8 de març 2010

Na Nuria davant l'Enigma


La Núria seu davant del seu ordinador amb les celles arrufades, senyal inequívoca que es troba desentrellant un Enigma. Entre les seves múltiples ocupacions, la Núria és una gran especialista en enigmes i per tant no és estrany veure-la abstreta davant l'ordinador, amb les celles apretades, a voltes movent lleugerament el cap. Però qui l'observi amb deteniment trobarà indicacions poc habituals, una imperceptible rigidesa en el dit sostingut sobre el ratolí, un apunt de mossegada al llavi inferior, una fugissera però recorrent tensió a la mandíbula. I és que aquesta vegada l'Enigma constitueix un repte superior.

Coneixedors de l'habilitat de la nostra heroïna per seguir el fil dels laberints més barrocs, els dissenyadors de l'Enigma que concentra els seus esforços s'hi han escarrassat d'allò més, introduint més i més variables en el nus gordià. En ell es creuen dades de la Seguretat Social, CNAEs, actes registrades d'eleccions sindicals, entrades de les diferents bases de dades i sistemes d'informació de la CS CONC... una hidra de mil caps, una teranyina impossible d'empreses, centres de treball, delegats de personal, afiliats sobreposats i entrecreuats de manera diabòlica.

Darrerament però, un mig somriure es va obrint pas cada cop més freqüent en el concentrat rostre de la nostra Ariadna. Irrumpint en la seva expressió de tenacitat, una lluïsor atravessa de pic en pic la seva mirada que intueix ja l'eixida del laberint.

De la meva taula estant, sotjo dissimuladament la seva expressió, endevino la seva tensió davant del repte i dedueixo els seu avenços. Sé que ja es troba prop de la sortida, i suspiro ressignat, calculant el temps que em queda fins que triomfant es planti davant la meva taula per anunciar-me, contingudament orgullosa, que ha coronat amb èxit la missió. En aquell moment em tocarà endinsar-me en el mar de dades, ordenadament arrenglerades per ella, i deixar la trinxera i la seva fraternal camaraderia en un segon pla.

4 de març 2010

Difamació

A Caçafantasmes 2 el trio de la granota blanca va haver d'afrontar una veritable invasió de fantasmes a la ciutat de Nova York. El motiu? La mala baba, la bilis, la rancúnia que destilaven els ciutadans de la gran urbe generava un riu subterrani d'odi, caldo de cultiu dels monstres que assetjaven la ciutat. Avui, a Espanya i a Catalunya veiem proliferar arreu monstres d'intolerància que ens assetgen per les cantonades. Una intolerància i un menyspreu deshumanitzador que constitueixen una amenaça de primer ordre per a la nostra qualitat democràtica i de vida.

Aquesta dosi massiva d'odi no és espontània, sinó absolutament induida, especialment per les plomes i les veus de la dreta cap a tota aquella persona que es mou, que decideix fer quelcom pels altres. Ja vam tenir ocasió de parlar de la calúmnia permanent cap als treballadors i treballadores que apostem per l'acció col·lectiva que expressa el sindicalisme. No falten les invectives odioses cap als ecologistes, els activistes polítics de l'esquerra o les feministes.

Però resulta especialment execrable la calúmnia i l'insult gratuït que han hagut de patir persones que, pel seu compromís amb els altres, han patit o pateixen situació de segrest. Només des d'una degradació moral extrema, es pot escriure en relació als cooperants catalans segrestats per Al Qaeda

La tele dice que los misioneros sin crucifijo, pero con chalecos de coronel Tapioca, secuestrados en Mauritania siguen en paradero desconocido. Mi mujer, que es japonesa, exclama: ¡Menudo chollo! Los españoles pagáis al contado y, encima, convertís en héroes a esos pijos. Razón lleva. Pijos, caraduras, gilipollas y gorrones, añado

tal i com fa fer Sánchez Dragó i va publicar El Mundo. Només des d'un cinisme absolut es pot dir de la cooperant catalana segrestada il·legalment per l'Estat d'Israel

Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

tal com Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia. Podríem continuar amb l'article de Jordi Barbeta contra les persones que vam sortir al carrer per dir no a l'endarreriment de l'edat de jubilació, dels atacs d'Esperanza Aguirre i els seus acòlits al Wyoming, del menyspreu profund amb que en Cuní tracta a tot aquell amb qui no coincideix des d'una tele que ja no tinc clar que sigui "la meva". Podríem continuar i no acabar mai.

M'agradaria escriure una entrada racional sobre els efectes d'aquestes actituds en la societat. Sobre la responsabilitat dels opinadors públics i els mitjans, sobre la tremenda injustícia que suposen aquestes paraules i la absoluta manca de legitimitat de qui les escriu o pronuncia. Però no em veig amb cor.

Només puc sentir tristesa. I una creixent i profunda nàusea que he de fer grans esforços per reprimir, per a que d'ella no s'alliberin més monstres.

25 de febr. 2010

Toxo: "no lo permitiremos"


“Pudiera ocurrir que el Gobierno cediera a la tentación de valorar el aplauso que su propuesta de retra-sar la edad de jubilación ha recibido del liberalismo económico y político, que no cesa en su interés de asestarle un nuevo golpe a las políticas públicas y a las institu-ciones sociales del Estado. Son las mismas opiniones que defenden sin tapujos el capitalismo de casino y el mercado sin reglas, que reciente-mente nos metieron en la crisis eco-nómica y fnanciera, y que ahora nos quieren marcar el camino de salida. Si el Gobierno tuviese intención de aceptar ese apoyo, debe saber que las movilizaciones convocadas no serán las últimas”.

23 de febr. 2010

23 de febrer


Barcelona (18'00h a la Plaça Urquinaona)

Lleida (18'30h a l'Avinguda Catalunya, 2 -seu de CCOO-)

Girona (18'00h, Plaça de la Independència)

Tarragona (19'00h a la Rambla Nova -estàtua dels Despullats-)

Tortosa (19'30h, CAP del Temple

I qui vulgui banda sonora, pot clicar aquí

17 de febr. 2010

Una cançoneta i mo n'anem



Hi ha un moment en la vida d'una dona en que descobreix que si vol que les coses es facin bé les ha de fer ella mateixa.

16 de febr. 2010

Ernest Maragall i la credibilitat democràtica

"debemos dar respuesta a la exigencia de recuperación de nuestro modelo democrático"
Ernest Maragall. Conseller d'Educació del Govern de la Generalitat
"PSC i Catalunya"


Qui aquestes paraules escribia fa poc és qui ha tingut la responsabilitat de dirigir una de les lleis més importants afrontades per l'actual govern: la Llei d'Educació de Catalunya. Veiem quina ha estat l'estratègia política adreçada a "recuperar la credibilitat del nostre model democràtic":

1. Recollir en el programa de govern el desplegament del Pacte Nacional per l'Educació, pactat en l'anterior legislatura amb pràcticament tots els agents educatius per tal de millorar el finançament de l'educació i avançar en un únic sistema públic que superés l'injusta i perversa dualitat entre centres públics i concertats.

2. Presentar unes "Bases" per l'elaboració de la llei que anaven en el sentit contrari: privatització de la gestió, renúncia a millorar la inversió pública i legalitzar el "dumping" educatiu que fins al moment era "al.legal" (o directament una il·legalitat consentida).

3. Després de la vaga àmpliament seguida pels sectors educatius, fer marxa enrera i iniciar una negociació amb sindicats i partits d'esquerra novament en les coordenades del Pacte Nacional.

4. Despenjar-se per sorpresa presentant un pre-acord amb la dreta que novament tornava a la lògica de les "bases", mentres els socis de govern es queden amb un pam de nas al comprovar que mentre els entretenien amb una falsa negociació, la negociació real s'havia realitzat a esquenes seves amb l'oposició.


