israel

Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

tal com Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia. Podríem continuar amb l'article de Jordi Barbeta contra les persones que vam sortir al carrer per dir no a l'endarreriment de l'edat de jubilació, dels atacs d'Esperanza Aguirre i els seus acòlits al Wyoming, del menyspreu profund amb que en Cuní tracta a tot aquell amb qui no coincideix des d'una tele que ja no tinc clar que sigui "la meva". Podríem continuar i no acabar mai.

M'agradaria escriure una entrada racional sobre els efectes d'aquestes actituds en la societat. Sobre la responsabilitat dels opinadors públics i els mitjans, sobre la tremenda injustícia que suposen aquestes paraules i la absoluta manca de legitimitat de qui les escriu o pronuncia. Però no em veig amb cor.

Només puc sentir tristesa. I una creixent i profunda nàusea que he de fer grans esforços per reprimir, per a que d'ella no s'alliberin més monstres.

Toxo: "no lo permitiremos"

“Pudiera ocurrir que el Gobierno cediera a la tentación de valorar el aplauso que su propuesta de retra-sar la edad de jubilación ha recibido del liberalismo económico y político, que no cesa en su interés de asestarle un nuevo golpe a las políticas públicas y a las institu-ciones sociales del Estado. Son las mismas opiniones que defenden sin tapujos el capitalismo de casino y el mercado sin reglas, que reciente-mente nos metieron en la crisis eco-nómica y fnanciera, y que ahora nos quieren marcar el camino de salida. Si el Gobierno tuviese intención de aceptar ese apoyo, debe saber que las movilizaciones convocadas no serán las últimas”.

23 de febrer

Barcelona (18'00h a la Plaça Urquinaona)

Lleida (18'30h a l'Avinguda Catalunya, 2 -seu de CCOO-)

Girona (18'00h, Plaça de la Independència)

Tarragona (19'00h a la Rambla Nova -estàtua dels Despullats-)

Tortosa (19'30h, CAP del Temple

I qui vulgui banda sonora, pot clicar aquí

Una cançoneta i mo n'anem

Hi ha un moment en la vida d'una dona en que descobreix que si vol que les coses es facin bé les ha de fer ella mateixa.

Aquí deixem a una dona de caràcter

Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"

Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.

Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.

ni-nis... ni de conya

Fa un temps, quan l'etiqueta "mileurista" estava de moda a Les Cosetes vam dedicar algunes entrades a qüestionar el concepte i, sobretot, a alertar de la punyetera mania d'inventar-se etiquetes-cleenex que caduquen tan ràpid com es posen de moda i que només serveixen per una de les grans dèries de la nostra societat: quan no saps com arreglar un problema... canvia-li el nom.

Bé, avui els "mileuristes" ja són aturats dels de tota la vida... o no? No és clar, calia inventar-se una nova etiqueta cleenex: la generació ni-ni. El concepte, revestit de literatura pseudosociològica resulta tan pervers com els anteriors, o fins i tot més. En aquest cas es tracta de culpabilitzar les persones joves més fràgils socialment: aquells que han estat explusats pel sistema educatiu i que no troben cabuda al mercat laboral. La primera causa de perversió és clara: si no treballen ni estudien és perquè no volen. I au.

Pillem uns quants freaks i als seus pares deseperats, muntem l'enèssima versió de Gran Hermano i, com que ho fem a una cadena progre, la revestim de programa d'auto-ajuda. I sobretot, presentem a la colla de nois com una exemple de la resta de persones de la seva "generació".

Fa un parell de setmanes que tinc tractes amb una colla de persones, treballadors i treballadores d'una gran superfície temàtica, que estan tirant endavant el procès per a que a la seva empresa s'elegeixin representants dels treballadors. La majoria no sobrepassen els 25 anys, però no trobareu persones més compromeses, sensates i motivades per treballar pels altres.

Es van començar a moure pel seu compte, a parlar entre ells i un bon dia van aparèixer per CCOO a buscar informació i suport. Qui els conegui i sigui conèixedor de la història de CCOO, no podrà evitar de pensar en aquelles primeres comissions obreres formades en temps de dictadura per uns quants treballadors que cridaven els seus companys a fer una assemblea entorn a un bidó, acordar uns punts de reclamació i elegir una comissió d'obrers que pugés a defensar-la al despatx dels directius.