Sens dubte un currículum que avala al Conseller per anar donant lliçons pels puestos.

15 de febr. 2010

ni-nis... ni de conya

Fa un temps, quan l'etiqueta "mileurista" estava de moda a Les Cosetes vam dedicar algunes entrades a qüestionar el concepte i, sobretot, a alertar de la punyetera mania d'inventar-se etiquetes-cleenex que caduquen tan ràpid com es posen de moda i que només serveixen per una de les grans dèries de la nostra societat: quan no saps com arreglar un problema... canvia-li el nom.

Bé, avui els "mileuristes" ja són aturats dels de tota la vida... o no? No és clar, calia inventar-se una nova etiqueta cleenex: la generació ni-ni. El concepte, revestit de literatura pseudosociològica resulta tan pervers com els anteriors, o fins i tot més. En aquest cas es tracta de culpabilitzar les persones joves més fràgils socialment: aquells que han estat explusats pel sistema educatiu i que no troben cabuda al mercat laboral. La primera causa de perversió és clara: si no treballen ni estudien és perquè no volen. I au.

Pillem uns quants freaks i als seus pares deseperats, muntem l'enèssima versió de Gran Hermano i, com que ho fem a una cadena progre, la revestim de programa d'auto-ajuda. I sobretot, presentem a la colla de nois com una exemple de la resta de persones de la seva "generació".

Fa un parell de setmanes que tinc tractes amb una colla de persones, treballadors i treballadores d'una gran superfície temàtica, que estan tirant endavant el procès per a que a la seva empresa s'elegeixin representants dels treballadors. La majoria no sobrepassen els 25 anys, però no trobareu persones més compromeses, sensates i motivades per treballar pels altres.

Es van començar a moure pel seu compte, a parlar entre ells i un bon dia van aparèixer per CCOO a buscar informació i suport. Qui els conegui i sigui conèixedor de la història de CCOO, no podrà evitar de pensar en aquelles primeres comissions obreres formades en temps de dictadura per uns quants treballadors que cridaven els seus companys a fer una assemblea entorn a un bidó, acordar uns punts de reclamació i elegir una comissió d'obrers que pugés a defensar-la al despatx dels directius.

Avui, una colla de treballadores i treballadors d'un centre de DECATHLON estan passant a parlar amb els seus companys. Els convoquen a una assemblea per tal d'acordar unes reivindicacions i elegir als representants que hauran d'expressar-les a la direcció de l'empresa. És clar a aquesta gent no interessa treure-la a la tele, fos cas que ens esguerrin els prejudicis i ens obliguin a pensar.

Passotes? Desencantats? Egoïstes? Ni-Nis?... ni de conya!

11 de febr. 2010


Que la hermosura en la mujer honesta es como el fuego apartado, o como la espada aguda: que ni él quema ni ella corta a quien a ellos no se acerca

10 de febr. 2010

Mas té la solució per l'atur juvenil

Demoledor y al mismo tiempo a su modo reconstructivo, el razonamiento que aquí y allá creí no haber entendido bien puede describirse de esta manera: para ayudar y proteger a todos los aspirantes al trabajo, es preciso ayudar y proteger menos al que tiene trabajo. Así pues el razonamiento es el fruto envenenado de la misma maldad con la que es posible sostener que para hacer crecer el pelo a los calvos, conviene rapar a los que no lo son.

Umberto Romagnoli. El renacimiento de una palabra
(aquí deixo l'enllaç al text íntegre)


Artur Mas feia una xerrada a la Universitat Pompeu Fabra.

Mas ha decidit reblar encara més el clau: si fa uns dies demanava la generalització de la indemnització de 33 dies per any, ahir la rebaixava a 20 dies. En tot cas, allò que des del meu punt de vista resulta més important és l'argument amb que defensa la seva proposta:

"els caps de personal m'expliquen que es veuen obligats a prescindir dels seu treballadors més joves i preparats que tenen contractes eventuals" perquè acomiadar als treballadors més veterans surt força més car.

Vet aquí la solució al problema de l'atur juvenil: acomiadar als treballadors de més edat.

Per acabar la pel·lícula cal tenir en compte dos pilars més del discurs de CiU: allargar l'edat de jubilació i la cultura de l'esforç. La proposta de CiU per a la gent jove queda així complerta:

"Esforça't a estudiar i així podràs accedir a un lloc de treball del que haurem evacuat a un treballador més veterà. Esforça't en la feina, forma't, prepara't, assumeix un compromís ferm amb l'empresa que et contracta. Això sí, quan arribis als 40/45 anys et podran acomiadar sense cap problema per deixar lloc a gent més jove i "preparada".

Certament et serà molt difícil amb aquesta edat trobar una altra feina digna, havent tanta gent "jove i preparada" disponible en el mercat. I si tenim en compte que per a tenir dret a la prestació de jubilació necessitaràs més anys de comput i treballar fins als 67, és molt possible que te'n quedis sense.

Però anima't! si el teu fill (que esperem nascut en una família de les de pare, mare i esperit sant) s'esforça molt podrà ocupar un lloc de treball (ves a saber, potser el teu) i potser podrà mantenir-te en la teva vellesa si és que el seu salari "moderat" (per no carregar amb masses costos a l'empresari) li arriba i no el despatxen (de gratis) abans de que et moris.
I això sí, tu tranquil: un cop mort el teu fill no haurà de pagar ni un euro per rebre la teva herència".

Qui ho ha dit, que la dreta no té un model de país?

9 de febr. 2010

comunistes al sindicat



"[els sindicats soviètics] estan formats per comunistes i apliquen totes les directrius del partit. Hom obté, en conjunt, un aparell proletari, formalment no comunista, flexible i relativament ampli, potentíssim, per mitjà del qual el partit està lligat estretament a la classe i a les masses i a través del qual s'exerceix, sota la direcció del partit, la dictadura de classe".

Vladimir I. Ulianov Lenin
L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme


"Hem acumulat en aquest període, els homes i dones comunistes, força èxits polítics, en el sindicat de CCOO, a EUiA, a IU". L'autor d'aquesta frase és Joan Josep Nuet, flamant nou Secretari General del Partit dels Comunistes de Catalunya i correspon a l'entrada al seu bloc dedicada al darrer congrès d'aquest partit. L'afirmació resulta especialment significativa en no ser Nuet allò que anomenen un "paleocomunista" o un "comunista cavernari". Ben al contrari, el senador català és una de les més destacades figures que aposten per la modernització i aperturisme de les organitzacions comunistes catalanes i espanyoles, sent la seva elecció com a Secretari General de la vella escissió del PSUC una molt bona notícia per a totes les persones que a casa nostra i arreu apostem per la unitat de l'esquerra.

Nuet inicia el seu comentari polític del Congrès situant en primer lloc els èxits polítics dels comunistes catalans en tres fronts concrets: CCOO, EUiA i IU. A continuació en cita d'altres, però ja de manera ben genèrica ("solidaritat internacionalista", "moviment veïnal", &c.), sense sigles. Resulta evident que els "èxits polítics" a que es refereix no són els bons resultats electorals i afiliatius de CCOO, els èxits força més modestos d'EUiA ni la devacle d'IU. Nuet es refereix sens dubte als èxits en el "front intern" d'aquestes organitzacions. El dia que Lenin va teoritzar que la lluita de classes es produeix no només en la societat sinó dins de les organitzacions obreres, va generar la coartada moral per a que el sectarisme portés a massa comunistes a cercar els èxits interns davant els fracassos en la societat.

Però sobretot sobta el fet que CCOO, l'organització sindical que segueix una política més estricta d'independència en relació als partits, sigui situada en el mateix plànol (i en primer terme) que les plataformes polítiques en que el PCC forma part com a membre de ple dret. Certament, només des de l'hipocresia es pot negar que els diferents partits polítics tractin d'incidir i condicionar la vida dels sindicats, tractant de recolzar-se sovint en les persones que són afiliades a ambdós organitzacions. Però aquesta és una política -amb pocs èxits a Comissions- que es du a terme sense llum ni taquígrafs, conscients de que és quelcom que la societat considera no desitjable. Allò que resulta significatiu és que aquesta política d'ingerència es postuli públicament sense complexos per part dels partits que es mantenen fidels a la identitat comunista, sens dubte un vell llast de la concepció leninista del partit i dels sindicats, expressada en la cita que encapçala aquestes línies.

Un llast, certament, que no ho és tant per les organitzacions sindicals com pel propi partit i els seus militants. La principal garantia de la independència de CCOO és la seva àmplia legitimitat democràtica i de masses. Certament, fins i tots els companys d'altres sindicats que acostumaven a criticar la suposada supeditació de CCOO al partit comunista, fa anys que han abandonat aquest tipus de raonaments, conscients que resulta una broma pensar que uns partits en gravíssima crisi política puguin controlar la primera organització del país, que supera amb escreix el milió d'afiliats a Espanya.

D'altra banda, la valoració dels "èxits polítics" dels comunistes a CCOO és sens dubte una visió molt optimista per part del seu autor. Aquests èxits es limiten a la participació del corrent minoritari ("crític") en la gran coalició que va empènyer Ignacio Toxo al capdavant de CCOO d'Espanya, una aportació valuosa que mostra l'alçada de mires i el compromís històric d'aquests companys. Però aquest fet no pot ocultar la pèrdua de pes d'EUiA dins les preferències polítiques dels afiliats a CCOO de Catalunya: d'un 16'5% a 1998 a un 8'6% el 2008, mentre que augmenta el suport a ICV, PSC i ERC. Com tampoc la progressiva decadència de la lògica de corrents al sindicat, vinculada a la constant pèrdua de pes del corrent minoritari.

La lògica de "corrents" comunistes dins dels sindicats generals, respon a la lògica de supeditació del sindicat al partit polític. D'aquesta manera, els partits que els promouen són vistos com amenaça a l'autonomia de l'organització (i sense autonomia no hi ha democràcia) i qui els conformen han de combatre permanentment l'estigma d'agents d'un poder extern. D'aquesta manera el partit veu obstaculitzada la seva actuació per tal d'influir les organitzacions socials en les legítimes estratègies d'hegemonia. Però sobretot, sotmet a una situació conflictiva a aquells sindicalistes que es troben emparedats entre una acció sindical que emana de la praxis a les empreses i un discurs elaborat per un partit, agent extern, generant contradiccions que acostumen a desautoritzar a qui les pateix.

Caldria tenir present una altra tradició de sindicalistes comunistes. Alguns dels noms més vinculats a la defensa de la independència de CCOO eren militants comunistes en el moment de defensar-la: Antonio Gutiérrez, José Luis López Bulla o Joan Coscubiela per limitar-nos als secretaris generals. Dirigents sindicals, afiliats a partits comunistes, que van seguir l'estela de Di Vittorio (el de la foto): el comunista que va dissoldre el corrent comunista dins la italiana CGIL, a la que van seguir la dissolució de la resta de corrents ideològics situant la matriu de debat on correspon: l'assemblea d'afiliats.

FE D'ERRADES

Avui he rebut un missatge urgent del Defensor del Lector pel que fa a la Veracitat de les Afirmacions en relació a l'Història del Sindicalisme Europeu i Mundial (DLVAHSEM) de Les Cosetes avisant-me dels greus errors en aquesta entrada: la primera és que el personatge de la foto que l'il.lustrava no era Giuseppe di Vittorio. Cercada la foto autèntica, corregeixo l'error.

La segona és que l'històric sindicalista italià no va ser qui va dissoldre la corrent comunista de la CGIL, tot i que certament va ser una figura cabdal per la independència sindical de la CGIL respecte el PCI. La dissolució del corrent comunista, a la que van seguir la resta, correspon a Bruno Trentin. Benvinguda la correcció ni que sigui per que ens dóna ocasió de citar un altre dels noms claus pel que fa al contingut de l'entrada.

8 de febr. 2010



Señor, yo soy hombre pacífico, manso, sosegado y sé disimular cualquiera injuria, porque tengo mujer y hijos que sustentar y criar

5 de febr. 2010

Una cançoneta i mo n'anem


Tantes coses sense comentar i ja ens enxampa el cap de setmana!


En fi, us deixo amb aquests dos grrrans músics catalans i ja recuperarem el que poguem.


1 de febr. 2010

28 de gen. 2010


un bloc que apunta maneres


En Joan Carles Gallego s'ha obert un bloc. Tot blocaire mínimament avessat està acostumat a desconfiar dels blocs que neixen perquè el seu autor considera que "ha de tenir un bloc". Com que el Joan Carles s'ha obert un bloc un cop ha estat elegit Secretari General de CCOO de Catalunya i no abans, d'entrada era sospitós d'estar en aquesta categoria. Però passen dies i entrades i el bloc d'en Joan Carles va apuntant maneres.

Ser elegit Secretari General de la primera organització social del país pot ser motiu per pensar que "has d'obrir-te un bloc", però que el bloc es mantingui i acabi esdevenint un espai de referència depén no de quin càrrec tens (on estàs) si no de la personalitat de l'autor (qui ets), i crec que tothom que coneix al Joan Carles estem d'acord en que és una persona de caràcter, que es el tipus de gent que no desdibuixa la seva personalitat per adaptar-la al càrrec, sinó que la potencia per tal d'aportar valor afegit a la seva funció.

En definitiva, comptem amb un nou espai en la blocsfera que sembla destinat a ser-ne punt de referència i que traspua en el seu format i els seus textos la personalitat de l'autor: contundència recolzada en el rigor, una visió mediterrània de la vida, un llenguatge directe i tot plegat maçerat en un humor "made in england" que ameneix els plats.

21 de gen. 2010

neix un sindicalista

Aquest matí ha passat a veure'm en Xavi.

Aquesta tardor a la feina del Xavi, un centre a Barcelona d'una important multinacional de venda, va haver moviment. Un important sindicat català, diguem-li "U", va convocar-hi eleccions al Comitè d'Empresa. Tot i portar força anys funcionant, mai els treballadors i treballadores del centre havien elegit representants. Assabentats de la situació, la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de CCOO em va encarregar organitzar una candidatura. De les primeres visites i converses amb treballadors, la conclusió que vàrem extreure era que la cosa estava molt complicada. Dades:

1. El sindicat "U" ja comptava amb candidatura.

2. El sindicat "U" comptava amb el suport de la direcció de l'empresa, que havia comunicat als treballadors que en les properes eleccions sindicals únicament hi hauria una candidatura, la del sindicat "U".

3. Pel camí va aparèixer un altre sindicat (l'anomenarem F). F és allò que anomenem un sindicat groc: una organització pseudosindical promoguda per les patronals per tal de controlar els comitès d'empresa. F va aparèixer de la mà de la direcció estatal de l'empresa i també van poder fer candidatura.

La cosa doncs no pintava gens bé ni per a CCOO ni per als treballadors de l'empresa que ja semblaven ressignats a tenir una representació sindical al servei de la direcció.

Llavors vaig conèixer al Xavi.

El Xavi és un xicot de trenta-pocs, alt com un Sant Pau i que portava quatre anys treballant a l'empresa. Una persona amb fama de seriós, de bon professional i bon company. Una persona de caràcter. En definitiva, un candidat ideal.