Avui, una colla de treballadores i treballadors d'un centre de DECATHLON estan passant a parlar amb els seus companys. Els convoquen a una assemblea per tal d'acordar unes reivindicacions i elegir als representants que hauran d'expressar-les a la direcció de l'empresa. És clar a aquesta gent no interessa treure-la a la tele, fos cas que ens esguerrin els prejudicis i ens obliguin a pensar.

Passotes? Desencantats? Egoïstes? Ni-Nis?... ni de conya!

Que la hermosura en la mujer honesta es como el fuego apartado, o como la espada aguda: que ni él quema ni ella corta a quien a ellos no se acerca

Mas té la solució per l'atur juvenil

Demoledor y al mismo tiempo a su modo reconstructivo, el razonamiento que aquí y allá creí no haber entendido bien puede describirse de esta manera: para ayudar y proteger a todos los aspirantes al trabajo, es preciso ayudar y proteger menos al que tiene trabajo. Así pues el razonamiento es el fruto envenenado de la misma maldad con la que es posible sostener que para hacer crecer el pelo a los calvos, conviene rapar a los que no lo son.

Umberto Romagnoli. El renacimiento de una palabra
(aquí deixo l'enllaç al text íntegre)

Artur Mas feia una xerrada a la Universitat Pompeu Fabra.

Mas ha decidit reblar encara més el clau: si fa uns dies demanava la generalització de la indemnització de 33 dies per any, ahir la rebaixava a 20 dies. En tot cas, allò que des del meu punt de vista resulta més important és l'argument amb que defensa la seva proposta:

"els caps de personal m'expliquen que es veuen obligats a prescindir dels seu treballadors més joves i preparats que tenen contractes eventuals" perquè acomiadar als treballadors més veterans surt força més car.

Vet aquí la solució al problema de l'atur juvenil: acomiadar als treballadors de més edat.

Per acabar la pel·lícula cal tenir en compte dos pilars més del discurs de CiU: allargar l'edat de jubilació i la cultura de l'esforç. La proposta de CiU per a la gent jove queda així complerta:

"Esforça't a estudiar i així podràs accedir a un lloc de treball del que haurem evacuat a un treballador més veterà. Esforça't en la feina, forma't, prepara't, assumeix un compromís ferm amb l'empresa que et contracta. Això sí, quan arribis als 40/45 anys et podran acomiadar sense cap problema per deixar lloc a gent més jove i "preparada".

Certament et serà molt difícil amb aquesta edat trobar una altra feina digna, havent tanta gent "jove i preparada" disponible en el mercat. I si tenim en compte que per a tenir dret a la prestació de jubilació necessitaràs més anys de comput i treballar fins als 67, és molt possible que te'n quedis sense.

Però anima't! si el teu fill (que esperem nascut en una família de les de pare, mare i esperit sant) s'esforça molt podrà ocupar un lloc de treball (ves a saber, potser el teu) i potser podrà mantenir-te en la teva vellesa si és que el seu salari "moderat" (per no carregar amb masses costos a l'empresari) li arriba i no el despatxen (de gratis) abans de que et moris.

I això sí, tu tranquil: un cop mort el teu fill no haurà de pagar ni un euro per rebre la teva herència".

Qui ho ha dit, que la dreta no té un model de país?

comunistes al sindicat

"[els sindicats soviètics] estan formats per comunistes i apliquen totes les directrius del partit. Hom obté, en conjunt, un aparell proletari, formalment no comunista, flexible i relativament ampli, potentíssim, per mitjà del qual el partit està lligat estretament a la classe i a les masses i a través del qual s'exerceix, sota la direcció del partit, la dictadura de classe".

Vladimir I. Ulianov Lenin

L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme

"Hem acumulat en aquest període, els homes i dones comunistes, força èxits polítics, en el sindicat de CCOO, a EUiA, a IU". L'autor d'aquesta frase és Joan Josep Nuet, flamant nou Secretari General del Partit dels Comunistes de Catalunya i correspon a l'entrada al seu bloc dedicada al darrer congrès d'aquest partit. L'afirmació resulta especialment significativa en no ser Nuet allò que anomenen un "paleocomunista" o un "comunista cavernari". Ben al contrari, el senador català és una de les més destacades figures que aposten per la modernització i aperturisme de les organitzacions comunistes catalanes i espanyoles, sent la seva elecció com a Secretari General de la vella escissió del PSUC una molt bona notícia per a totes les persones que a casa nostra i arreu apostem per la unitat de l'esquerra.