Després d'alguna conversa va acceptar encapçalar la candidatura de CCOO. A partir d'aquest moment vam haver de treballar junts per completar la candidatura, una tasca gens fàcil. Necessitàvem nou candidats, i no sempre és fàcil trobar nou treballadores i treballadors disposats a portar-li la contrària públicament a la direcció de l'empresa on treballen, on necessiten treballar. Finalment els vam trobar i vàrem presentar la candidatura.

Presentades les candidatures, la travessa amb més opcions era la següent:

  • Sindicat F: 5 representants (3 del col·legi tècnic on eren candidatura única i dos del col·legi d'especialistes.
  • Sindicat U: 3 representants (presentaven les candidatures més nombroses)
  • CCOO: 1 representant (teníem bon candidat però erem "la germana pobre")

La campanya electoral de CCOO es podia resumir de la manera següent: una candidatura independent de l'empresa, de gent preparada i en qui es pot confiar, i enquadrada en el millor sindicat. La seguretat d'estar pujat sobre les espatlles de la direcció patronal va portar a les candidatures "favorites" a una certa arrogància i prepotència. Vaig assistir a unes quantes situacions poc agradables en que es ridiculitzaba als "pringats" de CCOO, i a converses escabroses on aquells que volien ser representants sindicals especulaven divertits sobre el temps que tardaria l'empresa en "desfer-se" dels de cocos.

El Xavi i els seus van optar per no fer-ne cas i es van dedicar a parlar amb els companys de treball per explicar què es plantejaven i per què s'havien presentat.

I va arribar el dia de les eleccions. L'escrutini va començar amb l'urna dels tècnics, que únicament podien votar al sindicat groc. El volum de vots en blanc i vots nuls va ser tan elevat que tot i la fàcil victòria les cares de la direcció i dels candidats elegits van realitzar una progressiva transformació cromàtica del gris als vermell. Però en fi, els tres delegats van ser del sindicat F.

Tot seguit es va escrutar l'urna d'especialistes. Ni un sol vot en blanc ni nul. Més de la meitat dels vots per a CCOO. Aquí les cares van passar al groc verdós. Totes menys les del Xavi i la meva, és clar. I la dels membres de la mesa, que a mesura que avançava el recompte no van poder dissimular la seva alegria pel resultat. La darrera paraula del president de la mesa: "Comisiones ha arrasado".

En definitiva, on la gent no va poder elegir va expressar el descontent, on la gent va poder elegir va elegir per aclaparadora majoria CCOO. Tardes com aquesta et recompensen les hores i deshores de feina.

El resultat doncs:

  • F: 4 (3+1)
  • CCOO: 3
  • U: 2
No cal dir que F i U es van aliar per intentar aïllar CCOO en el comitè, però això té poca volada.A hores d'ara els delegats elegits per F i U quan tenen algun dubte s'adrecen als de CCOO. I quan la direcció vol pactar pacta amb CCOO. No són majoria al Comitè, però evidentment no cal pactar amb aquells que controles. Els súbdits no acostumen a tenir el respecte dels seus senyors.
Avui el Xavi ha passat pel sindicat perquè tenia una reunió amb ll'assessora de salut laboral, està començant a treballar aquests temes. És difícil descriure el sentiment que provoca veure com gent a qui has vist fer el primer pas cap al compromís sindical creixen com a representants. En tot cas m'ha semblat que la història del Xavi i dels treballadors de la seva empresa bé es mereixia una entrada a Les Cosetes.

El Xavi és al cap i a la fi l'esperança de totes i tots nosaltres.

9 de des. 2009

"sindicalistas paniaguados"


Fa temps que volia escriure sobre l'estratègia d'intensificació de l'agressivitat cap al sindicalisme per part de la dreta cavernària. No es tracta d'una dinàmica nova, sinó que es troba íntimament vinculada al desenvolupament de les versions pàtries del neoconservadurisme made in EUA, però el gir que s'hi està produint en el discurs amb motiu de la crisi econòmica té un component de cinisme i incoherència que superen tot el que fins ara havíem vist. En darrer moment, l'estratègia de desqualificació de la manifestació sindical prevista el proper dissabte a Madrid li ha donat un tó definitivament brut.

En síntesi, la posició de la dreta en relació a l'acció sindical en temps de crisi es basa en tres idees-força:

1. CCOO i UGT no convoquen una vaga general perquè són presoners del Govern i les seves subvencions.

2. El Govern no cedeix a la demanda patronal d'acomiadament lliure perquè és presoner de CCOO i UGT. La versió més simpàtica és la que considera que Toxo i Méndez són a la pràctica ministres del Govern.

3. CCOO i UGT són centrals antiquades i corporatives, i per això no accepten l'acomiadament lliure.

Conclusions:

1. L'única actuació coherent i "moderna" per part dels sindicats seria convocar una vaga general per demanar l'acomiadament lliure.

2. El govern és presoner dels sindicats els dilluns, dimecres i divendres. Per contra, els sindicats són presoners del govern els dimarts, dijous i dissabtes. Sort que diumenge tothom descansa.

3. El sindicats tenen poca memòria: després de convocar quatre vagues generals sense perdre el finançament públic (conquerit i no atorgat) encara no s'han adonat que el govern no pot retirar arbitràriament uns fons públics establerts per llei.

Una mani profitosa

La nova Gaceta de los Negocios, adquirida per Intereconomía, informa la setmana passada que els assistents a la manifestació sindical del proper dissabte viatjaran en trens AVE cedits gratuïtament pel govern i cobraran 30 euros per anar de compres per Madrid.

Aquesta nova bola em preocupa menys. Estic convençut que tractant-se d'un mitjà de comunicació de solvència contrastada, trobarem periodistes de La Gaceta el proper divendres a les 23:00 a Pla de Palau a Barcelona, o a la resta de capitals de comarca de la que surten autocars cap a la manifestació comprovant com els sindicalistes cobren els seus xecs. També poden llevar-se d'hora el dissabte i anar a Sants a comprovar com els "privilegiats" que hi seran a les 5:00 per fer el viatge en tren, cobren els seus xecs respectius. I suposo que no faltaran periodistes durant el recorregut de la manifestació que comprovaran com els participants van entrant a les botigues que es trobaran pel recorregut per anar de compra amb els diners prèviament cobrats. Difícilment podran anar-hi en un altre moment, atès que arribaran a Madrid just per la mani i marxaran tant pic aquesta hagi finalitzat.

Això de que els trens ens els ha cedit gratuïtament RENFE ja em mosqueja més. Puix que RENFE ens cobra els trens, dedueixo que es deu tractar d'una altra promesa trampa de Zapatero.

No tenim constància de que cap responsable d'aquest mitjà de comunicació s'hagi posat en contacte amb CCOO per contrastar la informació. I és per això que estic convençut que trobarem periodistes a tots aquests indrets. Seria impensable que un mitjà deixi anar una bola com aquesta sense pendre's després la molèstia de comprobar-la i, un cop comprovada la falsetat de l'afirmació, desmentir-la públicament.

De totes maneres he comprovat que la gent de CCOO és desconfiada. Tot i haver aparegut aquest tema en la premsa, ni una sola de les 4000 persones inscrites en el transport col·lectiu de CCOO de Catalunya per anar dissabte a Madrid ha trucat per demanar quan cobrarà la seva part. Gent desconfiada o illetrada aquests sindicalistes. Els responsables de la performance del Papa a València o de les manis antiabortiestes a Madrid són menys desconfiats: aquests sí que van trucar a veure com estava "el seu tema"... però d'aquests curiosament no en parlen a La Gaceta.

7 de des. 2009

El repte del país

L'imminent sentència del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut de Catalunya, l'actitud amb que la ciutadania catalana afrontem aquesta sentència i reaccionem a la mateixa arribat el moment, són el nostre repte nacional.

La darrera entrada al respecte que vaig publicar, era fortament crítica amb el discurs que en aquell moment estava esdevenint hegemònic en la política catalana. D'ençà d'aquell escrit, Joan Saura va pronunciar un discurs a Madrid i les coses van canviar. Un discurs que no et pots perdre. Les paraules claus del discurs eren:

Sin duda lo mejor, en estas circunstancias, sería que, por responsabilidad, los miembros del Tribunal dimitieran para forzar la renovación de una institución absolutamente fundamental del Estado ysuperar la crisis actual.


Avui aquestes paraules suposen la centralitat política a Catalunya, expressada en l'editorial conjunta de la premsa catalana. Saura no qüestionava ja la legitimitat del TC per emetre sentència, sinó la manca d'autoritat d'un TC que PP i PSOE i els sectors judicials i mediàtics han erosionat mitjançant revocacions arbitràries, no renovació dels components i una parlamentarització que desnaturalitza l'àrbitre constitucional. I la greu crisi política que podria provocar que un TC desautoritzat esdevingués la tisora de la dreta espanyola a la voluntat del poble de Catalunya. 


És una molt bona notícia per al país que la línia d'actuació finalment adoptada sigui la formulada pel president d'ICV i Conseller de Relacions Institucionals. Ho és perquè està arrelada en el sentit comú, i per tant pot esdevenir el pal de paller de la resposta social catalana, la raó compartida i al servei de la voluntat del poble català, expressada a les urnes en el referèndum de l'Estatut.




4 de des. 2009

quantes ignomínies?


Quantes ignomínies més és capaç d'acumular el Regne d'Espanya vers al poble saharaui?

24 de nov. 2009

El plantejament d'Herrera


Involuntàriament la portada de Les Cosetes s'ha quedat congelada en l'entrada amb motiu de la candidatura de Joan Herrera a les primàries d'Iniciativa. Des d'aquell dia han passat esdeveniments de primeríssima importància en tots els àmbits dels que acostumo ha deixar els meu comentari. L'atzar ha volgut que reprengui l'escriptura just en el moment en que aquest procès ha finalitzat amb un amplíssim consens en ICV a l'hora d'elegir a Joan Herrera el nostre candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Màrius Garcia, regidor de Badalona i responsable de política municipal d'ICV, dedica a aquest tema la seva darrera entrada. No se m'acut un millor comentari que el del Màrius, que suscric plenament. Després de la concisa introducció personal, en Màrius reprodueix en la seva entrada el discurs del Joan Herrera en el seu nomenament.

Pels més mandrosos, reprodueixo només les paraules finals del Joan:

Entenc part de la resignació, el desànim, la desafecció, però no ens resignem. Si ens resignem, guanyen els de sempre.

 

L’esquerra ha canviat la realitat quan no s’ha resignat, quan l’inconformisme s’ha imposat.

 

I la nostra proposta és clara. Una ICV més forta, perquè hi hagi més esquerra, més ecologia i un horitzó nacional.

 

Haurem de reivindicar el que potser ningú reivindica. I continuar parlant del que ningú parla.

 

En alguns casos nedarem contracorrent pel corrent del riu. I sé que no serà fàcil. Però també estic segur que amb perseverança i amb aliances, amb propostes i insistència canviarem el curs del riu. Perquè el signe dels temps van a favor d’una major justícia, van a favor de fer del medi ambient una oportunitat.

 

Tenim un projecte per a principis del segle XXI, on la justícia social i l’ecologia vagin de la mà. Arrelat als problemes quotidians i connectat amb el món. Això és el que volem representar.

Nota: la gent d'ICV som gent rigurosa i preferim l'expressió "cap de llista" a la de "candidat a la Presidència", però sincerament m'agradaria que el President o la Presidenta del meu país fos algú amb aquests valors i compromís. I sé de primera mà que el Joan Herrera els té.

5 d’oct. 2009

El repte de Joan Herrera



A la reunió que va celebrar el passat dissabte el Consell Nacional d'ICV el Joan Herrera va anunciar-nos el que era una secret a crits: la seva decisió d'optar a ser la persona que encapçali la candidatura d'ICV a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot seguit, el Joan ha expressat aquesta decisió al conjunt de les ciutadanes i ciutadans a través del seu bloc. No cal dir que aquesta decisió, que ja és prou trascendent per ella mateixa, suposa l'antesala d'una decisió encara més determinant: optar al lideratge d'Iniciativa, l'expressió política de l'esquerra catalana compromesa.

Amb motiu de les darreres eleccions generals, ja vaig expressar en aquest bloc la meva opinió respecte en Joan Herrera en una carta oberta:

Penso sincerament Joan, com sé que ho pensen molts d'altres, que t'ha tocat una càrrega feixuga. Tu ets el referent més visible d'una nova generació d'activistes polítics i socials que han pres partit decidit per l'esquerra que pretén transformar el món, i no limitar-se a gestionar-ne les engrunes. Aquella gent que s'ha decidit a agafar un testimoni que els seus germans més grans van defugir. Com fa deu anys, "l'Herrera" és ara també el pregoner de molta altra gent que no surt a la tele. És un pes de gran tonatge, i és injust que te l'adjudiquem, però els que et coneixem sabem que et sobren espatlles per a portar-lo sense perdre la teva sana irreverència.

Una vegada més, diumenge renovaré el meu compromís amb aquell projecte al que em vaig vincular fa deu anys. Ho faré, com sempre, perquè penso honestament que ICV és instrument partidari que aquí i ara tenim els que volem guanyar el futur per al bell somni. I aquesta vegada, a més, ho faré perquè el meu vot serveixi per apuntalar les espatlles del nostre pregoner. Totes i tots ens hi juguem molt.

Després de dissabte, el nostre "pregoner" ha fet un nou pas en aquest camí i som molts els que ens sentim il·lusionats amb la seva decisió, i amb el gran consens i il·lusió que genera entre la gent d'ICV que de ben segur donarà un fort suport a la seva candidatura, i més enllà. Ara però el Joan té un gran repte: transformar la il·lusió en compromís guanyant noves forces i noves veus pel projecte d'ICV. Trascendir "l'herrerisme", entès com una colla de polítics compromesos i esperançadors que comparteixen trajectòria, projecte, generació i lideratge.

Ampliar les fronteres de l'esquerra transformadora a Catalunya, implica ampliar les fronteres de la renovació a ICV, articular un territori i un projecte compartit amb persones de trajectòries i generacions diferents.

Aquest repte personal del Joan, és el pas indefugible per a que ICV assoleixi el seu repte col·lectiu: posar ànima al projecte ecosocialista. La sofisticació pop dels nous valors ecosocialistes quedaria massa freda sense la contribució d'alguns cantautors de textures més càlides. I si algú està en disposició de bastir un conjunt harmònic és sens dubte en Joan Herrera. Com deia el poeta: que tinguem sort.


Una cançoneta i mo n'anem: se nos fue Mercedes


Te vamos a hechar de menos, Negra

1 d’oct. 2009

Jaume Bosch sobre l'autodeterminació



No et perdis l'article de Jaume Bosch (ICV) Autodeterminació no és (tan sols) independència , un escrit intel·ligent que mostra la diferència entre el concepte d'autodeterminació federalista, front al seu ús maniqueu per part aquells que ja han decidit prèviament com ens hem "d'autodeterminar" tots plegats.

29 de set. 2009

L'afer Millet i la hipocresia patriòtica


Per fer la crònica de la gran catarsi de la “societat civil catalana” en relació a l’afer Millet caldria algú amb el mirada  sarcàsticament distant de Pepe Carvalho, amb l’actitud filosòfico-contemplativa de Maki Navaja, i amb el verb hiperbòlic de Pepe Rubianes. Quin gran equip de caçafantasmes haguessin format tots tres. Precisamente per això cap dels tres hagués estat mai convidat a formar part del patronat del la Fundació del Palau de la Música.