Nuet inicia el seu comentari polític del Congrès situant en primer lloc els èxits polítics dels comunistes catalans en tres fronts concrets: CCOO, EUiA i IU. A continuació en cita d'altres, però ja de manera ben genèrica ("solidaritat internacionalista", "moviment veïnal", &c.), sense sigles. Resulta evident que els "èxits polítics" a que es refereix no són els bons resultats electorals i afiliatius de CCOO, els èxits força més modestos d'EUiA ni la devacle d'IU. Nuet es refereix sens dubte als èxits en el "front intern" d'aquestes organitzacions. El dia que Lenin va teoritzar que la lluita de classes es produeix no només en la societat sinó dins de les organitzacions obreres, va generar la coartada moral per a que el sectarisme portés a massa comunistes a cercar els èxits interns davant els fracassos en la societat.

Però sobretot sobta el fet que CCOO, l'organització sindical que segueix una política més estricta d'independència en relació als partits, sigui situada en el mateix plànol (i en primer terme) que les plataformes polítiques en que el PCC forma part com a membre de ple dret. Certament, només des de l'hipocresia es pot negar que els diferents partits polítics tractin d'incidir i condicionar la vida dels sindicats, tractant de recolzar-se sovint en les persones que són afiliades a ambdós organitzacions. Però aquesta és una política -amb pocs èxits a Comissions- que es du a terme sense llum ni taquígrafs, conscients de que és quelcom que la societat considera no desitjable. Allò que resulta significatiu és que aquesta política d'ingerència es postuli públicament sense complexos per part dels partits que es mantenen fidels a la identitat comunista, sens dubte un vell llast de la concepció leninista del partit i dels sindicats, expressada en la cita que encapçala aquestes línies.

Un llast, certament, que no ho és tant per les organitzacions sindicals com pel propi partit i els seus militants. La principal garantia de la independència de CCOO és la seva àmplia legitimitat democràtica i de masses. Certament, fins i tots els companys d'altres sindicats que acostumaven a criticar la suposada supeditació de CCOO al partit comunista, fa anys que han abandonat aquest tipus de raonaments, conscients que resulta una broma pensar que uns partits en gravíssima crisi política puguin controlar la primera organització del país, que supera amb escreix el milió d'afiliats a Espanya.

D'altra banda, la valoració dels "èxits polítics" dels comunistes a CCOO és sens dubte una visió molt optimista per part del seu autor. Aquests èxits es limiten a la participació del corrent minoritari ("crític") en la gran coalició que va empènyer Ignacio Toxo al capdavant de CCOO d'Espanya, una aportació valuosa que mostra l'alçada de mires i el compromís històric d'aquests companys. Però aquest fet no pot ocultar la pèrdua de pes d'EUiA dins les preferències polítiques dels afiliats a CCOO de Catalunya: d'un 16'5% a 1998 a un 8'6% el 2008, mentre que augmenta el suport a ICV, PSC i ERC. Com tampoc la progressiva decadència de la lògica de corrents al sindicat, vinculada a la constant pèrdua de pes del corrent minoritari.

La lògica de "corrents" comunistes dins dels sindicats generals, respon a la lògica de supeditació del sindicat al partit polític. D'aquesta manera, els partits que els promouen són vistos com amenaça a l'autonomia de l'organització (i sense autonomia no hi ha democràcia) i qui els conformen han de combatre permanentment l'estigma d'agents d'un poder extern. D'aquesta manera el partit veu obstaculitzada la seva actuació per tal d'influir les organitzacions socials en les legítimes estratègies d'hegemonia. Però sobretot, sotmet a una situació conflictiva a aquells sindicalistes que es troben emparedats entre una acció sindical que emana de la praxis a les empreses i un discurs elaborat per un partit, agent extern, generant contradiccions que acostumen a desautoritzar a qui les pateix.