L’afer Millet afecta a un prohom de les Grans famílies, capità d’un dels seus bucs insignies més preuats, i és aquesta la clau, més que no pas el muntant de l’estafa, del vergonyós exercici de catarsi dels clans dominants de la Catalunya “catalana”. En els darrers dies hem vist com en Millet ja no és només un probable estafador. De sobte s’atropellen unes a les altres les veus que l’acusen d’haver abandonat l’esperit fundacional del Palau, de no complir amb la seva obligació de donar projecció internacional a la música catalana, de ser un trepa sense ofici ni benefici que viu de l’explotació del cognom… Aquells que aplaudien des de la platea cada cop que Millet rebia un guardó, aquells que presionaven a les administracions per a que els hi atorguessin, aquells que han col·locat i mantingut el senyor Millet allà on era, ara esdevenen un orfeó de veu sorda que ha canviat la partitura de les Glòries pel “jo ja ho deia” en un exercici de cinisme superlatiu.

Afortunadament per a ells, l’exercici quedarà impune: ni Carvalho, ni Rubianes ni Maki Navaja estan entre nosaltres i si hi fossin no trobarien ningú que els hi posés un micro davant. L’omerta còmplice, disfressada d’exercici de patriotisme, garanteix que s’imposarà la versió dels fets que toca: un pocavergonya aïllat que va abusar de la confiança de la bona gent del país.

Aquesta versió és perfecta per eludir el mal de fons: el caldo de cultiu que genera i continuarà generant “afers Millet”.

28 de set. 2009

Alemanya castiga la "sociovergència"

Les eleccions federals alemanyes han tingut com a principal resultat la clara desautorització democràtica de l'acord de Grossen Koalition entre CDU-CSU i SPD que ha governat la Bundesrepublik des de 2005. Clar i net: els dos partits que han conformat la coalició del govern han empitjorat molt sensiblement resultats, mentre que tots els partits que no n'han format part han millorat els resultats de manera molt important.

La Gran Coalició va ser resultat de dos factors: l'única majoria parlamentària alternativa hagués estat una gran coalició d'esquerra verda (SPD, Verds i L'Esquerra), políticament inviable a la pràctica pel caràcter de força non grata dels de Lafontaine. El segon factor va ser la forta pressió per part dels poders financers, econòmics i dels mass media per tal que es tanqués un acord de Govern dels dos grans partits. Una passejada virtual per les hemeroteques a la recerca d'exemplars dels diaris de l'any 2005 ens aportarà una lectura unànime: l'acord de socialdemòcrates i conservadors és un acord patriòtic, propi de partits que supediten l'interès particidiasta a l'interès dels ciutadans, la resposta al clam de la societat alemanya que reclama als "grans partits" que es posin d'acord... doncs bé, ahir aquella societat alemanya va expressar electoralment que no en volia de Grossen Koalition, que no existeix cap clam per a que els dos grans partits es posin d'acord, i que si el gran partit d'esquerres pacta amb la dreta deixa de ser "gran" per esdevenir cada cop més petit. La baixada ha estat desigual: mentre que els conservadors perden un parell de punts, els socialdemòcrates s'enfonsen, essent els que havien fet bandera precisament de la Gran Coalició en aquesta campanya. Sembla bastant clar que l'acord de centre-dreta provoca rebuig sobretot entre els votants socialistes.

Ara un exercici en clau de política catalana: si posats a anar a l'hemeroteca detectem aquells diaris catalans, o amb edició catalana, que més abastament van exposar els arguments expressats de defensa de la Gran Coalició a Alemanya, veurem que es tracta exactament dels mateixos mitjans i opinadors que reclamen una Gran Coalició catalana (CiU-PSC), i amb uns arguments tremendament similars: el PSC no hauria de contemplar com una alternativa real reeditar una acord amb ERC i ICV (forces non grates), cal un acord "patriòtic" o "nacional", CiU i PSC posarien d'aquesta manera l'interès dels ciutadans per sobre de l'interès partidista, existeix un clam de la societat catalana que reclama als dos grans partits que es posin d'acord...

La resposta als cants de sierena sociovergents la donen avui els cronistes d'El País: "[para la CDU] la asociación con los adversarios históricos que son los socialdemócratas queda así como un paréntesis, que se deja atrás con alivio".

La dreta no paga traïdors.

21 de set. 2009

Eurobàsket 2009: oé, oé, oé!


Es pot estar veient al teu equip guanyar una final i demanar al temps que s'aturi, dir-li al crono que no hi ha pressa, que vols que la cosa s'allargui una mica més? Sí, i tant que sí.

Mentre vas a la nevera a buscar la cervesa abans que comenci el partit passen tantes coses pel cap... sí, la selecció de bàsquet va arribar a la final eliminant per KO a Grècia (amb la por que fan) i França però s'ha patit tant que encara tenim enganxada a la retina cendra de les derrotes: amb Sèrbia va començar el malson (descomptant amistosos), i la punyetera baixada de tensió del darrer quart que tants disgustos ha portat i pot continuar portant, i els bases han d'encistellar-ne més i en els tirs lliures no estan al 100%, i a sota de la cistella no sé, no sé...

I llavors comença el partit i el cinc inicial posa les coses al seu lloc: avui no hi haurà patiment avui hi haurà victòria aclaparadora. I comencen aquells parcials tan bonics en que l'oponent es queda a zero, i aquesta defensa que tant es va trobar a faltar al principi però que ara és un mur davant el qual els serbirs s'estavellen un i altre cop, i Navarro que l'encerta, i aquí encistella fins l'Scariolo, i no hi ha un rebot que se li escapi a Reyes ni una assistència que no faci Mumbrú. I llavors Ricki Rubio vola i Gassol ja no medeix 2.14 si no molt més, molt més... i el mur defensiu es converteix en un contratac de l'avició en segons, i arriben alley oops i més triples: és un festival. I tu des del sofà parles amb el monitor i demanes paciència, encara no ens emocionem, encara cal assegurar el partit. Però la bèstia s'ha desfermat i els jugadors afamats de bàsquet criden: "més, més".

I sí, va haver una mica de desconcert quan es van acumular cinc faltes en un moment, o quan durant una estona la pilota no va voler entrar a la cistella sèrbia: davant hi havia un equip que no va arribar a la final perquè li toqués en un sorteig. I al final, quan els jugadors del parquet ja tenien el cap de festa, en la festa que feia estona que es celebraba a la banqueta, el serbis van aprofitar per arreglar una mica el resultat. Però sincerament tant hi feia, nosaltres estàvem de festa: "reloj no marques la hora". Però el crono marca l'hora, l'hora de l'or i ja ningú s'enrecorda de la final de Madrid, però sí de Japó i d'aquell lunyà Los Ángeles amb que una generació vam començar a pillar-li el gust a la selecció de bàsquet amb una plata que ens va saber a poc. Avui la plata és Sèrbia, avui només l'or fa justícia a aquest equip.

Ha estat preciós, ningú a qui li agradi el bàsquet pot no disfrutar d'aquest equipàs i d'aquest joc de somni (bé, ahir els ciutadans serbis tenien bula) i mires edats i fas número: que duri una mica més, que el poguem disfrutar una mica més: "reloj no marques la hora".

18 de set. 2009

Álvarez (UGT) i la transparència dels recursos públics


Avui Josep Cuní ha entrevistat als matins el company Josep M Álvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya. Com és habitual, la primera pregunta que en Cuní ha traslladat al convidat ha estat la "Pregunta del dia", avui marcada per l'afer Millet o Els Fets de Palu Reloaded: "Hi hauria d'haver més control de les subvencions públiques?", la resposta d'en Josep M Álvarez ha estat afirmativa. Álvarez considera així mateix que hauria d'incrementar-se el control de les adminsitracions sobre el bons ús de les subvencions que atorguen.