Caldria tenir present una altra tradició de sindicalistes comunistes. Alguns dels noms més vinculats a la defensa de la independència de CCOO eren militants comunistes en el moment de defensar-la: Antonio Gutiérrez, José Luis López Bulla o Joan Coscubiela per limitar-nos als secretaris generals. Dirigents sindicals, afiliats a partits comunistes, que van seguir l'estela de Di Vittorio (el de la foto): el comunista que va dissoldre el corrent comunista dins la italiana CGIL, a la que van seguir la dissolució de la resta de corrents ideològics situant la matriu de debat on correspon: l'assemblea d'afiliats.

FE D'ERRADES

Avui he rebut un missatge urgent del Defensor del Lector pel que fa a la Veracitat de les Afirmacions en relació a l'Història del Sindicalisme Europeu i Mundial (DLVAHSEM) de Les Cosetes avisant-me dels greus errors en aquesta entrada: la primera és que el personatge de la foto que l'il.lustrava no era Giuseppe di Vittorio. Cercada la foto autèntica, corregeixo l'error.

La segona és que l'històric sindicalista italià no va ser qui va dissoldre la corrent comunista de la CGIL, tot i que certament va ser una figura cabdal per la independència sindical de la CGIL respecte el PCI. La dissolució del corrent comunista, a la que van seguir la resta, correspon a Bruno Trentin. Benvinguda la correcció ni que sigui per que ens dóna ocasió de citar un altre dels noms claus pel que fa al contingut de l'entrada.

Señor, yo soy hombre pacífico, manso, sosegado y sé disimular cualquiera injuria, porque tengo mujer y hijos que sustentar y criar

Una cançoneta i mo n'anem

Tantes coses sense comentar i ja ens enxampa el cap de setmana!

En fi, us deixo amb aquests dos grrrans músics catalans i ja recuperarem el que poguem.

Contigo aprendí

-Babieca: "metafísico estais"

-Rocinante: "es que no como"

un bloc que apunta maneres

En Joan Carles Gallego s'ha obert un bloc. Tot blocaire mínimament avessat està acostumat a desconfiar dels blocs que neixen perquè el seu autor considera que "ha de tenir un bloc". Com que el Joan Carles s'ha obert un bloc un cop ha estat elegit Secretari General de CCOO de Catalunya i no abans, d'entrada era sospitós d'estar en aquesta categoria. Però passen dies i entrades i el bloc d'en Joan Carles va apuntant maneres.

Ser elegit Secretari General de la primera organització social del país pot ser motiu per pensar que "has d'obrir-te un bloc", però que el bloc es mantingui i acabi esdevenint un espai de referència depén no de quin càrrec tens (on estàs) si no de la personalitat de l'autor (qui ets), i crec que tothom que coneix al Joan Carles estem d'acord en que és una persona de caràcter, que es el tipus de gent que no desdibuixa la seva personalitat per adaptar-la al càrrec, sinó que la potencia per tal d'aportar valor afegit a la seva funció.

En definitiva, comptem amb un nou espai en la blocsfera que sembla destinat a ser-ne punt de referència i que traspua en el seu format i els seus textos la personalitat de l'autor: contundència recolzada en el rigor, una visió mediterrània de la vida, un llenguatge directe i tot plegat maçerat en un humor "made in england" que ameneix els plats.

Aquí en deixem l'enllaç.

neix un sindicalista

Aquest matí ha passat a veure'm en Xavi.

Aquesta tardor a la feina del Xavi, un centre a Barcelona d'una important multinacional de venda, va haver moviment. Un important sindicat català, diguem-li "U", va convocar-hi eleccions al Comitè d'Empresa. Tot i portar força anys funcionant, mai els treballadors i treballadores del centre havien elegit representants. Assabentats de la situació, la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de CCOO em va encarregar organitzar una candidatura. De les primeres visites i converses amb treballadors, la conclusió que vàrem extreure era que la cosa estava molt complicada. Dades:

1. El sindicat "U" ja comptava amb candidatura.

2. El sindicat "U" comptava amb el suport de la direcció de l'empresa, que havia comunicat als treballadors que en les properes eleccions sindicals únicament hi hauria una candidatura, la del sindicat "U".