Aquesta resposta per part del màxim responsable de la UGT catalana resulta esperançadora en relació a la necessitat de millorar la transparència dels recursos que les administracions públiques aporten a sindicats i organitzacions patronals. Des de fa anys, CCOO de Catalunya defensa la necessitat que el Govern de la Generalitat publiqui anualment les subvencions, convenis, i qualsevol altre flux pels quals els agents socials obtenen fons públics. Així mateix CCOO proposa que sigui obligatori per patronals i sindicats la presentació dels balanços anuals auditats davant de la Sindicatura de Comptes, per al seu control públic. De fet, CCOO de Catalunya ja presenta els seus comptes cada any a la Sindicatura de manera voluntària.

Fins al moment, tant UGT com el Govern de la Generalitat es resisteixen a la proposta de Comisions. Potser l'afer Millet tindrà un efecte positiu per avançar en aquesta qüestió.

16 de set. 2009

14 de set. 2009

Sentència del Constitucional: no ho estem enfocant bé això

Fem una mica de política-ficció. Imaginem ara que el Govern espanyol, amb un ampli suport del Congrès dels Diputats convoqués un referèndum amb la pregunta següent:

Està vostè d'acord amb que, ateses les actuals circumstàncies de greu crisi econòmica, es suspengui indefinidament l'aplicació de les modificacions aprovades en els Estatuts d'Autonomia i dels canvis que han comportat en el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes del Règim General?

Davant d'aquesta situació, quina sortida tindríem aquelles persones que des de Catalunya i des d'altres indrets considerèssim que aquesta hipotètica consulta és una farsa democràtica? A qui ens podríem adreçar per a que impedís aquest evident atropellament? Quins arguments podríem exhibir per tal que la consulta s'aturés o, en cas d'haver-se celebrat, quedés sense efecte?

Evidentment podem argumentar que després de unes quantes dècades d'experiència democràtica els pobles sabis estableixen normes del joc clares per a evitar que l'ús de majories conjunturals aixafi els drets de les minories i del conjunt de ciutadans, i que han recollit aquestes regles en la norma fonamental de cada país (a Espanya aquesta norma s'anomena Constitució). També podríem argumentar que, conscients de la necessitat de controlar els poder públics (això és al cap i a la fi "l'estat de dret") els pobles sabis han creat organismes de control que fan les funcions d'àrbitres del joc democràtic. El principal organisme de control dels poders públics a Espanya s'anomena Tribunal Constitucional.

Continuem imaginant. Què podrien tractar d'al.legar els promotors del referèndum? Potser dirien que existint una expressió majoritària del poble espanyol, el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, perquè "cap Tribunal està per sobre de la sobirania popular". Potser atacarien aquells que ens mostrèssim contraris al referèndum dient que pretenem negar el legítim dret del poble espanyol a expressar lliurament quin vol que sigui el seu futur. En fi, el calaix de la demagògia és ple de recursos per a situacions com aquesta.

En una societat democràtica, totes les persones estem interessades en que existeixin regles de funcionament i àrbitres autoritzats que les puguin fer complir. Però els més interessats som aquells ciutadans i institucions que tenim menys força per a fer valer els nostres drets davant les imposicions d'institucions i ciutadans més poderosos.

La fugida endavant que s'està imposant en el debat català davant una hipotètica sentència adversa del TC a l'Estatut de Catalunya (que falta per veure fins a quin punt pot tenir conseqüències pràctiques i reals) és demagoga i miop. Demagoga perquè contraposa respecte a la voluntat popular amb existència de normes i arbitres, sense els quals la voluntat popular queda orfa de protecció. Miop perquè en funció del problema relatiu d'avui erosiona l'instrument que ens pot protegir de problemes realment greus demà.

PS Per ser justos hauríem de comentar també la responsabilitat de PSOE i PP en l'erosió de l'autoritat dels organismes de control democràtic, però això ja ho vàrem fer. Qui vulgui refrescar-ho, pot trobar el comentari aquí.



Blocparasitisme: Pere Nieto comenta la consulta d'Arenys


Després de l'entrada sobre "l'afer Noa" tocava parlar de la consulta d'Arenys, però després de llegtir el comentari al respecte que ha fet en Pere Nieto, ecosocialista i sobiranista, no em queda res a dir. A banda de recomenar-ne la lectura que podeu trobar aquí.

13 de set. 2009

l'afer Noa i el peterpanisme de l'esquerra social


L'11 de setembre ha tornat a esdevenir. Cada any sobiranistes alternatius i oficials s'esforcen per vestir la Diada com una Diada especialment trascendental: un any perquè es discuteix l'estatut, l'altre perquè s'ha aprovat, el següent perquè no s'ha tancat el finançament i després perquè tot i que ja està el peix venut falta la sentència del Constitucional. Al Conservatori de Música de Manresa els profes ens explicaven que la clau per a que el forte soni fort, és que el piano soni baixet: sense contrast no hi ha tensió. Situat en un fortíssimo permanent, el crescendo sobiranista esdevè un continu tan alt i monòton que, com passa amb els sorolls de les obres, acaba integrant-se per l'oïda com a rutina. Així les coses, el sobiranisme depèn de les sobreactuacions del seus contraris per trencar la monotonia, enguany el desafinament d'Arenys. La melodia institucional que sona als actes oficials per part dels portamveus polítics resulta menys estrident, però igualment rutinària.

Així, la veritable "notícia" de la Diada no ha vingut per part de les litúrgies habituals, sinó per part de la Plataforma Aturem la Guerra i la seva protesta per l'actuació de la cantant Noa a l'acte institucional, que ha comptat amb el suport d'ICV-EUiA. La protesta ha fracassat, no pel fet que finalment la cantant hagi actuat, sino perquè els promotors i la seva proposta han quedat fortament desautoritzats per la lectura que finalment s'ha imposat dels fets: la persecució d'una artista compromesa amb el diàleg per part d'organitzacions integristes d'esquerres. Aquesta lectura no és correcta, almenys no del tot, ni ha sorgit "espontàniament" sinó molt condicionada pel joc de poders polític i mediàtic, però això té poca rellevància: si els promotors pretenien millorar el compromís de la ciutadania amb el poble palestí, no ho han aconseguit puix que aquest poble ha estat absent del debat. En canvi el resultat ha estat la pèrdua d'autoritat de la Plataforma i d'ICV - EUiA, nanos maleducats que ofenen els convidats avergonyint la família.

Els promotors de la iniciativa hauran d'extreure'n les valoracions. No faltarà l'anàlisi de les circumstàncies. Segur que en l'anàlisi hi haurà lloc per a valorar la capacitat de pressió de l'Estat d'Israel, la hipocresia dels partits catalans, la manipulació persistent dels mitjans de comunicació i el sumsum corda habitual amb que l'esquerra social acostumem a justificar els nostres fracassos. El que no és tan segur és que les pròpies responsabilitats trobin lloc en la reflexió, i sense autocrítica no hi ha maduració.

La pregunta ja no és què volem ser quan siguem grans, sinó si volem o no fer-nos grans. De moment sembla que optem per la comfortabilitat de la post-infància, altrament anomenada adolescència.

8 de set. 2009

Estimat Raval

"La puta pobre al portal, la puta rica al rosal
y el avaro a sus divisas"
Joan Manel Serrat
Fiesta

He viscut al Raval durant més de dos anys. Vaig deixar-hi de viure contra la meva voluntat, i vaig haver de marxar-hi obligat per l'evolució del mercat de lloguer, no pas per la prostitució, la delinqüència (exceptuant la delinqüència immobiliaria i hotelera, és clar), ni les farres dels guiris. De la qual cosa es dedueix fàcilment que molta altra gent amb més quartos que no pas jo tenia ganes de viure-hi. Masoques? Potser sí.