3. Pel camí va aparèixer un altre sindicat (l'anomenarem F). F és allò que anomenem un sindicat groc: una organització pseudosindical promoguda per les patronals per tal de controlar els comitès d'empresa. F va aparèixer de la mà de la direcció estatal de l'empresa i també van poder fer candidatura.

La cosa doncs no pintava gens bé ni per a CCOO ni per als treballadors de l'empresa que ja semblaven ressignats a tenir una representació sindical al servei de la direcció.

Llavors vaig conèixer al Xavi.

El Xavi és un xicot de trenta-pocs, alt com un Sant Pau i que portava quatre anys treballant a l'empresa. Una persona amb fama de seriós, de bon professional i bon company. Una persona de caràcter. En definitiva, un candidat ideal.

Després d'alguna conversa va acceptar encapçalar la candidatura de CCOO. A partir d'aquest moment vam haver de treballar junts per completar la candidatura, una tasca gens fàcil. Necessitàvem nou candidats, i no sempre és fàcil trobar nou treballadores i treballadors disposats a portar-li la contrària públicament a la direcció de l'empresa on treballen, on necessiten treballar. Finalment els vam trobar i vàrem presentar la candidatura.

Presentades les candidatures, la travessa amb més opcions era la següent:

• Sindicat F: 5 representants (3 del col·legi tècnic on eren candidatura única i dos del col·legi d'especialistes.
• Sindicat U: 3 representants (presentaven les candidatures més nombroses)
• CCOO: 1 representant (teníem bon candidat però erem "la germana pobre")

La campanya electoral de CCOO es podia resumir de la manera següent: una candidatura independent de l'empresa, de gent preparada i en qui es pot confiar, i enquadrada en el millor sindicat. La seguretat d'estar pujat sobre les espatlles de la direcció patronal va portar a les candidatures "favorites" a una certa arrogància i prepotència. Vaig assistir a unes quantes situacions poc agradables en que es ridiculitzaba als "pringats" de CCOO, i a converses escabroses on aquells que volien ser representants sindicals especulaven divertits sobre el temps que tardaria l'empresa en "desfer-se" dels de cocos.

El Xavi i els seus van optar per no fer-ne cas i es van dedicar a parlar amb els companys de treball per explicar què es plantejaven i per què s'havien presentat.

I va arribar el dia de les eleccions. L'escrutini va començar amb l'urna dels tècnics, que únicament podien votar al sindicat groc. El volum de vots en blanc i vots nuls va ser tan elevat que tot i la fàcil victòria les cares de la direcció i dels candidats elegits van realitzar una progressiva transformació cromàtica del gris als vermell. Però en fi, els tres delegats van ser del sindicat F.

Tot seguit es va escrutar l'urna d'especialistes. Ni un sol vot en blanc ni nul. Més de la meitat dels vots per a CCOO. Aquí les cares van passar al groc verdós. Totes menys les del Xavi i la meva, és clar. I la dels membres de la mesa, que a mesura que avançava el recompte no van poder dissimular la seva alegria pel resultat. La darrera paraula del president de la mesa: "Comisiones ha arrasado".

En definitiva, on la gent no va poder elegir va expressar el descontent, on la gent va poder elegir va elegir per aclaparadora majoria CCOO. Tardes com aquesta et recompensen les hores i deshores de feina.

El resultat doncs:

• F: 4 (3+1)
• CCOO: 3
• U: 2

No cal dir que F i U es van aliar per intentar aïllar CCOO en el comitè, però això té poca volada.A hores d'ara els delegats elegits per F i U quan tenen algun dubte s'adrecen als de CCOO. I quan la direcció vol pactar pacta amb CCOO. No són majoria al Comitè, però evidentment no cal pactar amb aquells que controles. Els súbdits no acostumen a tenir el respecte dels seus senyors.

Avui el Xavi ha passat pel sindicat perquè tenia una reunió amb ll'assessora de salut laboral, està començant a treballar aquests temes. És difícil descriure el sentiment que provoca veure com gent a qui has vist fer el primer pas cap al compromís sindical creixen com a representants. En tot cas m'ha semblat que la història del Xavi i dels treballadors de la seva empresa bé es mereixia una entrada a Les Cosetes.

El Xavi és al cap i a la fi l'esperança de totes i tots nosaltres.