Des de la perspectiva de la meva vivència ravalera, avui veig l'enèssima polèmica sobre el Raval propiciada por un reportatge indigne d'El País, seguit per un debat polític i mediàtic més indigne encara. Coses:

1. El Raval que jo vaig conèixer era un barri assetjat per l'especulació i un pla municipal de neteja de cara. De cara i de cares, en tant que la "remodelació" del Raval implicava el desallotjament i substitució de la major part de la gent que hi vivia.

2. La fracassada remodelació del barri tenia un objectiu central sense cap relació amb la qualitat de vida dels veïns: utilitzarar el barri per esponjar el saturat parc temàtic per a guiris en que s'ha convertit Ciutat Vella. Una operació planificada territorialment com un assetjament militar; a la banda de muntanya la remodelació del Raval Nord, un triangle amb tres vèrtex: Pça. Universitat, Pça. Catalunya i el pol museístic de la Pça. dels Àngels (MACBA+CCCB més Facultat de Lletres de la UB). Un simple passeig farà adonar al ciutadà curiós de l'abismal diferència del paissatge urbà i humà entre aquest triangle i la resta del Barri. Una ullada als classificats d'anuncis immobiliaris també ajudarà. Per mar, amb l'arribada de més creuers turístics. I entre mar i muntanya un eix de conexió: una nova Rambla vorejada d'hotels, comerços per turistes i habitatges caríssims, que completaria la triada formada per Via Laietana (amb les futures voreres ampliades) i les saturadíssimes Rambles de tota la vida.

3. En el país dels impostos baixos que només paguen els que no tenen prou diners per evadir, les operacions de "remodelació" es financien amb les plusvàlues del sòl. Un sòl que es revaloritzaria degut a la "remodelació" fent pujar els preus (si no, no hi ha plusvàlua) i expulsant als veïns que ja no puguin pagar. En els casos en que algun intransigent s'emparés en un lloguer "de renda antiga", una empenteta en forma de mobbing immobiliari acabaria de forçar l'actitud col·laboradora. Nous veïns, més macos i elegants substituirien els antics. Nous comerços adreçats a guiris substituirien els comerços propis d'un barri viu. A veure qui és el guapu que troba un súper o una fruiteria al Gòtic, doncs aquest era el futur del Raval.

4. L'operació ha fracassat. La Rambla del Raval no ha estat el passeig somiat. Sí ha tingut un efecte positiu: ha obert un espai en un barri laberíntic, tot i la sensació d'espai permanentment en obres. Avis prenent el sol, nens jugant i veïns fent-la petar. Res a veure amb l'horror estressant de les Rambles. Pisos que no s'han venut, locals comercials on no s'hi han instal·lat les firmes esperades. El Raval finalment no ha assumit el seu destí.

5. La frustració requereix algú amb qui desfogar-se, i li ha tocat a les pobres putes pobres. És una vergonya per a tots nosaltres el tractament inhumà que estan rebent les prostitutes en aquest debat. Davant les fotos publicades a El País cap mitjà (inclós el progre País), ni l'Alcalde, ni la regidora Escarp... ha mostrat la seva preocupació per les condicions en que aquestes dones es veuen obligades a exercir la prostitució. Senzillament l'indignació és perquè no hi ha manera d'expulsar-les perquè no espatllin la postal. És una vergonya que ens degrada com a societat.

6. Però el debat del Raval, no és el de la legalització de la prostitució. Això no serveix per a res més que tapar el debat real: el de si és compatible que Barcelona sigui una ciutat habitable amb la constant submissió a les empreses turístiques i hoteleres. El Gòtic ha mort, la Ribera subsisteix com pot en el cor del barri, la Barceloneta resisteix perdent plomes, a Gràcia cada cop menys veïns lluiten per mantenir vives les festes, aixafades per un turisme massiu i predador potenciat per l'Ajuntament... Això sí, la culpa és de les prostitutes del Raval i la gent que dorm al voltants de l'Estació de Sants per estalviar-se una nit d'hotel. Precisament perquè se l'estalvien.

1 de set. 2009

Natsuo Kirino versus Isabel Coixet




Abans d'ahir vai a fer una cosa que feia anys que no feia: anar a veure una pel·li de la Coixet, en concret la darrera: Mapa dels sons de Tòkio. Ja que hi erem, vaig anar a la Vil·la de Gràcia. I posats a fer-ho bé als cines Verdi. Una pel·li de la Coixet s'ha de veure rodejat de gafipastis pseudoculturetes per tal que esdevingui una experiència global. Val a dir que aquesta experiència ha coincidit en el temps amb la lectura de la major trobada literària que he fet aquest estiu: Out de Natsuo Quirino (de les dos fotos, la que no sembla una arbre de Nadal) també ambientada a Tòkio.


D'entrada cal dir que no sóc massa fan de la Isabel Coixet. Es tracta al meu parer d'una molt bona cineasta que com a tal genera una mirada pròpia que esdevé la seva marca. La seva mirada converteix qualsevol escenari en un bosc de fades i els personatges en pous insondables, és des del meu punt de vista la màgia del seu cine. Un pavo que en la seva primera cita amb una noia es passa tota l'estona parlant de la seva ex recentment suïcidada, passat per la mirada de la Coixet deixa d'esdevenir un pesat lamentable, o un possible sonat perillós, per a esdevenir una tio interessant de mirada profunda. Un pàjaro que es passa el dia amb una noia de la que està penjat sense ser capaç d'entrar-li i les nits escoltant gravacions dels sorollets de la xicota, deixa de ser un pagafantes i potencial psicòpata per a presentar-se com una mena de xaolin postmodern... En definitiva una pel·li on les principals característiques de tots els personatges són: 1. no fer res durant la pel·li 2. passar-se les hores mirant-se el malic i autocompadint-se 3. percebre's a ells mateixos com El Món i a la resta com a paissatge.

Com deia, ha coincidit anar a veure la pel·li amb la lectura de la novel·la de Kirino escrita el 1997 i editada en butxaca per Emecé (Planeta). Potser per això he trobat més buit encara el film. Es tracta d'una novel·la genial. Quatre dones treballen en el torn de nit d'una fàbrica de menjar preparat a Tòkio. Dones amb una feina feixuga, rutinària i gens reconeguda, i amb una vida personal i familiar igualment feixuga, rutinària i insatisfactòria. Com en la pel·li de la Coixet un fet violent marcarà una canvi en els seves vides i en elles mateixes: assessinen, esquarteren i reparteixen els trossets del cadàver del marit d'una d'elles. Com en la pel·li, les protagonistes es veuen abocades a un espiral de canvis trascendentals que no controlen un cop s'han detonat. Com en la pel·li, els successos de la narració provocan una alteració de les protagonistes que les porta a interrogar-se sobre elles mateixes. Com en la pel·li, el procés condueix a la voluntat de les protagonistes d'actuar per reprendre el control de les seves vides. Diferències: passen coses i els personatges actuen. Les protagonistes no poden passar-se la vida mirant-se el malic: han d'arribar a la feina puntuals, portar diners a casa, canviar-li els panyals a la sogra, fer el sopar... Tot i l'absoluta soledat que experimenten, les protagonistes no són elements aïllats: viuen en societat i tenen lligams amb altres persones de dependència econòmica, d'amistat, de confrontació... En definitiva: són vives.

El Tòkio de Kirino no és un bosc de fades ni una mena de parc temàtic: és una ciutat viva. I una ciutat viva té una força i una fondària que mai podrà tenir cap bosc de follets, sobretot si els follets es passen tota l'estona mirant la seva imatge reflexada al llac.